Si Esquerra fos una empresa

Esquerra Republicana —l'afegitó "de Catalunya" que fins fa poc hi havia a continuació ja no surt gairebé enlloc, ves a saber per què— no és formalment una empresa. Només és un partit polític. I no tractant-se d'una empresa, potser no seria adient aplicar automàticament la mateixa recepta a un partit polític (l'empresa), la seva direcció (el consell d'administració), la seva militància (l'accionariat) i els seus votants (la clientela) que si es tractés formalment d'una empresa.

O potser sí, ja que a les eleccions municipals Esquerra ha rebut una gran clatellada. Tres exemples. A Barcelona, d'haver guanyat les eleccions fa quatre anys, ara Esquerra no només les ha perdut sinó que ha quedat lluny de les posicions de podi. A Santa Coloma de Gramenet, el seu prepotent candidat s'ha estimbat, i deixem-ho aquí. I a Igualada, tot i presentar-hi com a candidata una senyora amb un llarg currículum institucional, han fet el ridícul més estrepitós, amb el que es demostra que l'electorat no valora tant un llarg currículum com la qualitat de la gestió.

Però la matemàtica creativa dóna molt de joc, i sempre es poden fer malabarismes amb les xifres. Així, escoltant alguns membres de la direcció d'Esquerra, semblaria que els resultats electorals obtinguts no són tan dolents. Però no reconèixer un fracàs estrepitós és persistir en l’auto engany. Esquerra ha aconseguit un fort vot de càstig, i aquest té com a causa principal les giragonses polítiques de la direcció dels últims cinc anys, combinades amb el silenci còmplice de la militància.

La baixada de les vendes d'Esquerra —ha perdut més de tres-cents mil vots— és inqüestionable, i resulta patètic negar que molts dels que havien sigut votants tradicionals d’Esquerra es van quedar a casa. Quan una bona part dels teus votants es queda a casa, s’han d’encendre totes les alarmes amb la màxima urgència, però no sembla que aquest sigui el plantejament que es fa des de la direcció. És per això que, ben mirat, el problema d'Esquerra encara és molt més greu del que sembla.

Tornem al principi. El sentit comú ens diu que si Esquerra fos una empresa amb voluntat de continuïtat, que no dubto que la té, l'accionariat, és a dir, la militància del partit, potser faria bé de plantejar-se com més aviat millor el relleu del CEO i d'algunes persones que l'envolten. Encara que només sigui per un motiu: no haver assolit els objectius que ells mateixos s'havien fixat.