Un mal presagi

Amb gran parafernàlia parlamentària i molt soroll mediàtic, la setmana passada Pedro Sánchez (PSOE) i Albert Rivera (C’s) van signar un document conjunt que, immediatament després, aquests dos partits van penjar a internet. Com que els textos penjats no eren coincidents, se’ls va preguntar sobre detalls concrets de l’acord, i resulta que s’interpreten de forma oposada. Un mal començament.

Posteriorment, els socialistes van sotmetre a la seva soferta militància una mena de consulta que és una pura ambigüitat, en la que ni tan sols es menciona quina és l’altra part de l’acord, ciudadanos. La pregunta és aquesta:

"El PSOE ha alcanzado y propuesto acuerdos con distintas fuerzas políticas para apoyar la investidura de Pedro Sánchez a la Presidencia de Gobierno. ¿Respaldas estos acuerdos para conformar un gobierno progresista y reformista?".

Un que s’ho mira des de fora es pot preguntar, per exemple, que si l’acord assolit pel PSOE és només amb C’s, per què es fa referència a "distintas fuerzas políticas"? S’ha pactat amb altres forces polítiques sota mà? Quines són aquestes forces polítiques? Què s’ha pactat?

El resultat de la consulta s’interpretarà com un vot de confiança a la direcció socialista, però sent tothom conscient que no està gens clar què s’ha votat. Tot plegat ha estat una gran comèdia combinada amb una petita estafa a la militància socialista. Un mal presagi.

Espanya en un atzucac

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 de febrer de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.744 de La Veu de l'Anoia)

Un programa electoral és un contracte públic que ofereixen uns polítics als ciutadans als quals s’adrecen amb la intenció que els votin. Però té un problema, i és que massa sovint hi ha una certa tendència a incomplir-lo. La millor vacuna per no repetir errors és que l’elector recordi com han anat les coses en els darrers quatre anys. Perquè una cosa són les campanyes i les promeses electorals, i l’altra la translació pràctica d’aquests compromisos a l’acció de govern. Abans de les eleccions els partits ens poden prometre l’oro i el moro —el paper ho aguanta tot—, però només quan és l’hora de governar el ciutadà pot constatar si compleixen o no.

L’any 2011 el Partido Popular va prometre un munt de coses però, en fer-se càrrec del govern, van fer exactament les contràries. Es van burlar dels ciutadans que els havien fet confiança i, de retruc, dels electors en general. Per acabar-ho d’adobar, com que disposaven d’una còmoda majoria parlamentària, que no social, han estat quatre anys sense voler dialogar amb ningú. No ens ha de sorprendre, doncs, que ara siguin menystinguts per la resta de partits. Els dirigents populares paguen ara, ben merescudament, les conseqüències de la seva prepotència i de les seves mentides electorals.

El discurs de la por a l’extrema esquerra és l’últim recurs que tenen els governants actuals en funcions per mirar de continuar quatre anys més, ara mitjançant un pacte amb Ciudadanos, un partit que, als efectes pràctics, ve a ser com la seva segona marca. Per altra banda, som molts els que estem convençuts que Podemos i les seves diverses franquícies i, en general, les organitzacions extremistes de caire comunista, no ens portarien res de bo. Però tot i això, si Podemos fos capaç de pactar la seva entrada en un govern liderat pels socialistes, se’ls ha de deixar que governin. I és que en això consisteix la democràcia, i després ja tindrem ocasió de jutjar resultats.

Difícilment hi haurà un acord d’investidura, i tot indica que abans de l’estiu haurem d’anar a unes noves eleccions. Ara, els números no surten de cap manera. El ciutadà haurà de tornar a votar i triar entre partits que ja sabem de quin peu calcen o inclinar-se cap a una altra opció. I per no perpetuar la situació actual d’inestabilitat, hauríem d’esperar que els resultats electorals no siguin una repetició dels del desembre. També els votants independentistes catalans, perquè mentre siguem socis d’aquest estat a tots ens convé que funcioni d’una manera mínimament correcta.

Se sabrà tot

El nostre sistema polític està bastant podrit. Estem en un país amb abundància de lladres i tampoc ens ha de sorprendre tant que les pràctiques delictives comencin a dalt de tot. Es pot guardar un secret durant un temps però, si arriba el cas que per mantenir-lo has de sortir més perjudicat del compte, al final el més normal és que acabis xerrant. Al principi els acusats ho neguen tot però, a mesura que les investigacions policials i/o els judicis van avançant, comencen a admetre les malifetes i acaben xerrant pels descosits. Intenten compartir la seva responsabilitat amb altres persones que ells consideren igualment culpables però que, per diverses circumstàncies, no s’asseuen al banc dels acusats. Al final, però, se sabrà tot, o gairebé tot.

En el judici que aquests dies s’està celebrant a Palma, per exemple, comença a quedar clar que tots o gairebé tots els moviments d’aquell institut es feien amb el coneixement, l’assessorament i/o l’aquiescència del de dalt de tot, aquell personatge que Franco ens va deixar en herència. Pel que es va veient, allà no es bellugava res sense que ell i/o els seus assessors hi donessin prèviament el seu vistiplau. Amb això no vull pas dir que els acusats siguin innocents però, si finalment hi ha una sentència condemnatòria, si més no la culpabilitat moral serà compartida, encara que alguns responsables no siguin jutjats ni, per tant, judicialment condemnats. Potser podran evitar la condemna judicial, però la condemna moral no se la podran estalviar.

Spain is different!

Al Regne Unit hi ha una clara divisió d’opinions sobre la conveniència o no de continuar formant part de la UE, i el pròxim dia 23 de juny es votarà democràticament, mitjançant un referèndum vinculant, la seva permanència a la UE o la seva sortida. Guanyarà l’opció que obtingui el cinquanta per cent més un dels vots emesos. No cal dir que una eventual sortida del Regne Unit de la UE comportaria conseqüències importants, tant al Regne Unit com a la resta de la UE. Però així funciona la democràcia, la decisió la prendran en exclusiva els britànics mitjançant urnes i paperetes.

Arribats a aquest punt ens podem fer una pregunta: en algun moment s’ha plantejat que la decisió de quedar-se o marxar de la UE s’hauria de votar a tot el territori de la UE i no només al Regne Unit? No he sentit cap demanda al respecte, tothom accepta que el que decideixin els britànics serà el que es farà.

A Catalunya també hi ha una clara divisió d’opinions sobre la conveniència o no de continuar formant part d’Espanya, i algun dia es votarà democràticament, mitjançant un referèndum vinculant, la nostra permanència o no a Espanya. Guanyarà l’opció que obtingui el cinquanta per cent més un dels vots emesos. No cal dir que una eventual sortida de Catalunya d’Espanya comportaria conseqüències importants, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Però així funciona la democràcia, la decisió la prendran en exclusiva els catalans mitjançant urnes i paperetes.

Ara ens podem fer la mateixa pregunta d’abans: en algun moment s’ha plantejat que la decisió de quedar-se o marxar d’Espanya s’hauria de votar a tot el territori espanyol i no només a Catalunya? Doncs sí, curiosament hi ha qui defensa que sobre aquest eventual divorci s’haurien de pronunciar les dues parts en conflicte. Spain is different!

El mite de la superioritat moral de l’esquerra

Els escoltes i de seguida t’adones que molta gent d’esquerres —i molt especialment aquells que disposen d’alguna quota de poder polític— pretén tenir el monopoli de la superioritat moral de la nostra societat. I, de tant repetir-ho, molta gent de bona fe se’ls acaba creient. Per entendre’ns, quan parlo de persones amb poder polític m’estic referint a aquelles que tenen signatura als diaris i butlletins oficials (DOG/BOE). Al meu entendre, però, aquesta pretesa superioritat moral de les esquerres només és un mite que cal posar al descobert, ja que no té res a veure amb la realitat que ens envolta.

La superioritat i/o inferioritat moral van amb la persona, no amb la ideologia. Tots coneixem persones d’esquerres que mostren sense complexos una vergonyosa inferioritat moral. I coneixem, igualment, persones de dretes que poden presumir amb orgull d’una gran superioritat moral. I també coneixem justament les situacions contràries. En la nostra societat hi ha, per tant, de tot, i la conclusió és que la valoració moral de les persones no va amb la seva ideologia política sinó amb la manera de ser de cadascú. Aquestes obvietats molta gent les pensa privadament, però cal també expressar-les en públic.

Dimitir sense marxar

Foto: voxpopuli.com

No és la primera vegada que passa però haig de reconèixer que aquestes coses encara em sorprenen. L’últim cas és el de la mitja dimissió de la presidenta del Partido Popular de Madrid, Esperanza Aguirre, que diumenge va dimitir d’aquest càrrec però, això sí, sense marxar de l’ajuntament. Un ajuntament on segueix exercint, i cobrant, com a regidora del seu partit i cap de l’oposició municipal. Si Aguirre creia que tenia motius per dimitir, hagués hagut de marxar del tot. Si no ho creia, que també podria ser, no calia que hagués presentat la dimissió. Però dimitir a mitges, com va fer Aguirre, és una presa de pèl a la ciutadania.

Dir que a Madrid, i no només a Madrid, el Partido Popular fa pudor de mort no és cap descobriment, i dir que està ple de càrrecs empastifats per la corrupció, tampoc. Aguirre, com a cap del partit a Madrid, alguna responsabilitat deu tenir. No parlo de responsabilitats penals, que aquestes encara no estan clares i s’hauran de concretar al jutjat, sinó d’unes responsabilitats polítiques que, al meu entendre, estan claríssimes. Per tant, dimitint a mitges, Aguirre s’ha equivocat. Si no volia marxar, s’hagués pogut perfectament estalviar de presentar la dimissió. La mitja dimissió d’Aguirre, la dimissió sense marxar, és pur teatre.

Governar en negatiu

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 de febrer de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.742 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha dues maneres de governar: en positiu, és a dir, fent coses, i en negatiu, prohibint-les. Ara mateix, a Barcelona, hi ha un Ajuntament que té més tendència a prohibir que a permetre, a alentir i aturar projectes que a impulsar-los. Els governants actuals pretenen objectar tot el que s’ha fet fins a la seva arribada a l’Ajuntament i, mentrestant, tot queda aturat. Ja fa més de vuit mesos de les eleccions municipals, però l’equip de govern considera que aquest període és massa curt per començar a prendre decisions en positiu. Però, mentrestant, es continua permetent que el top manta segueixi fent competència deslleial als botiguers que paguen impostos, tal com ja passava amb l’equip de govern anterior. Al final, els electors sempre fan pagar els errors a les urnes. No ens confonguem, Colau no va guanyar les eleccions del mes de maig sinó que Trias les va perdre, ben merescudament, per incórrer en actuacions similars. Ara es continua permetent que el top manta segueixi amb la seva activitat il·legal, de la mateixa manera que Trias va permetre que els ocupants de Can Vies es convertissin en els amos i senyors d’aquelles instal·lacions. Les polítiques populistes potser no fan guanyar eleccions, però poden ajudar a perdre-les.

Hi ha polítics que fan un gran soroll mediàtic però acaben no fent res. El discurs demagògic de la participació ciutadana no serveix per amagar les pròpies mancances. Cal explicar-se, i més quan hi ha diner públic entremig, però parlar per parlar i no fer res no porta enlloc. Votar ideologia està molt bé, però si no es tradueix en fets concrets les ideologies no serveixen per res, i és de preveure que els votants se n’acabaran atipant. Tot indica que seguint per aquest camí l’equip de Colau perdrà les pròximes eleccions municipals. Farem farem farem, però fins ara tot queda en grans discursos. Aturen o alenteixen projectes ben estudiats (xarxa de busos, pla d’hotels, política de fires, etc.), i mentrestant els promotors privats es veuen forçats a buscar alternatives d’inversió allà on no siguin tan mal vistos per l’administració. Hi ha governants que sembla que hagin accedit al càrrec sense haver estudiat a fons, abans de presentar-se a les eleccions, el lloc que aspiren a ocupar. I si a més es troben en franca minoria, com l’equip de Colau, opten per governar aturant, en negatiu, potser pensant que així no s’equivocaran. Però l’equivocació és precisament governar en negatiu, perquè transmeten la sensació que no saben què volen ni on s’han ficat.

Per què tenim bitllets de 500 euros?

Recordo que fa molts anys, als Estats Units, em va sorprendre que quan pagava amb un bitllet de 100 dòlars o més em miraven malament. Pagar determinats imports en efectiu no estava ni està massa ben vist. Allò podia ser diner negre, i en aquell país operar amb diner no supervisat pel fisc resulta perillós; a banda de les incidències fiscals, per una cosa així et poden tancar a la presó.

A casa nostra, des que ens vam acomiadar de la pesseta tenim en circulació bitllets de 500 euros, tot i que segons on els vulguis utilitzar segur que o no te’ls acceptaran, o et posaran mala cara, o et faran preguntes incòmodes. Òbviament, tractant-se de bitllets de curs legal, disposar de bitllets de 500 euros no és pas cap delicte, però el fet és que utilitzar-los no està ben vist.

No serà potser que les autoritats europees, a l’hora de posar-los en circulació, van tenir en compte els usuaris de diner negre, facilitant les transaccions en efectiu a determinats perfils delictius de la societat? Tenint en compte que si fas un ingrés en efectiu amb bitllets de 500 euros passes a ser un sospitós, i el banc té l’obligació d’informar a l’autoritat tributària, són dubtes més que raonables.

L’ascensor social

Tot i que d’aquí al novembre encara poden passar moltes coses, Marco Rubio, senador per Florida i fill d’uns cubans molt humils emigrats als Estats Units, és ara mateix un candidat molt ben situat per competir amb Donald Trump per a la candidatura republicana a la presidència del seu país. Els pares de Rubio, cambrer i empleada de supermercat, mai haurien pogut arribar a ser candidats, ja que per ser president dels Estats Units s’ha d’haver nascut al país, i ells van néixer a Cuba. Però el seu fill, mitjançant un gran esforç personal, de moment ha pogut arribar fins aquí, i ja veurem si encara és capaç d’arribar més enllà. Rubio és un exemple més de com les segones generacions de famílies immigrants poden arribar a ocupar els càrrecs polítics més importants. És el que alguns anomenen l’ascensor social, en aquest cas també ascensor polític i només de pujada.

A Catalunya, amb la gent vinguda de fora, aquest ascensor també funciona. Un bon exemple és el de José Montilla, màxima autoritat del país durant uns anys, que va venir a Catalunya de jovenet i sempre s’ha dedicat a això de la cosa pública: regidor, alcalde, president de la Diputació, ministre i president de la Generalitat. Després ha espatllat la seva biografia rebaixant-se a anar al Senado, que tothom sap que només serveix per anar-hi a cobrar un bon sou. La de Montilla ha estat una decisió molt pròpia de la mentalitat espanyola: un càrrec autonòmic només serveix com a trampolí per fer carrera política a Espanya. En aquest cas i des del meu particular punt de vista, l’ascensor social i polític de Montilla ha sigut primer de pujada, i darrerament de baixada. De Molt Honorable President a un simple Excelentísimo Señor Senador.

Implementar

Haureu observat que d’un temps ençà s’ha posat de moda utilitzar el verb implementar. Es veu que queda com més intel·lectual. O més trendy, ves a saber. Amadeu Altafaj, representant de la Generalitat a la Unió Europea, ho comentava l’altre dia a twitter, i vaig trobar que ja era hora que algú amb un perfil més públic també ho digués. Ara les coses ja no es fan, es realitzen o es posen en pràctica sinó que s’implementen. Si voleu que us sigui franc, ho trobo una mica ridícul. Això sí, els que facturen els seus articles per caràcters tenen un avantatge crematístic clar: si escriuen implementar facturen quasi quatre vegades més que si escriuen fer. Però intueixo que la cosa va una mica més enllà del pur aspecte crematístic. Hi ha personatges força peculiars que pensen que si utilitzen un llenguatge allunyat de la parla del carrer, els fa com més interessants. Al meu entendre, però, van errats. I és que hi ha gent molt estranya, tan estranya que en comptes de fer, implementa.

De solució només n’hi ha una

Arribats al punt on ens trobem només hi ha un camí per resoldre el contenciós Catalunya vs. Espanya, i aquest passa necessàriament per la via democràtica, mitjançant l’eina més democràtica que existeix per a aquests casos, és a dir, un referèndum d’autodeterminació basat en els següents punts bàsics:

1/ Un referèndum vinculant a Catalunya
2/ Una pregunta clara sobre la independència de Catalunya
3/ Dues possibilitats de resposta: sí o no a la independència
4/ Guanya l’opció que obté el 50 per cent més un dels vots emesos.

Aquests quatre punts haurien de ser innegociables, però per poder donar plena validesa al procés es podria acordar un percentatge de participació mínima que es podria fixar, per exemple, en el cinquanta per cent del cens electoral.

Mentre no es vagi per aquesta via, mentre uns i altres vagin marejant la perdiu amb terceres vies, federalismes, descentralitzacions administratives i altres invents que, al meu entendre, estarien tots inclosos en l’opció del no, el problema seguirà enquistat.

I recordem-ho, la independència no és una finalitat en sí mateixa, només és una eina perquè els catalans visquin millor. Necessitem un estat propi que ens defensi perquè ara depenem d’un estat que en molts aspectes no només no ens defensa sinó que ens perjudica.

Vagues antisocials

A Barcelona tornem a patir vagues del transport públic. Ahir va ser el metro, i avui està anunciada una vaga del bus. A continuació està previst tot un seguit de més vagues per tal que els barcelonins siguem conscients de qui mana a la ciutat: els vaguistes de TMB. Aviat tindrem fires importants i, com no podia ser d’una altra manera, les vagues del transport públic coincidiran amb aquests esdeveniments. S’ha demanat als sindicalistes que les vagues no coincideixin amb les fires, i la resposta ha estat que ni parlar-ne. Els centenars de vaguistes semblen ignorar que els afectats són, som, centenars de milers.

Vull aclarir que sóc plenament partidari dels sindicats i del dret a vaga, però no sóc gens partidari dels inconvenients que una vaga del transport públic causa a la ciutadania. Com poden coexistir aquests dos drets, el de vaga i el de tenir un servei de transport públic, no ho sé, però quan els únics perjudicats d’una vaga són les persones alienes al contenciós laboral entre vaguistes i empresa la vaga resulta antisocial. Els efectes de les vagues del sector públic són molt injustos per a la societat, i aquestes haurien d’estar regulades molt més estrictament. Això vol dir, per exemple, més serveis mínims.

Els sindicalistes de l’empresa pública TMB tenen una mala fama merescudament guanyada. El que obtenen aquests treballadors amb les seves vagues és una creixent manca d’empatia del ciutadà que les pateix. Per part meva no sento cap solidaritat envers els vaguistes de TMB. No sé què reclamen, però sí que sé que el seu dret a vaga xoca de ple amb el meu dret a disposar de transport públic. Quan un treballador accedeix a un lloc de treball d’aquestes característiques hauria de saber que els seus drets sindicals no poden ser els mateixos que si es posa a treballar a la pastisseria de la cantonada.

Crítiques i alabances

De vegades em retreuen que en els meus articles em dedico massa a criticar les coses que, al meu entendre, l’administració pública i els polítics en general fan malament, i que difícilment alabo les que es fan bé, que és de suposar que també n’hi deuen haver. Bé, les dues coses són certes, que critico més que alabo i que des de les administracions públiques també es fan moltes coses positives.

La meva actitud crítica té, però, una justificació fàcil d’entendre. Els dirigents polítics i els càrrecs públics en general (presidents, ministres, alcaldes, regidors, consellers, directius d’entitats públiques, etc.) acostumen a disposar dels seus propis departaments de premsa, formats per funcionaris que tenen l’encàrrec de parlar bé del seu cap i de les mesures que pren, òbviament tot pagat amb diner públic.

No veureu mai que el cap de premsa d’una administració pública o d’un dirigent polític critiqui les coses que els seus caps fan malament. I és que la seva tasca és, precisament, la d’intentar amagar-les i destacar, en canvi, els aspectes positius de la seva gestió. Doncs bé, la meva és justament la contrària, ni que només sigui per intentar compensar una política informativa que difícilment podem qualificar d’imparcial.

Periodisme de partit

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de gener de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.740 de La Veu de l'Anoia)

La primera mesura que ha pres el nou govern català ha estat nomenar un nou director per a Catalunya Ràdio, una cadena pública que, en termes d’audiència, fa temps que està en hores baixes. Han optat pel típic perfil de periodista de partit, i amb això no vull dir que necessàriament vagi amb el carnet a la butxaca sinó que vaig una mica més enllà. De periodistes n’hi ha de bons i de dolents, però la tasca dels periodistes de partit té una dificultat afegida, i és que el periodista de partit sovint no pot actuar lliurement i es veu obligat a callar. Algú es pot imaginar que un periodista critiqui el partit o el dirigent polític que l’ha col·locat?

Una de les grans obsessions dels polítics amb càrrec directiu a l’administració pública és la d’intentar tenir controlats els mitjans de comunicació. Per a un dirigent polític, intentar controlar políticament la televisió, la ràdio i els mitjans escrits, tant els de format paper com els digitals, és una tara que porten incorporada en el seu ADN ètic. I sí, en dic tara perquè ho considero un frau al ciutadà. El periodista de partit sap que alguns assumptes o no es poden tocar o s’han de tractar d’una manera més amable del que tocaria, per no perjudicar el partit.

Una societat sense una premsa lliure no pot ser considerada una democràcia amb tots els ets i uts. Els periodistes han de ser lliures per poder criticar la gestió política sempre que ho considerin convenient. La reacció del polític afectat per una crítica periodística no hauria de ser la d’intentar silenciar o tutelar aquella informació sinó esmenar la conducta que ha originat la crítica per tal d’evitar que aquesta es repeteixi. Tant de bo que els mitjans de comunicació públics de Catalunya funcionessin com la BBC, que diuen els experts que sempre actua al marge de qui sigui l’inquilí de Downing Street. No cal dir que aquesta fita aquí encara som lluny d’assolir-la.

Ara algú podria objectar que qui escriu en un mitjà privat tampoc és lliure d’expressar una opinió discrepant amb la línia editorial de la propietat. No ho nego. Hi ha, però, una petita diferència. En el cas dels mitjans públics la propietat és de tots, i com a contribuents-propietaris hauríem de ser molt més exigents que amb els mitjans privats. En els mitjans privats sempre hi ha algú que es juga els seus diners, i això té els seus riscos, i el seu mèrit. I si no n’està content, el lector sempre té l’opció de canviar de diari o d’emissora. Els públics, en canvi, els has de pagar encara que no t’agradin.

Present i futur d’una alcaldessa

Foto: El País

La setmana passada l’alcaldessa Colau va mostrar de manera expeditiva com actuar amb les veus discrepants. La recepta aplicada és clàssica i ben coneguda: silenciar-les. Mort el gos, morta la ràbia. Imposar el silenci a les persones discrepants que estan a les teves ordres és més vell que anar a peu, però aquesta manera de fer no és pas un monopoli de la gestió pública. Com diuen a ses illes, per tot hi ha de tot. Si tu dius el que jo no vull escoltar, com que jo mano et retiro l’altaveu, i qui diu l’altaveu diu el lloc de treball. Discrepes en veu alta? Doncs al carrer!

Això, segons ha explicat la premsa, ha passat dues vegades en una setmana, i afecta una consellera de districte i la responsable d’una empresa municipal, i es diu que algú altre també està a la corda fluixa. Són càrrecs de confiança, ho sé, però són situacions que no deixen de grinyolar. I davant d’aquests fets, l’equip de govern i el cercle de persones més properes a Colau fan com si sentissin ploure. Saben molt bé que, si volen evitar-se problemes, els convé no portar la contrària a una persona que té unes aspiracions polítiques que van bastant més enllà d’una alcaldia. I hi té tot el dret, només faltaria.

Amb les coses de menjar no s’hi juga, i menys ara que l’alcaldessa ja ha anunciat la creació d’un nou espai polític a Catalunya, que no es dirà partit de Colau però com si ho fos. I mentre a l’ajuntament aplica una autoritària manera de fer, cessant a qui discrepi i marejant la perdiu amb un tramvia per la Diagonal que gairebé ningú considera prioritari, va quedant clar que a aquesta política Barcelona se li està fent petita. Tot indica que aviat liderarà l’opció d’un nou encaix de Catalunya a Espanya, allò que alguns polítics caiguts en desgràcia anomenaven tercera via.

Sobretaula

Sobretaula: Temps que hom resta a taula després de menjar. Estar de sobretaula. Fer una sobretaula molt llarga (del diccionari).

Una part molt interessant d’un dinar o sopar amb els amics és la sobretaula, especialment si no hi ha pressa per marxar i els cambrers no t’insinuen que potser començaria a ser l’hora de tocar el dos, que ells també tenen un horari laboral. Dissabte, a La Fàbrica del Gel de Palamós, ni una cosa ni l’altra, ni pressa per marxar ni cambrers nerviosos per desparar la nostra taula, i això que a mitja tarda gairebé totes les altres taules del restaurant ja estaven buides.

A la sobretaula escoltes persones que potser fa temps que no has vist i t’assabentes de coses que no sabies i que en una conversa normal, amb més presses, s’acostumen a obviar. Una bona sobretaula pot convertir un àpat gastronòmicament justet en una molt bona trobada, però si a més la part gastronòmica frega l’excel·lent, com va ser el cas que avui ens ocupa, només et queden ganes de repetir-la.

A la sobretaula es toquen assumptes de tota mena, i veus també que en molts temes no tothom pensa com tu. Això sempre resulta molt enriquidor ja que massa sovint la sortida còmoda és la tendència fàcil a considerar que a la nostra societat hi impera el pensament únic. I sortosament no és pas així. Finalment surts al carrer bastant més savi que quan fa unes hores t’has trobat amb aquella colla d’amics, i quan veus que tothom ja parla de repetir-ho t’adones que la trobada i, sobretot, la sobretaula, han estat tot un èxit.

Medalles

Fixeu-vos en un petit detall: els dirigents polítics del món, com més dictadors són més medalles porten penjades. A la nostra societat, una democràcia formal però amb moltes mancances democràtiques, les medalles també solen agradar, i no vull establir aquí una relació entre una cosa i l’altra. Potser és casualitat, simplement em limito a deixar-ne constància. Sóc poc partidari de les medalles, excepte si la medalla és pensionada, que llavors almenys té alguna utilitat pràctica.

Al meu barri, per posar un exemple ben proper, ara s’està debatent quina senyora de Sarrià és mereixedora de rebre la medalla de la dona. Dels homes, que també n’hi deu haver algun amb mèrits, veig que ni se’n parla. Queda dit. I a la meva ciutat, sense anar més lluny, s’acaba de decidir retirar la medalla d’or de Barcelona que s’havia concedit fa anys a la senyora Borbón. Quan he vist el debat he pensat que si no li haguessin donat, ara no s’hauria de perdre el temps discutint sobre la seva retirada.

A dalt reprodueixo la imatge de la senyora Borbón sent condecorada per l’alcalde Maragall. Al fons, Miquel Roca Junyent (a la foto, tapat per l’alcalde), llavors regidor i cap de l’oposició municipal, i ara el seu advocat, i aplaudint amb cara de gran satisfacció i complicitat, Eulàlia Vintró, una regidora comunista i republicana. Sembla ser que al voltant de les medalles es conreen complicitats molt transversals.

El pecat original

Un dels pecats originals de la transició política espanyola (1975-1978) és haver acceptat, sense qüestionar-la, la monarquia que Franco havia instaurat sis anys abans de produir-se allò que es va conèixer com el hecho biológico, és a dir, la mort del dictador (1975). Franco no va reinstaurar la monarquia borbònica en la figura de l’avi del rei actual, llavors titular de la institució, sinó que es va saltar aquell personatge i en va crear una de nova més al seu gust.

La monarquia d’avui va néixer amb aquest pecat original, i d’aquesta peculiaritat se’n deriven moltes coses. Potser cal recordar que el pare del rei espanyol actual va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento que el dictador Franco li va posar al davant quan el va nomenar successor (1969). Se’ls creia o no se’ls creia aquells principios? Si se’ls creia, malament; i si no se’ls creia i els va jurar, encara pitjor.

Amb aquests antecedents sorprèn que a La Zarzuela s’hagin molestat perquè el president de Catalunya, aquest sí, elegit democràticament amb tots els ets i uts, no hagi jurat el càrrec amb la fórmula de lleialtat a un rei que, en aquest cas, seria tant com jurar lleialtat a l’invent franquista que dèiem abans. I és que tot té un límit.

Els tres errors del rei espanyol

Equivocar-se és humà, però no reconèixer els errors és propi de persones poc intel·ligents. El rei espanyol s’ha equivocat tres vegades en una setmana, i encara que les seves equivocacions hagin sigut fruit d’un mal assessorament, ell no deixa de ser-ne el principal responsable.

Primer error: refusar la visita de cortesia de la presidenta del Parlament de Catalunya, com es fa sempre en ocasions similars. Segon error: Signar el decret de cessament de Mas sense agrair-li els serveis prestats, com es fa sempre que es produeix un relleu d’aquestes característiques. Tercer error: no haver demanat públicament disculpes per haver incorregut en aquests errors.

El rei espanyol no tenia cap obligació formal de rebre aquella visita, ni d’agrair els serveis prestats, ni de demanar disculpes, però hauria estat intel·ligent per part seva que ho hagués fet, fins i tot si el govern espanyol en funcions s’hi mostrava en contra. Se suposa que el cap d’estat ha de tenir un perfil propi al marge de la política dels partits.

Darrerament estan d’actualitat els incompliments constitucionals, però els fets ens demostren que la tasca constitucional de moderació que té atribuïda el rei espanyol també s’està deixant de banda. La desconnexió ja està funcionant des dels dos extrems del conflicte Catalunya-Espanya. Tot ajuda, anem avançant.

Tot ve d'aquí

Avui es compleixen 300 anys de l’entrada en vigor del Decret de Nova Planta (16-1-1716). La majoria de catalans avui no tenim res a celebrar, però cal no oblidar-ho. Tot ve d’aquí.