Debat electoral a Sarrià, una contra crònica

 

(Foto: Les Veus de la República)

La campanya electoral de les municipals comença oficialment el dia 12, però ahir ja es va fer el debat tradicional que abans de cada elecció organitza la Casa Orlandai. Sala Foix, de les 7 a les 9 del vespre. Ple a vessar, incloent-hi el distribuïdor annex des d'on també es podia seguir l'acte via pantalla. La periodista moderadora Carme Rocamora i les persones d'Orlandai que la van ajudar van fer una bona feina.

Segons les enquestes —per a qui se les cregui—, de les set persones que representaven els partits polítics (cinc són regidors de l'ajuntament), quatre d'aquests partits tenen més o menys possibilitats d'assolir l'alcaldia: els comuns, Esquerra, Junts i els socialistes, representats, respectivament, per Jordi Martí Grau, Ester Capella, Jordi Martí Galbis i Albert Batlle. Però cap d'aquestes persones serà cap de llista el dia 28. Posats a triar, a mi m'hauria agradat més que els participants haguessin estat els caps de llista, Ada Colau, Ernest Maragall, Xavier Trias i Jaume Collboni, però les coses són com són.

Els tres partits restants presents en el debat (Ciudadanos, PP i Valents) tenen zero possibilitats d'assolir l'alcaldia, i els seus representants en són molt conscients, però només ho diuen en petit comitè. L'Anna Grau, l'Antonio Verdera i l'Eva Parera van tenir la cortesia de fer totes les seves intervencions en català, tot i que a les xarxes socials aquests tres partits utilitzen gairebé en exclusiva l'espanyol. Ells sabran per què ho fan, però, sigui com sigui, va ser tot un detall.

Tots set van ser educats en les seves intervencions, es van respectar els temps, i m'atreviria a dir que excepte algun tema molt concret de caràcter més ideològic que ciutadà, les seves propostes van ser força compartides per la resta. Novetats? Cap ni una, tot molt previsible. Amb tota franquesa, a mi m'hauria agradat que el debat hagués estat més intens, però entenc molt bé que un debat a set no és un debat a dos, i es fa el que es pot. Tot i això, em va agradar haver-hi anat.

El format del debat no permetia que el públic fes preguntes en directe com a mi m’hauria agradat, i em vaig dedicar a observar petits detalls simpàtics, aquells que no acostumen a sortir a les cròniques. N'explico alguns. 1/ Els discrets policies d’escorta presents a la sala, vestits de paisà, com sempre, s’ho miraven tot plegat amb cara d’avorriment. 2/ No tractant-se d’un acte institucional sinó dels partits polítics, jo no hauria reservat uns seients destinats als consellers del districte; ahir no tocava. 3/ Érem on érem, i no van sorprendre alguns discrets murmuris de desaprovació quan la senyora Grau, amb tota la raó del món, va criticar els okupes del districte. 4/ En un moment determinat va fallar la megafonia, però això ja és tot un clàssic en els actes que es fan al districte; van resoldre el problema en pocs minuts. 5/ El premi a la més riallera seria per a la senyora Parera, potser perquè intueix que difícilment podrà revalidar el càrrec de regidora (com diuen a l'oest, al mal tiempo, buena cara). 6/ També va cridar l’atenció que una senyora que es trobava entre el públic estava tranquil·lament donant el pit a un nen una mica crescudet. 7/ A meitat de l’acte, unes senyores amb samarretes reivindicatives de Can Raventós van fer una mena d’ofrena silenciosa de plantes, i després se les van emportar. 8/ En defensa del criticat carril bici de la Via Augusta, el regidor dels comuns va explicar que havia arribat a Orlandai en bicicleta, i tot la mar de bé. 9/ A la sortida de l’acte, uns quants cotxes oficials esperaven els seus clients al mig del carrer per tornar-los cap a casa.

Quan el benefici d'una minoria va en detriment de la majoria

El lobby ciclista de Barcelona està format per una petita part dels barcelonins, una minoria entre els 1.639.981 habitants de la ciutat. Això sí, els ciclistes estan bastant ben organitzats, i quan volen fan soroll mediàtic mitjançant accions vistoses i, de vegades, arriscades, però tolerades per les autoritats. A ningú se li escapa que algunes de les seves accions poden molestar a la gran majoria dels barcelonins, que són els vianants.

Una de les últimes accions del lobby ciclista ha consistit a saltar-se la prohibició de circular pel túnel de Vallvidrera. No cal dir que els ciclistes anaven pel túnel com van per Sarrià, és a dir, sense placa de matrícula, la majoria sense llums ni casc protector i, és de suposar, sense assegurança. Què hagués passat en cas d'accident al mig d'un túnel on les bicicletes tenen prohibit accedir? El fet és que qui tenia l'obligació d'impedir aquella excursió simpàtica, l'ajuntament, ho va tolerar. Si un motorista circula sense matrícula, sense llums i sense casc sap a què s'exposa. I és que no són només els cotxes, les motos també estan en el punt de mira dels comuns i socialistes que governen la nostra ciutat.

Amb el disseny i la posada en marxa d'alguns carrils bici molt reivindicats pel lobby ciclista, l'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona no sembla ser només beneficiar el petit col·lectiu dels ciclistes urbans, molt respectable però minoritari, sinó perjudicar el col·lectiu més nombrós de la ciutat, els vianants. S'acosten eleccions i hi ha pressa per inaugurar carrils bici, i potser l'alcaldessa i el seu equip han tirat pel dret sense rumiar gaire. Però això no és excusa.

El perill principal que corren els vianants quan surten al carrer no són els atracadors ni els violadors sinó els ciclistes incívics. Parlo d'aquells ciclistes, gairebé tots, que se salten els semàfors en vermell, i els que amb l'aquiescència municipal baixen en direcció contrària i a tota pastilla per Major de Sarrià, com si fossin els usuaris únics de la via pública. Més perillosos són els que circulen per voreres en les quals la normativa no permet que hi circulin bicicletes ni patinets. Però molts ciclistes es mouen al marge de la normativa i del sentit comú, i massa sovint obliden que a la vorera qui té preferència sempre és el vianant.

Per als vianants que han d'agafar el bus en una parada per on passa el carril bici, pujar al bus és una operació de risc, ja que les bicicletes passen entre la marquesina de la parada i la porta del bus. Pretendre que els ciclistes s'aturaran a la parada quan coincideixin amb el bus, quan ni tan sols s'aturen en un semàfor vermell, seria allò que en diuen wishful thinking. El perill augmenta quan el vianant baixa del bus, ja que no té cap visibilitat. Aquest nyap ja es va denunciar quan van fer el carril bici de l'avinguda Vallcarca, i ara a la Via Augusta estan repetint l'errada. No voleu caldo? Doncs dues tasses!

Qualsevol polític amb sentit comú hauria de saber que és lleig beneficiar una minoria de ciutadans, els ciclistes, en detriment dels legítims interessos de la gran majoria, els vianants. Els ciclistes voten, sí, però els vianants també. Cal deixar molt clar que la majoria dels vianants no està en contra dels ciclistes sinó només de les seves males pràctiques, així com dels polítics que les permeten i no les castiguen, o que dissenyen els carrils bici sense mesurar abans les conseqüències negatives d'unes decisions tècniques que aviat es demostrarà que són errònies.

Emancipar-se

(Article original publicat el XX/4/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 94/4-2023, pàg.23)

Tres persones que tenim, respectivament, un, dos i tres fills majors d'edat, ens fèiem una sèrie de preguntes. Quin ha de ser el paper dels pares quan els fills assoleixen la majoria d'edat? Se'ls ha d'esperonar a emancipar-se, o és aconsellable retenir-los a casa uns anys més? Donant per fet que, per manca d'experiència, els fills emancipats cometran equivocacions, és positiu deixar-los fer, i que a partir de les seves equivocacions els fills vagin aprenent com funciona el món? És normal que a trenta anys molts joves, cada dia més, encara visquin a casa dels pares?

Són preguntes que no tenen una resposta única, ja que aquesta dependrà de les circumstàncies personals de cadascú, sense ignorar que el problema de l'habitatge condiciona la decisió de marxar de casa. Així, si el sou mitjà es considera correcte, el preu dels pisos està pels núvols, i si el preu de l'habitatge és el que toca, llavors és el salari el que està molt desfasat. A Catalunya és pràcticament inexistent l'oferta d'habitatge públic a preus raonables, i els governants que s'omplen la boca amb el problema de l'habitatge no fan res per pal·liar-lo. Des de la mort de Franco ens han governat polítics de tots colors, i no han fet els deures. En aquest sentit, l'Ajuntament de Barcelona, amb quaranta anys de governs socialcomunistes (la dreta només ha governat quatre anys), és un exemple de pèssima gestió.

Els fills no tenen dret a viure a la mateixa ciutat on van néixer, ni tampoc al mateix barri. Fa uns anys a Sarrià es va fer un debat públic sobre si viure al nostre barri és un luxe o un dret; recordo que alguns pretenien convèncer l'audiència que viure a Sarrià és un dret. No sé pas d'on ho han tret. Diguem-ho clar, el dret constitucional a l'habitatge no comporta el dret a viure en un barri determinat. A partir d'aquí, podríem discutir si això ens agrada o no, però aquest seria un altre debat.

Seria bo que els fills s’emancipessin dels pares a una edat raonable, com passa en països més evolucionats que el nostre. Això no vol dir que s'hagi d'ignorar que l'accés a la vida independent comporta el risc d'ensopegar, però de les ensopegades també se n'aprèn. Potser seria raonable que els fills s'emancipessin en acabar la universitat, a partir dels vint-i-pocs anys. Soc conscient que dient aquestes coses algú em retraurà poca empatia amb la gent més jove. És exactament el contrari. En descàrrec meu li contestaria que la protecció exagerada dels fills majors d'edat, que tant sovinteja a la nostra societat, encara els dificultarà més l'aterratge a la vida adulta que tard o d'hora hauran d'afrontar.

OTAN sí, OTAN no

(Article original publicat el 21/4/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2118, pàg. 2)

Sempre estic disposat a conversar amb persones que no pensen com jo. Per tenir aquesta mena de converses només hi poso una condició: que l'interlocutor faci com jo, és a dir, que sigui respectuós amb qui no pensa com ell, i que estigui disposat a debatre educadament sobre plantejaments que no coincideixen amb els seus.

Una persona que defensa un model de societat als antípodes del que jo defenso, em va proposar trobar-nos per prendre cafè. Em va semblar una bona idea, i el primer tema que va sorgir a la nostra conversa va ser l'OTAN. El meu interlocutor defensava la maldat sense pal·liatius d'aquest organisme internacional, i jo la seva utilitat. Una discrepància sense matisos.

Des de fa uns dies Finlàndia ja és membre de ple dret d'aquest organisme, i Suècia està en un procés parlamentari intern per poder-hi entrar aviat. Tots dos són països fronterers amb Rússia, i fins fa poc defensaven la seva neutralitat. Però la invasió russa d'Ucraïna els ha fet obrir els ulls a la realitat.

Entrar a l'OTAN és una bona decisió. Si Ucraïna formés part d'aquesta organització, Putin no s'hauria atrevit a fer un pas tan arriscat, i Rússia no hauria començat la invasió; ara no estarien en guerra. El meu interlocutor, però, deia el contrari, i defensava que si Ucraïna manifesta el seu interès per entrar a l'OTAN, és normal que Rússia s'hi oposi per tots els mitjans possibles, incloent-hi la guerra.

L'OTAN és una eina de pau perquè és útil per mantenir la pau. L'amenaça de la reacció que pugui tenir l'OTAN davant de l'agressió externa a un dels seus països membres és precisament l'eina psicològica que impedeix que comenci una guerra en el territori OTAN. El meu interlocutor no compartia aquests arguments, però, des de la discrepància, vam ser capaços de parlar-ne educadament.

Sóc un ferm defensor de la llibertat, i això inclou la llibertat que té Ucraïna i qualsevol país d'entrar a formar part del club que consideri més adient per defensar els seus interessos estratègics. El meu amic, en canvi, agafant la Rússia de Putin com a model a seguir, és partidari de prohibir a Ucraïna l'exercici d'aquesta llibertat.

Des d'un plantejament democràtic, el dret de veto que s'atribueix Rússia no s'aguanta per enlloc, tot i que hi ha gent d'esquerres que el justifica. Unes esquerres que també es mostren en contra de l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN. Unes esquerres que voldrien que Ucraïna es rendís. Són les mateixes esquerres que abans defensaven un Pacte de Varsòvia que ja no existeix.

Mentir pot sortir molt car

A partir de la meva experiència en això d'anar pel món i tractar professionalment amb gent de tota mena, asseguraria que als països mediterranis es menteix més que als països anglosaxons, amb totes les graduacions de la mentida i amb tots els matisos que calguin. I si ens ho mirem des de la nostra realitat ibèrica, la meva conclusió és que com més al sud, com més t'acostes a l'Àfrica, més es menteix, amb totes les conseqüències que la mentida comporta. Però faig aquest comentari sense disposar de cap estudi seriós que ratifiqui les meves percepcions.

A les societats anglosaxones mentir té més conseqüències que en altres, i de vegades aquestes poden ser molt greus. Així, als Estats Units, la cadena de televisió Fox News, de Rudolph Murdoch, ha decidit, per voluntat pròpia, pagar 787,5 milions de dòlars per haver mentit a la seva audiència i, d'aquesta manera, evitar haver d'anar als tribunals. Fox tenia una demanda judicial en la qual li reclamaven 1.500 milions per haver mentit, i per evitar sotmetre's a un judici per difamació, ha preferit arribar a un acord privat, pagant a Dominion Voting Systems, l'empresa perjudicada per les seves mentides, la meitat de la xifra reclamada. Murdoch s'evita un judici que en termes de credibilitat l'hagués perjudicat molt més, a banda de l'evident cost econòmic.

De moment Murdoch només ha reaccionat despatxant el seu presentador estrella, Tucker Carlson. Però no consta que de cara al futur l'amo de la Fox hagi fet un propòsit d'esmena, i això vol dir que podrà continuar tenint com a client a un altre mentider compulsiu com ell, un tal Donald Trump, que sempre s'ha mostrat encantat de la vida amb les mentides de la Fox News.

Més enllà de Sant Jordi

Avui és Sant Jordi. És la festa popular més important de Catalunya, i agrada a gairebé tothom perquè és una diada molt inclusiva. Té vessants per a tots els gustos, i tothom s'hi pot sentir a gust. Té un vessant religiós (Sant Jordi), un vessant cultural (el llibre) i un vessant floral-social (la rosa), tot i que la part floral de la festa no és precisament ecològica. No tothom sap que una bona part de les roses que es regalen per Sant Jordi són importades, i provenen de molt lluny, en bona part de l'Amèrica del Sud. Així, Colòmbia és el principal proveïdor de les roses de Sant Jordi.

La majoria d'aquestes roses arriben a Catalunya per via aèria, i no és pas cap secret que els avions contaminen. És per això que alguns que posen per davant de tot la ideologia del decreixement, per damunt d'altres interessos de la majoria —la creació de més llocs de treball, per exemple—, pretenen reduir dràsticament el transport aeri. I encara que els avions cada dia contaminen menys, hi ha partidaris d'evitar l'ampliació dels aeroports, amb aquella fal·lera pel decreixement generalitzat, i per desindustrialitzar la societat al preu que sigui. Al preu de crear més atur, per exemple.

Estic bastant allunyat dels ecologistes de manual, però crec tenir una consciència ecologista molt superior al de molts activistes que van pel món presumint d'ecologistes. Així, la meva petita contribució ecologista a la diada de Sant Jordi implica prescindir de comprar unes roses que fins que arriben a la paradeta on les posen a la venda per uns cinc euros han hagut de fer un camí molt llarg i molt contaminant per mig món. Per cert, quan la gent compra les roses tampoc es pregunta quant cobra el productor colombià per cada rosa que aquí paguem a cinc euros. Cada any em faig aquesta reflexió: com pot presumir d'ecologista una persona que per Sant Jordi regala una rosa produïda a l'Amèrica del Sud?

El Josep Piqué que vaig conèixer

Avui no parlaré de política, ni del món de l'empresa, ni d'economia, perquè amb la llarguíssima trajectòria econòmica, empresarial i política d'una persona com Josep Piqué, amb un article no n'hi hauria prou. Piqué va ser un personatge amb un itinerari polític que sempre m'ha cridat l'atenció, ja que, amb carnet de partit o sense, va ser capaç de transitar des del PSUC al PP, fent escala a la Convergència de Pujol, sense esgarrinxar-se gaire. Es pot estar d'acord o en desacord amb les seves idees —unes jo no les compartia, altres sí—, però no es pot negar que una evolució política com aquesta no deixa indiferent a ningú.

Faré un parell de pinzellades sobre el Piqué que vaig conèixer, el pare de família nombrosa que portava els fills a la mateixa escola del barri de Pedralbes on anaven els meus. En aquella època, els Piqué vivien en una torre que es trobava molt a prop de l'escola. Recordo que sent Piqué ministre, quan venia a l'escola anava acompanyat d'un escorta que intentava passar desapercebut, però es veia d'una hora lluny que era un policia de paisà. El policia li portava el telèfon mòbil i atenia alguna trucada, i passava l'aparell al ministre quan ho considerava necessari. Aquella escena, en una escola, cridava l'atenció.

Recordo també l'últim dia d'unes colònies d'estiu organitzades per l'escola, a Tuixent (Alt Urgell). Era el dia que els pares anàvem a buscar els nens, i feia molta calor. La família Piqué també hi era, i aquell dia el ministre, com altres pares, anava en calça curta. El seu escorta, en canvi, portava pantalons llargs i una americana per intentar tapar alguna cosa que portava lligada a la cintura. En aquell context informal, el vestuari de l'escorta estava totalment fora de lloc. Per acabar d'arrodonir aquella estampa, també recordo que l'escorta anava calçat amb uns mocassins de xarol negre. Si l'home volia passar desapercebut, aquella pinta en aquell context no l'ajudava gens. És una imatge que em va quedar gravada, i cada vegada que passo per Tuixent la recordo.

Al marge d'anècdotes de l'esfera més personal del nostre personatge, també havia coincidit amb Josep Piqué en altres escenaris més institucionals, com el Foment del Treball i la Cambra de Comerç, unes institucions on jo anava sovint i on vaig aprendre moltes coses i vaig conèixer persones molt interessants. Però aquests contactes s'escaparien del vessant més particular de qui aleshores era un veí de Pedralbes amb el qual compartíem l'escola dels nostres fills. DEP.

Els crèdits s'han de tornar

Tot sovint surten als mitjans d'informació casos d'empreses i institucions que experimenten serioses dificultats per fer front als seus deutes. I en aquests casos no ho puc evitar, sempre penso més en les dificultats que experimentarà qui no pot cobrar que en qui no pot pagar. Així, en primer lloc, penso en els accionistes dels bancs que hauran d'acabar pagant la festa si el deutor no torna el crèdit, i només espero que se'n puguin sortir amb èxit.

Cada dos per tres ens assabentem que una empresa ha experimentat un creixement molt fort en relativament poc temps. Una empresa pot créixer, bàsicament, per dues vies: mitjançant l'ampliació de la seva activitat, o comprant empreses de la competència. Ara bé, com que créixer amb molta rapidesa no acostuma a ser possible utilitzant només els recursos propis generats per l'activitat empresarial normal, l'alternativa és créixer mitjançant l'endeutament, a base de crèdits. Però, com dèiem abans, un dia o altre els crèdits s'han de tornar, i si llavors no tens recursos, és quan comencen els problemes.

Hi ha una excepció, i són les organitzacions polítiques. Així, hem vist partits com Unió Democràtica de Catalunya, o els comunistes amb el nom que toqui en cada moment de la seva llarga i erràtica trajectòria, i altres organitzacions, que en un moment determinat han optat per abaixar definitivament la persiana, deixant un munt de deutes impressionant. Aquests deutes els acaben pagant els accionistes de les institucions financeres que van prestar els diners, persones que no tenen cap culpa de la frivolitat d'alguns banquers que van decidir oferir finançament a uns irresponsables sense disposar d'una mínima cobertura.

Hauríem d’erradicar del sistema els irresponsables que pensen que són empresaris i banquers... amb els diners dels altres. Si volem ser una societat seriosa i amb prestigi, hauríem de tenir clar que, passi el que passi, els crèdits sempre s'han de tornar.

Barcelonins insatisfets

Alguns ciutadans de Barcelona que viuen en els anomenats barris de muntanya (de la ronda de Dalt en amunt) tot sovint exigeixen a les autoritats que els asfaltin els carrers i els donin uns serveis similars (transport públic, etc.) als que gaudeixen els ciutadans que viuen a la part urbana de la ciutat.

Per altra banda, alguns ciutadans que viuen a la part urbana (de la ronda de Dalt en avall) exigeixen a l'ajuntament una ciutat més verda, menys sorollosa i amb menys asfalt. Són ciutadans que tal vegada s'han equivocat, ja que han optat per viure en una gran ciutat, però aspiren a tenir els mateixos avantatges que si visquessin en un poble.

L'argument d'uns i altres és el mateix, que pagant els mateixos impostos tenen el mateix dret a gaudir de la mateixa qualitat de vida i dels mateixos serveis que els seus conciutadans.

Si un decideix anar a viure en un poble perquè hi veu molts avantatges, i qui diu un poble diu un barri de muntanya, cal que accepti també els inconvenients que necessàriament comporta viure en un poble. I si un vol gaudir dels avantatges de viure a la ciutat, no pot pretendre que aquesta es converteixi en un poble.

En aquesta vida no es pot tenir tot, però se'ns permet triar lliurement on volem anar a viure. La meva conclusió és que potser aquests ciutadans insatisfets —tant els insatisfets que viuen a la muntanya, com els insatisfets que viuen a la part urbana— s’haurien de plantejar canviar de lloc on viure, i problema resolt.

El país buit

(Article original publicat el 6/4/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2116, pàg. 2)

Es parla molt de "la España vacía"; es parla menys de la Catalunya buida, i això que el nostre país pateix un problema similar al dels nostres veïns. Tinc la sensació, però, que a Espanya aquest problema és més greu que a Catalunya, i ja fa anys que a l'oest persones molt conscienciades es van començar a moure.

Així, han sorgit nous partits polítics que tenen per objectiu la defensa dels pobles mig abandonats, o abandonats del tot, tant pels que havien estat els seus últims veïns fins que es van veure forçats a marxar, com per les administracions públiques que van donar per acabada qualsevol presència pública en el subministrament de serveis bàsics en aquests territoris.

Alguns dels nous partits han assolit representació institucional, no només a escala local sinó també estatal. Partits com Soria ¡YA! i Teruel existe, que es presenten com a plataformes ciutadanes contra l'oblit institucional, ja tenen representació al parlament espanyol. Demanen, fins al moment amb poc èxit, que les institucions públiques facin les inversions imprescindibles en aquelles infraestructures que permetin que aquests llocs abandonats tornin a ser habitables.

Són partits que centren la seva activitat a reclamar ajuts públics, tot i que no és suficient que t'arreglin la carretera per poder arribar al poble, o que t'hi posin una xarxa wifi que et permeti connectar-te amb el món. Només amb les inversions públiques no n'hi ha prou, primer cal que sorgeixin persones disposades a instal·lar-se en el país buit amb projectes viables, i tot el que això implica. Primer hi has d'anar, després pots reclamar els serveis públics, per aquest ordre.

A Catalunya tots coneixem experiències de persones que han fet l'aposta valenta d'anar a viure a pobles mig abandonats. Han d'afrontar tota mena de dificultats, sense excloure, dissortadament, les interferències excessivament burocratitzadores de l'administració. És un error. Els gestors públics no haurien de tractar aquestes persones amb les mateixes exigències que tracten als que viuen a les ciutats, ja que qui opta per tornar al poble prou pena té amb la manca de serveis de tota mena que s'hi trobarà.

No estic insinuant que s'hagin de subvencionar els nous vilatans, però resulta imprescindible que l'administració pública no posi tantes traves burocràtiques a qui opti per anar a viure a la Catalunya buida. Si s'insisteix en la via d'un excés de burocràcia, es corre el risc que s'acabi frenant aquesta tendència, amb tot el que de negatiu això comportaria pel territori.

Cañas i Montserrat, persones tòxiques

Vist des d'Espanya no ho sé perquè no hi visc i hi vaig molt poc, però vist des de Catalunya l'eurodiputat Jordi Cañas (Ciudadanos) i l'eurodiputada Dolors Montserrat (Partido Popular) els considero persones políticament tòxiques, i ens ho han demostrat moltes vegades. Totes dues són catalanes, però això no exclou que la tasca que han fet i fan des del Parlament Europeu vagi sempre en detriment dels interessos legítims de la majoria dels catalans, és a dir, del 52 % dels catalans segons els últims resultats electorals.

Tot i que en una Catalunya independent tots els catalans, siguin independentistes o no ho siguin, viuríem bastant millor que ara, ja que disposaríem de més recursos i eliminaríem els peatges fiscals i les interferències polítiques, lingüístiques i de tota mena provinents de la metròpoli, Montserrat i Cañas utilitzen tota mena d'estratagemes per perjudicar els interessos majoritaris dels catalans, fent servir la mentida i les clavegueres estatals si cal. Ells es consideren espanyols per davant de tot, i per davant de tot vol dir en contra dels legítims interessos de la majoria dels catalans. Sempre que han de triar entre els interessos espanyols i els interessos catalans, tenen molt clara quina és la seva opció.

No els considero simples adversaris polítics sinó persones tòxiques pels interessos majoritaris dels catalans. Però com que les eleccions europees són d'àmbit estatal (Espanya és una circumscripció única), difícilment els podrem castigar electoralment des de Catalunya. Cañas i Montserrat són catalans, però a Catalunya el pes polític dels seus partits és irrellevant (dues alcaldies de 247). A Catalunya tenim de tot, també personatges que treballen en contra dels interessos majoritaris dels catalans.

Funerals amb aplaudiments

Cada dia és més habitual escoltar aplaudiments en un funeral, siguin espontanis o suggerits pel mossèn oficiant. Cadascú s'expressa com millor li sembla, i no criticaré que al final d'una missa de comiat i com a mostra d'homenatge a la persona difunta, els assistents al funeral es posin a aplaudir. El gest d'aplaudir no és, però, la meva opció per expressar-me en un funeral, tot i que puc entendre que altres persones optin per una via diguem-ne que més sorollosa que la meva.

En aquests casos opto per expressar-me mitjançant un silenci molt respectuós, com el silenci que va demanar expressament Josep Maria Espinàs abans de morir, fa un parell de mesos. Pensant en el moment de la seva mort, l'escriptor havia deixat escrites unes instruccions molt precises. Entre altres peticions, Espinàs demanava que, sobretot, ningú aplaudís en el seu funeral, afegint que "el millor que es pot fer en un enterrament és fer com el mort, callar."

Doncs això, alguns aplaudeixen i altres no ho fem, cadascú s'expressa a la seva manera. I deixant molt clar que encara que s'opti per la via de l'homenatge silenciós, el respecte pel difunt és el mateix dels que opten per aplaudir.

Espanya: Díaz, una aposta arriscada de l’esquerra

 

(Foto: 24hEconomia)

Després del show polític de la ministra Yolanda Díaz diumenge passat a Madrid, un acte que en alguns moments feia pensar més en una convenció dels Testimonis de Jehovà que en un míting polític, tot indica que els pròxims mesos estarem molt entretinguts. En aquell acte es van dir algunes obvietats, i vam veure alguns convidats força coneguts, però muts, tant a l'escenari com a la primera fila; l’únic protagonisme va ser per Yolanda Díaz. Una de les convidades era Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, una senyora que necessitarà com el pa que menja un nou espònsor polític per substituir el senyor Valls, aquell regidor francès que l’any 2019 li va permetre mantenir l'alcaldia tot i no haver guanyat les eleccions. Però sembla que el mes que ve no ho tindrà tan fàcil com fa quatre anys.

Sigui com sigui, la lideressa Díaz va deixar dues coses molt clares: que a partir d'ara ella serà la protagonista única de l'extrema esquerra, i que el seu objectiu és prendre-li la cadira monclovita a Pedro Sánchez. Això segur que no passarà quan es convoquin les pròximes eleccions estatals, en les quals el moviment de Díaz, Sumar, només buscarà fer el sorpasso a Bocs i quedar tercers. Si això es confirmés i sumessin amb el PSOE, Díaz exigiria la vicepresidència primera del gobierno. I des d'aquesta talaia, a les següents eleccions (2027?) Díaz podria optar a fer el sorpasso al PSOE i obtenir la presidència del govern espanyol... suposant que les dretes no tinguessin els suports parlamentaris suficients per governar. Tot plegat són previsions molt optimistes, però no s'ha de descartar que es puguin anar confirmant.

Males companyies

José Luis Rodríguez Zapatero té una certa tendència a fer viatges internacionals i conrear males companyies polítiques. Així, des que va deixar la presidència del govern espanyol (abans no el coneixia ningú) s'ha especialitzat a anar pel món a oferir un suport polític gens dissimulat a dictadors d'esquerres, especialment en aquells països de l'Amèrica Llatina que no són exemple de bona governança. Els anomeno dictadors sent perfectament conscient del significat dels termes dictador i dictadura. Estem parlant de polítics i països que han esdevingut, respectivament, dictadors i dictadures, després d'arribar al poder via eleccions. Una cosa no és incompatible amb l'altra. Un exemple clàssic? Hitler. Un altre de més recent? El tàndem nicaragüenc Daniel Ortega i Rosario Murillo. N'hi ha molts més.

Podríem dir que Veneçuela és l'especialitat de Zapatero, però no és l'única. Recentment, el polític espanyol ha tornat a viatjar a l'Amèrica Llatina, concretament a l'Argentina, per oferir suport polític a l'expresidenta Cristina Fernández. Només qui desconegui la situació política i social de l'Argentina pot posicionar-se en defensa de Fernández, una senyora que té una alta quota de responsabilitat sobre la situació caòtica que viu aquell país. Mentre va presidir l'Argentina, la seva nefasta gestió, combinada amb un alt grau de corrupció política, va ser de tot menys exemplar.

Dissortadament, un país tan ric i amb tantes possibilitats com Argentina fa uns anys ja va deixar de ser dels més benestants del continent sud-americà. Quan es combinen gestions governamentals desastroses amb una corrupció política generalitzada el resultat no pot ser bo de cap manera. Per cert, aquest cop Zapatero anava acompanyat d'un altre personatge que sembla tenir la mateixa vocació de defensa d'aquesta mena de polítics, el jutge espanyol Baltasar Garzón, del qual algun dia també se n'haurà de parlar amb més calma. Alguns tenim memòria i no hem oblidat els disbarats judicials que l'any 1992 va perpetrar contra alguns independentistes catalans.

Alguns ens quedem

De tant en tant gairebé tothom necessita canviar d'aires, i de vegades penso que les persones que tenen tanta fal·lera per marxar potser és que a casa seva no s'hi troben bé, o que no els agrada la feina que tenen. El fet és que hi ha gent que, sempre que pot, opta per posar distància amb la quotidianitat, encara que això els representi fer cues llargues a l'autopista. Diuen que els compensa.

Per Setmana Santa sembla que tothom marxi, però alguns ens quedem. Amb això no excloc alguna sortida puntual d'anada i tornada, però segur que no coincidirà amb els dies i hores de trànsit més complicat. Des que es va cometre l'errada de suprimir els peatges, alguns creuen que passar per l’autopista ara surt de franc, i tothom hi passa. Però de gratis no en té res, ho paguem via IRPF.

Sort en tenim que per una imposició de la Unió Europea, l'any que ve ens tornaran a cobrar peatges. Pagarem en peatges el que ara paguem per l’excés de consum de combustible a causa dels embussos. Com a avantatge afegit, les persones que no tenen cotxe i no utilitzen l’autopista ja no hauran de continuar pagant el seu manteniment via IRPF, com passa ara. Qui pot estar en contra d’aquesta mesura?

Resumint, en contra de la tendència general, per Setmana Santa alguns ens quedem. I com passa cada any, a la tornada un dels motius de conversa seran els grans embussos de trànsit que haurà patit la gent que marxa per Setmana Santa, sense oblidar el tema sempre recurrent del canvi climàtic i la manca d’aigua als pantans. Fet i fet no som gaire originals.

Hospital públic vs. hospital privat

(Article original publicat el 24/3/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2114, pàg. 2)

Hi ha gent d’esquerres molt ideologitzada que defensa una màxima força estranya, almenys ho és per mi, i l'apliquen a molts aspectes de la vida. Consisteix a defensar amb més ideologia que arguments sòlids que tot allò que és públic és bo, només pel fet de ser públic; i que tot el que és privat és, com a mínim, dubtós, només pel fet de ser privat. En discrepo, sense matisos. A tot arreu hi ha qui treballa bé i qui no treballa tan bé.

Sóc defensor de l'empresa privada, i de l'activitat privada en general, però alhora sóc un ferm partidari de la sanitat pública i universal. No és contradictori. Tinc molt clar que si m'hagués de sotmetre a una cirurgia important per resoldre un problema greu de salut, aniria abans al Clínic o a la Vall d'Hebron (centres públics), que a la Quirón o a l'Hospital de Barcelona (centres privats). Aquesta tria no significa un descrèdit cap als segons, i més encara sabent que molts metges que exerceixen a les tardes a la sanitat privada, als matins treballen en un hospital públic.

Però tot i els problemes coneguts que té la sanitat pública, els bons hospitals públics —que no són tots— em mereixen més confiança que els bons hospitals privats —que tampoc ho són tots—, tant pels mitjans tecnològics dels quals disposa la sanitat pública, com per l'alt nivell tècnic del personal sanitari que hi treballa, així com per les ràtios del personal d’infermeria destinat a planta. Excloc d'aquesta valoració comparativa les habitacions que uns i altres establiments ofereixen als malalts —individuals a la privada, compartides a la pública— així com el servei de càtering. Encara que no he estat mai ingressat en un hospital, estic convençut que quan estàs fotut de veritat aquests detalls resulten secundaris.

El ministre espanyol d'universitats, s'escandalitzava fa poc pel fet que el govern autonòmic d'Andalusia (Espanya) hagués autoritzat dues noves universitats privades. Jo no m'escandalitzo gens, ja que com més llocs hi hagi per triar, més s'espavilaran les universitats, tant les privades com les públiques, per millorar la seva qualitat. Se'n diu competència. A Navarra, per exemple, la Universitat de Navarra (privada), amb la seva prestigiosa Clínica Universitaria, així com el IESE Business School (amb seus a Barcelona i a altres ciutats del món) és millor que la Universitat Pública de Navarra. Això sí, la privada s'ha de pagar a part, a part dels impostos, vull dir. I dissortadament no tothom s’ho pot permetre. Però això no és argument per criticar-la.

La gent que està convençuda de tenir sempre raó

Conec persones que estan absolutament convençudes de tenir sempre la raó. Amb elles, resulta inútil intentar argumentar que potser, sobre un tema determinat, tal vegada podrien estar equivocades. Potser no equivocades del tot, però sí una mica. Són persones molt intransigents, i consideren que la seva raó no pot ser discutida per ningú, i ni tan sols es pot posar a debat. Són persones partidàries del pensament únic que promouen alguns polítics, de dretes i també d'esquerres, persones que defensen l'existència d'una única visió del món, la seva.

Em trobava en una reunió convocada per una entitat ciutadana que té algunes dificultats per poder quadrar el seu balanç evitant les pèrdues, i es va parlar de la possibilitat d'una esponsorització temporal per part de l'empresa Aigües de Barcelona. De seguida va demanar la paraula una persona que defensava que el nivell ètic d'aquesta companyia no compleix els mínims, sense donar cap més argumentació que sostingués la seva postura. Ni jo ni ningú va reaccionar en contra d'aquella intervenció. En el meu cas, vaig considerar que aquell no era ni el lloc ni el moment adequats per obrir un debat sobre el posicionament ètic d'una empresa de serveis, un debat que en altres circumstàncies hagués estat molt interessant.

Ignoro si el funcionament d'aquesta empresa és ètic o no ho és, i ignoro també qui té autoritat per fixar els nivells ètics d’una empresa, però molt em temo que els detractors de l’empresa no aniran més enllà de centrar la seva crítica en el fet que és una empresa privada, i a parer seu el negoci de l'aigua hauria d'estar en mans públiques. La pregunta que ens podem fer és on està escrit que un polític sabria gestionar millor una empresa que una persona que no es dediqui a la política. Algun dia n'haurem de tornar a parlar.

No estem en guerra

A veure, no hi ha col·lapse, no hi ha apocalipsi, no estem en guerra contra ningú. La paraula guerra té unes connotacions molt greus, i convé no banalitzar-la; fer-ho és una irresponsabilitat que no ens hauríem de permetre. Per tant, si ja tenim clar que no hi ha guerra, no s'ha de pacificar res. La semàntica és important. Utilitzar la paraula pacificar referida al trànsit d'una ciutat forma part del fals relat dels comuns, i els barcelonins no hi hauríem de caure. Una cosa és pacificar, i una altra de ben diferent és regular, reordenar i castigar a qui no compleixi la normativa. Sense negar la realitat del canvi climàtic, alguns, molts, la majoria dels barcelonins (vots canten), no comprem el relat catastrofista d'Ada Colau i el seu equip. No hauríem de caure en la trampa semàntica de l'alcaldessa barcelonina. Cal reordenar el trànsit, tornar a donar la preferència al vianant (ara no la té), cal eliminar patinets i bicicletes de les voreres (la situació d’ara és escandalosa, passejar per segons quins llocs ha esdevingut una activitat de risc), cal regular que aquests vehicles hagin d’anar degudament identificats, cal multar als ciclistes que passen en vermell (que són la majoria), però ens estem equivocant quan traduïm aquestes assignatures pendents en una guerra.

Eleccions municipals

(Article original publicat el XX/3/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 93/3-2023, pàg.23)

A partir d’unes eleccions municipals, sempre hi ha qui tendeix a treure conclusions polítiques amb una perspectiva que va més enllà de l’àmbit estrictament local. Però, dels resultats de les pròximes eleccions municipals, tant és que considerem els del conjunt de Catalunya, com els de Barcelona o els de les quatre capitals del país, el 28 de maig no ens hi jugarem ni la independència ni, tampoc, un canvi en el lideratge del moviment independentista. Cada procés electoral té la seva finalitat, i la finalitat d’unes municipals es limita a la gestió del municipi. Si més no, així hauria de ser, sense barrejar-hi altres temes com, per exemple, l’independentisme.

Els regidors d’un Ajuntament s’haurien de limitar a resoldre els problemes del seu municipi, i a facilitar tant com puguin la vida dels ciutadans que hi viuen. I, per sobre de tot, posant sempre l’interès públic per sobre dels avantatges particulars derivats del càrrec de regidor. Aquesta recepta sembla senzilla, però no ho deu ser tant, ja que la gent estaria encantada si tots els regidors treballessin amb aquests objectius, i els relleus polítics ni es plantejarien.

Insisteixo, les lectures unionistes o independentistes a partir dels resultats d’unes eleccions municipals no tenen gaire sentit, però els polítics professionals segur que no se’n sabran estar de fer-les. El 28 de maig la majoria dels electors votaran pensant en els afers del seu municipi, i no en assumptes d’àmbit superior com pot ser, per exemple, la independència de Catalunya. Per això ja tenim les eleccions dites autonòmiques, i a partir de les últimes que es van celebrar fa un parell d’anys ja va quedar clar que la majoria de catalans són independentistes.

De totes maneres, i potser contradient-me a mi mateix, dels resultats d’unes eleccions municipals a priori tampoc s’hauria de descartar res. Així, de les eleccions municipals de l’any 1931 se’n va derivar l’adveniment de la Segona República espanyola i la fi de la monarquia, amb l’exili d’Alfons XIII i tota la seva família. No cal dir que el sentiment antimonàrquic ja estava molt estès, especialment a les grans ciutats, i a partir d’aquelles eleccions tot es va precipitar.

Gairebé mig segle més tard i per voluntat expressa del dictador Franco, a Espanya es va reimplantar el règim monàrquic amb la mateixa família Borbó, encapçalada llavors pel net d’aquell Rei que el 1931 va agafar el camí de l’exili, un personatge que, per cert, ara viu exiliat als Emirats Àrabs Units. Monarquia i exili, un tàndem que s’ha fet tradicional. Però aquesta història l’haurem de deixar per un altre dia.

A la recerca del vot

 

Els candidats es deixen caure aquests dies pels llocs on pensen trobar persones disposades a escoltar-los, a donar-los la mà o abraçar-los, a petonejar-los, o a fer-se una selfie plegats. Anys enrere, abans d'unes eleccions tots els polítics anaven als mercats, però d'uns anys ençà els directors de campanya saben que aquestes institucions mercantils van de capa caiguda, per més que alguns polítics municipals simulin ignorar-ho.

(El món ha canviat, i això inclou també les noves formes de comprar. En alguns àmbits queda molt bé posicionar-se a favor dels mercats de barri i en contra d'Amazon i plataformes similars, però resulta ridícul anar en contra dels interessos dels consumidors. I molts d’aquests saben molt bé que allò que els convé és dedicar menys temps que abans a omplir la nevera i el rebost. Se'n diu comprar per Internet.)

Però una cosa són els mercats tancats, i una altra és el carrer Major de Sarrià obert a tothom aprofitant el Sarrià Street Market. Dissabte passat, en molt poca estona, vaig poder saludar i canviar impressions amb uns quants candidats a l'alcaldia de Barcelona, com ara l'Anna Grau de Ciudadanos, en Gabriel Cirera del Partido Popular, i en Xavier Trias de TornaTrias. I tot i que no em vaig creuar amb ells, em van dir que també corrien per Sarrià a la recerca del vot els candidats del PSOE i d'Esquerra. Dels comuns no en vaig sentir a dir res, però la seva candidata a repetir mandat també va ser vista passejant pel carrer Major fa pocs dies.

Tinc els meus dubtes que aquestes passejades sarrianenques tinguin una utilitat pràctica pels candidats, i encara en tinc més sobre el benefici que en puguin treure polítics que no es presenten a Barcelona ni a Catalunya, però que els partits també els exhibeixen com qui treu a passejar el santcristo gros. Així, dissabte vaig estar parlant amb el president de la Junta d'Andalusia, Juanma Moreno, i el vaig felicitar com felicito a tots els catalans que fan coses interessants lluny de Catalunya. Los catalanes hacen cosas va dir un dia Rajoy, i tenia tota la raó. Així, el senyor Moreno Bonilla, nascut a Barcelona, és ara el president d'Andalusia. Per cert, va entrar al Tomàs a fer unes braves, i el detall va agradar al personal.

Sarrià, nostàlgia republicana

 

Divendres passat es va inaugurar a la plaça de Sarrià un faristol informatiu en commemoració del 150 aniversari de la proclamació de la primera República Espanyola, un episodi no gaire conegut de la nostra història. No va sorprendre que presidint aquell espai hi hagués una bandera espanyola tricolor, i tampoc va sorprendre que no hi hagués cap bandera catalana. Era un acte amb rerefons clarament espanyol, tot i que alguns fets que s'expliquen en el text del faristol, ocorreguts fa cent cinquanta anys, van tenir lloc a Sarrià.

Van prendre la paraula regidors de l'ajuntament —en plena precampanya electoral—, historiadors i representants d'entitats que ens van il·lustrar sobre aquell episodi de la nostra història, explicant detalls que la majoria dels presents desconeixien. Algunes intervencions portaven incorporada una dosi de patriotisme espanyol combinada amb una nostàlgia mal dissimulada. Però tot plegat va ser bastant contingut, i no es va arribar a pronunciar el crit de Viva España que l'ocasió potser hauria justificat.

En acabar una de les intervencions, alguns assistents del públic van cridar el conegut lema No hay dos sin tres, República otra vez, aixecant orgullosos el puny. La gran majoria d'assistents superava una determinada edat, i, com dèiem abans, alguns no podien dissimular la nostàlgia d'un passat que, per motius obvis, no van poder viure en directe cap de les persones que divendres es trobaven a la plaça de Sarrià. Va ser un acte simpàtic i emotiu, tot i que, a parer d’alguns assistents, la ubicació física del faristol a la plaça no sembla que sigui la més adequada.

Penye nia pana njia

(Article original publicat el 10/3/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2112, pàg. 2)

El títol que encapçala aquest comentari és el lema escollit pel calendari que l'empresa Ultramagic ha distribuït aquest any a la seva clientela de tot el món. Està escrit en suahili, la llengua que es parla en una zona molt extensa de l'Àfrica oriental. En una traducció lliure al català, podríem dir "on hi ha voluntat hi ha camí". I per què en suahili? Perquè va ser en aquella zona africana on es va gestar l'aventura empresarial d'Ultramagic, tot i que formalment l'empresa va néixer al centre d'Igualada.

Com moltes empreses que han nascut amb una sabata i una espardenya, i que amb els anys han arribat a ser líders mundials en els seus sectors d'activitat, Ultramagic també va començar a funcionar al garatge de la casa on vivien els seus joves fundadors, al centre d'Igualada. I tot i que l'empresa va néixer amb la idea de fabricar avions ultralleugers, aviat van veure que tindrien un futur més viable en el sector de la fabricació de globus aerostàtics.

Es tracta d’una empresa global, la majoria dels seus clients són a l'estranger. En aquests quaranta anys han fabricat milers de globus de tota mena, incloent-hi els de gran capacitat per a una trentena de passatgers. Són molt innovadors, i sempre busquen com adaptar els seus productes als exigents requisits tècnics de la seva clientela. No és per casualitat que des de fa anys els millors globus de competició del món els fabriqui Ultramagic.

Qui genera la riquesa d'un país és l'empresa privada, i des de fa quatre dècades Ultramagic dóna feina directa a molta gent de l’Anoia (actualment una setantena de persones), i contribueix a fer de Catalunya un dels indrets més exportadors d'Europa. Que una empresa compleixi quaranta anys és una molt bona notícia, i la festa dels quaranta anys de La Veu de l'Anoia que vam celebrar fa poc n'és un altre exemple. Que Ultramagic també sigui una empresa de l'Anoia, un fill d'anoiencs com jo ho celebra per partida doble. I que amb els anys s'hagi situat al capdamunt del rànquing mundial del seu sector d'activitat és un altre motiu de satisfacció.

Cal destacar també l'esforç d'aquesta empresa per posar els noms d'Igualada i Catalunya al món. I és gràcies a Ultramagic que des de fa uns anys Igualada és coneguda com la "ciutat dels globus", ja que els seus directius van fer realitat l'European Balloon Festival, una competició internacional que cada mes de juliol aplega a Igualada mig centenar de globus i pilots vinguts de tot el món.

Enhorabona a Ultramagic pels seus primers quaranta anys!

La societat del jiji-jaja

No és ben bé la definició del concepte "societat líquida" que va desenvolupar el sociòleg Zygmunt Bauman, però de vegades hi ha aspectes de la societat del jiji-jaja que m'hi fan pensar. Amb tanta falsa eufòria artificial (eufòria en minúscula, però, també, Eufòria en majúscula) i la creixent buidor intel·lectual que ens envolta, amb tants tiktokers i influencers del no-res, també en els mitjans de comunicació públics (amb els privats no m'hi fico, ja que s'ho paguen ells), la nostra societat està conreant un tipus de jovent que quan sigui més gran i ja ningú li rigui les gràcies, no serà capaç d'espavilar-se pel seu compte com fa la gent normal. No explicaré ara la diferència entre la gent normal i la gent del jiji-jaja, ja que qualsevol persona que no sigui de cal justet sap perfectament a què em refereixo.

Aquesta tendència empobridora de la societat està òbviament ben vista per aquells governants que pretenen tenir la gent entretinguda amb nimietats per intentar que no es parli gaire de les grans mancances de la seva gestió. Concretant-ho una mica, el gir vergonyós que ha fet la Generalitat amb els continguts i els personatges que s'han anat col·locant als mitjans de comunicació públics resulta del tot escandalós. Aquesta buidor no només te la trobes en el perfil social de persones amb poca formació sinó que s'està estenent entre tots els sectors de la societat.

Així, a la família Borbón també hi trobem individus d'aquesta mena, com els germans Marichalar Borbón que, tot i ser molt joves, ja es veu que difícilment faran res de bo a la vida. Segurament hi té alguna cosa a veure el fet que l'actual cap d'estat espanyol és el nét polític de Franco, per voluntat expressa d'un dictador sanguinari que pretenia assegurar la continuïtat política del seu règim. A Espanya hi ha una llarga tradició de no sotmetre a votació popular la figura del cap d'estat. Les coses no passen per casualitat.

Potser segurament també hi influeix el fet que Espanya es trobi al capdamunt del rànquing dels països amb més bars del món, amb un bar per cada 175 habitants (dades de l'INE del 2020). Tenint en compte que, a banda de consumir, les activitats que s'acostumen a fer als bars no van massa més enllà de pretendre resoldre els grans problemes del món dient quatre frases contundents, segur que aquest fet també hi ajuda.

Per altra banda, diuen que a Espanya, a més de les publicacions digitals, surten cada any al mercat més de seixanta mil llibres en format paper, una dada que pot semblar contradictòria amb la gran quantitat de bars que hi ha al país. No és habitual trobar-se gent que, en el seu temps lliure, vagi al bar a llegir un llibre, oi? Doncs això. No he buscat estadístiques fiables sobre el nivell de lectura dels espanyols, i només puc dir que en conec uns quants que no han llegit mai un llibre. Això sí, per Sant Jordi en compren un per seguir la tradició, però en molts casos va a parar sense ni obrir-lo a la prestatgeria del menjador. D'això alguns en diuen cultura.

Polisario

El 1973, aquest any fa mig segle, es fa fundar al Sàhara el moviment d'alliberament nacional Frente Polisario. Dos anys més tard, el mateix any que a Espanya el dictador Franco va morir al llit, les Nacions Unides van reconèixer aquell moviment com el representant legítim del poble sahrauí. El 1976 el Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), reconeguda per seixanta-sis països de tot el món i membre de ple dret de la UA, una organització africana de la qual 55 estats en formen part.

Des dels anys setanta del segle passat Espanya tenia uns clars compromisos polítics amb el poble sahrauí, però el govern més d'esquerres de la suposada democràcia espanyola se'ls ha carregat, tal com diuen a Xile, de un plumazo. Quatre protestes els primers dies i avui d'aquest drama humà ja no en parla ningú. Un govern del PP no ho hauria fet millor, i segurament Feijóo ja ha donat les gràcies a Sánchez per fer-li la feina bruta que potser quan governés hauria decidit fer ell mateix. Això és Espanya, i el demés són trons.

La deixa de Florenci Pujol

En els meus articles polítics Jordi Pujol no hi surt gaire, excepte per afirmar, sempre que m'ha semblat convenient fer-ho, que segurament serà l'únic polític català de la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI que tindrà un lloc merescudament garantit a la història de Catalunya.

No faré cap referència a la seva obra política, ja que hi ha molt material publicat i poc hi podria afegir. Centraré els meus comentaris en la deixa del seu pare, Florenci Pujol, i evitaré fer especulacions gratuïtes com les que fan alguns polítics i no polítics.

Fa gairebé nou anys Jordi Pujol va donar una explicació sorprenent sobre una deixa del seu pare Florenci a favor dels nets, és a dir, els fills de Jordi Pujol, un assumpte que va tenir conseqüències molt negatives i immerescudes per a ell. És a partir del contingut d'aquell comunicat que faré unes consideracions que són òbvies, però que no sembla que siguin tan òbvies per tothom:

1/ Encara que hi ha persones que defensen la posició contrària, si ens creiem la presumpció d'innocència, Jordi Pujol és innocent.

2/ Ni Pujol ni ningú és responsable de les actuacions dels seus descendents majors d'edat, ni de les actuacions dels seus ascendents. Sense anar més lluny, un besavi meu va ser alcalde durant la monarquia d'Alfonso XIII, i no per això sóc monàrquic. I un avi meu va ser alcalde durant el franquisme, i no per això sóc franquista.

3/ Justifico la decisió de Florenci Pujol de deixar lligada una certa cobertura econòmica a favor dels seus nets, ja que era molt conscient del perill de ser detingut que corria el seu fill Jordi. De fet, sent ja pare de família, Jordi Pujol va estar empresonat dos anys i vuit mesos per la seva militància antifranquista.

4/ Ser ric no és delicte, i tenir diners a l'estranger ni era delicte abans ni ho és ara. Una altra cosa és treure els diners d'aquí i portar-los, posem per cas, a Liechtenstein sense declarar-ho. Però aquest no és el cas que ens ocupa, ja que en el moment de la deixa de Florenci Pujol a favor dels seus nets tot indica que els diners ja eren fora.

5/ El vessant penal d'aquest episodi tindrà el recorregut que hagi de tenir, si és que n'ha de tenir algun. Però com que ni tinc la bola de vidre ni tinc tampoc cap confiança en les altes instàncies de la justícia espanyola, no faré especulacions.

6/ A Pujol se li pot retreure, això sí, una diguem-ne desconnexió poc responsable amb la seva família, i amb els seus fills especialment, però aquesta particularitat no comporta conseqüències penals.

Hi ha persones una mica despistades les quals, per culpa de la seva ignorància, tenen tendència a caure en determinades confusions. A alguns, però, se'ls veu el llautó d'una hora lluny, ja que especulen de manera barroerament interessada sense ni tan sols intentar dissimular. En una cosa tots coincidirem: el llarg recorregut polític de Jordi Pujol no deixa indiferent a ningú.

Barcelona: la resta de candidats (BCN 5/5)

Aquest article és l'últim de la sèrie de cinc sobre les candidatures a l'alcaldia de Barcelona. Però, a banda de Xavier Trias, Jaume Collboni, Ada Colau i Ernest Maragall, hi ha altres candidats a les eleccions municipals barcelonines, i van des de l'esquerra extrema de la CUP fins a la dreta extrema de Bocs. Des d'una percepció molt particular i no basada en enquestes serioses —però, existeixen les enquestes serioses?—, els vots que obtinguin els partits-comparsa seran bastant irrellevants. I tampoc s'ha d'excloure que algun d'aquests candidats comparsa s'acabi incorporant a una altra llista. Sigui com sigui, tot sembla indicar que la governació de la ciutat de Barcelona canviarà de mans, i només aquest fet seria una excel·lent notícia per els barcelonins damnificats pel colauisme, que són majoria.

+ + +

PS: la candidata de la CUP no es mereixeria un article, ja que la CUP ni tan sols té representació a l'ajuntament, i fa mèrits més que sobrats per consolidar el seu extra parlamentarisme. Ara bé, no me'n puc estar de dedicar-li un comentari pietós. No m'han sorprès les propostes ridícules de la candidata de prohibir els gegants, i de prohibir també algunes havaneres com "El meu avi". Ho he dit sempre i m'hi ratifico: com més a l'esquerra, més els agrada la censura. Intueixo que alguns comunaires, alguns d'Esquerra i alguns del PSOE potser pensen el mateix, però demostren ser més llestos no dient-ho en públic; i és que mentre aquests busquen obtenir una bona representació al consistori barceloní, els cupaires ni ells mateixos saben què busquen.

Més enllà del Mobile

He participat en moltes fires internacionals a Europa, Àfrica, Amèrica i l'Extrem Orient. Quasi sempre com a visitant, però també ho he fet com a expositor. I algunes coses he après sobre aquests esdeveniments comercials. Per exemple, que totes les fires, i això inclou també el Mobile World Congress (MWC) de Barcelona, s'assemblen força.

Encara que el MWC ens el presentin com un congrés, no té res a veure amb el que s'entén com un congrés clàssic, on es presenten i es debaten unes ponències i després els congressistes se'n van a sopar. El vessant estrictament congressual seria només una petita part del MWC. Dir-ne congrés al MWC i anomenar congressistes als seus visitants no va més enllà d'una estratègia de màrqueting.

En el món de les fires està gairebé tot inventat, i els canvis que s'hi van incorporant són variacions cosmètiques sobre models similars, i sempre amb el mateix objectiu: vendre. Amb els anys, això sí, han anat canviant les formes d'anomenar les fires, de presentar-les i, sobretot, de vendre-les. I és que, per tenir èxit, en primer lloc, una fira s'ha de vendre. S'ha de vendre als expositors i als visitants potencials per motius obvis, però també s'ha de vendre a les autoritats públiques de les ciutats i els països on es fan les fires.

Una fira és un gran negoci. Per participar-hi, expositors i visitants han de pagar els corresponents peatges en forma de lloguer de l'estand, viatges, allotjaments, dietes i altres despeses. Però l'empresa GSMA presidida per Hoffman, organitzadora del MWC, també ha hagut de pagar el seu peatge. Com? Vam veure com Hoffman, sense venir a tomb, feia una alabança anticotxes de la Barcelona governada per Colau. És el peatge que ha hagut de pagar l'organitzador per poder gaudir del tracte amable de l'ajuntament i altres institucions públiques. Però tots sabem que ni a Colau ni a les altres autoritats que escoltaven el discurs del senyor Hoffman els passa pel cap utilitzar el transport públic.

Qui més hi guanya amb la celebració d'una fira no és l'expositor-venedor com podria semblar a primera vista, sinó l'organitzador, és a dir, en el cas del MWC, l'empresa GSMA del senyor Hoffman. Una part molt remarcable dels ingressos dels organitzadors s'obté amb la venda d'entrades, que en el cas del MWC són especialment cares (de 879 € la més barata, fins a 4.949 € la més cara). Aquesta fira es continuarà celebrant a Barcelona perquè és una ciutat que té molts atractius pel visitant forà, i amb l’aeroport ampliat encara en tindria més. Si Hoffman pensés que Boston seria capaç d'atraure més visitants que Barcelona, traslladaria ipso facto el MWC a la capital de Massachusetts.

El luxe i l’esquerra caviar

(Article original publicat el 24/2/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2110, pàg. 2)

Hi ha qui es queixa perquè un solar de la ciutat, qualsevol ciutat, es destini a construir allò que alguns en diuen pisos de luxe. I escoltant aquestes crítiques, un es pot preguntar què és un pis de luxe, i no he trobat ningú que sigui capaç de definir-m'ho amb precisió. Un pis de cent vint metres quadrats, posem per cas, ja es pot considerar un pis de luxe, o potser abans cal tenir en compte quantes persones hi viuen? Un pis de cent vint metres on només visqui una persona, ja seria un pis de luxe? I si hi viuen set persones, deixaria de ser-ho?

Un pis que superi determinat preu, és un pis de luxe? Però on posem la frontera, quin valor posem al "determinat preu" que, òbviament, no pot ser el mateix a Igualada que a Barcelona? Qualsevol pis situat en la zona més benestant d’una ciutat, hem de considerar que és un pis de luxe? Un pis similar situat en una zona amb un nivell de renda inferior a la mitjana, deixa de ser un pis de luxe? Podríem continuar fent-nos moltes més preguntes, però no hi ha unanimitat en la forma de respondre-les. Si més no, qui escriu aquest comentari no ha estat capaç de trobar ningú que sigui capaç de respondre aquestes preguntes amb dades concretes.

Deixant de banda els pisos de luxe, el luxe, considerat així, en general, no està ben vist per part d'un sector ideològic molt concret de la nostra societat. Així, tot i sense definir exactament què és el luxe, ni concretar on comença i on acaba el luxe, aquest mot és la bèstia negra de les esquerres més ideologitzades, que tenen el luxe anatematitzat. No deixa de sorprendre, i al meu entendre és lamentable que això passi, tenint en compte els milers de treballadors que hi ha al darrere del negoci del luxe, també a Catalunya, els quals poden viure amb dignitat gràcies al lloc de treball que els proporciona aquest sector d'activitat.

Però no tota la gent d'esquerres comparteix la visió negativa sobre el món del luxe en general. Alguns que gaudeixen d'una situació econòmica folgada, sovint per mitjà d’un sou públic, no dissimulen gens que els agrada el luxe, sigui un habitatge, un cotxe, unes joies, uns complements, l'escola dels fills o aquell viatge dissenyat especialment per a gent més rica que la mitjana. Sovint se’ls anomena l'esquerra caviar, la qual no només no amaga la seva preferència pel món del luxe sinó que en fa ostentació pública, com un nou-ric qualsevol. I és que hi ha gent, de dretes i d'esquerres, que són tan pobres que només són capaços de presumir del contingut de la seva cartera.

Maragall, la crossa no oficial (BCN 4/5)

 

(Foto: EFE/RAC1)

Ernest Maragall té un gran mèrit que sovint es tendeix a obviar, i és que va guanyar les últimes eleccions municipals de Barcelona encapçalant la llista d'Esquerra. Encara que només fos per això, ja forma part de la història de la ciutat. No va ser alcalde per un pacte molt estrany, però cent per cent legal, entre dos regidors —Colau i Valls— que coincidien fil per randa en l’objectiu d’impedir com fos que el cap d'una llista independentista fos l'alcalde de la ciutat. Però, a partir d'aquell episodi, poca cosa més podem destacar del personatge. Maragall ha fet oficialment una oposició que de tan tova semblava que fos un soci més de l'equip de govern, i aquesta actitud, electoralment, li passarà factura. Tot indica que aquest cop no guanyarà les eleccions, i ja no podrà ser l’alcalde de Barcelona.

Tamames i el comunisme

La vida dóna moltes voltes, i les nostres posicions polítiques es van adaptant a les circumstàncies personals que anem experimentant en el nostre recorregut vital. No hauria de ser motiu de crítica que una persona evolucioni ideològicament. De vegades, i sobretot quan ets més jove, les ideologies es defensen pel desconeixement de la realitat que hi ha al darrere de les grans teories, i a l'hora d'aterrar-hi és quan acostumen a arribar les decepcions.

Quan encara no havia caigut el Mur de Berlín i tot el que allò representava, jo treballava, entre d'altres, amb l'empresa estatal de l'URSS del meu sector d'activitat. A la mateixa època, tenia amics que es declaraven convençudament comunistes, i militaven entusiàsticament al PSUC. I com que sempre m'ha agradat mirar una mica més enllà de la punta del meu nas, aviat vaig veure que moltes coses bones que ens explicaven dels països de l'Europa de l'Est potser no eren tan agradables com ens deien. També ho devien veure els dirigents d'aquella gran corporació soviètica els quals, amb l'excusa professional, tenien carta blanca per viatjar per tot el món, i sense deixar-se influir pel discurs oficial podien comparar personalment el seu paradís ideològic amb les perverses societats capitalistes. Alguns dels meus contactes soviètics ja s'anaven fent el seu raconet en lloc segur a base de comissions, per si algun dia les coses es torçaven.

Recordo que en aquella època, tot i que la retòrica de les bondats del comunisme encara no s'havia ensorrat, alguns dels meus amics del PSUC van deixar el partit en tornar molt decebuts d'un viatge a aquells paradisos de l'Europa de l'Est. Aquella va ser una experiència per a ells molt decebedora i traumàtica, una experiència que els va fer caure la bena dels ulls. I és que s'ha de llegir molt, sí, però també s'ha de viatjar i veure món, i comprovar aquelles teories tan fàcils de predicar des d'un llibre. El paper ho aguanta tot.

Fa molt temps el senyor Tamames era un dels dirigents més respectats del PCE, però la seva evolució ideològica cap a la dreta extrema havia començat fa molts anys. Només cal navegar una mica per Internet per confirmar l'evolució ideològica del nostre personatge. Res a dir, tothom té dret a canviar d'opinió, i si sempre s'ha dit que els extrems es toquen és per alguna cosa. El fet que Tamames ara accepti entrar en el joc de Bocs per encapçalar una moció de censura contra Pedro Sánchez, un joc condemnat al fracàs, només es pot atribuir a la recerca senil d'una quota de protagonisme mediàtic que potser no va tenir quan els comunistes espanyols tenien molt més pes a la societat.

Reunionitis, una malaltia de moda

(Article original publicat el XX/2/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 92/2-2023, pàg.20)

La reunionitis és una malaltia de moda, i els malalts de reunionitis, que per activa o per passiva ho som gairebé tots, els podem classificar de diferents maneres. Tenim, per una banda, les persones que convoquen reunions i, per l'altra, les que són convocades a assistir-hi. Però també els podem classificar entre els que pensen que com més reunions convoquen i més reunions tenen a l'agenda, més importants són, i, a l'altra banda, els que no coincideixen amb aquesta valoració; aquest últim seria el meu cas.

No sóc contrari a celebrar reunions, però les mínimes i, sobretot, que siguin útils. No té sentit convocar una reunió amb l'únic objectiu de comunicar a les persones convocades una decisió ja tancada i, per tant, sense possibilitat de modificar-la, és a dir, sobre la qual no està previst fer cap debat; per a les simples comunicacions 1.0 ja tenim el correu. De vegades també et convoquen a una reunió per anunciar oficialment allò que ja tothom sap que diran, o perquè ja t'ho han dit abans, o perquè hi ha hagut una filtració interessada. Situacions com aquesta es donen sovint per part de l'administració pública.

Per motius professionals i extra professionals m'he mogut en àmbits molt diversos, tant aquí com a l'estranger. Aviat vaig aprendre que hi ha llocs on la durada d'una reunió està estrictament pautada —una hora i mitja com a màxim, dues hores a tot estirar si l'ordre del dia és molt extens—, i n'hi ha d'altres on no es posa cap límit a la durada. En el primer cas se solen enllestir els temes amb més efectivitat, també perquè les persones convocades hi van amb els deures fets, tot i que, de vegades, enllestir pot voler dir arribar a la conclusió que el tema encara no està prou madur per decidir res. Per evitar els debats paral·lels, l'ordre del dia s'ha de respectar sempre tot i que, i si es creu convenient tractar sobre algun altre tema, s'ha de fer al final en el torn obert de paraules.

A l'altra banda tenim les reunions poc endreçades que no tenen un límit de durada prefixat per part de qui les convoca o de qui les modera. En aquests casos, és habitual que les persones que hi participen no siguin capaces de tancar els temes posats a debat ni d'arribar a cap conclusió, o s'opta per una alternativa pitjor, que és tancar-los en fals. Participar en reunions requereix un aprenentatge, i de motius que justifiquin la manca de productivitat d'una reunió n'hi ha uns quants. Però si aquesta té una durada de més d'una hora i mitja, o dues a tot estirar, difícilment es podran obtenir bons resultats.

+ + + + + 

PS: Publicat aquest comentari vaig descobrir que quatre anys abans ja n’havia publicat un altre sobre el mateix tema, però com que l’un i l’altre es complementen, els dono per bons tots dos.

Colau, l'esperança dels comunistes (BCN 3/5)

 

Colau no vol cotxes ni motos ni avions, el seu somni seria una ciutat amish, on tothom anés a peu o en bici. No creu en les empreses, i tot plegat només es pot traduir en un empobriment econòmic general. Dubtava si titular aquest comentari amb un contundent "Colau, la destroyer de Barcelona", però tot i els molts mèrits que ha fet l'alcaldessa mentre ha governat la ciutat, he optat per ser més suau. El gran repte que Colau afronta en les pròximes eleccions, en les que aspira a un tercer mandat —prohibit, per cert, pels estatuts del seu partit—, és que excepte el sector comunista i algunes confluències, té a la majoria de la ciutat en contra. Així, el 28 de maig molts ciutadans faran un vot anti Colau. Fins i tot Collboni, el seu soci del PSOE, ha baixat del vaixell colauista abans de l'enfonsament.

I això, qui ho paga?

Començaré comunicant als meus lectors que segons la coneguda com a "llei trans" aprovada fa pocs dies, sembla ser que legalment he passat a ser el progenitor no gestant de la meva unitat familiar. Sembla ridícul, oi? Oi tant que ho és, però les coses són com són, encara que no ens agradin. I com que a mi no m’agraden, tinc molt clar que a casa seguiré sent el papà de sempre, digui el que digui la llei.

I ara em disculparan que insisteixi, però davant de casos com aquest sempre em faig la mateixa pregunta, tant en públic com privadament: i això, qui ho paga? Sabent qui paga les coses, de vegades són més fàcils d'entendre. Decisions que no tenen ni cap ni peus, sabent qui hi ha al darrere les pots entendre, que no vol dir justificar-les.

Pagar no vol dir necessàriament ficar-se la mà a la butxaca i pagar-se el caprici un mateix, o una mateixa si els agrada més, sinó tenir la potestat de decidir que allò s'ha de pagar tant sí com no ("sí o sí" que diuen aquells que no coneixen massa la nostra llengua), i que s'ha de pagar amb els diners de la caixa pública que els governants ens administren temporalment. Els diners són nostres, però ens els administren ells; són les regles del joc.

Això de la "llei trans", per exemple, amb totes les despeses que se'n derivaran al Registre Civil i a altres llocs, no ho paga la ministra (ir)responsable de publicar-la al BOE, tot i que és ella qui ha decidit tirar-la endavant. Ep!, vull aclarir que no tota aquesta llei és criticable, part de l’articulat és benvingut. I encara que no hauria de ser així, els costos de les irresponsabilitats governamentals també van a càrrec del poble, i així, en la majoria dels casos, la resposta a la pregunta de dalt és que tot això també ho paga vostè.

Cases de menjars

(Article original publicat el 10/2/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2108, pàg. 2)

M'hauria agradat poder completar aquest comentari amb algun exemple de l'Anoia, però com que no conec prou bé el negoci de l'hostaleria d'aquesta comarca, he optat per posar dos exemples de la ciutat de Barcelona.

Amb l'evolució del negoci cap a una suposada modernitat, a base de molta franquícia on et serveixen el mateix a tot arreu i poc xup-xup amb personalitat gastronòmica pròpia, estan desapareixent les cases de menjars i les bodegues on també es cuina. S'estan perdent els restaurants populars de barri on es pot fer un dinar o un sopar a base de plats tradicionals clàssics i cuinats amb calma, com es feia abans, i també els esmorzars de forquilla. I tot plegat a uns preus raonables, que no vol dir necessàriament barats. I és que al mercat i a la cuina els miracles no han existit mai. La gent s'ha de guanyar la vida, i la bona matèria primera té un preu. Si no volem que determinats productes acabin desapareixent del mercat és imprescindible que es valori correctament la feina que hi ha al darrere d'aquestes activitats.

A Sarrià de locals d'aquesta mena encara en queden alguns, i potser podríem posar l'exemple del Canet, situat al carrer del mateix nom. Hi hem estat molts cops i mai n'hem sortit decebuts, ni de la qualitat ni de la factura. Hi ha qui critica, però, que aquests restaurants utilitzen massa el microones. Gens d'acord, aquest aparell és un dels grans invents de la cuina, i fent-ne un ús correcte de vegades costa d'encertar si el plat ve directament de la cassola acabada de cuinar, o s'ha cuinat el dia abans i ha passat pel microones abans de servir-lo al client. Per cert, no cal ser un gran expert en gastronomia per saber que hi ha alguns plats de xup-xup que l'endemà són bastant més bons que acabats de cuinar.

Hauríem de cuidar més els establiments d'aquesta mena que encara perviuen. Com? Anant-hi de tant en tant, és així de simple. No fa gaires dies vam anar a dinar al Bartolí del carrer Vallespir, a cinc minuts a peu de l'estació de Sants. Feia anys que no hi anàvem, i s'hi continua menjant força bé. Gairebé sempre és ple, i cal reservar taula; això ja ens dóna una bona pista. Però com que la perfecció no existeix enlloc, hi ha també un inconvenient, i és el soroll provinent de les taules veïnes. Nosaltres érem sis en taula rectangular, i per poder xerrar tranquil·lament sense haver d'aixecar la veu vam allargar la sobretaula fins que el restaurant es va quedar pràcticament buit. Els amos no ens van posar cap problema, una cortesia que també s'agraeix.

Collboni o la continuïtat socialcolauista (BCN 2/5)

 

Qui valori positivament el decreixement i opti pel candidat del PSOE, Jaume Collboni, premiarà la gestió socialcolauista dels últims anys, la Barcelona ciclista i amish. Però la majoria de barcelonins considera que aquest govern ha sigut el pitjor que hem tingut des de la mort de Franco. Un govern de xancleta i bocata com a referents, i contrari al turisme que genera riquesa i a l’empresa. Va prohibir nous hotels, però els costos derivats del turisme els hem tingut igual, ja que els nous hotels s’han construït a l’Hospitalet, a poca distància en metro del centre de Barcelona. S’ha enemistat amb els taxistes que no són grocs i amb els conductors de cotxes i motos en general. Per cert, amb les superilles la contaminació no desapareix, només es trasllada des dels carrers pacificats als carrers del voltant.

L’abús de la cita prèvia

Un dels molts efectes perversos que ens ha deixat la pandèmia Covid-19 és la consolidació generalitzada de la cita prèvia que s'ha anat imposant per a gairebé tot, tant per anar a la policia a presentar una denúncia com per veure el teu metge de capçalera, o per anar a les oficines de la Seguretat Social a presentar una instància (en vaig parlar aquí), o per anar a l'oficina bancària a fer una gestió que no es pot fer on line. És criticable no només el fet d'haver de demanar cita prèvia per a un munt de coses, sinó també per un sistema telemàtic, sovint de funcionament tortuós pel ciutadà, que s'ha anat implantant a tot arreu i que se'ns obliga a utilitzar. Es diu que la gent gran té veritables problemes per entendre's amb la màquina, però jo hi afegeixo que la gent més jove també experimenta dificultats similars. Estem davant d'un maltractament tecnològic que el ciutadà no es mereix.

El regidor del nostre districte, que alhora és el responsable màxim de la Guàrdia Urbana de Barcelona, responent durant el Consell Plenari de dimarts passat a una queixa ciutadana sobre l'augment de la inseguretat a Barcelona, va venir a dir que de vegades es confon la percepció més negativa del ciutadà —com donant a entendre que les percepcions sempre tendeixen a ser subjectives— amb les dades oficials de les denúncies fetes pels ciutadans a comissaria. No discutiré les percepcions que cadascú pugui tenir ni les dades oficials, però al regidor se li va oblidar de mencionar un petit detall, i és que la cita prèvia també cal demanar-la per anar a fer una denúncia a comissaria. I vista aquesta dificultat afegida, no són pocs els ciutadans que opten per prescindir de fer aquest tràmit, a no ser que necessitin la denúncia oficial per poder cobrar de l'assegurança. En definitiva, per més pit que treguin alguns polítics ningú pot negar que molts fets delictius no figuren a les estadístiques oficials. I això no és una percepció subjectiva, és un fet repetidament constatat.

Torna la censura

Va passar bastant desapercebut que la directora del Instituto de las Mujeres, un organisme que depèn del Ministerio de Igualdad del govern espanyol, fa pocs dies es va manifestar clarament a favor de la censura periodística. L'escoltava i no m'ho creia. Primer vaig pensar que em trobava a Pyongyang, o a Caracas, o a Minsk, o a L'Havana. Però no, em trobava a Sarrià, i no ho estava somiant. Aquella senyora de la colla podemita proposava sense embuts, i sense posar-se vermella —el vídeo es troba a l'abast de tothom—, que sobre determinats temes delicats els periodistes haurien de defensar sempre les indicacions governamentals, sense qüestionar mai el discurs oficial.

Uns dies abans, la Ministra Portavoz del Gobierno espanyol ja havia suggerit que els mitjans de comunicació, tant els públics com els privats, haurien de reservar un espai d'informació pública per garantir "la veracidad" (aquesta va ser l'expressió utilitzada). A ningú se li escapa que, per a la portaveu espanyola, "la veracidad" queda limitada a allò que diuen els governants.

Ho vaig comentar amb alguns comunaires coneguts, i amb més bona voluntat que arguments d'una mínima consistència democràtica van intentar justificar aquella relliscada democràtica del gobierno. És ben sabut que quan un milita en un partit polític s'ha de menjar molts gripaus, i els comunaires en això hi tenen la mà trencada. Per cert, la Ministra de Igualdad espanyola encara no ha desautoritzat la proposta de la seva col·laboradora. No és cap secret que tant a les dretes com a les esquerres molts polítics se sentirien més còmodes si tornés la censura franquista; espero que ni els uns ni els altres se'n surtin. Amb l'autocensura que molts practiquem voluntàriament, de vegades sense ni ser-ne conscients, ja en tenim de sobres.

Trias, el candidat de Convergència (BCN 1/5)

 

 

Tot i que no crec en les enquestes, tampoc en aquelles que em resulten més simpàtiques, les excel·lents perspectives electorals del convergent Xavier Trias —així s'ha definit el candidat— com a alcaldable de la capital de Catalunya, són la prova del cotó que l'assassinat de la marca Convergència Democràtica de Catalunya, un dels principals actius que tenia aquell partit, va ser un greu error estratègic de la direcció convergent que va prendre aquella decisió. Ho vaig escriure llavors i cada dia ho tinc més clar. Curiosament, els més perjudicats per aquell procés del canvi de marca han sigut els mateixos convergents. És allò que alguns en diuen un tret al peu. La meva percepció és que Trias guanyarà les eleccions, i només un pacte de perdedors el podria deixar sense l'alcaldia. Aviat ho sabrem.

Brutalitat policial

S'ha de ser d'una manera molt especial perquè una persona prengui la decisió de treballar en una professió que, entre altres requisits, també l'obligarà a exercir la violència física contra els seus conciutadans, fins i tot encara que les circumstàncies no ho justifiquin. No tothom serveix per obeir segons quines ordres, i més encara quan aquestes poden ser clarament injustes com va passar l'u d'octubre del 2017, i vam veure amb tristesa i indignació com tota aquella colla de vàndals armats i uniformats vinguda de les Espanyes al crit de "a por ellos" es va dedicar a atonyinar gent indefensa de tota edat i condició que només pretenia votar de manera pacífica en un referèndum. Aquell matí de trista memòria la policia va deixar més de mil persones ferides de diversa consideració, i fins al moment els responsables —els que van donar les ordres, i els que les van executar— encara no han estat jutjats. Convindrem que no tothom serveix per exercir la violència gratuïta contra les persones; sense anar més lluny, jo mateix no serviria per fer aquesta feina. És per això que, en els processos de selecció de personal, tant les empreses privades de vigilants de seguretat com les forces de l'ordre que tenen el monopoli de la violència, sotmeten els aspirants a treballar-hi a determinats estudis que els permetin tenir la garantia que seran capaços per fer les feines lletges que hauran de fer, sense discutir mai les ordres dels seus caps, per més forassenyades que siguin. No estic insinuant que les societats no necessitin disposar d’una policia efectiva, però potser entre la formació dels aspirants a treballar en aquestes feines hi sobra un ús desmesurat de la porra i hi falta molta més psicologia i empatia cap a la ciutadania que els hi paga el sou.

La no independència de la cúpula judicial

A primera hora del matí tinc el costum de fer l'esforç de mirar-me, també, la premsa de Madrid. No es pot dir que la llegeixi, només miro una mica per sobre com enfoquen els temes d'actualitat i, si tinc temps, em llegeixo algun article d'opinió que per l'autor o pel títol em cridi l'atenció. Més que veure què expliquen els diaris m'interessa saber com ho expliquen. Dilluns 23 de gener, sense anar més lluny, El País obria amb aquests titulars: "El sector progresista del Constitucional avalará la ley del aborto sin aceptar limitaciones" (versió web), i "La mayoria del Constitucional rechaza limitar la ley del aborto" (versió paper). És una més de les filtracions judicials tan perverses com habituals a Espanya, i tan sorprenents si t'ho mires des de les instàncies judicials europees més endreçades. La sentència recent del TJUE no en va tenir cap de filtració, i això que hi van intervenir un munt de jutges i altres professionals, i que es va haver de traduir a un munt de llengües abans de fer-se pública.

El Tribunal Constitucional espanyol està format per una dotzena de jutges (xifra aproximada) que la societat divideix entre progressistes i conservadors. No he vist mai el nomenament d'un jutge al qual s'hagi definit com a no adscrit a una determinada tendència política, o simplement que hagi deixat clar que no es deu a ningú i que sempre va per lliure. Aquí els encabim a tots en una de les dues tendències ideològiques, la conservadora i la progressista, com si els jutges no fossin lliures per tenir ideologia i discurs propis, és a dir, que un dia el jutge pugui coincidir amb l'anomenat bloc conservador i l'endemà amb l'anomenat bloc progressista, com passa de vegades als Estats Units.

I cal dir també que els anomenats bloc conservador i bloc progressista poden generar confusió, ja que identificar la dreta amb el conservadorisme i l'esquerra amb el progressisme pot estar molt allunyat de la realitat. Com explico sovint, en política no hi ha res més conservador que el funcionament del politburó d’un partit comunista, una ideologia que teòricament situem a l’esquerra. Podríem posar com exemple de l’evolució del comunisme el cas del senyor Ramón Tamames, un comunista de llarg recorregut que ara es planteja optar a la presidència del govern espanyol patrocinat per Bocs. Els extrems es toquen.

La criminalització del botiguer

(Article original publicat el 27/1/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2106, pàg. 2)

Guanyar diners no és un crim, i tampoc ho és guanyar-ne molts. Però hi ha persones que no pensen el mateix i, a més, tendeixen a oblidar que, per gravar fiscalment el benefici, existeix una figura anomenada Impost de Societats, que es calcula aplicant un percentatge sobre els beneficis generats per les empreses. Així, com més guanyes, més has de pagar. Sembla raonable, oi? Doncs no ho és per a tothom, hi ha qui exigeix establir un nou impost per gravar allò que alguns consideren “un excés de beneficis”. Es podria qüestionar si el percentatge de l'Impost de Societats és massa baix o massa alt, però això ja seria un altre debat.

El fet és que després de molt temps en situació tècnica d'inflació zero i, per tant, després d'uns quants anys d'estabilitat en els preus, darrerament hem entrat en un nou cicle econòmic. Ara els preus de molts productes i serveis estan augmentant molt, amb tot el que de negatiu aquesta situació comporta per als consumidors.

Tant a Espanya com a Catalunya i a Barcelona ara mateix governen les esquerres, amb força influència comunista. A Espanya i a Barcelona aquesta influència ni tan sols es dissimula; a Catalunya, oficialment, aquesta ideologia no forma part del govern. Els governants d'esquerres han decidit que s'ha de buscar un culpable i s'ha de castigar fiscalment a aquells que generin “un excés de beneficis”. Així, s'ha optat pel camí fàcil de buscar l'enemic a la botiga de la cantonada, sigui una petita papereria o una gran superfície comercial.

És ben coneguda l'obsessió malaltissa dels partits d’esquerra per menystenir el benefici empresarial. Quan es constata que molts productes i serveis són ara més cars que abans, alguns ens volen fer creure que l'únic responsable és el botiguer que es guanya massa bé la vida i que, per tant, aquest ha de ser castigat. Establert aquest principi fals, la gent que no rumia gaire opta pel camí fàcil de donar-lo per bo i, en conseqüència, per donar per bona la criminalització del botiguer.

Hi ha persones que semblen oblidar que el botiguer depèn d'uns proveïdors, i que quan fa una comanda aquests li fixen els preus de compra, i ell es limita a afegir un marge raonable que li permeti mantenir el negoci i guanyar-se raonablement la vida. Si el botiguer tingués un marge comercial tan exagerat com asseguren alguns, segur que en sorgiria algun de més espavilat que optaria per abaixar dràsticament els preus i fer-se d'or prenent clients a la seva competència. Però els marges comercials no ho permeten.

A Esquerra només manen dos (2/2)

(ve d'aquí)

Per motius obvis, els partits independentistes deixaran de ser-ho un cop assolida la independència. No tinc cap dubte que Esquerra continua sent un partit independentista, però se’ls hi pot retreure que d'un temps ençà sembla que ja no tinguin aquella voluntat de deixar de ser independentistes com més aviat millor. El seu màxim rival en el món independentista, Junts, sembla tenir més pressa per poder eliminar els comissionistes de Madrid i gestionar sense intermediaris els recursos generats a Catalunya.

Ara Esquerra s'ha tret de la màniga un nou referèndum d'independència, acordat amb Espanya, que tothom sap, ells els primers, que no hi serà mai. I, a més, com qui no vol la cosa, s'han oblidat de les grans democràcies que fins fa poc tenien com a referents, Quebec i Escòcia, dues nacions que avui serien independents si en els seus referèndums haguessin aconseguit el cinquanta per cent dels vots més un vot. Però ara Esquerra ha decidit mirar cap a l'est, i ha trobat el seu nou referent a Montenegro.

Així, com en la independència d'aquella república balcànica, per assolir la independència Catalunya també necessitaria superar el 55% dels vots emesos. Parlant en plata, si només s'obtinguessin el 54,99% dels vots a favor de la independència, resultaria que el 45,01% per cent del vot unionista s'acabaria imposant. Així, sent els independentistes un 22% més que els unionistes, guanyarien els unionistes. Costa d'entendre que això ho defensi un partit independentista com Esquerra.

Els militants d'Esquerra, ben liderats pel seu estimat líder, van errats, però quan depens d'un càrrec públic o aspires a ocupar-ne un, tampoc es tracta de portar la contrària a l'amo. Després hi ha la soferta militància de base, sense càrrec ni sou públics, però d'aquests a Lleida n'hi havia pocs. La direcció coneix les xifres d'uns i altres, però sembla que no volen que es coneguin. Si més no, el mateix diumenge les vaig demanar formalment, i tres dies després, a l'hora de publicar aquest article, la resposta del partit és el silenci.

S'ha de reconèixer que el senyor Junqueras està sent molt valent. Aparcant temporalment la independència està fent una aposta personal de futur molt arriscada. Si li surt bé, santo súbito! Però si li surt malament, Esquerra tornarà aviat al lloc on es trobava en èpoques no tan llunyanes, quan era una formació política bastant irrellevant i, això sí, amb una gran història al darrere. Però en política només de la història no se'n viu.

A Esquerra només manen dos (1/2)

Se'ns diu sovint que a Esquerra manen aquestes tres persones: l'inhabilitat i ex presidiari injustament condemnat Oriol Junqueras, l'exiliada a Suïssa Marta Rovira i el MHP d'una institució que alguns amb mala intenció anomenen "la gestoria", Pere Aragonès. Però la realitat és que a Esquerra només manen dos, que són el senyor Oriol i el senyor Junqueras. I el militant que pretengui discrepar d'aquest esquema només té dues opcions: o deixar el partit —alguns ja ho estan fent— o, com a mínim, acceptar que ja no sortirà a la foto, amb tot el que això comporta.

Diumenge, durant la celebració del Congrés Nacional d'Esquerra celebrat a Lleida, la votació de la ponència política no va ser a la búlgara, ja que no es van superar el cent per cent dels vots. Però es van superar el noranta-set per cent dels vots favorables, i els votants en contra només van ser set, l'u per cent dels vots emesos. Aquests resultats ja ens donen una bona pista de tot plegat. No és estrictament allò que en diem el pensament únic, però s'hi assembla.

Esquerra és ara un partit de govern que busca legítimament controlar totes les institucions del país; una altra cosa és que ho pugui aconseguir. Ha deixat de ser una organització de caràcter assembleari per convertir-se en el partit d'ordre que no era abans, i el mèrit és de qui governa el partit amb mà de ferro: el senyor Junqueras. Tenen algunes espinetes clavades que encara no han paït, com la presidència de la Diputació de Barcelona, i treballen a fons per revertir una situació 100% legal, però que ells consideren políticament injusta. També troben tan injust que Ernest Maragall, havent guanyat les eleccions municipals del 2019, no sigui l'alcalde de Barcelona?

En aquella gran sala de Lleida hi eren presents, en grau considerable, càrrecs institucionals del partit, és a dir, aquells que tenen el sou assegurat per les institucions, gaudint d'uns càrrecs públics que sempre pengen d'un fil, que és el fil que aguanta el senyor Junqueras. Els objectius principals d'Esquerra ara són aquests, tenir a la seva gent ben contenta i, alhora, ben controlada, i, en la mesura del possible, ben col·locada. En segon terme quedarien altres fites com, per exemple, la independència de Catalunya.

(segona part aquí)