Victòries personals: el cas de Badalona

Amb una campanya electoral molt més intel·ligent que l'anterior, el 28 de maig Xavier García Albiol va guanyar l'alcaldia de Badalona per majoria absoluta. Badalona és un altre cas de victòria personal del candidat, ja que durant la campanya les sigles del partit gairebé no es van veure. A Badalona no va guanyar el PP, va guanyar Albiol. L'oposició, demostrant una sorprenent miopia política, no ha estat capaç d'entendre què hi ha al darrere d'aquesta victòria. Mirat des de fora, es veu clarament que hi ha un divorci molt marcat entre alguns dirigents polítics i el carrer. Alguns dirigents de l'oposició fins i tot han arribat a una conclusió infantiloide, poc rumiada i del tot equivocada: Badalona ha esdevingut una ciutat fatxa. No ho diuen, però alguns ho pensen: votant massivament Albiol, els badalonins s'han equivocat, no han votat bé. El pensament no és delicte, però pensar que el poble, massivament, s'ha equivocat, és el pitjor que pot fer un polític, i el passaport cap a la irrellevància. Com que no han entès res, els opositors a Albiol tampoc semblen disposats a fer cap esforç per treure'n una lliçó de cara al futur. Ideologies al marge, el cas de Badalona és molt similar a aquelles majories absolutes de l'alcalde Antoni Farrés (EPD) a Sabadell. Però ni Badalona és ara una ciutat fatxa, ni Sabadell era una ciutat comunista en l'època de Farrés, ja que en les eleccions nacionals i estatals els ciutadans optaven per altres partits, però a les municipals tothom votava per Farrés. A Badalona, amb aquesta oposició, per poc bé que ho faci com a alcalde Albiol pot estar tranquil unes quantes legislatures.