Moviments migratoris

(Article original publicat el XX/5/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 106/05-2024, pàg.22)

Partint d'aquells lemes que fa uns anys van fer fortuna pels carrers de Sarrià i altres indrets ("Obriu fronteres!", "Volem acollir!"), i gràcies a aquelles manifestacions i concentracions populars, segurament tan benintencionades com poc rumiades, ara ens trobem immersos en una campanya electoral excessivament centrada en les conseqüències negatives dels moviments migratoris. Defensant aquells lemes van sortir als carrers milers de persones, la majoria convençudes que feien el que tocava, però segurament sense valorar l’abast real d’aquestes reivindicacions.

Exigir-ho tot potser és una opció raonable, però aconseguir-ho no sempre és possible. Una cosa és ajudar les persones que, siguin d'on siguin, pateixen una situació de precarietat, i una altra és fomentar irresponsablement l'efecte crida amb tot el que això comporta per a les societats d'acollida. He viatjat prou per a no ignorar que el món és ple de necessitats i situacions molt injustes, però aquestes s'haurien de resoldre sense demagògia ni populismes. I és evident que aquesta tasca correspon als governs, sense perdre de vista que els recursos disponibles per pal·liar les injustícies del món són limitats.

La situació ideal seria que passaports i visats desapareguessin del mapa de manera que tothom tingués llibertat de moure's pel món sense restriccions. Però qualsevol persona amb dos dits de front no pot ignorar que aquesta opció comportaria problemes en les societats d'acollida, amb una incidència directa en els serveis públics —escola, sanitat, infraestructures, etc.— que l’administració ofereix als seus ciutadans. Ningú nega que els governants estan obligats a prendre mesures. Ara bé, entre aquestes mesures s'hauria d'excloure el càstig als que denuncien la realitat, per més dura i incòmoda que sigui pel governant.

Amb un exemple s'entendrà millor. Multar un responsable municipal perquè critica la realitat que l'envolta és un greu error del nostre govern. Fer callar la gent no pot ser mai una bona opció. Els governants han de prendre les mesures que calguin, i tot indica que les que s’implementen no són les que tocarien. Si els governants fessin bé la seva feina, pal·liarien el problema i potser evitarien que se'ls critiqués. Però quan van passant els anys i veus que sempre s'opta pel camí fàcil i populista de limitar-se a maquillar el problema, t'adones que els nostres governants no en saben més, i vista la seva incompetència potser s'haurien de dedicar a una altra activitat. I, per cert, quan es pretén multar la discrepància i imposar el pensament únic a tothom, el governant només demostra que té una relació problemàtica amb els principis bàsics de la democràcia, i això encara el fa més perillós.

No som delinqüents

(Article original publicat el XX/4/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 105/04-2024, pàg.XX)

Rubèn Wagensberg és un diputat d'Esquerra que viu temporalment a Suïssa. No sé si és sarrianenc, però l'he trobat sovint pel barri de Sarrià, i alguna vegada he parlat amb ell. El seu advocat és Andreu Van den Eynde, que també defensa altres polítics relacionats amb el procés independentista de Catalunya. A la vista dels disbarats legals que la cúpula judicial espanyola està perpetrant contra el moviment independentista català, aquest advocat ha reaccionat amb una afirmació sorprenent: "ser independentista és delicte". Vull pensar que l'advocat això no ho pensa, i només ha utilitzat una forma provocadora d’expressar-se. Ha fet aquesta afirmació a la vista dels abusos legals que alguns vigilants de les essències pàtries espanyoles sotmeten des de fa anys als independentistes catalans. Des dels alts poders estatals es busca, bàsicament, l'escarment i fer por, potser pensant que com més maltractin els independentistes menys persones faran el pas de treballar a favor de la independència. Però a Espanya van molt equivocats.

L'any que ve farà mig segle que Franco va morir, però encara hi ha algunes persones amb molt poder —polítics, fiscals, jutges i policies— que amb les seves actuacions forassenyades sembla que trobin a faltar el dictador. Fan tot el que poden amb l'objectiu que els catalans independentistes canviem d'opinió. Parlem de funcionaris públics com jutges i fiscals, uns ciutadans privilegiats que gaudeixen d'un sou més que raonable que es complementa amb altres avantatges econòmics i socials que porta incorporats la professió. I no cal dir que sempre es mouen amb cotxe i conductor a càrrec del contribuent; en aquest país, el cotxe oficial encara és per a algunes persones la visualització màxima del poder.

Qualsevol persona amb dos dits de front i una mínima sensibilitat democràtica sap que declarar-se o sentir-se independentista no pot ser mai un delicte. El pensament no és delicte. Ara bé, des de la cúpula judicial espanyola les aspiracions dels catalans es valoren d'una manera molt restrictiva. Alguns catalans som independentistes des de fa dècades, des de quan declarar-se'n era considerat una excentricitat política, i el món unionista, llavors majoritari, et mirava malament. Però, tal com s'estan desenvolupant els esdeveniments, es rebreguen tant les lleis que potser només pel fet de declarar-nos independentistes acabarem sent titllats de delinqüents, jutjats, condemnats i tancats a la presó. L'únic camí per evitar-ho passa per declarar unilateralment la independència, partint de la base que els vots ja els tenim. I parlant d'unilateralitat, algú seria capaç de dir quants països han accedit a la seva independència d'una manera que no sigui unilateral?

El dia de la veritat

Després d'una campanya electoral farcida de discursos de retòrica barata i promeses electorals la majoria de les quals tothom sap que no es compliran, ha arribat el dia de la veritat. Així, oblidades les enquestes —algunes pagades amb diner públic han sigut tan estúpidament manipulades que produeixen molta vergonya— i ja amb els resultats electorals a la vista de tothom, podem repassar, de manera molt esquemàtica, els objectius que s'havien fixat els partits que a partir d’ara tindran representació parlamentària, i el seu grau d'assoliment (per ordre alfabètic):

Aliança Catalana * Tenien l'objectiu d'entrar al Parlament partint de zero i gairebé sense mitjans, i l'han assolit. A partir d'ara disposaran de més recursos públics i altaveus mediàtics, i el seu moment estel·lar seran les següents eleccions, quan puguin competir electoralment en les mateixes condicions que la resta de partits. Èxit rotund que ha de fer rumiar a la resta dels partits independentistes, els quals han menystingut aquesta opció titllant-la de feixista, quan no ho és.

Bocs * L'objectiu era continuar sent el quart partit del Parlament, i no ho han aconseguit. Ara són cinquens. Fracàs petit.

Comuns i cupaires * Ja només són comparses d'altres partits d'esquerres; pinten poc, cada dia menys.

Esquerra * Són els grans perdedors de les eleccions, al meu entendre amb tot mereixement. Si Esquerra fos una empresa privada avui tota la cúpula dirigent del partit, amb el senyor Junqueras al capdavant, demanaria disculpes a la militància i marxaria discretament cap a casa. Es miri com es miri, és un fracàs absolut.

Partido Popular * L'objectiu era passar de ser l'últim partit del Parlament a ser el quart, fent el sorpasso als d'Abascal i Garriga. Se n'han sortit. Èxit petit, ja que a Catalunya continuarà sent un partit sense influència política.

PSOE * Pretenien ser els clars guanyadors de les eleccions i ho han aconseguit. Èxit total, del candidat, del partit i de l'unionisme espanyolista en general.

Puigdemont+Junts * Tot i que el seu candidat s’ha vist obligat a fer la campanya des de l'exili forçat al nord dels Pirineus, amb tot el que això comporta, aspiraven a guanyar aquestes eleccions i no ho han aconseguit. El creixement que han obtingut no ha estat suficient per transformar-se en èxit electoral.

Ara comencen les converses discretes als despatxos i als reservats dels restaurants, sense testimonis. És el moment dels noms i del ¿qué hay de lo mío? S'haurà de negociar qui governa, amb qui ho fa i en quines condicions. I com que qui mana, mana, alguns partits hauran d'esperar les instruccions de Madrid (Espanya). Tot està obert i tot és possible, sense excloure una repetició de les eleccions.

Com a resum del resum i des d'una lectura dels resultats en clau plebiscitària, el món independentista català ha perdut la majoria del 52%; ara el suport electoral a l'independentisme és només del 43,6%. A partir d’ara té menys pes que l'unionisme espanyol. El moviment independentista haurà de picar molta pedra per explicar millor el projecte i intentar recuperar els votants independentistes que aquesta vegada, decebuts, s’han quedat a casa. Però no tot està perdut, al contrari, cada dia que passa en falta un de menys per, quan s’assoleixi l'objectiu, poder deixar de ser independentistes. Però, mentrestant, toca picar molta pedra.

Esperant el 12 de maig

(Article original publicat el 3/5/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2172, pàg. 2)

Vull començar deixant constància d’una obvietat, i és que encara que hi ha qui pensa el contrari, els electors, en l'acte de votar, no s'equivoquen mai. Per tant, seria més que raonable demostrar el nostre compromís amb la democràcia respectant sempre els resultats electorals, encara que no ens acabin de fer el pes. Tot i això, veiem com alguns dirigents polítics es resisteixen a acceptar els resultats electorals, exposant així en públic el seu poc respecte per la democràcia.

Una altra obvietat és que els polítics tenen uns interessos que no sempre coincideixen necessàriament amb les expectatives que tenen els ciutadans. Per acabar de completar el drama, en campanya electoral els candidats ens fan promeses que massa sovint no s'acaben complint. En conseqüència, quan votem ens hem de fixar primer en la feina feta pel govern durant el mandat que s'acaba, i també per l'oposició, i només després en les promeses electorals que ens fan els candidats. Les eleccions serveixen per premiar a qui ho ha fet bé i castigar electoralment a qui no ha fet bé la seva feina.

El 12 de maig serà el moment de passar comptes amb els polítics que ens han ajudat, i també amb els que ens han perjudicat. Quines promeses figuraven en els programes electorals del 2021? Quines s'han complert? I, per sobre de tot, quines promeses s'han incomplert, és a dir, de quina manera ens han enredat els polítics? En el negoci de la política, passar comptes implica utilitzar el nostre vot per premiar o castigar els partits polítics. Només ho podem fer d'aquesta manera.

El 12 de maig cap partit tindrà majoria absoluta, ni s'hi acostarà, i això comportarà haver de fer pactes per poder governar. Un cop coneguts els resultats electorals i fets els càlculs corresponents, començaran les negociacions discretes entre els partits. També caldrà tenir ben present una lectura dels resultats en clau plebiscitària. Resulta convenient no oblidar que en les últimes eleccions el resultat va ser 52% independència i 48% unionisme.

Abans d'arribar al 12 de maig se'ns presenten enquestes de tota mena, la majoria pagades pels partits i les institucions públiques que en depenen i, per tant, són projeccions de vots i escons tan interessades com poc fiables. Especular sobre què passarà demà resulta molt fàcil, i l'error gairebé sempre surt de franc. Però quan els resultats definitius es vagin fent públics, les especulacions de les enquestes desapareixeran per la claveguera. Alguns s'hi hauran guanyat la vida. Forma part del joc.

Poden acabar perdent els que volen que perdi Puigdemont

Segons els experts en eleccions, enquestes electorals i tot el negoci polític que hi ha al darrere, les eleccions de diumenge només tenen dos possibles guanyadors, tant en vots com en escons: la llista del PSOE encapçalada per Salvador Illa, i la llista diguem-ne convergent encapçalada per Carles Puigdemont.

Parlo del PSOE perquè tot i que alguns encara l'anomenen PSC, tots sabem que als efectes pràctics el PSC va deixar d'existir fa molts anys, i ara, a Catalunya, el partit socialista és una franquícia territorial més del PSOE. I parlo dels convergents perquè així ens entenem tots i, de passada, reivindico una denominació que no hauria d'haver desaparegut mai, tal com en el seu dia ja vaig explicar i per no fer-me pesat no repetiré ara.

Quines diferències separen les dues ofertes guanyadores? Són moltes, tantes que no hi cabrien en aquest article. En destacaré només una, la que fa referència al suport que reben de la societat civil organitzada. Així, la llista d'Illa és ben vista per la majoria de la societat civil, per gairebé tota la premsa, tant la de paper com la digital, per les ràdios i teles públiques i la majoria de les privades, per les empreses de l'Ibex-35 i també per les altres grans societats que no en formen part, pel poc negoci bancari que encara ens queda a Catalunya, per la majoria de les organitzacions patronals així com els dos grans sindicats, etc.

A Puigdemont, en canvi, fora d'alguns suports personals, gairebé cap entitat li dona suport en públic.

En altres paraules, sembla que no es vulgui que Puigdemont torni a ser el president de Catalunya, mentre es transmet el missatge que a Illa, pels interessos unionistes espanyols que representa, l'estima tothom.

Però, de vegades, fent aquestes anàlisis, ens oblidem dels votants els quals, mitjançant el vot secret, posen els polítics al lloc que els correspon al marge de les simpaties publicades durant la campanya electoral i abans.

Si ho mirem des del punt de vista nacional, Puigdemont és el màxim representant de l'independentisme, i Illa el senyor encarregat de l'unionisme. Dit això, si ens basem en els resultats de les últimes eleccions catalanes, les de l'any 2021, resulta que un 52% de l'electorat va donar suport a les llistes independentistes.

Acabaré mullant-me. Diumenge el meu objectiu electoral exigeix mantenir o, encara millor, incrementar el suport popular a l'independentisme. Només depèn dels votants.

Ayuso a Sarrià

Ahir la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso tenia anunciada la seva homilia política a 2/4 de 6 a la plaça Artós, però no es va presentar fins una hora més tard. Per cert, no es va escoltar cap disculpa pel retard. Hi havia un públic molt entusiasmat esperant-la, persones de totes les edats però amb una mitjana més aviat alta, però també molts alumnes del Santa Isabel, que és allà mateix i era l’hora de sortida de l’escola. Moltes banderes espanyoles i alguna de catalana que se'ls devia escapar, o potser en van repartir algunes perquè no fos dit. En tota l'estona que vaig estar allà només vaig sentir parlar en català a les persones que vaig saludar. Amb els polítics de Sarrià només parlo en català i els meus interlocutors, com que fa anys que ens coneixem i ho saben, tenen la deferència d'utilitzar amb mi la llengua pròpia de Catalunya.

Ayuso venia del Bar Tomàs, on s'havia reunit amb algú. En la seva baixada per Major de Sarrià semblava que vingués qui sap qui, i de vegades s'oblida que només és la presidenta d'una petita comunitat autònoma del centre d'Espanya. Va arribar a la plaça Artós envoltada pel seu equip, bastants periodistes i alguns policies de paisà, i també persones que la fotografiaven amb el mòbil i altres que la saludaven i l'aplaudien amb gran devoció. Al petit escenari de la plaça la van precedir dos teloners que van parlar una mica de Catalunya, més d'Espanya i gens de Sarrià. I tot en castellà, faltaria més, que aquell era un acte del PP.

Va ser un acte simpàtic, amb un orador, Alejandro Fernández, que és el diputat que millor parla del Parlament de Catalunya. Quan li va tocar el torn a la senyora madrilenya va dir que estava encantada de ser a Barcelona, com sempre que hi ve, i quan va començar a parlar de lo seu vaig decidir tornar cap a casa. Totes les enquestes diuen que diumenge el PP creixerà molt, però venint com venen d'una realitat tan minsa com la que tenen ara —tres diputats de 135—, tampoc és massa difícil millorar els resultats.

Un banc menys sempre és una mala notícia

El banc BBVA es vol menjar el Banc Sabadell. Els màxims dirigents del BBVA són Carlos Torres i Onur Genç, president i conseller delegat de l'entitat, respectivament. Tenen la manera de fer freda pròpia de l'empresa nord-americana McKinsey, on tots dos havien treballat abans. És allò que els italians en diuen manca finezza. Ara pretenen comprar un banc bastant més petit que el que ells gestionen. El Sabadell és un banc que és una mica meu, ja que en sóc accionista des de fa molts anys, des que feien les juntes al Teatre la Faràndula de Sabadell.

Josep Oliu i Creus, president del Sabadell, és un minnesoto, tal com es coneixen els que s’han doctorat en economia a la Universitat de Minnesota, USA. Té una manera de fer no massa allunyada dels potencials compradors del banc que encara presideix, i només cal haver assistit a les juntes d'accionistes del Sabadell per constatar-ho. Personalment no m'acaba d'agradar, i parlo amb coneixement de causa perquè he assistit a la majoria d'aquestes reunions. El món dels negocis és fred, ja ho sabem, però les formes amables i respectuoses amb els accionistes, si més no per a alguns, també són importants. Però tot sovint els gestors ho obliden i actuen amb una prepotència que no toca.

De vegades alguns dirigents empresarials obliden que els propietaris de l'empresa no són ells sinó els accionistes, i que ells només en són gestors. Quan l'any 2017 Oliu va decidir treure de Catalunya el domicili social del Banc Sabadell ni tan sols va tenir la delicadesa de consultar una decisió tan important com aquella als propietaris del banc, els seus accionistes. A alguns accionistes allò no ens va agradar, i així li vam fer saber. El Sabadell sempre havia tingut la seu a la ciutat de Sabadell, i fins a l'any 2017 mai es va modificar el domicili social, i això que des de la seva fundació l'any 1881 aquest país ha vist de tot, revolucions, guerres, dictadures, etc. L'economia és freda, sí, però les coses sempre es poden fer d'una manera més amable i respectuosa.

Ignoro com acabarà aquesta anunciada intenció de compra, però m'ensumo que no acabarà bé, bé des del punt de vista dels interessos generals dels catalans, al marge dels interessos particulars dels accionistes. Un banc menys sempre és una mala notícia. Significa un competidor menys, i sempre que es redueix la competència s'apugen els preus i s'endureixen les condicions per accedir al crèdit. Si per mi fos el Sabadell no es vendria, ja que és una important eina de país que es trobarà a faltar el dia que Catalunya esdevingui un país independent, un escenari democràticament inevitable encara que al senyor Oliu i al 48% dels catalans els produeixi urticària.

Hamàs no és Palestina

Els propagandistes de Hamàs sembla que tinguin una bena als ulls, i si no la tenen encara seria pitjor. Hamàs, junt amb uns quants països de la zona que són els seus aliats militars, és una organització criminal que té un objectiu molt clar: la destrucció de l'estat d'Israel. Hamàs no té gens d'interès a defensar els palestins, sinó que només els utilitzen com a carn de canó per justificar la seva obsessió d'eliminar Israel del mapa. Però els propagandistes de Hamàs —als mitjans públics catalans, dissortadament, en tenim uns quants—, per tal de no admetre que defensen Hamàs, que quedaria molt lleig, diuen que defensen els palestins. Els palestins no es defensen defensant Hamàs. De tant en tant convé recordar-ho.

Es queda, és clar que es queda!

Dimecres de la setmana passada Pedro Sánchez va dir que ja n'estava tip i que potser deixaria el càrrec. Molts hi van donar credibilitat, i bastants van entrar en pànic. I és que hi ha molts càrrecs i sous que depenen de la continuïtat del presidente.

Només van passar cinc dies des del dimecres 24 fins ahir, dilluns 29, quan Sánchez va dir que es quedava. Cinc dies d'infart polític, sobretot per a la colla socialista, els quals corrien el risc de quedar-se orfes de lideratge i potser també de govern i tot el que això suposa.

Alguns, ben pocs, no vam picar l'ham, i vam reaccionar amb total incredulitat. Així, pocs minuts després de fer-se pública la carta oberta de Sánchez, vaig publicar aquesta piulada a X: "He llegit detingudament la carta publicada per Pedro Sánchez. La meva opinió: dilluns no plegarà."

És d'hora per anar massa més enllà en la valoració d'aquest estrany episodi, i per saber qui en pot sortir beneficiat i qui en pot sortir perjudicat. Però coneixent el personatge, estic convençut que ell ja ha valorat totes les conseqüències de la seva jugada.

De moment una de les conseqüències és l'espanyolització de la campanya electoral catalana, i això no ens convé al 52% dels catalans partidaris d'una Catalunya independent. És d'esperar que, a partir d'ara, la campanya torni a situar-se en l'àmbit català.

Pels independentistes catalans ni Sánchez és el nostre negoci, ni ho és el PSOE, ni tampoc ho és Espanya. Ara mateix només ens hem de concentrar a votar bé el dia 12 de maig, i deixar que els problemes del país veí se'ls resolguin ells. Repeteixo, no és el nostre negoci.

Són d'esquerres els ciclistes?

Quan estiuejava a Vallvidrera anava molt en bici, i també vaig anar molts anys en moto, però mai m'ha passat pel cap que ser usuari de vehicles de dues rodes pugui portar aparellada una determinada ideologia. No m'he definit mai com una persona d'esquerres, ni tampoc de dretes. Políticament, em considero liberal, sense adjectius, i això vol dir que de vegades coincideixo amb uns, de vegades amb uns altres, i tot sovint amb ningú.

Vaig llegir no recordo on que la majoria dels ciclistes urbans es declaren d'esquerres, però ignoro si aquesta catalogació ideològica entre les dues rodes i l'esquerra té sentit més enllà de la propaganda. Tampoc sé com es va fer l'enquesta, suposant que se'n fes alguna. Sovint es treuen conclusions interessades sense cap base al darrere, i els defensors de la mobilitat ciutadana amb dues rodes no queden pas exclosos d'aquestes pràctiques.

Ara bé, deixant de banda els usuaris de les bicis —per cert, en conec uns quants que no són d'esquerres—, vull destacar una particularitat d'alguns vehicles de dues rodes; si no t'hi fixes, acostuma a passar desapercebuda. Em refereixo, concretament, a les motos. Així, gairebé totes les motos —estiguin equipades amb motor de gasolina o elèctric— quan estan aparcades sempre miren cap a l'esquerra. Aquesta unanimitat sempre m'ha cridat l'atenció. També són d'esquerres els fabricants de motos?

El cas Assange

(Article original publicat el 19/4/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2170, pàg. 2)

Hi ha persones que fan de periodistes sense cap intenció d'exercir la professió tal com molts entenem que hauria de ser la seva tasca, sinó que opten per la sortida fàcil de limitar-se a fer de propagandistes i d'altaveus al servei causes i organitzacions de tota mena. No ens enganyem, una cosa és la propaganda i una altra el periodisme lliure. Si el periodisme no és lliure, deixa de ser periodisme. El periodisme lliure, quan cal, ha de molestar al govern. I encara podem anar més enllà i afegir-hi una altra obvietat: un país sense periodisme lliure no pot ser una democràcia.

La notícia ha de ser allò que ens expliquen i no la persona que ens l'explica. Així, quan el protagonista de la notícia és el periodista ens hem de posar en guàrdia, ja que moltes vegades ho és per perverses derivades externes en l'exercici de la seva professió. Els governs tenen en els periodistes lliures els seus adversaris, i fan el que sigui per silenciar-los.

El cas del periodista australià Julian Assange, empresonat des de fa anys al Regne Unit i pendent de ser extradit als Estats Units, és un dels assumptes més lletjos del món democràtic. Recordarem que a partir de les seves fonts d'informació privilegiades, Assange feia un gran servei a la societat, i va ser acusat i detingut pel simple fet d'exercir la seva professió, amb el que es demostra una vegada més que la de periodista és una professió de risc, no només a les dictadures sinó també en algunes democràcies.

Assange i altres periodistes perseguits com ell expliquen els crims oficials comesos pels governs en contra d'alguns ciutadans, en contra dels principis democràtics i a favor de ves a saber què. Són persones valentes que expliquen amb tota mena de detalls les malifetes oficials que fan els governs, i fan públics documents classificats (secrets) que confirmen les pràctiques delictives dels governants. Encara que a primera vista no ho sembli fan un gran servei a la societat i a la democràcia.

Els interessos dels governs que persegueixen periodistes són variats, però coincideixen a no tenir cap intenció que els seus delictes siguin objecte de debat públic. Si acabés extradit als Estats Units, Assange seria home mort o desaparegut per sempre. No només a Rússia passen tot sovint episodis lamentables d'aquesta naturalesa, també els patim en el món teòricament lliure. El cas d'Assange i el cas recent de l'assassinat de Navalni a Rússia —tot i que aquest no era periodista— són molt similars, i és d'esperar que Assange no tingui un final similar.

Cotxes xinesos fets a Catalunya?

A Catalunya tindrem eleccions d'aquí a pocs dies, i quan s'acosten eleccions sembla que els polítics tinguin butlla per fer promeses electorals que tot sovint, sent generosos, podríem qualificar d'excessivament optimistes. Aquesta vegada ens han presentat un projecte industrial molt atractiu, però, com que no ens l'han explicat en detall, correm el risc de quedar decebuts per la realitat que ben aviat s'acabarà imposant. Així, semblaria que la Generalitat ha convençut uns industrials xinesos perquè vinguin a Catalunya a fabricar cotxes elèctrics aprofitant unes instal·lacions i uns treballadors que estan a l'atur, provinents d'una altra fàbrica de cotxes que va tancar fa uns anys.

Qualsevol persona que conegui una mica com funcionen les empreses xineses pot intuir les dificultats que es trobaran per entrar en un nou mercat com l'europeu, molt competit i partint de zero. Si es compleixen els acords anunciats, els xinesos hi posarien una part del negoci que certament és molt important: la marca i la tecnologia. Es tracta d'una marca del sector de l'automòbil xinès, molt coneguda a la Xina però encara desconeguda a Europa. De diners els xinesos de moment n'hi posarien pocs, ja que els recursos financers provindrien majoritàriament dels governs espanyol i català, és a dir, de les nostres butxaques. D'això se n'ha parlat poc.

Sobre el model de negoci, de moment s'importarien els cotxes fabricats a la Xina i aquí només s'haurien d'acoblar. Els treballadors necessaris per fer aquesta tasca serien ben pocs; s'ha fet pública la xifra de cent cinquanta persones. A la resta de treballadors, fins als mil i escaig, que actualment es troben a l'atur i estan molt il·lusionats per incorporar-se a la nova empresa, de moment els tocaria continuar esperant.

Com que a Catalunya, en el sector de l'automòbil, no és la primera vegada que se'ns anuncia una inversió xinesa (em sembla recordar que és la quarta o la cinquena), i les promeses anteriors van acabar en no res, caldria ser molt prudents en les mostres d'alegria. Tant de bo la totalitat d'aquesta inversió s'acabés confirmant, però, mentrestant, faríem molt bé de no alimentar falses expectatives. Si encara queden dubtes sobre l'escepticisme raonable que transmet aquest comentari, tampoc genera gaire confiança el conseller de la Generalitat que ha anat a la Xina a negociar i suposadament tancar el negoci.

Euskadi: quina enveja!

Tot sovint els números freds diuen molt més que tot un tractat teòric de ciència política. Després de les eleccions d'ahir a Euskadi, EAJ-PNV i Bildu ja sumen dos terços del parlament basc. Un suport tan majoritari a l'independentisme no s'havia vist mai. Els dos partits independentistes bascos han empatat a 27 diputats, que sumats fan 54 escons nacionalistes-independentistes en un parlament de 75. Això representa un 72%. Són xifres tan contundents que poc més es pot afegir. Vista la matemàtica electoral basca, des de Catalunya només se m'acut dir: quina enveja!

Euskadi, Espanya i ETA

 

No és sobrer recordar que han passat més de deu anys des de l'últim assassinat. En política això és una eternitat. Però a l'Espanya política hi ha qui no pot evitar fer un debat sense treure l'espantall d'ETA. A Euskadi, en canvi, la gran majoria dels bascos van decidir fa molt temps passar pàgina d'aquest trist episodi de la seva història i mirar amb il·lusió cap al futur.

Però aquesta setmana, veient com anaven les enquestes, amb Bildu i el PNB clarament destacats de la resta dels partits, el món unionista no se n'ha pogut estar d'incorporar el terrorisme al debat electoral. Ha estat com un últim intent fallit d'aturar la realitat política actual d'Euskadi.

Els quatre anys governats per López (PSOE) com a Lehendakari, van ser un miratge, ja que aquell govern només va ser possible mitjançant una trampa antidemocràtica, amb la prohibició que un partit es presentés a les eleccions. L'unionisme espanyol no té ara ni ha tingut abans prou suport popular per governar Euskadi. Ja ens agradaria a molts que això passés també a Catalunya.

D’aquí un parell d’hores obriran els col·legis electorals, i els bascos votaran que, un cop més, un partit basc es faci càrrec del govern. I els partits unionistes espanyols s'hauran d'estar quatre anys més a l'oposició. En unes eleccions uns guanyen i uns altres perden. Se'n diu democràcia.

De pressa i corrents

S'ha especulat molt sobre el tema de la manca d'aigua. Fa molt temps que gairebé no plou, i les reserves d'aigua s'han reduït fins a uns nivells molt perillosos que posen en risc el subministrament a la població i a les empreses. En aquests mesos s'ha parlat de decretar restriccions de consum, de portar aigua en vaixells des de llocs on en sobra cap a llocs on en falta, de fer alguns transvasaments, i altres mesures. Però tot eren globus sonda. Finalment, després de mesos d'especular i amb l'estiu com qui diu a sobre, ahir es va decidir que la solució per a la manca d'aigua potable implica fabricar-ne.

Així, ahir es va anunciar que la Generalitat instal·larà plantes dessaladores a diversos indrets del litoral català. De pressa i corrents. I un es pregunta per què s'improvisa tant, si més no aquesta és la sensació que en tenim molts. I ens podem preguntar també per què una mesura com aquesta no es va decidir quan tocava, molt abans, diguem fa un any quan ja es podia preveure la magnitud del problema.

L’aigua no cau del cel és el lema d’una campanya de la Generalitat, al meu entendre poc meditada, tot i que, segurament, és ben intencionada. Ara mateix tenim el govern dels lemes i les consignes. L’aigua ha caigut sempre del cel, i negar-ho ara des del govern amb un eslògan com aquest no porta enlloc. D’aigua a Catalunya no en falta, simplement no es troba on se’n necessita; als pantans, per exemple.

Tenim un govern que improvisa massa, no només amb l'aigua sinó en molts altres assumptes. Un govern que, per altra banda, ja està de sortida, un govern que si ens creiem les enquestes, difícilment tindrà continuïtat. Per tant, les decisions que s'estan prenent ara de pressa i corrents les haurà d'implementar l'equip que es faci càrrec del govern després de les eleccions del 12 de maig, i ja veurem quines mesures mantenen i quines s'obliden. Com això de la utilització de les piscines privades, que ja es veu que han anat improvisant dia sí i dia també, i que quedarà en gairebé res, o sense el gairebé.

El PP de Catalunya

Fa uns dies el diari espanyol El País destacava en portada: "Feijóo designa candidato al líder del PP catalán pese a los recelos". Fixeu-vos en el detall: Feijóo designa. Designa.

El PP de Catalunya és el millor exemple d'una simple sucursal política, una franquícia política. No és un partit clàssic com alguns entenem que ha de ser un partit, és a dir, amb autonomia de funcionament i sense dependència forana. A cal PP tot es decideix a Madrid (Espanya), incloent-hi, òbviament, qui ha de fer d'encarregat de la sucursal catalana. La franquícia del PP a Catalunya no té cap mena d'autonomia, només és una delegació més d'un partit forà.

A Catalunya el PP sempre ha sigut bastant irrellevant, i ara mateix la seva presència al Parlament és gairebé testimonial, amb tres diputats de 135. La majoria dels votants catalans que el 12 de maig optin per la papereta del PP, tindran clar que estan donant el vot a Núñez (Feijóo), el director de la casa central. De la mateixa manera que qui voti Illa estarà pensant en Sánchez, el director del PSOE a Espanya. A Catalunya, PP i PSOE no són partits, són simples delegacions de les seves cases centrals.

Però, tot i això, hi ha persones que se senten satisfetes votant aquesta mena de franquícies polítiques. Són els que quan voten pensen, bàsicament, en els interessos superiors espanyols. Els interessos catalans sempre queden en segon lloc, i així ens va. Hi ha gent per tot.

(Aquest article vindria a complementar el que vaig publicar el desembre de l'any passat, aquí.)

Catalunya: tres presidents

Qualsevol persona que conegui mínimament com funciona aquest país sap que a Catalunya hi ha tres presidents que destaquen sobre la resta. Aquests són, per ordre d'importància i influència en la societat, el president de laCaixa, el president del Barça i el president de la Generalitat. Encara que pel que fa al protocol institucional segurament hauríem de col·locar l'últim en el primer lloc del rànquing, una cosa és el protocol oficial i una altra la percepció real que tenen els ciutadans sobre la importància social d'aquests càrrecs.

Ecopostureig

(Article original publicat el 5/4/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2168, pàg. 2)

No ho puc evitar. Se'n fa un ús tan exagerat i fora de lloc que quan escolto o veig escrites les paraules sostenible i sostenibilitat ja em poso en guàrdia. Una evident manca de rigor barrejada amb una determinada ideologia política porta alguns analistes a treure conclusions que a parer de molts no són les adequades.

Amb l'excusa de la sostenibilitat alguns intenten anar bastant més enllà de l'estricte àmbit ecològic, i utilitzen el mot sostenible per intentar justificar polítiques públiques que poc tenen a veure amb l'ecologia i sí amb la nefasta ideologia decreixentista que predica una part molt petita —vots canten— però força cridanera de la nostra societat.

D'un temps ençà s'ha posat de moda la recepta del decreixement pel decreixement, una recepta amb molts aspectes negatius per a les persones que busquen feina i no en troben. Algunes opten per marxar a països més amables i amb més possibilitats laborals que el nostre, països que estan governats pensant més en les persones que en les granotes; ja ens entenem.

El sentit comú ens diu que com més s'imposi el decreixement, menys empreses i menys llocs de treball es crearan, i altres desapareixeran. Resultat: la taxa d'atur augmentarà, i en això crec que seran poques les discrepàncies. La política del decreixement va en contra dels interessos de la majoria. Va en contra també de les persones que tenen la il·lusió, la voluntat, els mitjans i les idees necessàries per iniciar una empresa arriscant el seu patrimoni, però que a causa de la inseguretat jurídica finalment desisteixen i busquen altres escenaris més atractius per tirar endavant el seus projectes.

No és casualitat que moltes persones que defensen aferrissadament la teoria del decreixement visquin del pressupost públic. Molts són jubilats, polítics, col·lectius subvencionats i funcionaris de les moltes administracions que ens governen. Com que aquests col·lectius no s'hi juguen el lloc de treball, es poden permetre el luxe d'experimentar irresponsablement amb les coses de menjar. Amb les coses de menjar, sí, perquè sense un lloc de treball adequat no pots bufar cullera quan vols.

Preguntat per la teoria del decreixement (La Contra de La Vanguardia, 28/3/2024), Gustavo Lins Ribeiro, president del World Council of Anthropological Associations, va respondre: "És un altre error de l'ecologisme: no podem il·lusionar la gent oferint retrocés, sinó progrés (...). És la nostra utopia, i si no lluitem per ella viurem perquè uns pocs realitzin la seva, que és la distopia de tots".

Si jo fos basc

A Euskadi només una vegada ha liderat el govern un partit polític espanyol, el PSOE. Aquesta anormalitat va ser possible per mitjà d'una tramposa jugada prèvia perpetrada per uns jutges espanyols els quals, amb la complicitat d'alguns polítics, van impedir que un partit polític basc, d'esquerres, es pogués presentar a aquelles eleccions. La mala jugada va facilitar que Patxi López accedís a ser el lehendakari, i que ocupés el càrrec durant gairebé quatre anys. Va ser una experiència que no s'ha tornat a repetir.

Si jo fos basc, a les eleccions del 21 d'abril decidiria el meu vot amb un objectiu prioritari, i és que no pogués tornar a governar un partit polític forà, és a dir, un d'aquells partits que prenen les seves decisions a Madrid (Espanya), lluny del territori que pretenen governar. De fet, aquesta és la mateixa recepta que alguns recomanem sempre per a les eleccions catalanes. En política, és un error perdre de vista la perspectiva territorial. Qui perd els orígens, perd la identitat.

Sant Jordi 2024

D'aquí a quinze dies torna a ser Sant Jordi, el dia del llibre. Destacaré tres coses sobre els meus hàbits de lectura:

1/ No llegeixo novel·la. Mai. Diuen que n'hi ha de bones, i no ho dubto. Però el meu dia només té 24 hores, i descomptant les dedicades a altres activitats incompatibles amb la lectura, em queda poc temps per llegir. I sempre opto per l'assaig. Així de simple.

2/ No tinc l'hàbit de comprar llibres per Sant Jordi. No ho faig mai, prefereixo anar a comprar llibres la resta de dies de l'any, sense aglomeracions ni empentes. Les llibreries també agrairien que no hi anés tothom el mateix dia, però per motius obvis no ho poden dir. Així de senzill.

3/ Tot i això, i per seguir la tradició, aquest any recomanaré tres llibres d’assaig, ben diferents l'un de l'altre:

"Crònica d'una societat intoxicada", de Joan-Ramon Laporte. Editorial Columna. El recomano tot i que encara no l'he llegit, però he llegit unes quantes entrevistes amb l'autor i sé que m'agradarà. És una crítica argumentada del consum abusiu de medicaments i de la indústria que controla la nostra sanitat pública. L'autor està mal vist i és criticat per una part important dels seus col·legues, però això és, per a mi, un plus afegit per llegir les seves reflexions.

"Malaguanyada Barcelona. Alta densitat demogràfica, pulsió immobiliària i caos", de Joan de Canyamars (signatura col·lectiva). Editorial Miradorllibres. Aquest llibre va sortir fa un any, però m'havia passat per alt i l'he llegit ara. Tracta sobre la degradació de la ciutat, i està escrit, en part, amb una interessant perspectiva sarrianenca que, en el meu cas, el fa doblement atractiu. M'ha agradat força.

"La teranyina blaugrana. El poder a Can Barça 1899-2024", de Roger Vinton. Editorial Columna. A partir d’aquesta setmana el podreu trobar a les llibreries. Encara no l'he llegit, però no fa gaire, tot fent un cafè amb l'autor —Vinton també va escriure "La gran teranyina"— em va assegurar que tot i no ser jo gens futboler, m'agradarà. Explica el vessant empresarial de l'entitat, un aspecte que m'interessa molt més que l'historial esportiu del Barça. Vinton analitza amb tot detall els cent vint-i-cinc anys d'història del FC Barcelona des del punt de vista dels diversos grups de poder que han controlat el club fins avui dia.

L’equip unionista

 

Carrizosa (Ciudadanos), Fernández (PP) i Garriga (Bocs) han estat algunes de les veus anticatalanes més sorolloses de l’unionisme al Parlament. Aquí hi hauríem d’afegir Illa (PSOE) i Albiach (comunistes, amb el nom que toqui), els quals intenten ser una mica més moderats en les formes, però són igualment contundents en el fons, i ja tindríem l’equip unionista de Catalunya al complet. Tots plegats, però, a les últimes eleccions al Parlament no van arribar al 50% del suport popular, i pel bé del país és d’esperar que el 12 de maig tampoc assoleixin aquesta fita. Si superessin el 50%, el pacte entre ells el podem donar per dat i beneït, ja que per l’unionisme el front nacional és absolutament prioritari sobre el front social, que quedaria en segon terme. I en això, ves per on!, coincidim, tot i que amb objectius oposats. (La foto és de Vilaweb).

L'anàlisi fàcil

L'anàlisi fàcil, però absent d'un mínim rigor, equipara Bocs amb Aliança Catalana (AC), considerant que tots dos són partits feixistes. És un error, i molts analistes ho saben, però no tots poden escriure-ho i reconèixer-ho en públic; no tots els periodistes i opinadors tenen la llibertat d'escriure el què vulguin.

AC, un partit petit liderat per la senyora Sílvia Orriols —alcaldessa de Ripoll per mèrits propis combinats amb errors flagrants de la resta dels partits— fa nosa a tothom. Als partits més ideologitzats d'esquerres els fa nosa per motius obvis, i a la resta de partits perquè són competència directa, ja que es disputen el mateix electorat.

En canvi, amb un partit netament feixista com Bocs, d'àmbit estatal, no veiem aquesta unanimitat en la crítica, i als fets em remeto. Bocs governa ajuntaments i comunitats autònomes de l'estat amb el PP, i no sembla que aquesta col·laboració els provoqui incomoditat. De fet, fora d'uns pocs temes molt concrets, PP i Bocs defensen el mateix, i no ho dissimulen; la majoria dels candidats de Bocs provenen del PP.

AC és un càstig ben merescut a la resta de partits, els quals tenen determinats peatges ideològics i socials que els impedeixen parlar clar i dir les coses pel seu nom. AC parla clar, i els seus votants potencials —que segons es veurà el 12 de maig són bastants més dels que diuen les enquestes— ho agraeixen.

Els que practiquen i no creuen

Aquests dies, amb les processons de Setmana Santa, veiem que gairebé tots els passos que hi desfilen tenen uns espònsors uniformats. Així, veiem guàrdies civils, policies nacionals i locals, i militars escortant les imatges. A mi, amb tota franquesa, aquesta barreja sempre m'ha sorprès, i més tenint en compte que segons la Constitució espanyola Espanya és un estat aconfessional. També ens podem preguntar si tots aquests uniformats van a missa els diumenges.

Fa anys un frare caputxí del convent de Sarrià es va despenjar amb una afirmació que d'entrada em va sorprendre, però que de seguida vaig entendre: "són molts els creients que no practiquen, però també els practicants que no creuen". Han passat uns quants anys i potser la cita no és ben bé textual, però, si no ho és, s'hi assembla molt.

L'església dels Caputxins de Sarrià els diumenges està plena de gent creient, barrejada amb persones que no creuen, que hi van com qui va a un acte social. A les processons de Setmana Santa passa més o menys el mateix. En segons quins ambients és molt important que et vegin, encara que siguis un descregut.

El dret al divorci

(Article original publicat el 22/3/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2166, pàg. 2)

Tendim a oblidar que a la mort del dictador de trista memòria l'Estat espanyol es va declarar aconfessional, amb tot el que aquesta denominació comporta. Va ser una bona decisió. Alguns pensem que la religió no s'ha de barrejar mai amb la política. El fet és que aquella declaració de principis va facilitar convertir en legal el dret a divorciar-se. Alguns potser recorden els debats que tenien els polítics quan es discutia la llei del divorci, i com alguns diputats, emparant-se en motius ideològics o religiosos ben respectables, es negaven a reconèixer el dret a divorciar-se. El fet és que la llei del divorci es va aprovar i va entrar en vigor, i no es va enfonsar el món. Qui ha cregut convenient divorciar-se ho ha fet, i moltes persones han pogut refer les seves vides.

Podem anar una mica més enllà i ampliar el concepte de divorci. Així, podem parlar del dret al divorci dels treballadors respecte de l'empresa on treballen, o el dret dels ciutadans d'una nació a divorciar-se de l'estat per crear-ne un de nou. Afinant una mica més, així com un treballador té dret a canviar d'empresa, els catalans tenim el dret democràtic a divorciar-nos d'Espanya. Segons els resultats electorals de les últimes eleccions al Parlament, el 52% dels catalans vol divorciar-se d'Espanya per constituir un estat propi. Convertir-ho en realitat no depèn que Espanya ho autoritzi, només depèn de la voluntat dels ciutadans. Les independències no es demanen ni es concedeixen, sinó que es voten i es proclamen.

Espanya posa tota mena d’entrebancs per poder tirar endavant la voluntat majoritària dels catalans, sense donar cap argument mínimament convincent des del punt de vista dels principis bàsics d'una democràcia. Els governants espanyols diuen que aquest divorci no pot tirar endavant perquè tenen una llei que ho impedeix: la Constitució espanyola. De fet, d’argument Espanya només en té un, i és que ells tenen les escopetes i nosaltres no.

Resulta imprescindible admetre una obvietat, i és que la majoria dels ciutadans que van votar aquella constitució avui en dia ja són morts i enterrats, tot i que, pels espanyols, aquest detall els sembla irrellevant. Però podríem enfortir l'argument democràtic una mica més. Situats l'any 2024, la majoria dels ciutadans majors d'edat no van votar aquella constitució. Aquest és un argument de pes per no insistir a fer-nos obeir unes normes que no s'han sotmès a l’aprovació de la ciutadania. Els catalans no som responsables del que van votar els nostres pares, avis i besavis.

Víctimes del franquisme

 

La defensa de la memòria històrica és un deure moral de qualsevol societat democràtica representada pels seus governants democràticament elegits. Però als nostres governants sembla que els faci mandra gestionar aquests temes. No ho puc assegurar —Espanya té milers de municipis i només n'he visitat uns quants—, però en tot l'Estat espanyol no he trobat mai cap plaça, carrer o indret que estigui dedicat a les víctimes del franquisme. Trobem, això sí, monuments i recordatoris sobre fets concrets i persones represaliades per la dictadura franquista, però no espais dedicats a les víctimes del franquisme en general. I havent-n'hi tantes, de víctimes, crida l'atenció que els governants de la democràcia no hi hagin pensat.

Tot plegat sap greu i sorprèn, i encara sorprèn més quan veus que a Saint-Denis, a pocs quilòmetres de París, les autoritats franceses sí que hi van pensar, i van decidir dedicar un carrer a les víctimes del franquisme del país veí, Espanya. A França, sí, però a casa nostra els nostres polítics no saben gestionar correctament la memòria històrica. Molts dels nostres governants són porucs, i potser no volen córrer el risc de trepitjar algun ull de poll que pel motiu que sigui pensen que no els convé trepitjar. La dictadura va acabar formalment aviat farà mig segle, però aquelles ferides no han cicatritzat del tot.

Nacionalismes i nacionalistes

(Article original publicat el XX/3/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 104/03-2024, pàg.18)

El de Sarrià-Sant Gervasi és l'únic dels deu districtes de la ciutat de Barcelona on un partit nacionalista (o independentista) disposa de la majoria absoluta del Consell Plenari del Districte. Aviat està dit, deu consellers de dinou; no passa enlloc més.

No m'he definit mai com a nacionalista, ja que reivindicant-me com a sarrianenc (barri), barceloní (ciutat), català (país) i europeu en tinc ben bé prou, sense cap necessitat d'afegir-hi més etiquetes. Però no crec que el terme nacionalista sigui un insult, encara que alguns assegurin que definir-se com a nacionalista és gairebé un fet delictiu, o sense el gairebé.

Actuant al marge dels principis bàsics de la democràcia, alguns intenten criminalitzar el desig de molts catalans d'independitzar-se de la metròpoli que encara controla les nostres vides i patrimonis. No de tots els catalans, és clar, ja que actualment els independentistes només som el 52% dels votants. El temps ha demostrat que ens mentien quan ens deien que en política, sense violència, es podia aconseguir tot.

Els unionistes espanyols també són nacionalistes, encara que amb aquesta definició ells no es reconeixen com a tals. Vist des del punt de vista espanyol, hi ha un nacionalisme simpàtic —el nacionalisme espanyol— i uns nacionalismes antipàtics —el basc, el català i el gallec—.

Tal com ens passa a molts catalans, als espanyols tampoc els agradaria ser governants des de l'estranger, des de Lisboa o París, posem per cas. Els nostres veïns només admeten ser governants des de la seva capital, Madrid, i en aquesta reivindicació tenen tota la meva simpatia. Té tot el sentit que ho defensin, tot i que tampoc s'ha d'oblidar que, per a les coses importants, qui realment ens governa no es troba ni a Barcelona, ni a Lisboa, ni a Madrid, ni a París, sinó una mica més al nord, a Brussel·les.

Deixant de banda les enquestes interessades i basant-nos en els vots de les eleccions al Parlament, el 52% dels catalans són independentistes, tot i que pels ciutadans unionistes votar en clau independentista és perniciós. Hi ha qui utilitza el mot nacionalista com un insult, cosa que jo no faria mai amb ningú, ni tan sols amb els nacionalistes espanyols que tant ens perjudiquen.

Com dèiem abans, i amb perspectiva espanyola, a l'Estat espanyol conviuen ciutadans de dos tipus. Uns, els nacionalistes espanyols que no es reconeixen com a tals, formarien part del nacionalisme diguem-ne respectable. Els altres —bascos, catalans i gallecs— serien els nacionalistes "que volen trencar Espanya", i, per tant, “se'ls ha de combatre”. Però qualsevol demòcrata sap que només s'ha de combatre a qui impedeixi que els ciutadans puguin decidir democràticament quin ha de ser el seu futur. És així de senzill, se'n diu democràcia.

Mai es pot dir mai

Josep Pla, en el seu llibre "Direcció Lisboa", va escriure amb la contundència que quan volia el caracteritzava:

Prescindeixi, faci el favor, de les paraules decisives, de la paraula "mai", si és possible. És una paraula que només té realitat en la mort: mai més. En vida, no existeix.

Aquest consell se l'hauria d'aplicar tothom, ja que tot sovint utilitzem l'adverbi "mai" quan no toca, és a dir, quan ens referim al futur. El futur és una capça tancada de la qual se n'ignora el contingut. Si volem ser curosos en la forma d'expressar-nos, només podem fer servir el "mai" quan ens referim al passat.

Crec que tinc les idees polítiques molt clares, però, tot i això, no hauria de dir, per exemple, que mai votaré un partit de caràcter stalinista com, per exemple, els comuns, amb tot el catàleg de noms que ha anat tenint des d'aquell PSUC dels anys setanta del segle passat. Però la vida dóna moltes voltes i, per tant, chi lo sa?

Nicaragua avui

(Article original publicat el 8/3/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2164, pàg. 2)

Fins a la Revolució Sandinista (1979-1990), Nicaragua era la típica dictadura de dretes al servei dels interessos nord-americans. A partir del triomf de la revolució, els sandinistes liderats per Daniel Ortega —un revolucionari d'esquerres que ha esdevingut un dictador inclassificable— han convertit aquell país en una altra dictadura. D'una dictadura a una altra dictadura, passant per la revolució sandinista que tantes esperances havia generat, també fora d'aquella república.

Aquí diem "Roda el món i torna al Born", i allà no ho diuen, però s'ha aplicat igualment aquesta màxima. Un es pot preguntar si la dictadura nicaragüenca del tàndem Ortega-Murillo és pitjor o és menys dolenta que la dictadura dels Somoza. No m'atreveixo a mullar-me. Siguin de dretes o d'esquerres, totes les dictadures del món s'assemblen força i són nefastes, i els ciutadans són sempre els grans perjudicats dels experiments polítics d'uns personatges que amb molt poques excepcions s'acaben fent rics a costa del poble.

Els actuals dictadors nicaragüencs són perfectament conscients que estan a la corda fluixa, i per això imposen el silenci a tothom, i tanquen a la presó o envien a l'exili a qualsevol persona que gosi respirar en contra del govern. En el cas de Nicaragua, la repressió ha estat especialment virulenta contra els membres de l'església catòlica, bisbes i mossens, davant d'un silenci molt cridaner, però poc sorprenent, de les esquerres nostrades, les quals tenen la particularitat de mirar amb una certa simpatia els dictadors de la seva corda política.

Salvant totes les distàncies geogràfiques i ideològiques, la parella que governa amb mà de ferro Nicaragua, formada per Daniel Ortega i Rosario Murillo, em fa pensar una mica en el matrimoni Ceaucescu de Romania, aquells dictadors de trista memòria que amb la caiguda del comunisme van tenir un final menys gloriós del que segurament ells s’havien imaginat que tindrien, afusellats de mala manera després d’un judici ràpid i sense cap garantia.

Molts nicaragüencs que fa quaranta-cinc anys van donar suport a la revolució sandinista posteriorment se'n van desvincular, i per evitar les represàlies van haver d'exiliar-se. No he estat mai a Nicaragua, però conec persones que engrescades amb la revolució sandinista hi van anar a viure, i en van sortir decebudes. Mónica Baltodano, exguerrillera i exministra sandinista, actualment exiliada a Costa Rica, ha dit a El País que "La dictadura de Ortega tiene rasgos más brutales que la de Somoza". No crec que exageri.

Arrogància burocràtica

 

El diputat Alejandro Fernández, del PP, un dels diputats més brillants del Parlament de Catalunya —llàstima que des del meu punt de vista estigui en un partit equivocat!—, va associar amb l'expressió "arrogància burocràtica" un dels problemes més greus que pateixen els pagesos en els seus tractes amb l'administració pública. D'aquesta manera va definir, al meu entendre molt encertadament, l'excessiva i injustificada burocràcia que comporta el fet d'intentar guanyar-se la vida en les activitats pagesa i ramadera.

Però el problema burrocràtic (amb tres erres) amb l'administració pública que denuncia la pagesia no es limita a aquest sector sinó que afecta molts ciutadans que massa sovint tenim l'estranya sensació que alguns polítics i alguns funcionaris a les seves ordres —sortosament no tots—, tenen una mena d'al·lèrgia a col·laborar amb els ciutadans i amb tot el que tingui a veure amb l'economia productiva. De vegades sembla que les persones que viuen del pressupost públic —anomenades public servants en el món anglosaxó, i tot el que aquestes paraules signifiquen— siguin adversaris dels que es guanyen la vida fora de l'administració. Dit d'una manera més barroera: sovint tenim la sensació que en comptes d'estar ells al servei de la ciutadania —que és el que tocaria— sigui al revés.

Patrimoni i successions: ser ric no és delicte

L'impost de patrimoni no s'ha de reduir, s'ha d'eliminar, ja que es graven fiscalment uns actius que ja han sigut gravats abans via IRPF.

L'impost de successions també s'ha d'eliminar, pels mateixos motius. Mantenint-lo, només es castiga l'estalvi, i estalviar no és dolent.

Ser ric no és delicte.

El votant emprenyat

Quan fa gairebé vint anys vaig començar a anar a Lisboa amb una certa regularitat, aquella ciutat era l'objectiu laboral de molts sanitaris espanyols i catalans (personal mèdic i d'infermeria). A Portugal els rebien amb els braços oberts i els oferien unes condicions professionals molt més atractives que les nostres. L'opció d'emigrar era la conseqüència lògica del maltractament laboral que els professionals rebien de l'administració pública, un problema que no només no s'ha resolt sinó que amb el temps s'ha anat agreujant. Marxar emprenyat del teu país també és una forma de votar.

Amb uns exemples s'entendrà millor. Analitzant les responsabilitats d'uns i altres, no és gens normal que els consellers tècnics dels districtes barcelonins —posats a dit pel partit governant— cobrin molt més que una infermera especialitzada d'un gran hospital amb uns quants triennis. I tampoc és normal que aquest "funcionari de partit" cobri més que els metges residents del mateix hospital, que només amb el complement d'unes guàrdies poc humanes de 24 hores poden viure amb una certa dignitat. Aquestes diferències produeixen vergonya.

Fins ara els portuguesos presumien de tenir un parlament gairebé sense la dreta extrema; a partir d'avui, amb la previsió d'una forta implantació del partit Chega, ja no en podran presumir. A Portugal les coses han canviat a pitjor, i això, òbviament, té conseqüències. Com dèiem abans, marxar emprenyat del teu país n'és una. Tornem al món sanitari. Què fan ara les metgesses i els infermers portuguesos davant del maltractament laboral que reben de l'administració pública? Voten amb els peus, emigren al Regne Unit on se'ls tracta molt millor, mentre els hospitals portuguesos es van quedant sense personal per poder atendre la seva clientela.

Salvant totes les distàncies ideològiques i geogràfiques, es podria definir a André Ventura, el líder de Chega, com el Milei portuguès. Tots dos són líders polítics d'extrema dreta, tots dos han rebut in situ el suport de l'espanyol Abascal, i tots dos han buscat en els seus electorats la sacsejada política i social necessària per intentar posar fi a la lamentable situació actual. Tots dos són, en definitiva, la conseqüència del votant emprenyat. En aquest sentit, i en com els votants emprenyats veuen a Ventura i Milei, sí que s'assemblen, tot i les diferències evidents que els separen.

Escric aquests comentaris el dia abans de la jornada electoral d'ahir a Portugal. Ignoro, per tant, què acabarà passant amb la candidatura de Ventura, a qui la resta de partits, de moment, només menysprea. En aquest sentit, estaríem davant d'un cas similar al de la Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll, que té la sort de tenir uns adversaris polítics tan curts de mires que, sense ni tan sols adonar-se'n, li estan facilitant el camí per obtenir uns resultats excel·lents a les pròximes eleccions. El votant emprenyat —a l'Argentina, a Portugal, a Ripoll— que acaba optant per votar els extrems, ho fa perquè ha arribat a la conclusió que els partits tradicionals no són capaços de resoldre-li els seus problemes.

Saber plegar a temps

Tot sovint em pregunto com és que a moltes persones els costi tant d'entendre que en determinades circumstàncies el camí més intel·ligent implica saber plegar a temps, és a dir, prendre la decisió de plegar motu proprio, abans que t'ho insinuïn amb amabilitat des de fora o t'ho imposin prescindint d'una mínima elegància en les formes.

Utilitzo el verb plegar en sentit ampli, és a dir, plegar d'una feina, o d'un grup de WhatsApp, o de la junta d'un club o entitat qualsevol. Ara bé, sent aquest el camí més fàcil, prendre la decisió de retirar-se a temps no ho deu ser tant, tot i que convindrem que sempre és millor decidir plegar lliurement que fer-ho forçat per un tercer.

Tots tenim uns quants noms al cap als quals se'ls podria aplicar aquest consell. En el món petit de la política alguns dirigents farien un gran servei al seu partit —i segurament també a la societat— si fessin un pas al costat. El problema és que la majoria dels que es dediquen a aquest negoci serien incapaços de guanyar-se la vida en el món real, i per això es resisteixen tant a deixar la mamella pública.

Percepcions

Els governants responsables de la seguretat a la ciutat de Barcelona (el conseller del ram de la Generalitat, i el tinent d'alcalde de l'ajuntament) sovint es treuen les puces de sobre al·legant que l'augment evident de la delinqüència ciutadana només és una percepció equivocada que tenen els ciutadans, amb l'argument que les denúncies que es presenten formalment diuen el contrari.

A manca de les dades per contrastar-ho, quan els polítics ens diuen que es presenten menys denuncies potser ens ho hem de creure. Ara bé, un dia s'hauria de calcular el percentatge de delictes que es denuncien sobre el total de l'activitat criminal que patim a la ciutat, i a continuació sumar a les denúncies formals aquells delictes que només queden en el record poc amable dels perjudicats, però que no formen part de l'estadística oficial.

També ens podríem preguntar per què hi ha tanta gent que opta per no presentar denúncia. Potser una explicació la trobaríem en la poca utilitat que té fer-ho, excepte si és per cobrar una indemnització en aquells pocs casos en els que les conseqüències del delicte es troben cobertes per una assegurança.

Però, mentrestant, no ens ha de sorprendre que es destaqui una percepció delictiva en augment que tenen els ciutadans, per davant de les xifres oficials més amables que ens puguin presentar els polítics per justificar la bondat de la seva tasca com a governants. Dit això, cal dir també que el redactat massa tou de la llei tampoc ajuda, fins al punt que molts ciutadans tenim la percepció que delinqüents i polítics sembla que juguin a la mateixa lliga.

Motius d'agenda

Quan una persona amb responsabilitats en una institució pública et posa l'excusa dels "motius d'agenda" per no atendre't quan hom espera que t'atengui, o per no presentar-se a una reunió a la qual ha estat convocada i se suposa que abans hi ha donat el seu vistiplau, t'està dient d'una manera ben poc elegant que l'assumpte del teu interès a ella no li interessa gaire.

Si parlem de dirigents de l'univers polític, el fet de cobrar un bon sou públic no pressuposa necessàriament que es tracti d'una persona ben educada. En política les formes també són importants, i quan es tracta de disculpar-se no tothom és capaç de trobar una excusa elegant i mínimament convincent. Posar els "motius d'agenda" com a justificació és una excusa ben pobre que s'hauria d'evitar.

Els personatges que s'excusen en "motius d'agenda" t'estan volent dir, sense dir-t'ho clarament, que els únics amb dret a agenda són ells, que d'agenda només en poden tenir ells, i que tu ets un zero a l'esquerra. Actuen com si els ciutadans que els hi paguem el sou no tinguéssim, també, una agenda, una agenda que tot sovint acostuma a ser força més interessant que la d'ells.

En defensa d'Israel

(Article original publicat el 23/2/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2162, pàg. 2)

No és discutible que la responsabilitat del començament de la guerra de Hamàs en contra d'Israel té un nom i una causa: l'organització criminal Hamàs, i els fets del 7 d'octubre del 2023. Dit això, és de lamentar que, com passa en totes les guerres, a la població civil també li toqui el rebre, i no cal dir que els danys col·laterals que pateixen els civils de les parts en conflicte són tan rebutjables com, dissortadament, inevitables.

Per poc que ens agradi, les coses són com són. És un fet objectiu que aquesta guerra la va començar Hamàs. També ho és que Israel va reaccionar de l'única manera que es podia esperar: defensant-se. Un dels principis de qualsevol guerra és que la part agredida té tot el dret i fins i tot l'obligació de defensar-se dels seus agressors. És el mateix dret dels ucraïnesos a defensar-se dels agressors russos.

Però el relat periodístic que arriba als ciutadans no sempre reflecteix la realitat que apuntàvem abans. Amb unes cròniques periodístiques bastant lamentables, que més que explicar què està passant sembla que només busquin justificar l'agressió inicial de Hamàs, s'està negant la causa de tot el que ha anat passant després. Unes cròniques que tot sovint semblen dictades per una de les parts en conflicte, per la part agressora per ser més precisos. Resulta especialment escandalós el posicionament de la ràdio i la televisió públiques de Catalunya en favor de l'organització criminal Hamàs i en contra d'Israel, un país, per cert, que també té molts morts i ferits, així com ciutadans que porten més de quatre mesos segrestats.

Solidaritat envers els palestins, tota, però Palestina és una cosa i Hamàs n'és una altra, tot i que alguns tendeixen a barrejar interessadament els palestins amb l'organització criminal Hamàs. Els palestins no són criminals; els membres de Hamàs, sí. Convé recordar que un dels objectius de Hamàs és la destrucció de l'estat d'Israel. Així, tal com sona. No és un assumpte interpretable, està perfectament definit negre sobre blanc en els documents oficials de Hamàs.

Israel és l'única democràcia de la zona, i fa molta nosa no només a una entitat corrupta i desacreditada com és l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), sinó també a les altres dictadures àrabs que envolten Israel. Fa nosa, entre altres motius, perquè el progrés social i econòmic indiscutible d'Israel posa contínuament en evidència les mancances dels governants dels països veïns, alguns dels quals, per cert, també inclouen en la seva constitució l'objectiu de destruir Israel.

Som de confiança, som d'aquí

Aquest és el lema d'un anunci que passen tot sovint per TV3, un canal de televisió que alguns ja anomenen TeleEsquerra, i potser no els falta raó. L'anunci és d'una empresa que es dedica al tràfic de cotxes de segona mà i, es miri com es miri, té unes clares connotacions xenòfobes. També podrien dir Som d'aquí i, per tant, som de confiança, i la conclusió fàcil que un client potencial en podria treure només pot ser una: Si no fóssim d'aquí, no seríem de confiança. Xenofòbia sense dissimular.

En situacions com aquesta, com en els casos de menysteniment lingüístic que cada dia sovintegen més, no acostumo a presentar mai una denúncia. Simplement, em limito a explicar-ho i, no cal dir-ho, a oblidar-me d'aquestes empreses com a potencials proveïdors meus. Crec que el boicot comercial és molt més efectiu que no pas fer una denúncia que, a casa nostra, en la majoria dels casos acaba en res.

Cotxes oficials

 

Si per cotxe oficial entenem un vehicle amb xòfer que es posa a disposició de determinats càrrecs públics institucionals i es paga mitjançant el pressupost públic, admeto que alguna vegada, i no pas per voluntat pròpia, he anat en cotxes oficials, i això que mai he tingut un càrrec públic institucional, ni he aspirat a tenir-lo. Una altra cosa són els cotxes i els xòfers d’empresa, que d’aquests n’he utilitzat per tot el món.

Però per circumstàncies que ara no són del cas, en una ocasió, fa anys, vaig anar en el cotxe oficial del president del Parlament. Tot i que d'això ja fa molt temps, em sembla recordar que era un Audi A8 negre, net com una patena, conduït per un xòfer molt seriós i encorbatat.

En una altra ocasió vaig anar uns dies a Cuba per motius professionals, convidat pel Mincex (Ministerio de Comercio Exterior). Convidat només vol dir que alts funcionaris cubans van venir a Barcelona i em van suggerir amb insistència que els anés a visitar a l’illa. Vam acordar que el vol i l'estança anirien a càrrec meu, i però els dinars i algun sopar de feina van tenir la cortesia de pagar-ho ells, els funcionaris que m’acompanyaven. Recordo bé el dia que ens vam acomiadar tot sopant a la millor taula del Tropicana de l'Havana, a tocar de l’escenari. Aquella setmana em vaig moure força per tota l'illa caribenya, i sempre en el cotxe oficial del ministeri. A la nit, cotxe i xòfer es quedaven a la porta de l’Hotel Habana Libre on m’allotjava, potser per tenir-me més controlat.

Fora d'aquestes dues ocasions —tot i que potser m'oblido d'alguna—, diria que mai més he utilitzat cotxes oficials. I ja que hi som, aprofito per dir que professionalment sempre m'he mantingut en l'òrbita de l'activitat privada, i ho he fet bàsicament a l'estranger. Mai he cobrat un sou públic, ni tampoc he facturat mai a organismes oficials espanyols o catalans. I és que sempre he pensat que la vida és molt més interessant i profitosa fora de la política, i, no cal dir-ho, ben lluny dels cotxes oficials.

ANC: llista cívica

De cara a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya que es convocaran aviat, des de la direcció de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) es promou que hi hagi una "llista cívica" clarament independentista i al marge dels partits polítics que es declaren independentistes. La direcció de l'entitat insisteix que la llista cívica que promou no és “la llista de l'Assemblea”, sinó que l'entitat només la proposa i la promou, i si els socis de l'entitat hi donen el seu vistiplau, l'acabarà impulsant i, òbviament, la controlarà fil per randa. És a dir, formalment no és la llista de l'Assemblea, però de fet ho és.

Tenia previst fer públiques aquestes reflexions més endavant, però finalment he optat per avançar-ne la publicació. Com a soci que sóc de l'Assemblea des de fa uns quants anys vull dir-hi la meva abans que els socis de l'entitat participin en la consulta sobre l'oportunitat que hi hagi una llista cívica promoguda des de la direcció. La consulta tindrà lloc durant la pròxima quinzena, just abans de l'Assemblea General que tindrà lloc el 16 de març a Taradell.

No m'ha agradat que des de la direcció s'hagi anunciat que els resultats de la consulta no es faran públics el mateix dia 14 de març al vespre, quan s'acaba la consulta, sinó quaranta-vuit hores més tard. Algú pot pensar que per dos dies de retard tampoc n'hi ha per tant, però jo m'ho miro d'una altra manera. Com que no s'han donat explicacions mínimament convincents sobre aquest segrest temporal d'informació deguda als socis, penso que tenim tot el dret a sospitar que algú pot tenir la temptació de manipular els resultats, amb ves a saber quins foscos objectius.

Ho he dit des del primer dia, no m'agrada el plantejament de la llista cívica. Només l'acceptaria si aquesta candidatura fos el resultat d'una negociació amb els partits independentistes, i acabés sent la confluència dels interessos de tots els partits independentistes, cosa que, per motius obvis, segur que no passarà. Els partits polítics tenen els seus propis interessos, i, ens agradi o no, aquests estan per sobre de la independència del país.

Vull acabar manifestant que jo no aniré a votar, ja que si ho fes estaria donant per bo aquest plantejament erroni de la directiva de l'Assemblea.

Els nouvinguts també tenen deures

(Article original publicat el XX/2/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 103/02-2024, pàg.18)

Fa vint anys Catalunya tenia sis milions d'habitants; avui som vuit milions. A la ciutat de Barcelona un de cada quatre veïns ha nascut a l’estranger, i altres municipis catalans tenen una taxa molt superior. Són dades fredes, però que poden comportar problemes de convivència. Ara bé, alguns d'aquests problemes no existirien si les autoritats governessin aplicant el sentit comú. No estic insinuant que el motiu dels problemes de convivència a Catalunya siguin els estrangers que hi han vingut a viure, sinó que una de les causes la trobaríem en una actitud errònia per part de l'administració, massa permissiva cap als immigrants.

El problema sorgeix quan els governants no gosen imposar als nous catalans, hagin arribat de Montevideo, Ouagadougou, Shenzhen o Zamora, el compliment d'unes mínimes normes socials basades en el sentit comú. Les persones que, pel motiu que sigui, optin lliurement per canviar de lloc de residència, cal que s'adaptin a la realitat del lloc que han triat per viure, encara que no els agradi. Aquesta adaptació ha d'incloure el compromís de la persona nouvinguda d'aprendre, en un termini raonable de temps, la llengua pròpia del lloc que han escollit. En el cas de Catalunya, és molt positiu que l'administració faciliti l'aprenentatge del català; sortosament ja ho fa.

Però, tot i això, alguns dirigents polítics es neguen a acceptar que a Catalunya tenim una determinada manera de fer les coses, i una llengua pròpia que s'està perdent, i es neguen a admetre que aquesta realitat comporta una combinació de drets i obligacions per a la gent que hi viu, incloent-hi les persones nouvingudes. Així, és un error aplicar la política del "laissez faire, laissez passer" que defensen alguns, allò tan pervers de "tu no cal que t'adaptis, que ja ens adaptarem nosaltres". Els problemes de convivència es reduirien si els governants ho tinguessin present.

Franco va morir fa mig segle, però sovint sembla que el dictador encara controli com ha de funcionar la nostra societat. Reaccions imperatives del tipus "hable en castellano" per part de qualsevol persona que a Catalunya treballi de cara al públic, sigui nouvinguda o nascuda aquí, no s'haurien d'admetre mai. Però, a Catalunya, mentre alguns encara les practiquen, i sovint ho fan amb prepotència i mala educació, altres les accepten amb una normalitat molt difícil d'entendre.

En aquestes situacions cal ser contundent en la resposta, però també hi podem posar una mica d'imaginació. Així, es pot optar per girar la truita i respondre "miri, jo l'espanyol ja l'entenc, ja, però no el parlo". I és que davant d'un més que evident menyspreu lingüístic, l'última cosa que s'ha de fer és abaixar el cap i canviar de llengua. Si no ens defensem nosaltres, i això inclou la defensa de la llengua pròpia del país, no ens defensarà ningú.

La mare que t'ha parit

La mare que t'ha parit: Diari d'una mare inexperta, és el títol d'un llibre de la periodista calafina Elisenda Soriguera, editat per Rosa dels Vents (Penguin Random House). Feia temps que el tenia a la llista dels llibres pendents i finalment li ha tocat el torn. Aquest llibre t'ensenya allò que quan decideixes ser mare —o pare— no t'ensenyen enlloc. Llegint-lo m'ho he passat la mar de bé, i he rigut molt.

Ara bé, no és pas un llibre d'humor, ni de bon tros. És un llibre que tracta sobre un tema tan seriós com és l'arribada d'un fill a la família, i tot el que passa en el nou dia a dia del grup familiar, abans i després del part. L'autora ha estat capaç de combinar la seriositat dels seus plantejaments amb una exposició força original, de lectura fàcil i francament divertida.

Com a pare de família nombrosa amb fills que ja són grans, en gairebé tots els capítols m'hi he sentit identificat. Aquestes reflexions m'han fet rumiar, i només em sap greu no haver-les pogut llegir fa unes quantes dècades, entre altres motius perquè aquesta obra encara no fa ni mig any que va sortir al mercat.

Si voleu ser originals amb uns pares que ho acaben de ser, o estiguin a punt de ser-ho, i fugir dels detalls clàssics que es fan en aquests casos, us recomano regalar aquest llibre. Quedareu la mar de bé, i us puc assegurar que mentre els nous pares vagin traient profit de les experiències vitals de l'autora, també es faran un tip de riure. I riure és sempre una bona opció.

Dictadura judicial

(Article original publicat el 9/2/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2160, pàg. 2)

Alguns jutges espanyols semblen tenir admiració per les dictadures, i intenten rebregar interessadament la separació de poders per imposar la preeminència descarada d'un dels poders, el judicial, sobre els altres dos, l'executiu i el legislatiu. Alguns fins i tot es permeten suggerir l'aplicació de la llei no d'acord amb la voluntat del legislador sinó en línia amb els interessos ideològics del jutge. El súmmum dels seus excessos és que s'han permès criticar en públic una llei abans que existeixi.

Convindrem que una situació tan anòmala com la descrita en el paràgraf anterior també és el fruit d'una transició política defectuosa, aquell episodi tutelat pels militars que ens va portar des de la democràcia orgànica (= dictadura franquista) fins a la suposada democràcia parlamentària que tenim ara. Aviat farà mig segle d'aquell procés de transició, ple d'errades difícils de pair, i encara en paguem les conseqüències.

Podríem acotar el problema a la majoria dels jutges que conformen la cúpula judicial, uns individus de tarannà poc democràtic i d'ideologia tremendament conservadora. El fet és que alguns jutges es consideren per sobre del bé i del mal, i amb les seves sentències pretenen imposar la seva ideologia particular a la resta de la població. Són pocs, però fan tant soroll que sembla que siguin molts. I tots coincideixen en desautoritzar la crítica pública de les seves estranyes actuacions, com si en democràcia un jutge pogués imposar el silenci al ciutadà que li paga el sou.

No cal repetir els noms d'alguns jutges que tots tenim al cap. Els veiem cada dos per tres en determinats mitjans de comunicació participant d'un protagonisme mediàtic sorprenent i forassenyat. És una situació que resulta esperpèntica, i que no la veiem en altres democràcies del nostre entorn geopolític. I, com dèiem abans, sense oblidar que molts jutges són al·lèrgics a rebre qualsevol crítica, per més merescuda que sigui.

Per més disbarats que perpetrin aquests personatges, disposen de l'ajut del "lobby del patriotisme tronat" format per alguns dels seus col·legues, alguns fiscals, alguns periodistes i alguns polítics, i sense oblidar la complicitat de les més altes esferes de l'estat. Estem davant d'una tronada casta patriòtica la qual, per la via dels fets, pretén imposar-se amb postures antidemocràtiques. L'error d'aquests personatges és que pretenen que l'aplicació de la llei estigui sempre supeditada a uns interessos patriòtics superiors que la majoria dels catalans —vots canten— no compartim.

Una pàgina cada cinc minuts

Quan els catalans ens queixem d'un excés evident de la normativa pública no exagerem gens. Els pagesos protesten aquests dies per la burocràcia administrativa que es veuen obligats a afrontar en les seves relacions amb l'administració, però aquesta complexitat reguladora no només els afecta a ells sinó que, amb més o menys intensitat, ens toca a tots.

Segons va publicar el mes passat l'Institut Ostrom Catalunya en el seu butlletí mensual, "Catalunya lidera el rànquing de nombre de pàgines a butlletins oficials autonòmics, amb 106.914 pàgines el 2019". No cal dir que liderar aquest rànquing no és pas res positiu.

Partint d'aquesta xifra i per estar al corrent de les lleis i normatives oficials que ens poden afectar, els catalans ens hauríem de mirar dotze pàgines del Diari Oficial de la Generalitat (DOG) cada hora del dia. Dotze pàgines cada hora comptant 24 hores al dia i 365 dies a l'any, sense descans per vacances i ni tan sols per poder dormir a la nit. Una pàgina cada cinc minuts.

Per portar a terme aquesta disbauxa normativa, la Generalitat disposa de milers i milers de funcionaris o, si al lector li agrada més, milers i milers de buròcrates. I és que abans de publicar-ho al DOG totes aquestes pàgines s'han de pensar bé —se suposa que els dirigents polítics les mediten a fons, però a alguns sempre ens queda el dubte— i després s'han de posar negre sobre blanc. I last but not least, un cop publicades s'ha de controlar que la ciutadania ho compleixi i, si s'escau, sancionar a qui no ho faci.

Mirat des del sentit comú, a l'administració un sentit ben poc comú, només podem arribar a una conclusió: sobra normativa, sobren lleis, sobren reglaments, sobra burocràcia que només serveix per crear-ne de nova i, en conseqüència, sobren milers de buròcrates. Els diners que s'estalviarien es podrien utilitzar, per exemple, per fer habitatge públic, o per reduir la fiscalitat que pateix la ciutadania. Quan ens hi posem?

Uniformitat en el vestir

 

Potser per una barreja de deformació professional i curiositat, m'acostumo a fixar en com va vestida la gent. Em sorprèn la poca originalitat i aquesta uniformitat en el vestir que s'ha anat imposant arreu. Avui en dia tothom va d'uniforme sense que els obligui ningú, i això seria un tema d'estudi pels experts en comportaments humans. I més que aquesta uniformitat, em sorprèn que a la gent sembla que ja li vagi bé. L'altre dia mirava com vestien els homes que passaven pel meu costat fent cua per pujar a l'avió, i gairebé tots portaven una motxilla, gairebé tots anaven amb pantalons texans o de xandall, i gairebé tots anaven amb calçat esportiu de totes marques, models i colors. I gairebé tots coincidien en un detall que encara uniforma més, perquè igual te'l trobes en unes sabatilles Louis Vuitton com en les marques més assequibles del mercat.

Així, em sorprèn molt la uniformitat de la sola blanca. No ho puc evitar, tinc una mania personal per la sola blanca. Potser és per un fet banal i ben fàcil d'entendre. El color blanc s'embruta de seguida, i si no vols anar amb l'aspecte de brut, hauries de netejar la sola cada dia. I molt poques persones ho fan. Deu ser que amb l'aspecte de brut potser ja s'hi troben bé.

Aquest cap de setmana he estat a Sevilla (Espanya) de casament. Podria parlar del vestuari femení d'un casament de l'alta societat sevillana, la pamela, aquells talonarros de vertigen que haurien d'estar prohibits per preservar la salut de les senyores, i l'entranyable i antiestètica peineta tan típica de la societat andalusa. Però per no concentrar-me en les senyores —això, en tot cas ho deixarem per a les publicacions especialitzades, que tenen molta més autoritat— avui parlaré del vestuari dels senyors i, més concretament, del jaqué, una peça de roba que es resisteix a desaparèixer. En aquest casament sevillà anaven vestits de jaqué tant el nuvi com el seu pare i el pare de la núvia, així com molts amics del nuvi. Jaqué negre o en diferents tonalitats de gris, alguns de color gris blavós o blau grisós. Però jaqué.

La resta de convidats ja fèiem el fet amb un vestit fosc, camisa blanca i corbata de seda natural (la peça de vestir més cara si ho calculem en euros per centímetre quadrat). No deixa de ser també una manera diguem-ne que més popular d'anar uniformat. De jaqué no n'he portat mai, ni tan sols pel meu casament. I això que en algun moment, tenint en compte la tradició familiar, m'ho vaig arribar a plantejar, però aviat ho vaig desestimar. 

 

He passat d'un tema a l'altre, de les sabatilles esportives al jaqué, potser una mica agafant-ho pels pèls. M'ho he fet venir bé perquè la idea que volia deixar és que la nostra societat tendeix a anar uniformada. Em crida molt l'atenció aquesta cerca de la uniformitat sense estar-ne formalment obligats, com sí que ho estan, per exemple, les infermeres i els pilots d’avió, que van vestits d'una determinada manera per obligació i no per gust.

Carnestoltes, una visió discrepant

 

Aquests dies, a la sortida de les escoles, veiem molts nens disfressats pels carrers. És la setmana de carnestoltes, i toca anar pel carrer cridant l'atenció. Amb tota franquesa, a mi les disfresses no em provoquen cap entusiasme, i més quan saps que moltes escoles imposen la disfressa a la mainada. Sortosament, però, no és una obligació generalitzada, i algunes escoles respecten més les individualitats de la seva clientela. És d'agrair.

Sé de persones, i no només nens, que els entusiasma disfressar-se, i esperen tot l'any per lluir-se per carnestoltes. Fins i tot et trobes amb treballadores de fleques i altres botigues d'articles de menjar que aquests dies no se'n poden estar d'anar a treballar disfressades. Ho trobo d'una gran ridiculesa, però encara que contra gustos hi ha molta cosa escrita, intento respectar-ho encara que no ho comparteixi.

Ara bé, també conec nens i adults als quals se'ls fa molt costa amunt, i alguns fins i tot arriben a odiar, l'obligació de disfressar-se. Ens agradi o no, hi ha gent a qui no agrada fer el ridícul. I és que aquestes persones ho veuen així, com una ridiculesa imposada i totalment prescindible. I aquestes persones, que són moltes més de les que ens pot semblar, també s'han de respectar.

El cartell reproduït a dalt és el que tenen penjat en un parvulari de Barcelona. Si us hi fixeu, convindreu que s'imposen uns requisits força assequibles. Escric el verb imposar en cursiva perquè ignoro si es tracta d'obligacions o només són suggeriments. Sigui com sigui, intueixo que la direcció potser deu haver pensat que no pot quedar al marge de les modes, però, alhora, sense imposar una feina extra als pares.

Cal obligar els nens a passar vergonya —la sensació de vergonya és lliure, i cadascú l'experimenta a la seva manera—, si aquest és el sentiment que tenen alguns quan se'ls obliga a anar disfressats? Obligar els nens a anar disfressats a l'escola forma part de la pedagogia moderna? Potser farà millorar els resultats de les proves PISA quan aquests nens siguin més grans? Una cosa i l'altra potser tenen més relació del que pot semblar a primera vista.

Abans els rucs llauraven; ara ens manen

El títol d'aquest article no és de collita pròpia, és el text d'una de les pancartes vistes ahir a les manifestacions dels pagesos. El text és dur, però de vegades amb textos que cridin l'atenció, encara que caiguin en l’exageració, es fa més fàcil entendre els problemes.

Ahir els pagesos van tallar les carreteres, i els sobren motius per queixar-se. El problema de la pagesia té moltes causes, així que avui en destacarem una de les més importants. Es tracta de la burocràcia ofegadora de l'administració pública, o, dit d'una altra manera, la dictadura del funcionariat. Avui parlem de la pagesia, però l'excessiva burocràcia de les administracions públiques es comença a fer insuportable i ens afecta a tots.

Per acabar, em faig ara tres preguntes: quants pagesos queden encara a Catalunya? Quants funcionaris tenim per controlar el món de la pagesia? No serà que la segona xifra ja ha superat la primera, i als nostres dirigents polítics els fa vergonya admetre-ho en públic?

L'aeroport de Barcelona i els carrils bici

Sempre m'he guanyat la vida bastant més enllà de la península Ibèrica, i això m'ha convertit en un client habitual dels aeroports. A més, com a pare de família nombrosa amb la majoria dels fills vivint in a flying distance, els aeroports sempre han format part de la meva vida familiar i professional. Per tot això, per l'aeroport de Barcelona hi passo sovint i m'hi he passat moltes estones. Ara viatjo molt poc, tot i que aquesta setmana, sense anar més lluny, tinc dos vols previstos.

Els aeroports són imprescindibles, i per això sempre els he defensat sense cap remordiment mediambiental. Però que no se'm mal interpreti, la meva defensa dels aeroports no exclou una defensa igualment ferma dels carrils bici (CB). Això sí, cal que estiguin ben dissenyats i que no es posin allà on no toca, i que tinguin com a únic objectiu el de facilitar la mobilitat dels ciclistes. Així, quan se’ns parla d’un objectiu ideològic com és el cas d'alguns CB de Barcelona, on queda clar que es busca perjudicar altres ciutadans, vagin a peu o en cotxe, llavors em posiciono en contra dels CB. Però no m'hi estendré, n'he parlat sovint i he explicat les meves raons, i ara no em vull repetir.

Com a societat endreçada que som ens toca acceptar que hi hagi persones contràries al progrés econòmic i als aeroports en particular, tot i que elles també viatgen en avió sempre que els convé. Hem de respectar democràticament, per tant, la seva oposició a l'ampliació de l'aeroport de Barcelona, encara que ho facin per motius sovint més ideològics que tècnics. Ara hi ha aquesta febrada ideològica del decreixement pel decreixement, i hem d'esperar que passi. Mentrestant, els ciutadans votem de tant en tant i la voluntat de la majoria s'acaba imposant. Se'n diu democràcia.

Ara bé, que l'ampliació de l'aeroport resulti imprescindible no exclou que, simultàniament amb l'ampliació, es pugui fer també un CB que hi arribi, per tal que treballadors i passatgers que optin per la tracció generada per les cames hi puguin arribar amb la consciència ecològica més tranquil·la. Des de la plaça Cerdà fins a les instal·lacions aeroportuàries del Prat d'espai n'hi ha de sobres per posar-hi un CB. Doncs cap problema, que el facin, però que deixin de donar la matraca del decreixement econòmic que la majoria de la població no es pot permetre compartir. Des de l’administració cal facilitar la creació d’empreses i llocs de treball, i això comporta, necessàriament, ampliar les connexions aèries de Barcelona amb la resta del món.

Mai més?

(Article original publicat el 26/1/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2158, pàg. 2)

Després de dècades de monopoli dictatorial a càrrec dels germans Fidel i Raúl Castro, l'actual dictador de Cuba és Miguel Díaz Canel, cap d'Estat, cap de govern, primer secretari del Partit Comunista de Cuba i cap suprem de l’exèrcit. De tant en tant "el compañero" Díaz també deixa anar frases contundents en defensa del comunisme i en contra del sistema capitalista, però ho fa amb molta menys convicció que els seus predecessors. Díaz és més jove que els germans Castro, i és molt conscient que tot té un final, i el règim comunista cubà no serà una excepció.

Qui no hagi passat mai per l'Havana potser no sap que en aquella ciutat caribenya de diaris de paper només en pots comprar dos. El Granma és el més conegut, i n'hi ha un altre que té menys tirada, el Juventud Rebelde. El primer es declara òrgan oficial del Partit Comunista de Cuba, i el segon també el fan periodistes a les ordres del partit únic de l'illa. Així, si no tens simpaties comunistes, a Cuba no pots llegir cap diari.

Allà on encara governen —mitja dotzena de països a tot estirar— els comunistes sempre intenten imposar la seva veritat. I convençudes d'aquesta afirmació, les autoritats cubanes no veuen la necessitat d'autoritzar més diaris, ja que la veritat única, la seva, ja l'expliquen aquests dos diaris. Per què, doncs, gastar més paper en un país en fallida com Cuba, un país on falta de tot, també paper? I no és cert que la sanitat cubana sigui tan bona com diuen alguns; si ho fos, dirigents polítics del país no aprofitarien els seus viatges oficials a l'estranger per sotmetre's a tractament mèdic.

A la portada del Granma de fa uns dies s'hi podia llegir aquest titular: "Cuba no volverá jamás al capitalismo", i això enllaça amb el títol d'aquest article. Jamás, és a dir, mai més. Siguin de dretes o d'esquerres, totes les dictadures s'assemblen. Els dictadors creuen que sempre tenen raó, i es permeten la llicència d'utilitzar un terme tan contundent com jamás, mai més.

El titular del Granma forma part d'una voluntariosa declaració d'intencions inclosa en el preàmbul de la Constitució cubana. Quan es permeti la llibertat de premsa els cubans podran contrastar les notícies sense tutories, i treure les seves pròpies conclusions. Més aviat que tard a Cuba hi tornarà a haver llibertat i partits polítics, i en unes eleccions democràtiques els cubans podran escollir lliurement quin tipus de societat volen. La papereta de l'opció comunista possiblement també hi serà, però només serà una opció més a l'hora d'escollir el vot.