Distàncies físiques, lingüístiques i mentals

(Article original publicat el 22/10/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2040, pàg. 2)

De Barcelona a Alcanar, l’últim poble de Catalunya abans d’entrar al País Valencià, hi tenim 200 km per carretera. De Barcelona a Fraga, on comença Espanya, 190, i de Barcelona al Pertús, on comença França, 160. Així, mirat des de Barcelona, França ens cau bastant més a prop que Espanya. Però fins ara només hem considerat els kilòmetres de carretera. Si parlem de distàncies lingüístiques o mentals, les diferències són bastant superiors. Ja no es tracta de sentir-se espanyol; jo, per exemple, d’espanyol no me’n sento gens, tot i que pago els meus impostos a Espanya. Una anomalia més.

Es tracta, per exemple, d’observar com et reben i et tracten quan viatges per Espanya. Normalment et tracten bé, però sempre recordaré com, compartint un dinar molt agradable amb altres persones catalanes en un restaurant de Burgos (Espanya), dos homes de la taula del costat es van aixecar tot d’una amb cara de pocs amics, es van acostar a la nostra taula i ens van retreure de males maneres que parléssim català entre nosaltres. Evidentment no els vam fer cap cas, però aquests incidents saben greu i no s’obliden fàcilment.

No he cregut mai en el terme Països Catalans com a possibilitat d’una realitat política. Tot i que potser pot sorprendre algú, em baso en la meva pròpia i llarga experiència. He anat moltes vegades al País Valencià, gairebé sempre per motius professionals, i fa molts anys, després d’haver-ho comentat amb molta gent, vaig arribar a aquesta conclusió. No ens assemblem gaire. Una altra cosa ben diferent és la realitat lingüística del català en totes les seves modalitats, que comprèn el territori que va des del sud de França fins al nord de Múrcia (Espanya), amb aquella excepció catalanoparlant anomenada El Carxe. Cap a l’oest, a l’Aragó (Espanya), tenim La Franja catalanoparlant, i cap a l’est, les illes Balears i la simpàtica població de l’Alguer a l’illa de Sardenya (Itàlia).

A Perpinyà (França), encara que em parlin en francès, em trobo més a casa que a Saragossa (Espanya) parlant espanyol. Madrid potser és una excepció, és tota una altra història, ja que allà hi ha anat a parar gent de tot arreu, i estan més acostumats a la convivència. Sempre he tingut la sensació que a Madrid es respecta més el de fora. Excloc, òbviament, els polítics, ja que aquesta colla sempre menja a part, i, per cert, sempre a càrrec nostre. Però a Madrid no se m’hi ha perdut res, i hi vaig molt poc; he anat moltes més vegades a París (una trentena) i al nord d’Itàlia (també una trentena) que a Madrid.

El món digital

Adaptar-se al món digital que ja tenim aquí és més una actitud personal que el fet de disposar dels millors aparells digitals. En aquest sentit, comprar, per exemple, un iPhone 13 d'última generació no et garanteix res. Però tot i ser una obvietat, no tothom ho té tan clar. Que el món digital circula molt més ràpid que el món analògic és una altra obvietat, i que, ens agradi o no, el món analògic que hem conegut fins ara està condemnat a desaparèixer està fora de qualsevol dubte. Es tracta d'una tendència imparable. L'antigor analògica va arribar fins ahir, o fins fa tres mesos, o potser fins fa uns pocs anys, però és tanta la diferència de velocitats de gestió entre aquests dos mons, l'analògic i el digital, que podem afirmar sense por a equivocar-nos que un i l'altre ja s'han perdut definitivament de vista, i que no es retrobaran mai més. I amb les escorrialles del món analògic poden passar dues coses: o es digitalitzen i s'incorporen al món digital, o acabaran desapareixent del tot quan ja no quedin usuaris. Parlem, en general, de persones que ja tenen una certa edat, o que tenen força joventut acumulada com diuen alguns finolis.

Les agències de viatge són un exemple molt clar de com està canviant la manera d'adquirir productes i serveis. Amb poquíssimes excepcions, que seran les empreses que comercialitzin viatges molt especialitzats i que tenen, per tant, una demanda limitada, les agències de viatges estan condemnades a desaparèixer. I la culpa no la podem atribuir com fan alguns a haver-se aturat l'activitat viatgera a causa de la Covid-19; el causant de la desaparició és Internet, i tot el que la xarxa posa al nostre abast mitjançant uns clics que fas des de la butaca de casa teva. Donar la culpa a la Covid-19 de la desaparició actual de molts negocis és una mala excusa; moltes d'aquestes empreses ja estaven condemnades a morir bastant abans de pandèmia. I és que el món no para mai d'evolucionar, i sempre hi ha qui s'adapta als canvis, i qui no es veu capaç de fer-ho i perd el tren.

Crònica de sis hores a urgències

Resulta irrellevant si l’autor d’aquest article és el protagonista principal d’aquesta història, com si ho és el seu acompanyant. Fos quin fos el paper de cadascú dels protagonistes, el relat seria exactament el mateix, ja que les dues persones van viure la mateixa experiència (ara els hospitals permeten l'entrada d'un acompanyant). Així, i prescindint de la perspectiva de gènere, en aquestes notes parlarem del pacient i l’acompanyant, sense entrar en més detalls. Centrem-nos, doncs, en el tema que ens ocupa. En vista de la persistència de determinats símptomes que no presagiaven precisament optimisme, dissabte a les sis de la tarda, després d'un dinar familiar, els nostres protagonistes decideixen apropar-se a les urgències d’un gran hospital. Breu explicació dels símptomes a l’entrada, i atenció immediata. Més ràpid, impossible. Asseuen el pacient en una cadira de rodes (“és el protocol”, aquesta frase l’escoltarem més vegades durant les més de sis hores que ens vam estar allà), i el porten al box d’aturades cardíaques. Allà l’ajeuen en una llitera i el sotmeten a un monitoratge continu, preparen unes vies al braç per si fos necessari introduir-hi algun medicament sense perdre el temps, i la Doctora Clàudia Codina també demana que li tinguin preparat allà mateix un determinat producte (no ens va quedar el nom) “per si fos necessari”, és a dir, entenem nosaltres, per si es produís la temuda aturada cardíaca; sortosament, no acaba sent necessari. Les pantalles d’aquells aparells van mostrant el funcionament del cor i altres constants vitals. Allà mateix li treuen la roba (“és el protocol”), i tot el que porta a sobre, fins i tot el rellotge, i li posen una bata d’aquelles tan ridícules que queden obertes per darrere. A partir d’aquí i fins que li donen l’alta, el pacient perd una mica la noció del temps, i ja és perfectament conscient que no es podria escapar sense ensenyar el pandero pels passadissos d’urgències. Com que el box no té cap finestra, si això s’allargués massa el pacient ja no sabria si és de dia o de nit. Al pacient, però, això de deixar-lo sense rellotge li sembla un pèl exagerat, i ho comenta educadament a la infermera; resposta igualment educada: ”és el protocol”. Allà mateix, sense baixar del llit, li fan una placa de tòrax amb un aparell portàtil, però la radiografia sembla que surt una mica borrosa i, per assegurar-se’n, la doctora n’ordena una altra de les de sempre, és a dir, a peu dret; aquesta la fan en un altre despatx de la mateixa planta. Més esperes, moltes més esperes (l’atenció dels professionals a les urgències que van arribant a l'hospital sempre és prioritària, i així ha de ser). Finalment, la doctora somrient apareix al box, ens explica la situació i diu que ja podem marxar cap a casa. Ens demana que durant la pròxima setmana controlem la pressió tres cops al dia per si fos necessari modificar les pautes del tractament. A partir d’aquí, el pacient recupera la seva roba i la seva dignitat, es vesteix de pressa i corrents sense perdre el temps —no fos cas que s’ho repensessin— i a quarts d’una de la nit sortim al carrer a la cerca d’un taxi, que tarda menys d’un quart en arribar. Com que des del box, amb la porta oberta, se senten totes les converses, ara podria comentar moltes més coses, com, per exemple, les peculiaritats idiomàtiques del canvi de torn de les vuit del vespre (el torn de dia és més catalanoparlant que el torn de nit), però n’hi ha una que no me la vull descuidar: l’atenció professional i humana ha sigut de “10”, i quan et trobes en una situació de vulnerabilitat com aquesta, això és molt però que molt d’agrair. Gràcies, @claudiacodina7, i a tot l’equip d’urgències!

Un llibre com a excusa per a una reflexió més àmplia

 

Demà al matí es presenta a la Casa Orlandai el llibre “Gent d’ordre”, del periodista Cristian Segura. Del llibre ja n’he parlat anteriorment en algunes piulades de twitter, així que ara que ja l’he enllestit només repetiré que el recomano, que és de lectura fàcil i que provocarà més d’un somriure —i potser també alguna emprenyada— al veïnat del nostre districte. Sí que em plau afegir que el fet que hagi estat la Casa Orlandai, un dels protagonistes del llibre, qui l’hagi convidat a fer la presentació a “l’escena del crim” (em permetreu la llicència literària, és només una forma amable d’expressar-me) diu molt a favor de l’aposta d’Orlandai per la visualització de la diversitat política que existeix al nostre barri. Si heu llegit el llibre, entendreu per què ho dic.

Per assistir presencialment a l’acte d’Orlandai és preceptiu registrar-se abans a la web de l’entitat, mitjançant un formulari que ve imposat per les autoritats municipals de la plaça de Sant Jaume. És a dir, el formulari no és una iniciativa d’Orlandai sinó de la ciutat. A banda de nom i cognom, en aquest formulari et demanen un munt de dades complementàries que no cal ser un expert en la matèria per adonar-te que no tenen res a veure amb el registre dels assistents a la presentació d’un llibre. Només els ha faltat demanar de quin color portem la roba interior, si som vegetarians i si anem a passejar cada dia pel Parc de l’Oreneta. Un es pot preguntar, també, quina necessitat té Orlandai de conèixer qui ha assistit a la presentació d’un llibre. Al meu entendre, cap. Evidentment tot això no té res a veure amb la situació de la Covid-19, i més tenint en compte la relaxació de les normes i que l’acte es farà a l’aire lliure. Mireu-vos atentament el formulari d’inscripció i potser arribareu a la mateixa conclusió.

Des d’una visió liberal de la vida, aquesta voluntat municipal de pretendre controlar-ho tot és més que ridícula, és esperpèntica. No té cap raó de ser. Però durant els vint mesos de pandèmia la gent s’ha anat acostumant a aquests excessos del consistori, i avui en dia gairebé ningú es qüestiona res. Alguns potser per no posar en risc aquella subvenció que rep cada any el seu observatori, plataforma o assessoria. La societat barcelonina és una societat mentalment dependent dels poders públics, i ben subvencionada, i no cal dir que aquest fet va en detriment de l’expansió de l’emprenedoria, la iniciativa privada i la tan necessària creació de llocs de treball productius. Altres ciutadans no s’ho qüestionen perquè, per si de cas, no tenen el costum de criticar res provinent de l’autoritat. Els actuals governants barcelonins busquen conformar una ciutadania poruga i acrítica amb el poder, i s’arriba a extrems increïbles com, per exemple, que un regidor es permeti la llicència de fotre una escridassada monumental a un ciutadà al mig del carrer, i sense motiu. Això va passar diumenge passat. Hi ha un altre regidor de l’ajuntament, EBC (no direm el seu nom sencer per no fer-li més propaganda) que no fa gaire va proposar establir un control municipal dels bolquers, habitatge per habitatge, especialment aquells utilitzats per la gent gran que pateix incontinència. Van ser tantes i tan justificades les crítiques rebudes que, del tema, fins al moment, no se n’ha tornat a parlar.

No estic fent una crida a la desobediència ciutadana. Que qui signa aquest article es negui a omplir formularis ridículs d’aquesta naturalesa, on es demanen dades personals que estan fora de lloc, no vol dir que pretengui que altres ciutadans l’imitin. Ni de bon tros. Que cadascú faci el que consideri convenient en la defensa dels seus interessos. Aquí només he volgut fer una crida a la reflexió sobre els excessos dels nostres governants. Al capdavall hi tenim tot el dret, ja que la seva festa i els seus excessos també els paguem nosaltres. Acabaré recordant aquella fantàstica pel·lícula que transcorria a l’Alemanya de l’Est, l’anomenada Alemanya democràtica, que de democràtica, com tothom sap, no en tenia res. Potser la recordareu, la pel·lícula portava per títol “La vida de los otros”. A l’Alemanya de l’Est de trista memòria també es controlaven les intimitats dels ciutadans fins a les últimes conseqüències, però els funcionaris actuaven discretament, d’amagat. Ara ja no només no dissimulen, sinó que fins i tot tenen la barra de demanar la col·laboració ciutadana per tenir-ho tot perfectament controlat.

Patiment de joves i adolescents

Entre la nostra societat s’està estenent una idea que, a parer meu, no per molt repetida passa a ser necessàriament certa. Una part de la societat ens vol fer creure que durant els mesos de limitacions de moviments i activitats, limitacions derivades de les mesures establertes per lluitar contra la Covid-19, adolescents i joves, pel sol fet de no poder sortir de nit, ho han passat molt malament, i alguns fins i tot sembla que necessiten tractament psicològic. Així, el tancament de les discoteques i locals d’oci nocturn és el gran protagonista dels debats que, dia sí i dia també, organitzen els mitjans de comunicació. Psicòlegs, educadors, mestres, i altres experts en la matèria estan estenent la idea del patiment de joves i adolescents. El tancament del negoci nocturn sembla justificar la proliferació dels botellots, amb totes les conseqüències negatives que comporten aquestes activitats il·legals. Il·legals, sí, almenys a Barcelona, on els botellots estan prohibits des de fa anys. Una altra cosa és que fins ara les autoritats fessin la vista grossa. Però sense entrar en casos puntuals, que aquí hi trobaríem tota la casuística, crec que no és correcte donar la culpa de la disbauxa nocturna del jovent al tancament de les discoteques. La majoria de joves que fan botellot no són clients habituals de discoteques, i això per una raó molt senzilla: econòmicament no s’ho poden permetre. Només cal fer una ullada a les estadístiques d’atur entre la gent més jove, així com a la mitjana dels salaris miserables que es paguen a la majoria dels joves que tenen feina. Els veritables perjudicats pel tancament nocturn degut a la pandèmia són els treballadors d’aquests locals que s’han quedat sense feina, molts de manera indefinida, així com els propietaris dels negocis que segurament ja no tornaran a reprendre l’activitat.

La responsabilitat ètica del governant

(Article original publicat el 8/10/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2038, pàg. 2)

Tothom recordarà que l’any passat, a Catalunya, en vista de les xifres escandaloses de les persones mortes per la COVID-19 a les residències de gent gran, públiques i privades, amb una estadística de la mort èticament insuportable, d’un dia per l’altre es van modificar les competències sobre les residències, passant-les d’una conselleria de trista memòria a la Conselleria de Salut. Al conseller de la trista memòria, per cert, no el varen acomiadar. Costa d’entendre.

Un dia s’hauria de fer un balanç rigorós dels morts causats directament o indirecta per la COVID-19, fer comparacions ben fetes entre els diferents territoris i treure conclusions. Si ens centrem en la península ibèrica, veurem unes diferencies que costen d’entendre entre Portugal i Espanya, i també entre les diferents nacions i comunitats autònomes espanyoles.

Per fer un balanç creïble, a l’estadística de la mort degut a la pandèmia s’hi haurien d’incloure també moltes persones mortes per altres patologies, aquelles que no van poder ser diagnosticades a temps, o tractades correctament, degut al col·lapse hospitalari ocasionat per la pandèmia. El tractament sanitari de la COVID-19 ha sigut absolutament prioritari, i ha passat per davant d’altres patologies igualment greus. Un es pot preguntar per què. I sé bé del que parlo perquè he hagut d’anar a alguns enterraments de persones que, degudament diagnosticades i tractades, segurament s’haurien pogut salvar.

No s’han d’oblidar tampoc els conflictes continuats entre els governants i els jutges als que hem assistit. Sense intentar justificar-los, s’ha de reconèixer que uns i altres han hagut de prendre decisions per a les que tècnicament no estaven ni estan preparats. Parlo de governants en sentit ampli, és a dir, en aquesta categoria hi podem incloure des del CEO d’una determinada empresa fins als dirigents polítics, passant pels directors d’hospitals i de residències de gent gran. Em resisteixo a parlar de “residències d’avis” com fan altres, ja que no totes les persones grans són avis.

Potser no veurem condemnes judicials, però cadascun dels protagonistes serà èticament responsable d’unes morts que potser s’haguessin pogut evitar. Així, avui parlo més d’un balanç ètic que d’un balanç judicial. El resum d’aquestes reflexions és que potser sabrem quants morts han sigut causats directament per la pandèmia, però no sabrem mai quantes persones han mort per la irresponsabilitat d’uns pocavergonyes que només en comptades ocasions han optat per la sortida ètica de la dimissió.

La desfilada militar d’ahir

A Madrid (Espanya), el 12 d’octubre és festa grossa, i per celebrar-ho organitzen una gran desfilada militar. Però si comparem la desfilada d’ahir amb la d’anys anteriors, poques coses han canviat. La transmissió televisiva sempre comença mostrant el fantàstic Rolls Royce que porta els Borbons arribant al lloc de la desfilada. És el mateix cotxe que durant el franquisme portava els Franco, rodejats de militars a cavall plens de xapes a la pitrera de l’uniforme. Els Borbons baixen i saluden a les autoritats que s’esperen a peu dret. De presidentes autonómicos sempre en falta algun; bascos i catalans tenen poca tendència a ser a Madrid el 12 d’octubre. Se senten molts crits i xiulets quan els Borbons saluden a Sánchez. Aquest incident encara no l’han resolt, però és ben senzill, només es tractaria de col·locar la gent més lluny, o impedir que la gent assisteixi a la festa. A continuació, desfilen helicòpters i avions de tota mena, i quan alguns fan amb fum el dibuix de la bandera espanyola, tothom aplaudeix. Un paracaigudista es tira des d’un avió amb una gran rojigualda, i aterra exactament al lloc previst per l’organització; l’última vegada es va desviar una mica, però tampoc va ser cap drama. Llavors canten una cançó en honor dels militars morts en actes de servei, amb un títol que ja ho diu tot, La muerte no és el final, com si Espanya no fos un país aconfessional (“Ninguna confesión tendrá carácter estatal”, diu l’article 16 de la CE). Després van desfilant els legionarios i els seus bocs —cabres en diuen ells—, els regulares i tot un catàleg d’uniformes, capes vistoses de diferents colors, i maneres de desfilar que només es veuen un cop cada any. I més soldats, tots amb les botes ben llustrades. I un cop han desfilat tots, tothom cap a casa. Abans, els Borbons s’acomiaden de Sánchez, i es tornen a sentir crits i xiulets. I d'aquí un any, sant tornem-hi.

Dos països desgraciats: Veneçuela i l’Argentina

 

A la República Bolivariana de Veneçuela, un país que havia sigut un dels més rics de l’Amèrica llatina, els seus ciutadans saben molt bé què és una inflació totalment descontrolada, i els problemes que això els comporta. Entre els dos presidents veneçolans autoanomenats revolucionaris, Chávez i Maduro, i en només tretze anys, s’han carregat catorze zeros de la seva moneda, el bolívar. Així, un bolívar de fa tretze anys equival a 100.000.000.000.000 bolívars d’ara. Són xifres que maregen, però donen una idea de com de malament es troba aquell país. Viure en un país amb aquesta inflació no ha de ser gens fàcil, però la gent que no pot votar amb els peus, és a dir, que no pot marxar a viure a l’estranger, s’acaba adaptant a tot i va fent la viu-viu.

A l’època més inflacionista de l’Argentina, on també els seus governants anaven eliminant zeros de la seva moneda cada dos per tres —anys setanta i vuitanta del segle passat—, jo canviava moneda dos cops al dia; al matí, en sortir de l’hotel, m’aplicaven un canvi que al migdia, quan tornava, ja no era vàlid. El Peso et cremava a les mans, i el Dòlar donava una seguretat que cap cosa més d’aquell gran país et podia donar. Dissortadament, avui segueix passant més o menys el mateix. Argentina és un país molt ric, i només deixant que els lladres es limitessin a robar de dia —i a descansar de nit— el país sortiria de la crisi. Però els lladres argentins són molt treballadors, i roben les vint-i-quatre hores del dia.

L’Argentina i Veneçuela són dos països desgraciats gràcies als seus nefastos governants. Una classe política corrupta mantinguda en el temps, pot comportar la pobresa i la desgràcia de milions de ciutadans. I això és precisament el que des de fa anys els passa a veneçolans i argentins.

Els punts, les comes, els accents i el llenguatge amb perspectiva de gènere

Sigui motivat per les presses, la desídia, la mandra punyetera, o sigui pel que sigui, s’observa que cada dia hi ha més gent que quan escriu al mòbil, a la tauleta o a la pantalla del PC, prescindeix dels punts i les comes, i fins i tot dels accents. Segurament aquestes persones no són conscients que la manca d’un punt, o d’una coma, o d’un accent, pot canviar radicalment el significat d’un text. Un sí accentuat és una afirmació, mentre que un si sense accentuar és un si condicional que pot implicar, i tot sovint implica, una negativa.

Seria molt recomanable que la nova inquisició lingüística que intenta imposar-nos un llenguatge batejat com “amb perspectiva de gènere” —per exemple, “totes, tots i totis”, o “veïns, veïnes i veïnis”—, també donés a la utilització correcta dels punts, les comes i els accents la importància que es mereix. Al capdavall, aquest innecessari desdoblament del llenguatge (i dic innecessari perquè, en cas de dubte, ja tenim el “tothom”, el “veïnat”, etc., on queda tot englobat) és una moda passatgera que aplicant el sentit comú no pot allargar-se massa en el temps, mentre que els punts, les comes i els accents es van incorporar al nostre llenguatge per quedar-s’hi.

Ara potser hi haurà algú que es preguntarà quina relació hi ha entre el llenguatge amb perspectiva de gènere i la utilització o no dels punts, les comes i els accents. Doncs bé, tot i que aparentment no tenen cap relació, els invents lingüístics creats artificialment porten a la perversió irresponsable del llenguatge i, en definitiva, al seu empobriment. Però tampoc s’ha d’excloure que sigui precisament l’empobriment del català el que busquen els defensors d’aquesta suposada modernització. Per tant, haurem d’estar doblement vigilants, ja que si el català no el defensem nosaltres, no ens el defensarà ningú.

Maragall pensava en Llarena?

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall

És un sou digne el salari mínim?

(Article original publicat el 24/9/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2036, pàg. 2)

A Espanya el salari mínim està fixat per llei en 950 €/mes distribuïts en 14 pagues, és a dir, 31,66 €/dia, o 13.300 €/any. Una anomalia del salari mínim espanyol és que sigui el mateix a Barcelona que, posem per cas, a Almendralejo (Badajoz). El cost de la vida no és el mateix a tot arreu, no només considerant els preus de l’habitatge, siguin de propietat o de lloguer, sinó altres despeses com els productes d’alimentació i els serveis essencials com l’aigua, la llum, la connexió a internet, l’IBI, etc. Si equiparéssim el salari mínim de 950 €/mes amb el que hauria de ser un sou digne, que potser és molt equiparar, ens trobem que si 950 € es considera digne a Almendralejo, és evident que els mateixos 950 € a Barcelona resultarien insuficients per poder portar una vida mínimament digna.

Partint d’aquestes xifres, podríem preguntar què s’entén per un salari digne, i segurament les nostres respostes no serien coincidents. Jo, per exemple, entenc per digne un sou que et permeti afrontar sense patir les despeses mínimes d’una persona o d’una família (en cas que la persona que rep el salari tingui familiars a càrrec seu), començant pel primer capítol en ordre d’importància, que és l’habitatge, sigui considerant la quota hipotecària si és de compra, o la renda mensual si és de lloguer. Suposo que a Almendralejo, seguint l’exemple anterior, el preu de l’habitatge és bastant més baix que a Barcelona. I si ens fixéssim en els preus dels productes alimentaris i altres despeses essencials, les diferencies també han de ser remarcables. Si algú molt optimista considera que 950 €/mes és un salari digne a Barcelona, a Almendralejo seria un souàs que et permetria fins i tot estalviar.

Ara el govern espanyol ha decidit augmentar una mica el salari mínim. Estem parlant de poc més que de calderilla, de fer un gest populista com els que Sánchez fa de tant en tant per tenir contents als seus socis. L’augment acordat és de cinquanta cèntims al dia. Així, els barcelonins ens podrem prendre un cafè extra cada tres dies. Als veïns d’Almendralejo, en canvi, potser els donarà per fer un cafè extra cada dos dies. Però estem parlant de xavalla, tot i que els votants de Sánchez aplaudeixen amb les orelles. I els sindicats, com sempre, s’atribueixen una bona part del mèrit. Però aquesta propineta de mig euro, que no ens la paga ningú sinó que ens la paguem nosaltres mateixos amb els diners dels nostres impostos, equival a canviar els cinquanta cèntims de butxaca, de la butxaca IRPF a la butxaca cafè.

Una assignatura pendent

Com es pot considerar acceptable que després de vint mesos des de l’aparició de la pandèmia encara hi hagin persones que es veuen obligades a morir en soledat, sense l’acompanyament de cap familiar, tant a les residències de gent gran com als hospitals, públics i privats? Amb la pandèmia de la COVID hem après moltes coses, però aquesta encara no l’hem resolt.

Deshumanitzant la gestió burocràtica de la medicina fins a aquests extrems, amb la conseqüència que des de les cúpules dirigents s’impedeixi un final mínimament digne i humà del cicle vital de les persones, un pot pensar de bona fe que els dirigents polítics que prenen aquestes decisions no s’han trobat mai amb situacions similars en el seu entorn més proper.

Sigui com sigui, les decisions antihumanes dels responsables polítics no són de cap manera justificables. I si a aquestes crítiques responen dient que ells també s’hi han trobat i també les han patit, encara és pitjor, ja que vol dir que la nostra societat està en mans de persones sense cap bri d’humanitat. Si aquestes experiències tan negatives no serveixen ni per replantejar-se els protocols, malament anem.

Coincidint amb Quevedo

No he de callar por más que con el dedo,
ya tocando la boca o ya la frente,
silencio avises o amenaces miedo.
¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?

(Francisco Gómez de Quevedo Villegas y Santibáñez Cevallos, 1580-1645)

Des de quan som independentistes?

(Article original publicat el 10/9/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2034, pàg. 2)

El meu representant del Brasil em va convidar a dinar a casa seva. Era un holandès perseguit pels nazis que feia molts anys que vivia a Sud-Amèrica, primer a Montevideo i posteriorment a Porto Alegre, la ciutat on ens trobàvem. Tot i que érem a l'hivern austral no feia fred, i vam dinar al jardí. Teníem previst que després de dinar aniríem a visitar una fàbrica, però a mig dinar ens van avisar que no hi anéssim fins a l'endemà, ja que els havia sorgit un imprevist. Vam acordar anar-hi l'endemà, i ens vam quedar fent sobretaula tota la tarda. Vam comentar la situació política d'Espanya i els dubtes que generava. Aquells dies el dictador es trobava ingressat a l'hospital, i el substituïa provisionalment el seu successor in pectore. Tot plegat, vist des de l'estranger, no generava gaire confiança. Ell em deia que, quan el dictador es morís, a Espanya hi podria haver una revolució, però jo li vaig respondre que una cosa així difícilment passaria. I és que contràriament al que havia passat als anys trenta, amb una societat empobrida que no tenia res a perdre, quaranta anys més tard els espanyols havien prosperat. A banda del lloc de treball oficial, molts treballadors tenien una segona ocupació que, normalment, es retribuïa en negre. Qui volia treballar, treballava i, tan aviat com podia, el treballador es comprava un cotxe i un apartament o una torreta a fora per anar-hi els caps de setmana. Aquest era el nostre context socioeconòmic.

El meu representant coneixia Catalunya, i a la conversa va sorgir també l’incògnita sobre el futur del nostre país. Va comentar a la seva dona que aquells dies que jo m'estava al Brasil, cada vegada que teníem una conversa amb un proveïdor i em preguntava si era espanyol, jo sempre responia que era de Barcelona, i mig de broma afegia que no estava gens clar que tots els catalans es consideressin espanyols. Hay un debate vivo sobre ello, ya que no todo el mundo considera que Catalunya sea España, aunque sí la mayoria de la población. Yo mismo, sin ir más lejos, no me sentiria cómodo definiéndome como español, vaig afegir per deixar les coses clares.

Aquesta conversa va tenir lloc l'any 1974, i sempre que m'ho pregunten acostumo a respondre que soc independentista des que tinc us de raó. Ara bé, sort en tenim de les noves conversions a l'independentisme que s'han produït, molt especialment, a partir de la garrotada anticatalana que va representar la sentència sobre l'Estatut. Si no fos per això, avui els independentistes seguiríem sent quatre gats.

Evergrande

Quan fa anys vaig anar a Guangzhou (Guangdong, Xina), em va sorprendre la frenètica activitat constructora d’aquella ciutat plena de contrastos. Molts homes encara vestien amb els anomenats “colls Mao”, unes jaquetes que amb els anys han anat desapareixent del paisatge urbà xinès. El fet de trobar-se Guangzhou relativament propera a Hong Kong —menys de tres hores de tren— era pels seus habitants i també pels seus dirigents polítics un avantatge, un mirall de futur on fixar-se. Hi havia gent que anava cada dia a treballar a Hong Kong, però al vespre havien de tornar a Guangzhou i altres poblacions de la província de Guangdong. Pocs treballadors tenien permís per pernoctar a Hong Kong. Els meus interlocutors, molt orgullosos del creixement i l’evolució urbanística de la seva ciutat, m’explicaven que en pocs anys superarien a qualsevol ciutat del món occidental en nombre de gratacels. I pel que s’ha anat veient després no anaven massa desencaminats. Però, de vegades, un creixement tan intens i ràpid comporta també uns peatges molt perillosos i poc agradables.

Evergrande, amb seu a Guangzhou, és la promotora immobiliària més endeutada del món. Amb un passiu declarat de 300.000 milions de dòlars, ha comunicat que el 21 de setembre, la setmana que ve, ja no podrà fer front al pagament dels interessos d’un dels préstecs que li han estat atorgats. En una economia lliure —aquest no és el cas de l’economia xinesa— les conseqüències d’aquest impagament podrien ocasionar la fallida descontrolada de la companyia, amb tot el que de negatiu això comportaria. Però tractant-se de la Xina, no s’ha d’excloure la possibilitat que, per tal d’evitar una fallida que sortiria a les portades dels diaris de mig món, la companyia acabi sent rescatada per l’estat. I és que tractant-se d’un negoci considerat sistèmic pels governants xinesos, la fallida d’Evergrande podria arrossegar de manera incontrolada altres fallides de bancs i proveïdors diversos, tant de la Xina com de l’estranger.

Aviat veurem el desenllaç d’aquesta història, els ulls econòmics de mig món estan actualment molt centrats en els pròxims esdeveniments financers de la companyia Evergrande. I els ulls sempre vigilants del govern xinès òbviament també, pel risc del prestigi país que està en joc. Un país com la Xina que aspira a ocupar el lideratge mundial no es pot permetre segons quines frivolitats.

A cop de titular. Diada, com l'explica avui la premsa de Madrid

 

El Mundo
Cataluña. Moncloa se planta ante ERC antes del diálogo: “Basta ya de marear la perdiz”
Isabel Rodríguez: “No podemos perder más tiempo en la confrontación”
Análisis. Oriol Junqueras necesita a Pedro Sánchez
Diada. El secesionismo pierde poder de mobilización y se revuelve contra ERC

El País
La Generalitat: “No vamos a cerrar el desarrollo del aeropuerto”
Diada de división ante la mesa de diálogo

La Razón
Diada de mínimos contra Esquerra y la Mesa de diálogo
Medio millón de independentistas menos en la Diada en dos años
El separatismo vuelve a niveles “preprocés”
Acoso del independentismo radical a la Policia: “Pim pam pum, que no quede ni uno”

Público
El independentismo recupera parte de la fuerza en la calle en la Diada y presiona al Govern a días de la mesa de diálogo

El Diario
La Diada vuelve a la calle y constata la división independentista

Nota: El lamentable cartell és l’oficial de la Diada i, per tant, 100% responsabilitat de la Generalitat.

Incongruències climàtiques

(Article publicat el 9/9/2021 al Diari el Jardí, núm. 76, pàg. 19)

El paper ho aguanta tot, però mantenir una mínima congruència entre la teoria que defenses i la pràctica diària no sempre és fàcil. Tothom pot compartir els grans reptes que se’ns presenten a partir del canvi climàtic, però ja és més difícil adaptar amb facilitat la nostra actuació personal del dia a dia. Portar una samarreta reivindicativa sobre el canvi climàtic està a l’abast de tothom i s’ha posat molt de moda. Però investigar on s’ha fabricat la samarreta, com s’ha conreat el cotó necessari per fabricar-la i quanta aigua s’ha consumit en aquest procés, quant cobren les persones que recullen el cotó i aquells que fabriquen la samarreta, sovint es tendeix a obviar-ho.

A diverses entitats de Sarrià i de tot arreu s’organitzen moltes xerrades i debats sobre el canvi climàtic, i des del món dels teòrics se’ns predica sobre què hauríem de fer cadascú de nosaltres per tractar de minimitzar els efectes negatius d’aquest fenomen. Però de la teoria a la nostra pràctica diària tot sovint ens trobem amb discrepàncies que ens fan ser menys optimistes sobre el nostre futur.

A Sarrià, coneguts activistes del canvi climàtic ens transmeten les reivindicacions clàssiques relacionades amb el clima, però després te’ls trobes que marxen de vacances utilitzant un cotxe dièsel amb vint anys d’antiguitat. No es mostren partidaris de promocionar el turisme, els vols comercials ni els creuers, i si no els frenem, acabaran convertint Barcelona en una ciutat amish amb el cavall com a mitjà de transport. S’atura la construcció de nous hotels a la ciutat, però semblen ignorar que si un turista es proposa conèixer Barcelona i no troba allotjament a la ciutat, pot buscar un bon hotel a un preu assequible a, posem per cas, l’Hospitalet, a poques parades de metro de la plaça de Catalunya. Llavors, a Barcelona, ens mengem igualment el problema, però perdem els beneficis que es generarien  si s’allotgessin al Passeig de Gràcia.

Els activistes climàtics aplaudeixen els entrebancs municipals a la circulació de vehicles privats per la ciutat, i es mostren en contra de l’ampliació imprescindible de l’aeroport, i dic imprescindible i dic bé, si el que volem és facilitar la creació de nous llocs de treball per a les persones que es troben a l’atur. Un aeroport ben connectat —no és aquest el cas de Barcelona— sempre és garantia d’augment de l’activitat econòmica. També de contaminació, això no ho nego pas, però, al meu entendre, per davant dels coloms i les granotes s’ha de prioritzar el benestar de les persones. I sense tenir un lloc de treball correctament remunerat no hi ha benestar que valgui. Pensem-hi.

Molts d’aquests activistes són funcionaris públics o persones amb feina i sou assegurats cada final de mes, garantits fins a la jubilació. Alguns també formen part del lobby ciclista, que més que reivindicar l’ús de la bici sembla que només pretengui molestar als que per circumstàncies ben diverses no poden fer ús d’aquest mitjà de transport. Són partidaris de suprimir els aparcaments del carrer, i aplaudeixen aquella mesura municipal tan difícil d’entendre de limitar també l’espai per a pàrquing en els edificis de nova construcció. Evidentment, tot això sense la creació d’aparcaments alternatius que estiguin ben situats i siguin econòmicament assequibles per a la soferta ciutadania. Pintar els carrers de colorets potser et portarà a guanyar un premi de pintura ràpida, però no resol el problema de fons.

Insistir tant en l’ús del transport públic sense donar un bon servei és fer demagògia barata. A Sarrià tenim línies de busos que els caps de setmana només passen cada mitja hora. Per la ciutat sempre que puc vaig a peu. Però també sóc usuari habitual del transport públic. Ara tinc molt clar que abans de passar-me mitja hora a sol i serena esperant el bus un diumenge al migdia, prefereixo anar al garatge i agafar el cotxe. Potser surt una mica més car, però almenys saps que arribaràs quan t’esperen i amb més comoditat.

Aquestes incongruències no són un monopoli del nostre barri de Sarrià, ens les trobem arreu. Posaré dos exemples. La coneguda activista sueca Greta Thunberg va anar a Nova York a fer unes xerrades. Com s’hi va desplaçar? En vaixell de vela, per evitar la contaminació que el seu viatge hagués generat si hi hagués anat en un vol regular. Mitjans de comunicació de tot el món se’n van fer ressò. Chapeau! Però un cop va arribar a Nova York, com va tornar a Europa la tripulació del vaixell? S’ha publicat, en un vol regular. Sense comentaris. Segon exemple. Al Gore va ser vicepresident dels Estats Units amb Bill Clinton, i després de deixar el càrrec es va dedicar a anar per tot el món predicant sobre els perills del canvi climàtic. Chapeau! Però quin mitjà de transport utilitzava Gore per desplaçar-se d’un lloc a un altre? Un jet privat. Tampoc calen més comentaris.

Clarissa Ward vs. els tertulians

(Article original publicat el 27/8/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2032, pàg. 2)

La periodista americana Clarissa Ward i el seu equip es van estar a Kabul fent la seva feina, però constatant les amenaces reals que feien perillar la seva integritat física, fa una setmana van decidir sortir cames ajudeu-me d’aquell infern. És el que volen els talibans, que no hi hagi testimonis periodístics de les seves atrocitats. L’equip de Ward va fer el que va poder fins que els van prohibir seguir fent la seva feina periodística. Una mala notícia, es miri com es miri.

Ward, nascuda a Londres l’any 1980 (té, per tant, quaranta-un anys), ara gaudeix de la nacionalitat americana. Des de fa sis anys Ward treballa com a corresponsal de la cadena de televisió CNN, i abans ho havia fet per a les cadenes Fox, ABC i CBS. Tot i la seva relativa joventut, aquesta llarga experiència laboral la va transformar en un referent. Les seves cròniques d’aquests dies des de Kabul, explicant des del carrer l’entrada dels talibans a l’Afganistan i els abusos perpetrats contra la població indefensa, s’han vist a tot el món. Ara, qui tingui interès en aquest tema ja sap qui és Clarissa Ward.

Abans apareixia vestida d’occidental, però els últims dies sortia amb aquelles gavardines fosques i els mocadors al cap que encara hi ha qui defensa que les dones utilitzen perquè els ve de gust. En fi, es comença parlant d’un suposat respecte per les diferències culturals i s’acaba justificant la burca. Ara bé, com que d’aquests temes potser no hi entenc gaire i tampoc m’agradaria fer el ridícul posant en evidència la meva ignorància, quan es discuteix sobre el vel femení (vel sí, vel no), jo sempre em quedo amb l’opinió autoritzada de l’escriptora marroquina-vigatana Najat el Hachmi.

Les nostres cadenes de televisió també tracten sobre la situació a l’Afganistan. Però la diferència amb la CNN és abismal. Aquí sovintegen els tertulians, els quals poden ser politòlegs, economistes, periodistes, etc. Sobre el paper, són grans especialistes en tot. Avui pontifiquen sobre l’Afganistan, ahir discutien sobre la factura de la llum, abans-d’ahir sobre els immigrants africans que arriben en pastera, o sobre la diferència que hi ha entre l’escola pública i la privada, o sobre l’eutanàsia, el dret a l’habitatge, els okupes o qualsevol altre assumpte que estigui d’actualitat. Són molt aplicats, abans de començar el programa es miren una mica la Wikipedia, googlegen alguna cosa i en pocs minuts ja s’han convertit en especialistes en la matèria que hauran de tractar amb posat seriós davant les càmeres de televisió.

Quan la judicatura governa

(Article original publicat el 13/8/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2030, pàg. 2)

Catalunya està dirigida per jutges i fiscals. M’estalviaré de fer una relació de totes les resolucions judicials que s’han carregat les decisions dels nostres dirigents polítics; seria tan llarga que farien falta uns quants articles com aquest per encabir-les totes. El fet és que fiscals i jutges ens governen. Podríem dir que aquesta etapa anòmala va començar fa més de deu anys amb la sentència que es va carregar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat en referèndum pels catalans, i ratificat després pel parlament espanyol, amb la signatura del cap d’estat i tota la pesca. L’estatut que s’aplica ara, parcialment retallat tal com va quedar redactat després de la sentència espanyola, no ha sigut mai sotmès a referèndum per part dels catalans. Als efectes pràctics, aquesta anomalia vol dir que a Catalunya no hi ha un estatut legalment vigent, ja que el text que s’aplica no ha estat aprovat amb tots els ets i uts tal com obliga la normativa legal vigent.

Jutges i fiscals governen Catalunya, amb una interferència entre els tres poders que ja no es dissimula. Gairebé cada decisió parlamentària o governamental té a continuació la seva contrapartida judicial. El Parlament aprova una llei, el govern pren una decisió, i més d’hora que tard surt el fiscal de torn a posar-hi tota mena d’objeccions, i el jutge corresponent li acostuma a donar la raó. I llavors les decisions queden minimitzades o directament sense efecte. En altres països del nostre entorn aquestes coses no passen. Si més no, no passen tan sovint com aquí. Un país dirigit per jutges i fiscals no és un país normal, i més tenint en compte que les altes instàncies del món judicial no estan formades per professionals que actuen amb criteri propi sinó que sovint es mouen en funció dels interessos polítics del partit que els ha situat a la cúpula judicial.

Els mitjans de comunicació publiquen regularment les biografies dels jutges i fiscals, i tots sabem de quin peu calcen uns i altres, fins al punt que abans de fer-se pública una sentència ja podem endevinar el seu contingut. Per altra banda, el secret de sumari ha deixat d’existir. En canvi, és menys coneguda la trajectòria política dels diputats i consellers, els quals, a causa de les interferències continuades de la judicatura, cada dia tenen menys pes en la vida política. Així, els polítics decideixen moltes coses que després la judicatura acaba tombant o modificant sensiblement. Tot plegat deu ser legal, però des d’una perspectiva democràtica resulta molt peculiar.

Si jo fos espanyol

(Article original publicat el 30/7/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2028, pàg. 2)

Si jo fos espanyol potser tampoc entendria que una majoria de catalans, és a dir, més de la meitat dels votants catalans, pretenguin viure en un país sense lligams amb Espanya, sense els costosos peatges espanyols; peatges econòmics però, també, peatges culturals, lingüístics, industrials, comercials, etc. O potser sí que ho entendria, a condició que estigués disposat a fer l’esforç de posar-me en el lloc dels catalans i observar el conflicte des de l’altra banda, des de la banda dels que fins ara tenim adjudicat el paper perpetu de perdedors d’aquest conflicte. Però aquest és un exercici intel·lectual que els nostres veïns de l’oest no acostumen a fer mai, per mandra, per incapacitat intel·lectual o per interessos inconfessables. A ells ja els està bé mantenir l’estatus actual d’uns que sempre guanyen —ells— a costa d’uns altres que sempre hi sortim perdent.

Si jo fos espanyol segurament tampoc voldria perdre l’anomenada mamella catalana, i faria tot el que pogués per tal de conservar-la. No facilitaria el camí dels que democràticament pretenen marxar d’Espanya, tot i que tal vegada, sense fer un gran esforç, pogués entendre que de raons per fer-ho en tenen moltes. Si jo fos espanyol segurament acceptaria amb normalitat la llei del divorci en la parella, però no la possibilitat democràtica de permetre que els catalans es divorciïn dels espanyols. Si jo fos espanyol, segurament no els reconeixeria el dret a decidir el seu futur, i no cal dir que faig aquestes consideracions després d’haver debatut aquest tema amb molts espanyols, alguns també residents a Catalunya. Però en casos com aquest, l’única solució és votar, comptar els vots i aplicar democràticament el resultat. Com sempre s’ha fet en altres indrets amb conflictes similars.

Al marge del que digui la meva documentació i de qui em cobri els impostos, entenc que sentir-se espanyol és un sentiment que va més enllà de la fiscalitat i de la paperassa oficial. Així, ara mateix jo pago els impostos a una administració que no considero que sigui la meva. Mentre no resolguem el conflicte sóc conscient que estaré condemnat a acceptar estar governat per un sistema polític molt injust, i a molts catalans no ens agraden les injustícies. La màxima expressió d’estima que els catalans escoltem de tant en tant per part d’alguns polítics espanyols, no tots, és que “os queremos mucho”. Doncs jo no vull que els espanyols m’estimin, em conformo amb una mica menys, és a dir, que respectin el meu dret democràtic a decidir el meu futur.

El decreixement no és la solució

(Article original publicat el 16/7/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2026, pàg. 6)

Des que fa un any i mig va aparèixer la pandèmia de la COVID-19 escoltem i llegim que una de les conclusions amb la que tothom hauria de coincidir és que cal canviar el funcionament de la nostra societat. I plantejat així, en genèric, hi podem estar d’acord. Sempre hi ha aspectes subjectes a millora, i la nostra societat hauria d’anar evolucionant per tal de millorar el seu funcionament polític, econòmic i social. Sense entrar en concrecions, crec que en això tothom coincidiria.

El problema sorgeix quan pretenem concretar quins canvis s’haurien d’implementar, i a ningú se li escapa que això depèn de qui respongui la pregunta. No és igual preguntar-ho a un militant d’esquerres que a un de dretes, a un convençut de l’oferta comunista que a un defensor de l’economia de mercat. Si comparem el funcionament del capitalisme del segle XX amb com van evolucionar les societats comunistes de l’Europa de l’Est fins a la caiguda del Mur de Berlín, és una obvietat que el món capitalista va evolucionar d’una manera molt més positiva. Però que es defensi el capitalisme no vol dir, ni molt menys, que tot el que es fa en nom del capitalisme sigui correcte, ja que per evitar abusos s’han d’establir controls i prioritats, i no sempre s’ha actuat amb l’encert requerit.

És millor que hi hagi una sana competència, o que tot estigui tallat pel mateix patró, encara que això representi igualar per baix i, per tant, empobrir la societat? Resulta inacceptable que les esquerres més ideologitzades pretenguin imposar a tothom la recepta única del decreixement. Igualment  inacceptable és que alguns apòstols del capitalisme defensin la llei de la selva i el campi qui pugui. Els extrems sempre són dolents. Una societat lliure no vol dir una societat sense normes. S’ha de donar tota la protecció que calgui a la població més desfavorida, i si d’això alguns en diuen socialisme tampoc obrirem ara un debat semàntic.

En l’espai limitat d’aquest article no hi ha lloc per entrar en moltes concrecions. La pandèmia ens ha ensenyat que s’ha de canviar la societat? Segurament sí, però abans de l’aparició de la pandèmia aquesta necessitat de canvi i millora ja la teníem sobre la taula. Ara bé, no està gens clar que aquests canvis hagin de passar pel decreixement salvatge i la desindustrialització, com prediquen les esquerres. Tancant empreses els llocs de treball desapareixen, i amb la taxa d’atur que tenim la recepta no és tancar empreses sinó crear-ne de noves. I si aquesta pandèmia ens hi ajuda, benvinguda sigui.

Uns indults ben estranys

(Article original publicat el 2/7/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2024, pàg. 2)

Espanya ha intentat transmetre al món un missatge conciliador sobre el conflicte català, però no se n’ha sortit. Han tirat endavant de pressa i corrents uns indults tramposos, abans que el Consell d’Europa els obligués a fer-ho. Formalment Espanya ha indultat els presos polítics que estaven tancats a la presó des de feia gairebé quatre anys, després d’un judici i una sentència injustos tal com es va poder constatar en el seu moment. I molta gent d’esquerres —comuns i socialistes— s’ho ha cregut, fins al punt que alguns han donat les gràcies a Sánchez pel seu gest magnànim. Doncs bé, primer de tot s’ha de dir que aquí no s’han concedit indults tal com normalment s’entenen els indults. Uns indults tan condicionats com aquests (parcials, reversibles, limitats) deixen de ser indults per ser llibertats condicionals. Condicionals, sí, perquè la mesura està tan condicionada que anomenar-la indult sembla una broma de mal gust. Així, en qualsevol moment un jutge podria decretar el reingrés a la presó d’un o més dels polítics alliberats la setmana passada.

Se’ns ha volgut vendre el relat que s’han perdonat uns fets presumptament delictius, tot i que sota els paràmetres democràtics europeus els fets enjudiciats no justificaven les altes condemnes de presó. Els fets de fa quatre anys de criminals no en tenien res. S’han volgut transformar uns episodis de desobediència en fets criminals. Així ho han acreditat els tribunals de més amunt dels Pirineus, aquests sí, independents del poder polític, així com els diversos organismes internacionals que s’han pronunciat al respecte. A més a més, tractant-se de polítics, se’ls manté la pena d’inhabilitació per poder exercir càrrecs públics. I tot plegat, més que un perdó, sembla una presa de pèl. És a dir, per treure’m un problema de sobre et deixo sortir de la presó, però no et permeto seguir fent política i m’asseguro que durant molts anys no em tornaràs a molestar. Alguns ho han comparat amb pràctiques habituals de règims poc amables amb les normes democràtiques, i no sembla que vagin desencaminats.

A Espanya comencen a ser perfectament conscients que la sentència del Tribunal Supremo de l’1-O farà aigües a Estrasburg, i la portada de diumenge passat de l’influent diari El Mundo era prou significativa: “Batalla en Europa. El Tribunal Supremo, tras los indultos: “Nuestra sentència del 1-O está muerta en Estrasburgo””. Això ho diuen els mateixos jutges signants d’una sentència que va condemnar uns independentistes catalans a un segle de presó.

És lícit canviar de regles a mig partit?

(Article original publicat el 18/6/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2022, pàg. 2)

S’han publicat dos escrits en els quals dirigents importants dels dos partits majoritaris partidaris d’una Catalunya independent s’han posicionat sobre què cal fer a partir d’ara, i també sobre quin significat va tenir el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Aquests escrits han causat estranyesa, no només entre les respectives militàncies sinó també entre la ciutadania en general. Es poden entendre com unes rectificacions públiques respecte del que aquests partits havien manifestat fins ara. No cal dir que les respectives militàncies no s’han posicionat en contra d’aquestes rectificacions, però això formaria part de la pràctica habitual de les persones que opten per militar en un partit polític, amb tot el que això comporta.

L’objectiu sembla ser descafeïnar l’1 d’octubre, però la realitat és que en aquell referèndum es va votar sobre el que es va votar, és a dir, sobre la independència de Catalunya. I amb aquest objectiu, la gent que es va acostar a les urnes ho va fer sota l’amenaça de rebre les garrotades policials espanyoles al crit de “a por ellos”; per tant, no els diguis ara a aquestes persones que l’objectiu de la votació no era la independència de Catalunya sinó una altra cosa que alguns dirigents ara s’han tret de la màniga. La ciutadania es mereix un respecte per part de la classe política, i els articles publicats ara semblen anar en la direcció contrària. Hi ha uns pactes signats entre els partits independentistes que diuen el que diuen i han servit per formar govern, i ara no es pot dir que allò és paper mullat. Ningú pot defensar que sigui lícit canviar de regles a mig partit.

Es pot entendre que per les seves circumstàncies personals uns dirigents polítics empresonats hagin canviat d’opinió, però pretendre transformar un canvi d’opinió política en una burla a la ciutadania potser és anar massa lluny. Sempre he defensat que als exiliats, als empresonats i als milers de ciutadans que encara es troben sota l’amenaça judicial contra el moviment independentista no se’ls hauria de criticar mentre no puguin normalitzar la seva situació. I també he defensat que per sortir de la presó tenen tot el dret a fer el que considerin convenient. Ara bé, que no ens vulguin vendre això com una relectura dels fets que van passar fa quatre anys. Que no ens intentin fer passar bou per bèstia grossa. Si ara hi ha un canvi radical de posició (vull pensar que el 2017 no ens van enredar) s’ha de poder criticar amb tot el rigor. La ciutadania no es mereix aquesta presa de pèl.

El trio de Colón

(Article original publicat el 4/6/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2020, pàg. 2)

En política gairebé tot està inventant, i tot acaba tornant. A Espanya, per exemple, la coalició anticatalana tornarà a confluir a la plaça Colón de Madrid. Simultàniament, es tornaran a recollir signatures contra Catalunya. Bé, els promotors diuen que són contra els indults, però a aquestes alçades ja tots ens entenem. Són poc originals, i tot plegat és una repetició dels episodis viscuts fa uns anys. L’etapa actual del procés català va començar amb la recollida de signatures orquestrada pel PP en contra de Catalunya. Ells en deien signatures contra l’estatut, però, com dèiem abans, a hores d’ara tothom sap de que parlem. Quin va ser el resultat d’aquell disbarat? L’independentisme va passar de tenir un suport baix per part de la societat catalana a superar el cinquanta per cent. A partir d’aquells fets, el suport a l’independentisme ha augmentat elecció rere elecció, i fins i tot partits que llavors eren autonomistes fan ara una defensa inequívoca del dret a l’estat propi.

Però aquesta evolució la deuen considerar de poca importància. El gran beneficiat és aquell partit que no em ve de gust anomenar i que veu com, sense fer cap esforç, els altres partits del trio (Cs i PP) es van acostant a les seves tesis. Poso Ciudadanos al costat dels populares, però avui en dia Cs és una formació política moribunda, en liquidació, com en el seu dia va passar amb UPyD. Però mentre disposin de suport econòmic, aniran fent com aquell gall sense cap que va corrent amunt i avall fins que s’adona que està mort i cau definitivament a terra. Parlem ara del PP. En aquest camí que han fet els populares, i que va des de la recollida de signatures contra l’estatut fins a les últimes eleccions catalanes, aquest partit ha passat a ser una força residual al Parlament de Catalunya, amb només tres escons: un cap de llista del PP i dues diputades vingudes de les escorrialles de Ciudadanos. És això el que buscaven? No ho sabrem mai. Sí que sabem, però, que cada vot que perden a Catalunya el recuperen amb escreix a Espanya. Un vot menys a Girona signifiquen tres vots més a Zamora, i qui diu Zamora, diu Espanya.

Doncs bé, aquesta estranya barreja política d’interessos anticatalans tornarà a confluir a Colón, i hi veurem també algun socialista. Alguns barons i exbarons d’aquest partit ja han fet sentir la seva veu discrepant amb la direcció. I és que, de fet, quan es tracta de la carpeta catalana, PP i PSOE sempre han format part del mateix equip. Potser canvien les formes, però en el fons coincideixen.

Recuperant les llibertats perdudes

(Article original publicat el 21/5/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2018, pàg. 2)

Amb l’aixecament de l’estat d’alarma sembla que de mica en mica les nostres vides comencen a tornar a la normalitat d’abans de la pandèmia. Durant més d’un any, les limitacions de les llibertats ciutadanes han estat certament greus, i el nom utilitzat per descriure-les, estat d’alarma, potser ajuda a fer més visible aquesta gravetat. Ara s’ha donat per acabat l’estat d’alarma, tot i que en altres països no s’ha passat de l’estat d’alarma a la normalitat sinó que estan fent un pas intermedi. A Portugal, per exemple, es va acabar l’estat d’alarma i es va passar a l’estat de calamitat, amb unes limitacions i restriccions més suaus que amb l’alarma. Tot i que calamitat sona més greu que alarma, cada país té les seves normes i fa les seves valoracions.

Durant el temps de confinament hem patit limitacions de la mobilitat, confinaments de diversos tipus, restriccions d’horaris, reduccions d’aforaments, desaparició de l’oci nocturn i de moltes altres activitats comercials i lúdiques. Hem experimentat una greu disminució de les nostres llibertats individuals i col·lectives. Alguns polítics s’han sentit confortables tenint controlada la població, excessivament controlada al meu entendre. Així, amb l’aixecament de les mesures restrictives no tothom s’hi sent còmode. Alguns polítics (el conseller responsable dels mossos, per exemple) han començat a parlar de la “llibertat ben entesa” i altres expressions per l’estil que semblaven eliminades del nostre vocabulari en democràcia. Altres dirigents polítics han ressuscitat conceptes d’altres èpoques, i han parlat de no confondre la llibertat amb el llibertinatge.

Amb tot això que ens ha passat, a banda del lamentable balanç de persones malaltes i mortes, ens hauria de preocupar molt la pèrdua de llibertats que gairebé tothom ha acceptat com el mal menor, com una de les conseqüències socials inevitables de la pandèmia. En democràcia, la llibertat del ciutadà és una de les bases del sistema. Però sembla evident que alguns polítics, així com les forces policials, se senten molt més còmodes tenint la ciutadania ben controlada. Correm el risc que s’hi acostumin, i no ho hem de permetre. Tots tenim al cap episodis de violència policial gratuïta que no s’haurien d’haver produït. A partir d’ara la policia ja no podrà cometre els excessos que s’han produït durant aquests mesos. Els comportaments irresponsables d’una petita part de la població no justifiquen els excessos de l’altra banda. Ara toca recuperar les llibertats perdudes, sense excuses.

Presos polítics

(Article original publicat el 7/5/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2016, pàg. 2)

Si escoltem les declaracions dels governants, al món no hi ha presos polítics. Les dictadures neguen l’existència de presos polítics, només admeten tenir presos comuns. La realitat és, però, que la llista de països amb presos polítics és molt llarga. Durant el franquisme, Espanya tenia presos polítics. Qüestionar aquesta obvietat sembla innecessari, però ara té sentit plantejar-s’ho. A Espanya, de presos polítics n’hi havia durant el franquisme, i n’hi ha ara amb la suposada democràcia que tenim. En què es basaven les autoritats franquistes per afirmar que Espanya no tenia presos polítics? Es basaven en el fet que aquells presos havien incomplert determinades lleis, exactament igual que la resta de presos i, per tant, tots eren presos comuns. Però que hi hagi una llei que obligui o prohibeixi determinades actuacions polítiques no exclou que pugui ser una llei antidemocràtica. Passava abans i passa ara. Totes les dictadures del món justifiquen l’existència dels seus presos polítics, tot i que neguen que ho siguin, en l’incompliment de determinades lleis. Els governs tenen ben articulada la cobertura legal que els permet empresonar els seus ciutadans. I si amb les lleis no en tenen prou, saben que poden comptar amb la complicitat de les forces policials i la judicatura. En aquest sentit, defensar l’existència de la separació de poders en la majoria dels països del món és, com a mínim, una broma de mal gust.

Espanya també té presos polítics, i no és casualitat que ara la majoria siguin catalans. Catalunya és el principal problema que té Espanya i, de moment, des de la metròpoli, mal gestionen aquest conflicte mitjançant la repressió, els judicis injustos, la lectura esbiaixada que es fa de determinades lleis, la persecució de persones innocents i altres eines antidemocràtiques pròpies de totes les dictadures. Utilitzar intel•ligentment la negociació política es rebutja, ja que les autoritats espanyoles ho considerarien una mostra de feblesa. El resultat és que el “problema català”, tal com l’anomenen els unionistes, o el “problema espanyol”, tal com s’anomena des de les posicions independentistes, cada dia es va agreujant més. L’existència de presos polítics només dificulta la solució democràtica del nostre conflicte. Això és inqüestionable. I els més perjudicats per aquesta manca de voluntat política som els catalans, també la minoria que no es considera independentista. Si més enllà de la unitat de la pàtria es plantegessin el seu propi benestar, el problema quedaria resolt.

La monarquia britànica i altres monarquies

(Article original publicat el 23/4/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2014, pàg. 2)

S’ha mort el Duc d’Edimburg, marit de la Reina d’Anglaterra. Arran d’aquest esdeveniment, aquí s’ha reobert el debat polític sobre la monarquia. No sóc partidari de les monarquies, tot i que si jo fos britànic, potser faria una excepció amb la monarquia britànica. Sempre m’ha sorprès la devoció que tenen els britànics per la seva monarquia. És una institució no qüestionada pel poble, i quan veus que la majoria dels ciutadans defensen el sistema, entenc que s’ha de respectar. Es tracta d’un sentiment socialment molt transversal, i s’hi apunten des de la classe benestant fins a les classes més desfavorides. I tot i que em costa d’entendre, no sóc jo qui ho ha d’entendre sinó els britànics.

El dictador Franco va demostrar ser defensor del sistema monàrquic, fins al punt de reintroduir-lo a Espanya per aplicar-lo a partir de la seva mort. Ben mirat, té un sentit que els dictadors defensin aquest sistema, ja que una de les seves característiques és que qui ocupa el càrrec sap que ho farà fins que es mori, o fins que abdiqui, és a dir, que és ell i no el poble qui decideix la durada del mandat. Aquesta és una de les característiques comunes de les dictadures i les monarquies, que el titular ocupa el càrrec fins a la mort o fins que se’n cansi, sense permetre que els ciutadans ho decideixin a les urnes.

No defenso el sistema monàrquic perquè el cap d’estat no és una persona elegida pel poble sinó que ve imposada d’una manera que considero antidemocràtica. Imaginem-nos que vivim en una monarquia, i que el titular demostra repetidament que en molts aspectes de la seva vida no és gens exemplar; vaja, que és un bandarra. Us demano només un exercici d’imaginació, no hi vulgueu buscar altres analogies. Però què passaria si en comptes d’una monarquia fos una república? Doncs que cada ics anys els ciutadans anirien a votar, i el podrien fer fora del càrrec que ocupa. En canvi, en una monarquia, els ciutadans no el poden fer fora, per més bandarra que sigui.

S’ha tornat a posar sobre la taula l’oportunitat de fer un referèndum sobre la monarquia espanyola. Jo acceptaria aquest referèndum si es fes cada cinc anys, per tal de revalidar o remoure del càrrec la persona titular de la institució. Però és que llavors ja no es tractaria d’un referèndum sinó d’unes eleccions, i ja no seria una monarquia sinó una república. No cal fer invents: si el cap d’estat es vota cada cinc anys, és una república, i si no es vota mai, com és el cas d’Espanya, llavors és una monarquia. Franquista, en aquest cas.

Kosovo en minúscules

(Article original publicat el 9/4/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2012, pàg. 2)

La setmana passada es va jugar un partit de futbol entre la selecció de la federació espanyola de futbol i la selecció de Kosovo. El resultat del partit no té importància, però sí que en té que l’estat espanyol va intentar menystenir Kosovo. Així, en el marcador del partit van escriure kos en minúscules mentre que esp ho van escriure en majúscules. Com que qui ho va decidir devia ser perfectament conscient del ridícul que es feia utilitzant les lletres minúscules per referir-se a l’equip visitant, a l’hora de distribuir el senyal internacional del partit ho van posar tot en majúscules, com es fa habitualment en qualsevol altre partit. Tot plegat va provocar un moviment de simpatia pública en favor del país menystingut, des de l’ambaixador dels Estats Units a Kosovo fins a molta més gent que es va posicionar en el mateix sentit.

Kosovo va obtenir la seva independència fa uns quants anys, mitjançant una declaració unilateral d’independència, però encara hi ha uns quants països que es neguen a reconèixer aquesta realitat. Sense anar més lluny, Espanya és un d’aquests països, ja que té sempre present el conflicte polític que té amb Catalunya. D’aquest petit grupet de països negacionistes de Kosovo, cadascun d’ells té els seus motius particulars per no reconèixer aquell país. En el cas d’Espanya, les autoritats espanyoles deuen pensar que si reconeguessin diplomàticament Kosovo, estarien reconeixent la validesa de la DUI i, d’alguna manera, estarien facilitant que Catalunya també assolis la independència per aquesta via. Però quan la majoria de la població vol una cosa, l’estat difícilment ho pot impedir. Ho pot retardar, però no impedir-ho. Evidentment parlem de països que es proclamen democràtics, ja que les dictadures tenen mètodes més expeditius i sanguinaris per imposar-se a la voluntat popular.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar si Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts. Jo sempre defenso que no ho és, ja que mostra tantes mancances democràtiques que ben fàcilment es pot concloure que Espanya no és una democràcia comme il faut. Amb majúscules o en minúscules, la realitat ens diu que la majoria dels votants catalans han optat a les urnes per partits independentistes, i el nostre parlament està format per una majoria clara de diputats independentistes, amb tota la gamma de matisos ideològics que hi vulguem afegir. Kosovo no és Catalunya, ni Catalunya és Kosovo, però l’única via que té Catalunya per assolir la seva independència és la via kosovar de la DUI.

Dos partits a la paperera

(Article original publicat el 26/3/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2010, pàg. 2)

Ciudadanos és un partit polític que va néixer a Barcelona amb l’objectiu de deixar Catalunya reduïda a una regió més d’Espanya, com Múrcia o la Rioja, amb tots els respectes per a aquestes dues regions. Els seus promotors pretenen que la llengua pròpia de Catalunya quedi limitada a l’ús familiar i poca cosa més. Amb aquest objectiu hi han abocat molts recursos, amb la voluntat de transformar la Catalunya actual per tornar-la a una situació similar a la que tenia durant el franquisme. Ara la seva bèstia negra és l’independentisme, majoritari a Catalunya, i per tal de lluitar-hi i intentar que desaparegui són capaços del que sigui, amb l’ajut inestimable de tots els poders estatals, clavegueres incloses. Han introduït una gran crispació a la societat catalana, i s’han inventat uns suposats greuges que només existeixen en la seva imaginació. Va arribar un moment que semblava que se’n sortirien; així, l’any 2017 van guanyar les eleccions tot i que, sortosament, sense cap possibilitat de formar govern. Els seus màxims dirigents, primer Albert Rivera i després Inés Arrimadas, van acabar fugint cap a Madrid, i aquell globus s’ha anat desinflant amb molta més rapidesa que s’havia inflat. A les eleccions del 14 de febrer han passat de trenta-sis diputats a només sis, en un Parlament de 135. Ara és un partit en liquidació, a l’espera de l’anunci de la data d’enterrament.

Aquest trist final s’assembla al final de la UCD, reconvertida finalment en el CDS per acabar morint sense honors. Un altre exemple és aquell partit anomenat UPyD, el qual va fer una evolució similar abans de quedar reduït a una entradeta més de la Viquipèdia. I mentre Ciudadanos es va desfent com un terròs de sucre, a Catalunya, però també a Espanya, un partit als antípodes de Ciudadanos, és a dir, a l’esquerra de l’esquerra, està fent un camí semblant. Podemos i les seves confluències van pretendre fer el mateix que Ciudadanos, és a dir, ocupar l’espai que ocupaven partits tradicionals, però també amb poc èxit. A Catalunya els queda el cap visible d’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona per una combinació de vots, mentides sobre el seu antecessor i l’ajut inestimable d’un grupet escindit de Ciudadanos liderat per Manuel Valls. Ara tocarà pagar les festes, és a dir, els crèdits que aquests partits van contraure amb la banca. Ciudadanos partint de zero, i Podemos/Comuns amb els deutes de les escorrialles del comunisme que van decidir heretar per no haver de partir de zero. A tots dos els està sortint malament la jugada.

Peatges incòmodes

(Article original publicat el 12/3/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2008, pàg. 2)

Tenim clar quin tipus de societat volem, però no tothom té tan clar que per assolir determinades fites cal pagar uns peatges que no sempre són còmodes de pair. Així, molta gent exigeix energies renovables, però no està disposada a acceptar la contrapartida dels parcs eòlics. O volen molts més serveis socials dels que se’ns ofereixen ara, però ja costa més d’acceptar la contrapartida d’haver de pagar més impostos per finançar-los. Tota acció positiva té la seva contrapartida negativa. Ara es reivindiquen carrils bici a dojo, però quan el ciclista té necessitat d’agafar el cotxe o esdevé vianant es molesta quan veu que els ciclistes li prenen l’espai. Alguns barcelonins demanen que els dos tramvies de Barcelona quedin units per la Diagonal, però quan s’assabenten que el pressupost supera els dos-cents milions d’euros, comencen a dubtar si aquesta unió és tan necessària com alguns polítics ens volen fer creure. Fa temps que reivindico que aquests diners es podrien utilitzar per fer habitatge social, que prou falta que ens fa, i no crec que ningú dubti que seria una inversió molt més profitosa que el caprici de la senyora Colau. No es pot tenir tot, i arriba un moment que s’ha de prioritzar, prescindint de l’important per poder tirar endavant l’imprescindible. Aquesta és una de les feines del governant, prioritzar en les despeses i inversions, sabent que prengui la decisió que prengui serà criticat per una part de la societat, i felicitat per l’altra.

Fa una setmana el rei d’Espanya va fer una visita de cortesia a la fàbrica Seat de Martorell. Allà es va trobar amb el president de Volkswagen, el president de Seat i altres alts directius del grup. Però a banda del major Trapero, en aquell acte no hi havia cap representant del govern català. Va ser una gran equivocació, pròpia de governants inexperts, ja que aquesta absència podria comportar conseqüències negatives per a Catalunya. Es pot entendre que a Aragonès i companyia els vingués costa amunt saludar al visitant del país veí, però si més no tenien l’obligació de fer els honors als dirigents de l’empresa alemanya. Era el peatge que havien de pagar, ser presents a l’acte, i després ningú els hagués impedit explicar-ho, és a dir, que no eren allà pel visitant de Madrid sinó pels dirigents de l’empresa automobilística més important de Catalunya. Els governants tenen l’obligació de pagar aquesta mena de peatges, per més incòmodes que siguin. I si no estan disposats a pagar-los, valdria més que es dediquessin a una altra cosa.

Votar amb els peus

Tretze mil ciutadans de Barcelona s’han esborrat del cens municipal, i han marxat a viure a un altre lloc. Les causes d’aquest exili voluntari són diverses, però jo en conec uns quants que han marxat perquè no suporten més els disbarats que dia sí i dia també perpetra l’alcaldessa Colau. Una regidora que governa la ciutat gràcies, també, als vots d’uns regidors unionistes de dretes que la van preferir a ella abans que permetre que qui va guanyar de les eleccions, el senyor Maragall, fos l’alcalde. No estic insinuant que el senyor Valls i companyia haguessin fet res il·legal, però va sorprendre molt que per governar la ciutat preferissin una regidora amb un perfil ideològic als antípodes del seu. Volien evitar, fos com fos, que accedís a l’alcaldia el regidor que va guanyar les eleccions, i només per una raó, i és que el partit que va guanyar les eleccions es declara independentista. És allò tan espanyol del “antes roja que rota”. Barrejar el debat nacional de Catalunya amb la gestió d’un ajuntament porta a aquestes contradiccions i ridiculeses. I qui ho acaba pagant sempre és el ciutadà.

Una Igualada més independentista

(Article original publicat el 26/2/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2006, pàg. 2)

Com que a causa de la pandèmia l’abstenció d’aquestes eleccions ha estat molt més elevada que la de fa tres anys, quan es va assolir un rècord absolut de participació, qualsevol comparació mínimament coherent entre aquestes eleccions i les anteriors cal fer-la en percentatges de vots obtinguts i no en nombre de vots. És de destacar que els temors d’una organització caòtica de la jornada electoral catalana sortosament no es van complir, i toca felicitar els organitzadors. Però tot i això, la participació ha estat només del 56 per cent, molt per sota de la de fa tres anys. Així que parlarem de percentatges, no de vots.

Hi havia qui assegurava que la llista del PDeCAT, encapçalada per dos igualadins molt coneguts (Carme Chacón com a número 1, i l’alcalde Marc Castells com a números 3) podia ser la favorita per guanyar les eleccions en clau local. Però no ha estat així, tot i la més que correcta campanya que ha fet aquest partit. A Igualada ha guanyat Junts de manera indiscutible. Arribats a aquest punt, ens podríem preguntar si la campanya electoral influeix molt o poc en els resultats. Alguns experts diuen que la influència de la campanya és molt baixa, però aquest debat, certament interessant, el deixarem per un altre moment.

Si sumem els percentatges obtinguts per la llista guanyadora de les eleccions (Junts, amb el 27 per cent) i els del PDeCAT que dèiem abans, amb poc més del 9 per cent, arribem al 36 per cent. Fa tres anys la llista guanyadora de Junts va obtenir el 33 per cent. A partir d’aquí, es podria concloure que presentar-se per separat els ha donat un millor resultat, tot i que no necessàriament s’haurien obtingut aquestes xifres si els candidats haguessin format part de la mateixa llista. Fa de mal dir com s’hauria votat en aquestes circumstàncies, i això no ho sabrem mai. Però hi ha una dada que és indiscutible. Si aquí hi sumem el 30 per cent dels vots obtinguts per Esquerra i la CUP, podem dir sense por a equivocar-nos que Igualada és avui una ciutat més independentista que abans.

Què ha passat amb la resta de partits que han obtingut representació al Parlament? Mentre Esquerra ha baixat una mica, el PSC i la CUP gairebé han doblat resultats, i la resta de partits, amb xifres inferiors al cinc per cent, s’han limitat a fer el paper de comparses. Aquí cal fer una menció especial a Ciudadanos, que ha passat del dinou al tres i mig per cent. Una derrota en tota regla que, veient la trajectòria estranya d’aquest partit, podríem concloure que ha sigut ben merescuda.