Empresaris i empresaris

(Foto: El Economista)

Hi ha qui pensa i qui ens vol fer creure que quan a Catalunya es parla d’empresaris estem parlant del Foment o dels empresaris del Puente Aereo, i ho escric en cursiva perquè alguns personatges d’aquest lobby ni tan sols en són d’empresaris. No són empresaris els directius de grans empreses que actuen com a simples gestors sense posar en risc el seu patrimoni particular, i d’aquests al Puente Aereo n’hi ha uns quants. I a Foment, també.

D’empresari ho és el senyor Bonet, que es juga els seus diners a Freixenet, com ho és també el senyor Grífols (a la foto), que se’ls juga a la seva empresa química. Per escenificar que d’empresaris n’hi ha de tota mena n’he mencionat un que sovint es posiciona radicalment en contra del procés sobiranista i un altre que n’ha mostrat públicament les seves simpaties. És una evidència que l’empresariat català no comparteix el mateix pensament sobre una possible independència de Catalunya, com tampoc el comparteixen els membres del gremi de fusters o els afiliats al sindicat de mestres.

Resumint, quan el senyor Grífols, dirigint-se al president de Catalunya, li diu: “Tiri endavant, president, no s’arronsi!”, ens ho hem d’agafar amb el mateix respecte que quan el senyor Bonet ens anuncia que si Catalunya esdevé independent això serà un infern. Són opinions absolutament oposades però igualment respectables. Bé, potser algunes són més respectables que altres tot i que, al capdavall, a l’hora de la veritat els posicionaments personals de Bonet i Grífols només es traduiran en dos vots.

Ens cal demanar permís?

Uns quants diputats catalans, actuant en nom del Parlament, aniran dimarts a Madrid a demanar permís al Congreso de los Diputados per tal que els catalans, mitjançant unes urnes, puguem opinar sobre un tema del nostre interès. Hi aniran tot i saber que la resposta serà negativa, perquè els que ho han de decidir ja s’han expressat contundentment en sentit negatiu, sense ni tan sols conèixer els arguments dels diputats catalans. En aquest sentit a Madrid tenen les coses molt clares, però sovint obliden que a Catalunya encara les hi tenim més.

De vegades penso que els catalans, fent aquests tristos paperots d’anar a demanar permís a la senyo sabent que ens dirà que no, som una mica masoquistes. Però els experts en la matèria diuen que del que es tracta no és d’obtenir el permís de la senyo sinó d’anar acumulant negatives per tal de carregar-nos de raons. No sóc cap expert per rebatre-ho.

Podem fer-nos totes les trampes al solitari que vulguem, però aquí i allà tots sabem que aquest permís perquè els catalans ens puguem expressar a les urnes sobre un tema del nostre interès no existirà mai. De la mateixa manera, tots sabem que els catalans acabarem votant sobre els temes del nostre interès i prenent les decisions polítiques que s’hagin de prendre al marge que puguin agradar més, menys o gens al govern espanyol.

La Shakira i en Xevi

He recordat l’anècdota en veure el vergonyós rebombori derivat del fet que la cantant Shakira hagi gosat enregistrar una cançó en català. En Xevi, membre de la tripulació, em va cridar l’atenció només entrar a l’avió perquè portava un petit escut del Barça incorporat a la cinta de la targeta d’identificació de la seva empresa que portava penjada al coll. En veure-ho, li vaig preguntar pel resultat del partit del Barça del dia abans i ell, molt amable, va anar a buscar el seu diari Sport i me’l va deixar perquè el llegís. Com que només m’interessava el resultat i aquest ja figurava en portada, li vaig tornar el diari tot agraint-li el gest.

Tot semblava indicar que en Xevi era el màxim responsable de cabina d’aquell vol. Em va sobtar el fet que cada vegada que ell o altres membres de la tripulació s’havien de comunicar amb el passatge, ho feien en les llengües habituals (la dels països d’origen i de destinació, i l’anglès) però ell sempre hi afegia la mateixa explicació en català. De vegades començava pel català i a continuació ho feien en les altres llengües. El fet és que de la versió catalana no se’n va oblidar ni una sola vegada.

Com que jo anava assegut a primera fila vam xerrar una mica. Li vaig preguntar pel tema de les comunicacions en català i em va explicar, molt satisfet, que la normativa de la seva companyia només fixa els mínims, i que a partir d’aquí els tripulants tenen carta blanca per incorporar-hi les llengües que vulguin. I com més, millor, va afegir en Xevi, orgullós d’utilitzar la nostra llengua en la seva feina. Que un treballador d’una empresa estrangera utilitzi el català amb aquesta normalitat és tota una lliçó per a molta gent, i especialment per a la colla d’impresentables que es dediquen a insultar la Shakira pel fet de cantar en català.

El duo del “NO NO NO”

(Foto: El Punt Avui)

Tant una com l’altra segueixen sense entendre res de res però de tant venir a Catalunya a cantar-nos la cançó del “NO NO NO” i disposant d’una directora de franquícia tan lleial, fidel i esforçada com a guia, al final SSdS potser aprendrà a dir “namés”, la gran aportació d’AS-C a la lingüística catalana.

Un desenllaç gens inesperat

Collboni, el candidat de l'aparell, va acabar guanyant les primàries socialistes de Barcelona. Cap sorpresa amb el nom del guanyador però sí amb la manera irregular d'assolir el triomf, amb uns fets lamentables que han estat àmpliament explicats pels mitjans de comunicació però que, curiosament, els contrincants de Collboni encara no han denunciat (*) tot i que, al meu entendre, seria la seva obligació moral fer-ho. Si amb greus irregularitats com les de dissabte els renovadors miren cap a una altra banda després que no es queixin que el partit vagi com va; ni que només sigui per omissió els quatre contrincants de Collboni en serien igualment responsables.

A continuació reprodueixo cinc comentaris meus publicats via twitter i referits al desenllaç d’aquesta lamentable ficció democràtica:

1/ Llegint les denúncies contra la candidatura de Collboni, si no acaba guanyant les primàries és que, a més a més, els seus són uns ineptes.

2/ Tal com esperava el politburó PSC, el guanyador de les primàries socialistes és Collboni. Els seus apoderats s’han guanyat el sou.

3/ Resultats definitius primàries socialistes Barcelona: Collboni 2539 Andrés 1702 Martí 1515 Bonet 1102 Martínez-Sampere 589.

4/ Veient la tupinada d'ahir no costa d'entendre el divorci de la ciutadania amb la classe política. Fàstic d'aquesta gentussa que fa trampes!

5/ Si Collboni fos un senyor com cal es retiraria de les primàries, demanaria públicament perdó i es tancaria a meditar en un monestir trapenc.

Em temo, però, que tot seguirà igual, i els socialistes continuaran experimentant una davallada electoral que sembla no tenir límit. En fi, per ells va el pollastre.

(*) Finalment el candidat Martí ha denunciat els fets, però la seva denúncia no ha estat acceptada.

Primàries socialistes

(Foto: El Periódico)

Els socialistes només han posat en marxa les primàries quan han vist que la pèrdua de suport popular és imparable i que, a aquest pas, a Catalunya estan abocats a acabar sent un partit gairebé residual i amb clara vocació extraparlamentària com ho pot ser, per exemple, el Partido Popular. Són franquícies diguem-ne externes a la realitat catalana, són partits franquiciats que ens han demostrat repetidament que tenen Espanya com a únic objectiu, encara que sigui en detriment dels interessos de la majoria de catalans.

Però no ens enganyem, la direcció d’aquest partit (i de qualsevol altre partit tradicional) no hi creu gens en les primàries, ni en deixar cap mena d’autonomia en espais que quedin fora del seu estricte control. Però tot i el seu rebuig, el politburó socialista ha arribat a la conclusió que les primàries són el mal menor. Després, si veuen que les coses no surten tal com ells pensen que han de sortir, ja tindran ocasió de transaccionar amb uns i altres.

I què se suposa que ha de sortir? Està molt clar, ha de sortir Collboni tant sí com no, la persona de l’aparell del partit, tot i que això no ho sabrem del cert fins d’aquí una estona. De totes maneres i si fem cas de les enquestes, surti qui surti ni tan sols podrà aspirar a ser el cap de l’oposició. Els socialistes han de pagar els seus errors, i aquests han estat tants i de tanta magnitud que tardaran molt temps en recuperar-se i aspirar a tornar a ser el partit que havia sigut no fa gaires anys.

Només ho entendran per la via dels fets consumats

(Foto: El Mundo)

Cap sorpresa amb la decisió del Tribunal Constitucional espanyol, cap ni una. La sorpresa hagués estat una sentència en sentit contrari. El fet és que dimarts Espanya va emetre una nova sentència contra Catalunya, i van... Quan dic Espanya vull dir, en aquest cas, els seus polititzats tribunals de justícia, i quan dic Catalunya em refereixo al Parlament, l’únic legítim representant del poble català. Però que no se’m mal interpreti, no tinc cap intenció d’interferir en els afers interns del país veí. Espanya pot dictaminar el que li vingui de gust, fins i tot com s’han d’alimentar els pingüins allà on n’hi hagin. Ara bé, que algú en faci cas ja és tota una altra història.

Què és Catalunya i què volen ser els catalans només ho decidirà qui ho pot decidir, és a dir, el poble català. Ningú més. S’admeti públicament o no, com que Espanya mai permetrà que Catalunya decideixi el seu futur de manera lliure i democràtica, arribarà el dia que Catalunya haurà de trencar amb la legalitat espanyola. Dono per descomptat que això es farà sense cap violència i de manera pulcrament democràtica. Quan dic que Espanya no ho permetrà mai vull dir que no ho permetrà una Espanya amb un govern popular o socialista, una Espanya amb un govern de majoria absoluta o de coalició, una Espanya monàrquica o republicana. Això és així i cal tenir-ho ben present.

Parlem clar i deixem-nos d’eufemismes, Catalunya haurà d’acabar trencant amb la legalitat espanyola. Ho haurà de fer perquè és l’únic camí que ens queda als catalans per decidir per nosaltres mateixos. Tot el que no sigui trencar amb la legalitat espanyola ens condemna a que altres continuïn decidint per nosaltres, ens aboca a continuar sent governats pels nostres actuals tutors. Políticament Catalunya s’ha fet gran, Catalunya ha deixat de ser menor d’edat i té tot el dret a sotmetre a les urnes la seva plena emancipació. El govern espanyol i els seus braços auxiliars (banca, justícia, exercit, església i altres poders fàctics) encara fan veure que no ho entenen. Només ho entendran per la via dels fets consumats.

Codi ètic?

La decisió política d’encarregar a professionals experts en la matèria l’elaboració de codis ètics per imposar-los a determinats col·lectius que fan tasques socialment delicades com, per exemple, la policia, a banda de ser la constatació que vivim en una societat èticament deteriorada, és una manera d’intentar dissimular determinades mancances en la selecció de personal. Pretendre imposar a persones adultes un codi ètic a posteriori no és el camí, bàsicament perquè l’exigència ètica hauria de ser fruit del propi convenciment. El codi ètic no l’hauria d’imposar la cúpula policial sinó que ja l’hauria de portar incorporat a priori l’individu aspirant a fer de policia.

Els exàmens i proves a que es sotmet un aspirant a mosso per entrar a formar part del cos haurien de detectar si l’individu disposa del nivell d’exigència ètica adequat a la seva futura tasca professional. I si els que fan la selecció de personal detectessin que l’aspirant no el porta incorporat seria millor que el rebutgessin per la feina, tot recomanant-li que se’n busqués una altra que fos èticament menys exigent. És un error acceptar com a policies determinats perfils humans moralment dubtosos o èticament sospitosos, i confiar que quan surtin a patrullar pel carrer el flamant codi ètic de la policia ja solucionarà aquesta mancança individual de base.

Com que en una democràcia el monopoli de la violència institucional el té la policia, amb o sense codi ètic els ciutadans hauríem de ser especialment curosos en vigilar i, si fos el cas, denunciar excessos policials en un camp tan delicat com aquest. Episodis de mala praxi policial que s’han vist darrerament podrien perfectament tenir el seu origen en una incorrecta selecció de personal, per no comprovar d’entrada que l’aspirant a mosso tingui un determinat nivell ètic com a condició sine qua non per poder fer de policia amb unes mínimes garanties de qualitat.

Suárez i Catalunya

Es va anunciar la seva mort dies abans que es produís, i segur que el seu entorn tenia motius per anticipar-se al fet biològic, tot i que no es van explicar. En fi, les coses han anat així. Ara que finalment Suárez ja s’ha mort esperem que la seva família deixi de barallar-se per la successió del títol nobiliari Duque de Suárez con Grandeza de España que li va concedir la persona que el va nomenar.

Em centraré en el Suárez polític que ara gairebé tothom alaba. Fins i tot l’alaben els que li van fer la vida impossible, amb un vergonyós acarnissament que alguns no hem oblidat. Segur que González, Guerra i altres polítics de l’època no han perdut la memòria d’aquells anys, però el seu acreditat cinisme no els impedirà afegir-se també a fer el ploricó generalitzat que sembla ser que és el que toca ara. En fi, misèries de la política.

Sense negar els encerts de Suárez, segueixo pensant que la transició política espanyola a la mort de Franco no es va fer tan bé com alguns ens volen fer creure. Hi ha qui diu que no es podia fer millor, però això és difícilment demostrable. Ara bé, el que sí s’ha demostrat és que no es va fer prou bé, i potser té una certa lògica considerant que la transició va ser dissenyada i dirigida pels propis franquistes.

Si a Catalunya avui estem com estem, l’origen el podem trobar en els errors de la transició. El café para todos inventat amb l’objectiu d’arraconar Catalunya i Euskadi ens ha portat on som ara, a un estat insostenible i gairebé ingovernable, amb una Catalunya que està marxant i un Euskadi que potser no tardarà gaire en seguir el mateix camí. Doncs bé, Suárez n’és un dels principals responsables. Descansi en pau.

Mort el gos... morta la ràbia?

(Il·lustració: CNN México)

El primer ministre de Turquia, oblidant-se que tot sovint manifesta que vol que el seu país entri a formar part de la Unió Europea, ha prohibit que els turcs utilitzin la xarxa social twitter, una prohibició que ha estat unànimement criticada, fins i tot pel president del país. L’objectiu de la mesura és intentar aturar unes acusacions de corrupció canalitzades via twitter i que, pel que sembla, són més que merescudes.

El govern espanyol, amb la complicitat dels seus tribunals de justícia, intenta prohibir per terra, mar i aire la immersió lingüística a les escoles catalanes unànimement aprovada pel Parlament. L’objectiu no declarat és carregar-se la nostra llengua com a pas previ a carregar-se Catalunya tal com l’entenem i volem la majoria dels catalans. I no exagero gens, simplement dic les coses pel seu nom i, qui tingui dubtes, que miri què passa amb el català a Balears i València.

En aquests casos i en molts altres que hi podríem afegir hi ha sempre un fet coincident. Els prohibicionistes pensen (pensen?) que, prohibint-ho, desapareixerà allò que els molesta. Però segur que és així? Mort el gos... morta la ràbia? Algú pensa que els turcs deixaran de denunciar la corrupció del seu primer ministre? Algú pensa que els catalans es rendiran? Aquestes prohibicions, que no van enlloc, només demostren la vigència de determinats tics dictatorials que, si més no a casa nostra, semblaven eradicats.

Enquestes, sondeigs i matemàtica creativa

Les enquestes i els sondeigs d’opinió són com la plastilina, un material que es pot modular al gust de cadascú. És parteix d’un material bàsic (les respostes recollides de les persones enquestades) però, a partir d’aquí, la manera de cuinar-ho i de presentar-ho al públic ja és tota una altra història. Tot i que, a grans trets, no pots canviar el sentit general de les opinions dels enquestats, és evident que, presentant-les d’una determinada manera, es poden obtenir uns resultats una mica a la carta, més o menys amables segons els gustos particulars i l’opció política del responsable de fer-los públics.

Amb un exemple s’entendrà millor. Partint de les dades de l’enquesta del CEO feta pública fa un parell de dies, els unionistes poden dir que en els darrers quatre mesos han augmentat un 32%, passant del 22 al 29%, mentre que els partidaris de la independència només ho han fet en un 9%, en passar del 55 al 60%. És a dir, en termes percentuals els unionistes han augmentat tres vegades i mitja més que els independentistes. Els independentistes, en canvi, poden presumir que ara ja són un 60% mentre que els unionistes no arriben ni al 30. És igualment cert, aquí considerant no els percentatges sinó les xifres absolutes que, a l’hora de la veritat, són les que compten.

Qui no es consola és perquè no vol però, vist en termes de resultats absoluts, ja fa temps que les enquestes, totes les enquestes que s’han publicat fins ara, les guanyen de lluny els independentistes. Dit d’una altra manera, si les decisions polítiques es prenguessin a partir dels resultats de les enquestes, Catalunya ja seria un estat independent. Però com que no és així, per sortir de dubtes només ens queda una via: oblidar-nos de les enquestes i de la matemàtica creativa i permetre que els catalans votin lliurement per tal de poder comprovar si el que amb tanta claredat diuen les enquestes s’acaba confirmant a les urnes.

Apunts sobre el procés sobiranista (2/2)

(Ve d’aquí)

L’escenari internacional. Per raons òbvies, mirat des de Catalunya resulta positiu que Espanya hagi encarregat la gestió política del conflicte al seu ministre d’Exteriors i no al ministre de l’Interior. Però per les mateixes raons i considerat des d’una òptica unionista, aquesta opció constitueix una relliscada política difícil d’entendre. Deixem-ne constància. Quant a Catalunya, s’ha optat clarament per internacionalitzar el conflicte, i vistos els resultats obtinguts fins ara aquesta ha estat una excel·lent opció. Avui en dia el problema és molt més conegut arreu, i aquesta coneixença internacional és positiva per a Catalunya. Es miri com es miri, cap dirigent polític internacional amb un mínim tarannà democràtic pot jutjar de manera positiva que, sigui amb l’excusa que sigui, Espanya impedeixi a Catalunya l’acte més important d’un sistema democràtic: votar.

La por. La contínua apel·lació d’Espanya al discurs de la por només és la visualització pràctica del pànic que tenen a la possibilitat d’una Catalunya independent. Als governants espanyols una Catalunya independent, que en el nostre context geopolític seria perfectament viable, no els preocupa tant com una Espanya sense Catalunya. Si no tinguessin por no farien el ridícul com estan fent últimament amb amenaces i informes puerils que no es creu ningú, tot i que és de preveure que aquest discurs tan negatiu anirà a més. Des de Catalunya, el discurs de la por s’ha de neutralitzar amb dades. Així, per exemple, quan ens asseguren que els inversors estrangers marxaran, se’ls ha de respondre recordant els anuncis d’importants inversions estrangeres a Catalunya que s’han fet públiques aquests dies: Amazon, Ferrari i H&M.

Conclusió. El conflicte Catalunya-Espanya només es resoldrà votant. Tardarem més o menys i ho farem en el format democràtic que les circumstàncies permetin, però hem de tenir clar que el futur de Catalunya només dependrà de la voluntat política dels catalans democràticament expressada a les urnes. I hem de tenir clar també que, si guanya l’opció independentista, Catalunya esdevindrà, sense cap mena de dubte, un estat independent. D’això se’n diu democràcia.

Apunts sobre el procés sobiranista (1/2)

L’origen. La fase actual del procés sobiranista podríem dir que va començar amb l’esporgada escandalosa del nou estatut aprovat al Parlament per àmplia majoria (2005). Una esporgada que va tenir dues fases clarament diferenciades però, alhora, perfectament coordinades. La primera retallada va ser en clau política i la segona en clau judicial, fins a deixar el text original gairebé irreconeixible. Aquell sainet polític-judicial va ser una demostració més que a l’estat espanyol la separació de poders i la independència judicial són, als efectes pràctics, inexistents. En vista d’aquell escàndol la societat civil, passant per sobre d’uns dirigents polítics que no estaven a l’altura de les circumstàncies, va optar per protestar sortint massivament al carrer. I en això continuem, havent de sortir al carrer periòdicament per mostrar el nostre rebuig i, alhora, esperonar els nostres polítics.

El president. Els catalans. Per més que determinats mitjans de comunicació insisteixin en la deriva sobiranista de Mas, la realitat és que aquesta deriva té el seu origen en una societat catalana, molt transversal en tots els sentits, i molt tipa del maltractament que rep dels successius governs espanyols. Una societat que cada dia que passa està més convençuda que seguir com fins ara ens aboca a un suïcidi polític com a nació. L’any 2012 el president Mas va saber llegir la nova realitat sociològica del país. Mas, que fins llavors no s’havia significat com a independentista, va optar per atendre les demandes d’una bona part de la població catalana de sotmetre el futur de Catalunya a les urnes i, des del govern, liderar el procés.

Els diners. El conflicte Cataluya-Espanya no és només fiscal, que també, sinó que, bàsicament, deriva del fet d’estar en joc la dignitat d’un poble. No cal detallar les contínues provocacions que tots tenim al cap en temes de justícia, cultura, llengua i menyspreances i greuges de tota mena. I com que no és només un tema de diners, el conflicte no es desactivarà amb propines fiscals, per generoses que siguin. Així, és perdre el temps plantejar des de Catalunya alternatives dineràries en forma de terceres vies, pactes fiscals i altres opcions que, a més a més, no depenen de nosaltres sinó d’una metròpoli que ja ens ha dit per activa i per passiva que no està disposada a moure res.

(Continuarà demà)

Somniar encara surt de franc

(Foto: Agence Pierluigi)

Ets uns dies fora i, mentre fas una becaineta a l’avió de tornada, t’imagines mig en somnis que, quan aterris a Barcelona, s’hauran resolt miraculosament els problemes pendents que vas deixar quan vas marxar, i que hi haurà un munt de gent a l’aeroport de Barcelona esperant-te per donar-te la benvinguda amb aquesta excel·lent notícia. L’optimisme és gratis i, si és en somnis, encara més. Però la realitat sempre s’acaba imposant, i quan et despertes i et disposes a baixar les escales de l’avió de Ryanair per agafar el bus que et portarà fins a la terminal de l’aeroport (aquesta lowcost no paga ni per poder utilitzar els fingers), descobreixes que no t’espera ningú i que tot segueix igual que quan vas marxar. Tot plegat només ha estat un somni agradable. Però això sí, l’estoneta del somni agradable no te la treu ningú i, a més a més, t’ha sortit de franc. Afortunadament els nostres governants encara no han trobat la manera de gravar amb alguna taxa els somnis dels ciutadans. Però que no corri la veu, que aquesta gent és capaç de tot.

Gastronomia local

Cada lloc té les seves peculiaritats gastronòmiques i, quan hi ets, per poc que puguis ho has d’aprofitar. Per entendre’ns, si vas a Aragó toca ternasco, i si ets a Portugal, bacalhau. Si visqués a l’estranger i de tant en tant anés a Catalunya o a València estic segur que, en cada viatge, com a mínim un dia demanaria la paella seca que a mi tant m’agrada. Com aquí no la fan enlloc, i això que de paella n’he menjat arreu, fins i tot a Kenya, una spanish paella que, per cert, no valia res, però vaig dissimular perquè anava convidat.

Avui sóc a Bolonya, la capital de la regió d’Emília-Romanya. Els italians tenen el famós rissotto però, què voleu que us digui, pel meu gust és un plat massa pesat, segurament degut al formatge i la mantega que hi posen. Així que, ahir a la nit, al restaurant vaig demanar pizza. Cada vegada que vaig a Itàlia, i hi vaig amb alguna freqüència, com a mínim un dia demano pizza. M’agrada més que qualsevol altre tipus de pasta.

Seguint una tradició gastronòmica no escrita, que intento complir sempre, acostumo a demanar sempre plats de cuina local i, com menys sofisticats, millor. La senzillesa no està renyida amb la qualitat. Les pizzes, per senzilles que siguin, sempre les trobo bones, i n’he menjat de molts tipus i en tota mena de locals. I com que ja m’està venint salivera i, per entaular-me, encara en tinc per una bona estona, per avui ho deixo aquí.

Por vs. dignitat

Van passant els mesos i, amb diverses variants i diferents graus d’intensitat, l’argumentari de l’espanyolisme per intentar convèncer-nos que ens quedem segueix basant-se exclusivament en el discurs de la por, unes amenaces que, la veritat sigui dita, a mi no em fan cap por ni m’impressionen. Però tot i això, si es donés el cas estic disposat a sacrificar-me i passar una temporada raonable de més dificultats que ara a canvi que els nostres descendents tinguin un futur millor que el trist present actual que els ofereix el país.

Estic convençut que una Catalunya independent serà un lloc molt millor per viure que si continuem amb aquesta situació gairebé colonial de dependència d’Espanya, o sense el gairebé. Dependència econòmica, sí, però no exclusivament econòmica. Parlo de la manca de respecte per la diferència cultural, la llengua i tot el que això comporta. Els governants espanyols haurien d’entendre que això ja no s’arregla amb una propineta fiscal. No és només la pela allò que preocupa els catalans que volen fer el seu camí sense intermediaris. La dignitat dels catalans que aspiren a ser lliures és un concepte que no es mesura amb una calculadora.

Però puc entendre que algú, esporuguit pel discurs de la por que dia sí i dia també ens arriba des d’Espanya, es desvinculi de la independència. És una reacció humana que s’ha de respectar. Ara bé, si tot l’argumentari per quedar-se el basem en el discurs de la por, voleu dir que encara es necessiten més motius per marxar? Hem de quedar-nos a Espanya només per la por al que ens faran si marxem? No, hi ha una cosa molt més important que la por, i és la dignitat. Estic convençut que pitjor que ara no ens anirà, i que amb les eines que ens proporcionarà un estat independent només podem aspirar a millorar.

Ada Colau, influència i poder

(Foto: The New York Times)

Començo fent una pregunta: qui té més influència i poder, un diputat ras del Parlament elegit pel poble o un personatge popular no elegit pel poble com, per exemple, Ada Colau? Sobre el paper té molta més influència i poder el diputat, perquè els diputats elaboren les lleis que ens afecten a tots. Però, a la pràctica, el diputat ras només fa el que li ordena la direcció del seu partit, i de poder real gairebé no en té cap. Només cal observar com funcionen les votacions al Parlament: n’hi ha un que mana més que els altres que aixeca la mà de determinada manera per indicar com han de votar els seus companys de partit, i aquests han d’obeir cegament si no volen ser castigats i quedar fora de les llistes a les eleccions següents.

En canvi, Ada Colau, un personatge que mai s’ha presentat a unes eleccions, com a cap visible de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca té molta influència i poder de convocatòria. La gent se l’escolta amb atenció, i els mitjans de comunicació li faciliten sovint altaveu mediàtic per tal que s’expressi públicament. Queda clar, per tant, que una cosa és el poder teòric, el diputat que fa lleis, i una de ben diferent és el poder fàctic de personatges com Ada Colau. Colau té molta més influència i, en conseqüència, molt més poder, que qualsevol diputat ras, sigui del partit que sigui. I això que Colau només es representa a sí mateixa i a la seva plataforma.

La tasca que fa Ada Colau pot agradar o no però s’ha de reconèixer que és força efectiva. Ha evitat un munt de desnonaments i ha ajudat moltes persones que no podien pagar les seves quotes hipotecàries a renegociar les condicions amb el banc. Dit això i reconegut el seu mèrit, amb Colau també hi tinc serioses discrepàncies com, per exemple, que ella reivindica que la dació en pagament de les hipoteques tingui efectes retroactius, i jo penso que això seria un disbarat jurídic de primera magnitud, tot i que aquest seria un altre debat. Però coincidències i discrepàncies al marge, s’ha de reconèixer que Colau té una influència i un poder públics fora de qualsevol dubte.

Votar com un autòmat

(Foto: ACN)

El grotesc incident de la setmana passada al Parlament, quan més de la meitat dels diputats del Partido Popular van votar a favor de la celebració de la consulta sobre el futur de Catalunya, és de suposar que sense saber què estaven votant, és un exemple molt didàctic per demostrar el defectuós funcionament de la nostra cambra legislativa i de com n’és de necessari modificar-ne el reglament. Evidentment podríem parlar també d’altres parlaments amb situacions similars a la que comentem, però avui toca fer autocrítica directa, és a dir, denunciar que al nostre Parlament es vota com un autòmat, quan el sentit comú ens diu que no hauria de ser així.

Equivocar-se és humà i tothom té dret a cometre un error de tant en tant. Però votar com un autòmat seguint les instruccions d’una mà que indica en quin sentit s’ha de votar és un acte mecànic ridícul que només posa sobre la taula les mancances del sistema. Per intentar resoldre-ho, la solució podria passar per prohibir a l’hemicicle les instruccions gestuals de vot, és a dir, per obligar a que els diputats anessin ben preparats al ple amb un guió detallat de l’ordre del dia, i havent discutit i fixat abans el sentit del seu vot. Alternativament, que només anessin a votar els caps dels grups polítics i que aquests exercissin un vot ponderat proporcional a la representació que tenen. Per què han d’anar a votar 135 diputats si els que decideixen el vot només són set?

Però hi ha una altra cosa: si es produeix una equivocació clara com sembla que va ser el cas que comentem, i una cosa així pot passar a qualsevol parlamentari, sorprèn que el reglament de la cambra no contempli aquesta possibilitat i permeti esmenar l’error. La conclusió és que tenim un Parlament excessivament encotillat, i potser aquí també hi podríem afegir determinades mancances de la persona que actualment el presideix. Però sigui com sigui, cal un canvi de normes que, per una banda, eviti situacions ridícules com la de la setmana passada i, per l’altra, es permeti rectificar el vot en determinades condicions prèviament consensuades pels grups polítics.

Orange, un deficient servei al client

Hi ha empreses irresponsables que un cop han tancat la venda s’obliden totalment del servei al client. L’últim episodi m’ha passat amb Orange, una empresa de la que vaig ser client durant els últims anys i, per motius que no vénen al cas, vaig deixar de ser-ne fa tres mesos. Al cap d’unes setmanes, mitjançant una carta redactada amb molt poca gràcia, em van reclamar de males maneres el pagament urgent d’un petit import que al meu entendre no tocava.

Vaig redactar una resposta educada i argumentada però, encara que costi de creure, en ple segle XXI Orange no facilita una adreça de correu electrònic a la disposició dels seus clients. La vaig buscar a la seva web i la vaig demanar per telèfon, però els meus esforços van ser infructuosos. Finalment, com que no em donaven alternatives que no fossin discutir-ho per telèfon, i jo sóc dels que encara penso que las palabras se las lleva el viento, vaig decidir tirar pel dret i penjar la meva resposta a la xarxa.

Al final el problema es va resoldre satisfactòriament però, això sí, Orange encara no té una adreça de correu electrònic a la disposició de la seva clientela. Però què en va obtenir Orange amb la seva negativa a facilitar-me un email? Doncs que una resposta que jo pretenia que fos privada es va transformar en una queixa pública, i això potser els ha fet perdre algun client potencial que l’hagi pogut llegir. El que és segur és que no n’han guanyat cap. Però no tinc cap remordiment, Orange s’ho ha buscat.

Cornuts i pagar el beure

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha declarat il·legal el cèntim sanitari que, des de fa deu anys, ens cobra l’administració pública cada vegada que anem a comprar gasolina. En realitat no és un cèntim sinó uns quants cèntims que, sumats, arriben a la marejadora xifra de tretze mil milions d’euros que ara l’administració pública ens hauria de retornar amb els corresponents interessos.

Però tot i que la sentència té caràcter retroactiu, excepte en algun cas puntual tots sabem que no ho faran. Per què? En el meu cas, que serà el cas de molta gent, perquè ja no disposo de les factures de les meves compres de gasolina. Sé que cada setmana m’han cobrat els anomenats cèntims sanitaris però no ho puc documentar i, per tant, no ho puc reclamar. Un jutge em confirma que l’administració m’ha estafat però m’haig d’aguantar.

Imaginem-nos per un moment que la cosa hagués anat al revés, i que fóssim els ciutadans els que haguéssim estat condemnats a retornar uns diners a l’administració. Estic segur que ningú amb una mica d’experiència en aquests temes té el més mínim dubte que les autoritats ens perseguirien, ens embargarien els comptes corrents i el que fos i, a més a més, ens reclamarien interessos i costes. És a dir, cornuts i pagar el beure.

El pensament és lliure

Observant la creixent creuada anticatalana que s’està imposant en molts àmbits de l’estat espanyol alguns ens comencem a preguntar quan tardarà aquesta colla de presumptes demòcrates en fer una llei a mida per intentar criminalitzar el pensament d’aquells ciutadans que discrepen de les seves teories. Utilitzo el terme presumptes amb tota la intenció perquè, es miri com es miri, el terme demòcrata és incompatible amb impedir l’acte polític més democràtic de tots, és a dir, votar per conèixer l’opinió de la gent. No cal dir que per més que ho intentin no se’n sortiran, perquè tant en dictadura com en democràcia sortosament el pensament és lliure, tot i que sempre hi ha qui contínuament ho posa en dubte.

Gestos simbòlics

Ahir, al Mobile World Congress de Barcelona un empresari es va negar a donar la mà a Felipe de Borbón, amb l’explicació que Espanya no ens deixa votar. Davant la sorpresa i insistència del visitant, l’empresari va afegir que mentre no ens ho permetin no serem amics. Em sembla rebé, i reitero la meva felicitació a l’Àlex Fenoll. Els gestos simbòlics també importen, i seria bo que situacions com aquesta anessin sovintejant. És una manera força efectista de reivindicar els nostres drets. I no ens confonguem, els que no tenen educació democràtica són els que no ens permeten votar, no els que ho reivindiquen.

Les clavegueres de l’estat

Molta gent es pregunta: “i això de manos limpias, qui ho paga?”. No tinc una resposta però sí alguna intuïció. A veure, posem-hi una mica de lògica. Costa de creure que un petit sindicat d’extrema dreta, però diria el mateix si fos un petit sindicat d’extrema esquerra, disposi dels mitjans logístics i econòmics necessaris per participar com a acusació en tants processos judicials repartits per tota la geografia de l’estat.

El fet és que tan bon punt sorgeix un tema judicial políticament mediàtic apareix l’acusació de manos limpias. S’han de pagar advocats, procuradors, personal administratiu, aparicions als mitjans de comunicació, viatges, etc. Tot plegat costa molts diners i requereix d’una gran organització al darrere. Per tant, hi ha d’haver algú que amb la màxima discreció i suficient capacitat financera pagui la festa.

L’estat disposa dels fons reservats suficients per finançar les seves dolenteries amb la màxima opacitat. La meva intuïció, i no sóc pas l’únic que ha arribat a aquesta conclusió, és que al darrere d’aquesta fosca organització només hi poden haver les clavegueres de l’estat, és a dir, els funcionaris encarregats de fer les feines brutes que no es poden desenvolupar amb luz y taquígrafos des del govern.

Evidentment només em baso en intuïcions però, si això s’acabés confirmant, al final resultarà que les activitats d’aquest sindicat (ara, per exemple, pretenen empresonar el president de Catalunya) potser, sense saber-ho ni ser consultats, les estem pagant els ciutadans, catalans inclosos. Com a contribuents tenim dret a saber en què es gasten els diners públics, i molt més ara que van tan escassos.

Botigues emblemàtiques de Barcelona

M’encanten aquestes botigues i m’agradaria molt que no desapareguessin del paisatge urbà de Barcelona però, això sí, sempre que la seva continuïtat no vagi a càrrec meu. I el que ara l’ajuntament està insinuant és que saltant-se totes les lleis vigents a la torera, inclosa la llei no escrita del sentit comú, els barcelonins haurem de contribuir a mantenir aquests negocis privats. I això, estimats conciutadans, no ho podem permetre de cap manera. Si el negoci no és viable pagant la renda actualitzada a preus de mercat, que tanqui, de la mateixa manera que han tancat centenars de negocis no qualificats d’emblemàtics però que mereixen el mateix respecte institucional. Si aquestes botigues emblemàtiques ara paguen mil euros de lloguer en comptes de pagar-lo a preu de mercat, és a dir, amb un zero més, no veig quina justificació hi ha perquè la diferència l’haguem de pagar els ciutadans, sigui mitjançant una rebaixa dels impostos, sigui per una subvenció municipal, sigui pel que sigui. Les lleis de mercat són per a tothom, també per a les botigues emblemàtiques. Si el Quílez tanca perquè no pot pagar la renda actualitzada i allà hi posen una hamburgueseria disposada a pagar el lloguer de mercat que demana el propietari del local, per quins set sous hi ha de ficar el nas l’ajuntament suggerint determinades concessions que anirien a càrrec del ciutadà i de les que només se’n beneficiaria el propietari del negoci? Sentit comú, alcalde!

Els territoris no paguen impostos, paguen les persones

Aquesta afirmació és tot un clàssic en l’argumentari dels no partidaris de publicar les balances fiscals entre territoris, dels que neguen el dèficit fiscal de Catalunya i, en definitiva, dels que pretenen que, potser amb uns retocs superficials de maquillatge, l’encaix de Catalunya a Espanya continuï més o menys igual de desencaixat que com fins ara. Doncs bé, situat a les antípodes ideològiques de tota aquesta gent, haig d’admetre que en això coincidim: els territoris no paguen impostos, paguen les persones. Però admesa aquesta obvietat, ara cal aclarir alguna cosa més.

Paguen les persones i les empreses, això és evident, però el que ja no està tan clar és que cobrin les persones i les empreses. És a dir, els diners recaptats a Catalunya després s’han d’invertir, i aquest retorn no sempre va directament a la butxaca de les persones com passa, per exemple, amb les pensions de jubilació. De vegades s’inverteixen construint un museu, o un port, o una carretera, o un aeroport, o una via de tren, i resulta del tot impossible atribuir racionalment aquesta despesa als contribuents del territori en qüestió de manera individualitzada.

Per tant, té tot el sentit considerar que la suma del que paguem els catalans s’equipari amb el que paga Catalunya, de manera que es pugui comparar amb el que posteriorment recupera Catalunya de l’estat. A partir d’aquestes dades resulta fàcil treure conclusions sobre el dèficit o el superàvit fiscal d’un territori. Resumint, paguen les persones, sí, però això no exclou que els territoris i, per tant, les persones que hi viuen, gaudeixin d’un superàvit fiscal o, com és el cas de Catalunya, pateixin un dèficit fiscal que, es miri com es miri, resulta insostenible.

Reticències alemanyes

Inflat interessadament per determinats mitjans de comunicació, s’ha produït un rebombori mediàtic generat per un grup d’alemanys, i també algun espanyol, que s’han afegit al discurs de la por a una Catalunya independent. Així, mitjançant una declaració pública que porta per títol "Catalunya sense Europa? No!" (per cert, un títol que jo mateix signaria) avisen dels mals que, segons ells, patiran els catalans si Catalunya esdevé un estat independent. Deixant clara la meva discrepància amb el contingut catastrofista de la declaració, com que entra dintre dels límits de la llibertat d’expressió només puc reiterar el meu respecte. Tothom té dret a dir-hi la seva, i fins i tot a fer el ridícul.

Concreten els seus temors en el risc que es produeixin episodis d’inseguretat jurídica pel fet que Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa. Les especulacions són lliures, i parlo d’especulacions perquè, òbviament, no podem parlar de fets contrastats. Fets contrastats són, per posar exemples molt propers, els continus episodis d’inseguretat jurídica que es produeixen a l’estat espanyol. L’últim, deixar penjats els productors catalans de purins que, després d’haver-los garantit determinats ajuts públics, ara que ja han fet les inversions i estan endeutats fins a les orelles, els diuen allò tan conegut de donde dije Digo, digo Diego. Això sí que és inseguretat jurídica contrastada!

A Catalunya hi ha més de mil empreses alemanyes: grans, com la Seat, mitjanes i petites. Si van decidir instal·lar-se aquí és perquè van arribar a la conclusió que aquesta era una bona opció. Intueixo que la majoria dels propietaris i directius d’aquestes empreses no pensen el mateix que els signants de la declaració a la que abans feia referència. Encara que a alguns potser els agradaria, resulta difícil d’imaginar que aquestes empreses decidissin abaixar les persianes i marxar de Catalunya. Però com que empíricament això no es pot demostrar només podem apel·lar al sentit comú, de la mateixa manera que ningú amb un mínim de sentit comú pot dir que en una Catalunya independent es produirà la inseguretat jurídica que, sense cap base sòlida que ho sustenti, alguns s’obstinen en denunciar.

Ens calen tants hotels?

Fa uns anys un amic meu em va dir: “alerta amb en JG, que tot el que toca ho enfonsa”. Llavors, a banda de dirigir l’empresa hotelera familiar, JG també era president d’un club de futbol molt conegut. Després, des d’una institució semipública que avui en dia encara presideix, va intervenir a fons en aquella aventura poc rumiada de crear una companyia aèria catalana finançada, majoritàriament, amb diner públic, un caprici que va acabar com va acabar. Doncs bé, JG ara ha decidit portar els llibres de la seva pròpia empresa al jutjat. Sembla ser, doncs, que el meu amic alguna raó devia tenir per fer-me aquell advertiment.

També he llegit que la ciutat de Barcelona aviat superarà els 400 hotels, i un es pregunta si ens calen tants hotels. Sí, ja ho sé, als visitants que vénen per negocis i al turisme tradicional que ens arriba per aire i per terra hi hem de sumar ara el turisme dels creuers, un negoci en alça. Però seran rendibles tants hotels a Barcelona? Tindran una ocupació mitjana suficient al llarg de l’any que justifiqui la seva viabilitat econòmica? Lluny del meu ànim ser catastrofista, però hi ha qui assegura que després de la bombolla immobiliària vindrà la bombolla hotelera.

Lligo una informació amb l’altre perquè el mateix dia que s’ha anunciat el concurs de creditors al que abans feia referència s’ha fet pública la xifra triomfalista dels 400 hotels i, evidentment, aquestes són dades molt relacionades entre sí. Sembla ser que hi ha qui encara aposta fermament per aquest sector alhora que altres llencen la tovallola, si més no provisionalment. Ha començat ja la bombolla hotelera, o es tracta només d’un incident puntual?

La moneda de la Catalunya independent

Tot i que hi ha qui ho considera antic alguns som poc partidaris de traficar amb xecs i targetes de crèdit, i acostumem a pagar en efectiu sempre que podem. Vaja, que alguns encara paguem trinco-trinco, amb monedes i bitllets. Al capdavall res de l’altre món, fem el que feia tothom fins fa com qui diu quatre dies, és a dir, busques, mires, esculls, compres i pagues amb diners físics.

Quan viatges a països europeus que comparteixen la mateixa moneda és quan veus els avantatges pràctics d’operar amb una moneda única. No fa gaires anys, quan sorties de viatge per Europa necessitaves portar marcs, pessetes, francs, florins, lires, escuts, dracmes, etc. Ara, quan viatges per la zona euro, no t’has de preocupar de canviar divises cada cop que creues una frontera, i no necessites utilitzar la calculadora per saber si les coses són cares o barates.

Perdre l’avantatge de la moneda única seria una de les coses que més greu em sabria si Catalunya sortís de l’euro, com alguns membres del club de la por ens asseguren que passarà si no continuem sent submisos a Espanya. Però el sentit comú em diu que, un cop més, els membres del club de la por ens enreden, i que això no passarà. La Catalunya independent tindrà la moneda que vulguem els catalans, i sense cap mena de dubte aquesta serà l’euro. Aquí sí que hi posaria la mà al foc.

Capital humà que ens marxa

(Foto: ARA)

Faig un repàs mental dels llocs on viuen i treballen els amics dels meus fills, els fills dels meus amics i familiars i els meus propis fills i em surt una proporció molt alta de catalans que estan a l’entorn de la trentena o menys i que actualment viuen fora del país. En general es tracta de gent molt ben preparada i que, ara, dels rèdits d’una formació que en bona part han rebut aquí i hem finançat nosaltres, se n’aprofiten uns altres. O dit encara d’una manera més crua, els que ara s’estan aprofitant d’un capital humà de primera qualitat que nosaltres necessitaríem tenir aquí són els nostres propis competidors, amb el que el drama pel país és doble. I espero que se’m perdoni el símil comptable, però no n’he trobat cap altre per explicar-me.

Alguns potser ja no tornaran, decebuts amb la situació del seu país i amb el tracte que la joventut més preparada de la història rep dels nostres dirigents polítics i empresarials. El fet inqüestionable és que els millors estan marxant, i com que a fora els tracten correctament i saben valorar la seva feina, tal com es mereixen, la majoria estan satisfets d’haver marxat i són bastants els no tenen cap intenció de tornar. Recuperar pel país aquesta pèrdua de capital humà i tot el que representa serà qüestió de molts anys, i em sembla que els nostres governants, amb un nivell de preparació bastant per sota de la mitjana dels que marxen, no en són gaire conscients.

Mentre el país s’enfonsa a tots nivells als nostres governants només se’ls acut dir que ja estem sortint del pou, una afirmació que en termes de macroeconomia no estic en situació de discutir, però que a nivell de carrer encara no nota ningú, i tot indica que tardarà molt a concretar-se amb dades positives que afectin els ciutadans. Perquè no ens enganyem, Catalunya com a país és molt important, però el que veritablement ens hauria d’importar són els catalans. Tot plegat resulta trist i decebedor, i cada dia veig més clar que els que van decidir marxar la van encertar molt més que els que ens vam quedar. Potser amb la independència podrem donar-hi la volta i tornar a ser un país que no foragiti la joventut més ben preparada de la nostra història. Jo, almenys, així ho espero.

Ahir a Palma

(Foto: Regió 7)

Ahir una persona molt coneguda va haver d’anar a Palma a declarar com a imputada davant d’un jutge que investiga un possible delicte fiscal que presumptament podria haver comés aquesta persona. Fins aquí tot normal, aquestes coses passen cada dia a tots els jutjats.

Ara bé, resulta sorprenent que el debat públic dels dies previs a la citació judicial s’hagi centrat, majoritàriament, en la manera d’entrar al jutjat de la persona imputada (en cotxe o a peu) i no en els detalls del possible delicte que investiga la justícia.

Digueu-me malpensat, però vaig arribar a la conclusió que aquest debat de tafaneries potser va estar alimentat sota mà des de la pròpia defensa de la persona imputada, per tal de crear un fals debat secundari que tapés el tema de fons objecte de la citació.

Sigui com sigui, que el debat d'avui sigui com arriba una imputada al jutjat (en cotxe o a peu) ens dóna una bona pista del nivell intel·lectual del país. I després encara diem que tota la culpa del que ens passa és dels polítics. No és pas veritat.

Avui diu blanc i demà negre, i es queda tan ample

Canviar d’opinió és molt respectable, tots ho fem de tant en tant. De vegades se’t presenta un procés de dubte que et pot portar a fer-te un replantejament i a canviar d’opinió sobre un assumpte determinat. Ara bé, que segons com bufi el vent avui diguis una cosa, demà la contrària, demà passat tornis a la tesi d’avui i l’endemà defensis aferrissadament exactament el contrari demostra molt poca consistència intel·lectual i, si se’m permet dir-ho, també moral.

Per posar un exemple que segurament serà familiar a molts lectors, podem mencionar les posicions canviants que a ràdios i teles defensen alguns tertulians. Avui diuen blanc i demà negre, i es queden tan amples. Podríem parlar, per personalitzar-ho, d’un tal Gonzalo Bernardos, però no és pas l’únic cas ni molt menys. De vegades arribo a pensar que a aquests personatges els paguen per fer exactament aquest paperot tan inconsistent i galdós, amb l’objectiu d’animar una mica el debat i mirar d’augmentar l’audiència.

Així, quan de cop i volta et surt el tal Bernardos i pretén donar lliçons magistrals als seus companys de tertúlia i a l’audiència en general, defensant avui exactament la tesi contrària que defensava ahir, alguns pensem que això ja passa de mida. Evidentment en aquests casos disposem d’una solució dràstica anomenada zapping, però què hi deuen veure en personatges com aquest els directors dels programes de debat per convidar-los tan sovint? Potser se m’escapa alguna cosa.

Saber anglès

És evident que per anar pel món s’ha de saber anglès. Avui en dia, però, encara que no s’hagi de viatjar saber anglès és molt convenient, si més no te’l exigeixen a molts llocs encara que després potser no l’utilitzaràs gaire. De propostes per assolir l’objectiu d’una societat amb uns correctes coneixements d’anglès se n’han fet de tota mena, però la realitat és que van passant els anys i el nivell promig d’anglès dels catalans és, a dia d’avui, bastant lamentable. Tot i que hi ha cada dia més catalans amb uns coneixements d’anglès més que correctes, una gran majoria ni tan sols és capaç d’utilitzar correctament les fórmules educades yes, please i no, thanks.

No diria pas que jo sàpiga correctament l’anglès. Quan viatjo m’espavilo sense dificultats, el parlo malament però amb força fluïdesa, l’entenc bastant bé tot i que determinats accents em costen més que altres, i tot i que l’escric gairebé sense faltes d’ortografia no puc dir el mateix de la meva sintaxi, que és francament millorable. En descàrrec meu podria dir que el meu nivell d’anglès és més fruit de la pràctica d’anys que dels professors, els llibres i les classes formals. En definitiva, tot i que estic molt per sobre de la mitjana, sóc perfectament conscient que saber bé l’anglès representa bastant més que el meu nivell de coneixements.

Ara diuen que els estudiants catalans no obtindran el seu títol universitari sense acreditar uns determinats coneixements d’anglès. La idea sembla interessant però, a la pràctica, veurem en què es concreta. De moment només hi veig bones intencions, wishful thinking que diuen els anglesos, però sóc una mica escèptic sobre els resultats. I és que si molts professors de les universitats catalanes no poden acreditar uns coneixements d’anglès mitjanament acceptables, un pot concloure que difícilment se’n sortiran a l’hora d’exigir-lo als seus alumnes. Però tant de bo m’equivoqui.

Afers particulars

Dijous passat es va fer públic que una diputada del Parlament de Catalunya viatjava sovint a Madrid amb l’últim AVE del dia i tornava a Barcelona amb el primer AVE de l’endemà, amb l’objectiu de veure’s discretament amb un exdiputat i exalcalde, també català, un personatge que, per cert, es troba ara mateix imputat per la justícia. Fins aquí res a dir, cadascú gestiona els seus afers particulars com millor li sembla.

Però resulta que els bitllets del tren anaven a càrrec de tots nosaltres, ja que la diputada els pagava amb la targeta de crèdit del Parlament. Doncs bé, això ja és del tot reprovable i, per dir-ho suaument, bastant fastigós. Sembla ser que quan el tema va sortir a la llum la diputada va començar a tornar els diners, tot i que les informacions publicades són confuses i no queda clar si ja s’han tornat tots.

L’objectiu principal d’aquest comentari no és, però, criticar les despeses particulars dels nostres polítics a càrrec dels pressupostos públics, que també, sinó per deixar constància de la seva absoluta manca d’intel·ligència i/o sensació d’impunitat, sabent el risc que corren si aquestes irregularitats s’acaben descobrint. El fet de tornar els diners quan et descobreixen no resol, ni molt menys, el problema de fons.

El vi de la casa

Començo a estar una mica tip d’una situació anòmala que es denuncia sovint però que no s’acaba de resoldre. Em refereixo a l’origen del vi que et serveixen als restaurants de Catalunya, especialment quan es tracta del vi comprés en el menú del dia, però també podem aplicar el comentari a les cartes de vins de la majoria dels nostres restaurants. Hi ha molts restaurants que no han evolucionat i es van quedar aturats fa dècades, quan es considerava normal que el vi dels restaurants catalans havia de ser de fora i, més concretament, de Rioja. Potser llavors encara tenia un sentit, ja que la qualitat dels nostres vins negres era, amb les excepcions que calguin, més aviat de cal justet.

Però que avui en dia, als nostres restaurants, encara et trobis amb la mateixa situació vinícola colonialista comença a ser preocupant. I en aquest cas la culpa no l’hem d’anar a buscar a fora perquè només és nostra, com a consumidors poc exigents. Sóc dels que allà on vaig acostumo a escollir un vi de la zona, i no se m’acudirà mai demanar un vi del Priorat a Haro ni un Rioja a Lisboa, i és que tant a La Rioja com a Portugal es fan molt bons vins, uns vins que no tenen res a envejar als que arriben de més lluny. Amb el menjar faig el mateix, m’inclino gairebé sempre per la gastronomia local. Així, no se’m passaria pel cap demanar una paella d'arròs i marisc a, posem per cas, el restaurant The Carnivore de Nairobi, perquè allà el client hi va a menjar carn.

Em permeto suggerir que sempre que anem al restaurant i ens trobem amb situacions anòmales com aquesta que explico ho posem de manifest. Segur que la primera vegada passaran olímpicament de nosaltres, però a mesura que la pràctica s’estengués estic convençut que faríem obrir els ulls als nostres restauradors. Defensar el nostre país vol dir, també, defensar els nostres productes de qualitat i de proximitat, i aquí hi poso també l’argument ecològic. Que avui en dia, quan vas de menú, encara t’obliguin a beure vi de Rioja ho trobo una mica estrany, de la mateixa manera que em costaria d’entendre que en un restaurant de Logronyo et servissin un vi de l’Empordà en el seu menú del dia.

Els perdedors

(Foto: Robert Capa)

Aquests dies es parla força -jo també ho he fet- de l’entrada triomfal a Barcelona, ara fa 75 anys, de les tropes franquistes guanyadores de la guerra incivil espanyola. És un episodi que forma part de la nostra història i té, per tant, tot el sentit que se’n parli.

Es parla molt menys, però, d’un altre episodi coincident en el temps i que forma part, igualment, de la nostra història. Parlo dels que en aquelles mateixes dates feien el camí en sentit contrari, és a dir, dels que, perduda la guerra, anaven camí d’un exili incert.

Sense entrar en els motius que uns i altres van creure que tenien per enfrontar-se a trets, el cert és que després d’una llarga guerra molts dels perdedors van haver d’afrontar l’exili. Com passa a totes les guerres, alguns pateixen el conflicte per partida doble.

Ja fa 75 anys

Un amic meu que és més aviat de la dreta tradicional, un amic que asseguraria que la seva simpatia política pot estar perfectament propera a l’opció popular, un amic amb qui tot i discrepar políticament força sovint sempre ho fem amb educació i respecte mutu, en definitiva, un bon amic meu em deia la setmana passada a l’hora d’esmorzar: “Miquel, diumenge es compliran 75 anys de l’arribada de les tropes de Franco a Barcelona. A veure si en dius alguna cosa al teu blog. Al capdavall, és un episodi molt important de la nostra història.”

El meu amic té tota la raó, però també sap perfectament que sóc un partidari convençut d’una Catalunya que es desempallegui dels peatges espanyols, polítics, fiscals i de tota mena, i intenti passar comptes directament amb Brussel·les. Sap, per tant, que les meves simpaties per seguir formant part de l’estat espanyol són, per dir-ho suaument, més aviat escasses. I tot i que el meu amic sabia que parlant-me de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona (a la foto) no em molestaria, m’ho agafo com una provocació simpàtica i, tal com em va suggerir, en diré alguna cosa.

Jo sóc d’una altra generació. No he viscut la guerra incivil espanyola ni la immediata postguerra, la més difícil. Però evidentment n’he sentit a parlar i n’he tret les meves conclusions. I les meves conclusions són tan simples com contundents: sense entrar en les raons d’uns i altres per agafar l’escopeta, que això ja seria un altre debat, la guerra incivil espanyola va ser un error monumental, i espero que mai més ningú prengui la decisió de tornar a agafar les armes, sigui qui sigui i amb l’excusa que sigui.

Crònica particular d’un week-end popular

Amb l’excusa oficial d’intentar reconduir el problema que Espanya té amb Catalunya, aquest cap de setmana s’ha celebrat a casa nostra una convenció dels populares. Així, els ponents han centrat les seves intervencions en el que ells anomenen el problema catalán, però sempre amb l’objectiu, no confessat, de mirar de guanyar clientela política a Espanya, perquè Catalunya ja fa anys que la donen per perduda. Cal recordar que els populares recullen un minso suport electoral dels catalans, menys del tretze per cent, i segons les enquestes van a la baixa. Tal com ja era de preveure, els populares ens han predicat les seves veritats i han posat al descobert les nostres mentides i, finalment, mitjançant les amenaces de rigor, han intentat convèncer-nos que sempre estarem millor quedant-nos submisos a Espanya que si marxem a passar comptes directament amb Brussel·les.

Divendres, per anar fent boca, els teloners populares van comparar els independentistes catalans amb els etarres (Sánchez-CamaRGA), van assegurar que els catalans volem marxar d’Espanya “a machetazos” (Cospedal), van insinuar, sense aportar cap dada, que el dèficit fiscal de Catalunya és inexistent (Montoro), i es van quedar tan amples. Però dient aquelles bajanades sabien que tot i perdre uns quants vots a Igualada on, per cert, ja en recullen molt pocs, en guanyaven molts més a, posem per cas, Don Benito (Badajoz, Espanya), que això és el que busquen. Dissabte els populares van treure el sant Cristo gros amb la intervenció de Rajoy. No va dir res que no sabéssim ja, és a dir, que la Constitución Española tal i qual, i no se’n parli més. Rebutja parlar amb Mas de la consulta, ni el vol trucar ni el vol atendre quan Mas intenta parlar amb ell. Resumint, per més que segueixi cridant l’atenció que el president del govern espanyol es negui a parlar amb el president del govern de Catalunya, Rajoy no va dir res de nou, i ens quedem sense conèixer els detalls del pla per a Catalunya que ell mateix havia anunciat fa pocs dies.

Finalment alguns líders populares i, perquè no fos dit, altres convidats, se’n van anar a discutir la jugada tot fent un dinar al Baix Empordà i, més concretament, al mas que té a Fonteta un conspicu representant del lobby Puente Aereo que, com tots sabem, és un grupet de persones que pretenen ser molt representatives de la Catalunya real, tot i que a l’hora d’anar a votar només representen, tirant llarg, una trentena de vots. I bé, com que la cosa no donava per més, després de dinar els líders populares van tornar cap a Madrid satisfets amb l’èxit de la seva visita a las provincias díscolas. Aquesta és la manera de fer del gran partit polític que governa Espanya amb majoria absoluta, un partit, però, que a Catalunya és gairebé residual, com no podria ser d’altra manera tenint en compte que el Partido Popular té uns interessos que són totalment contraris als de la majoria de catalans. I no perquè ho digui jo: elecció rere elecció, els resultats electorals així ho indiquen.

Castigats i humiliats!

(Foto: Ara)

Can socialista cada dia s’assembla més a un parvulari d’aquells que encara funcionen amb el sistema pedagògic caspós i tronat de temps passats, amb càstigs que, si més no aplicats als diputats, criden força l’atenció. Així, la direcció socialista ha decidit que els tres diputats suposadament díscols serveixin per a la resta dels seus encara companys de partit com a exemple del que no s’ha de fer. Navarro i companyia han volgut deixar clara la plena vigència d’aquell advertiment socialista tan poc democràtic que deia que el que se mueva no sale en la foto. (Per cert, l’autor de la frase és Alfonso Guerra, un diputat socialista espanyol que no ha deixat el seu escó en els trenta-cinc anys que portem de democràcia. D’això alguns potser en diuen renovació política i generacional i, com deia La Trinca, el demés són trons.)

Els tres únics diputats socialistes que van votar en coherència amb el programa electoral del seu partit, és a dir, els mal anomenats “díscols” pels setze diputats que, aquests sí, hi van votar en contra i encara no s’han disculpat amb els seus electors, han estat castigats i humiliats a seure amb els diputats ciudadanos, al galliner del Parlament. Cal recordar que els ciudadanos són ara, junt amb els populares, els socis de facto dels setze diputats socialistes del “no” que dèiem abans. Però en comptes de ser Navarro i Balmón els que anessin a seure al costat dels seus socis de facto Rivera i Cañas, aquí s’ha actuat en sentit contrari, en un episodi kafkià més de la política catalana dels nostres dies.

Mentrestant, observant el mateix Parlament, crida l’atenció que diversos diputats de diferents partits imputats penalment per la justícia, també algun socialista, segueixin ocupant tan campantes els seus escons de sempre com, per exemple, aquell diputat barbut que el president de la Generalitat té assegut just al seu darrere, a la segona fila. La conclusió és clara: si més no per a alguns dirigents polítics, és més motiu de càstig votar d’acord amb el compromís contret amb els electors que fer malifetes diverses -presumptament, és clar- que han cridat l’atenció dels jutges.

La DUI, els protagonistes i els instruments

Un aclariment previ. Amb Carod discrepo en gairebé tot, i mentre va ser conseller de la Generalitat el vaig criticar molt sovint. Al meu entendre s’ho mereixia, va ser un mal governant, prepotent fins al moll de l’os, i no passarà a la història per la seva bona gestió política. No entro en la gestió del seu partit, per desconeixement, sinó en la seva lamentable gestió pública del país. Però dit això no ens perdem i deixem-ho aquí, que avui el tema és un altre.

Fet l’aclariment, m’ha sorprès molt agradablement que ni que només sigui en una cosa Carod i jo coincidim. Ho explico. Com que els ciutadans només ens podem expressar políticament mitjançant un referèndum o unes eleccions, Carod i jo coincidim en que la DUI (Declaració Unilateral d’Independència) ha de ser la conseqüència d’un referèndum o d’unes eleccions, no un acte previ. Votar ara una DUI al Parlament, encara que fos com a reacció a les traves legals que ens posen per tirar endavant el referèndum, constituiria un greu error polític. El protagonista d’un procés tan important com el que ens pot portar a una Catalunya independent només pot ser el poble català, sense intermediaris.

Traspassar ara aquest protagonisme als 135 diputats del Parlament alguns ho veuríem com una apropiació indeguda de la voluntat popular. Per tant, el full de ruta ha de ser tant sí com no fer un referèndum. Millor si és vinculant però, si no ho pot ser, que sigui consultiu. Al capdavall, compten més les conseqüències polítiques que les legals ja que, encara que fos de caràcter consultiu, si el resultat fos favorable a la independència aquesta realitat s’acabaria imposant. I seria només a partir d’uns resultats favorables que el Parlament s’hauria d’expressar mitjançant una DUI, però no abans. El gran protagonista d’aquesta història ha de ser el poble, els polítics només han de servir d’instruments al servei de la voluntat popular.

Qui ha de tornar l’escó?

Tinc més confiança en el criteri de les persones que intueixo que tenen criteri i sentit comú, que vull pensar que aquest és o hauria de ser el perfil de qui es dedica a la política, que en la disciplina estalinista de partit derivada de la dictadura fosca del politburó. És per això que sovint em mostro contrari a l’obligació que el politburó imposa als seus parlamentaris, regidors i càrrecs públics en general de votar en un determinat sentit. I és que fins ara ningú ens ha demostrat que els membres del politburó d’un partit polític tinguin més criteri i sentit comú que els càrrecs que suposadament els han d’obeir a cegues mitjançant el seu vot.

Els tribunals ja han dit repetidament que Pere Navarro no és l’amo dels escons dels tres diputats que ell considera díscols, com tampoc ho són Lucena, Balmón i companyia. Això sí, com que demanar és cortesia els poden demanar que tornin l’escó, de la mateixa manera que jo puc demanar al senyor Navarro que aquest vespre em convidi a sopar al Via Veneto. Però el que després facin uns i altres ja és una altra història. És clar que els tres diputats poden dimitir, i també ho és que el senyor Navarro em pot convidar a sopar, però això ja no depèn de qui ho demana sinó de la lliure voluntat de l’altre.

Però ja que hi som i posats a parlar de diputats díscols, m’atreviria a assegurar que els díscols no són els tres diputats que tothom assenyala amb el dit sinó la resta de diputats socialistes que van votar alineats amb el “no” de peperos i ciudadanos. El programa electoral socialista deia el que deia i, al capdavall, els tres diputats socialistes del “sí” van votar segons el contingut d’aquell programa. Per tant, posats a tornar l’escó seria tot un detall que ho fessin els setze diputats encapçalats per Navarro que es van saltar el programa electoral. Si més no, els electors que s’han sentit decebuts amb aquest incompliment segur que ho valorarien positivament.

La fi del setrill

En menys de dos mesos desapareixeran definitivament les clàssiques setrilleres de bars i restaurants, i de setrills ja només en trobarem a les cases particulars. Es tracta d’una mesura bàsicament higiènica, i no em sembla malament que per fi s’hagi decidit adoptar-la també a casa nostra. Cal recordar que, des de fa anys, normatives similars s’apliquen en altres països.

Així, a partir del mes de març ens posaran l’oli i el vinagre a taula en envasos etiquetats i precintats. Amb aquesta mesura segurament pagaran justos per pecadors, perquè hi ha establiments que cuiden molt la presentació i el contingut dels seus setrills, però no tots ho fan. Si tots actuessin correctament potser no seria necessari establir la nova normativa.

De vegades et trobes amb algun setrill que si no vols quedar amb els dits oliosos no saps ni com agafar-lo, i això per no parlar de la brutícia històrica que alguns setrills porten incorporada. Amb la nova normativa esvairem també el dubte sobre la qualitat del producte que contenen els setrills, i s’evitaran les barreges que es poden fer ara lluny de la vista del client.

És d’esperar que a partir de l’entrada en vigor de la nova normativa els serveis d’inspecció detectin i multin els restaurants que reomplin els envasos, que en un país d’espavilats com el nostre segur que n’hi haurà més d’un. Valorats els pros i els contres penso que la mesura serà benvinguda pels usuaris, tot i que sóc conscient que el menú del dia potser se’ns encarirà uns cèntims.

Una jugada intel·ligent

Siguin quins siguin els resultats, quan es comparen els processos cap a la independència d’Escòcia i de Catalunya així com les actituds, radicalment oposades, de la Gran Bretanya i d’Espanya, en un cas donant totes les facilitats i, en l’altre, posant totes les traves possibles per impedir que els ciutadans es manifestin a les urnes, la simple comparació produeix a molts catalans, i també a molts no catalans, un sentiment de vergonya aliena, acabin com acabin els processos en marxa.

Aquest dilluns el contrast entre els governs britànic i espanyol s’ha engrandit. El primer ministre britànic, David Cameron (a la foto), va donar una prova més de la seva intel·ligència política acceptant fer-se càrrec del total del deute britànic en el cas que Escòcia assolis la independència. El tema del deute i la part alíquota que suposadament correspon als escocesos evidentment passaria a formar part de la negociació entre britànics i escocesos, com no podria ser d’altra manera, però de cara a la comunitat internacional Cameron va transmetre confiança sobre la solidesa del total del deute britànic.

El mateix dia, el president espanyol Rajoy va manifestar davant Obama que, en cas de partició d’Espanya, cosa que segons ell no passarà mai, el país petit, Catalunya, és qui tindria totes les de perdre i les passaria molt magres. El ja conegut discurs de la por no es queda a casa pel consum intern, també s’exporta. El president Obama insinuava un badall mentre pensava en les dificultats de tota mena que experimenten els països europeus petits com Holanda, Dinamarca, Suïssa, etc., però per cortesia no va dir res que pogués incomodar el seu visitant.

La jugada intel·ligent de Cameron contrasta, un cop més, amb el posat antidemocràtic de Rajoy. El resultat d’actituds tan radicalment oposades és que el tarannà obert, amable i democràtic de Cameron potser tindrà com a resultat que els escocesos finalment decideixin quedar-se, mentre que el de Rajoy només pot provocar que cada dia hi hagi més catalans amb ganes d’eliminar els peatges espanyols i liquidar directament amb la Unió Europea, sense intermediaris.

Difícil sí, però impossible no ho és

Escut de Lituània

Darrerament ens arriben seriosos advertiments i amenaces contínues provinents de dirigents polítics i econòmics tot recordant-nos que la independència de Catalunya és impossible. Aquesta pretesa impossibilitat és tan falsa com si algú digués que no hi podrà haver mai un president del govern espanyol mínimament presentable en termes lingüístics a nivell internacional, és a dir, que es pugui expressar correctament en anglès quan toca fer-ho, que en un món globalitzat com el nostre toca molt sovint. Difícils sí que ho són, tant una cosa com l’altra, però impossible no hi ha res. En política només és impossible allò que no es prova. Pots dir que no t’agrada, que és molt complicat, que et fa por o que et fa mandra intentar-ho, però no que és impossible. Tot és proposar-s’ho.

La independència de Catalunya només és impossible en l’imaginari d’aquells que pensen, i hi tenen tot el dret, que els perjudicaria. Fa menys d’un quart de segle els dirigents de l’antiga URSS encapçalats per Gorvatxov deien als lituans que es manifestaven a favor de la independència del seu país que allò que reivindicaven era impossible. Les autoritats espanyoles utilitzen ara la mateixa estratègia, és a dir, el conegut discurs de la por. Però tots sabem quin va ser el resultat d’aquell argumentari equivocat dels soviètics: la URSS ja no existeix, i Lituània no només és un país independent sinó que forma part de la OTAN i de la Unió Europea, i l’any vinent s’incorporarà a l’euro. Ha passat menys d’un quart de segle.

Si algú volgués convèncer els catalans de les bondats de romandre a Espanya ho hauria d’argumentar d’una altra manera, sense amenaces i en positiu. Però tot sembla indicar que Espanya no té res atractiu per oferir-nos. No cal ser un gran estrateg polític per adonar-se que la via soviètica gorvatxoviana que segueixen les autoritats espanyoles té, un cop més, totes les de perdre. Està condemnada al fracàs més estrepitós. I tot i que hi ha indicis que alguns dirigents espanyols comencen a ser-ne conscients, la realitat és que es mostren incapaços de canviar d’estratègia. Sostenella y no enmendalla, en ple segle XXI aquesta segueix sent des de fa segles l’antiquada divisa d’Espanya. No n’aprenen.

Som sensats

Versió catalana de la frase pronunciada ahir, a Barcelona: “En política demanar allò que és possible és sensat, demanar allò probable és temerari, demanar allò que és impossible és altament perillós” (José Antonio García-Margallo, Ministre d’Exteriors d’Espanya).

Miri, ministro, estigui tranquil. Sàpiga, ministro, que la majoria dels catalans som sensats. Només exigim poder votar, ministro. Vaja, res de l'altre món en un règim suposadament democràtic com el que el ministro i jo, de moment, encara compartim.

Altament perillosos per a la democràcia són els que, com el ministro, treballen per impedir-nos votar. Al final, però, el sentit comú s’acabarà imposant i guanyarem els que volem resoldre el conflicte de manera sensata, ordenada i democràtica. És a dir, votant.

Fred i canvi climàtic

Reconec que una de les meves assignatures pendents és l’ecologia, però tot i acceptar humilment que els meus coneixements sobre la matèria són d’allò més bàsics, sempre havia sentit a dir que les conseqüències negatives del canvi climàtic estaven més relacionades amb un excés de calor que de fred. És a dir, si no ho tinc mal entès el problema és que la terra s’escalfa, no que es refredi.

Des de Chicago (a la foto) m’explicaven que al migdia, tot i fer un bon sol, estaven a 24 sota zero, però que degut al fort vent la temperatura de sensació (feels like com ho diuen allà) era de 36 sota cero. En sentir-ho, no vaig poder evitar dues reaccions. La primera, pensar que les conseqüències del canvi climàtic tal vegada no són tan greus com alguns ens diuen. La segona reacció va ser més personal: només de sentir-ho em va agafar fred, encara que aquí no en fes.

Aquests dies a Sarrià passa exactament el contrari, sembla que ens trobem en una primavera avançada. Tots els extrems són dolents, i segur que hi ha un munt de causes que justifiquen els gairebé cinquanta graus de diferència de temperatura que hi ha aquests dies entre Chicago i Sarrià. Aquí gaudim d’un clima mediterrani que evita els extrems, tant a l’estiu com a l’hivern. A Chicago segur que tenen molts avantatges però, canvis climàtics al marge, en qüestions de clima amable segur que guanyem els sarrianencs.

Passat festes

Cada mes de desembre es repeteix la mateixa història. A partir del pont de la Puríssima (aquell forassenyat aqüeducte laboral que segons com s’escauen les festes oficials pot arribar a durar nou dies, una aturada laboral poc pròpia de societats avançades, serioses i competitives,) quan és l’hora de concretar alguna cosa gairebé sempre s’acaba deixant per passat festes.

Jo també. Des de fa tres o quatre setmanes he anat deixant coses per passat festes: una visita, uns dinars, la revisió de la vista que m’ha de fer la meva oftalmòloga, etc. Vaja, ni que entre les festes oficials que marca el calendari (Nadal, Sant Esteve, Cap d’any i Reis) no hi haguessin prous dies laborables per anar fent totes aquestes coses. Doncs no, entre uns i altres s’ha anat popularitzant aquesta moda mandrosa de deixar-ho per passat festes.

Avui comença passat festes, i això vol dir que comencem l’any amb unes tasques afegides que hauríem pogut perfectament deixar enllestides durant el mes de desembre. Sovint prediquem allò de no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy. Doncs bé, a veure si la propera vegada som capaços de fer-ne una mica més de cas, i comencem la nova temporada sense deures pendents de l’any anterior.