Cop d’estat

Ara ja no cal dissimular, a can PSOE hi ha hagut un cop d’estat. Així, un secretari general elegit democràticament, el qual només pretenia intentar portar a terme el programa electoral del partit amb el que es va presentar a les eleccions i, per tant, només pretenia respectar la voluntat dels seus electors, ha estat sotmès des de fa mesos a una pressió intensíssima per part de molts estaments públics i privats i, també, i això és el més greu d’aquest trist episodi, per part d’alguns companys de politburó del seu propi partit. Sovint es diu que hi ha adversaris, enemics i companys de partit; doncs bé, ara s’ha tornat a posar en evidència la cara més fosca de la política, és a dir, la traïció dels teus propis companys de partit. Vull aclarir que qui escriu això ni és ni ha estat mai socialista, ni té cap lligam amb la persona a la que s’intenta defenestrar però, com diuen a l’oest, lo cortés no quita lo valiente.

No és cap secret que els dirigents colpistes han comptat amb la col·laboració entusiasta i les simpaties gens dissimulades del seu teòric rival polític, el PP. I dic teòric perquè cal no oblidar que l’objectiu últim d’aquest cop d’estat és permetre que Rajoy, el cap visible del partit polític més corrupte de l’estat, repeteixi quatre anys més com a presidente. Com que el pensament és lliure, un pot pensar que hi ha pogut haver trànsit de maletins cap els colpistes, i no necessàriament de diners; els favors també es poden pagar amb dinades. El fet és que la coincidència d’uns interessos foscos molt transversals, és a dir, la voluntat dels dirigents del PP, dels dirigents deslleials del PSOE, de les grans empreses, de la banca i de la majoria dels mitjans de comunicació han confluït todos a una en aquest cop d’estat, un episodi molt lamentable que encara està per veure quines conseqüències pràctiques tindrà per uns i altres.