Seguretat de l'estat

(Article original publicat el 16/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2126, pàg. 2)

Com que la pudor de les crispetes em molesta molt, al cine hi vaig poc, però fa pocs dies vaig anar a veure la pel·lícula "El caso Padilla", del director cubà Pavel Giroud. És un apassionant documental polític sobre uns fets ocorreguts a l'Havana fa mig segle. I com que les bones pel·lícules acostumen a durar poc a la cartellera, aquesta la recomano a tothom, també a les persones que, amb carnet de militant o sense, encara defensen el comunisme; potser aquesta pel·lícula els farà caure la bena dels ulls. Però no diré res més de la pel·lícula; cal veure-la i prestar-hi tota l'atenció que es mereix, i que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Un dels objectius de tot governant és tenir ben controlada la ciutadania que li paga el sou. El governant, en general, no suporta la crítica, i la intenta evitar o, com a mínim, minimitzar amb tots els mitjans disponibles, sense excloure els no democràtics. I si pensa que cal utilitzar unes eines que no passarien la prova del cotó d'una mínima exigència ètica, ho fa i normalment no li passa res. Els governants disposen de mitjans molt sofisticats de control i espionatge. I tot això no és un monopoli de la dreta o de l'esquerra, sinó una obsessió malaltissa molt generalitzada entre els governants.

"El caso Padilla" explica els excessos de la seguretat de l'estat. (A Espanya en diuen "Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado". A Cuba ho fan més curt: "Seguridad del Estado". A Catalunya, dissortadament, encara no tenim un estat). Els governants no defensen la seguretat de les persones sinó la seguretat de l'estat, com si l'estat hagués d'estar per sobre dels interessos de les persones que el conformen. Recentment, a Espanya s'han conegut episodis criminals de l'espionatge de l'estat a tot déu: empresaris, advocats, dirigents polítics, parlamentaris, i també ciutadans anònims sense rellevància pública. Les clavegueres de l'estat com a part substancial de la seguretat de l'estat.

Aquests escàndols normalment queden en res, o en gairebé res. Com que el nostre no és un país normal, les altes instàncies judicials que hi haurien de posar una mica d'ordre no mouen un dit, ja que també participen del joc pervers de considerar que la defensa d'una revolució en el cas cubà, o la defensa de la unitat de la pàtria en el cas espanyol, han d'estar per sobre de tot, i tot inclou, òbviament, la democràcia. Un concepte tan pretesament patriòtic com "Seguretat de l'Estat" esdevé tot sovint "Inseguretat del Ciutadà". A casa nostra també.