La meitat dels catalans

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 de setembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.878 de La Veu de l'Anoia)

D’un temps ençà els dirigents polítics catalans pertanyents al tripartit pro-155 (Cs, PP i PSOE), acostumen a queixar-se de la Generalitat perquè consideren que només s’adreça als catalans independentistes, a “la meitat dels catalans” diuen. Els diputats García Albiol, Arrimadas García i Iceta Llorens utilitzen tot sovint aquesta expressió. Així, segons aquesta teoria, només els partidaris d’autogovernar-nos pel nostre compte i, per tant, de prescindir de les feixugues tutories espanyoles, ens sentiríem interpel·lats per l’actuació del Govern, mentre que la resta de la població catalana se sentiria òrfena. No sembla que els partidaris de l’unionisme que utilitzen la fórmula “la meitat dels catalans” hagin rumiat gaire abans d’utilitzar-la, i potser només es limiten a repetir l’argumentari oficial dels partits unionistes. Sigui com sigui, aquesta teoria és falsa, i intentaré rebatre-la des de dos punts de vista ben diferents.

Les dades empíriques. Des de l’unionisme sempre es diu que el 47% independentista pretén imposar-se al 53% unionista. Això és fals, i només cal fer una ullada als resultats electorals de les últimes eleccions per comprovar-ho. Què ens diuen aquestes dades? Primer, que l’independentisme no és el 47 sinó el 47,5 (la suma de les tres llistes independentistes). Segon i més important encara, que l’unionisme no representa el 53% dels votants catalans sinó només el 43,5% (la suma de les tres llistes unionistes). Potser convé recordar, un cop més, que els comuns han exigit moltes vegades que no se’ls inclogui en cap d’aquests dos grups, ja que tenen votants independentistes i votants unionistes. Està, per tant, fora de lloc que els unionistes s’atribueixin uns vots que no els pertoquen. De fet, si només votessin aquests dos blocs, l’independentisme assoliria el 52,2% dels vots, contra el 47,8 de l’unionisme.

El referèndum. Aquesta eina tan democràtica és l’única alternativa per resoldre el conflicte. És una oferta que s’adreça a tota la societat catalana i no només a “la meitat dels catalans” com diuen alguns. En un referèndum tothom pot votar. Ningú nega que la societat catalana estigui dividida, com també estaven dividides les societats escocesa i quebequesa abans dels seus referèndums d’independència. I és que per això serveixen els referèndums, per comptar-nos i actuar democràticament en conseqüència. Segons les dades comentades abans, a Catalunya guanyaria l’opció independentista (52,2%) amb més de quatre punts de diferència sobre l’unionisme (47,8%).

Castigar la part més dèbil

Amb l’excusa de la crisi econòmica la Generalitat es va veure obligada a fer retallades en despesa i inversió en molts àmbits de les seves competències, sense excloure, i això és extremadament greu, part de les retribucions salarials dels seus treballadors. Posteriorment, una part del deute contret per la Generalitat s’ha anat liquidant, òbviament sense pagar interessos, però els funcionaris de la Generalitat encara no han cobrat unes pagues extres de fa uns cinc anys.

Les irregularitats són, com a mínim, dos. Així com el contribuent és castigat amb el pagament d’interessos quan paga a l’administració pública amb un retard a partir d’un dia, quan el pagament és en sentit contrari i el retard afecta la nòmina del funcionari, als dirigents polítics ni els passa pel cap incloure els interessos, demostrant que la seva sensibilitat social deixa molt a desitjar. Per cert, no recordo haver vist mai cap sindicat que hagi reclamat el pagament d'interessos en nom dels treballadors.

La segona irregularitat afecta el fons de l’assumpte. Els dirigents polítics no ignoren que, si perjudiquessin d’aquesta manera els seus proveïdors, correrien el risc de quedar-se sense, i és un risc que no volen ni poden assumir. En canvi, la Generalitat sap que encara que no pagui quan toca, el treballador difícilment deixarà la feina. La conclusió és que quan hi ha escassetat de diners l’administració opta sempre per castigar la part més dèbil. Tot plegat resulta molt decebedor.

El meu màster també és peculiar

A diferència de molts polítics i també d’altres persones que no es dediquen a la cosa política, jo no he presumit mai de tenir un doctorat, ni una llicenciatura, ni un grau, ni un postgrau, ni un màster. Així que ningú em podrà dir que he inflat el meu C/V. I no n’he presumit per un motiu més que obvi: no tinc cap títol universitari. Per raons que ara no vénen al cas, vaig començar a treballar de molt jove. Així que, com a estudiant, no he trepitjat mai una universitat. Això sí, treballant m’ho he passat força bé, i m’he guanyat la vida raonablement bé. Vist amb perspectiva, no canviaria la meva formació autodidàctica, anant sempre per lliure, ni la meva experiència professional adquirida viatjant per tot el món i tractant amb tota mena d’interlocutors, de cultures comercials diverses i molt diferents de la meva; no canviaria totes aquestes coses per un títol universitari. Evidentment que no em faria cap nosa tenir-ne un, de títol, i sempre he valorat molt positivament les persones amb formació universitària. Però, per treballar, el títol no l’he necessitat mai. Només una vegada em vaig trobar una mica orfe de títol universitari. Em trobava a Nairobi constituint una societat comercial amb uns socis de Kenya, i el soci local, que era advocat, o almenys ho deia, em va demanar quin títol posàvem a l’escriptura darrere del meu nom. Amb tota naturalitat li vaig dir que no calia posar-ne cap, i aquell home va arrufar el nas. És l’única vegada que m’he sentit una mica incòmode, més que res perquè el meu soci no ho va entendre. Tot seguit va donar instruccions al nostre assessor legal, anglès, en el sentit que a l’escriptura hi posés que jo també era advocat (després, discretament, jo li vaig fer suprimir el títol inexistent). Ara podria acabar aquest comentari amb una relació de presidents, primers ministres, grans empresaris, escriptors, líders socials i persones molt importants d’arreu que han triomfat a la vida sense tenir un títol universitari, però no ho faré perquè potser semblaria que no dono importància a la formació universitària. I res més lluny de la realitat, n’hi dono molta. El meu màster també és peculiar, ja que només està basat en l’experiència.

La mani d’ahir: uns apunts a corre-cuita

La xifra de manifestants. No els vaig comptar però eren/érem una gentada. Em sembla infantil entrar en una guerra de xifres. Som adults. En aquest sentit, la majordoma Teresa Cunillera ahir també va optar per la discreció, i va demostrar ser més llesta que el seu antecessor en el càrrec, un tal Millo.

Els comuns. Sí que hi eren, encara que alguns diaris ho neguin. Gerardo Pisarello, Primer Tinent d’Alcaldia de Barcelona, hi era. Jaume Asens, Tercer Tinent d’Alcaldia de Barcelona i regidor de Sarrià, també hi era. Joan Josep Nuet, diputat al Parlament, també. Dolors Sabater, que fins fa tres mesos era l’alcaldessa de Badalona, també hi era.

La CUP. Tot i que més tard tenien la seva pròpia manifestació, també hi van ser representats. El diputat Carles Riera, número 1 de la CUP al Parlament, diria que també hi era.

Ada Colau. L’alcaldessa de Barcelona no va anar a la manifestació, però al matí va lluir un llaç groc a la solapa. L’equidistància ja coneguda; el sí però no, el no però sí. Colau és un bon exemple del polític fals, però a Barcelona ja la comencem a conèixer.

La Vanguardia. Una demostració més d’una evident mala intenció informativa és la portada del diari de paper d’avui: “Marea pels presos”, com pretenent amagar que la manifestació d’ahir era una manifestació independentista (en la que també es cridava, òbviament, a favor dels presos polítics que es troben segrestats a la presó).

Pepe Borrell. Les declaracions del ministro d’afers catalans a la BBC van impactar, especialment entre els unionistes: “Catalunya és una nació. Els presos haurien de ser a casa seva.” Avui haurà de dir algun disbarat anticatalà per fer-se perdonar la relliscada, que molts dels seus no li perdonen.

Elisenda Paluzie. Podem resumir el discurs de la presidenta de l’ANC en una frase dirigida als partits polítics: “Tracteu-nos com a adults”. Del meu article pre-Diada de dilluns destaco: Molts catalans pensen pel seu compte, no necessiten tutors. Enric Vila ho ha definit molt bé: “Es va covant la revolta contra els partits”. Dimarts, a la Diagonal, en tindrem un primer tastet. Ahir es va confirmar.

Demà, a la Diagonal

L’onze de setembre no acostumo a sortir al carrer a manifestar-me. La Diada Nacional de Catalunya normalment m’agafa a l’estranger, i segueixo la manifestació per les xarxes. L’any 2012 —la primera gran manifestació independentista—, però, va ser una excepció, i em vaig organitzar per poder-hi anar. En vaig escriure aquesta crònica. Demà també seré a Barcelona, i aniré a la Diagonal. Això sí, hi aniré sense uniforme, i és que des que fa molts anys uns espanyols em van segrestar per fer la mili em vaig tornar al·lèrgic a tota mena d’uniformes. Així que no em veureu mai amb una samarreta al·legòrica, sigui quin sigui el motiu de la reivindicació.

Molts catalans independentistes estan justificadament molestos amb els seus representants polítics. Jo en sóc un. Molts considerem que darrerament els polítics no han fet bé la seva feina. En fi, ja s’ho trobaran/ens ho trobarem a les urnes. Molts catalans pensen pel seu compte, no necessiten tutors. Enric Vila ho ha definit molt bé: “Es va covant la revolta contra els partits”. Dimarts, a la Diagonal, en tindrem un primer tastet.

La gran diferència entre les sis diades anteriors (2012-2017) i la de demà és que ara tenim presos polítics catalans. I tenim també exiliats polítics que, si tornessin, passarien automàticament a ser presos polítics. Passa com en el franquisme. Doncs bé, encara que només sigui per això val la pena sortir demà a la Diagonal, i estic convençut que hi anirà una gentada. Sigui com sigui, però, cal no oblidar que en democràcia no es compten manifestants sinó vots.

Baix cost, pitjor servei

(L’article original en versió paper es va publicar el 31 d'agost de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.876 de La Veu de l'Anoia)

Especialment a l’estiu, però no només durant l’època de vacances generalitzades, la societat assisteix entre atònita i impotent als maltractaments de tota mena a què les companyies aèries low cost sotmeten la clientela. Val a dir, però, que els clients d’aquestes companyies ho són perquè ho han decidit lliurement, ningú els obliga a utilitzar-les. Espai entre seients clarament insuficient, vols retardats o anul·lats sense explicacions, tot tipus de traves a indemnitzar els clients perjudicats segons la normativa europea vigent, etc. I això per no parlar del menysteniment i burla a parts iguals de les companyies involucrades cap als que gosin objectar aquests abusos evidents. La llista de greuges seria inacabable. L’últim, l’anunci de fa uns dies que a partir de novembre Ryanair cobrarà també per l’equipatge de mà. Ep, tenen tot el dret a cobrar-te pels conceptes més inversemblants, però quan se superen determinats límits corren el risc que el passatger digui prou i decideixi utilitzar altres alternatives de transport.

Quan les low cost van començar a operar semblava que allò era una bicoca, i que la cosa més normal del món era poder comprar duros a dues pessetes. I persones que normalment no viatjaven mai van començar a fer-ho amb assiduïtat. Cap de setmana a Londres per un preu ridícul el bitllet; i quan dic ridícul vull dir que el cost del pàrquing per deixar el cotxe a l’aeroport és superior al preu del bitllet de l’avió. La gent s’ho va creure, i segurament no es plantejava que aquell miracle del principi no podia durar eternament. Recordo molt bé els començaments de Vueling (juliol del 2004); jo n’era client habitual. Podies anar a París per un preu ridícul i, a més, rebent un tracte més que correcte. Però els costos, per més reduïts que siguin, són els costos, i el litre de querosè el cobren al mateix preu a Ryanair que a Lufthansa. Una altra cosa són els sous dels treballadors d’aquestes companyies, des dels pilots fins a la resta del personal, que cobren una misèria. I té tot el sentit que el maltractament laboral al qual són sotmesos els treballadors de les low cost s’acabi traduint, negativament, en el tracte al sofert viatger.

On és el límit que els clients d’aquestes companyies low cost estem disposats a suportar? No es tracta d’una pregunta retòrica, ignoro on posarem el límit. Però un dia o altre els clients haurem de dir prou. Les companyies low cost només reaccionaran quan vegin que els disminueix la clientela, però dissortadament això encara no passa.

Una rentrée calenta

Les pròximes setmanes seran d’un gran vertigen polític. Amb el mes de setembre comença una rentrée política que alguns diuen que serà calenta, i no van pas desencaminats. El dimarts que ve serà l’onze de setembre, i tot indica que molta gent tornarà a sortir al carrer. Serà el setè onze de setembre consecutiu amb una gentada al carrer des d’aquella gran manifestació de l’onze de setembre del 2012. Resulta irrellevant si seran més o menys manifestants que en anys anteriors; en democràcia no es compten manifestants, es compten vots.

Després vindrà el primer aniversari del referèndum de l’1 d’octubre i de les garrotades gratuïtes de les forces de seguretat espanyoles contra persones de tota edat i condició que només pretenien introduir una papereta en una urna. Aquesta és una data que la majoria de catalans no oblidarem mai. El dia 3 d’octubre farà un any d’aquell més que lamentable discurs del monarca espanyol (pels curts de memòria, el nét polític del dictador Franco), que és considerat per molts com el divorci definitiu entre la monarquia espanyola i la majoria dels catalans.

Tothom es pregunta què passarà. I tothom especula, i molts ho fan de manera interessada. Uns diuen que tornarà l’aplicació del 155. De fet, el 155 només va decaure al BOE, però la majoria dels seus efectes perversos encara perduren. Altres asseguren que veurem moviments estratègics d’uns i altres, però sense entrar en més detalls. Jo no ho sé, no m’atreviria pas a concretar què passarà. Que passaran coses és segur, però ja les anirem veient quan passin.

Ara bé, què no passarà? El president espanyol Sánchez va dir ahir que els catalans sí que votaran en referèndum, però no en el sentit que la majoria de catalans entenem sinó insinuant que votarem un nou estatut. És a dir, que tornarem a repetir l’aventura iniciada per Maragall. No tinc la bola de vidre per veure el futur, però m’atreveixo a dir que això segur que no passarà. Els catalans tenen memòria, i no crec que estiguin disposats a repetir aquell error, i més ara sabent el recorregut polític i judicial que va tenir.

Treure llaços grocs

(Foto: El País)

Albert Rivera, acompanyat per un grupuscle de ciudadanos i uns quants policies d’escorta, va convocar ahir a la premsa a Alella per tal que quedés constància que, quan políticament li convé, ell també és capaç de treure llaços grocs penjats als carrers de Catalunya. No ho va fer tapat amb una mena de burca com ho van fer a l’Empordà la nit anterior seguidors seus vinguts de fora. Rivera volia que als noticiaris d’ahir es veiés ben clar que qui destruïa una expressió de la llibertat d’expressió dels veïns d’aquell poble era ell i no un altre.

Llibertat d’expressió, sí; coartar-la, no. No és el mateix protestar contra uns segrestos injustos de l’estat que intentar silenciar aquesta protesta legítima. No és el mateix posar llaços grocs que treure’ls. No és el mateix parlar que impedir parlar. No és el mateix escriure que et cremin l’article. No és el mateix construir que destruir. En definitiva, no és el mateix posar llaços grocs que treure’ls.

La manca de respecte dels ciudadanos en general i de Rivera en particular cap a la gent que no pensa com ells cada dia que passa queda més en evidència. Es pot ser unionista com Rivera, o es pot ser independentista, o fins i tot es pot ser equidistant (tot i que és una opció que no entenc), però en política la veu discrepant s’ha de respectar sempre i sense excuses. Ja ha quedat clar que Rivera és tan poc respectuós que prefereix destruir que construir. Al meu entendre Rivera és un perill per a la democràcia, si més no la democràcia tal com jo l’entenc.

I el Partido Popular? A Catalunya els votants d’aquest partit ara s’han passat a Ciudadanos. Els votants són els mateixos, i poden oscil·lar d’un partit a l’altre en funció de les circumstàncies del moment. I de la franquícia catalana del PSOE avui no cal dir res. Però una cosa és evident: els tres partits sumen 155, ni un més ni un menys.

Per cert, poca estona després que l’expedició ciudadana marxés del poble, els llaços ja tornaven a ser al seu lloc.

El fals relat

(L’article original en versió paper es va publicar el 17 d'agost de 2018 a la pàg. 3 del núm. 1.874 de La Veu de l'Anoia)

Llegir la premsa espanyola, tant la que se’ns ofereix en format paper com la digital, comporta agafar una emprenyada per la manipulació que, tot sovint, aquests mitjans fan de determinats fets que passen a Catalunya, i per la clara desinformació que transmeten als seus lectors. No penso només en la premsa que ve de Madrid sinó també en la que s’elabora a Catalunya, i els dos diaris de més tirada que es fan a Barcelona en serien uns bons exemples. Alguna vegada m’han recomanat que per evitar l’enrabiada podria prescindir de la lectura de determinats diaris, però sempre ho he descartat. Prefereixo conèixer la seva posició de primera mà i treure les meves pròpies conclusions que fer-ho mitjançant les interpretacions que en puguin fer altres persones.

Va ser la líder de l’oposició del Parlament qui va fer una afirmació que mediàticament va fer fortuna, allò de “porqué ya sabemos lo que pasa en Catalunya”, com volent donar a entendre que aquí es viuen uns esdeveniments que de fet només existeixen en l’imaginari de la diputada Arrimadas. Però, a còpia de repetir-ho, sempre hi ha lectors amb poques ganes de contrastar les informacions que acaben creient que els unionistes pateixen una greu situació d’assetjament provinent del món independentista, la qual cosa no deixa de ser una pura invenció. És el fals relat. L’assetjament existeix, sí, però va exactament en sentit contrari. El millor exemple són les agressions totalment injustificades de les forces de seguretat espanyoles contra les persones pacífiques que l’1 d’octubre només pretenien introduir una papereta en una urna. I és que, en una democràcia com cal, ni convocar un referèndum ni participar-hi pot ser mai un delicte. Per això cada dia som més els que diem que Espanya potser és una democràcia formal, però als efectes pràctics cada dia està més lluny de comportar-se com a tal.

Desinformar des de la premsa és una manera molt irresponsable de mentir a la societat, i explicar les coses no d’acord amb la realitat dels fets contrastats sinó segons els desitjos interessats de qui les explica és del tot reprovable. Entenc perfectament que tothom té dret a posicionar-se sobre el futur de Catalunya, però per defensar les posicions no s’hi val a basar-se en falsedats, com va passar també amb els polítics contraris a la independència d’Escòcia. En aquell referèndum va guanyar el no gràcies al fals relat que van fer els polítics unionistes liderats per David Cameron, com s’ha demostrat després. A Catalunya hauríem d’evitar-ho.

Els enemics del poble

La setmana passada, farts dels insults i les desqualificacions que Donald Trump dirigeix dia sí i dia també contra molts periodistes del seu país, centenars de mitjans de comunicació van decidir fer-hi front mitjançant la publicació d’un editorial col·lectiu de protesta per donar més publicitat al problema. Encara és d’hora per avaluar quines poden ser les conseqüències d’aquesta reacció conjunta del món periodístic americà en contra del president dels Estats Units, però tot fa preveure que el tema generarà un gran debat.

Quan un governant titlla els mitjans de comunicació d’enemics del poble podem estar gairebé segurs que estem davant d’un personatge amb mentalitat dictatorial. O sense el gairebé. Són individus que confonen els interessos col·lectius generals amb els seus interessos particulars i, si poguessin, es dedicarien a tancar els diaris que els fan nosa. A Euskadi, l’any 2003 es va tancar el diari Egunkaria perquè feia nosa al poder central, de la mateixa manera que Franco va tancar el diari Madrid per motius similars. Però als Estats Units, amb una democràcia més consolidada, sortosament això no passarà.

L’any 2009 la premsa catalana també va publicar un editorial conjunt en defensa de l’Estatut, i recordo que va rebre moltes crítiques provinents del món unionista espanyol. Molts polítics que llavors van criticar la publicació d’aquell editorial col·lectiu, ara beneeixen l’editorial contrari a Trump compartit per centenars de diaris americans. Són les contradiccions humanes. Els principis bàsics de la democràcia —i les llibertats d’expressió i de premsa són dels més importants— tothom els hauria de tenir clars, també Donald Trump. Els “enemics del poble” són els que es mostren contraris a les llibertats en general, i a les llibertats d’expressió i de premsa en particular; Trump n’és un bon exemple.

Porres i togues

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 d'agost de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.872 de La Veu de l'Anoia)

En poc temps han canviat els líders dels dos principals partits polítics espanyols, el PP i el PSOE. Al capdavant d’aquestes organitzacions ara hi ha persones més joves, però l’edat biològica dels nous directius polítics espanyols té poc a veure amb els seus plantejaments ideològics. Dit d’una altra manera, Casado (PP) és bastant més jove que Rajoy, però també és bastant més carca. El PP sap que per cada vot que perd a Catalunya en guanya uns quants a Espanya. Així, escoltant les receptes de Casado, s’arriba a la conclusió que no té cap altra proposta per als catalans que no passi per les amenaces d’una aplicació molt més dura i llarga de l’article 155. És a dir, tornar a les porres (per entendre’ns, model 1 d’octubre) i continuar amb la complicitat de les togues amigues (portar a la justícia espanyola, la seva justícia, qualsevol discrepància política, sabent, com sap tothom, que les discrepàncies polítiques només tenen solució per la via política i no per la judicial). Aquesta és la recepta de Casado per a Catalunya. Més simple no pot ser, però a ningú se li escapa que menys operativa tampoc. Busquen allargar un conflicte que, tard o d’hora, es resoldrà per la via política. Abans, al PP li anava millor governar contra ETA, i ara ha arribat a la conclusió que li anirà millor anar contra els independentistes catalans.

El nou líder del PSOE, Sánchez, no discrepa gaire del seu col·lega, però hi afegeix sempre la voluntat de diàleg amb la part contrària. Això sí, diàleg amb determinades condicions, diàleg restringit, diàleg condicionat, diàleg amb posicions preconcebudes que ja se’ns avisa que no es modificaran mai. Res a veure amb un diàleg franc i obert a tots els temes, que és una manera intel·ligent de plantejar el diàleg, tot i que alguns ho interpreten, erròniament, com una mostra de debilitat. Dialogar és, sobretot, la predisposició a escoltar i mirar d’entendre les raons dels que no pensen com nosaltres. Dialogar no és simplement cedir, dialogar és una demostració de tolerància i d’intel·ligència política. Als efectes pràctics, la recepta del PSOE és pràcticament la mateixa que ofereix el PP, porres i togues, però una mica maquillada amb una oferta falsa de diàleg. I sempre hi afegeixen, com burlant-se’n, que la constitució es pot modificar, però mai expliquen que qualsevol modificació constitucional serà per endurir-la i blindar-la encara més. Amb aquests plantejaments, la sortida del problema que Espanya té amb Catalunya no vindrà mai de Madrid sinó de més enllà.

A la merda

Quan el responsable de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, persona de la màxima confiança de l’alcaldessa Colau, engega “a la merda” (textual) els crítics amb la seva gestió t’adones que aquesta genteta (o “gent roïna” si us agrada més) que gestiona la ciutat ja ha perdut el nord. No només demostren la més absoluta inutilitat com a gestors de la cosa pública sinó que ni tan sols són capaços de mantenir una mínima educació envers els ciutadans que els paguem un sou públic més que generós. Però el tal Albert Arias, a qui la majoria de barcelonins no coneixem de res ni, veient el seu tarannà fatxenda i mal educat, falta que ens fa, no fa res més que la feina bruta de l’alcaldessa, que pensa el mateix però no ho diu en veu alta. Barcelona té molt potencial i, tot i els intents d’aquest equip de govern, no se n’anirà a la merda per més que algunes persones amb despatx a la banda mar de la plaça de Sant Jaume sembla que ho busquin. Els barcelonins ens haurem d’omplir de paciència els mesos que falten fins a les eleccions. No tenim altra opció que esperar que al maig del 19 els nostres conciutadans tinguin molt present aquest desgavell i el malson que ens ha tocat viure, i sapiguem votar amb més intel·ligència que en les últimes eleccions. Un nou error a l’hora d’anar a votar ja seria culpa nostra, i això no ens ho podem permetre.

La paciència no és infinita

Dimecres es va celebrar la primera reunió de la comissió bilateral Catalunya – Espanya després de molts anys. Escoltades i llegides les declaracions dels assistents, el mateix dimecres al vespre vam poder constatar, un cop més, que aquesta mena de trobades no serveixen de res. Són una enredada. O una pèrdua de temps a la recerca de vés a saber que. Ignoro si Esquerra i Convergència (amb el nom que toqui) van d’acord o no amb el full de ruta, però vull suposar que, si més no, mantenen l’objectiu comú de la independència de Catalunya.

Doncs bé, arribats a aquest punt, la pregunta que ens toca fer és què ens ofereixen els partits independentistes que comparteixen la governació de Catalunya. Les respostes d’Esquerra i Convergència (amb el nom que toqui) han de ser clares i entenedores per a tothom. Ja no val allò de construir república i altres collonades per l’estil que no volen dir res. Si els polítics independentistes han canviat d’opinió i creuen que una Catalunya independent és un somni impossible d’assolir, que ens ho diguin clarament. Admetre el fracàs també és democràtic, i molts catalans els ho agrairíem. Ja sorgiran altres alternatives. Però, si us plau, polítics independentistes catalans, deixeu de marejar la perdiu, que la paciència dels catalans no és infinita.

La meva recepta implica agrupar TOT el moviment independentista català sota una sola marca electoral, copiant el model de l’Scottish National Party. També hi haurien de ser la CUP i altres formacions independentistes sense representació al Parlament. És difícil però no és impossible, i seria una manera efectiva de mostrar al món que la majoria de catalans, al marge de la seva adscripció ideològica, exigeixen la independència del seu país. Després ja votarem cada quatre anys i anirem construint el país —la república, si voleu— d’acord amb les majories electorals, però mentrestant s’imposa el sacrifici de renunciar a les capelletes polítiques d’uns i altres que no ens porten enlloc.

Defensen un monopoli

Des de fa dies Barcelona està col·lapsada per milers de taxis que es troben aturats al mig del carrer i no permeten circular per dues de les artèries més importants de la ciutat, la Granvia i el passeig de Gràcia. La Guardia Urbana, se suposa que per ordre dels seus superiors, no actua i fa veure que aquí no passa res. I els Mossos, ni hi són ni se’ls espera. Aquesta és la situació de la ciutat a finals de juliol.

Ja no és cap secret que Ada Colau és una populista de manual. Ara ha decidit que li toca defensar un monopoli, el dels taxis grocs i negres i, de moment, aplaudeix les seves peculiars protestes en defensa del manteniment dels privilegis del monopoli dels taxistes. Colau posa la defensa del monopoli per davant dels drets dels consumidors, que som els que li paguem el sou. Un altre motiu per meditar si al maig Colau es torna a presentar per repetir mandat a l’ajuntament.

Progressistes i conservadors

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de juliol de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.870 de La Veu de l'Anoia)

A la nostra societat s’ha imposat una mena de teoria política, molt estesa, que associa necessàriament el progressisme amb les esquerres, i el conservadorisme amb les dretes. O dit en altres paraules, hi ha molta gent que pensa, o si més no ho diu, que una persona progressista ha de ser d’esquerres i una persona conservadora necessàriament ha de ser de dretes. No cal dir que aquesta teoria està tan estesa com mancada d’un mínim rigor. Conec persones oficialment “de dretes” que en la seva activitat professional són exemple d’un gran progressisme social. I tots coneixem persones molt d’esquerres que, tot i defensar la bondat teòrica de les esquerres sobre les dretes, són el paradigma del conservadorisme polític més caspós.

Podríem parlar del Partido Comunista de España (PCE), tant quan operava a la clandestinitat com quan va ser legalitzat. Als anys setanta i vuitanta del segle passat el camarada Santiago Carrillo i els seus companys de la direcció del partit, per exemple, eren molt més conservadors que altres polítics de partits liberals catalogats oficialment “de dretes”. Si ens ho mirem des d’una òptica més global, en els anys que van des del final de la Segona Guerra Mundial (1945) fins a l’ensorrament del mur de Berlín (1989) i la desaparició de tot el que aquell món trist i tancat representava, la falsedat de la teoria “esquerra progressista vs. dreta conservadora” encara es posa més en evidència. No hi ha hagut al món cap partit més conservador que els partits comunistes de l’antiga Europa de l’Est, satèl·lits del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). I en aquest pòdium conservador dels partits comunistes hi podríem incloure també, amb tot mereixement, el Partido Comunista de Cuba i altres organitzacions polítiques de l’òrbita comunista. A la Xina no hi ha res més conservador que el Partit Comunista de Xina.

Deixant de banda el cas espanyol, he posat exemples de països amb la figura del partit únic, i això ja ens dóna una pista força significativa del conservadorisme que s’amaga al darrere de la prohibició de qualsevol partit que no sigui l’oficial. Quan poses en evidència totes aquestes contradiccions polítiques a persones de bona fe que militen en organitzacions comunistes d’esquerres fins i tot se’t poden enfadar. S’ho agafen com si els prenguessis el pèl, i no són capaços de fer l’esforç de mirar una mica més enllà de la punta del seu nas per constatar la realitat política que els envolta. Molts són conservadors amb carnet progressista i no ho saben.

L’extrema dreta amb cara amable

He llegit amb interès el discurs que va perpetrar Casado a la seva clientela just després d’haver guanyat les primàries del PP, i coincideixo amb el diagnòstic general que s’ha fet sobre la ideologia extremista d’aquest personatge. Casado representa, sense cap mena de dubte, l’extrema dreta, tot i que amb cara amable. Tot el PP és dreta però Casado es troba a l’extrem, coincidint amb el ciudadano Rivera i també amb Vox, HazteOir i grupets satèl·lits per l’estil. Sortosament, però, ni Casado ni Rivera ni els grupets extremistes que ideològicament els acompanyen governen i, per tant, tenen poca llibertat d’acció per tirar políticament endavant els disbarats legislatius que han anat anunciant. El dia que aquesta tropa governi Espanya seran un perill no només pels catalans independentistes (suposant que llavors Catalunya encara formi part d’Espanya, que potser és molt suposar) sinó també pel conjunt dels demòcrates espanyols. Aquesta gent, si algun dia arriba a governar, faran bo a Rajoy.

Cuba, una excel·lent notícia

El Partido Comunista de Cuba ha impulsat unes modificacions constitucionals que, entre altres coses, contemplen el reconeixement i la defensa de la propietat privada a l’illa (alguna mena de reconeixement ja existia, però fins ara anava acompanyada d’una gran inseguretat jurídica), el matrimoni homosexual i la desaparició del terme “comunista” de la constitució. És a dir, els dirigents comunistes del país —Cuba és una dictadura clàssica de partit únic— ara abominen del terme comunista. Algun psiquiatre potser hauria de dir alguna cosa, però aquí no hi entraré. Sigui com sigui, aquesta és una excel·lent notícia, per tot allò de positiu que aquests gestos poden representar per als cubans a partir d’ara.

Han hagut de transcórrer gairebé seixanta anys des de l’entrada triomfal de Fidel Castro a l’Havana (1959), i gairebé trenta de la caiguda del mur de Berlín (1989) per constatar que els nous governants cubans encapçalats per Díaz-Canel, successors de la dinastia Castro, acceptin que seguint per aquell camí no anaven enlloc. De tenir empresonats els homosexuals pel sol fet de ser-ho es passa a reconèixer els seus drets. D’abominar teòricament del capitalisme, a defensar un dels seus principis bàsics. I de santificar el comunisme a prohibir-lo a la constitució. Déu n’hi do!

Calia?

L’Ajuntament de Barcelona ha passat en molt pocs dies de proclamar-se una administració solvent, financerament molt sanejada i exemple per a altres administracions públiques, amb molts diners per fer coses i pagant gairebé al comptat, a admetre que té problemes econòmics greus i que no podrà fer front als seus compromisos públics de despesa i inversió als barris de la ciutat. Aquí cal fer un aclariment: el compromís inclou també el termini d’execució i, per tant, no s’hi val a dir que es farà tot però més endavant, entre altres motius perquè més endavant als despatxos de la plaça de Sant Jaume potser ja n’hi hauran uns altres. A deu mesos de les eleccions municipals la situació és molt greu, i els responsables de l’equip de govern no donen la cara amb dades concretes. Fins ara els regidors que han estat interpel·lats per la premsa i l’oposició només han aparegut en públic per dir quatre vaguetats, en una actitud del tot impresentable. I l’alcaldessa, què ha dit l’alcaldessa Colau? No ha dit ni ase ni bèstia. Colau està de gira política per Amèrica mentre a Barcelona s’està declarant un incendi polític de primera magnitud. Calia que Colau anés a Amèrica ara, precisament ara? El sentit comú ens diu que no, que ara era el moment menys oportú per anar-se’n de gira de promoció personal.

Línies vermelles

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de juliol de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.868 de La Veu de l'Anoia)

Es parla sovint de les línies vermelles que no s’han de creuar mai, és a dir, que determinats assumptes cabdals no poden ser objecte de debat. El problema sorgeix quan no hi ha acord sobre quines són les línies vermelles que no es poden creuar, i immediatament sorgeixen algunes preguntes. Com fixem quins són aquests principis bàsics inamovibles? Quines han de ser les línies vermelles que no s’han de creuar mai? Com podem establir un consens mínim sobre aquest tema? Doncs bé, molt em temo que en les respostes a aquestes preguntes no hi haurà unanimitat. Les sensibilitats humanes són molt divergents, i allò que per a uns no s’hauria de negociar mai per a altres sí que hauria de ser objecte de debat.

Aquesta diversitat potser s’entendrà millor amb un exemple. Per a molta gent el respecte a la vida humana és una de les línies vermelles que no s’haurien de creuar. Ho comparteixo. Però tots sabem que a la nostra societat ni tan sols en la defensa de la vida humana hi ha unanimitat, i aquí podem recordar els defensors de la pena de mort. Tots tenim al cap països democràtics que en la seva legislació tenen prevista la pena de mort per a determinats delictes. I anant una mica més enllà, tots tenim present els grups de pressió que defensen, per exemple, que la població pugui disposar d’armes. Aquí em ve al cap la National Rifle Association dels Estats Units, amb milions d’associats. Són aquells que accepten que en determinats casos el ciutadà podrà acabar utilitzant les armes que la llei l’autoritza a tenir.

Però si ara posem el focus en Catalunya, no hauria de ser difícil acordar aspectes bàsics menys greus i que ens afecten a tots. Per exemple, que si la majoria de la societat catalana es vol organitzar políticament d’una altra manera, això s’hauria de poder debatre lliurement, votar-ho i actuar en conseqüència. No té cap sentit que l’excusa per no fer la consulta sigui l’existència d’una constitució estatal irreformable; no ens enganyem, als efectes pràctics ho és. Una constitució redactada fa quatre dècades, inspirada pels poders fàctics de l’època i amb la majoria dels seus votants criant malves. En aquests quaranta anys la societat ha evolucionat molt, i no té cap lògica que hàgim d’acceptar el fet de no poder saber oficialment quants defensem constituir-nos en un nou estat i quants intenten imposar-nos la prohibició de saber-ho. En una societat democràtica la línia vermella consisteix a impedir que se sàpiga què pensen els seus membres. Qui s’està saltant la línia vermella?

Errors propis i aliens

Tenim la tendència a fixar-nos molt més en els errors aliens que en els propis, coses de la condició humana. Però ningú pot negar que tots cometem errades i, en conseqüència, quan toca fer-ho, tothom hauria de saber disculpar-se. Ara bé, no tothom està disposat a reconèixer que s’ha equivocat, com si reconèixer un error propi estigués mal vist per la societat, quan és exactament al revés. La realitat és que les persones que es neguen a reconèixer els errors propis no acostumen a ser les més intel·ligents i, a més, són poc de fiar. En definitiva, les persones que, quan toca, estan disposades a disculpar-se mereixen molt més respecte de la societat que aquelles que “no s’equivoquen mai”. I això val per a tothom, també per aquells polítics que “no s’equivoquen mai”. I avui no cal posar noms propis, tots en tenim uns quants al cap. Te’ls trobes per tot l’arc ideològic, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta.

Falsos portaveus policials

Veig el programa FAQS de TV3 força sovint. Ahir, per parlar dels fets de l’1 d’octubre de 2017, la presentadora va entrevistar dos policies, un dels Mossos i un altre de la Policia Nacional d’Espanya. En alguns aspectes els dos policies coincidien, i en altres discrepaven. Per posar només un exemple, vaig trobar vergonyós que el policia espanyol gairebé va negar les agressions policials sobre la població, i ens va venir a dir, de fet ho va manifestar sense ni posar-se vermell, que aquell dia la Policia Nacional d’Espanya va ser la víctima. Vaja, com si, segons la seva estrafolària versió dels fets, els agredits fossin en realitat els agressors, i els agressors, els agredits. El món al revés. Va fer un relat fals per justificar una actuació policial que, es miri com es miri, va ser intolerable. Els espectadors es van quedar amb la idea que “la policia” va defensar una versió dels fets, la del sindicalista, més falsa que un bitllet de tres euros. Cal no oblidar que els dos policies que van ser convidats pel programa no representaven els seus cossos policials sinó només uns determinats sindicats policials, i d’aquí ve la meva queixa. Si TV3 vol parlar de les actuacions dels Mossos i de la Policia Nacional d’Espanya, la cadena hauria d’entrevistar els portaveus d’aquests cossos i no uns sindicalistes que només es representen a si mateixos, i el seu sindicat, com si de sindicat policial només n’hi hagués un. Per què costa tant que quan es vulgui tenir l’opinió de la policia es convoqui un representant oficial del cos i no un sindicalista que, per motius obvis, no hauria de parlar en nom del seu cos policial? Deixo la pregunta sobre la taula.

Cap diferència

A continuació es detallen les diferències entre un ministro de Exteriores del PP (Dastis) i un del PSOE (Borrell)

El trasllat

Després de molts mesos d’estar segrestats per l’estat en presons madrilenyes, ara s’ha decidit traslladar els presos polítics catalans a presons més properes als seus llocs de residència. Per cert, això és el que diu la llei i, per tant, encara que ens vulguin fer creure el contrari, aquest trasllat no és cap gest amistós ni és cap tracte de favor. Només és la conseqüència de complir la llei, la seva llei, la llei espanyola, però, això sí, amb molts mesos de retard. Ara bé, fins i tot durant el trasllat els segrestats estan sent maltractats sense motiu. Calia allargar tant un viatge que amb bona voluntat es pot fer en un matí, en condicions tan penoses, emmanillats, amb aturades tècniques innecessàries a presons de l’estat? L’excusa oficial és que el protocol és el que és, com si del protocol no en prescindeixen sempre que els convé. O, millor encara, podrien canviar-lo per un altre protocol del segle XXI, més humanitzat i basat, simplement, en el sentit comú. Espanya demostra, un cop més, les seves ganes de venjança amb els presos polítics catalans. Ara seguiran segrestats a Catalunya fins a la celebració d’un judici que, per motius tàctics de la part espanyola, ja es parla d’endarrerir-lo fins a l’any que ve. Mentrestant, el segrest dels presos polítics catalans continuarà vigent, ja que tot indica que el jutge no canviarà d’opinió. D’aquesta justícia alguns en diuen justícia venjativa, i fins que aquest assumpte no arribi als tribunals europeus no podrem donar aquest tema per tancat.

No se’n surten ni amb l’esport

Aquest cap de setmana hem pogut constatar dos grans fracassos més de la MarcaEspaña: els jocs de Tarragona, un fiasco d’organització en tota regla, i l’eliminació de LaRoja a Rússia, ben merescuda segons diuen els experts. Aquesta vegada són només fracassos relacionats amb l’esport, però molt significatius tenint en compte les expectatives patriòtiques d’èxit que s’havien creat. No es pot traslladar la responsabilitat a Catalunya pel fet que els Jocs del Mediterrani s’hagin celebrat a Tarragona ni que a LaRoja hi jugui algun futbolista català, ja que tot girava a l’entorn d’Espanya com a centre. A Tarragona es van començar els jocs amb una gran bandera espanyola aterrant a un estadi ple de banderes rojigualdas, i es van acabar amb uns militars espanyols mostrant als nens l’armament d’un portaavions de guerra. A Rússia tot girava a l’entorn d’Espanya, i fins i tot en va ser protagonista un personatge tan caspós com Manolo el del bombo.

PS: ahir a Assen (Holanda) hi va haver un podi de tres catalans en MotoGP. No cal dir res més.

Catalunya no és Múrcia

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de juny de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.866 de La Veu de l'Anoia)

El somni dels polítics unionistes espanyols, tant els que viuen a Catalunya com els de la resta de l’estat, implica aprofitar la situació actual d’aparent debilitat de l’independentisme per forçar l’assimilació de Catalunya com una regió més d’Espanya. Una debilitat, per cert, que jo no reconec, però aquest seria un altre debat. Amb l’objectiu del “café para todos” estan disposats a utilitzar totes les eines estatals al seu abast, amb aquella manera de fer d’altres èpoques, és a dir, "que se consiga el empeño sin que se note el cuidado". Ras i curt, els unionistes tenen l’obsessió de transformar els súbdits del nord-est peninsular en uns espanyols més, i mort el gos morta la ràbia. No cal dir que utilitzo el mot súbdits des de la perspectiva dels partits dinàstics espanyols els quals, encara ara, defensen les bondats d’una transició política que cada dia deixa més en evidència les seves moltes mancances.

En aquest sentit, l’objectiu unionista exigiria reduir l’ús de la llengua pròpia de Catalunya a l’àmbit familiar, de les amistats i poca cosa més. Aquest seria un primer pas, molt important, per forçar l’assimilació de Catalunya a les altres regions de l’estat. Per això els unionistes insisteixen tant a pretendre modificar el model d’escola i en criticar TV3. Ciudadanos va néixer amb aquest objectiu, i els seus promotors no se n’amagaven. Intenten, per tots els mitjans, fer descarrilar una convivència lingüística gairebé exemplar. Si assolissin l’objectiu de limitar l’ús de la llengua catalana a l’àmbit privat, a continuació incidirien en altres particularitats catalanes (mitjans de comunicació públics, etc.), sempre buscant l’objectiu de l’assimilació. Intueixo, però, que, per més que s’hi esforcin, no se’n sortiran.

Catalunya no és Múrcia ni ho serà, amb tot el respecte pels murcians. I, sortosament, Catalunya tampoc és, només, la clientela de Ciudadanos. Per més que ho intentin, els unionistes no podran destrossar la convivència del país. L’enriquiment que representa dominar més d’una llengua des de ben petits no té preu, i cal defensar el sistema actual amb dents i ungles. Aquesta és la realitat de Catalunya. Un ciutadà bilingüe està més preparat per anar pel món que un ciutadà monolingüe, i dir això no és supremacisme sinó una obvietat inqüestionable. Per això els unionistes, via assimilació, es volen carregar el sistema igualant per sota, buscant que Catalunya acabi sent com Múrcia. Però Catalunya no és Múrcia ni ho serà. I qui diu Múrcia diu Madrid o La Rioja.

Girar full? De cap manera

Com aquell que no diu res, Pedro Sánchez va manifestar ahir a Alemanya que tothom hauria de girar full sobre els fets de l’1 d’octubre, i va aclarir que dient tothom es referia, naturalment, també als catalans. Amb això el president espanyol va demostrar que no ha entès res de res. Girar full vol dir oblidar, passar pàgina, d’uns fets que, si més no jo, no podré oblidar mai. Que les autoritats espanyoles, suposadament democràtiques, enviessin la policia a atonyinar catalans que només pretenien introduir una papereta en una urna formarà part de la història fosca d’Espanya, un capítol negre més, i com a fet històric contra Catalunya molts catalans no ho oblidarem mai. És per això que molts ciutadans hem suggerit que els ajuntaments catalans haurien de rebatejar una plaça o un carrer com a “1 d’octubre del 2017”, perquè aquesta data no s’oblidi mai, i especialment tinc al cap els ferits d’aquell dia i els empresonats i exiliats com a conseqüència d’aquells fets. Sé molt bé que a Barcelona això de moment no es farà, ja que l’alcaldessa Colau té uns altres interessos particulars que apunten a altres escenaris polítics, però espero que el pròxim alcalde de Barcelona faci cas a aquesta petició.

El respecte se l’han de guanyar

A partir de determinades interlocutòries i sentències judicials més que sorprenents que s’han fet públiques darrerament, molt objectades per una bona part de la societat, sovint se’ns diu que les decisions judicials s’han de respectar sempre, encara que no les compartim i hi discrepem. Doncs bé, per més que ens ho demanin, no es pot pretendre que la ciutadania respecti determinades decisions judicials amb les quals hi discrepa una bona part de la societat. El respecte ciutadà que es reclama pels jutges ni és automàtic ni surt de franc; els jutges se l’han de guanyar diàriament amb la seva feina. Els jutges no poden pretendre que els ciutadans els respectem si ells, abans, ens han demostrat que, mitjançant algunes interlocutòries i sentències, no respecten la ciutadania que els paga el sou. I aquí podríem parlar d’algunes decisions judicials recents que tots tenim al cap i que fan posar vermell a qualsevol persona que cregui en un sistema judicial democràtic i respectuós amb la ciutadania. En definitiva, contràriament a les pretensions d’alguns, en una democràcia els ciutadans no estan al servei dels jutges. És exactament al revés.

Badalona, final de trajecte

A Badalona hi havia una alcaldessa d’esquerres que fa tres anys va arribar al càrrec mitjançant un pacte polític agafat amb pinces que a una part de la societat badalonina va costar d’entendre. Però això ara és indiferent, a la política local ja se’n veuen de pactes estranys, i el fet és que l’alcaldessa ha governat tres anys aquella ciutat amb una relativa tranquil·litat. Però fa poc l’alcaldessa es va haver de sotmetre a una moció de confiança i la va perdre, i allò va ser el principi del final del seu mandat. Posteriorment els partits del 155 (PSC = Populares, Socialistes i Ciudadanos) van presentar una moció de censura que ahir, finalment, li va fer perdre la poltrona consistorial.

El nou alcalde ha tingut el suport formal de la coalició unionista per fer-se amb la poltrona, i haurà de governar fins a les noves eleccions (maig 2019) amb moltes dificultats. Es fa difícil de fer un balanç dels tres anys de mandat de l’alcaldessa, ja que tot depèn de si escoltes als uns o escoltes als altres. Dit això, la lliçó que se’n pot extreure del cas de Badalona és que quan governes en minoria no pots actuar com si disposessis d’una majoria absoluta. L’alcaldessa sortint això no ho va acabar d’entendre, i d’aquí la pèrdua de la moció de censura que li va presentar l’oposició. Dit això, l’alcalde entrant tampoc sembla haver entès que està encara més en precari que la seva antecessora en el càrrec. En fi, els badalonins necessitaran tenir molta paciència fins a les noves eleccions, d’aquí a onze mesos.

Els germans Roca i La Zarzuela

En vista que les administracions públiques gironines, a parer meu amb molt bon criteri, no estan disposades a cedir un espai públic per fer una festa monàrquica, la Zarzuela n’ha buscat un de privat i sembla que ja l’ha trobat. Es tracta d’unes instal·lacions propietat del restaurant El Celler de Can Roca. No he llegit enlloc si els germans Roca ho cedeixen gratis o cobrant, però això és del tot irrellevant. Són els amos d’un negoci privat i amb el seu restaurant poden fer el que vulguin. Només faltaria! Si per aquest motiu els baixessin les reserves, cosa que dubto que passi però que tampoc s’ha d’excloure, són ells i només ells els que en patiran les conseqüències. Llavors, on és el problema? Resumint, no entenc les crítiques als germans Roca per haver pres una decisió que només els pertoca a ells. O és que alguns volen que a Catalunya s’imposi el pensament únic?

Què podem esperar de Sánchez?

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de juny de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.864 de La Veu de l'Anoia)

S’espera que el govern Sánchez comporti alguns canvis. Però també podria ser que, a l’hora de la veritat, aquests es limitin a purs canvis de maquillatge. Segur que canviaran algunes coses, encara que alguns potser les consideraran més simbòliques que amb efectes pràctics sobre la població. De fet, el primer canvi ja es va poder veure amb l’acte de la jura del càrrec, el qual, per primera vegada des de la mort de Franco, es va fer sense exhibir la Bíblia i el crucifix. És només un petit detall però prou significatiu, tenint en compte que Espanya fa quaranta anys es va declarar constitucionalment aconfessional. És indiscutible que en un estat aconfessional la simbologia religiosa ha de quedar al marge de l’acció política, però aquí s’han necessitat quatre dècades per aplicar-ho.

Ara bé, que s’hagi tardat tants anys per acomodar la formalitat de l’acte de la jura del càrrec al mandat de la constitució que alguns tant diuen defensar confirma que les institucions escleròtiques de l’estat—que sortosament no són totes però sí unes quantes— tenen clares reminiscències franquistes. Els fets ens demostren que no deu ser fàcil acomodar-se a la realitat del segle XXI amb mentalitat del segle XX. A la mort del dictador, la transició política va tenir moltes mancances, i quatre dècades després encara les estem pagant. Si per eliminar un petit detall com l’exhibició de la Bíblia i el crucifix han necessitat tants anys, quant de temps necessitaran per modificar coses més substancials?

Poques coses canviaran amb Sánchez. El suport parlamentari que l’ha portat a la presidència és tan políticament transversal i agafat amb pinces que li serà molt difícil obtenir el consens necessari per assolir els canvis que es proposi. A Espanya, els dos problemes cabdals són, ara mateix, la corrupció política i el conflicte català. Si ens centrem en la corrupció, així com Rajoy passarà a la història com el responsable del partit de la Gürtel, Sánchez ho farà com el responsable del partit dels ERES d’Andalusia, amb unes implicacions econòmiques tant o més importants que la corrupció del PP. Sánchez acabarà com Rajoy.

I si ens ho mirem des de Catalunya, la visió que PP i PSOE tenen sobre el conflicte català és molt similar, i les solucions que proposen són pràcticament les mateixes. Així, cal recordar que el càstig aplicat per Rajoy contra Catalunya en forma de 155 va ser prèviament beneït per Sánchez. El problema de fons és que tant a Rajoy com a Sánchez no els agrada com voten els catalans. Vet-ho aquí.

Enfrontament civil?

La frase textual de Borrell és “estamos al borde de un enfrentamiento civil”. Analitzem-la. A Catalunya, estem al límit d’un enfrontament civil? Jo diria que no, tot i que d’intents n’hi ha hagut uns quants. A Catalunya s’han produït episodis de violència, i la violència institucional de l’1 d’octubre n’és el millor exemple. Però no és pas l’únic: allà on s’ajunten unes quantes banderes espanyoles (amb l’escut oficial d’ara o amb l’àguila de temps passats) la festa acostuma a acabar a cops de puny i garrotades. Això és una evidència, i d’exemples en sobren. Ara bé, Borrell no enganya. Des de pretendre desinfectar a qui territorialment no pensi com ell, el seu discurs violent va en augment. No amaga les seves intencions. Amb aquestes afirmacions Borrell i els seus socis del 155 busquen l’enfrontament civil. L’unionisme sap que amb violència sempre guanyarà la partida, tota vegada que, si per una cosa s’ha definit el moviment independentista, és pel seu pacifisme. El monopoli de la violència institucional és en mans de les institucions de l’estat, és a dir, de Borrell i els seus col·legues del consell de ministres. Borrell, des de la seva visió colonialista de l’estat, està demanant més xarop de bastó, més mà dura, més generar pànic a la població díscola, i ho fa d’una manera absolutament irresponsable. Borrell no ha cregut mai en una solució política pactada amb Catalunya. Per resoldre el conflicte català de camins només n’hi ha dos: urnes i paperetes, tal com demanen els independentistes, o enfrontament civil. Borrell, dissortadament, té molt clar quina és la seva opció.

La quota Telecinco

Fins que Pedro Sánchez l’ha nomenat ministro ignorava qui era Màxim Huerta, la quota Telecinco del nou gobierno d’Espanya. No he llegit cap dels llibres que han aparegut al mercat amb la seva signatura, entre altres motius perquè no llegeixo novel·la. Però he llegit tuits seus de fa anys i també alguns de fa quatre dies, i ja n’he tret una conclusió: aquest personatge és un perfecte mal educat. És del tarannà de la cosa fàcil i sense complicacions, tan propi dels teleespectadors habituals de la cadena italiana. Forma part d’aquella mena de gent que persones amb un nivell baix d’exigència troba simpàtica, allò del ji ji ji ja ja ja i no em compliquis més la vida. Veig que sovint s’ha despatxat a gust contra els catalans independentistes, contra els negres, i contra altres col·lectius igualment respectables que ara mateix no recordo. En fi, em sembla un personatge totalment prescindible, i segur que no passarà a la història de la política espanyola. Això sí, mentre disposi d’altaveus oficials a mà tindrà entretinguts els espanyols que acostumen a mirar Telecinco, que són molts. Resumint i sent generós, al tal Huertas l’inclouria dintre de la categoria de la genteta.

Borrell, una mala opció

El presidente Sánchez s’ha equivocat de mig a mig nomenant Borrell com a ministro. Borrell i el seu anticatalanisme militant no sembla una bona opció per formar part d’un gobierno que proclama que es proposa millorar la seva relació amb Catalunya. Així, deixant de banda la seva afició a manifestar-se amb peperos, tabarnesos, ciudadanos, sociedad civil i grupuscles violents de l’extrema dreta extraparlamentària, alguns no hem oblidat altres episodis negatius de la seva biografia. El seu final forçat com a alt càrrec d’hisenda per coses lletges dels seus col·laboradors més directes, la pèssima gestió d’Abengoa, la seva mala bava i els insults gratuïts adreçats al vicepresident Junqueras, els insults greus al 48 per cent dels catalans, etc. Borrell és un mal començament si es vol suavitzar la relació entre Espanya i Catalunya, a no ser que l’objectiu real de Sánchez sigui exactament el contrari, cosa que tampoc s’hauria d’excloure. L’aspecte positiu de l’opció Borrell és que tot indica que el nou gobierno espanyol durarà molt poc.

Fora de context

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de maig de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.862 de La Veu de l'Anoia)

El MHP Quim Torra està rebent crítiques a dojo per alguns dels seus escrits antics, prescindint del context en el qual els seus textos van ser publicats. Convindrem que no és el mateix una frase llegida fora de context que considerada com a part d’un tot. Dient exactament el mateix, d’una frase aïllada en podem treure una conclusió oposada de la que trauríem si fos considerada en el seu context. Si només valoréssim textos llegits fora de context, crec que ningú se salvaria de la crítica. Jo mateix, amb més de dos mil articles publicats en diferents mitjans i més de quinze mil piulades a la xarxa, estic convençut que no superaria el llistó de la correcció política. Però com que mai he aspirat a ocupar un càrrec polític, no m’he preocupat d’eliminar res. Els meus escrits reflecteixen el meu pensament del moment que els vaig escriure. Avui, en un context diferent, més d’un potser el matisaria.

Per tal d’intentar evitar linxaments polítics com els que està patint el president Torra, hi ha qui es dedica a eliminar escrits que poden generar confusió, i mort el gos morta la ràbia. Gairebé tots els polítics que accedeixen a un càrrec públic ho fan, o encarreguen a algú que els faci aquesta tasca feixuga. De vegades, però, quan es decideix eliminar part de la producció literària publicada ja és massa tard, i algú ja ho ha copiat en espera d’aprofitar-ho més endavant per atacar l’adversari. No cal dir que en política no tot s’hi val, però alguns consideren que qualsevol arma per desqualificar l’adversari és vàlida per intentar assolir els seus interessos polítics i/o personals. És trist però és així.

El president Torra ja va fer el que ell va considerar que havia de fer, és a dir, disculpar-se i demanar perdó a qui s’hagi sentit ofès per la seva producció literària d’anys enrere. Altres polítics no han estat capaços de fer el mateix per coses molt més greus. D’exemples en sobren. Entre tot el catàleg d’insults que ens puguem imaginar, als independentistes ens han dit racistes, nazis, nazionalistes (amb zeta) i supremacistes, i tot per pretendre organitzar democràticament la gestió política de Catalunya al marge d’Espanya. Tinc la sensació que si comparéssim els insults provinents de l’unionisme cap a l’independentisme amb els que van en sentit contrari, l’activitat dels primers guanyaria per amplia golejada. És una sensació, però, que no puc demostrar. Sigui com sigui, insultar gratuïtament l’adversari acostuma a ser l’eina de qui no té arguments per defensar la seva posició.

Canvi d’inquilí a La Moncloa

Sánchez és el nou inquilí de La Moncloa però, si observem la seva trajectòria política, conclourem que, per la seva manifesta inconsistència, és un personatge que no acaba de generar confiança. No oblidem que Rajoy ha sigut president del govern fins avui gràcies a Sánchez, i que a partir d'avui deixa de ser-ho gràcies a Sánchez. És una mica com Rivera, que també va passar d’oposar-se a Rajoy a donar-li el suport necessari per a governar i convertir-se en el seu soci de facto.

Aquests tres personatges són els responsables de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, i tot el que de negatiu ha comportat per als catalans, perquè de positiu el 155 no ens ha portat res de res. La característica comuna dels partits que representen aquests personatges és que no els agrada com votem els catalans, i com que fins ara s’han negat a buscar una solució per la via política i democràtica, la busquen per la via judicial... sabent que no la trobaran.

Veurem com es desenvolupen els fets a partir d’ara. M’agradaria equivocar-me però la meva impressió és que, en clau catalana, amb el nou govern de Madrid no anirem enlloc. Amb el triomf de la moció de censura hi ha, però, una cosa positiva, i és que Rajoy deixa de tenir protagonisme en aquest escenari. Però també n’hi ha una de negativa, i és que sobre el conflicte català Sánchez pensa exactament el mateix que Rajoy. Els catalans seguim tenint mala peça al teler.

Moció de censura amb visió catalana

Demà i divendres es debatrà i votarà la moció de censura que pretén fer fora Rajoy (PP) per posar Sánchez (PSOE) al seu lloc. Veig amb bons ulls fer fora Rajoy però no estic gens d’acord que el recanvi hagi de ser Sánchez. Això seria com sortir del foc per caure a les brases. Mirat des de Catalunya, votar a favor d’un individu que s’ha dedicat a insultar greument el President de la Generalitat i, en general, a desqualificar i menystenir els catalans independentistes, no em sedueix gens. No entenc els posicionaments cada dia menys ambigus d’Esquerra i el PDECat per votar a favor de Sánchez. La paciència dels catalans independentistes no és infinita, però si ara els dirigents dels partits independentistes tornen a fer el ruc, tenen tot el dret a tornar-se a equivocar. Intueixo, però, que perdran molts vots, més dels que es pensen. Si aquests partits acaben votant a favor de Sánchez, crec que a les pròximes eleccions mols independentistes no podrem votar per manca d’oferta electoral. Així de clar. Serà un vot de càstig en forma d’abstenció. Alguns dirigents dels partits independentistes de Catalunya potser s’haurien de plantejar anar-se’n cap a casa, com a mínim per incompetents.

Del cel a l’infern en un parell de dies

La setmana passada el PP va passar, en només un parell de dies, del cel de l’aprovació dels pressupostos i la tranquil·litat que aquest fet representa, a l’infern de la sentència de la Gürtel i la detenció de Zaplana. La moció de censura presentada pel PSOE segurament no prosperarà però, sigui com sigui, aquest cicle dels populares governant Espanya sembla que el podem donar per acabat. Pot ser una qüestió de setmanes o de mesos, però no anirà massa més enllà. Ara es tracta d’explicar als ciutadans que quan els partits governants roben ens estan robant a tots, que aquesta obvietat no tothom la té prou clara. I encara que quedin uns votants residuals que mantinguin la confiança en aquest partit, aquests vots no seran suficients per poder governar. Fa de mal dir qui formarà part del govern que més d’hora que tard substituirà Rajoy a La Moncloa, però el cicle PP s’ha acabat. No cal dir que tot i que el càstig als populares serà del tot merescut, les alternatives de govern tampoc són com per tirar coets. Venim de temps foscos i ens esperen temps igualment foscos, però almenys el PP el tindrem endreçat una bona temporada. Qui no es conforma és perquè no vol.

Sánchez està aMORTitzat

Després de la sentència de la Gürtel hi ha qui s’ha plantejat presentar una moció de censura contra Rajoy. Si la presentés el PSOE, segona força parlamentària d’Espanya, amb Sánchez com a candidat, els de Podemos ja han dit que hi donarien suport. Però no ens enganyem, Iglesias no vol un president socialista sinó només desgastar el PSOE amb una derrota de la moció. Ciudadanos, de moment, calla, i el PSOE també ha emmudit. Aquesta és la situació quan escric aquestes notes.

Analitzem la situació política de cadascun dels protagonistes. Rajoy està ferit, però això no vol dir que no es pugui recuperar, i més ara, amb els pressupostos aprovats i els dos anys de tranquil·litat que això representa. En canvi, Sánchez i el seu partit, el PSOE, estan ferits de mort, i ells ho saben. I la gran incògnita és què pot fer Ciudadanos, ara que totes les enquestes els donen com a favorits.

El meu pronòstic és que, si hi ha moció del PSOE, aquesta no triomfarà, bàsicament per la manca d’interès de Ciudadanos, ja que l’objectiu de Rivera és accedir a La Moncloa, quan toqui, via eleccions; fins que no hi arribin, desgastar el PP serà la seva tasca. I sense el concurs de Ciudadanos, dubto molt que els partits nacionalistes (el seu vot seria imprescindible) s’avinguessin a permetre que Sánchez fos el nou president. Seria com sortir del foc per caure a les brases. Sánchez està aMORTitzat.

El Podemos de dreta els està sortint ultradretà

Sempre s’havia dit que per governar Espanya es necessitaven partits més aviat de centre que d’extrems, però ara aquesta norma es podria trencar. Josep Oliu, president del Banc Sabadell, va dir que, amb l’aparició de Podemos, Espanya necessitava un Podemos de dretes, com per compensar políticament el Podemos original, el de Pablo Iglesias, que suposadament és un partit d’esquerres.

Observant els darrers moviments cap a posicions ultradretanes del partit de Rivera, tot indica que el Podemos de dretes que demanava Oliu ja comença a ser una realitat, i es diu Ciudadanos. Un dia seria interessant investigar qui finança Ciudadanos, i no estic insinuant res. Però Rivera no es conforma a ser de dretes sinó que vol governar Espanya des de posicions ultradretanes, superant al PP per la dreta.

El PSOE n’és conscient i també intenta pujar al carro ultradretà. En aquest sentit, els últims posicionaments polítics de Pedro Sánchez són vergonyosos, i em quedo curt en la qualificació. La seva franquícia catalana tardarà dècades a tornar a aixecar el cap. A la vista d’un panorama tan canviant, el PP té mala peça al taler, i el dubte és quan acabarà desapareixent com a partit. De mèrits n’han fet molts.

El paper de les víctimes

(L’article original en versió paper es va publicar el 11 de maig de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.860 de La Veu de l'Anoia)

Amb la dissolució d’ETA surten a la llum diverses particularitats sobre les víctimes i les organitzacions de víctimes de les quals fins ara no es parlava gaire, o que només estaven a l’abast dels especialistes. La trista realitat és que les víctimes del terrorisme —òbviament no parlo dels morts sinó dels familiars i les persones afectades que han sobreviscut— han sofert dos grans escarnis per part de l’estat: per una banda han estat menystingudes, oblidades i fins i tot maltractades per les institucions estatals, i per l’altra han estat utilitzades i manipulades pels partits polítics. Així, en molts casos la foto amb la víctima del terrorisme només era l’excusa per assolir objectius polítics com ara guanyar eleccions. Alguns afectats aviat se’n van adonar i es van desvincular de les seves organitzacions abans d’acceptar entrar en el joc de la manipulació, per part dels partits polítics, a canvi d’unes engrunes. És vergonyós constatar com al llarg dels anys alguns partits han aprofitat aquestes organitzacions en clau electoral, exclusivament en benefici propi, i com algunes víctimes s’han deixat manipular a canvi d’un plat de llenties en forma de subvencions i alguna condecoració.

Seria inoportú donar noms de persones i organitzacions que tots tenim al cap, ja que les víctimes mereixen el màxim respecte i solidaritat per part de la societat. Però que hi ha organitzacions polítiques que s’han aprofitat i s’aprofiten de les víctimes resulta inqüestionable. Els governs espanyols, tots, han manipulat les organitzacions de les víctimes del terrorisme, i quan els ha convingut els han concedit un protagonisme polític del tot immerescut. Amb la dissolució de la banda, algunes organitzacions i víctimes pretenen donar pautes sobre com s’hauria d’actuar a partir d’ara en temes de política penitenciària i gestió política futura. Però les víctimes del terrorisme són les menys indicades per dir què s’hauria de fer en el futur, quin tractament han de tenir els terroristes empresonats, com s’ha de gestionar l’acostament dels presos a les presons basques que marca la llei, i quina ha de ser la política d’indults, si és que n’hi ha d’haver alguna. Els únics culpables d’aquest desastre que ha durat més de mig segle són els terroristes, però cal dir també que alguns polítics han mirat de treure el màxim profit de les desgràcies alienes, en benefici propi. A la seva manera (segurament s’han quedat curts), els terroristes han demanat perdó; els polítics, però, difícilment ho faran.

Inda, Marhuenda, Farreras

En els temps que corren fer de periodista no ha de ser gens fàcil, i especialment si un vol mantenir una mínima dosi de llibertat creativa i honestedat professional. Per titular aquest comentari he triat tres noms gairebé a l’atzar, tres periodistes molt coneguts, però haurien pogut ser uns altres. He escollit aquests tres personatges perquè tots treballen per Atresmedia, el grup de comunicació de la família Lara, i te’ls trobes en els debats de les seves diferents cadenes dia sí i dia també. Podríem dir que a escala periodística gairebé tothom els coneix. Inda i Marhuenda són uns personatges bastant desagradables i, cadascú en el seu estil (Inda és més destraler que Marhuenda), mostren una llarga trajectòria espanyolista i, alhora, gens amable amb els independentistes catalans, els quals sovint són objecte dels seus insults i desqualificacions de tota mena. Però el tal Farreras —de fet es diu García, però se’l coneix més pel seu segon cognom— semblava una cosa i al final ha resultat ser-ne una altra. Segurament l’empresa l’ha forçat a posicionar-se més clarament a favor de les posicions unionistes (ja diuen que qui paga, mana), i en els darrers temps ha fet un canvi professional més que sorprenent. A mi Farreras m’ha decebut, potser perquè pensava que en el tema de Catalunya tenia un discurs propi i amable amb les posicions discrepants i al final ha resultat que el seu discurs era més fals que un bitllet de tres euros.

El pes de quatre diputats

El Parlament de Catalunya té 135 diputats, i la majoria absoluta per governar amb comoditat és de 68. La majoria independentista és actualment de 70, més possiblement alguna diputada dels comuns que assegura que també ho és, tot i que veient la trajectòria erràtica dels comuns hi ha motius sobrats per dubtar-ho. Sigui com sigui, aquests són els números teòrics, però als efectes pràctics la cosa és una mica diferent. Així, un número molt més petit de diputats serà determinant per poder elegir president.

La CUP va decidir ahir que els seus quatre diputats s’abstindran avui en la segona votació del candidat Torra, i això vol dir que Torra sortirà elegit com a president i ens estalviarem unes noves eleccions. Si la CUP hagués decidit votar-hi en contra, aniríem a unes noves eleccions. El pes dels quatre diputats de la CUP ha estat determinant perquè la presidència Torra sigui una realitat. La força de la CUP és que amb només un tres per cent de representació parlamentària ha pogut decidir la sortida de l’atzucac en què ens trobàvem. Caldrà tenir-ho en compte durant tota la legislatura.

Interferències inadmissibles

Si no fos per les interferències inadmissibles de tot l’aparell de l’estat espanyol, incloent la judicatura, des de fa setmanes a Catalunya potser ja hi hauria govern. No tinc tan clar, però, què hauria de fer un govern en les circumstàncies actuals. O dit d’una altra manera, què podria fer el govern sota una intervenció de facto de Catalunya, una intervenció que, amb govern o sense, tots sabem que no decauria. No tinc gens clar si als catalans ens interessa tenir un govern gairebé sense competències ni capacitat de decidir, un govern que potser tan sols serviria perquè des de Madrid poguessin presumir d’haver restablert, només sobre el paper, la normalitat democràtica que Espanya es va carregar l’any passat.

Sigui com sigui, sempre he defensat que qui hauria d’encapçalar el govern és el president Puigdemont, i això per dues raons ben fàcils d’entendre. La primera, perquè Puigdemont va ser cessat il·legalment i això no s’ha de permetre, i la seva continuïtat en el càrrec seria una bona manera d’expressar-ho. La segona raó és que la suma de les opcions independentistes segueix tenint majoria absoluta al Parlament, i entre aquestes opcions Puigdemont encapçalava la llista més votada. Són dues raons de pes per defensar l’opció Puigdemont.

Però topem, com dèiem abans, amb les interferències governamentals i judicials espanyoles. En el fons, no ens enganyem, Espanya no vol que Catalunya tingui govern. Si ho volgués, deixaria d’interferir per terra, mar i aire com està fent des de fa mesos.

El 155 no marxarà ni amb aigua calenta

El 21 de desembre del 2017 els catalans vam anar a votar convocats per les autoritats de la metròpoli, i vam votar que Carles Puigdemont havia de seguir sent el president de Catalunya. Però la metròpoli no va acceptar els resultats electorals. I per més que alguns insisteixin, el problema no és Puigdemont sinó que Catalunya no vota com la metròpoli voldria que votés.

Els efectes pràctics del 155 i la intervenció de la Generalitat no decauran, ni amb govern ni sense. Potser no en diran 155, però el nom no fa la cosa. I la cosa és que després d’uns anys d’autonomia, molta en alguns aspectes i ben poca en d’altres, a Espanya s’està produint una regressió democràtica que fa que tornem molts anys enrere. Oblidem-nos, per tant, de tornar a una situació de normalitat democràtica quan hi hagi govern.

Això és una guerra de desgast i, com que la raó està de part nostra, guanyarà qui tingui més paciència. Des del primer dia defenso una posició ben clara: o Puigdemont o eleccions. S’ha de transmetre al món el missatge que aquí hi ha un poble digne que no està disposat a cedir a les pressions antidemocràtiques d’un estat que no accepta els resultats electorals.

Qui no estigui d’acord amb mantenir la dignitat, que voti els partits espanyols que defensen l’aplicació de l’article 155. Però no conec ningú que hagi abandonat l’independentisme per l’unionisme, i sí que en conec molts que han fet el camí contrari. Si donem una ullada als resultats electorals dels últims anys, la voluntat independentista no fa més que augmentar.

La subvenció no ens farà lliures

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 d'abril de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.858 de La Veu de l'Anoia)

Qualsevol dirigent polític que accedeix a la gestió d’una institució pública té la temptació, i massa sovint hi cau, de subvencionar aquelles persones i entitats que li són més afins, o que pensa que el poden ajudar. L’abús del recurs a la subvenció és políticament transversal, i es dóna tant a l’esquerra com a la dreta. Alguns diuen que són maneres de fer associades a la condició humana, però jo hi afegiria que, sobretot, es donen quan no es tenen clares unes mínimes exigències ètiques. De motius per concedir subvencions n’hi ha tants com de suposats drets a rebre-les. Aquí hi podríem incloure des de l’agraïment pels serveis prestats fins a la compra de voluntats, sense oblidar els intents de mantenir en silenci determinades reivindicacions. Quan l’exigència ètica no és ferma veiem que amb diners es pot comprar gairebé tot, i les persones que entren en aquestes pràctiques, algunes ben poc elegants, saben què hi ha al darrere de les seves decisions.

Vist des de l’òptica de les persones i entitats subvencionades cal remarcar que gairebé tothom es creu amb el dret a ser ajudat amb recursos públics. Qui rep els diners sempre trobarà justificat que se l’ajudi, tot i que massa sovint, vist des de fora, la cosa no és tan clara, i més tenint en compte que els diners emprats són provinents dels nostres impostos. Si gastes diners aquí has de retallar en altres partides que per a alguns potser serien més prioritàries. Però, vist des de la part subvencionada, rebre ajuts públics sempre es veurà bé, i segurament moltes entitats no serien viables sense les subvencions provinents de les institucions públiques.

En països que tenen un règim democràtic poc exigent les subvencions dels governants comencen per comprar directament el vot de les persones més desfavorides. És un joc molt pervers però està acceptat per les dues parts, sovint la part més dèbil per pura necessitat vital. Si em votes, t’ajudaré; si no em votes, et faré la guitza, deixant-te sense feina, o sense escola, o sense carretera, o sense hospital. En aquests casos la subvenció esdevé una corrupció mafiosa. I, a més, crea dependència, com si fos una droga. La subvenció generalitzada debilita i empobreix les societats, i això no ens ho podem permetre. Què s’hauria de fer per evitar-ho? Objectar totes les subvencions i estudiar una per una la necessitat o no de mantenir-les, amb criteris estrictament professionals. Estic convençut que moltes s’anul·larien, i els diners estalviats es podrien utilitzar en coses més útils.

Mig segle del maig del 68

Només per deixar constància que ara es compleixen cinquanta anys dels esdeveniments del maig del 68 a França, amb l’entrada de la policia a la Universitat de la Sorbona de París. Una de les imatges més emblemàtiques va ser la de l’estudiant Daniel Cohn-Bendit davant de la policia, i una de les llegendes urbanes més nostrades és que si tots els catalans que aquells dies deien que eren a París diuen la veritat, aquí no hi devia quedar gairebé ningú.

Tertúlies de pensament únic, o gairebé

Veient la deriva unionista que van agafant les tertúlies de 8TV, la televisió del Grupo Godó, t’adones de la seva creixent inutilitat. Si una tertúlia no serveix per poder debatre pensaments diferents en peu d’igualtat, i la majoria dels tertulians es limiten a donar-se la raó uns als altres, val més suprimir-la abans de quedar-se sense espectadors. I veient com van les coses, aventuro que més d’hora que tard 8TV acabarà tancant per manca de clientela, i això sense entrar en els seus problemes financers, que pel que es diu tampoc són poca cosa. Ahir, sense anar més lluny, la majoria dels tertulians a les 10 del vespre defensaven unes idees polítiques similars. Va ser una tertúlia d’amics però no va ser un debat com el que l’espectador pot esperar d’una televisió que dóna servei a una societat que té un cinquanta per cent d’independentistes. A Madrid passa el mateix, i només cal donar una ullada a les tertúlies de la pública TVE, o la privada dels bisbes, Trece, o qualsevol altra, per constatar que, en tema de tertúlies polítiques, a Catalunya estem copiant les males pràctiques periodístiques de Madrid.

Amagant el Garcia

Garcia és el nom d’un poblet català, i ho menciono en primer lloc per no associar necessàriament aquest nom amb Espanya. Aclareixo pels passavolants d’aquest blog que, si més no per mi, Catalunya i Espanya són països diferents. Garcia, accentuat o sense, és també un cognom molt estès, tant a Catalunya com a Espanya i més enllà. Però hi ha gent d’aquí i d’allà que es diu Garcia de primer cognom i sembla que els faci nosa, que ho vulguin amagar. Així, a una presentadora de TV3 que es diu Garcia se la coneix com la Melero. I a un polític del grup mixt del Parlament de Catalunya, que també es diu Garcia, li diuen l’Albiol, tot i que, en un bar de l’eixample barceloní, si demanes un Albiol et serveixen un cafè mooolt curt, així que en aquest cas no sé si és millor amagar el Garcia o amagar l’Albiol. Un periodista molt conegut de laSexta, una televisió espanyola i espanyolista de capital català, i que també es diu Garcia, es fa dir Farreras, fins i tot per la seva dona. Aquests exemples i molts més que es podrien posar amaguen el Garcia, com si els fes nosa mostrar el primer cognom familiar. En fi, cadascú té les seves manies.

Sant Jordi sota l’ocupació espanyola

Sant Jordi és, sense cap mena de dubte, la festa cívica més important de l’any a Catalunya. És la festa de la gent. La festa dels llibres i la festa de les roses. Per Sant Jordi els polítics no lideren, només van a remolc del poble. És el contrari que l’11 de setembre, on la classe política lidera o, si més no, ho intenta. Fa molts mesos que Catalunya es troba políticament ocupada, i a conseqüència d’aquesta ocupació avui és un Sant Jordi peculiar. Avui el Palau de la Generalitat està buit, ja que qui hi hauria de ser es troba temporalment exiliat a l’Europa més endreçada que hi ha més enllà dels Pirineus. Avui al Palau de la Generalitat no s’hi farà cap activitat política ni cultural, i només hi haurà una jornada de portes obertes perquè qui vulgui pugui constatar aquesta sensació de buidor. Però, com deia abans, avui la festa ciutadana és al carrer, i la gent la celebrarà igual al marge de les misèries morals de molts polítics, jutges, fiscals i tots aquells personatges sinistres que s’han proposat destrossar políticament la nostra convivència, les nostres institucions, la nostra cultura i la nostra llengua. Espanya busca una Catalunya assimilada, i uns catalans acotant el cap i dient amen a tot. Però no se’n sortiran, i ells ho saben. Per això actuen com actuen, gairebé a la desesperada, i fent cada dia el ridícul més estrepitós. Abans d'ahir, per exemple, requisant, sense cap base legal per fer-ho, samarretes i bufandes grogues a l’entrada d’un estadi de futbol de Madrid.

Falta l’empenteta final

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 d'abril de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.856 de La Veu de l'Anoia)

Em vaig assabentar de la llibertat del president Puigdemont mentre era en una reunió amb gent políticament molt transversal. I tot i que vaig intentar dissimular, quan vaig llegir-ho a la pantalla del mòbil se’m va quedar de sobte una cara de gran satisfacció que no vaig poder evitar. I és que darrerament han estat tantes les notícies negatives que hem anat rebent que si no tenies molt clar quin és l’objectiu a llarg termini, és a dir, que els catalans visquin millor que ara, corries el risc d’engegar-ho tot a rodar i dir ja us ho fareu, jo ja no jugo més. No és el meu cas, tinc molt clar que el recorregut és molt difícil i també que no serà de curta durada. El fet és que cada dia som més els que hem optat per un camí sense retorn cap a la independència de Catalunya, i quan aquesta opció sigui compartida per una majoria de catalans, si es dóna el cas, que es donarà, llavors ja no hi haurà marxa enrere ni res que aturi el naixement d’un nou estat anomenat Catalunya. Ara només ens falten tres punts percentuals per superar la barrera democràtica del cinquanta per cent de l’electorat.

Però mirem com hem arribat fins aquí. En una de les decisions més errònies de la política espanyola, fa dotze anys es va portar l’estatut català al Tribunal Constitucional, després d’haver estat aprovat per totes les instàncies catalanes i estatals que diu la llei. En aquests dotze anys, què ha ofert Espanya per debilitar el moviment independentista? Res. Espanya només ens ha parlat de repressió, de presó per als dissidents, de jutges, de policia, d’exèrcit si cal, d’intervenció política de les institucions, i de menyspreu per la cultura i la llengua pròpies del país. Podríem allargar el catàleg de greuges i no tindríem prou paper per encabir-los tots. Però els efectes pràctics d’aquesta política ultra repressiva de l’estat contra els catalans són molt negatius per als interessos espanyols. Així, els votants independentistes ja arriben a la meitat de l’electorat. Un de cada dos catalans vota opcions independentistes, i la nòmina, políticament molt transversal, no para de créixer. Si fa dotze anys l’independentisme era minoritari, aquest moviment ja ha guanyat les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. I les penúltimes. I dos referèndums informals. I quina ha estat la reacció de l’estat? Més xarop de bastó, cap mena d’intel·ligència. Espanya ja ha perdut Catalunya, d’una manera gairebé irreversible. Les noves generacions no entendrien que ens rendíssim ara. Falta l’empenteta final.

Titulitis

Una de les malalties de la societat actual és l’excessiva obsessió per la titulitis. Tothom vol tenir un o més títols universitaris. De fet són una necessitat, ja que per poder accedir a molts llocs de treball els títols resulten gairebé imprescindibles. O sense el gairebé. A partir d’aquesta necessitat, de tant en tant apareixen currículums que mostren una inflació exagerada de títols universitaris, i de vegades es demostra que alguns són inventats, o obtinguts de forma fraudulenta.

En aquest sentit, aquests dies s’estan refent molts currículums de polítics que pel que sembla estaven inflats. El cas Cifuentes, amb unes galtes que se les trepitja, només és un més de la llarga llista de tramposos. I quan t’enxampen no s’hi val a dir que renuncies al màster, perquè si l’has obtingut fraudulentament, difícilment pots renunciar a allò que en dreta llei no et pertany. Amb el mateix argument jo podria dir que renuncio al campionat del món que no he guanyat mai i quedar-me tan ample.

Una altra cosa és que amb el títol o els títols no n’hi ha prou per trobar una feina decent i correctament remunerada que tingui relació amb l’acreditació universitària obtinguda. A ningú se li escapa que molts titulats universitaris en ciències diverses acaben fent de venedors al Zara, amb sous mileuristes. Ha de ser tremendament frustrant haver-te passat anys i anys formant-te per acabar venent samarretes en una botiga. Però si haig de triar entre una tramposa com Cifuentes o un científic que es veu temporalment obligat a vendre samarretes per subsistir, em quedo amb aquest últim.

Censura

La regressió democràtica que d’uns anys ençà viu Espanya ens porta cada dia més a la pràctica de la censura o, més ben dit, a l’autocensura. Els escriptors ja no poden escriure amb la llibertat que ho feien uns pocs anys enrere sense córrer una riscos excessius. I els compositors, els directors de cinema, els cantants, i els creadors artístics en general, tampoc. De fet, sobre el paper, de llibertat de creació n’hi ha, en teoria no s’ha restringit pas, però practicar la llibertat associada als valors democràtics és ara més perillós. Ara t’arrisques més que abans a rebre multes i ser condemnat a penes de presó. Molta gent no n’és conscient, però l’anomalia democràtica que viu Espanya no és cap invent de l’autor d’aquestes reflexions. Es tracta d’una pràctica sibil·lina dels poders de l’estat contra la societat, en forma de violació de drets, suposadament per tenir la societat més controlada i esporuguida. T’amenacen abans de cometre un suposat delicte, et diuen vés amb compte que qui passa de la ratlla l’orella se li talla. I molta gent procura no passar de la ratlla per evitar perdre patrimoni o anar a la presó. Però, dissortadament, els més agosarats en paguen les conseqüències. És una situació angoixant que ha de tenir, necessàriament, una data de caducitat.

El fiasco Colau

Tot i que encara en queda un per donar-lo per acabat, el mandat de quatre anys d’Ada Colau i els comuns al capdavant de l’ajuntament de Barcelona es podrà resumir perfectament en les votacions que van perdre ahir en el plenari municipal: no al tramvia per la Diagonal i no a la multi consulta. Sense entrar a valorar la importància dels dos projectes estrella que avui han quedat definitivament arxivats, ha quedat clar que els comuns, amb els seus onze regidors, no han estat capaços de sumar-ne deu més per assolir la majoria absoluta dels vint-i-un necessaris per tirar-los endavant. Des d’una evident debilitat numèrica, els comuns han actuat amb un excés de prepotència que, al final, els ha esclatat a la cara. Han calculat malament la seva força i han optat pel tot o res, i al final ha sigut res. Han amenaçat grollerament els adversaris i han perpetrat una propaganda tan populista de les seves propostes que ofenia la intel·ligència de molts barcelonins. Si més no, la meva. Però, al final, han perdut la partida. Barcelona es queda sense una multi consulta made in Colau que gairebé ningú trobarà a faltar. Per cert, resulta oportú recordar que es tractava d’una consulta els resultats de la qual no haguessin sigut vinculants. I això és tan trampós com convocar una roda de premsa sense preguntes. I Barcelona es quedarà també sense tramvia per la Diagonal, un projecte que ja he argumentat anteriorment que no s’ha sabut vendre amb intel·ligència, ni als barcelonins en general ni a la majoria dels seus representants polítics. El fiasco d’ahir només té un nom: Colau.

Lula empresonat

Divendres va entrar a la presó de Curitiba l’expresident del Brasil, Luiz Inázio Lula da Silva, condemnat a vuit anys de presó per delictes de corrupció. Costa molt de creure que la corrupció també hagi afectat aquest polític d’esquerres, i no s’ha d’excloure la possibilitat que tot plegat hagi estat una venjança dels seus enemics polítics —Lula en té molts, i no només a la dreta de la política brasilera— amb l’ajut d’un poder judicial amb una dosi alta d’influència política en les seves decisions. Salvant totes les distàncies, que són moltes i molt variades, la condemna de Lula em fa pensar en les acusacions infundades contra els polítics independentistes catalans, acusats d’uns greus delictes que aviat s’anirà demostrant que són inexistents. Per motius professionals vaig seguir molt de prop la presidència de Lula, que va guanyar les eleccions de l’any 2002, i va deixar el poder vuit anys més tard. En aquella època tothom el considerava un polític honest, i vaig escriure aquest article el qual, rellegit avui, segueixo considerant vàlid. Em ratifico, per tant, en les meves opinions de fa set anys. Lula va ser un bon president, i això t’ho reconeix, també, l’empresariat liberal brasiler. Però no s’ha d’oblidar que l’expresident del Brasil feia nosa a molta gent, i és molt possible que les seves clares expectatives de poder repetir en el càrrec l’hagin portat a haver d’entrar a la presó, vull pensar que de manera injusta.

Els carrils bici

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de març de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.854 de La Veu de l'Anoia)

Que una bici contamina menys que un cotxe és una obvietat que no necessita més explicacions. I dir que si tothom que ara circula en cotxe o moto es desplacés en bici la contaminació es reduiria molt, és una altra obvietat. De fet, una bici no contamina gairebé gens, i el gairebé l’incloc perquè, si la bici és elèctrica, per produir l’electricitat necessària per carregar la bateria es produeix una contaminació del medi ambient, encara que la producció d’electricitat es faci molt lluny del lloc per on circula la bici. És d’agrair que els municipis facilitin la circulació de bicicletes, sempre que aquestes facilitats per als ciclistes no perjudiquin el col·lectiu dels vianants, que alguns ajuntaments i alguns ciclistes de vegades tendeixen a oblidar i, fins i tot, a menystenir. Així, en algunes ciutats com Barcelona ja es parla obertament de la dictadura dels ciclistes. Tinc clares quines han de ser les prioritats, i sense cap mena de dubte la primera prioritat ha de ser el vianant. És per això que no veig amb bons ulls que els vianants hagin de compartir les voreres amb els ciclistes, excepte quan es tracta de voreres amb una amplada suficient que permeti la coexistència de vianants i ciclistes com, per exemple, les voreres del passeig Verdaguer d’Igualada, o de la Diagonal de Barcelona.

Fetes aquestes consideracions, cal parlar dels carrils bici que s’estan implantant a moltes ciutats, tot sovint sense fer els estudis tècnics necessaris. Al marge d’altres problemes associats a l’aparició dels carrils bici, com la prohibició d’aturar-se ni que només sigui un moment, o la desaparició de places d’aparcament, cal dir que la implantació d’aquestes facilitats pels ciclistes no sempre porta necessàriament associada la reducció de la contaminació. De vegades, la instal·lació d’un carril bici en segons quins carrers ocasiona un clar augment de la contaminació a la zona. En posaré un exemple que darrerament ha sortit molt als mitjans de comunicació. A Barcelona, a l’avinguda de Pau Casals, un carrer molt curt que enllaça la plaça de Francesc Macià amb l’entrada del Turó Park, s’hi ha posat un carril bici que anul·la un carril de circulació, i els embussos de trànsit que es formen, obligant els vehicles a parar i engegar contínuament, contaminen molt més que el trànsit normal de vehicles que passava abans pel carril de circulació, ara anul·lat, i convertit en carril bici. Si l’objectiu és la reducció de la contaminació, aquest és un excel·lent exemple de carril bici poc rumiat.

O tots moros o tots cristians

Es miri com es miri, la desfilada dels legionaris espanyols, alguns amb tatuatges nazis, portant un sant crist de considerables dimensions, i quatre ministres cantant El novio de la muerte, és un espectacle caspós més propi de la dictadura franquista del segle passat que d’un país modern del segle XXI. Aquest episodi, que dissortadament es repeteix cada any, ens demostra, un cop més, que l’aconfessionalitat de l’estat, molt ben definida a la constitució que els ministres tant diuen defensar, no té res a veure amb la realitat. Cal no oblidar que són els mateixos ministres que juren el seu càrrec de la manera que ho fan, és a dir, davant d’un crucifix. Doncs bé, veient les provocacions d’aquests ministres i altres alts càrrecs espanyols, actuant com a tals i ocupant un lloc ben visible reservat a primera fila, i no com a persones particulars —si fos així, no hi hauria res a dir—, queda clar que alguns articles de la constitució no són d’obligat compliment per a tothom. Si els ministres, que haurien de donar exemple, tiren pel dret i són els primers a incomplir la llei, no veig cap motiu perquè els ciutadans —posem per cas els ciutadans independentistes catalans— no puguem prescindir d’altres articles d’una constitució que limita antidemocràticament les nostres llibertats individuals i col·lectives. O tots moros o tots cristians.