La criminalització del botiguer

(Article original publicat el 27/1/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2106, pàg. 2)

Guanyar diners no és un crim, i tampoc ho és guanyar-ne molts. Però hi ha persones que no pensen el mateix i, a més, tendeixen a oblidar que, per gravar fiscalment el benefici, existeix una figura anomenada Impost de Societats, que es calcula aplicant un percentatge sobre els beneficis generats per les empreses. Així, com més guanyes, més has de pagar. Sembla raonable, oi? Doncs no ho és per a tothom, hi ha qui exigeix establir un nou impost per gravar allò que alguns consideren “un excés de beneficis”. Es podria qüestionar si el percentatge de l'Impost de Societats és massa baix o massa alt, però això ja seria un altre debat.

El fet és que després de molt temps en situació tècnica d'inflació zero i, per tant, després d'uns quants anys d'estabilitat en els preus, darrerament hem entrat en un nou cicle econòmic. Ara els preus de molts productes i serveis estan augmentant molt, amb tot el que de negatiu aquesta situació comporta per als consumidors.

Tant a Espanya com a Catalunya i a Barcelona ara mateix governen les esquerres, amb força influència comunista. A Espanya i a Barcelona aquesta influència ni tan sols es dissimula; a Catalunya, oficialment, aquesta ideologia no forma part del govern. Els governants d'esquerres han decidit que s'ha de buscar un culpable i s'ha de castigar fiscalment a aquells que generin “un excés de beneficis”. Així, s'ha optat pel camí fàcil de buscar l'enemic a la botiga de la cantonada, sigui una petita papereria o una gran superfície comercial.

És ben coneguda l'obsessió malaltissa dels partits d’esquerra per menystenir el benefici empresarial. Quan es constata que molts productes i serveis són ara més cars que abans, alguns ens volen fer creure que l'únic responsable és el botiguer que es guanya massa bé la vida i que, per tant, aquest ha de ser castigat. Establert aquest principi fals, la gent que no rumia gaire opta pel camí fàcil de donar-lo per bo i, en conseqüència, per donar per bona la criminalització del botiguer.

Hi ha persones que semblen oblidar que el botiguer depèn d'uns proveïdors, i que quan fa una comanda aquests li fixen els preus de compra, i ell es limita a afegir un marge raonable que li permeti mantenir el negoci i guanyar-se raonablement la vida. Si el botiguer tingués un marge comercial tan exagerat com asseguren alguns, segur que en sorgiria algun de més espavilat que optaria per abaixar dràsticament els preus i fer-se d'or prenent clients a la seva competència. Però els marges comercials no ho permeten.