L’abús de la cita prèvia

Un dels molts efectes perversos que ens ha deixat la pandèmia Covid-19 és la consolidació generalitzada de la cita prèvia que s'ha anat imposant per a gairebé tot, tant per anar a la policia a presentar una denúncia com per veure el teu metge de capçalera, o per anar a les oficines de la Seguretat Social a presentar una instància (en vaig parlar aquí), o per anar a l'oficina bancària a fer una gestió que no es pot fer on line. És criticable no només el fet d'haver de demanar cita prèvia per a un munt de coses, sinó també per un sistema telemàtic, sovint de funcionament tortuós pel ciutadà, que s'ha anat implantant a tot arreu i que se'ns obliga a utilitzar. Es diu que la gent gran té veritables problemes per entendre's amb la màquina, però jo hi afegeixo que la gent més jove també experimenta dificultats similars. Estem davant d'un maltractament tecnològic que el ciutadà no es mereix.

El regidor del nostre districte, que alhora és el responsable màxim de la Guàrdia Urbana de Barcelona, responent durant el Consell Plenari de dimarts passat a una queixa ciutadana sobre l'augment de la inseguretat a Barcelona, va venir a dir que de vegades es confon la percepció més negativa del ciutadà —com donant a entendre que les percepcions sempre tendeixen a ser subjectives— amb les dades oficials de les denúncies fetes pels ciutadans a comissaria. No discutiré les percepcions que cadascú pugui tenir ni les dades oficials, però al regidor se li va oblidar de mencionar un petit detall, i és que la cita prèvia també cal demanar-la per anar a fer una denúncia a comissaria. I vista aquesta dificultat afegida, no són pocs els ciutadans que opten per prescindir de fer aquest tràmit, a no ser que necessitin la denúncia oficial per poder cobrar de l'assegurança. En definitiva, per més pit que treguin alguns polítics ningú pot negar que molts fets delictius no figuren a les estadístiques oficials. I això no és una percepció subjectiva, és un fet repetidament constatat.