Mediació del nou rei espanyol? És clar que no!

No és gens casual que el primer desplaçament oficial del nou rei espanyol fora de Madrid després de l’acte de la seva coronació hagi sigut a la ciutat de Girona. No ha estat cap sorpresa, llegeixo que només en els últims sis mesos les seves visites a Catalunya superen la dotzena, és a dir, en el que portem de l’any 2014 ens ha visitat, de mitjana, una vegada cada quinze dies.

I és que el sobtat interès de la institució monàrquica espanyola per les terres díscoles del nord-est té tot el sentit. Si tu ets el cap de vendes d’un gran mercat (Espanya) i veus que en una zona molt concreta (Catalunya) la teva facturació no para de baixar, si no vols córrer el risc d’acabar perdent del tot aquell mercat lo normal és prestar-hi tota l’atenció i mirar de posar-hi remei com més aviat millor.

Tampoc ens hauria de sorprendre que, quan el personatge és a Catalunya, faci una part dels seus discursos en català. Encara diré més, em sobta molt que es destaqui tant aquesta situació de normalitat, i hi veig una gran dosi de provincianisme. No és excusa que quan altres dirigents de la metròpoli es desplacen a Catalunya no facin aquest gest de cortesia i ell sí. Diguem-ho clar: en la utilització del català el normal és ell i els anormals són els altres.

Però dit això, considero un gran despropòsit que, a partir d’aquestes realitats, personatges importants del món del periodisme i de la política caiguin en la trampa fàcil de demanar al nou rei espanyol que faci de mitjancer entre Catalunya i Espanya, és a dir, entre els governs espanyol i català. El motiu és evident: si una característica ha de tenir sempre un mediador és una exquisida neutralitat entre les parts en conflicte, i és evident que el nou rei espanyol no només no pot ser neutral sinó que està obligat per llei a defensar amb ungles i dents la sacrosanta unitat d’Espanya.

Resumint, ni el nou rei espanyol ni cap mitjancer català o espanyol no podrà fer mai una tasca tan delicada com aquesta i, per tant, si es considera que ha arribat l’hora de institucionalitzar la figura d’un mitjancer neutral amb cara i ulls, busquem-lo lluny de les fronteres de l’estat.

Carta oberta a Duran

Avui fa exactament un mes de les eleccions europees. Un parell de dies abans de la jornada electoral vaig enviar una llarga carta a Duran i Lleida i, com que no me l’ha contestat, he decidit extractar-la i transformar-la en una carta oberta. M’ha fet prendre aquesta decisió el fet que el dirigent gairebé in aeternum d’Unió sembla estar jugant amb els ciutadans, primer encarregant aquella portada i, dies després (no l'endemà), desmentin-la. Duran cada dia s’assembla més a aquell tòpic gallec que diu que no se sap si el personatge puja o baixa però, mentrestant, les enquestes són demolidores per CiU. A continuació reprodueixo un extracte d'aquella carta:

No sóc d’Esquerra i ni tan sols sóc d’esquerres, però aquesta crítica que feu als vostres socis polítics d’Esquerra en la vostra carta setmanal a la militància, a només dos dies de les eleccions, la trobo de molt mal gust i absolutament perjudicial per l’èxit del procés que viu el nostre país.

CiU baixarà de vots un cop més, però la culpa no l’heu de buscar fora sinó dins de la vostra federació. A aquestes alçades és impresentable que CDC i UDC feu aquests paperots, uns defensant el “sí” i uns altres -vosaltres- defensant el “no” però sense acabar de dir-ho amb claredat, amb propostes inexistents com això tan surrealista que anomeneu tercera via, unes propostes que semblen adreçades a pàrvuls de dos anys. La tercera via només la podríeu proposar als catalans si això fos una realitat espanyola, i de moment no ho és i tothom sap que no ho serà a curt ni mitjà termini. No es pot votar allò que no existeix.

Els catalans que volen votar al novembre, que al meu entendre són la majoria, ja comencem a estar una mica tips d’aquest joc de la puta i la ramoneta, i sóc conscient que parlar en nom dels catalans que volen votar és una llicència que no m’hauria de prendre. Sigui com sigui, si no voleu acabar sent un partit residual a Catalunya, com ho són els populares, deixeu-vos de subterfugis i de parlar del dret a decidir. Aquesta pantalla ja fa dos anys que la vam passar. Parleu, si us plau, d’independència sí o no, que d’això i no d’una altra cosa és del que es parla al carrer.

La vostra federació ha comés l’error de no haver estat valents per presentar-se cada partit per separat i mesurar, així, les respectives forces. Aquestes eleccions, sense incidència directa en les institucions catalanes, eren les ideals per donar aquest pas i poder conèixer la força de cadascú. Però heu preferit anar fent la viu-viu i diumenge ho tornareu a pagar amb escreix. I Esquerra, només mirant-s’ho i sense fer res, en sortirà evidentment beneficiada, cosa que a mi tampoc m’agradarà gaire.

Sobre els empresaris, Foment i la CEOE: conec el tarannà de les pimes catalanes. Sé el què és arriscar un petit capital, tenir treballadors i pagar sous cada mes. A Catalunya d’empresaris només en conec de dos tipus: els independentistes que votaran “sí” i els d’anar fent amb la política pujoliana del peix al cove, que votaran “no”.

Com la gran majoria de catalans exigeixo concrecions. En aquest sentit, CiU és ara mateix la cosa més ambigua que hi ha a la dreta, tan ambigua com Iniciativa ho és a l’esquerra. Jo encara confio plenament en el president Mas, una persona que ha sigut valenta i s’ha mullat com mai abans a Catalunya s’havia mullat cap dirigent polític des de la mort de Franco. Però penso que ara mateix el tàndem de Mas amb vostè és molt perjudicial pel país.

El dret a decidir dels socialistes

(Dibuix: Ricardo, El Mundo)

En una societat lliure com se suposa que és la nostra les persones no comparteixen, òbviament, les mateixes inquietuds ni les mateixes expectatives polítiques. Hi ha d’haver, per tant, una oferta política suficientment àmplia i diferenciada que cobreixi les diferents sensibilitats de la ciutadania. Una oferta que, a Espanya (no a Catalunya), sembla estar ben coberta pel Partido Popular per a la franja de la dreta (que, en el cas espanyol, inclou també l’extrema dreta), però que està molt desdibuixada per la banda de l’esquerra.

Els socialistes catalans i també, potser en menor mesura, els socialistes espanyols, han de decidir com volen encarar el futur per intentar tornar a ser allò que havien sigut fins fa pocs anys, és a dir, una alternativa real de govern. Una alternativa que tot sembla indicar que a Catalunya ja no els pertany i que a Espanya es troba en risc de ser ocupada a curt termini per altres forces polítiques emergents. Els resultats de les eleccions europees de fa un mes ens donen alguna pista de per on poden anar els trets.

Hi ha qui diu que una part important de l’espai socialista català ha estat ocupat per Esquerra. A la Catalunya interior potser sí, però hi ha una franja del socialisme català radicat a la conurbació de Barcelona que, ni que només sigui per les divergències evidents en clau nacional, difícilment s’incorporarà al projecte d’Esquerra. Iceta, que porta trenta anys com a membre del politburó de la franquícia socialista catalana, no resoldrà un problema de fons que com a directiu ell ha ajudat a crear.

Si els dirigents socialistes catalans no són capaços de sortir de l’atzucac en el que ells mateixos s’han ficat corren el risc que els seus tradicionals votants del baix s’acabin acollint a populismes polítics plens d’incerteses del tipus Podemos i similars, unes opcions que des d'un tarannà mínimament democràtic difícilment es poden defensar coneixent mínimament les democràcies cubana i veneçolana que els dirigents d’aquest partit tenen com a referents. Si s'acabés confirmant aquest transvasament de vots, a Catalunya els socialistes esdevindrien tan residuals com els populares.

Illes analògiques en un món de nadius digitals, o illes digitals en un món encara molt analògic

Un dia llunyà però que ara mateix seria incapaç de fixar en el calendari em vaig haver d’enfrontar per primera vegada al repte de fer funcionar un ordinador. Aquell mateix dia em vaig convèncer que aquella mena de màquina d’escriure tecnològicament tan sofisticada havia arribat per quedar-se i, tot i la mandra que em feia aprendre a utilitzar-la, m’hi vaig posar de valent. Recordo que amb un parell de dies ja em vaig veure capaç de prescindir de tutories per anar descobrint-la pel meu compte.

Vaig experimentar una sensació molt similar quan l’any 2007 vaig començar a utilitzar les xarxes socials d’internet. Descobrir el món que se m’obria amb Blogger, WordPress, Twitter, facebook, linkedin, etc. va ser per a mi una gran troballa. Aviat vaig ser perfectament conscient que amb aquelles noves eines que se’ns posaven a la nostra disposició el món entrava en una nova etapa, tant per a les relacions personals com en l’àmbit professional. Aquell mateix any vaig obrir el blog que estàs llegint, i pocs mesos després vaig fer la meva primera piulada.

I tot això, per què ho explico? De petit jo anava a l’Escola Sant Gregori, que llavors es trobava situada en una torre que ja no existeix (a la foto) del carrer Ganduxer, a Barcelona. Des del meu descobriment de les xarxes socials han passat només set anys, i llavors ja en feia set des que l’any 2000 havíem fet una trobada d’exalumnes de l’escola, al restaurant La Venta, allà on acaba el Tramvia Blau. Doncs bé, ahir, 14 anys després d’aquell sopar, una vintena de companys ens vam tornar a reunir al mateix lloc, en un sopar que, com no podia ser d’altra manera, va ser molt agradable.

Ahir es va parlar una mica de tot, i també de les xarxes socials, i em vaig adonar que molts dels meus excompanys d’escola no han sentit la necessitat d’entrar en aquest món. Vaig detectar, això sí, que alguns utilitzaven el WhatsApp, alguna activitat professional a linkedin, algun compte a Twitter i algun a facebook, un o dos blogs i poca cosa més. La lliçó que en vaig treure és que de vegades cometem l’error de pensar que el que fas tu és el que fa tothom, però sovint te n’adones que no és així. I aquestes desvirtualitzacions en forma de trobades presencials t’ajuden a veure la realitat que t’envolta i a tocar més de peus a terra.

Lliçó pràctica d’economia de mercat pels que diuen estar en contra de l’economia de mercat

Fa unes setmanes va obrir el Tast & Cafè, un bar-restaurant situat al passeig de Manuel Girona de Barcelona. Ocupa un local que feia temps que estava tancat (antigament allà mateix hi havia hagut el restaurant A la Menta). Al capdavant del negoci hi ha dos excambrers del Dole Cafè, del carrer Capità Arenas cantonada amb Manuel de Falla, que van decidir establir-se pel seu compte.

Per l’oferta que fan i la proximitat que hi ha entre els dos establiments la clientela potencial és coincident, i els últims que s’han establert, Tast & Cafè, s’han hagut d’espavilar per diferenciar-se del Dole Cafè. I com que tant la qualitat del producte com el servei que ofereixen són molt similars han hagut de posar l’accent diferenciador en els preus.

Així, un cafè (€1,20) i un minicroissant Sacha (€ 1,50) et surt al Tast & Cafè per € 2,70, mentre que els mateixos productes consumits al Dole Cafè te’ls cobren a € 3,20 (1,30 + 1,90), és a dir, un 18,5 per cent més, una diferència de preu molt considerable. La conseqüència lògica és que el boca-orella ja ha començat a funcionar, i l’establiment de Manuel Girona ja està captant clientela del de Capità Arenas.

Quin pot ser el següent pas? Quan el Dole vegi que corre el risc de perdre més clientela en favor del Tast és de preveure que, per tal d’intentar retenir-la, revisi els preus a la baixa per posar-se en línia amb el seu nou competidor; especialment el preu del minicroissant, que el vénen un 27 per cent més car. Doncs bé, una cosa de tant sentit comú i tan senzilla com aquesta és la base de l’economia de mercat que alguns tant s’obstinen a criticar.

Uber vs. la màfia del taxi

(Foto: La Vanguardia)

Uber és una companyia mercantil que desenvolupa aplicacions mòbils (mobile apps) per posar en contacte, mitjançant els telèfons intel·ligents, a conductors de vehicles i passatgers que necessiten fer determinats desplaçaments. Fundada l’any 2009 i amb seu central a San Francisco, Uber desenvolupa el seu negoci a 138 ciutats de 37 països. Crítiques interessades al marge, l’aplicació que han desenvolupat és una idea excel·lent, i l’èxit que té allà on s’instal·la està gairebé garantit.

Dimecres passat hi va haver una vaga de taxistes per protestar contra la suposada competència deslleial coordinada per Uber. Lamentablement i com acostuma a ser habitual a les nostres contrades, hi van haver els ja tradicionals episodis de violència extrema contra els taxistes que van decidir treballar i no es van afegir a la vaga. Aquí encara hi ha individus amb mentalitat franquista, sindicalistes de classe inclosos, que consideren que el dret a la vaga comporta necessàriament l’obligació de fer-ne.

Però hi ha alguns taxistes que, tot i constituir encara una petita minoria dintre del seu ram, són molt conscients que les noves tecnologies han arribat per quedar-se i les saben aprofitar. Normalment no te’ls trobes aturats a les parades de taxis esperant el client sinó que intenten aprofitar les noves tecnologies per anar a buscar-lo allà on es troba i oferir-li un servei personalitzat d'alt valor afegit. Ignoro si els vaguistes tenien raó per protestar ja que ni la Unió Europea ni el nostre govern encara no s’han definit al respecte. Però observant els episodis de violència extrema que es van produir dimecres, si la tenien per mi ja han deixat de tenir-la. Als taxistes de Barcelona, que ja no tenen massa bona premsa, només els falten aquests energúmens per acabar de malmetre la seva imatge.

El problema de fons no són, però, les aplicacions mòbils tipus Uber que, ens agradi o no, han arribat per quedar-se. El problema de fons és la resistència numantina a adaptar-se als nous canvis tecnològics per part d’un sector important de la nostra societat. Uns dirigents empresarials i sindicals del sector del taxi que mentalment es van quedar aturats al segle XX en són un bon exemple, un exemple que és d’esperar que no s’encomani a la resta de la nostra societat.

La batalla de la imatge internacional

(Londres, diumenge passat. Foto: Marc Depoorter)

En el contenciós polític que Catalunya manté amb Espanya hi ha moltes derivades a considerar, com ara la comercial, la cultural, la diplomàtica, l’econòmica, la fiscal, la legal, etc. Una d’aquestes derivades és la gran batalla de la imatge que tant Catalunya com Espanya estan lliurant a l’estranger, sabent que aquesta pot acabar sent decisiva per poder resoldre el problema de manera correcta i amb les necessàries complicitats internacionals.

Si fem un repàs de les actuacions concretes en l’esfera internacional fetes fins ara pels dos territoris en conflicte, resulta fàcil concloure que l’opció simpàtica de Catalunya guanya de bon tros a la visió apocalíptica d’Espanya. I com que aquestes coses sempre s’acaben resolent en una taula de negociació, per més que alguns insisteixin en posar sobre la taula la Constitución Española com a únic argument de negociació, tots sabem que més aviat que tard la realpolitik necessàriament s’acabarà imposant.

Fins ara les parts en conflicte han organitzat trobades a l’estranger, també a Madrid. Uns i altres han enviat informes més o menys interessats a presidents, ministres, ambaixadors i persones d’influència de tot el món. A l’hora de asseure’s a negociar, però, tota aquesta paperassa tindrà el valor que tindrà, més aviat poc. Mitjançant el micromecenatge Catalunya ha enviat un munt de llibres a personalitats d’influència internacional explicant el nostre contenciós amb Espanya. Però vull ser realista, i intueixo que són pocs els destinataris que se’ls han llegit. Cal destacar també que per reivindicar de manera original el dret dels catalans a poder decidir el seu futur mitjançant el sistema més democràtic de tots, és a dir, votant, Catalunya va aixecar diumenge uns quants castells humans per diverses capitals europees. Una excel·lent campanya de màrqueting.

De què hauran servit totes aquestes actuacions i d’altres que estan en cartera? Bàsicament hauran servit per internacionalitzar el conflicte, per fer-nos més visibles. Així, les fotos dels castells aixecats diumenge han anat sortint en mitjans de tot el món. Diguem per acabar que ni l’enviament dels llibres didàctics que dèiem abans ni els castells aixecats per tot Europa hauran costat ni un cèntim al contribuent, que això també és important. El verkami és una eina tan fantàstica que, si no existís, s’hauria d’inventar. Gràcies a aquesta eina, en la internacionalització del conflicte Catalunya està guanyant la partida per golejada.

Un joguet que ens costarà molt car

Refresquem una mica la memòria. Quan hi havia bancs i caixes, i d’això no fa pas tants anys, podies triar el tipus d’entitat financera on guardar els diners. Molta gent optava per les caixes perquè els semblava que aquells establiments eren més populars que els seriosos bancs. Als clients dels bancs se’ls anomenava clients, però als clients de les caixes se’ls anomenava impositors. Doncs bé, potser no m’està bé dir-ho però les caixes sempre me les mirava amb reticència. El motiu principal de la meva desconfiança és que les caixes no tenien amo, i aquesta peculiaritat sempre m’ha fet desconfiar. Els bancs, en canvi, tenien i tenen amo: els seus accionistes. Alguns preferim saber sempre amb qui tractem.

I com que les caixes no tenien amo, tampoc tenien un consell d’administració en representació del capital. Les caixes depenien d'organismes públics del seu entorn geopolític. Si ens centrem en Catalunya i ho concretem en Caixa Catalunya, l’entitat catalana més important rescatada amb diner públic, la caixa ara transformada en banc depenia de la Diputació de Barcelona. Les diputacions són uns organismes públics a mig camí entre els ajuntaments i la Generalitat, però tenen una particularitat: els ciutadans no elegeixen directament els seus directius. No és pas la primera vegada que dic que les diputacions són organismes perfectament prescindibles però, tot i que ho segueixo pensant, no insistiré ara en el tema. El fet és que derivat d’aquesta situació, les caixes tenien mancances evidents de control democràtic i financer.

La cúpula directiva de les caixes es cobria per quotes de poder polític. La Diputació de Barcelona, propietària política de Caixa Catalunya, va estar durant trenta-dos anys ininterromputs (1979-2011) en mans dels socialistes. Això significa que aquella entitat va ser fins fa tres anys el gran joguet dels socialistes i un dels seus cementiris d’elefants més ben retribuïts, amb tots els costos afegits que per a la societat catalana aquella situació comportava. Ho resumiré amb un consell: si us creueu pel carrer amb en Narcís Serra o altres exdirectius de l’entitat, creieu-me, vigileu la cartera i canvieu de vorera.

A les caixes hi anaven a parar polítics amortitzats, dirigents sindicals dels dos grans sindicats de classe (als quals, per cert, no els agrada gaire que els ho recordin) i altres representants de la societat civil. I allò va acabar com va acabar, amb un forat financer tan voluminós que va fer inviable la seva continuïtat. La broma de Caixa Catalunya ens ha costat fins ara uns 12.000 milions d’euros, i com que l’entitat està en venda encara no se sap quin serà el cost final. Però només amb el que ens ha costat fins ara, si els 12.000 milions els repartim entre els set milions i mig de catalans ens toca a 1.600 euros per habitant, comptant aturats, jubilats i nadons. Poca broma!

Molts nervis a Can Godó

S’ha d’estar molt nerviós i molt temorós de tenir la partida unionista pràcticament perduda per arriscar-se a perdre el prestigi en públic. Sobta que persones conegudes del món del periodisme barceloní de cop i volta optin per argumentar les seves posicions amb un catàleg de bajanades sabent perfectament que molta gent els veu i els escolta. No tot val en la defensa d’una opció política, per raonable que sigui. A més a més, tal com deia el president Tarradellas, tant o més important encara és no fer el ridícul. Però darrerament, quan intenten defensar la posició unionista, que per altra banda és tan respectable com qualsevol altra, algun presentador dels debats del Grupo Godó i alguns dels assidus tertulians de la casa estan caient en contínues ridiculeses. Així, determinats personatges mediàtics utilitzen massa sovint uns arguments tan surrealistes que en comptes de convèncer només acaben provocant en el lector o l’oient un sentiment de vergonya aliena.

Sense anar més lluny, el director de La Vanguardia, Màrius Carol, sense posar-se vermell i fent aquell posat prepotent de la persona que ho sap tot, va tenir l’ocurrència de voler desqualificar intel·lectualment aquells que no comparteixen l’opció unionista. Va ser dijous al vespre, a Can Cuní, quan va pontificar que els diputats que votin “No” a la Llei Orgànica d’Abdicació del rei espanyol que validarà legalment el canvi de cap d’estat, en el fons són uns monàrquics, tot i no ser-ne conscients. L’argumentació de qui no sembla pas disposat a posar límit a les seves contínues ridiculeses, és que els que es neguen a aprovar aquesta llei estan impedint que s’accepti l’abdicació i, per tant, volen posar traves a que marxi el campechano, és a dir, que en el fons volen que tot continuï com fins ara. Una sortida tan surrealista com aquesta no va ser fruit d’un error o d’una improvisació del moment televisiu: per si hi havia dubtes, a La Vanguardia de l’endemà es va repetir fil per randa.

L’esquerda entre Mas i Duran ja és insuperable

Sembla ser que, per fi, entre els líders de la federació Convergència i Unió es comença a imposar el sentit comú. Sembla ser que han començat ja els tràmits oficials de divorci entre aquests dos personatges i els interessos nacionals, sovint contraposats, que l’un i l’altre defensen. La realitat sempre s’acaba imposant.

Eleccions europees (5): petit arxiu gràfic

Vaig anar a votar i ho demostro

Llistes que potser serien il·legals en altres països

Inflació de candidatures (38)

PS: queden pendents per més endavant uns comentaris sobre els resultats electorals d’altres països europeus.

Eleccions europees (5): partits “de govern”, nacionalisme perifèric

CiU. Em sembla recordar que excepte en una ocasió als anys vuitanta que va empatar amb el segon, en les eleccions europees la coalició governant a Catalunya sempre ha quedat en segon lloc. Diumenge també va quedar segona, a molt poca distància dels guanyadors. Podem dir que a Catalunya Mas ha perdut les eleccions? És clar que sí, com li passa sempre a CiU a les europees. Dit això, és un error pretendre treure determinades conclusions a partir dels resultats de diumenge. Per exemple, sobre el procés sobiranista que es viu a Catalunya. Però com que tot i ser un error tothom ho fa, fem-ho també. Si tenim en compte que, ni que sigui en contra de la seva voluntat, com a partit de govern CiU és ara el partit de les retallades, el fet que només hagi perdut el mig per cent de suport electoral es pot considerar tot un èxit. Convé tenir present que a Europa, amb l’excepció d’Itàlia, tots els partits que estan governant de suport electoral n’han perdut molt més.

EAJ/PNV. El nacionalisme basc, actualment al govern, ha tornat a guanyar les eleccions amb autoritat i, com que a Euskadi això ja és norma, no cal dir res més.

Socialistes bascos. Han quedat en el tercer caixó del podi però a molta distància dels dos primers. S'inclou el PSE en els partits de govern perquè no fa gaire ho era -tot i no haver guanyat mai les eleccions- i no s’ha d’excloure que ho pugui tornar a ser més endavant. A Euskadi, però, els partits d’obediència espanyola tenen la pega que l’electorat és molt tossut. Així, una vegada més s’ha tornat a demostrar que els bascos voten majoritàriament partits d’àmbit basc. I com que això té tot el sentit tampoc ens hauria d’estranyar. El seu líder, Patxi López, també sembla disposat a pagar les conseqüències polítiques de la davallada electoral: de moment ha anunciat que plega (definitivament?) i ha convocat un congrés.

I fins aquí els que jo anomeno partits de govern.

PD: El PSOE de Catalunya, també conegut com a PSC, no surt en aquest resum tot i que també va ser durant set anys partit de govern. Però amb l’autodestrucció que ells mateixos estan liderant tardaran anys a poder aspirar a repetir aquella experiència, de no massa bon record per cert. El partit liderat per Pere Navarro és ja políticament testimonial, com els populares. Són partits que sovint semblen tenir la vocació de voler abraçar l’extraparlamentarisme. I tot i que el culpable no és només Navarro, ara mateix n’és la cara més visible i el màxim responsable del suïcidi.

Plega l’últim alt funcionari del franquisme encara en actiu

Els que llegiu habitualment els meus articles sabeu que són poques o nul·les les meves simpaties polítiques pel Rey Juan Carlos I d’Espanya, @ el campechano. Com a demòcrata sense adjectius no puc acceptar que el cap d’estat de l’Espanya democràtica hagi sigut la persona que l’any 1969 el dictador Franco va designar com el seu successor (a la foto). Quan Franco va pronunciar aquella frase tan repetida després (lo dejo todo atado, y bien atado), pocs pensaven que els 39 anys transcorreguts des de la seva mort l’any 1975 fins ara ens anirien demostrant quanta raó tenia el dictador. No era todo, evidentment, però era mucho.

La meva exigència ètica i democràtica estava i està per sobre dels desitjos d’un dictador i de la camarilla que l’envoltava. No entraré ara a discutir si el monarca espanyol ha prestat molts o pocs serveis importants a Espanya. És clar que n’ha prestat, només faltaria que no ho hagués fet amb els milionaris beneficis particulars que ha obtingut de les seves intermediacions, que li han permès convertir-se en una de les fortunes més importants de la reialesa europea després de la Reina d'Anglaterra. Però, repeteixo, avui només em centro en els seus orígens polítics gens democràtics i mai referendats democràticament a les urnes.

Franco es va fer amb el poder l’any 1936 mitjançant un cop d’estat seguit d’una guerra incivil. Quan va morir portava, per tant, 39 anys en el poder. Com dèiem abans, Juan Carlos I va heretar el càrrec l’any 1975, a la mort del dictador. Com era preceptiu, havia jurat solemnement els Principios Funtamentales del Movimiento davant dels Procuradores en Cortes reunits en sessió solemne. No recordo que mai s’hagi retractat públicament d’aquell jurament, ni em consta que, tot i haver-la signat, mai hagi jurat formalment l’actual Constitución Española. Quan ahir va anunciar la seva abdicació portava també, com el dictador Franco, 39 anys com a cap d’estat, i molta gent es pregunta per què abdica precisament ara. La meva tesi és que potser no s’hi ha volgut estar més temps com a signe de respecte a la memòria de la persona que el va col·locar en el càrrec. O potser no, ves a saber.

***

PS: l’actualitat m’ha obligat a fer avui un parèntesi en els meus comentaris sobre les eleccions europees. Si no hi ha res de nou els reprendré d’aquí a un parell de dies.

Eleccions europees (4): partits “de govern”, àmbit estatal

Avui i demà comentarem els resultats electorals dels que anomeno partits de govern, que no vol dir necessàriament que ara mateix estiguin governant, però han governat recentment i poden tornar-hi. Ho dividirem en dos blocs: un bloc d’àmbit estatal (PP i PSOE) i un altre d’àmbit nacionalista perifèric (PNV i CiU), tot i que amb el concepte nacionalista no m'hi sento gaire identificat.

Populares. Han sofert una bona rebolcada, però com que han guanyat les eleccions no han considerat convenient fer autocrítica ni la més mínima cura d’humilitat. Sembla que aquestes reflexions les deixaran per més endavant. Sigui com sigui, per ells va el pollastre. Però vist des de Catalunya convé fer una menció especial a la seva franquícia catalana perquè tot i ser, naturalment, d’àmbit català, la seva dependència política de la casa central és absoluta; al carrer Urgell de Barcelona no es mou una fulla sense el permís del carrer Gènova de Madrid. Així, els populares catalans actuen sempre donant prioritat absoluta als interessos espanyols encara que, com passa sovint, aquests siguin contraris als interessos de la majoria dels catalans. Tot i que també han estat molt castigats per l’elector, l’argumentari oficial arribat de Madrid els obliga a repetir com a lloros que el gran derrotat d’aquestes eleccions ha estat el president Mas, i la seva anàlisi no va massa més enllà. Les dades fredes diuen, però, que ara la seva representació política no arriba ni a la dècima part de l’electorat català, i només és la cinquena força política de Catalunya. Deixem-ne, doncs, constància.

Socialistes. La patacada electoral ha estat tan monumental que fins i tot alguns dels seus màxims dirigents de seguida l’han admès públicament, sense excuses del tipus i tu més ni subterfugis dialèctics per espolsar-se responsabilitats. I encara sort n’han tingut del graner de vots andalús. Victoria Prego, una periodista que en temps de Felipe González era un dels referents periodístics del mal anomenat progressisme espanyol, ho va definir molt bé: Andalucía le ha proporcionado al PSOE el poco aliento que le queda, un aliento que en Cataluña se ha convertido en un estertor agónico. Però, com dèiem, els socialistes espanyols han reaccionat amb sensatesa, i això cal remarcar-ho per ser una actitud poc habitual. Alfredo Pérez Rubalcaba, ex tot excepte president del govern diu que plega i, tot i que jo no hi posaria la mà al foc, sembla que ho digui seriosament. Així que, si se segueix la rebutjable tradició espanyola, aviat el veurem assegut a la sala de juntes d’algun consell d’administració, d’aquells de poca feina i sucosa retribució. Al tiempo.

Eleccions europees (3): Podemos i Villarejo, una relació peculiar

Podemos ha estat, sense cap mena de dubte, una de les grans sorpreses d’aquestes eleccions. En només quatre mesos des de la fundació del partit i pràcticament sense mitjans han estat capaços de recollir més d’un milió dos-cents mil vots, superant clarament un partit consolidat com UPyD i més que doblant el suport electoral rebut per Ciudadanos. El resultat és que Podemos ha obtingut cinc escons, un menys que la suma de Ciudadanos i UPyD.

Podemos, o Pablemos com ja se’l comença a conèixer, és un partit fet a la imatge i semblança del seu fundador, ideòleg i cap de llista, Pablo Iglesias. És un partit tan personalista que, en la papereta electoral, en comptes de posar-hi el logo del partit hi havia la foto del seu líder. Però, sigui com sigui, s’ha de reconèixer que Iglesias, tertulià habitual de les cadenes del senyor Lara, s’ho ha treballat a fons, tot i que potser els resultats electorals no han acabat sent els que buscava el senyor Lara, que diuen que tenia l’objectiu de dividir l’esquerra per tal d’enfortir la dreta.

Als anys vuitanta Carlos Jiménez Villarejo feia de fiscal a Barcelona. Juntament amb un altre conegut fiscal, José Maria Mena, passaran a la història negra de Catalunya per diversos episodis foscos com, per exemple, haver-se proposat empresonar el President de la Generalitat per l’afer Banca Catalana. Però no se’n van sortir. Aquests fiscals, que vivien  a Barcelona i eren molt d’esquerres (havien militat tots dos al PSUC), ara estan feliçment jubilats. De fet, Mena suposo que encara viu a Sarrià perquè de tant en tant me’l trobo pel barri, tot i que no resulta fàcil reconèixer-lo perquè quan es va jubilar i es va quedar sense cotxe oficial ni escorta policial es va deixar créixer la barba.

Però les coincidències entre aquests personatges no s’acaben aquí. Un exemple: ni un ni l’altre utilitzaven mai la llengua catalana. Sobre les estranyes actuacions professionals d'aquests individus i, diguem-ho tot, també moltes de positives, se'n podria escriure un llibre. De vegades semblava que lluitessin en contra de la normalització lingüística. És bo recordar que en aquella època, una dècada després de la mort de Franco i amb una Constitución Española i un Estatut d’Autonomia de Catalunya suposadament democràtics, encara s’empresonaven persones pel sol fet de defensar la nostra llengua. Intueixo, però, que els seus excompanys del PSUC no estaran gaire d’acord amb aquestes valoracions.

Els interessos de Podemos i els de Villarejo es van creuar quan va ser l’hora de fer la llista electoral per a les eleccions de diumenge passat. Pablo Iglesias, el cap visible i número 1 de la llista, va convèncer Villarejo per anar de número 3 però, com que l’exfiscal ja és un home gran, van pactar que si sortia elegit renunciaria a l’escó de diputat i no aniria al Parlament Europeu. Això s’ha sabut ara, després de la jornada electoral, perquè ni el més optimista hagués pogut somiar que Villarejo, que ara sabem que només anava de florero, sortiria elegit.

L'opció d’anar a les llistes sabent que no prendràs possessió del càrrec segurament és legal, però per l’engany que es fa a l’elector resulta del tot reprovable. El penúltim capítol d’aquesta història és que ara, Villarejo, sabent que ha estat elegit, intenta deslligar-se del seu compromís de renunciar a l’escó però Pablo Iglesias, l’amo de Podemos, li ha dit que de cap manera, que els acords són per complir-los. En pocs dies coneixerem el desenllaç.

Eleccions europees (2)

Els guanyadors. D’Esquerra, clara guanyadora de les eleccions a Catalunya, poca cosa es pot dir. Han guanyat amb molta autoritat i gairebé a tot arreu han experimentat ascensos espectaculars. Cal treure’s el barret i felicitar-los. Ho han fet molt bé, i això ho escriu un que no és d’Esquerra i ni tan sols es considera d’esquerres. Dit això, hi ha un però amb el candidat número 2 de la llista. Ho explico.

Ernest Maragall, líder de NECat, al meu entendre comença malament. Ara resulta que al Parlament Europeu només hi estarà mitja legislatura, trenta mesos. Es veu que quan el van fixar per anar de número dos ho va pactar discretament amb Esquerra. Això és lleig, i s’entén que molts ciutadans, amb martingales com aquesta, vagin perdent la confiança en els polítics. Quan un es presenta a unes eleccions i surt elegit, ha de complir tot el seu mandat. Aquesta és la seva obligació moral, que no legal, evidentment. I per cert, l’excusa que Maragall ha donat després per justificar que no ho hagués fet públic abans de la jornada electoral encara és pitjor: perquè ningú no ens ho havia preguntat. No hem amagat res. Alguns polítics ens prenen per imbècils.

Ara bé, aquestes escapades socialistes a mitja legislatura als barcelonins tampoc ens haurien de sorprendre. Els socialistes han governat la ciutat durant 32 anys ininterromputs, des de 1979 fins el 2011, i l’únic alcalde socialista que va accedir al càrrec mitjançant unes eleccions és Narcís Serra. L’únic de quatre. Va ser l’any 1979. La resta hi va arribar digitalment a mitja legislatura, en plegar abans d’hora el seu antecessor. Maragall va arribar a l’alcaldia quan Serra va marxar a mig mandat; Clos, quan Maragall va marxar a mig mandat; i Hereu, quan Clos va marxar a mig mandat. Aquest ha estat la peculiaritat socialista per accedir a l’alcaldia de Barcelona. I la meva crítica no entra en contradicció en que després revalidessin el càrrec mitjançant unes eleccions. Però, quan es van convocar, ells ja hi eren.

La participació. De la baixa participació ja se n’ha parlat molt. És un fracàs democràtic sense pal·liatius que més de la meitat dels ciutadans no hagin anat a votar, i no val l’excusa que a tot arreu ha estat igual o, en alguns països, encara pitjor. A Catalunya s’ha produït un augment molt important de la participació comparat amb l’augment gairebé residual que s’ha produït a Espanya. Hi ha analistes que diuen que com que fa cinc anys a Catalunya es va votar molt menys que a Espanya la comparació no és massa correcta, perquè Catalunya partia d’un percentatge bastant inferior. La dada és certa, tan certa com que en les eleccions europees a Catalunya SEMPRE s’ha votat menys que a Espanya. I aquesta vegada, per primer cop, s’ha votat més. No entraré en els motius que expliquen aquesta motivació extra dels catalans per anar a votar perquè ja se n’ha parlat molt. En qualsevol cas, un 47,6% de participació a Catalunya tampoc és per tirar coets.

El Multireferèndum. Sent o sense ser-ne conscients (els concedeixo el benefici del dubte), els promotors del multireferèndum convocat pel mateix dia de les eleccions europees al meu entendre devaluaven el referèndum del "Sí/No" que haurem de fer quan toqui, o quan es pugui. És oportú recordar que l’onze de setembre de l’any passat ja van devaluar la Cadena Catalana organitzant-ne una altra de paral·lela per encerclar laCaixa, i tant una cosa com l’altra tenien tota la pinta de ser una contraprogramació en tota regla. Ep, els organitzadors i simpatitzants hi tenien tot el dret, que això no es discuteix, però a alguns no ens va agradar.

Eleccions europees (1)

Abstenció: quan l’abstenció supera el 50% del cens no hi ha cap motiu per tirar coets, com feien gairebé tots els polítics i analistes a partir de fer-se pública la dada. Que la participació de fa cinc anys fos encara pitjor no ho justifica.

Festa de la democràcia?: un tòpic que es repeteix en totes les eleccions, i ahir no va ser una excepció. De festa res, els ciutadans votem per interès i convenciment, no per celebrar cap festa.

Irregularitats: com que en jornada electoral disposen del cens, els apoderats dels partits saben qui no es presenta a votar. Alguns partits ho aprofiten. Per altra banda, el president de taula pot saber qui vota en blanc. Doncs bé, ni una cosa ni l’altra haurien de ser.

Llistes amb trampa: encara que la llei ho permeti, que ho ignoro, considero que les llistes incomplertes són un frau a l’elector, perquè només hi figuren alguns candidats. D’aquestes ahir n’hi havia més d'una. La més escandalosa era la d’ICV-EUiA, perquè el votant es pensava que estava encapçalada per Ernest Urtasun quan la realitat és que el cap de llista, Willy Meier, ni tan sols apareixia a la papereta. Lleig.

Llistes, inflació de: al meu col·legi electoral hi havia 38 llistes per triar. Una exageració, tenint en compte que aquesta inflació de candidatures ens costa molts diners als ciutadans. De cara al futur caldria potser reconsiderar les condicions per poder-se presentar.

Llistes nostàlgiques: veure algunes llistes encapçalades amb el logo de la fals i el martell o el yugo y las flechas em retrotrau a èpoques que ja haurien d’estar superades.

Expatriats que no poden votar: són d’agrair gestos solidaris com aquest, i em plau deixar-ne constància.

Propaganda gens subliminal en jornada de reflexió: és lletja, i més quan s'emet des d’un mitjà públic.

Tractament televisiu post-electoral: tant els presentadors com la majoria de tertulians convidats comenten els resultats electorals de la mateixa manera que ho feien fa 15/20 anys, com si s’haguessin quedat aturats al segle passat, com si una eina tan valuosa com twitter no existís. És urgent posar-se al dia.

Visió de futur: la frase del dia.

Els resultats: com que per mandat de Brussel·les els resultats electorals no es van fer públics fins a les 11 de la nit, per manca de temps no els comentaré fins el proper article. És d’esperar que tothom haurà aprés la lliçó i un esperpèntic i antidemocràtic segrest informatiu com aquest no es repetirà mai més.

Demà passat

(Dibuix: El Punt Avui)

Avui és la jornada de reflexió i demà la de votació de les europees. Aquests dos dies mireu de descansar tant com pugueu perquè, a partir de dilluns, se’ns gira molta més feina. Demà passat comença a Catalunya la veritable campanya electoral, la campanya de totes les campanyes. Serà la campanya més important de les nostres vides perquè ens portarà a decidir, democràticament, el futur de Catalunya, el nostre futur.

Una cosa és evident: si no ens hi volen, no hi serem

A Catalunya hi ha una insistència tan generalitzada com, al meu entendre, equivocada, que pretén lligar els resultats que s’obtinguin en les eleccions europees de diumenge amb la fortalesa política del procés sobiranista. Segueixo pensant que establir aquesta relació és un error estratègic que es pot girar en contra si, com tot sembla indicar, l’abstenció acaba sent molt alta, és a dir, superior al 50%. Però, com que tothom en parla, veiem com s’enfoca el problema catalán en aquesta campanya electoral, tant des de Madrid com des de Brussel·les

Es produeixen uns contrastos que, si més no vist des de Catalunya, criden l’atenció. Recordem, per exemple, els dos debats televisats de la setmana passada. El primer, fet a Brussel·les entre els cinc candidats europeus a presidir la comissió tot i que, de fet, de candidats amb possibilitats reals només n’hi ha dos. El segon debat, emès per TVE des de Madrid, en aquest cas entre dos caps de llista espanyols, és a dir, prescindint d’altres sensibilitats geogràfiques i/o polítiques que l’estat diu respectar però que, a la pràctica, massa sovint es respecten amb un silenci massa cridaner.

Bé, mentre en el debat de Brussel·les entre els cinc aspirants a presidir la Comissió Europea es va tractar amb tota normalitat de la possibilitat d’una Catalunya independent, en el debat de Madrid entre els caps de llista dels dos partits més importants de l’estat aquest tema ni es va tocar. En aquest sentit cal tenir present, a més a més, que els dos partits més importants d’Espanya a Catalunya no ho són ni ho seran a curt o mig termini. Per cert, de la corrupció política a Espanya tampoc se’n va parlar. Una altra particularitat espanyola.

El debat sobre la pertinença a la Unió Europea d'una Catalunya independent comença a cansar, més que res perquè hi ha molta opinió i poques certeses. D’opinió cadascú té la seva, i gairebé totes són tan respectables com políticament interessades. Però com que es tracta d’un assumpte polític que, per sort o per desgràcia nostra, no està contemplat en els tractats, la resolució no arribarà per la via legal i/o dels tribunals sinó que serà una decisió política fruit d’una negociació a tres bandes: Unió Europea, Espanya i Catalunya.

Això vol dir que si la Unió Europea ens hi vol, hi serem, i si no ens hi volen quedarem fora, és d’esperar que només de manera temporal, amb totes les conseqüències, positives i negatives, que la decisió comportarà tant per a la Unió Europea com per Espanya i Catalunya. La meva aposta personal és, però, inequívoca: Catalunya serà molt més aviat que tard membre de ple dret de la Unió Europea, i els motius que tinc per fer una afirmació tan contundent són obvis: aquesta pertinença interessa tant a Catalunya com a Espanya i a la UE.

La utilització política d’un malalt

(Foto: Ara)

Diumenge, en un acte polític de la campanya electoral es va fer, a parer meu, una clara utilització política d’una persona malalta, i així ho vaig fer saber tant al partit que organitzava l’acte com al seu màxim dirigent. Em van respondre que els primers sorpresos havien estat ells i, al marge de la credibilitat que se li vulgui donar a la seva resposta, ho van fer de manera educada i correcta, i així els ho vaig reconèixer. Ahir, però, el diari El País va publicar, i no s’ha desmentit, que els dirigents del partit coneixien la possibilitat d’aquella compareixença des del dia abans. Qui ens enreda?

El meu retret per utilitzar políticament una persona malalta no va ser pas l’únic. N’hi van haver més, i fins i tot algun redactat en uns termes molt lamentables que, evidentment, jo no comparteixo. Però paral·lelament i amb posterioritat a la resposta oficial que vaig rebre del partit, van començar a aparèixer per la xarxa diverses piulades en contra dels que fèiem aquella denúncia, algunes molt desafortunades i amb les clàssiques desqualificacions personals incorporades, que són l’especialitat dels tuitaires anònims; de vegades penso que estan fent mèrits polítics buscant ves a saber què. També vaig llegir una consideració força educada, signada amb nom i cognom per un Doctor en Biologia i investigador en malalties neurodegeneratives al CSIC.

Com que no sóc metge no puc argumentar-ho en termes científics però, per motius que ara no venen al cas, alguna cosa he après sobre les persones que pateixen malalties neurodegeneratives. És per això que segueixo pensant que diumenge es va fer una clara utilització política d’una persona malalta. Seré discret. Això vol dir que, encara que tinc alguna intuïció al respecte, vull deixar ben clar que no estic acusant cap persona concreta com a responsable d’aquest lamentable episodi.

Ja per acabar, les declaracions radiofòniques que una familiar de la persona malalta va fer dilluns no m’han fet canviar d’opinió perquè, insisteixo, aquí no és discuteix si el malalt i els seus familiars poden sortir de casa i anar allà on vulguin. Només faltaria que no ho poguessin fer! Però aquí estic denunciant una cosa molt més seriosa i preocupant que és, insisteixo, la utilització política d’una persona malalta.

Adolfo Suárez (e.p.d.), també malalt d’Alzheimer, va haver de passar fa uns anys per un episodi molt similar, i en aquell cas sabem que el responsable va ser el seu propi fill, que el va portar a un míting de la seva campanya electoral i el va fer quedar en evidència davant de molta gent. Allò encara em va agradar menys.

Són així

(Il·lustració: Guillermo, El Mundo)

Si fes com fa gairebé tothom l’opció fàcil seria ara desqualificar Arias Cañete, el cap de llista de la candidatura popular a les europees i, sembla ser, candidat també a ocupar un càrrec de comissari a la Comissió Europea. Doncs bé, no només no ho faré sinó que penso que al candidat se li ha d’agrair, si més no per inusual, el gest de franquesa que va tenir divendres amb els seus potencials electors.

Sovint diem, i ens sobra raó, que la majoria de polítics ens enreden, perquè no diuen el que pensen. Però quan, molt de tant en tant, en surt un que expressa en veu alta el seu pensament, en comptes de donar-li les gràcies tothom se li tira a sobre. Aquestes crítiques reflecteixen una certa incoherència, perquè és molt convenient que els electors sàpiguen què pensa de veritat el cap de llista de la papereta que escolliran diumenge.

Alguns exigeixen a Arias Cañete que es disculpi, és a dir, que faci veure que no pensa el que va dir i que digui allò de donde dije Digo, digo Diego. Si ho fes, que tal com està el pati popular tampoc s’ha d’excloure, alguns es donaran per satisfets, sense adonar-se que, en el fons, estan potenciant la política falsa en comptes de primar els polítics que diuen el que pensen.

Pot no agradar que Arias Cañete, cap de llista del popular, pensi i digui aquestes coses tan masclistes i antiquades però, si més no, ell n’és l’únic responsable. Diumenge, però, compartirà la responsabilitat amb els milions d’electors que optin per la seva papereta electoral. No cal escandalitzar-se: són així i pensen d’aquesta manera, i molts dels seus votants, homes i dones, també. I ja que és gairebé inevitable que Arias Cañete diumenge surti elegit diputat, és d’esperar que aquesta relliscada mental li costi, almenys, el càrrec de comissari.

A qui reclamar quan un polític l’erra?

De vegades, quan em queixo dels polítics, em diuen que perquè no em dedico a la política. No m’hi he dedicat mai ni tinc previst fer-ho, tinc altres interessos, però sempre he pensat que les decisions dels polítics són d’allò més important perquè, ens agradi o no, ens afecten a tots. Una bona decisió política pot ser molt beneficiosa per a la societat, però una mala decisió política pot tenir uns efectes devastadors sobre les persones i els territoris. I després, quan el mal ja està fet, a qui s’ha de reclamar? Doncs, normalment, allò que diuen a l’oest: reclamaciones al maestro armero.

Ara podríem parlar del fallit aeroport de Castelló, o de les autovies i línies de l’AVE (el TGV, per entendre’ns) gairebé sense usuaris per manca de demanda, o tants altres disbarats espanyols que cada dia surten als diaris. Però avui no sortirem de casa, i digueu-me masoquista si voleu. Avui parlarem dels disbarats catalans, dels disbarats nostrats, que de vegades sembla que aquí tot es faci bé i a fora tot malament i, evidentment, això no és pas veritat. I parlant d’aeroports, per exemple, no oblidem que a Catalunya el disbarat de l’aeroport de Castelló es diu Alguaire.

Construir l’Eix Transversal amb un únic carril per sentit de la marxa va ser un greu error polític que els catalans hem acabat pagant molt car, i ho seguirem pagant molt car durant molts anys degut als peatges a l’ombra, però no només car en diners sinó també en accidents, ferits i morts. Molt abans d’obrir-se i quan encara s’era a temps de rectificar, els experts ja alertaven que aquella carretera de via única per sentit era un disbarat. Els polítics catalans, però, van decidir prescindir dels experts i del sentit comú, i tirar pel dret amb aquella carretereta que després, com bé sabem, s’ha hagut de desdoblar, amb tot el que això ha comportat. No recordo que el president Pujol ni el conseller responsable ni tan sols s'hagin disculpat.

L’obsessió malaltissa d’un ministre

(Il·lustració: Gallego y Rey, El Mundo)

Votar no és un deure, abstenir-se és un dret

Que els ciutadans no només tinguin la possibilitat de votar sinó que, a més, puguin optar per no votar, són alternatives ciutadanes que formen part del catàleg de les nostres llibertats. Però ara resulta que el vot no es pot estimular des de les institucions públiques, sigui la Unió Europea o els nostres governs. Pel que sembla, a l’estat espanyol no es pot demanar institucionalment que la gent vagi a votar i, per altra banda, tampoc es pot fer propaganda a favor de l’abstenció. Sembla evident que establint aquestes prohibicions els manaires tenien por d’alguna cosa, però por a què?

Ara que s’acosten eleccions ens ho han recordat. Espanya és l’únic país de la Unió Europea on no es pot fer publicitat institucional que estimuli la participació electoral. És a dir, les nostres autoritats ens convoquen a votar però no ens poden demanar explícitament que votem. Per altra banda, la Ley Orgànica de Procesos Electorales diu en el seu article 75/7 que No se permitirá la propaganda electoral que desestimule el ejercicio del derecho al voto. Resumint, no es pot estimular el vot ni es pot estimular l’abstenció. M’agradaria que m’expliquessin els motius.

Penso que les lleis s’haurien de modificar eliminant aquestes prohibicions o, si més no, la llei electoral catalana que fa més de tres dècades que s’hauria d’haver fet i encara la tenim pendent, no hauria de contemplar aquestes prohibicions. Qui vulgui anar a votar, que ho faci, però qui sigui partidari de fer propaganda a favor de l’abstenció, també. I, al meu entendre, no és argument que en alguns països el vot sigui obligatori. No s’és més demòcrata pel fet que votar sigui obligatori. Encara diria més: com més obligacions, menys democràcia.

Europees en clau massa local

(Imatge: CataloniaDirect)

Ho vaig apuntar fa unes setmanes però en els pocs dies que portem de campanya electoral ja es veu que els polítics segueixen fent un plantejament erroni d’aquests comicis. Encara que pugui semblar una obvietat cal recordar que les eleccions del 25 de maig s’han convocat, exclusivament, per escollir els diputats del Parlament Europeu. Res més però tampoc res menys. Doncs bé, gairebé tots els partits de l’estat espanyol les plantegen en clau local, uns en clau espanyola i uns altres en clau catalana, com si Europa fos una nosa. Deixarem per a una altre ocasió comentar la lectura en clau espanyola que fan els partits d’àmbit espanyol, i ens centrarem en els partits catalans que fan una lectura en clau catalana i, concretant una mica més, en clau favorable o desfavorable a la independència de Catalunya.

Plantejar aquestes eleccions en clau catalana és un greu error estratègic en el que estan caient gairebé tots els partits catalans. No ens podem permetre el luxe de fer estimacions sobre el procés català cap a la independència a partir d’unes eleccions que, si més no directament, no hi tenen res a veure. És molt arriscat pretendre fer projeccions sobre el procés català cap a la independència a partir del resultat d’unes eleccions on hi haurà una abstenció de les que faran història. Si seguim insistint en associar aquestes eleccions a la independència de Catalunya, quina lectura farem el dia 26 sobre una participació que no arribi ni al 40 per cent? Alguns potser diran que el procés cap a la independència afluixa.

Els partits polítics no han estat capaços de transmetre a la ciutadania la importància d’Europa en les nostres vides, i aquí és on rau el problema de fons. Escoltant la quantitat de tòpics que sobre Europa ens prediquen aquests dies la majoria dels candidats t’adones que, amb molt poques excepcions, no creuen en Europa. Parlen molt d’Europa però només pensen en clau local. És dur constatar-ho però és així. Fixeu-vos que en comptes de parlar d’anar a Brussel·les i Estrasburg els candidats acostumen a parlar d’anar a Europa, com si a Europa no hi fóssim ja. Parlen d’Europa com si fos una cosa estranya i llunyana, un país tercer, com aquell que ha d’anar al Japó. Els primers culpables de l’alta abstenció serà els votants que es quedin a casa, això és evident, però la responsabilitat última s’haurà de buscar també entre uns dirigents polítics que no han estat capaços de transmetre el missatge correcte.

Quan et governen els ignorants

Tot i que no ho hauria de ser, la prepotència que es posa de manifest a partir de guanyar les eleccions amb una clara majoria absoluta resulta tan fastigosa com, dissortadament, gairebé inevitable. No ho hauria de ser però ho és, i de governants prepotents, de tots els colors polítics, en tenim exemples a dojo. També a Catalunya, amb aquelles majories absolutes de Pujol tan democràtiques com, al meu entendre, poc desitjables. És aquell discurs intel·lectualment tan poc elaborat, gens empàtic, que es basa en la raó de la força, encara que sigui la força dels vots, en contraposició a la força de la raó. Cal no oblidar que tenir els vots no necessàriament et dóna la raó, només et permet prendre decisions i governar.

Però un dels pitjors problemes que pot patir una societat democràtica és arribar a estar governada, amb el suport d’una clara majoria absoluta parlamentària, per uns polítics que, a més de prepotents, demostrin ser uns perfectes ineptes i ignorants de les particularitats del territori que han de governar. I és que la ineptitud i la ignorància dels polítics són molt perilloses i atrevides. Un polític inepte i ignorant aviat s’oblida de moltes coses, també del sentit del ridícul, això si és que n’ha tingut mai. I arribats a aquest punt potser algú es preguntarà en qui estic pensant. Doncs mireu, els governants de la Generalitat Valenciana en serien uns bons exemples. Però no pas els únics, ni molt menys. En fi, molt resumit seria això.

Bilingües o políglotes?

(Dibuix: Nació Digital)

Alguns diuen que Catalunya és bilingüe (= que usa dues llengües) però em sembla que, tenint en compte que a Catalunya es parlen més de 200 llengües, més que afirmar que Catalunya és bilingüe seria més encertat dir que molts catalans, hagin nascut aquí o no, són políglotes (= persones que parlen diferents llengües).

Jo no em considero bilingüe. Lingüísticament parlant sóc català, no sóc bilingüe. Que conec i em puc desenvolupar en espanyol i altres llengües? Afortunadament sí, però això no vol dir que sigui bilingüe sinó que, com a políglota, m’espavilo amb més d’una llengua.

Hi ha catalans amb més de cinquanta anys de residència a Catalunya que segueixen sent tan limitadament monolingües en espanyol com el dia que van arribar. És la seva opció. En canvi, en trobem d’altres arribats de molt més lluny i fa molt menys temps que són més políglotes que jo. També és la seva opció, és clar, però aquests últims em cauen molt més simpàtics.

El tèxtil català

Arran de l’escàndol mediàtic originat per l’anunci poca-solta de Desigual (el dels condons foradats) se m’ha acudit escriure un comentari sobre la situació del tèxtil català d’avui en dia, comparada amb la de fa tres o quatre dècades.

Fa quaranta anys parlar del tèxtil català era parlar de les empreses llaneres, cotoneres i sederes de, bàsicament, Terrassa, Sabadell i l’eix del Llobregat (comerciants, pentinatges, filadors, teixidors, acabadors, etc.), el gènere de punt d’Igualada i el Maresme, i segur que encara em descuido alguna cosa. Però amb les excepcions que calguin, que alguna n’hi ha i són per felicitar-los, aquell panorama industrial gairebé ha desaparegut.

Però a Catalunya tenim altres empreses que han agafat el relleu del negoci tèxtil català. Abasic S.L., una empresa tèxtil d’àmbit global que va ser fundada fa trenta anys i té la seu central a Barcelona, amb milers d’empleats i vendes a tot el mon per centenars de milions d’euros, produeix un tipus de roba força original, i potser per això Tomàs Meyer, el seu fundador i propietari, va decidir comercialitzar-la sota la marca Desigual.

Desigual no és tan gran com Mango, la marca amb la que opera una altra empresa catalana, Punto Fa S.L., amb seu a Palau-solità i Plegamans, i que Isak Andic va fundar també fa trenta anys. Però tot i que Mango ven una roba menys cridanera, aquestes dues empreses comparteixen una filosofia de negoci similar, i avui en dia Mango i Desigual són els capdavanters del negoci tèxtil amb seu a Catalunya i vendes repartides per tot el món.

El fet és que quan viatges et fas un tip de veure botigues d’aquestes marques, generalment situades en els carrers més comercials de les ciutats on operen, i amb una rotació d’oferta que demostra que al darrere hi ha unes organitzacions de disseny, producció i logística que funcionen com un rellotge. Dit això, com que del tema se’n parla sovint (diumenge TV3 hi va dedicar el programa 30minuts), vull acabar manifestant que no tinc cap constància que aquestes dues empreses estiguin relacionades amb l’explotació laboral que hi ha en algunes fàbriques tèxtils de Bangladesh.

Regne Unit i Espanya: estratègies diferents

(Dibuix: Financial Times)

El moviment independentista escocès, lluny d’esvair-se, segueix avançant i augmentant en suport popular, lentament però amb pas ferm. Tot i que respecte als unionistes britànics liderats per Cameron els independentistes encara estan en minoria, segons les últimes enquestes ja tenen més del quaranta per cent de suport popular, i ara la diferència amb els contraris a la independència d’Escòcia és de menys de deu punts. És molt, sí, però és bastant menys que pocs mesos enrere. I les enquestes només marquen tendència, d’acord, però en aquest cas la tendència sembla bastant clara.

Diuen que rectificar és de savis. El govern britànic ha vist clar que seguint pel camí de les amenaces i del discurs de la por només feia créixer l’opció sobiranista, així que darrerament està canviant radicalment d’estratègia. Ara fa un discurs més amable, un discurs que intenta ser de seducció esperant que, d’aquesta manera, hi hagi un canvi de tendència en l’evolució de les enquestes. Molt aviat veurem com acaba tot plegat, perquè a Escòcia ja tenen clar que després de l’estiu acabaran votant via referèndum.

A Espanya els savis, que també n’hi ha, estan amagats, i a Catalunya el conflicte segueix enquistat. Uns volem votar i els altres no volen que es voti perquè, no ens enganyem, intueixen que tindrien les de prendre. I a partir d’aquestes premisses, els partidaris del "doble no" (no a votar, no a la independència) segueixen predicant arguments unionistes de nul·la credibilitat i cada cop més esperpèntics. I per acabar-ho d’adobar, cada divendres el Consejo de Ministros ens regala unes decisions polítiques que, vés quina casualitat, gairebé sempre van en contra dels interessos de la majoria de catalans.

Mentrestant, l’opció independentista segueix augmentant el número de partidaris. Veurem en què quedarà la cosa, perquè aquí encara no està clar quan i en quin format podrem anar a votar. Una cosa, però, és segura: a Catalunya, com a Escòcia, també acabarem fent un referèndum. Com a demòcrata no em puc imaginar cap altre escenari alternatiu a les urnes per resoldre d’una vegada per totes allò que a Madrid en diuen el problema catalán.

Dedicat a qui predica, sense practicar-ho, que aquests no són temps de fronteres ni murs de separació

(Dibuix de Ricardo, a El Mundo)

Poden acabar prohibint el català?

No s’ha d’excloure que avui també hi haurà qui pensi que exagero però, tal com van les coses, seria irresponsable negar la possibilitat que a Catalunya aviat tornéssim a trobar-nos amb advertències com aquesta. Quan es tracta de Catalunya i el català el Gobierno, el Partido Popular i els seus ideòlegs de la Faes van a totes. Últimament ja ni dissimulen. Alguns policies espanyols, per exemple, ja no s’amaguen d’insultar amb un catalanes de mierda i apallissar a qui porta una bandera que no els agrada alhora que, com si no les veiessin, passen de puntetes davant d’altres banderes que ens recorden els temps foscos del nazisme. I el ministro? I els fiscals? I els jutges? Ni hi són ni se’ls espera.

Els catalans estem desemparats. Contínuament es perpetren des de Madrid lleis, decrets i reglaments que van clarament en contra de la llengua catalana, i cada dia està més clar que si la nostra llengua no la defensem nosaltres no ens la defensarà ningú. Constato de manera molt positiva, però, que molta gent que fins fa poc potser tenia dubtes sobre la conveniència d’una Catalunya independent ara té el convenciment que aquesta és l’única sortida digna que ens queda.

I posats a marxar, com més aviat ho fem, millor. Prèvia votació democràtica, és clar, però tenint molt clar que, si no hi ha una altra sortida, la democràcia ha de passar per davant de la legislació espanyola vigent, sobretot quan aquesta s’ha mostrat repetidament contraria als interessos de la majoria dels catalans. Tot i que la Constitución i les lleis recentralitzadores que se’n deriven no haurien de ser mai la gàbia dels catalans ni de ningú, cada dia som més els que ens sentim engabiats per un estat que, per no respectar, ja ni ens respecta la nostra llengua pròpia.

Agressions i reaccions

(Aquesta foto no necessàriament té a veure amb l’article, o potser sí)

De gent esverada n’hi ha a tot arreu i, evidentment, totes les agressions sense excepció són condemnables i s’han de denunciar sense reserves, però són tant o més reprovables encara els intents d’utilitzar en benefici propi una agressió com la que va patir diumenge Pere Navarro, insinuant-hi unes connotacions polítiques que, si no s’acaben demostrant, resultarà que només han existit en les ments retorçades i llefiscoses d’alguns personatges èticament dubtosos i políticament prescindibles.

Morositat creativa

La taxa de morositat bancària, en unes condicions determinades que ara no detallaré, és el percentatge de crèdits bancaris que no es poden tornar. Deus uns diners al banc, arriba el venciment i dius al banc que no els pots tornar. El banc té dues opcions: passar el teu deute a la categoria de morós, augmentant així la seva taxa de morositat, o donar-te un nou crèdit per poder pagar el primer, encara que el banc sigui perfectament conscient que quan arribi el nou venciment tu seguiràs sense poder pagar, amb l’agreujant que llavors el deute encara serà més elevat, perquè s’hi hauran d’afegir els interessos i despeses del segon crèdit. Què hi guanya el banc amb aquesta simulació comptable? Per una banda, que no deteriora la seva imatge pública, perquè no augmenta la seva taxa de morositat. Per l’altra, que comptabilitza una nova operació, simulant així que el seu negoci bancari segueix funcionant amb aparent normalitat.

Bé, aquestes situacions potser es donen més amb els deutes de les empreses (conec alguns casos) que amb els deutes dels particulars, però prefereixo explicar-ho en termes de deute particular perquè sigui més fàcil d’entendre per a tothom. Sigui com sigui, una de les conseqüències més visibles de la crisi econòmica que estem patint és l’augment generalitzat de la morositat. Sigui per que t’has quedat sense feina o perquè els teus ingressos han anat minvant, el fet és que molta gent no pot pagar els seus deutes, i arriba un moment que has de triar entre menjar o pagar l’hipoteca. Si pagues l’hipoteca però no menges, malament rai. Però si compres menjar i això t’impedeix pagar la hipoteca potser encara és pitjor, perquè el risc és de quedar-te al carrer, sense lloc on viure.

Els optimistes diuen que ja ha començat la recuperació econòmica. Tu ho has notat? Doncs et felicito; jo encara no he notat res. També diuen  que la taxa de morositat està baixant. Tant La Caixa com el Banc Sabadell van presentar resultats trimestrals la setmana passada, i els seus directius en van parlar, molt cofois. Però el que no s’esmenta és que, com dèiem al principi, la taxa de morositat es pot manipular al gust del consumidor, en aquest cas al gust del creditor, i la banca, uns bancs més que altres, no dubten en manipular-la. Modificant-la a la baixa mitjançant determinats mecanismes legals però financerament poc ortodoxes maquillen la situació real de l’entitat, i donen falsament una imatge més optimista que la realitat.

Conclusió: cal posar interrogants a les taxes de morositat que publica la banca, perquè en la majoria dels casos són dades falses, falses per excessivament manipulades. En els temps que corren no hi ha només la comptabilitat creativa que apliquen algunes empreses; la taxa de morositat creativa i forçada a la baixa també és, en temps de crisi, una realitat del món bancari que no s’ha d’obviar.

Societat Civil Catalana

Començaré amb una obvietat: formo part de la societat civil catalana. Per una banda perquè sóc català (bàsicament perquè visc a Catalunya i ho vull ser, deixant de banda que, en el meu cas, també hi he nascut) i, per l’altra, perquè com que no sóc militar, sóc un civil. Al meu entendre tots els catalans menys els militars formen part de la societat civil catalana. Tots vol dir tots, els demòcrates i els que no se’n senten gaire o gens, els que passen olímpicament de la política, els federalistes, els independentistes i els que no en són, els joves i els que ja han deixat de ser-ho, els que tenen estudis i els analfabets funcionals. Tots formem part de la societat civil catalana.

Ara ha sorgit un grup de gent que ha fundat una associació que han decidit anomenar Societat Civil Catalana, en aquest cas escrit amb majúscules. Com que no els vull fer propaganda no us facilitaré la feina donant-vos l’enllaç del seu manifest fundacional en el que gosen parlar en nom de “tots” els catalans, però els seus promotors i els seus historials els trobareu sense dificultat si busqueu una mica per la xarxa. Entre els seus simpatitzants hi ha gent de tota mena, des del màxim dirigent de la xenòfoba i racista Plataforma per Catalunya fins a socialistes, populares i ciudadanos, passant pel president del Círculo Ecuestre i altres personatges curiosos de la molt diversa societat civil catalana.

Reivindiquen que volen seguir sent espanyols però, en comptes de fer propaganda a favor del no a una Catalunya independent, ho fan d’una manera bastant peculiar, exigint que no se’ns permeti el vot. L’argument és aquell tan conegut que diu que a mi no m’agrada decidir, prefereixo que decideixi un altre per mi i, per tant, com que a mi no m’agrada decidir tampoc vull que tu puguis decidir. Vindria a ser com una ANC però a la inversa. En fi, totes aquestes associacions tenen data de caducitat: s’extingiran a partir del moment que els catalans, tots els catalans, puguem decidir el nostre futur a les urnes.

L’extrema esquerra

Diria que a Catalunya l’extrema esquerra parlamentària és la CUP, tot i que no fa gaire un cupero em va dir que no hi estava gens d’acord, assegurant-me que entre la seva militància independentista hi ha una mica de tot. Bé, no nego que hi pugui haver algun militant despistat, però quan els portaveus de la CUP fan les propostes que fan i parlen sense embuts i de manera tan positiva d’uns règims polítics que, com el cubà i el veneçolà, són com són, la meva conclusió és clara: la CUP és l’extrema esquerra catalana. Potser també hi ha algú d’extrema esquerra barrejat entre els neocomunistes i verds encara que, francament, tampoc hi posaria la mà al foc.

En l’àmbit espanyol i contràriament a la meva conclusió d’abans d’ahir sobre l’extrema dreta, avui no puc pas dir, per motius obvis, que l’extrema esquerra parlamentària espanyola es trobi incrustada a cal PSOE, tot i que segurament sí que hi ha gent d’extrema esquerra a Izquierda Unida. Sigui com sigui, ara mateix no sabria pas dir on es troba el gruix de l’extrema esquerra parlamentària espanyola, suposant que existeixi, és clar. A més a més, amb tanta oferta nova, de cara a futures eleccions tampoc sé veure quin partit representarà millor l’extrema esquerra.

El resum d’aquests dos comentaris sobre els extrems polítics és que així com l’extrema dreta fins i tot governa, l’extrema esquerra està molt més desdibuixada (per això avui no hi poso foto) i, no ens enganyem, amb poques o nul·les possibilitats de governar a curt termini. Com que els extrems no m’acaben de convèncer a mi això ja m’està bé, però per acabar d’arrodonir el cercle virtuós encara em semblaria millor que l’extrema dreta tampoc ho fes.

No és falsa modèstia

Avui tinc, com sempre, moltes coses a dir, però avui, precisament avui, Dia del Llibre, prefereixo que en comptes de llegir-me a mi aneu a la vostra llibreria de capçalera a comprar un llibre. O dos. A l’hora de pagar us faran un petit descompte i tot. I és que llegint llibres gairebé sempre s’aprenen coses interessants. En canvi, llegint El radar de Sarrià no gosaria pas dir el mateix. I no és falsa modèstia.

L’extrema dreta

(Foto: El Periódico)

A l’estat espanyol l’extrema dreta parlamentàriament no existeix. Com que aquesta sensibilitat política està degudament representada pel Partido Popular, el fet és que no hi ha cap partit amb representació parlamentària que sigui formalment d’extrema dreta. Aquesta particularitat té aspectes positius i negatius. L’aspecte positiu és que aquí, si més no sobre el paper, podem presumir que som un país tan políticament correcte que a la cambra legislativa no tenim extrema dreta. Formalment ho podem dir, sí, però tots sabem que això no reflecteix, ni de lluny, la nostra realitat sociopolítica.

Derivada d’aquesta realitat, la conseqüència negativa és que com que d’extrema dreta sí que en tenim, i n’hi ha en una proporció similar a la d’altres països del nostre entorn geopolític, aquesta contamina tot l’espai polític de la dreta endreçada. Així, hi ha perfils de ministre del govern espanyol que a França militarien amb tota naturalitat al Front National i, com a tals, no formarien part d’un govern de la dreta o de l’esquerra tradicionals. En conseqüència, si a Espanya hi hagués aquesta diferenciació de partits aquests personatges no formarien part del govern.

El ministres Gallardón i Fernández serien uns bons exemples de polítics d’extrema dreta incrustats en un partit de la dreta tradicional, el Partido Popular. A França, personatges així no serien ministres, mentre que a Espanya ho són amb la benedicció del partit que del centre a l’extrema dreta intenta aglutinar totes les sensibilitats polítiques i socials. Es tracta d’una una barreja ideològica que sovint genera equívocs, i que pel bé de la claredat política s’haurien d’intentar evitar. Per què no un Frente Nacional a la cambra legislativa espanyola, ben diferenciat dels populares?

Gabriel García Márquez, un veí de Sarrià

Avui els diaris de tot el món destaquen en portada la notícia de la mort de Gabriel García Márquez (d.e.p.), però no tothom sap que aquest escriptor colombià va viure uns anys a Barcelona i, més concretament, al barri de Sarrià, del 1967 al 1973, primer a la Via Augusta i després al carrer Caponata. Deixem-ne, doncs, constància.

A la foto, feta a Barcelona l'any 1973, podem veure-hi, d’esquerra a dreta, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa (l’únic d’aquests cinc que encara viu), Carlos Barral, Julio Cortázar i Josep Maria Castellet.