Apropiació indeguda del progressisme

(Article original publicat el 2/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2124, pàg. 2)

S'ha de reconèixer que els partits d'esquerra han sigut molt més hàbils que els partits de dreta per apropiar-se del terme progressisme gairebé en exclusiva, fins al punt que si tractes de convèncer algú que l'esquerra, només pel fet de ser-ho, no per això és necessàriament progressista —jo mateix defenso sovint aquesta tesi—, et poden respondre que no hi ets tot, i això sent generosos. Ep, no m'ho han explicat, ho visc cada dos per tres amb allò que alguns en diuen resignació cristiana. I és que avui en dia és una batalla perduda intentar raonar amb persones d'esquerres que el progressisme no és necessàriament un monopoli de l'esquerra.

Enlloc està escrit que sigui impossible tenir una sensibilitat socialment progressista des de la propietat d'una empresa, o des de la seva direcció general. Tampoc està escrit enlloc que es pugui ser terriblement conservador des de l'alta direcció d'un sindicat de classe, o des del politburó d'un partit de l'òrbita neocomunista. No parlo del treballador que surt al carrer amb una pancarta reivindicant drets laborals més que raonables, sinó dels alts funcionaris del sindicat que no han treballat mai en l'economia productiva, que és la que genera riquesa per al conjunt de la societat. Sóc molt conscient que dir tot això no és gaire popular, però analitzant-ho sense apriorismes ideològics i amb la ment oberta no hauria de resulta difícil compartir aquesta conclusió.

Tot i que és una visió molt reduccionista de la realitat que ens envolta, allà cadascú si creu que el progressisme va lligat necessàriament a l'esquerra. Però si convenim que progressisme és mirar endavant i conservadorisme és mirar endarrere, podríem perfectament concloure que de tots els candidats a l'alcaldia de Barcelona els més conservadors eren els comuns, ja que no amaguen una certa nostàlgia de la ciutat del segle XIX, i la intenten ressuscitar a força de carregar-se els avenços aconseguits durant el segle XX.

Ser progressista no és generalitzar la pobresa com semblen buscar algunes persones, sinó defensar que no es posin traves a la creació de riquesa, de manera que amb els impostos generats es puguin anar resolent les inevitables necessitats socials de la nostra societat. Hi ha personatges amb signatura als diaris oficials que tot i presumir de ser molt progressistes només semblen aspirar a fer que els rics deixin de ser rics. No ho diuen en veu alta, però en el fons els molesta més la riquesa que la pobresa. Això sí, es declaren convençudament progressistes.