Espanya: Podemos, nou líder de l’oposició

Acudit: El Mundo

Ahir, a la seu del carrer Ferraz de Madrid, 235 membres del Comitè Federal del PSOE van votar sobre el suport o no del seu partit a permetre que Mariano Rajoy, del PP, segueixi quatre anys més com a president del govern espanyol. El resultat de la votació va ser que el 59 per cent hi va donar suport i el 41 per cent hi va votar en contra. Tot indica, però, que, tot i aquest suport inesperat, Rajoy s’hi estarà menys temps. Deixo al criteri del lector si, amb aquest resultat relativament ajustat de 6 a 4, el Comitè Federal representa o no la militància del PSOE i/o la sensibilitat política dels seus votants.

L’estratègia de Rajoy de fer-se l’orni i no demostrar gens de pressa durant els últims deu mesos —des de les eleccions del desembre del 2015 fins ara, passant per les segones eleccions del passat mes de juny— s’ha demostrat del tot encertada i ha donat els seus fruits. El líder popular podrà seguir exercint el seu càrrec amb el suport afegit del PSOE, el partit que fins ara exercia com a líder de l’oposició a Espanya. Als efectes pràctics, al tàndem dretà format per populares i ciudadanos ara s’hi afegeixen els socialistes i passa a ser un trio.

La deriva dretana decidida ahir pel PSOE deixarà molts efectes col·laterals, i un d’ells té molta més importància del que a primera vista pot semblar. Així, a partir d’avui el lideratge de l’oposició a Espanya l’exerciran Pablo Iglesias i el seu partit, Podemos. Es fa difícil de preveure quins efectes tindrà aquesta nova composició del mapa polític espanyol, però una cosa sembla clara: si Podemos sap gestionar amb intel·ligència aquest regal gratuït que els ha fet el PSOE, en relativament poc temps Pablo Iglesias pot esdevenir el pròxim president del govern espanyol.

Els excessos de Margallo

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 d'0ctubre de 2016 a la pàg. 7 del núm. 1.778 de La Veu de l'Anoia)

“Un atac terrorista se supera, la dissolució d’Espanya, no”. He destacat la frase en negreta per tal que no passi desapercebuda. S’ha de llegir més d’un cop per copsar el veritable abast d’aquesta afirmació que, a primera vista, pot semblar innocent, però, d’innocent, no en té res. Inclou la clàssica amenaça però, aquest cop, mig encoberta. Conté també el ja tradicional discurs de la por que la majoria de catalans tenim perfectament superat. I no cal dir que s’hi endevina igualment una manca de tacte, del tot reprovable, envers les persones que han patit en carn pròpia o en el seu entorn més proper algun episodi de violència terrorista.

Per a segons qui la defensa de “la sagrada unidad de la patria” permet qualsevol excés. Així, aquest disbarat dialèctic el va perpetrar, poc abans de la darrera Diada Nacional de Catalunya, el cap de la diplomàcia espanyola i encarregat, de facto, dels afers derivats del procés de desconnexió catalana, el ministre Margallo. Aquell dia devia sortir de casa sense agafar el maletí de les normes bàsiques de la diplomàcia, cosa que tampoc ens ha de sorprendre si tenim en compte les peculiaritats del personatge. Un es pot fàcilment imaginar que la diarrea mental del ministre pretenia menystenir i desacreditar el moviment independentista català. La realitat és, però, que, banalitzant el terrorisme, l’únic que n’ha sortit desacreditat ha estat Margallo.

Si m’encarreguessin construir una frase similar utilitzant les mateixes paraules, jo invertiria els termes, i el resultat obtingut seria més o menys aquest: “la dissolució d’Espanya se superarà, un atac terrorista, no”, sobretot quan hi ha morts pel mig. O és que algú es veuria capaç de consolar una víctima del terrorisme utilitzant com a argument la vomitada del ministre? Arribats a aquest punt, no puc evitar preguntar-me si els votants del partit d’aquest sinistre personatge hi tenen alguna cosa a dir. O potser les repetides sortides de to del ministre espanyol ja els estan bé?

El fet és que Margallo ens demostra massa sovint que quan toca el tema català té més vocació de tertulià d’una cadena mediàtica cridanera que de diplomàtic discret i assenyat. Per cert, a Margallo també se li escalfa la boca amb altres interlocutors. Així, amb pocs dies de diferència se les va tenir amb el ministre principal de Gibraltar, Fabian Picardo, que havia dit que “Espanya mai posarà la mà al Penyal”. L’espanyol li va respondre: “La mà, no, hi posaré la bandera, i ho faré molt abans del que Picardo creu”.

Disciplina de vot?

Posem per cas que un partit polític es presenta a les eleccions amb un determinat programa electoral. Posem per cas que els ciutadans que opten per votar aquest partit ho fan perquè es creuen el programa. Posem per cas que, per interessos inconfessables d’alguns dirigents d’aquest partit, es decideix, sense consultar abans la militància, actuar en sentit contrari del que diu el programa electoral. Posem per cas que alguns dels diputats elegits en les llistes d’aquest partit opten per donar suport al canvi de posició que dèiem abans. Posem per cas que altres diputats pretenen atenir-se al programa electoral amb el qual han estat elegits. Posem per cas, finalment, que el nou secretari general del partit, el qual ha accedit a la direcció mitjançant un cop d’estat contra el secretari general, pretén imposar a la totalitat dels diputats electes la seva proposta d’actuar en sentit contrari al programa electoral, al·legant la disciplina de vot que se suposa deu estar contemplada en els estatuts del partit.

Doncs bé, aquesta és la situació d’avui al PSOE. La d’avui, perquè la situació en què es trobarà demà aquest partit resulta del tot imprevisible. Queda entès que quan es parla del PSOE s’hi ha d’incloure també la seva franquícia catalana, el PSC, un partit formalment autònom que en un moment determinat pot fer una rebequeria mediàtica però que, al final, sempre acaba obeint les indicacions de la casa central.

Quin és el gran argument per intentar justificar el canvi de posició d’una part de la direcció del PSOE prescindint, cal no oblidar-ho, de demanar i obtenir abans el permís dels seus militants i votants? L’explicació que repeteixen dia sí i dia també és que anar a unes terceres eleccions seria un disbarat que no entendria ningú, com si només el PSOE en fos el responsable, quan la responsabilitat és àmpliament compartida.

Desmuntar aquest argument és molt fàcil: el que no es va entendre i va ser un disbarat va ser anar a les segones eleccions. Què ha canviat ara per poder evitar les terceres? Res, no ha canviat res. La situació d’ara és la mateixa que després de les primeres eleccions, és a dir, un bloqueig institucional dels partits a causa de la manca d’una cultura política de coalició per part de tots els partits d’àmbit estatal.

Arribats a aquest punt, té algun sentit que la nova direcció pretengui imposar la disciplina de vot a aquells diputats que tan sols reivindiquen el seu dret a atenir-se al programa electoral amb el qual es van presentar a les eleccions? No en té cap. El PSOE, i amb ell el PSC, van cap a un suïcidi polític col·lectiu. Mantenint el no a la continuïtat de Rajoy potser encara podrien salvar-se.

La presumpta autonomia del PSC

Foto: ABC

Tot i ser un partit formalment diferent i amb un funcionament teòricament autònom respecte els socialistes espanyols, els lectors habituals d’aquest blog saben que quan em refereixo al PSC el defineixo com “la franquícia catalana del PSOE”. El defineixo així no pas per menystenir els seus dirigents, militants i votants sinó que em baso en els fets observats durant les últimes dècades, fins al punt que, de vegades, per quedar bé amb vés a saber qui, han votat una cosa a Catalunya i, gràcies a la disciplina de vot imposada per la casa central, la contrària a Espanya.

Molt aviat veurem com actuen els diputats socialistes catalans a Madrid quan es voti si Rajoy ha de continuar governant quatre anys més. El primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, s’ha passat mesos dient que votarien “no”. Doncs bé, ara hauran de demostrar la seva coherència i la seva independència respecte la casa mare. Tot indica que la posició oficial que prendrà el PSOE serà la d’abstenir-se, i això equivaldria a donar suport a Rajoy. El PSOE pot dir missa repetint dia sí i dia també que abstenerse no es apoyar quan tothom sap que, en aquest cas, abstenir-se és donar un suport explícit a la continuïtat de Rajoy com a presidente del gobierno.

De moment, la dirigent socialista andalusa que aspira a liderar els socialistes espanyols ja ha advertit seriosament als socialistes catalans que s’haurà de votar el que es decideixi a Madrid i que, en aquest sentit, no permetrà cap indisciplina. Fixeu-vos en un detall força significatiu: Susana Díaz Pacheco encara no mana a can PSOE però ja es prepara el terreny, i dóna instruccions precises als diputats de la franquícia catalana com si ja hagués arribat al capdamunt del politburó socialista. Qui baixarà del burro? En menys de dues setmanes tindrem la resposta.

Política i esport

L’exhibició de banderes als podis esportius em treu de polleguera. La política intervé massa en l’esport, sovint amb interessos inconfessables. Els governants, tots, siguin dictadors o democràtics, sempre intenten aprofitar-se políticament dels èxits esportius dels seus ciutadans. Aquesta barreja entre política i esport té efectes negatius, tant per l’esport com per la política. Per l’esport, perquè és una clara intromissió sense cap justificació. Per la política perquè, quan descobreixen un esportista que s’ha drogat o ha fet alguna malifeta, la imatge del país queda igualment malmesa. Els països estan representats pels seus governants i no pels seus esportistes o cantants, per més bons que siguin.

El mèrit d’un esportista no és del país al qual pertany sinó propi (un tenista, per exemple), o de l’equip al qual pertany si es tracta d’un esport d’equip (un equip de futbol, per exemple). Per quins set sous l’èxit internacional d’un tenista o d’un equip de futbol s’ha de relacionar amb la bandera del país al qual pertanyen? De qui és el mèrit que un català de Cervera, Marc Márquez, assoleixi campionats del món de motociclisme? D’Espanya, o de Catalunya, segur que no. El mèrit és compartit entre ell mateix, el seu equip humà i, last but not least, els seus patrocinadors, que són els que posen la pasta i paguen la festa.

Fa anys vaig plantejar que tindria molt més sentit que als podis se substituïssin les banderes i els himnes dels països per, posem per cas, les banderes de Repsol o del Santander, és a dir, els logos dels patrocinadors. Aquesta reflexió està relacionada, d’alguna manera, amb la proposta que ha fet Esquerra per modificar la llei espanyola de l’esport, en el sentit de suspendre l’obligació que ara tenen els esportistes d’anar a les convocatòries de les seleccions espanyoles. S’ha de dir que els esportistes catalans, quan són convocats per les seves seleccions, ja gaudeixen d’aquesta llibertat. Però, dit això, l’aprofitament polític dels esportistes d’elit es dóna tant a Espanya com a Catalunya. Dissortadament.

La indigència política d’un ministre i la seva virreina

L’alcaldessa de Badalona, de la CUP, va donar permís als treballadors de l’ajuntament per, si volien, anar a treballar avui, 12 d’octubre, que segons el calendari de l’estat resulta que és un dia festiu. Tant se val el que celebrin avui a l’estat espanyol ja que aquest detall resulta del tot irrellevant. L’oferta de l’alcaldessa als treballadors que optessin per anar a treballar avui era que, per compensar-ho, tindrien festa el divendres 9 de desembre. És a dir, les hores anuals treballades serien les mateixes per a tots els treballadors, tant els que anessin a treballar avui com els que no hi anessin.

Com que aquestes són pràctiques molt habituals entre les empreses privades amb les quals m’he mogut tota la vida, quan em vaig assabentar de l’oferta de l’alcaldessa no hi vaig donar la més mínima importància. Per altra banda, no tinc gens de simpatia cap a la CUP, un partit que es troba als antípodes de les meves idees polítiques. I, com que no la conec de res, tampoc experimento simpatia ni antipatia personal cap a l’alcaldessa badalonina. Però, dit això, considero que l’oferta feta als treballadors era correcta.

Però, fins i tot per aquestes nimietats, sempre hi ha algú amb sou a càrrec de l’estat que vigila que els catalans no surtin mai del carril marcat. Per donar una imatge de control absolut sobre els ciutadans, durant el franquisme hi havia la lucecita del Pardo que sempre estava encesa. Ara la llumeta ha quedat substituïda pels ministres populares. No diré res de nou si recordo que des de fa bastant temps la política espanyola envers Catalunya només té una regla fixa: qui passa de la ratlla, l’orella se li talla.

Així, el personatge que s’està guanyant a pols el primer lloc del podi dels pitjors ministres espanyols des de la guerra incivil espanyola, Jorge Fernández Díaz, quan dilluns es va assabentar de l’oferta de l’alcaldessa va donar ordres taxatives a la virreina Llanos de Luna per portar el tema als tribunals. No cal dir que la justícia ha actuat amb una rapidesa inusitada, i ahir va traslladar a l’alcaldessa la prohibició de tirar endavant la seva mesura. El sarcasme final: les parts en conflicte han estat citades per presentar-se demà al jutjat. És a dir, a misses dites.

Dos rumors sense confirmar

És a punt de fer-se pública la notícia d’un intercanvi de directors entre els diaris El País i La Razón, tots dos fets a Madrid (Espanya) tot i que aquest últim és de propietat i direcció catalanes. Així, després d’un relativament curt procés de confluència entre les respectives línies editorials o, més ben dit, d’un gir copernicà de la línia editorial d’El País cap a la que defensa La Razón, Antonio Caño es farà càrrec de la direcció de La Razón i Francisco Marhuenda (àlies “¡eh, que yo soy catalán!”) passarà a dirigir El País. Tant Marhuenda com Caño no hauran de fer cap esforç per seguir les directrius marcades, respectivament, pels seus caps: el Príncipe de las Tinieblas per part dels Lara (Planeta), i José Luis Cebrián, il capo de Prisa. I els lectors ni ho notaran.

És a punt de fer-se pública la notícia que les veïnes passaran a ser benvolgudes per part de l’administració municipal, amb l’objectiu de situar-les al mateix nivell que els veïns, els quals ja reben el tractament de benvolguts des de fa temps. Així, la utilització de l’expressió discriminatòria “benvolguts veïns i veïnes”, tan habitual en les cartes de l’Ajuntament de Barcelona, quedarà prohibida per un decret urgent de l’alcaldessa adreçat als funcionaris i càrrecs polítics que s’hagin de comunicar oralment o per escrit amb els seus administrats. Mentre es mantingui aquesta moda tan ridícula de desdoblar per sexes, la nova fórmula serà “benvolgudes barcelonines i benvolguts barcelonins”. Mentrestant algú ha dit, al meu entendre amb força encert, que la neollengua moralitzant d'aquesta genteta (...) mostra una ignorància colossal i menysprea la intel·ligència.

Dos errors greus de Convergència

(L’article original en versió paper es va publicar el 30 de setembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.776 de La Veu de l'Anoia)

El partit polític català més important des de la recuperació de la democràcia darrerament ha comès dos errors greus que no s’acaben d’entendre. El fet inqüestionable és que els errors polítics no surten mai de franc i, tard o d’hora, sempre s’acaben pagant a les urnes. Els convergents ja ho estan experimentant amb una davallada important del suport popular, una davallada que no està gens clar que ja s’hagi aturat.

El primer error de pes va ser el canvi de nom del partit. Convergència era i continua sent una marca política excel·lent i són molts, convergents i no convergents, els que no han entès que es decidís enterrar-la. No és excusa la precària situació econòmica del partit —al capdavall, una situació que comparteixen gairebé tots els partits— ni les malifetes fiscals de Jordi Pujol i la seva família. Agradi o no, Jordi Pujol ja forma part de la història de Catalunya, i no precisament per aquest trist episodi fiscal sinó per una llarga trajectòria política, globalment positiva, que només des d’un sectarisme extrem es pot negar.

Relacionat amb el canvi de nom, el trist paper de Convergència en el congrés que havia de decidir el nou nom del partit és segur que no passarà a formar part del catàleg dels encerts polítics de la nostra història. I els primers intents fallits de registrar el nom del nou partit, tampoc, i això sense negar la més que evident intencionalitat política del Ministerio del Interior espanyol, sempre disposat a posar pals a les rodes a tot el que faci olor de català. Però l’actitud anticatalana del govern espanyol no pot ser mai una excusa; era d’esperar. Els polítics consideren que rectificar és acceptar l’error, i per això no ho acostumen a fer. Però si la nova direcció convergent s’ho mirés amb sentit crític, recuperarien l’antic nom, demanarien disculpes a la militància i debat tancat.

L’altre error convergent va ser presentar-se a les eleccions amb Esquerra, però com que d’això ja n’he parlat sovint ara no repetiré els meus arguments. La conclusió lògica d’aquestes perilloses aventures transversals és que amb la llista conjunta s’han perdut vots. Ara demanaria que es fes un petit esforç intel·lectual: si, a Espanya, PP i PSOE es presentessin a les eleccions amb una llista conjunta, guanyarien vots o en perdrien? En perdrien, tant per la dreta com per l’esquerra. El votant decebut canvia tranquil·lament de partit; d’oferta alternativa no en falta. A Catalunya passa el mateix. L’opció política no és com una religió que es manté inamovible tota la vida.

Inflació desmesurada d’estructures administratives

Fem un petit repàs. Barri (Sarrià), districte (Sarrià-Sant Gervasi), municipi (Barcelona), àrea metropolitana (Barcelona), comarca (Barcelonès), província (Barcelona, o les vegueries que alguns reivindiquen per substituir les províncies), nació (Catalunya), estat (Espanya), Europa, ONU. Em surten una desena de nivells d’administració públics/polítics per tenir ben controlats els ciutadans, encara que en teoria tots vetllen o haurien de vetllar pels nostres interessos i el nostre benestar. Al capdavall ens administren els nostres diners.

No creieu que estem davant d’una exageració d’estructures públiques? La pregunta és retòrica, és evident que és una clara exageració. Us heu parat a pensar que en cadascuna d’aquestes estructures hi treballen moltes persones que cobren uns emoluments públics que, és bo recordar-ho, no cauen del cel sinó que es paguen amb els nostres impostos? No creieu que potser estem massa controlats per les administracions públiques, que tota aquesta despesa no ens la podem permetre? Heu calculat quants mesos de cada any hem de treballar per mantenir tot això? No ho feu, us agafaria un infart.

Més. En algunes d’aquestes estructures el control directe del ciutadà és inexistent, és a dir, massa sovint els seus dirigents polítics no accedeixen al càrrec per elecció popular sinó per decisió digital dels dirigents dels partits polítics. Sabeu qui decideix els membres del consell de districte? Els veïns, potser? No, els partits. I els dirigents de l’àrea metropolitana, hi són per elecció popular? No. I els dirigents comarcals? Tampoc. El ciutadà tampoc pot votar els diputats de les diputacions provincials, uns organismes opacs que maneguen uns pressupostos elevadíssims.

Caldria reformar/simplificar/reduir dràsticament tota aquesta gegantina infraestructura? És evident que sí. Però què fan els partits polítics que viuen del sistema? A banda de discursos grandiloqüents, res de res. Potser començaria a ser l’hora que els ciutadans ens quadréssim. Com? No ho sé. Pensem-hi!

Han guanyat els colpistes

Divendres passat, comentant el cop d’estat del carrer Ferraz de Madrid, acabava el meu comentari dient que és “... un episodi molt lamentable que encara està per veure quines conseqüències pràctiques tindrà per uns i altres”.

Doncs bé, ara ja sabem quina ha estat la primera conseqüència: Sánchez ja no hi és, li han tallat el cap, l’han fet plegar de manera matussera i poc democràtica, i és que els colpistes ni tan sols van permetre que el vot fos secret, amb urna i papereta, com demanaven molts dels assistents al politburó.

Perquè el vot sigui lliure i no condicionat a res ni a ningú el vot ha de ser secret només que ho demani una persona, i aquesta vegada ho van demanar gairebé la meitat dels votants. Però la facció colpista no va permetre que una votació de tanta transcendència es fes de manera lliure i secreta, un detall no menor de com poden anar les coses a partir d’ara.

Amb el vot a la vista de tothom, els líders del sector colpista van poder controlar cadascun dels seus afins, no fos cas que algú s’extraviés del camí marcat. A can PSOE sembla mantenir plena vigència aquella frase d’Alfonso Guerra, àlies mienmano: quien se mueva no sale en la foto.

Però els militants, simpatitzants i votants d'un partit no perdonen les frivolitats i errors dels seus líders, i el PSOE n'ha comès tants que tardarà anys a recuperar-se.

Cop d’estat

Ara ja no cal dissimular, a can PSOE hi ha hagut un cop d’estat. Així, un secretari general elegit democràticament, el qual només pretenia intentar portar a terme el programa electoral del partit amb el que es va presentar a les eleccions i, per tant, només pretenia respectar la voluntat dels seus electors, ha estat sotmès des de fa mesos a una pressió intensíssima per part de molts estaments públics i privats i, també, i això és el més greu d’aquest trist episodi, per part d’alguns companys de politburó del seu propi partit. Sovint es diu que hi ha adversaris, enemics i companys de partit; doncs bé, ara s’ha tornat a posar en evidència la cara més fosca de la política, és a dir, la traïció dels teus propis companys de partit. Vull aclarir que qui escriu això ni és ni ha estat mai socialista, ni té cap lligam amb la persona a la que s’intenta defenestrar però, com diuen a l’oest, lo cortés no quita lo valiente.

No és cap secret que els dirigents colpistes han comptat amb la col·laboració entusiasta i les simpaties gens dissimulades del seu teòric rival polític, el PP. I dic teòric perquè cal no oblidar que l’objectiu últim d’aquest cop d’estat és permetre que Rajoy, el cap visible del partit polític més corrupte de l’estat, repeteixi quatre anys més com a presidente. Com que el pensament és lliure, un pot pensar que hi ha pogut haver trànsit de maletins cap els colpistes, i no necessàriament de diners; els favors també es poden pagar amb dinades. El fet és que la coincidència d’uns interessos foscos molt transversals, és a dir, la voluntat dels dirigents del PP, dels dirigents deslleials del PSOE, de les grans empreses, de la banca i de la majoria dels mitjans de comunicació han confluït todos a una en aquest cop d’estat, un episodi molt lamentable que encara està per veure quines conseqüències pràctiques tindrà per uns i altres.

El gran problema d’Espanya es diu Catalunya

Il·lustració: Les Echos

Diumenge es van celebrar unes eleccions a Galícia i Euskadi que alguns, potser molts, esperaven que fossin decisives per poder desencallar un assumpte pendent de resoldre des de fa nou mesos: la investidura, a Espanya, d’un presidente del gobierno després d'haver-se celebrat dues eleccions sense aconseguir-ho. Podríem catalogar-ho com un nou episodi de la tan desacreditada Marca España.

Els resultats electorals van ser més o menys els que s’esperaven: 1/ la confirmació de les més que previsibles victòries del PP a Galícia i del PNV a Euskadi; 2/ l’enfonsament del PSOE; 3/ la constatació que els partits diguem-ne constitucionalistes (PP, PSOE i C’s) són políticament residuals a Euskadi; i 4/ la prova del cotó que demostra que l’obsessiu anticatalanisme dels ciudadanos no troba clientela en aquells dos territoris: zero diputats de 150. I jo que me n’alegro!

El molt qüestionat líder socialista, Pedro Sánchez, segueix mantenint una postura no acceptada per tothom però, al meu entendre, absolutament coherent i honesta: atenir-se al seu programa electoral. Sánchez es va comprometre amb els seus electors a intentar fer fora els populares del gobierno, i assegura que mantindrà la seva paraula, és a dir, que en cap cas els ajudarà a repetir mandat. Però Sánchez no és el problema de la política espanyola, ni molt menys. Chapeau per Sánchez!

El gran problema d’Espanya es diu Catalunya o, el que és el mateix, el vot dels 17 diputats independentistes catalans. Si aquests diputats renunciessin a l’independentisme, a Espanya ja hi hagués hagut gobierno després de les eleccions de desembre del 2015. Ens hauríem pogut estalviar les eleccions de juny i unes més que previsibles terceres eleccions que, cal no descartar-ho, ens podrien deixar un escenari polític molt similar al d’ara. De continuar així les coses, res impediria la celebració d'unes quartes eleccions a l’estiu del 2017. Potser el problema és que la llei està mal feta. Potser, no; segur.

Sindicats insolidaris amb els aturats

L’aturat té com a objectiu prioritari trobar una feina, i un dels objectius de les empreses que poden oferir a l’aturat el lloc de treball que busca passa per unes instàncies públiques que no posin traves al creixement de l’economia ni a la contractació laboral. Com més creix l’economia més llocs de treball es creen, i no entrarem ara en la baixa qualitat, absolutament vergonyosa, dels nous contractes laborals que s’estan oferint, perquè això seria un altre debat.

CC.OO. i l’UGT s’han manifestat radicalment en contra de la proposta de la Generalitat per alleujar una mica la cotilla excessiva que regula els horaris comercials de botigues i centres comercials, així com d’obrir un camí cap a la liberalització total de les rebaixes. Qui sap millor que ningú quan i com cal oferir rebaixes a la seva clientela que el mateix botiguer? Qui és un dirigent sindicalista, que del negoci dels botiguers en sabrà tant com jo de física quàntica, és a dir, gens, per decidir quins dies poden d’obrir i a quina hora han de tancar els comerços?

Que aquests aspectes de la vida comercial no s’haurien de regular és de sentit comú, però es veu que el sentit comú no abunda gaire en determinats estaments, oficials o no. Avui toca el rebre als sindicats per la seva ingerència inoportuna. Fa temps, des d’aquest mateix blog, li va tocar el rebre a l’administració pública. Han passat més de sis anys però sembla que no hagi servit de res. Aquesta obsessió per intentar controlar-ho tot ens està portant a la misèria, i qui en surt més perjudicat és el treballador que es troba a l’atur.

Euskadi i Galícia, jornada de reflexió

Abans d’ahir va començar la tardor meteorològica però dilluns, amb els resultats de les eleccions basques i gallegues, començarà una tardor que se’ns farà molt llarga i que, políticament, serà de les més calentes dels últims anys.

Lisboa vs. Barcelona: els carteristes

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de setembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.774 de La Veu de l'Anoia)

Espanya sempre s’ha mostrat prepotent amb Portugal, i sempre ha viscut d’esquena al germà pobre peninsular. La premsa espanyola considera que tot allò que passa al sud de Galícia i a l’oest de La Raya —la frontera que separa Extremadura de l’Alentejo— no té cap interès. Cal dir que aquesta situació no es dóna en sentit contrari. Mentre la premsa portuguesa parla molt d’Espanya i els portuguesos estan perfectament informats sobre què passa al país veí, la premsa espanyola es limita a parlar de Portugal només quan es produeixen desgràcies, com un greu accident o un gran incendi forestal, un clàssic de cada estiu. S’ha de dir, però, que aquesta anormalitat s’ha corregit una mica en els últims anys, quan Lisboa s’ha convertit en un destí clàssic de cap de setmana.

Des de fa bastants anys he viatjat amb una certa freqüència a Lisboa, una ciutat amable i agradable. El ciutadà portuguès potser és més eixut que l’espanyol, però és, de lluny, molt més educat: els portuguesos no criden. Ara, a Lisboa, també tenen molt turisme. I, com aquí, els lisboetes pateixen els problemes associats a un turisme creixentment massificat i concentrat en pocs espais de la ciutat. És una massificació comparable a la de Barcelona, de la qual en gaudeix qui en fa negoci i la pateix la resta.

Els carteristes dels tramvies lisboetes, per exemple, són tota una institució. Cal anar sempre alerta. Alerta amb les motxilles penjades a l’esquena i les bosses de mà que no tanquen bé. Els carteristes es concentren en les línies més turístiques, i també van disfressats de turistes. Si no ets d’allà, a primera vista són difícils d’identificar; després, quan els veus actuar amb aquell savoir-faire t’adones que la seva gran professionalitat està, com a mínim, a l’alçada dels carteristes de Barcelona.

Davant d’un problema com aquest, les autoritats poden ignorar-lo i amagar el cap sota l’ala, o fer-hi front sense complexos. Doncs bé, les autoritats lisboetes ja fa anys que van optar per reconèixer obertament el problema, i intenten minimitzar-lo avisant profusament les víctimes potencials amb grans cartells penjats als tramvies així com als indrets més turístics. Com a usuari regular del transport públic barceloní m’agradaria veure avisos similars. Si les autoritats reconeguessin obertament el problema i avisessin, els carteristes de Barcelona no ho tindrien tan fàcil. Quan veig els turistes japonesos a la zona de la Sagrada Família amb aquella despreocupació per les seves pertinences se’m posen els pèls de punta.

Baralles a l’esquerra de l’esquerra

També hauria pogut titular aquest article com baralles entre comunistes, perquè la majoria dels seus protagonistes reivindiquen aquesta ideologia com l’objectiu màxim dels seus desitjos polítics. Així, un dels grups parlamentaris més peculiars del Parlament de Catalunya, peculiar també per l’estrany nom escollit, és CSQEP, Catalunya Sí Que Es Pot. QWERTY en llenguatge popular. Es tracta d’una coalició formada per una amalgama de vells comunistes, vells no necessàriament per edat sinó per defensar unes idees polítiques que sempre que s’han aplicat s’han demostrat nefastes pels ciutadans que les han patit a l’URSS i l’Europa de l’Est, a Corea del Nord, a Cuba, Nicaragua, Veneçuela i altres països americans.

Són els hereus del vell i prestigiós PSUC, l’únic partit polític que va actuar, clandestinament, és clar, i jugant-se literalment la vida, durant la nit negra del franquisme. Des de les antípodes ideològiques no em cauen els anells per manifestar que algun dia haurien de rebre un homenatge transversal, ben merescut, per part de la societat catalana.

Però des que es va donar per políticament amortitzat el PSUC els seus hereus es presenten, normalment col·ligats, amb dues marques. Per una banda, la més institucional ICV, amb una llarga experiència de govern a la ciutat de Barcelona i conurbació. Un exemple són els 32 anys seguits (1979-2011) governant l’ajuntament de Barcelona juntament amb la franquícia catalana del PSOE, i ara ja en porten més d’un governant amb els podemitas i comuns de la senyora Colau. L’hereu menor és EUiA, de caràcter teòric més radical però, als efectes pràctics, un xaiet obedient a ICV a canvi de tocar una mica de poder. Als fets em remeto.

En fi, la guerra d’egos dels hereus del PSUC es veia venir des del dia que van decidir anar plegats amb els Podemitas, i ara sembla que estem a punt d’assistir a un inevitable xoc de trens perfectament previsible. Caràcters tan forts com el del diputat Coscubiela, demostració pràctica de com un bon sindicalista pot esdevenir un mal polític, o el del diputat Franco que es fa dir Rabell, del qual deien que com a líder veïnal no ho feia pas malament, difícilment poden formar equip amb un personatge amb un afany de protagonisme inusitat com Albano Dante Fachín, que en poc temps ha passat de ser l’editor d’una revista de poble, Cafè amb Llet, a liderar la franquícia catalana de Podemos. La guerra està servida.

Mafalda

Mafalda és una nena de sis anys que fa de protagonista d’un còmic en format de tira diària que es va començar a publicar fa 52 anys. La tira s’ha publicat i es continua publicant en diaris de tot el món. El seu autor és l’argentí Joaquín Salvador Lavado, més conegut com a Quino, fill d’emigrants andalusos.

Mafalda es mostra sempre molt crítica amb tot el que no li agrada i en les seves tires còmiques mostra un interès molt especial pels temes polítics. Les seves sentències s’han fet famoses arreu, i com que es dóna el cas que coincideixo amb aquestes dues característiques —la crítica i l’interès per la política— sovint em sento força identificat amb aquest entranyable personatge.

Una de les seves frases m’agrada especialment: “M’estimo més causar molèsties dient la veritat, que causar admiració explicant mentides”. No cal dir que la veritat pot tenir moltes lectures i no voldria pas donar a entendre que tant la Mafalda com qui això escriu en tenim el monopoli. Però, dit això, m’agrada molt més la gent que defensa les seves posicions prescindint de les molèsties que pugui causar que la que sempre intenta queda bé amb tothom. La majoria dels nostres polítics quedarien enquadrats en aquest segon grup. Dissortadament.

Tres quarts de nou

Hi ha qui pateix una confusió —vull pensar que involuntària— entre els termes llegir i interpretar, i a partir d’aquesta confusió es poden treure conclusions lingüísticament errònies. Un text o una expressió oral només es poden interpretar de manera textual. Així, l’expressió tres quarts de nou de lectura només en té una: tres quarts de nou. Una altra cosa ben diferent és interpretar què ens diu un rellotge clàssic (una esfera amb dues agulles) quan marca que són tres quarts de nou. En aquest cas les interpretacions no necessàriament han de ser coincidents. A uns —a mi, per exemple— ens sembla lògic i racional traduir aquella imatge per tres quarts de nou. Un britànic, en canvi, ho traduirà per a quarter to nine. Un espanyol en dirà las nueve menos cuarto, o las ocho cuarenta i cinco. Cada llengua té les seves normes i particularitats. Així, per més que algú, des del seu particular, i equivocat, punt de vista, pugui considerar-ho més lògic i racional, en català és incorrecte i poc respectuós amb la nostra llengua parlar de les vuit quaranta-cinc. Les interpretacions orals o escrites que es poden fer d’una esfera i dues agulles són convencionalismes que varien d’una llengua a una altra, i totes s'han de respectar. Pretendre imposar, com fan algunes persones amb mentalitat tancada, la forma de dir l’hora mitjançant la traducció literal de la seva llengua (posem per cas, l’espanyol) a una altra (posem per cas, el català) no deixa de ser una forma més de colonialisme. En aquest cas, colonialisme lingüístic.

El Fuenteovejuna de la premsa espanyola

Des de l’endemà de les últimes eleccions estatals assistim a una pressió mediàtica generalitzada cap a Pedro Sánchez que fa rumiar molt sobre el paper de la premsa i de determinats partits polítics en democràcia. Així, ara, el Fuenteovejuna todos a una de la majoria dels mitjans de comunicació espanyols contra el líder del PSOE pretén fer-lo responsable de la convocatòria d’unes molt probables terceres eleccions. Ho diuen des del mes de juny i ho repeteixen dia sí i dia també, i sembla que només per això ja hagi de ser veritat. Doncs no, no és veritat, Sánchez no serà el responsable d’haver de repetir eleccions.

Seria bo que tots plegats fóssim capaços d’estudiar la situació amb una mica més de perspectiva històrica. La causa principal d’haver de tornar a les urnes al desembre ha estat la prepotència de Rajoy i els seus ministres exercida en els darrers quatre anys de majoria absoluta parlamentària. Un incís: són els mateixos mitjans que diuen que Catalunya, tot i tenir una majoria absoluta parlamentària independentista, no té una majoria social, ja que el suport electoral dels partits independentistes només és del 48 per cent. Però s’amaga interessadament que la majoria absoluta de Rajoy encara tenia un suport electoral menor: el 44 per cent.

Sánchez demostra que el seu és un posicionament coherent: complir el programa electoral. No poden dir el mateix populares i ciudadanos, que han incomplert repetidament els seus compromisos amb els votants. Unes polítiques autoritàries i recentralitzadores, unes lleis que en un país normal no passarien el llistó dels mínims estàndards democràtics, i una manca absoluta de respecte cap a l’adversari ha estat durant quatre anys una combinació políticament tòxica que ara, lògicament, passa factura al partit més votat. El culpable, doncs, no és Sánchez; es diu Mariano Rajoy.

Ahir? Rebé, un èxit

(Il·lustració trobada a la xarxa; desconec qui n’és l’autor)

Per raons que no són del cas, de les últimes cinc diades només vaig participar en la primera (2012). Tot i seguir-la des de la distància, no tinc cap dubte que les concentracions populars d’ahir van tornar a constituir un gran èxit d’organització i de participació. Ara bé, entrar en el debat de les xifres d’assistents és molt cansat i no porta enlloc; no les sabrem mai. Són xifres que varien molt segons provinguin dels organitzadors, de les policies municipals, dels partits polítics, de la Delegación del Gobierno, etc. Cadascú escombra cap a casa seva, i totes les parts involucrades fan trampa. I les que no en fan, fan trampeta. El fet és, però, que en les democràcies consolidades no es compten manifestants sinó vots, i ens hem de concentrar en això, en anar a votar quan toqui per més mandra que ens faci.

Diuen a l'oest que es de bien nacido ser agradecido. Aquest any cal agrair la col·laboració especial d’un tal Margallo, ministre del Gobierno de España, pel seu ajut inestimable en relacionar independentisme i terrorisme —va venir a dir que el primer és més dolent que el segon— just el dia abans de la manifestació. Aquí teniu les seves fastigoses declaracions; són de jutjat de guàrdia. Cal agrair també la col·laboració anticatalana dels grans diaris espanyols. Anticatalana en el sentit d’anar en contra de la voluntat majoritària dels catalans, és a dir, de poder votar què volem ser de grans. Avui en dia un editorial d’El Mundo és perfectament intercanviable amb un de La Razón, i viceversa. O amb un de La Vanguardia, o d’El Periódico. La consigna sempre és: contra la deriva independentista de Cataluña, todos a una. España Una, Grande y Libre. Ah, i sense oblidar aquella màxima que diu que el toro no sufre. Insuperable. Mentrestant, nosaltres anem marxant.

Burkini i nudisme

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de setembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.772 de La Veu de l'Anoia)

Per si hi ha algun lector que desconegui què és, el burkini és aquesta mena de vestit de bany femení, no cenyit, que només deixa al descobert cara, mans i peus. I com que veig que tothom s’atreveix a opinar sobre què s’hauria de fer amb les senyores que opten per anar a la platja amb el burkini, també em veig amb cor de dir-hi la meva.

Començaré dient que em costa d’entendre que hi hagi senyores que es trobin confortables amb el burkini, una peça de roba que, a més a més, un cop mullada deu ser bastant incòmode de portar. Però, dit això, em costa igualment d’entendre que hi hagi persones, incloent-hi també autoritats municipals i de més alt rang polític, que pretenguin que el burkini es prohibeixi. Aquesta mania de legislar-ho tot!

Qui sóc jo per imposar què s’han de posar —o què no s’han de posar— les senyores que van a la platja? Qui és un alcalde, o un ministre, per decidir com han d’anar vestides, o desvestides, les senyores que volen gaudir d’un bany? Al meu entendre, en aquestes coses les autoritats no hi haurien d’intervenir, que ja tenen prou feina.

Deixem el burkini i passem a les platges nudistes, que una cosa i l’altra estan més relacionades del que pot semblar. Hi ha un refrany que diu que “per tot hi ha de tot”, i ve a dir que a tot arreu hi ha persones de tota mena. Així, entenc perfectament que hi hagi persones a les quals no els agraden les platges on la gent va sense roba, com entenc també que n’hi hagin que siguin partidàries de practicar el nudisme.

A prop de Ciutadella hi ha dues cales que podríem qualificar de familiars, Macarella i Macarelleta. A la primera no s’acostuma a practicar el nudisme, a la segona sí. Doncs bé, és ben senzill. Segons quins siguin els teus gustos, quan ets a la zona tries a quina cala estens la tovallola. Cal regular-ho? Diria que no, aquestes coses s’autoregulen amb el temps, i amb l’ús del burkini segurament acabarà passant el mateix.

Amb l’ús del burkini, però, sí que hi veig un inconvenient que pot tenir conseqüències negatives per a la senyora que el porta. Així, qui utilitzi burkini ha de saber que, si se li presenta un problema quan és a l’aigua i no pot tornar a la platja pels seus propis mitjans, el salvament serà més llarg i complicat: no és el mateix arrossegar un cos amb bikini que un cos amb burkini.

Hauria pogut il·lustrar aquest article amb la foto d’un grup de monges catòliques banyant-se a la platja amb els seus hàbits. Però he decidit no fer-ho, que algú potser s’ho podria prendre com una provocació.

És masoquista la meitat dels catalans?

Pocs negaran les moltes agressions, menyspreus i maltractes culturals, lingüístics, inversors, policials, judicials i de tota mena que Catalunya i els catalans estem rebent dia sí i dia també des del Gobierno i altres institucions públiques espanyoles. Ep!, me’n guardaré prou de dir, però, que l’agressora és Espanya. A Espanya hi ha de tot, també persones molt raonables, més o menys com passa a Catalunya. Avui no parlo del país sinó de les institucions públiques que el representen.

Sovint em pregunto per què el suport a la independència de Catalunya només té la simpatia de la meitat de la població catalana. Tanta ignorància hi ha entre els altres catalans, aquells que prefereixen continuar vivint sota la dependència aclaparadora d’una Espanya de caràcter colonial en gairebé tots els àmbits? Tan negativa veuen la proposta, al meu entendre i al de molta altra gent, més que raonable, de fer una aposta seriosa per establir un marc propi de relacions amb Europa, és a dir, de poder passar comptes directament amb Brussel·les evitant els actuals intermediaris, peatges i comissionistes de Madrid? Tanta por els fa la perspectiva d’un nou marc de relacions de bon veïnatge i tracte educat, de tu a tu, amb els nostres veïns espanyols?

Quantes més agressions s’hauran de rebre per fer obrir els ulls a tots aquells que encara no són capaços d’adonar-se de la realitat colonial aclaparadora —en el sentit més negatiu del terme colonial— que ens envolta? Però, ben mirat, tampoc s’ha d’excloure la possibilitat que molts catalans, els altres catalans que dèiem abans, siguin masoquistes de mena. I, si fos així, tot i que jo no ho crec, els defensors d’un estat propi tindríem mala peça al taler.

Res és de franc

(Aquesta foto l’he tret d'aquí. De dreta a esquerra: Josep Pla, Francesc Pujols, Josep Maria de Segarra, Antoni López Llausàs i Josep Maria Planes. Any 1930.)

Francesc Pujols (1882-1962, escriptor i filòsof català) s’adreçava així a Josep Pla (1897-1981, escriptor i periodista català):

“Ja deu saber que jo sóc l’autor d’una frase que tingué molt d’èxit: la que diu que, a conseqüència de les condicions que aquest país té per comprendre la realitat, arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat... Ara li afegiré que no solament no tindrem res pagat, sinó que tot el que fem ens costarà caríssim...”

Normalment només es tendeix a recordar la frase destacada en negreta però, amb l’afegitó, Pujols tocava més de peus a terra i anava sobrat de raó. Ser realista és una virtut que no tothom és capaç de practicar, i el nostre feixuc dia a dia ens ho demostra.

Les coses no surten mai de franc, i les reivindicacions polítiques dels catalans, contràries als interessos d’un estat tan potent com l’espanyol, encara menys. Ara bé, que tinguin un cost, per elevat que sigui, no vol pas dir que no siguin justes i/o que siguin impossibles d’assolir.

Pensant en el meu futur i en el dels meus descendents, no cal dir que estic disposat a pagar la part alíquota que em toqui pel fet que Catalunya esdevingui un país independent, un país que pugui passar comptes directament amb Brussel·les prescindint dels actuals intermediaris. I com que estic convençut que pels catalans serà un bon negoci des de tots els punts de vista, al final tothom donarà per bones les travetes de tota mena que dia sí i dia també ens fan des de l’oest.

Gestos populistes de cara a la galeria

Foto: btv.cat

S’ha fet públic (per exemple, aquí i aquí) que l’Ajuntament de Barcelona (sí, sí, el dels gestos populistes de cara a la galeria), va contractar un grup d’aturats de llarga durada amb l’encàrrec de localitzar, inventariar i començar el procés administratiu per fer retirar als propietaris dels edificis del districte de Nou Barris les plaques franquistes del Instituto Nacional de la Vivienda que encara estan penjades. Casualment, o potser no és tan casual, Nou Barris és el districte on, a les eleccions municipals, els comuns van tenir la millor collita electoral de la ciutat; van superar el trenta per cent dels vots, més del triple que els obtinguts a Sarrià. Un pot pensar —el pensament és lliure— que aquest nou gest populista de la senyora Colau vindria a constituir una mena de compensació en diferit pels serveis prestats en forma de vots.

És el mateix ajuntament que no fa gaire va canviar el nom de la plaça Lluchmajor per plaça de la República. No va quedar gaire clar si els comuns que ens governen es refereixen a les repúbliques —espanyola i catalana— proclamades als anys trenta del segle passat, o a la futura república catalana que ara mateix s’està gestant. Ara bé, observant com en els seus mítings polítics costa de trobar-hi senyeres —i ja no diguem estelades— i, en canvi, es mostren moltes banderes republicanes tricolor, és a dir, espanyoles, un pot concloure que, amb les noves plaques de la plaça Lluchmajor, els que s’anomenen capdavanters de la nova política es deuen referir a les velles repúbliques dels anys trenta del segle passat.

Es podrien posar molts més exemples dels gestos populistes amb els quals setmana sí i setmana també ens obsequia l’alcaldessa de Barcelona, però per no cansar el lector ho deixo aquí. D’aquestes actuacions de caràcter populista els dirigents comuns en diuen una nova manera de fer política, i hi ha ciutadans que s’ho creuen i tot. Al·là els conservi la vista!

Un matí d’agost a Barcelona (2/2)

(Ve d’aquí)

Travesso el mercat per dins quan encara no hi han les aglomeracions habituals dels turistes que van per lliure, i dels grups de turistes que porten guia amb paraigua aixecat per fer-se veure. Hi ha parades obertes però molts locals encara estan tancats, alguns tot just comencen a obrir. Al conegut Bar Pinotxo, per exemple, que els habituals diuen que ja no és el que era, encara tenen la persiana a mitja asta. La gent es lleva tard.

Segueixo baixant fins a Fernando (encara no m’he acostumat a dir Ferran), giro a l’esquerra i camino fins a la plaça de Sant Jaume. Em fico pel carrer del Bisbe i passo per davant de la Casa dels Canonges. Llavors entro a l’Arxiu Històric de la Ciutat i veig l’exposició “Les veus de les dones. Guerra Civil, Franquisme i transició”. Tot i que només entrar s’intueix la ideologia esquerranosa de qui l’ha muntat, l’exposició és prou digna; la recomano. Vaig després al Col·legi d’Arquitectes per veure l’exposició que porta per títol “50 anys d’arquitectura 1966-2016”. Francament, n’esperava molt més. Prescindible.

Llavors agafo el Portal de l’Àngel, i no puc evitar entrar a fer una ullada a la sabateria Casas. Per deformació professional, pregunto al dependent on han estat fabricades unes sabates que m’agraden i que estan molt bé de preu (encara estem en època de rebaixes). La seva resposta: són nostres, les fabriquem nosaltres. Jo insisteixo: però on, a Elda, a La Rioja, a Vietnam, a la Xina? On és la fàbrica? No em sap contestar. Marxo. Sense les sabates, és clar. Sempre m'agrada saber què compro, i més quan es tracta de productes relacionats amb el meu ram d'activitat professional.

Agafo el Tren de Sarrià de tornada i en menys d’un quart torno a ser al meu barri. Ja han posat els carrers però de gent se’n veu molt poca, i com que la xafogor ja comença a passar de mida dono per acabada l’excursió ciutadana. És hora d’engegar l’aire condicionat i, mentre em dedico a escriure aquest article, penso que a La Rambla ara ja no s’hi deu poder passar.

Un matí d’agost a Barcelona (1/2)

Surto de casa d’hora quan, com qui diu, al barri encara no han posat els carrers. Agafo el Tren de Sarrià. A Sarrià encara no tenim metro, però tenim el Tren de Sarrià, una de les coses del nostre barri que, com va dir Josep Pla quan n’era veí, és l’única cosa que ha funcionat seriosament a Barcelona durant aquests últims anys. En uns deu minuts em planto a la plaça Catalunya. Surto per la porta que dóna al capdamunt de La Rambla i començo a caminar en direcció Colom.

Degut a la inflació de turisme que a Barcelona ho envaeix tot, un exercici aparentment tan senzill com aquest, caminar per La Rambla, fa anys que no el puc fer amb tranquil·litat. De fet, sempre que puc evito passar-hi. A les nou del matí, però, encara t’hi pots arriscar; els turistes encara dormen o, els més matiners, encara esmorzen. Bé, seguim. M’aturo un moment al Palau Moja per fer una gestió però no estic de sort.

Aprofito per entrar a l’Oficina de Turisme que hi ha als baixos d’aquell palau, però també estic de pega. Demano una cosa que necessito i que ells haurien de tenir, però resulta que no la tenen. L’excusa de la persona que m’atén: és que fa poc que hem obert aquesta oficina i això que vostè demana encara no ho hem rebut. Però vagi aquí al davant, al Palau de la Virreina, que ells potser ho tenen. No cal dir que a La Virreina tampoc trobo el que busco.

Segueixo Rambla avall intentant esquivar els tolls d’aigua que s’han format a resultes de la neteja del carrer, i truco a en M., que treballa molt a prop. Ens trobem al carrer Jerusalem i fem un cafè ràpid. Deu minuts escassos i segueixo la ruta. Observo que als porxos exteriors del Mercat de Sant Josep, més conegut com La Boqueria, les taules que la senyora Colau fa pocs dies va fer retirar han quedat substituïdes per rondalles de gent jove asseguda a terra. Resultat: ara els vianants encara disposen de menys espai per passar que abans.

(Segueix aquí)

Conversa al Palau Moja

Ahir, dilluns 29 d’agost, poc més tard de les 9 del matí. El visitant arriba al Palau Moja (La Rambla cantonada Portaferrissa), que depèn del Departament de Cultura de la Generalitat, i s’adreça al segurata que hi ha al vestíbul. La conversa que tractaré de reproduir a continuació no la tinc gravada —gravar converses no ho faig gairebé mai, excepte si parlo amb Booking, Ryanair, Vueling i altres companyies amb les que he tingut males experiències comercials—, però va anar més o menys així:

-Bon dia. Voldria veure el senyor ics.
-No hi és.
-Quan hi serà?
-Ara està de vacances.
-Quan les acaba?
-No en tinc ni idea (textual).
-Pot preguntar a algú del seu despatx quan tornarà el senyor ics?
-Esperi’s, que ho provo (ja amb una mica de mala cara).
-Que no li agafen el telèfon?
-No, no hi deu haver ningú.
-Pot preguntar-ho al despatx del costat?
-No, al despatx del costat segur que no ho sabran (ja amb cara d’emprenyat).
-Puc pujar jo a dalt i preguntar-ho personalment?
-No, no li puc permetre que pugi (molt contundent).
-Doncs pot tornar a insistir?
-No contesten, deuen haver sortit.
-Quan pensa que tornaran?
-No en tinc ni idea, si es vol esperar una estona, vostè mateix.
-Però, per vostè, quan és una estona? És que jo tinc altres coses a fer.
-No li puc dir.
-Miri, vaig a fer un encàrrec aquí al costat i tornaré d’aquí a un quart, a veure si mentrestant vostè ja ho ha esbrinat.
-Esperi un moment, que ho torno a provar. (Sembla que li agafen el telèfon, i ho pregunta). Miri, em diuen que ho torni a provar el dia 1, que potser el senyor ics ja serà aquí, però que no és segur que hi sigui.
-Vol dir dijous que ve?
-Sí, però no és segur que dijous el senyor ics ja hi sigui.
-Gràcies, però jo necessito saber-ho segur, que vindré expressament.
-Doncs ho sento, però no és segur que el dia 1 el trobi.
-Quan pensa que pot ser un dia segur per trobar-lo?
-No en tinc ni idea. Miri, si vol, abans de venir truqui a la centraleta i pregunti-ho. (M’apunta el telèfon 93 316 27 40 en un paper, i me’l dóna).
-Gràcies. (Marxo).

No faré comentaris. El dilluns 5 ho tornaré a provar. Trucaré abans, és clar.

Política grotesca: quan un no rotund és un sí

Foto: HispanTV

Després —i abans també, és clar— de les últimes eleccions estatals del 26 de juny la majoria de líders polítics han anat fent les seves declaracions, entre les quals s’inclouen algunes mentides pietoses. Però aquesta vegada no tots han mentit amb la mateixa intensitat que el líder de Ciudadanos, Albert Rivera. Sap greu, almenys me’n sap a mi, que amb el mal cartell que els catalans ja tenim a l’oest, sigui precisament un català qui ocupi un lloc important en el podi dels polítics menys creïbles d’Espanya. Però cal acceptar les coses tal com són, i el posicionament polític del no però sí de Rivera l’està fent mereixedor d’ocupar un lloc rellevant en aquell podi.

Abans de les eleccions i immediatament després del 26-J, Rivera va deixar molt clara la postura rotunda del seu partit: amb Rajoy de candidat a La Moncloa, ni aigua, i això incloïa no votar sí a la investidura de Rajoy com a president, ni abstenir-se. Després, a mesura que han anat passant les setmanes i la calor de l’estiu ha anat estovant les seves aparents conviccions, Rivera ha anat matisant la seva postura inicial. Un incís: com que els polítics no acostumen a rectificar, ara de rectificar en diuen matisar. En fi, coses del llenguatge polític, o d’un ego desmesurat que els impedeix admetre que, com tothom, ells també s’equivoquen. Deuen pensar que qui rectifica està admetent que s’ha equivocat, i és per això que aquest verb no l’acostumen a conjugar gaire.

Bé, el fet és que un mes després de la jornada electoral, aquell no tan rotund de Rivera ja s’havia convertit en el compromís en ferm d’una “abstenció tècnica” per ajudar Rajoy a mantenir-se a La Moncloa. Per cert, quina diferència hi deu haver entre una abstenció tècnica i una abstenció sense adjectius? Seria bo que Rivera ens ho aclarís. Però el PP va respondre que amb l’abstenció de Ciudadanos no n’hi hauria prou. Així, a Rivera se li va demanar que passés de l’abstenció a comprometre’s a votar sí i, finalment, aquest cap de setmana ha signat amb Rajoy el seu suport incondicional. A partir d’aquest llarg sainet estiuenc Rivera ha passat a ser un cadàver polític. Després alguns es queixen de la manca de credibilitat dels polítics, però ells en són els principals responsables.

Jubilats

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 d'agost de 2016 a la pàg. 4 del núm. 1.770 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha jubilats que cada dia surten de casa en visita d’inspecció a les obres del seu barri. L’objectiu és passar l’estona mentre comenten amb els seus col·legues si els treballadors fan bé o no la seva feina. Alguns fins i tot gosen donar lliçons. N’hi ha, també, que se’n van cada dia a la plaça del barri a jugar a la petanca, mentre uns altres van al centre cívic a jugar la partideta de dòmino. També hi ha qui no té res a fer i/o és poc sociable i es queda a casa endollat a la tele; les estadístiques ens diuen que aquests acostumen a viure menys que els altres. Hi ha també qui té la fal·lera de fer excursions en autocar a preus regalats, sense que els importi gaire la destinació ni l’objectiu real de l’organitzador de la sortida, que no és mostrar-los el Monestir de Montserrat sinó vendre’ls un parell de mantes, una vaixella de porcellana vietnamita o un matalàs que asseguren que et cura el mal d’esquena. Però bé, la qüestió és sortir de casa i que t’ho donin tot fet i mastegat, i si per quedar bé s’ha de comprar alguna cosa, la compren i llestos. I com que l’objectiu és, bàsicament, canviar d’aires, si en comptes d’anar a Montserrat els porten a Sant Miquel del Fai no hi ha cap terrabastall.

Ve a ser com aquells creueristes —jubilats o no— que només tenen com a objectiu gaudir de les moltes ofertes internes que se’ls ofereix al vaixell, aquells que ni tan sols aprofiten les escales per veure món, el poc món que des d’un autocar et poden ensenyar en les poques hores que dura l’escala del creuer. D’aquests n’he conegut uns quants, i alguns t’asseguren, amb aparent convicció, que coneixen tal ciutat i tal altra, i potser aquelles ciutats només les han divisat des de la piscina del creuer i ni tan sols les han arribat a trepitjar. El matís és important. No és exactament el mateix haver estat en un lloc que conèixer un lloc. Sense anar més lluny, jo mateix he estat a molts llocs de tot el món, però mai gosaria dir que conec la majoria d’aquests llocs perquè només hi he estat per feina i amb poc temps lliure per turistejar, encara que hi hagi anat moltes vegades.

No cal dir que també hi ha jubilats que no cauen en aquestes pràctiques. Són persones que sempre han tingut altres interessos i aficions al marge de l’activitat laboral. Persones que esperen jubilar-se per dedicar-se amb més intensitat als seus hobbies, als que no han pogut dedicar tot el temps que els hauria agradat mentre treballaven. Però d’aquests en parlarem un altre dia, que avui ja he esgotat l’espai.

Enredant per aquí, enredant per allà

Foto: Diari ARA 14-6-2016

Es pot ser aferrissadament partidari de la independència de Catalunya i es pot no ser-ho. Es pot ser convençudament addicte a l’unionisme constitucionalista espanyol o no. Totes les opcions polítiques defensades des de posicions democràtiques, sense violència, són del tot respectables. Però el que els polítics no haurien de fer mai és anar marejant la perdiu, sense definir-se clarament, sobre temes capitals que afecten la nostra societat. No s’hi val a dir avui blanc i demà negre. Un polític no és la persona més indicada per intentar fer de Peret amb aquella cançó que fa anys va fer fortuna: “Enredant per aquí, enredant per allà”.

Doncs bé, això és exactament el que d’un temps ençà estan fent alguns polítics catalans respecte el seu posicionament sobre la independència de Catalunya. I això no val, perquè és un posicionament deshonest amb la ciutadania que els paga el sou. No cal dir que també són deshonestos amb ells mateixos. Admeto que aquestes ambigüitats també poden ser fruit de la por a definir-se amb una excessiva claredat, o de l’obediència deguda a les cúpules dirigents dels partits que marquen la línia política a seguir. Ho resumeix molt bé aquella frase del socialista Alfonso Guerra, àlies mienmano: “quien se mueva no sale en la foto”. Aquesta és una gran veritat, en política no es pot anar per lliure. Potser és per això que no he militat mai en un partit polític.

Fetes aquestes consideracions, cal saludar amb el màxim respecte el posicionament clar de PP, PSOE i Ciudadanos en favor de l’unionisme, així com el d’Esquerra, PDC i la CUP en favor de la independència. Amb aquests partits hi pots estar d’acord o no, però almenys en el tema de la independència saps de quin peu calcen. No enganyen. Contràriament, cal retreure les postures polítiques de calculada ambigüitat dels comuns/Podemos i Iniciativa, que no saps mai si pugen o baixen ni a quina franja de la població es dirigeixen per mirar d’enredar-la. Parlo, d’una banda, de Colau, Pisarello i companyia i, de l’altra, de Coscubiela, Rabell i companyia.

L’eina perversa de la delació

Des de la seva arribada al despatx de la plaça de Sant Jaume, Ada Colau, la pitjor alcaldessa que ha tingut Barcelona des de la mort de Franco, s’està cobrint de glòria. Però com que en aquest període d’alcaldessa només n’hi ha hagut una, ella, inclourem en aquest rànquing comparatiu els seus antecessors masculins —Trias, Hereu, Clos, Maragall i Serra— els quals, comparats amb Colau, pujaran als altars de la política tot i el desgavell evident que algun d’aquests personatges ens va deixar en herència.

Semblava que amb tots els escàndols i males pràctiques que han envoltat la nefasta gestió colauista de l’Ajuntament de Barcelona (*) ja no hi podrien haver més sorpreses desagradables, però anàvem errats. Així, l’alcaldessa ha descobert l’eina perversa de la delació, una pràctica que l’ajuntament ha començat a promoure entre els ciutadans barcelonins. Són cartes amb el logo de l’ajuntament però sense signatura, per tal d’intentar descobrir pisos turístics no declarats. De moment només és això, més endavant ja es veurà si s’amplien les tasques dels delators. Tampoc hi ha prevista una recompensa pels bons delators, però no s’ha d’excloure que s’acabi introduint alguna mena de prima.

El model colauista de la delació vindria a ser una mala còpia dels CDR (Comités de Defensa de la Revolución) cubans, només que en la versió barcelonina es convida a fer la delació de manera individual i anònima, sense haver-se de significar en públic com passa a Cuba. Colau no ha inventat res de nou. Fins a la caiguda del Mur de Berlín (1989), als països comunistes de l’Europa de l’Est la delació era pràctica habitual. Allà tothom vigilava i tothom era vigilat i, com que tothom tenia por de ser denunciat també sovintejaven les denúncies falses. És d’esperar que a Barcelona no s’arribi a aquests extrems.

* * *

(*) Al·lèrgia, posteriorment matisada, al MWC (Mobile World Congress) i a altres esdeveniments internacionals de la ciutat que posen Barcelona al món; al·lèrgia a la construcció de nous hotels i a la iniciativa privada en general (guanyar-se la vida de forma privada ara està mal vist); negar-se repetidament a votar la possible incorporació de Barcelona a l’AMI (Associació de Municipis per la Independència); pèssima gestió de l’empresa TMB (bus i metro), amb una presidenta política que, emparant-se en la crisi, va arribar a justificar que la gent es colés al metro; les nombroses vagues, algunes amb un caràcter clarament xantatgista, del transport públic barceloní; l’escàndol dels sous dels dirigents polítics de TMB provinents, bàsicament, de l’esquerra (ICV i PSC) que s’ha anat quedant sense feina; la política del laissez faire envers els manters, i cap defensa clara dels botiguers que paguen cívicament els seus impostos i es veuen perjudicats per la competència deslleial dels manters; un intent claríssim d’embrutar la memòria històrica del Born amb una estàtua de Franco que pretenen col·locar just al davant, com si no hi hagués llocs més adients a la ciutat (davant de la Capitania del Passeig de Colon, o davant de la Delegación del Gobierno, per exemple); escollir, amb evidents ganes de provocar, un insultador d’independentistes com a pregoner de les festes de la Mercè; l’escàndol de la gestió municipal del banc expropiat de Gràcia, com si es busqués una versió gracienca de Can Vies; etc. I deixo pel final el projecte estrella de la senyora Colau: un tramvia per la Diagonal que la majoria dels barcelonins no consideren prioritari —en el seu moment això ja es va votar— però que ella vol tirar endavant tant sí com no. I pensar que encara ens queden 33 mesos per perdre-la de vista!

Abstencions, abstencions tècniques i abstencions vergonyants

Quan en una votació l’abstenció té els efectes pràctics d’un sí, o d’un no, aquesta deixa de ser una abstenció diguem-ne innocent i passa a ser clarament un sí, o un no. Un sí o un no encoberts i porucs, és clar, perquè sabent tothom que l’abstenció tindrà aquells efectes, no s’atreveixen a votar amb un sí o un no.

Ara a Espanya s’intenta investir un president, o almenys alguns polítics ho fan veure. Per tant, aquesta reflexió val tant per Podemos i el PSOE com pels seus respectius líders, Iglesias i Sánchez. També seria aplicable a la resta de partits amb representació al Congreso de los Diputados, però aquests tenen menys incidència.

Si gràcies a unes abstencions s’acaba fent possible que Rajoy repeteixi com a president, els abstencionistes en seran còmplices i hauran de fer-se responsables de la seva decisió durant tota la legislatura. Per tant val la pena que, qui tingui al cap abstenir-se, s’ho rumiï molt bé abans de fer-ho; el seu futur polític està en joc.

Ciudadanos és un cas a part perquè el seu líder, Rivera, ja ha decidit que no només no votaran que no a Rajoy, tal com van assegurar repetidament durant la campanya electoral, sinó que ni tan sols s’abstindran. Votaran sí, por España (aquesta és l’explicació que va donar un tal Girauta). La vergonyosa rectificació de Rivera i els seus, fent exactament el contrari d’allò que van prometre que farien, ens dóna la mesura de la seva credibilitat política: sota zero. Amb aquests antecedents, vosaltres compraríeu una moto de segona mà a en Rivera, o a en Girauta?

Retolar en català

Aquesta carta surt publicada a La Vanguardia d’avui, i no cal dir que coincideixo fil per randa amb el seu contingut.

Retolar en català

Quan es refereix als comerciants que usen el castellà en comptes del català per retolar els seus comerços, José Martínez Tortosa (“Multas lingüísticas, 11/VIII/2016) ens dóna una explicació confusa sobre les multes lingüístiques, i a partir d’aquí treu unes conclusions desafortunades en les quals no entraré. Així, contràriament al que diu la carta, la normativa no prohibeix que els comerços es puguin retolar en castellà o en qualsevol altra llengua, sinó que obliga a retolar-los, com a mínim, en català, que no és el mateix.

Aprofito per manifestar que estic radicalment en contra d’aquesta normativa tan intervencionista de la Generalitat. En funció de la seva clientela, els comerciants ja saben en quina llengua o en quines llengües els convé retolar el seu comerç, i com han d’atendre la persona que entra a la seva botiga.

Jo tinc la meva pròpia normativa: si en un comerç no són capaços d’entendre’m en català, procuro no tornar-hi a posar els peus.

MIQUEL SAUMELL
Barcelona

Una llegenda d’estiu

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'agost de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.768 de La Veu de l'Anoia)

Començaré amb una confessió que, per a la gent que em coneix, no constituirà cap novetat: a l’estiu aguanto molt malament la calor. La calor m’inhabilita. Sóc, per tant, un ferm partidari de l’aire condicionat a casa, al cotxe, al despatx, al cinema, al museu, al restaurant, a l’hospital, a l’autobús, al tren i a l’avió. A tot arreu. Crec que els aparells d’aire condicionat són un dels molts grans invents de la humanitat, i a mi em faciliten la vida en molts dels seus vessants. Dit d’una altra manera, a l’estiu l’absència d’aire condicionat em complica molt la vida i, per tant, dintre de les meves possibilitats, obligacions i relacions professionals i personals, sempre procuro evitar els llocs on no n’hi ha.

La gent que viatja en cotxe amb mi ja sap que l’aire condicionat necessito posar-lo fortet. Si algú se’m queixa i em demana obrir la finestra m’hi oposo, no només per evitar que entri l’aire calent de l’exterior sinó també pel soroll afegit que comporta viatjar amb la finestra oberta. Actuo així no només pensant en la meva confortabilitat sinó també en la seguretat dels passatgers que m’acompanyen, és a dir, per evitar marejar-me i acabar tenint un ensurt de trànsit. Quan tens calor pots anar traient-te la roba, però arriba un moment que ja no te’n pots treure més. En canvi, qui passi fred amb l’aire condicionat sempre es pot posar un jersei lleuger. I, si no en té prou, un de més gruixut, de llana. El fred sempre té remei; la calor, en canvi, només la combats amb l’aire condicionat.

Arribats a aquest punt algú potser pensarà que m’estic oblidant de les opcions alternatives a l’aire condicionat, és a dir, deixar córrer l’aire i utilitzar ventiladors elèctrics. Però, amb aquestes alternatives més naturals, encara que amb l’aire en moviment hi pugui haver alguna petita millora, ni es rebaixa substancialment la temperatura de l’aire ni es rebaixa el grau d’humitat. Així, quan a l’estiu la temperatura exterior supera els trenta graus —aquesta situació a Igualada es dóna força sovint— i/o el grau d’humitat és molt elevat —això passa més al meu poble, Sarrià, per la proximitat del mar— l’únic remei efectiu per a les persones caloroses és l’aire condicionat.

Acabaré explicant per què he optat pel títol “Una llegenda estiu”. A l’estiu és molt habitual arribar a un restaurant i que l’amo et digui: quedeu-vos a la terrassa, que passa airet i estareu molt bé. Una llegenda d’estiu. Si puc decidir jo, ho tinc clar: menjarem a dins, amb l’aire condicionat. I no se’n parli més.

Resposta a Enric Millo (PP)

Et vull comentar el teu article Oportunidad ante el reto catalán, publicat ahir al diari El Mundo. Qui et respon no es considera nacionalista, i d’independentista vindria a tenir una dosi similar a la que podeu tenir tu i els teus, Millo. O és que potser a vosaltres us agradaria que us governessin des del país veí? Us agradaria que les decisions que us afecten més directament les prenguessin altres governs des de Lisboa, Roma, o París? Sí, Millo, ja sé que la pertinença a la Unió Europea té peatges de dependència, però suposo que ja has copsat que avui no estem parlant de Brussel·les sinó d’una altra dependència geogràficament més propera. Tu i els teus, Millo, hauríeu d’entendre que a la majoria de catalans no ens agrada que les decisions que afecten Catalunya i els catalans es prenguin des de Madrid, a sis-cents quilòmetres de distància geogràfica, i a molta més distància si ho comptem en termes d’una mínima sensibilitat política, lingüística, fiscal, etc. que tu i els teus, Millo, quan legisleu sobre temes catalans sempre deixeu de banda.

Millo, qui respon el teu article només es considera català, i no necessita cap més adjectiu per definir-se. No em considero nacionalista, ni patriota, ni sobiranista, ni independentista més enllà del que he comentat abans, ni cap dels adjectius que tu i els teus, Millo, utilitzeu pesadament, sense descans, quan us referiu als catalans que no pensen com vosaltres. Qui et respon considera que Espanya només és un passaport, molt útil per anar pel món, això sí; i un recaptador d’impostos molt efectiu però, alhora, un pèssim distribuïdor de les inversions i les despeses publiques de l’estat.

Tu i els teus, Millo, sou els principals responsables que a Catalunya les coses hagin arribat fins on han arribat. Tu i els teus, Millo, sabeu que la relació de Catalunya amb Espanya ja mai més tornarà a ser com abans. Tu i els teus, Millo, al màxim que podeu aspirar és a que les relacions tan deteriorades d’ara, gairebé d’imposició colonial, evolucionin cap a una nova etapa de bon veïnatge entre dos països sobirans amb els mateixos drets. Això si la majoria de catalans opta per la independència, és clar, tal com diuen totes les enquestes incloent les espanyoles.

Tu i els teus, Millo, no heu permès mai que els catalans puguin decidir lliurement i democràticament el seu futur. De moment sabem del cert que, dels resultats de les eleccions del 27/9/2015, se’n desprèn que un 39% de catalans està en contra de la independència, i el 48% hi està a favor; la resta no sabe / no contesta / no se define. Ningú es pot atribuir com a pròpies les intencions polítiques d’aquesta franja de població dubtosa que encara no sap què vol. Ningú vol dir ningú; tu i els teus, Millo, tampoc.

Tu i els teus, Millo, us heu passat dècades dient que amb violència no es podia fer res, però que sense violència tot era possible. Tu i els teus, Millo, sabeu que fora d’episodis molt puntuals d’èpoques molt pretèrites, a Catalunya no hi ha, sortosament, violència política. M’estic referint a la violència física, als atemptats terroristes, que del mal tracte continuat de l’altra banda, la violència legal, inversora, policial, judicial, lingüística, cultural, etc. ja us n’ocupeu tu i els teus, Millo. No cal dir que amb els apèndixs imprescindibles del Gobierno, la fiscalia, les entitats financeres, els dirigents de les empreses de l’IBEX-35, la Conferencia Episcopal, la premsa de paper i la digital, la patronal CEOE, les emissores públiques i privades de ràdio i televisió, el Tribunal Constitucional, la policia, l’exèrcit...

Tu i els teus, Millo, sabeu tan bé com jo que el contenciós polític Catalunya-Espanya només es resoldrà votant en un referèndum d’autodeterminació, que guanyarà l’opció que obtingui el cinquanta per cent més un dels vots emesos. Així funciona la democràcia.

Maneres de vestir

Quan només em represento a mi mateix puc anar vestit com em sembli, i no haig de donar explicacions a ningú. Així, un dia puc anar amb americana i corbata al matí, i amb texans i calçat esportiu al vespre. Tot depèn d’amb qui m’hagi de trobar i de quina imatge vulgui transmetre de mi mateix. Això sí, sempre procuro que allà on vagi el meu vestuari no desentoni. Si m’haig de trobar amb un client que sé que acostuma a anar vestit d’una determinada manera no se m’acudirà presentar-m’hi vestit d’una manera massa diferent, com si volgués donar-li una lliçó. Allò de el cliente siempre tiene razón manté la seva plena vigència, fins i tot quan penses que no la té.

Dit això, els diputats del Parlament no només es representen a si mateixos i als seus partits sinó que ens representen a tots. No m’agrada que quan són a l’hemicicle vagin vestits com si sortint d’allà haguessin d’anar a la platja sense temps de passar per casa a canviar-se. Seré més clar: al Parlament no m’agraden les xancletes ni els xandalls, ni les samarretes amb lemes propagandístics ni les bermudes. La llibertat de vestuari que exerceixen alguns diputats pot caure en alguna contradicció. Pot constituir, si més no, una clara manca de respecte cap als funcionaris i bidells que estan al seu servei i que, aquests sí, estan obligats a anar vestits d’una determinada manera. Els diputats de la CUP potser ni ho han pensat.

Alabances i crítiques

El radar de Sarrià s’acosta a la xifra rodona dels dos mil posts publicats i, de tant en tant, avui per exemple, em sento en l’obligació de recordar alguna obvietat relacionada amb aquest blog. Blog escrit amb “g”, és clar que sí, però aquest debat ja el vaig donar per tancat fa anys i ara em faria molta mandra reobrir-lo. Així, vull suposar que, a aquestes alçades de la pel·lícula, els lectors habituals d'aquest radar tenen present que no sóc aquí, precisament, per alabar polítics i fer-los la gara-gara. Aquesta tasca ja la fan els nombrosos departaments de premsa dels partits polítics i les institucions públiques, els community managers, els assessors i tot el seguici de suposats experts en diferents disciplines que els acompanya tothora i, alhora, els controla. Cal dir, però, que molt més sovint del que seria desitjable els components de tot aquest seguici es passen de frenada amb les seves immerescudes alabances al líder, de vegades fins a fregar la ridiculesa.

Algú pot pensar que sort en tenim que, de tant en tant, sorgeixin líders polítics aparentment més sensibles, aquells que ens venen la moto que ells són diferents de la casta política. Ara s’han institucionalitzat els processos participatius de la ciutadania com si aquests fossin la solució de tots els nostres mals i no, com passa sovint, simples estratègies tàctiques per dissimular incapacitats polítiques. La trista realitat és, però, que un cop cobert l’expedient de la participació popular en els projectes de ciutat o de país, després els dirigents polítics fan el que els sembla. Un bon exemple d’aquesta mala praxi el trobem en el projecte emblemàtic del cobriment de la Ronda de Dalt de Barcelona, un projecte heretat del govern convergent anterior pels comuns i assimilats que ara governen la ciutat. Així, aquesta obra ha estat sotmesa a l’escrutini públic dels barcelonins mitjançant el procés participatiu del Pla Municipal. Com no podria ser d’altra manera, el cobriment ha obtingut un gran suport popular.

Però, per cobrir l’expedient, tota aquesta comèdia de la participació veïnal, amb moltes reunions, informes tècnics i milers de ciutadans il·lusionadament implicats, ara diuen que només es concretarà en una petita obra que cobrirà un petitíssim tram de la ronda. Vindria a ser com si per evitar que es mulli la gespa del Camp Nou només utilitzéssim un paraigües. Vaja, un insult a la intel·ligència. Els veïns dels barris implicats estan molt enfadats, i van sobrats de raó. No ha de sorprendre, doncs, que quan l’alcaldessa Colau visita la zona afectada sigui escridassada per uns ciutadans que, tan il·lusionats com enganyats, fa catorze mesos fins i tot l’hi van donar el seu vot.

Els polítics perden les eleccions no només pels incompliments del seu programa electoral sinó, també, per com han tractat els veïns durant el seu mandat. Trias, que va acabar perdent unes eleccions que donaven per guanyades, és un bon exemple d’incompliment del programa electoral. Així, el Monestir de Pedralbes encara no ha tornat a Sarrià tot i el seu compromís electoral: "Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià" (programa electoral CiU 2011). Colau va camí d’assolir, amb tot mereixement, un cum laude per tractar els veïns com si fossin pàrvuls. Sortirem de dubtes en trenta-tres mesos, que són els que falten per tornar a votar en unes eleccions municipals.

Fer callar la dissidència

Una de les característiques compartides per totes les dictadures, tant se val que siguin d’esquerres o de dretes, és fer callar la dissidència i els mitjans de comunicació. El dictador de torn pensa (pensa?) que tot el que no surti a la tele, a la ràdio, a la premsa de paper i als diaris digitals no existeix. Els dirigents polítics de Cuba, Rússia, Veneçuela i tants altres països del món incorren contínuament en aquestes fastigoses pràctiques antidemocràtiques. Sense vergonya, sense posar-se vermells. L’últim cas conegut és el de Daniel Ortega, president de la Nicaragua post-sandinista. Qui l’ha vist i qui el veu! En resum, tot ha d’estar controlat pel govern i ningú es pot saltar el nihil obstat laic imposat pel dictador.

Ara obro un parèntesi. Des de les institucions espanyoles ens diuen que encara que l’opció independentista té una majoria absoluta al Parlament, aquesta només té el suport del 48 per cent dels votants, és a dir, no disposa de la majoria social del país. Majoria social és un concepte, però, que no és vàlid per fer lleis ja que als parlaments només es compten els vots dels diputats. Ara bé, si hem de modificar-ho, fem-ho; però aplicable a tothom. Durant quatre anys (2011-2015) els populares han governat Espanya amb una gran prepotència basada en una majoria absoluta parlamentària. S’han aprovat lleis democràticament molt qüestionables. Doncs bé, la majoria social que hi havia al darrere del govern del PP era només del 44 per cent dels vots, és a dir, tampoc tenia la majoria social. Amb la seva estranya teoria, aquelles lleis tampoc haurien de ser vàlides, oi? Tanco el parèntesi.

Espanya, que tot i ser formalment una democràcia cada dia s’assembla més a un règim de caire dictatorial, s’emmiralla massa sovint en pràctiques democràticament perverses. Això passa especialment des que governen els populares, i l’anomenada ley mordaza n’és un bon exemple. Però no és pas l’únic. L’empresonament d’Arnaldo Otegi (futur lehendakari d’Euskadi) per fer públiques les seves opinions polítiques, n’és un altre. Ara, l’estat espanyol està forçant una interpretació retorçada de les seves lleis per impedir que Otegi es pugui presentar a les eleccions.

A Catalunya aquestes pràctiques també ens toquen molt de prop. Tenim un expresident de la Generalitat, dues conselleres i l’actual diputat i cap de llista a Madrid pel PDC imputats per la justícia pel delicte (delicte?) d’haver posat unes urnes. Corren el risc que se’ls imposi, també, una pena d’inhabilitació (= fer callar la dissidència). La presidenta del Parlament va pel mateix camí (= fer callar la dissidència). Dilluns el PDC es va quedar sense grup propi al Senado (= fer callar la dissidència però, en aquest cas, merescudament, tot i que en condicions similars a les d’ara abans es feia la vista grossa). Finalment ahir al PDC també se li va escatimar el dret a constituir grup parlamentari al Congreso de los Diputados espanyol, amb tot el que això comporta (= fer callar la dissidència). El xoc de trens és ja una realitat.

Commemoracions

Commemorar: v tr Fer solemnement memòria, servir per a fer memòria, d'un esdeveniment, d'una persona. Avui commemoren el seu naixement. (Font: diccionari.cat)

Francesc Granell, un personatge que darrerament ha experimentat, per dir-ho en termes suaus, una evident evolució personal en clau unionista, dissabte ens alliçonava des de la tribuna de La Vanguardia sobre “les commemoracions positives i negatives”, és a dir, sobre quins esdeveniments històrics resultava convenient celebrar-ne l’aniversari, en contraposició a uns altres sobre els quals, a parer seu, era millor oblidar-los i passar pàgina.

En la primera categoria Granell feia referència al 50è aniversari de La Caputxinada (1966), celebrat recentment, i a la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. L’advocat i economista Granell es mostrava orgullós de la seva participació en aquells fets i, en conseqüència, era partidari de la celebració de l’aniversari.

En la segona categoria ens posava l’exemple del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, que va ser l’origen de la guerra incivil espanyola (1936-1939), i que diferents institucions públiques i privades han commemorat recentment. A parer de Granell, és absurd que es commemorin uns fets tan negatius, i es posicionava clarament per l’oblit.

Doncs bé, discrepo radicalment del posicionament de Granell. Les commemoracions -que no celebracions festives- dels fets històrics negatius com aquell cop d’estat, tenen com a objectiu, precisament, evitar-ne l’oblit. Contràriament a la tesi de Granell, partidari de passar pàgina, trobo molt positiu que cada any es recordin aquells fets tan luctuosos, si més no per tal que ningú caigui en la temptació de repetir-los.