També hauria pogut titular aquest article com baralles entre comunistes, perquè la majoria dels seus protagonistes reivindiquen aquesta ideologia com l’objectiu màxim dels seus desitjos polítics. Així, un dels grups parlamentaris més peculiars del Parlament de Catalunya, peculiar també per l’estrany nom escollit, és CSQEP, Catalunya Sí Que Es Pot. QWERTY en llenguatge popular. Es tracta d’una coalició formada per una amalgama de vells comunistes, vells no necessàriament per edat sinó per defensar unes idees polítiques que sempre que s’han aplicat s’han demostrat nefastes pels ciutadans que les han patit a l’URSS i l’Europa de l’Est, a Corea del Nord, a Cuba, Nicaragua, Veneçuela i altres països americans.
Són els hereus del vell i prestigiós PSUC, l’únic partit polític que va actuar, clandestinament, és clar, i jugant-se literalment la vida, durant la nit negra del franquisme. Des de les antípodes ideològiques no em cauen els anells per manifestar que algun dia haurien de rebre un homenatge transversal, ben merescut, per part de la societat catalana.
Però des que es va donar per políticament amortitzat el PSUC els seus hereus es presenten, normalment col·ligats, amb dues marques. Per una banda, la més institucional ICV, amb una llarga experiència de govern a la ciutat de Barcelona i conurbació. Un exemple són els 32 anys seguits (1979-2011) governant l’ajuntament de Barcelona juntament amb la franquícia catalana del PSOE, i ara ja en porten més d’un governant amb els podemitas i comuns de la senyora Colau. L’hereu menor és EUiA, de caràcter teòric més radical però, als efectes pràctics, un xaiet obedient a ICV a canvi de tocar una mica de poder. Als fets em remeto.
En fi, la guerra d’egos dels hereus del PSUC es veia venir des del dia que van decidir anar plegats amb els Podemitas, i ara sembla que estem a punt d’assistir a un inevitable xoc de trens perfectament previsible. Caràcters tan forts com el del diputat Coscubiela, demostració pràctica de com un bon sindicalista pot esdevenir un mal polític, o el del diputat Franco que es fa dir Rabell, del qual deien que com a líder veïnal no ho feia pas malament, difícilment poden formar equip amb un personatge amb un afany de protagonisme inusitat com Albano Dante Fachín, que en poc temps ha passat de ser l’editor d’una revista de poble, Cafè amb Llet, a liderar la franquícia catalana de Podemos. La guerra està servida.
Són els hereus del vell i prestigiós PSUC, l’únic partit polític que va actuar, clandestinament, és clar, i jugant-se literalment la vida, durant la nit negra del franquisme. Des de les antípodes ideològiques no em cauen els anells per manifestar que algun dia haurien de rebre un homenatge transversal, ben merescut, per part de la societat catalana.
Però des que es va donar per políticament amortitzat el PSUC els seus hereus es presenten, normalment col·ligats, amb dues marques. Per una banda, la més institucional ICV, amb una llarga experiència de govern a la ciutat de Barcelona i conurbació. Un exemple són els 32 anys seguits (1979-2011) governant l’ajuntament de Barcelona juntament amb la franquícia catalana del PSOE, i ara ja en porten més d’un governant amb els podemitas i comuns de la senyora Colau. L’hereu menor és EUiA, de caràcter teòric més radical però, als efectes pràctics, un xaiet obedient a ICV a canvi de tocar una mica de poder. Als fets em remeto.
En fi, la guerra d’egos dels hereus del PSUC es veia venir des del dia que van decidir anar plegats amb els Podemitas, i ara sembla que estem a punt d’assistir a un inevitable xoc de trens perfectament previsible. Caràcters tan forts com el del diputat Coscubiela, demostració pràctica de com un bon sindicalista pot esdevenir un mal polític, o el del diputat Franco que es fa dir Rabell, del qual deien que com a líder veïnal no ho feia pas malament, difícilment poden formar equip amb un personatge amb un afany de protagonisme inusitat com Albano Dante Fachín, que en poc temps ha passat de ser l’editor d’una revista de poble, Cafè amb Llet, a liderar la franquícia catalana de Podemos. La guerra està servida.
2 comentaris:
Guerra? no ho sé, tinc la sensació que, davant de la possibilitat de perdre poder, sempre n'hi ha que acaben replegant-se.
Clidice,
Tinc la sensació que el desenllaç el veurem més aviat que tard.
Publica un comentari a l'entrada