.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 28 de juliol del 2008

L’estranya política comercial del diari “Avui” (1)

A banda d’escriure en aquest blog de tant en tant ho faig també en altres llocs. Fins i tot he escrit alguna cosa per encàrrec sense que el meu nom hi surti per res. Escolta, Miquel, tu que hi tens la mà trencada, per què no ens fas quatre ratlles sobre això o allò? I si el tema m’agrada i coincideixo amb el plantejament que se’m demana, ho faig, i ho faig de gust. I a més, si m’ho demana un amic sempre ho faig de franc.

Entre aquestes activitats literàries alternatives de tant en tant escric alguna carta al director, amb la intenció evident de que sigui publicada i llegida per més gent de la que entra en aquest blog. Anys enrera ho feia més; actualment, per redistribució del meu temps disponible per aquestes activitats, només ho faig molt de tant en tant. Si fes una estadística, que no l’he fet mai, crec no equivocar-me si dic que al llarg dels anys m’han publicat tres de cada quatre cartes enviades als diaris, la majoria a La Vanguardia però també a El Periódico, a l’Avui i a altres diaris.

Per motius que no vénen al cas darrerament he deixat d’enviar cartes a La Vanguardia, que per la seva àmplia circulació seria la meva primera opció, i n’he enviat unes quantes al diari Avui. Unes quantes vol dir que amb el que portem d’any n’hauré enviat dues o tres com a màxim.

Al marge de si me les publiquen o no, resulta curiós constatar que, des de fa uns mesos, l’endemà d’haver enviat la carta al director rebo una trucada d’un comercial del departament de subscripcions de l’Avui que, com a presentació, comença dient ja hem rebut la seva carta. A continuació em proposen la subscripció al diari que, amablement, rebutjo. Els explico que per llegir un parell o quatre parells de coses que m’interessen ja ho puc fer per internet a les sis del matí, i no tinc cap necessitat d’esperar que l’Avui m’arribi en format paper quan ja he sortit de casa.

En fi, aquesta per a mi peculiar política comercial de l’Avui la veig com si la trucada fos quelcom més que la típica pressió comercial d’un venedor clàssic. Ho veig com alguna cosa més que no m’acaba d’agradar. No t’ho diuen mai directament però algú, fins i tot jo mateix, podria interpretar que si acceptes la subscripció et publicaran la carta, i si no ho fas la teva carta anirà irremissiblement a la paperera de reciclatge de la persona que decideix què es publica i què no.

Sense que això representi un compromís en ferm per part meva, aquest article potser tindrà una segona part. (Afegit el 6 d'agost: la té, és aquí).

4 comentaris:

Enric Tomàs ha dit...

Molt interessant això que expliques, i també molt desconegut. Et donaré una dada que a mi em va sobtar força quan la vaig conèixer: la subscripció anual a La Vanguardia o El Pais, per exemple, costa uns 360 euros. Subscriure's al New York Times o al Washington Post costa uns 100 euros anuals. Baixar preus podria ser una bona solució per evitar el descens en ventes dels diaris.

Miquel Saumell ha dit...

Gràcies per la dada que “pateixo” cada mes de gener quan haig de renovar. Sóc el clàssic subscriptor de LV "de tota la vida" però t'asseguro que, darrerament, cada cop que arriba el mes de gener em plantejo deixar-ho. Si comptés realment el preu que em costa cada LV que em porten a casa i em llegeixo tindria un disgust. Un dia perquè sóc de viatge i l’agafo a l’avió, un altre perquè surto massa d'hora i la compro al quiosc, un altre perquè arriba massa tard o no arriba, i l'has de reclamar a un 902 (vaig fer un article sobre això però els Godó ni cas). En fi, el consol que em queda és que ajudo als Godó a arribar a final de mes que sembla que els pobres tenen dificultats per arribar-hi. Bromes a part, crec que no només el preu que ens cobren és excessiu sinó que amb la quantitat d’anuncis que ens hi posen casi que ens haurien de pagar per rebre-la.

Artur ha dit...

El canvi de direcció de l'Avui s'ha notat, no només en l'enfoc que fa el diari sobre alguns temes (posem per cas el del tractament que es fa d'Israel -El nou sotsdirector Toni Cruanyes hi té la mà trencada en això de justificar fidelment la causa de Hamàs-, sinó també en l'ajust que s'ha fet de col.laboradors -l'Alfons Quintà pràcticament ha desaparegut...-

Pel que es veu també la política de màrketing s'ha fet més agressiva.

Jo també he escrit algunes cartes (molt poques) i la veritat és que algunes s'han "perdut" en el bagul dels oblits. Llegeixo l'Avui habitualment, encara que comprar-lo només ho faig tres ó quatre dies per setmana. No m'he volgut fer subscriptor precisament pel mateix que exposes en el teu comentari: hi ha dies que estàs fora de casa, dies molt enfeinats en els que no tens ni un dia lliure, etc....

Un bon "amic digital" fa un seguiment exhaustiu de TV3 en el seu blog: http://manipulaciotv3.blogspot.com

Miquel Saumell ha dit...

La setmana vinent tinc previst fer un complement d'aquest article.