A Esquerra només manen dos (2/2)

(ve d'aquí)

Per motius obvis, els partits independentistes deixaran de ser-ho un cop assolida la independència. No tinc cap dubte que Esquerra continua sent un partit independentista, però se’ls hi pot retreure que d'un temps ençà sembla que ja no tinguin aquella voluntat de deixar de ser independentistes com més aviat millor. El seu màxim rival en el món independentista, Junts, sembla tenir més pressa per poder eliminar els comissionistes de Madrid i gestionar sense intermediaris els recursos generats a Catalunya.

Ara Esquerra s'ha tret de la màniga un nou referèndum d'independència, acordat amb Espanya, que tothom sap, ells els primers, que no hi serà mai. I, a més, com qui no vol la cosa, s'han oblidat de les grans democràcies que fins fa poc tenien com a referents, Quebec i Escòcia, dues nacions que avui serien independents si en els seus referèndums haguessin aconseguit el cinquanta per cent dels vots més un vot. Però ara Esquerra ha decidit mirar cap a l'est, i ha trobat el seu nou referent a Montenegro.

Així, com en la independència d'aquella república balcànica, per assolir la independència Catalunya també necessitaria superar el 55% dels vots emesos. Parlant en plata, si només s'obtinguessin el 54,99% dels vots a favor de la independència, resultaria que el 45,01% per cent del vot unionista s'acabaria imposant. Així, sent els independentistes un 22% més que els unionistes, guanyarien els unionistes. Costa d'entendre que això ho defensi un partit independentista com Esquerra.

Els militants d'Esquerra, ben liderats pel seu estimat líder, van errats, però quan depens d'un càrrec públic o aspires a ocupar-ne un, tampoc es tracta de portar la contrària a l'amo. Després hi ha la soferta militància de base, sense càrrec ni sou públics, però d'aquests a Lleida n'hi havia pocs. La direcció coneix les xifres d'uns i altres, però sembla que no volen que es coneguin. Si més no, el mateix diumenge les vaig demanar formalment, i tres dies després, a l'hora de publicar aquest article, la resposta del partit és el silenci.

S'ha de reconèixer que el senyor Junqueras està sent molt valent. Aparcant temporalment la independència està fent una aposta personal de futur molt arriscada. Si li surt bé, santo súbito! Però si li surt malament, Esquerra tornarà aviat al lloc on es trobava en èpoques no tan llunyanes, quan era una formació política bastant irrellevant i, això sí, amb una gran història al darrere. Però en política només de la història no se'n viu.