Cases de menjars

(Article original publicat el 10/2/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2108, pàg. 2)

M'hauria agradat poder completar aquest comentari amb algun exemple de l'Anoia, però com que no conec prou bé el negoci de l'hostaleria d'aquesta comarca, he optat per posar dos exemples de la ciutat de Barcelona.

Amb l'evolució del negoci cap a una suposada modernitat, a base de molta franquícia on et serveixen el mateix a tot arreu i poc xup-xup amb personalitat gastronòmica pròpia, estan desapareixent les cases de menjars i les bodegues on també es cuina. S'estan perdent els restaurants populars de barri on es pot fer un dinar o un sopar a base de plats tradicionals clàssics i cuinats amb calma, com es feia abans, i també els esmorzars de forquilla. I tot plegat a uns preus raonables, que no vol dir necessàriament barats. I és que al mercat i a la cuina els miracles no han existit mai. La gent s'ha de guanyar la vida, i la bona matèria primera té un preu. Si no volem que determinats productes acabin desapareixent del mercat és imprescindible que es valori correctament la feina que hi ha al darrere d'aquestes activitats.

A Sarrià de locals d'aquesta mena encara en queden alguns, i potser podríem posar l'exemple del Canet, situat al carrer del mateix nom. Hi hem estat molts cops i mai n'hem sortit decebuts, ni de la qualitat ni de la factura. Hi ha qui critica, però, que aquests restaurants utilitzen massa el microones. Gens d'acord, aquest aparell és un dels grans invents de la cuina, i fent-ne un ús correcte de vegades costa d'encertar si el plat ve directament de la cassola acabada de cuinar, o s'ha cuinat el dia abans i ha passat pel microones abans de servir-lo al client. Per cert, no cal ser un gran expert en gastronomia per saber que hi ha alguns plats de xup-xup que l'endemà són bastant més bons que acabats de cuinar.

Hauríem de cuidar més els establiments d'aquesta mena que encara perviuen. Com? Anant-hi de tant en tant, és així de simple. No fa gaires dies vam anar a dinar al Bartolí del carrer Vallespir, a cinc minuts a peu de l'estació de Sants. Feia anys que no hi anàvem, i s'hi continua menjant força bé. Gairebé sempre és ple, i cal reservar taula; això ja ens dóna una bona pista. Però com que la perfecció no existeix enlloc, hi ha també un inconvenient, i és el soroll provinent de les taules veïnes. Nosaltres érem sis en taula rectangular, i per poder xerrar tranquil·lament sense haver d'aixecar la veu vam allargar la sobretaula fins que el restaurant es va quedar pràcticament buit. Els amos no ens van posar cap problema, una cortesia que també s'agraeix.