La no independència de la cúpula judicial

A primera hora del matí tinc el costum de fer l'esforç de mirar-me, també, la premsa de Madrid. No es pot dir que la llegeixi, només miro una mica per sobre com enfoquen els temes d'actualitat i, si tinc temps, em llegeixo algun article d'opinió que per l'autor o pel títol em cridi l'atenció. Més que veure què expliquen els diaris m'interessa saber com ho expliquen. Dilluns 23 de gener, sense anar més lluny, El País obria amb aquests titulars: "El sector progresista del Constitucional avalará la ley del aborto sin aceptar limitaciones" (versió web), i "La mayoria del Constitucional rechaza limitar la ley del aborto" (versió paper). És una més de les filtracions judicials tan perverses com habituals a Espanya, i tan sorprenents si t'ho mires des de les instàncies judicials europees més endreçades. La sentència recent del TJUE no en va tenir cap de filtració, i això que hi van intervenir un munt de jutges i altres professionals, i que es va haver de traduir a un munt de llengües abans de fer-se pública.

El Tribunal Constitucional espanyol està format per una dotzena de jutges (xifra aproximada) que la societat divideix entre progressistes i conservadors. No he vist mai el nomenament d'un jutge al qual s'hagi definit com a no adscrit a una determinada tendència política, o simplement que hagi deixat clar que no es deu a ningú i que sempre va per lliure. Aquí els encabim a tots en una de les dues tendències ideològiques, la conservadora i la progressista, com si els jutges no fossin lliures per tenir ideologia i discurs propis, és a dir, que un dia el jutge pugui coincidir amb l'anomenat bloc conservador i l'endemà amb l'anomenat bloc progressista, com passa de vegades als Estats Units.

I cal dir també que els anomenats bloc conservador i bloc progressista poden generar confusió, ja que identificar la dreta amb el conservadorisme i l'esquerra amb el progressisme pot estar molt allunyat de la realitat. Com explico sovint, en política no hi ha res més conservador que el funcionament del politburó d’un partit comunista, una ideologia que teòricament situem a l’esquerra. Podríem posar com exemple de l’evolució del comunisme el cas del senyor Ramón Tamames, un comunista de llarg recorregut que ara es planteja optar a la presidència del govern espanyol patrocinat per Bocs. Els extrems es toquen.