.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 8 de gener de 2013

Serrells de la “Pascua Militar” espanyola

Parlem clar, hi ha un sector minoritari de la societat catalana que s’ha proposat carregar-se un determinat model de país que defensa un altre sector majoritari de la nostra societat. Quan parlo del projecte de Catalunya em refereixo a vessants fiscals i lingüístics, vessants polítics, econòmics i culturals. Però per tal d’evitar males interpretacions i tot i que ja ho he aclarit altres vegades, ho tornaré a repetir: Catalunya, com qualsevol altre territori, formalment no en té, d’interessos. Però les persones, els catalans en aquest cas, sí que en tenim, encara que els interessos d’uns i altres no sempre són coincidents. Així, els dos sectors de la societat catalana als quals abans m'he referit defensen interessos clarament oposats. Un sector, el majoritari, defensa Catalunya per sobre de tot, ni que això vagi en detriment, que de vegades hi va, dels interessos espanyols. L’altre sector, en canvi, considera absolutament prioritaris els interessos d’Espanya encara que, com passa sovint, aquests siguin clarament perjudicials per Catalunya. Arribats a un punt de discrepància com aquest cal recordar que en països més endreçats que el nostre les discrepàncies polítiques es resolen aplicant la democràcia. La regla bàsica de la democràcia diu que, respectant tots els punts de vista, en cas de dubte es vota, i els interessos de la majoria s’imposen als de la minoria. Són les regles del joc democràtic, ben senzilles i, per altra banda, plenes de sentit comú, i aquells que intenten saltar-se-les amb les excuses més puerils només demostren tenir un tarannà antidemocràtic.

Parlem ara dels militars, dels que tenen el monopoli de la violència institucional i, més concretament, dels militars espanyols i dels seus caps polítics no militars. Molt sovint la violència només és l’expressió d’una gran frustració deguda a la manca d’arguments sòlids per rebatre, dialècticament i políticament, altres arguments discrepants. L’altre dia a Espanya van celebrar la Pascua Militar. D’entrada cal dir que no deixa de sorprendre aquesta barreja entre religió (Pascua) i exèrcit (Militar), més pròpia de temps passats que d’una democràcia moderna del segle XXI. En fi, anem al gra. Referint-se a l’actual situació política, en aquell acte celebrat a Madrid es van insinuar unes inacceptables amenaces militars contra Catalunya, això sí, sense anomenar-la pel seu nom. Lamento, doncs, haver de tornar a parlar del Partido Popular, que és la formació política que hi ha al darrere de les repetides amenaces contra Catalunya i els catalans. Cal tenir present, d’entrada, que sumat amb Ciudadanos, un partit que, als efectes pràctics, ve a ser com la seva segona marca, aquests dos partits només representen el vint per cent de la voluntat dels catalans expressada democràticament a les urnes. I aquí no es tracta de discutir qui té raó i qui no la té, o qui en té més i qui en té menys, perquè de raons cadascú té les seves i totes són igualment respectables. Però tot indica que el projecte de Catalunya que pretenen tirar endavant aquests dos partits no coincideix amb el projecte de país que, intueixo, defensa la majoria. Apliquem, doncs, la democràcia i votem, i tot el que siguin entrebancs, siguin de caire constitucional, militar o d'altres poders fàctics, no són més que excuses antidemocràtiques de mal pagador. I una cosa que quedi clara: els talibans no som nosaltres, són els altres.

4 comentaris:

Oliva ha dit...

QUE HAN SAPS D'UNA "MANIOBRA" ECONOMICA,DE MOLTA EMPENTA,QUE POT ENVIAR EN ORRIS LA CONSULTA?....JO HE SENTIT CAMPANAS,PERO......

Galderich ha dit...

Abans, quan jo defensava les idees independentistes, sempre em deien que el Poble s'autodetermina cada quatre anys quan vota i que les opcions independentistes no tenien èxit.

Passat un temps, els mateixos que m'ho deien ara no diuen res i em neguen el dret (fora de les eleccions que ja han parlat en un sentit) que voti en una consulta vinculant...

Jordi ha dit...

Ja se sap, els PPros saben el que vol el poble de Catalunya. Ho diu la seva lider dia si i dia no. Tan se'n val la quantitat de vots que tinguin. Ells saben el que tots nosaltres volem que és el que ells volen. Així de democràtics són!! I quan diuen que separem la societat... Mentre callem i estem submisos no n'hi ha de separació és clar. Però quan opinem dividim!!! De demòcrates tenen poc.

Miquel Saumell ha dit...

Oliva,
No en sé res però tampoc m'estranyaria gaire que existís. Ara bé, al meu entendre una cosa així no hauria d'impedir el procés, tot i que el pot dificultar.

Galderich,
Parlant d’Euskadi sempre ens deien una cosa similar: sense violència tot serà possible, i el futur d’aquest poble només dependrà de la voluntat expressada pels bascos democràticament a les urnes. Ara ja no ho diuen...

Jordi,
Els talibans i les talibanes que saben tan bé "el que vol el poble" i, admetem-ho, d'aquests te'n trobes a les dues bandes del taulell, em fan més por que una pedregada. Fugim-ne!