Mig any

Què són sis mesos? Dia més o dia menys, cent vuitanta dies. Setmana amunt o setmana avall, dos terços d’un embaràs humà. Mig any. Pot ser molt temps o en pot ser molt poc, tot depèn de la comparació que fem i de l’estat d’ànim que tinguem i d’altres factors que, potser per mandra, avui no explicarem.

Avui dimarts 18 de març fa exactament mig any que va obrir aquesta finestra virtual batejada com ElradardeSarrià, i la voluntat és que segueixi oberta mentre sorgeixin temes per anar-los tractant en aquest blog. Amb aquest motiu (i si no fos aquest en podria trobar qualsevol altre), l’autor s’agafa avui un dia de mitja festa. Demà, però, hi tornarem.

Per cert, una curiositat, un fet que m’ha sorprès força. El número de visitants d’aquesta pàgina, i suposo que no és pas un cas excepcional, baixa estrepitosament durant els caps de setmana. És a dir, de dilluns a divendres hi ha quatre o cinc vegades més de visitants que els dissabtes i diumenges. No s’ha de fer un gran esforç intel·lectual per concloure que molta més gent de la que em pensava es connecta a internet per motius extralaborals des del seu lloc de treball, i hem de suposar que en hores de feina. Pensant en la creixent manca de competitivitat del nostre país, aquest fet potser ens hauria de fer reflexionar.

Les eleccions a Sarrià. Les xifres i el rerafons

Diumenge passat els contribuents del districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona també vam anar a votar. Com ja és habitual, el nostre districte esdevé una anomalia política ja que elecció rere elecció insistim a portar la contrària a la resta de la ciutat, a la resta del país i a la resta de l’estat. Aquí sempre votem diferent, com si diguéssim contra govern, i per ser més precisos contra els tres governs municipal, nacional i estatal, ara tots ells monopolitzats pel PSOE. Aquest vot contrari dels sarrianencs ens porta a que més sovint del que seria raonable acabem pagant les conseqüències de la nostra desafecció. Mana qui mana i la clau de la caixa la té qui la té, uns partits que a Sarrià són no només minoritaris sinó quasi testimonials.

Diumenge passat el guanyador indiscutible de les eleccions a Sarrià va ser CiU, amb el 44.59% dels vots, seguit del PP, amb el 19.52%. Només aquests dos partits quasi acaparen les dues terceres parts dels votants del districte (64.11%). El terç restant dels vots se’l reparteixen els altres setze partits que es presentaven a les eleccions, entre els que hi ha el tripartit que governa la Generalitat i que suma poc més de la quarta part dels vots (26.29%).

Una altra característica de Sarrià és la regularitat en el vot. A altres llocs voten diferent segons es tracti d’escollir regidors o diputats. Aquí no, aquí sempre es vota més o menys el mateix. (Un incís, prescindeixo de parlar del Senado perquè com ja s’ha explicat diverses vegades en aquestes pàgines, aquesta institució no serveix per res més que no sigui tenir ben aparcats els polítics mig o del tot amortitzats en altres tasques polítiques anteriors).

Així, a les darreres eleccions municipals d’aviat farà un any, també el primer partit va ser CiU, amb el 42.26%, i el segon el PP, amb el 22.58%, acaparant entre aquests dos partits el 64.84% dels vots. Els altres vint partits que es van presentar a aquelles eleccions es van repartir el terç restant de vots. El bipartit de socialistes i comunistes que governa en precari l’Ajuntament a Sarrià no va recollir ni la cinquena part dels vots (19.72%).

Comparant aquests dos resultats es demostra tant la regularitat com també aquella anomalia política que dèiem abans: els sarrianencs estem governats per uns partits absolutament minoritaris al barri.

A pesar d’aquestes magres collites de vots recollits a Sarrià pels socialistes i annexionats el fet és que el PSOE domina ambdues bandes de la plaça de Sant Jaume. Llavors no costa massa d’entendre que els veïns d’aquest districte no ens sentim gens satisfets de la nostra representació política a les institucions. És aquella sensació estranya de que manen els altres.

Unes píndoles

Passades les eleccions i el recompte de vots i vist tot plegat amb més perspectiva, ara ja es pot dir que de la sèrie d’entrevistes electorals de La Vanguardia fetes per Pilar Rahola (aquella senyora que s’atreveix amb tothom menys amb l’amo Cuní), la que va patir la cap de llista del PP per Barcelona, Dolors Nadal, va ser sens dubte allò que Ferran Monegal defineix com una mossegada de les grosses, com feia temps que no es veia en aquell diari. La resta d’entrevistes als altres caps de llista van ser més aviat massatges. Semblava que la senyora Rahola volia que es notés que no li agrada gens el PP. Va quedar clar.

+ + +

Es deia que El Periódico, un diari en espanyol que també disposa d’una versió traduïda al català, fet a Barcelona i prosocialista sense complexos, esta en venda. Es deia també que un dels possibles compradors era Jaume Roures, però que ell no volia prendre cap decisió abans de les eleccions, donant a entendre que si guanyaven els seus tiraria endavant l’operació. Per tant, el canvi d’accionistes serà imminent.

+ + +

Començant per les administracions públiques, tothom parla de que s’ha d’estalviar aigua. I també energia. Fa pocs dies els diaris n’anaven plens d’una canalització d’aigua que depèn de la Generalitat, concretament de l’Agència Catalana de l’Aigua, que des de fa anys té pèrdues d’un terç del seu cabdal, l’equivalent diari al consum d’una ciutat de més de cent cinquanta mil persones. No se n’ha parlat més. Ha dimitit algú? Han cessat a algú?

+ + +

Dijous de la setmana passada, 6 de març, 11 del matí. Era un dia claríssim com pocs n’hi ha a Barcelona, amb un sol fantàstic. Tot l’enllumenat de l’Avinguda Foix, la que des de la part baixa de Sarrià ens porta fins al nus de Can Carelleu per agafar la Ronda de Dalt, estava encès, tots els fanals encesos. La part de la Ronda d’aquella zona, la que està descoberta, també tenia tots el fanals encesos. Les patrulles de la Guardia Urbana passen molt sovint per allà, i ho veuen, de la mateixa manera que ho veiem els altres. S’ha castigat al funcionari de l’Ajuntament, la persona (ir)responsable de la disbauxa d’energia que paguem entre tots?

+ + +

A l’organització empresarial espanyola (CEOE) encara s’està discutint si el totpoderós secretari general des de sempre, el senyor Jiménez Aguilar, s’ha de jubilar o ha de seguir fent de testaferro de l’antic president senyor Cuevas, un personatge molt peculiar que, per cert, té la particularitat de que mai ha sigut empresari. Talment com si el president del Col·legi de Metges no fos un metge.

+ + +

A l’entitat equivalent d’Itàlia, Cofindustria, han decidit per unanimitat que el fins ara president, Luca Cordero di Montezemolo, capo de Fiat i Ferrari, deixarà pas per primer cop a la historia de la patronal a una dona, Emma Marcegaglia. Aquí encara grinyolem bastant mentre allà s’adapten als nous temps sense tantes tensions. Aquí tenim gent molt gran ocupant llocs des de sempre i que impedeixen el relleu generacional. Per contrast, la senyora Marcegaglia té 42 anys.

+ + +

L’autor d’aquest blog es pensava que el twitter era necessàriament un complement del blog. Ara que segueixo una mica aquest tema veig que no, que hi ha twitaires sense blog, gent que a internet tot ho comunica mitjançant els minimissatges del twitter, amb totes les avantatges i limitacions d’aquesta aplicació.

+ + +

“La puntualitat no és una qüestió de cortesia, sinó d'exigència ètica”

La representació “distorsionada” d’alguns partits polítics al parlament espanyol

Sovint els dos grans partits nacionalistes espanyols (PSOE i PP) es lamenten, sense cap raó, de que la seva representació parlamentària, en número de diputats, està distorsionada a la baixa degut a l’excessiva representació parlamentària dels partits nacionalistes de la perifèria. Aquesta musiqueta es va repetint elecció rera elecció i com que ningú la rebat amb xifres sembla que sigui veritat. Doncs no ho és.

Amb una simple calculadora es demostra que si s’apliqués al peu de la lletra allò tan democràtic de que cada vot té el mateix valor, aquesta teoria recurrent és més falsa que un d’aquells rellotges copywatch d’or i brillants que pots comprar a Hong Kong per no més de quinze euros.

Al parlament espanyol hi ha 350 diputats (100%). Diumenge passat el PSOE va treure el 43.64% dels vots que, matemàticament parlant, hauria d’equivaler a 153 diputats (43.64 x 350 : 100). En canvi, la llei electoral vigent n’hi ha atorgat 169, setze més dels que li tocarien.

El PP va treure el 40.11% dels vots que, matemàticament parlant, hauria d’equivaler a 140 diputats (40.11 x 350 : 100). En canvi, la llei electoral vigent n’hi ha atorgat 154, catorze més dels que li tocarien.

És a dir, entre el PP i el PSOE que tant es queixen, tenen 30 diputats més dels que matemàticament els correspondria. És a dir, els dos grans partits espanyols disposen al parlament de la representació que els correspon segons el vot obtingut més una propina legal del 8.5%. Sempre fan el ploramiques però, de fet, no només no en surten perjudicats sinó que en són els dos grans beneficiats.

Per no allargar-ho massa amb tots els partits de l’arc parlamentari, ara podem fer els mateixos càlculs amb els dos partits nacionalistes catalans:

CiU va treure el 3.05% dels vots que, matemàticament parlant, equival a 11 diputats (3.05 x 350 : 100). En canvi, la llei electoral vigent n’hi ha atorgat només 10, un menys dels que li tocarien. CiU és un dels partits perjudicats, se li escatima el 9% de la representació parlamentària que matemàticament li correspondria. Podem dir també que si només s’apliqués la matemàtica, sense correccions polítiques, CiU tindria un 10% més de diputats.

Esquerra va treure l’1.17% dels vots que, matemàticament parlant, hauria d’equivaler a 4 diputats (1.17 x 350 : 100). En canvi, la llei electoral vigent n’hi ha atorgat només 3, un menys dels que li tocarien. Esquerra és un altre dels partits perjudicats, se li escatima el 25% de la representació parlamentària que matemàticament li correspondria. Podem dir també que si només s’apliqués la matemàtica, sense correccions polítiques, Esquerra tindria un 33% més de diputats.

Per tant, la teoria de que els partits nacionalistes de la perifèria estan excessivament representats en detriment dels dos grans partits nacionalistes espanyols és més falsa que un euro rus. No només no és així sinó que unes senzilles operacions matemàtiques ens demostren que esdevé exactament el contrari.

Si algú encara no ho veu clar pot fer la prova del 9 partint del número de vots en lloc dels percentatges, i es trobarà amb els següents resultats: el PSOE ha necessitat 65.471 vots per obtenir un diputat, el PP 66.470, CiU 70.392 i Esquerra 98.824.

La meva conclusió és que la llei electoral està mal feta, però no en el sentit que pretenen els dos grans partits nacionalistes espanyols sinó exactament en el sentit contrari. Però es clar, aquests dos grans partits són els únics que tenen la capacitat numèrica de fer les lleis i, sempre que poden, se les fan a mida.

ETA 1968-2008 (i 2)

En l’article anterior vam fer una mica de memòria del passat. Avui tractarem de mirar una mica cap al futur. Actualment ens trobem amb que, després de quaranta anys, per una banda hi ha un percentatge gens menyspreable de la població basca que, quan se’ls permet (no és el cas de les eleccions de diumenge passat), tenen tendència a donar el vot a ETA. Això almenys és el que diu la llei mencionada en l’article anterior, llei plenament vigent mentre els tribunals no diguin el contrari. Evidentment i com no podria ser d’altra manera, no tothom està d’acord amb aquesta peculiar legalitat que porta a concloure que a Euskadi hi hagi molta gent que beneeix l’assassinat com a instrument polític. A Euskadi també hi ha mala gent, com a tot arreu, però estic segur que no n’hi ha tanta com ens vol fer creure el legislador.

Per altra banda, han passat quaranta anys i aquesta gentussa segueix matant sempre que ho considera convenient.

El paper dels polítics. Cada vegada que hi ha un nou atemptat d’ETA la classe política reacciona de manera similar. Els dirigents d’ara diuen exactament les mateixes obvietats que deien els que hi havia fa vint o quaranta anys. Paraula per paraula, frase per frase, reaccionen pràcticament igual. I com a demostració de la seva més absoluta impotència i total sequera d’idees no se’ls acut res més que convocar-nos a concentracions silencioses i manifestacions multitudinàries cada dos per tres. Són actes molt respectables i amb un alt grau d’emotivitat però, en el fons, no serveixen per gran cosa més que per tapar les vergonyes dels polítics que no ens resolen un problema que va començar fa més de dues generacions.

Però al marge de tot el que s’ha fet fins ara, hi ha una cosa bastant senzilla que encara no s’ha provat mai. Consisteix en preguntar als bascos, al conjunt de la societat d’Euskadi, què és el que volen. Encara que sembli que no pugui ser, el simple fet de preguntar-ho, una cosa tan senzilla com aquesta, no s’ha fet mai. I potser començaria a ser hora de plantejar-se seriosament aquesta possibilitat.

Durant aquests quaranta anys he viatjat per molts països i he conegut gent de tot arreu, i també de diferents ideologies polítiques. Quasi sempre que ha sorgit el tema d’ETA a la conversa m’han fet la pregunta inevitable: “però, i els bascos, sabeu el què volen?”. Doncs no, no ho sabem perquè, directament, no els ho em preguntat mai. Intuïcions sí que n’hi ha, i per a tots els gustos, però res més.

Mentre l’excusa per continuar amagant el cap sota l’ala i no plantejar una consulta valenta als bascos sigui que la legislació espanyola no ho permet, molt em temo que seguirem estant allà on érem i pagant-ne les conseqüències. Després de quaranta anys potser ja començaria a ser hora de posar-hi una mica més d’imaginació, i buscar altres camins alternatius als utilitzats fins ara. Això sí, mentrestant que la policia vagi fent la seva feina; els camins policial i polític haurien de ser complementaris i no excloents l’un de l’altre.

I ja que hi som i aprofitant que un dia o altre s’haurà d’acabar preguntant què volen els bascos, estic convençut que també s’hauria de fer el mateix amb els catalans. Espanya hauria de ser la primera interessada en voler conèixer l’opinió de bascos i catalans. Ara no se sap què pensen/què pensem i tinc la intuïció que, disposant d’aquestes informacions, hauria de ser més factible trobar entre tots el camí de la solució definitiva a un problema que fa masses anys que s’arrossega. Més de quaranta anys!

Ei-ADD: les dues cares de la moneda

La cara optimista

Un dels partits que més ha crescut a Catalunya ha estat Escons Insubmisos, Alternativa dels Demòcrates Descontents, que es presentava a les quatre circumscripcions de Catalunya. Dels 2.332 vots obtinguts a les eleccions al Parlament d’Espanya de l’any 2004, s’ha passat als 4.992 vots de diumenge passat, amb un augment espectacular del 114%. En els darrers quatre anys s’han guanyat 2.660 vots.

+ + +

Una cara més realista

Un altre partit que ha baixat força a Catalunya ha estat Escons Insubmisos, Alternativa dels Demòcrates Descontents, que es presentava a les quatre circumscripcions de Catalunya. Dels 6.922 vots obtinguts a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2006, s’ha passat als 4.992 vots de diumenge passat, amb una disminució espectacular del 28%. En els darrers dos anys s’han perdut 1.930 vots.

+ + +

Les xifres

2004 .......... 2.332 vots
2006 .......... 6.922 vots
2008 .......... 4.992 vots

+ + +

Les preguntes clau

On deuen haver anat a parar els quasi dos mil vots que s’han perdut en poc més d'un any? Com és que aquests votants s’han desvinculat del projecte d’ Ei-ADD?

L’agraïment d’uns masoquistes

Ja feia temps que s’intuïa que molts votants catalans són masoquistes per naturalesa. El fet és que darrerament aquestes dues paraules, català i masoquisme, en molts casos van plegades. Políticament parlant, no s’entén l’una sense l’altra. Tots els partits polítics catalans (tant els pròpiament d’aquí com els franquíciats) han jugat a explotar i a treure’n tot el profit que han pogut d’aquesta virtut tan catalana, tan nostrada. Durant el franquisme hi havia la pertinaz sequía i ara tenim el masoquisme pertinaç.

Fent per tant cas a aquella dita que diu es de bien nacido ser agradecido, els votants de la franquícia catalana del PSOE haurien de fer arribar el seu més sincer agraïment, pels excel·lents resultats electorals obtinguts diumenge, a una persona en especial, que no és altra que la Ministra Magdalena Maleni Álvarez, aquella senyora coneguda com la ministra

Ni partía ni doblá.
Ahí es ná!
Solo doblemente reprobá.
Que no es ná! (*)

Estic convençut que sense el seu inestimable ajut combinat amb el masoquisme de molts catalans no hagués estat possible que diumenge el PSOE hagués tret en aquesta colònia els millors resultats de la seva història.

A parer de molta gent, hi ha una dita portuguesa que definiria perfectament a la ministra: "El bé l'ha fet malament i el mal l'ha fet bé”. Ara, com a premi, no estaria gens malament que el seu jefe ens l’enviés com a virreina a Catalunya (bé, em sembla que dels virreis ara en diuen delegados del gobierno). Aquí se la rebria com es mereix, amb els braços oberts. I segur que faria bé la seva feina, d’això no en tinc cap dubte.


(*) el primer vers és de la ministra; els altres tres són meus.

ETA 1968-2008 (1)

Per situar-nos: en aquests quaranta anys ETA ha matat quasi un miler de persones. Aviat està dit. Homes i dones; grans, joves i nens; civils i militars; policies, guàrdies civils i ertzaines; militants de partits de dretes i d’esquerres, i també gent sense cap significació política; càrrecs polítics de tot tipus; funcionaris de l’administració pública i treballadors de l’empresa privada, i aturats, i altre gent.

Francisco Franco Bahamonde, Luis Carrero Blanco, Carlos Arias Navarro, Adolfo Suárez González, Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, Felipe González Márquez, José María Aznar López i José Luis Rodríguez Zapatero. Vuit en total. Són els noms dels presidents del govern espanyol que han ocupat aquest càrrec des que fa quaranta anys ETA va matar per primer cop. Ho podríem complementar amb la llista dels ministres de l’interior que hi ha hagut durant el mateix període però crec que no cal, seria massa llarga.

Políticament parlant, en aquests quaranta anys hem tingut de tot: des de la dictadura franquista fins a la democràcia actual passant per tot el llarg període de la transició política on no quedava massa clar si allò era carn o peix. Ideològicament parlant, de governs n’hem tingut de tots colors: des de la dreta més extrema fins a l’esquerra més guay d’Europa.

De mitjans per intentar acabar amb ETA se n’han utilitzat de tota mena: des de les forces policials que durant els primers anys tenien absoluta carta blanca, molta més que ara, per fer i desfer a discreció sense cap tipus de control, fins a la situació actual més democràtica on tenim uns parlaments que, en teoria, ho vigilen tot. És a dir, s’ha utilitzat des de la tortura sistemàtica i oficialitzada del principi fins a la més controlada d’ara (no ho dic jo, ho diu cada any l’informe d’Amnistia Internacional). Fins i tot s’ha utilitzat l’exèrcit quan s’ha considerat necessari. Mitjançant els GAL i altres invents, el govern va fer també la guerra bruta amb morts i tot, amb el resultat ja conegut de ministres i alts càrrecs que han acabat anant a la presó condemnats per assassinat. S’han fet amnisties generals i indults particulars. S’han allunyat presos bascos cap al sud i també s’han acostat presos. S’han disseminat etarres per tot el món, mitjançant convenis bilaterals amb una sèrie de governs amics que es van oferir a acollir-los i tenir-los controlats per tal que deixessin d’actuar aquí. S’han tancat diaris i s’han il·legalitzat partits polítics mitjançant noves lleis fetes a mida que, i això és només la meva particular convicció, acabaran sent tombades pels tribunals europeus. Es tanca gent a la presó per un simple delicte d’opinió, que és una figura legal inexistent en democràcies més consolidades que la nostra. Per fer seguiments a aquesta gent s’ha utilitzat la tecnologia informàtica GPS més sofisticada que existeix al món, amb el suport dels serveis secrets dels Estats Units i altres grans potències.

S’ha fet ús de tot això i, després de quaranta anys, els resultats pràctics són els que són. Força magres, força minsos, quasi inexistents.

(Continuarà)

Crònica anticipada de la jornada electoral de demà (com si avui dissabte ja fos dilluns)

Tots han guanyat, sense excepció. Tots tenen algun paràmetre per demostrar que comparant les xifres d’ara amb les de fa quatre anys, o amb les de fa dotze anys, o amb les del veí, o amb el que convingui, ells han millorat. Si no han millorat en vots ho han fet en escons, o justament al inrevés. I alguns parlaran de la molt remarcable millora de percentatges, i si no hi ha cap millora en aquest aspecte donaran la culpa als abstencionistes que es van quedar a casa, i es quedaran tan amples.

Si l’abstenció ha estat massa elevada, els uns diran que el votant sociata es va quedar a casa degut a la pluja, i si no ha plogut el culpable serà el fred o el vent, però sempre es troba un culpable meteorològic que justifica l’abstenció. Llavors els altres respondran que el votant pepero no va votar perquè va anar a la platja aprofitant el bon temps. I si no hi ha cap fenomen meteorològic remarcable, sortirà el president Montilla (ja hi té una certa pràctica) i dirà que la gent no vota perquè ja està satisfeta amb el que hi ha.

En cas que no hi hagi res més positiu a comentar, sempre troben un col·legi electoral d’un barri determinat d’una ciutat concreta on han experimentat una millora considerable comparant-ho amb... el que sigui. I si tot i això encara no surten els números, sempre apel·len a que s’ha d’esperar a disposar dels resultats del vot per correu, o del escrutini definitiu, o qualsevol altra excusa per l’estil.

Sempre és així, cada cop que hi ha eleccions assistim a aquests happenings surrealistes dels partits. Sempre s’obren ampolles de cava català (en públic) i de champagne francès (privadament), encara que no hi hagi res a celebrar. I que no hi faltin unes olives i unes patates xips en el primer cas (per a los que creen), i unes racions generoses de jabugo i caviar iraní en el segon (es a dir, per a los que están en el secreto), en una nova demostració que les necessitats gastronòmiques de les cúpules dels partits no han de ser necessàriament coincidents amb les de la militància de base.

Ara els “a” ja han començat a proclamar que per pactar amb “b” exigiran la lluna i que moltes estrelles són irrenunciables, i els “b” els respondran ofesos que el seu programa electoral és intocable i serà la base de qualsevol futura negociació amb “a”. Els dirigents faran veure que parlen molt seriosament i que es creuen tot allò que, amb aparent convicció, deixen anar des del faristol rodejats d'uns quants fidels. Hagi passat el que hagi passat i encara que la diguin molt grossa, mai arriben a posar-se vermells. Acostuma a ser gent de l’ofici i es nota.

Ah! M’oblidava de dir que tots sense excepció diran també que el poble ha parlat i que el poble no s’equivoca mai. I encara que ja ha quedat clar que tots han guanyat, aquells que menys hagin guanyat (entre nosaltres, els que ocupen amb tot mereixement el podi dels perdedors) diran que prenen bona nota dels resultats. És a dir, passarà el que ha passat sempre des de fa trenta anys. Per no ser, els polítics que tenim no són ni originals.

Ja he reflexionat prou, ja ho tinc clar

Oficialment, l’anomenada jornada de reflexió toca demà dissabte però en el meu cas particular la reflexió de cara a diumenge ja la dono per acabada. Sóc un ferm partidari de no deixis mai per demà allò que puguis fer avui. Tant és així que demà dissabte, encara que només sigui per avançar-me al que diran dilluns els mitjans de comunicació privats, en aquest blog ja hi trobareu la crònica post-electoral de diumenge.

Parlo només dels mitjans privats ja que els públics són, en el nostre país, òrgans de propaganda més o menys encoberta del partit que hi ha al poder. És a dir, dilluns els públics diran només el que convingui als seus mentors polítics, encara que això els allunyi de la realitat. Com s’ha dit abans, el grau de dependència varia en funció de cada cas concret però hem d’admetre que, dissortadament, això és el que hi ha. Potser algun dia prendrem el model professional de la BBC i tindran més credibilitat que ara. Potser.

Tal com vaig explicar aquí, m’he pres un mes sencer de reflexió, no durant totes les hores del dia però sí alguns minuts de tant en tant, minuts que han estat més que suficients per arribar a una conclusió definitiva. Ara ja ho tinc clar i demà passat aniré a votar sense els típics dubtes de darrera hora que se m’han presentat altres vegades.

Definitivament no votaré en blanc per dos motius. Per una banda la representació parlamentària del vot en blanc se l’apropien legalment els partits parlamentaris, en una prova més de que la llei està mal feta. Per altra banda no vull que el meu veí, president de la taula on em toca votar, sàpiga que he optat per aquesta opció que, tal com s’explica aquí, és l’única possibilitat de vot no secreta. Votar en blanc seria fer saber al meu veí, president de taula, que voto en blanc, i això ni m’agrada, ni és democràtic ni té cap lògica. Els polítics professionals saben que hi ha aquest problema però no fan res per donar-hi una solució perquè no els interessa.

Dels partits tradicionals (tant els que cuinen a Madrid com els que ho fan a Barcelona) aquest cop en tornaré a prescindir doncs per un motiu o un altre no n’hi ha cap que m’acabi de fer el pes. Tots coixegen d’alguna/es cosa/es i, a més, per acabar-ho d’arrodonir, ens hi posen uns caps de llista sovint tan impresentables que no s’acaba d’entendre. Si hi haguessin llistes obertes... però no és el cas. Encara no és el cas.

Queden els partits més petits, aquells que avui encara són extraparlamentaris però que aspiren amb més ganes que mitjans a deixar de ser-ho tan aviat com sigui possible. Ei, hi ha molta varietat, n’hi ha de tots colors, des dels extrems políticament més oposats fins a frikis de tota mena i condició. Finalment n’he triat un que m’ha convençut de forma suficient per donar-los el meu vot. Els promotors d’aquesta llista, des dels escons que es comprometen a deixar buits si n’obtenen algun, propugnen actuar com a insubmisos del sistema, en espera d’una sèrie de millores mínimes del funcionament democràtic, millores que, al parer de molta gent, resulten imprescindibles. Ells confien que siguin precisament els partits tradicionals els que acabin per tirar endavant aquestes millores, quan s’adonin que això de que una part important dels escons parlamentaris quedi sense ocupar els anirà posant en evidencia davant la societat. Aquesta opció vindria a ser com una mena d’alternativa dels demòcrates descontents amb l’imperfecte sistema vigent.

Es vota la persona o es vota el partit? (i 2)

Imma Colom és metgessa i alhora exerceix com a alcaldessa de Tossa de Mar. A les darreres eleccions va encapçalar la llista guanyadora per majoria absoluta. A Tossa s’escullen 13 regidors. L’equip de govern està format per 7 regidors (dels quals tres són senyores, dos són senyors i dos no tenen títol), contra 6 regidors de l’oposició (tres i tres). Aquestes dades han estat extretes de la web oficial de l’Ajuntament de Tossa de Mar.

Diumenge passat al migdia ens vàrem trobar l’alcaldessa de Tossa mentre ella donava una ullada per la zona de la platja buscant el lloc més adient per, quan comenci el bon temps, instal·lar-hi la caseta de la Creu Roja. No la coneixia personalment i me la van presentar. Vàrem estar xerrant. Tot i que l'alcaldessa diu que el millor que té Tossa és el seu tarannà com a poble, ens comentava que si bé tothom està més o menys d’acord en que hi ha d’haver la instal·lació, qualsevol localització que es proposi sempre té inconvenients per uns o altres: que si ens tapa el paisatge, que si ens tapa la vista del mar, que si aquí davant fa lleig, que si naps, que si cols. Aviat es prendrà la decisió sobre la ubicació definitiva i l’alcaldessa té molt clar, i alhora sembla no preocupar-li gaire, que no tothom hi estarà d’acord; sap que aquest inconvenient resulta inevitable.

Aquella curta conversa amb l’alcaldessa em va agradar i alhora també em va sorprendre. Contràriament al que solen fer la majoria dels polítics, em va comentar que ella pren les decisions no pas pensant en les conseqüències polítiques d’aquí a quatre anys, en si la tornaran a votar o deixaran de fer-ho, sinó en funció del que ella pensa que ara mateix més convé al poble. Em va venir a dir que ara és ara i que d’aquí quatre anys ja es veurà. Diumenge vaig concloure que si l’autor d’aquest blog fos de Tossa molt possiblement la senyora Colom tindria bastants possibilitats de tenir el meu vot. I això que llavors no tenia ni idea de quin era el seu partit polític ni vaig gosar preguntar-li. Aquest potser podria ser un altre exemple del que dèiem ahir quan parlàvem de Sabadell. Potser sí que a les municipals es té més tendència a votar la persona que el partit.

Ens agradi o no, quan ens referim a un sistema democràticament imperfecte com el nostre formalment sempre votem els partits, siguin les eleccions que siguin. Però a la pràctica molts cops ens fem la il·lusió, falsa il·lusió, de que estem votant la persona que encapçala la llista. No està de més recordar la reivindicació democràtica repetidament demandada, també des d’aquesta finestreta, de la necessitat de que com més aviat millor sigui possible votar llistes obertes. Quan això es faci realitat la pregunta que conforma el títol d’aquest parell d’articles tindrà menys raó de ser.

PS: per cert, ja que parlem de Tossa de Mar, aprofito per avisar-vos que si aneu a dinar al restaurant Rem Vell i decidiu demanar “Arroz pescador cazuela” penseu que us el serviran en una mena de plats de disseny, d’aquests que era es porten tant, que dan el pego però on és molt difícil per no dir impossible manipular-hi segons què. Ve a ser com una petita mitja esfera incrustada al mig d’un plat pla de gran diàmetre, i es pretén que es mengi el que se serveix dintre d’aquella ridícula -per massa petita- esfera. Amb una mica d’habilitat amb la forquilla (o amb la cullera) encara pots anar agafant l’arròs però intentar pelar els escamarlans allà dins esdevé una tasca impossible.

Es vota la persona o es vota el partit? (1)

Aquesta pregunta és ja un clàssic que surt cada cop que hi ha eleccions, i la resposta és depèn. I de què depèn? Depèn de diversos factors. Posarem uns exemples.

A les eleccions de diumenge que ve al parlament de la nació veïna es vota, bàsicament, qui serà el proper president del govern d’Espanya. Sí, ja ho sé, la nostra democràcia no és presidencialista sinó parlamentària i, per tant, formalment, diumenge només és vota la composició d’un parlament de 350 escons, i qualsevol dels 350 diputats que surtin elegits pot ser escollit després president del govern. Però acceptada la teoria, la pràctica ens diu que es vota el president i molta gent va a votar només amb aquesta idea al cap.

Els que es decanten per votar als dos partits forans, és a dir, els que voten els partits que prenen les seves decisions a uns quants centenars de quilòmetres de distància, tenen clar que tant els fa que al capdavant de la seva llista els hi posin a la doctora Chacón com a la bilingüista Nadal. Ells saben que aquestes senyores només fan de corretja de transmissió dels seus senyoritus de Madrid, Zapatero i Rajoy.

Per altra banda, els que voten partits estrictament catalans, sense lligams forans, tenen clar també (o haurien de tenir-ho) que estan votant per un partit frontissa que, a partir de les vuit del vespre de diumenge, tindrà com a únic objectiu tractar de pactar amb algun dels dos grans partits espanyols, sovint a canvi de res i a vegades a canvi d’unes engrunes. Hi ha, això sí, la capacitat d’influència, però no sempre resulta fàcil fer una avaluació correcta i acurada del que això representa. Qui en unes eleccions al parlament espanyol encara tingui dubtes de que aquest és el trist paper reservat als petits partits nostrats de la perifèria peninsular potser s’hauria de posar ulleres.

Està, però, molt estesa la teoria que diu que en unes eleccions municipals, i especialment en ciutats i pobles no massa poblats, no es vota la llista, no es vota el partit, sinó que es vota la persona que hi ha al capdavant i que, previsiblement, ocuparà l’alcaldia en cas de guanyar la seva llista. Sempre es posa l’emblemàtic exemple de Sabadell. A Sabadell sempre hi ha hagut comunistes però tampoc són tants, com a tot arreu. Es dóna el cas, però, que durant molts anys guanyava sempre i per majoria absoluta la llista dels comunistes. L’explicació era que al capdavant d’aquella llista hi havia l’Antoni Farrés, i la gent no votava als comunistes sinó que ho feia pel senyor Farrés. Fins i tot el votava aquella àvia tan conservadora i benestant que tenia el seu capital invertit en accions del Sabadell (tal com es coneix allà l’emblemàtic i més que centenari Banc de Sabadell), i cada any anava a tallar el cuponet. Si el senyor Farrés hagués decidit un dia presentar-se en una llista que es digués els amics d’Antoni Farrés no tinc cap dubte que també hagués guanyat per golejada. Tot va ser que l’Antoni Farrés ho deixés, que abandonés la política, i la llista dels comunistes va deixar de ser la protagonista de la política sabadellenca i va tornar al lloc que li correspon.

Periodistes i polítics

Fa uns anys vaig llegir una dita que deia: “no li diguis a la meva mare que sóc periodista, que la pobra està convençuda de que toco el piano en una casa de barrets”. Llavors vaig pensar que es tractava d’una exageració sense cap base. Aclareixo que encara que no sóc periodista cada dia que passa m’adono que l’autor potser no anava tan desencaminat.

El periodisme és una professió que darrerament, almenys en l’àmbit de la política, s’ha anat degradant força. No és cap secret que els polítics ho volen controlar tot incloent-hi molt especialment els missatges que donen i els seus missatgers. Això s’evidencia encara més durant les campanyes electorals, amb normes abusives de tota mena per part dels intocables aparells dels partits. En refereixo a mesures tan fora de lloc com ara la prohibició d’entrada de cameres de TV als mítings i altres precaucions per l’estil que alguns consideren no només insultants per a la professió sinó antidemocràtiques.

L’autor d’aquest blog no seria tan dràstic. Al cap i a la fi un míting no deixa de ser un acte privat en un lloc privat. Vull pensar que encara que l’acte tingui lloc en un equipament públic els partits paguen un lloguer de mercat per utilitzar-lo, i per tant seria d’aplicació allò de que a casa seva cadascú convida a qui vol i fa el que li sembla (sempre que no molestí els veïns, és clar).

Altra cosa són les compareixences polítiques sense preguntes, les mal anomenades rodes de premsa sense preguntes. Els llocs on solen convocar-se aquests actes tan peculiars solen ser les sèus oficials de qualsevol organisme públic, aquells que paguem entre tots, com ara ajuntaments, conselleries, ministerios, generalitats (en plural, sí, a València també hi són molt afeccionats), empreses que depenen del pressupost públic i altres pessebres per l’estil.

S’ha de començar afirmant que si en una roda de premsa no s’admeten preguntes ja no és una roda de premsa; és una altra cosa. I això ja són figues d’un altre paner doncs, com dèiem abans, no es tracta d’actes privats sinó d’actes públics que es convoquen a llocs públics per personatges que viuen del diner públic. L’acte consisteix en que el polític de torn convoca la premsa i deixa anar el seu rotllo (molt sovint llegit i, massa sovint també, sense interès periodístic), i tot seguit marxa sense que se li puguin fer preguntes ni demanar aclariments sobre la seva intervenció.

Si en el nostre entorn busquéssim l’origen d’aquesta moda perversa que darrerament s’ha anat popularitzant, potser arribaríem a aquella resposta que tanta gràcia feia a alguns (la veritat, a altres no ens en feia cap) quan el president Pujol contestava les preguntes que se li feien amb l’expressió “això no toca”, com volent desacreditar en públic al periodista que gosava preguntar. No és el polític qui ha de jutjar el que toca preguntar. Tocar, el que se’n diu tocar, toca tot; el periodista té l’obligació de preguntar tot allò que pensa que pot interessar als seus lectors. Si el polític que té al davant no vol contestar que ho digui sense excuses i sense voler donar lliçons del que toca i del que no.

No he entès mai que els periodistes es degradin fins al punt d’acceptar aquesta perversitat, no he entès mai que coi hi van a fer a aquests actes sense preguntes en els que abans d’anar-hi ja saben que no hi podran intervenir. Si només hi van a recollir el text de la compareixença o a posar la gravadora sobre el faristol, els mitjans hi podrien enviat un missatger que faria la mateixa feina amb menys cost i segurament amb més rapidesa. (Tinc entès que els missatges motoritzats solen cobrar bastant menys i córrer bastant més que els periodistes).

Si els periodistes es posessin d’acord i decidissin deixar d’anar a aquests actes, la compareixença sense preguntes desapareixeria molt aviat de mort natural, i aquests actes quedarien reduïts a la tramesa als mitjans per correu electrònic del corresponent comunicat de premsa. Entre altres avantatges, hi hauria un estalvi important de temps i diners i a la vegada augmentaria una mica l’autoestima d’aquests professionals.

El nou eix estratègic Moscou-Madrid

Moscou, Bucarest, Belgrad, Atenes, Nicòsia, Madrid. Ja tenim aquí la nova aliança de les civilitzacions repetidament anunciada pel presidente Rodríguez Zapatero. No sabíem ben bé de què es tractava i ara ja ho sabem. Tant parlar-ne, tant dir que si l’eix de la nova aliança el formarien ell mateix per Espanya, el bolivià Evo Morales, el veneçolà Hugo Chávez, el compañero Raül de Cuba (que s’ocuparia dels assumptes educatius i sanitaris, temes sempre recurrents quant es parla de la Cuba dels darrers cinquanta anys), i tots ells coordinats per l’iraní Mahmoud Ahmadinejad, i ara resulta que tot plegat ho teníem molt més proper. No ens calia ni creuar l’Atlàntic per formar l’aliança definitiva.

A més, aprofitant que diuen que els espanyols aviat hauran d’anar a votar, el nou eix té com a premi afegit el suport incondicional del Partido Popular. Què més volem? No volíem unanimitat, o almenys una majoria política àmplia, en els temes cabdals? Doncs ja la tenim. És el que sempre es diu, amb les coses de menjar no si juga. Per Rússia, Romania, Servia, Grècia, Xipre i Espanya (PPSOE), la independència de Kosovo s’ha convertit en una cosa de menjar, però no en qualsevol cosa sinó en el plat principal de l’àpat.

Què caram hi entenen els de l’altre eix, el que va de Washington a Roma passant per Londres, Paris i Berlín? Què caram saben els de la Unió Europea? Què pretenen els de les Nacions Unides? Reconeixent la independència de Kosovo ells no saben el que es fan. Ells ignoren les grans veritats defensades per l’eix Zapatero, aquell que passa per Belgrad i Madrid.

·
Les excuses oficials espanyoles (cada país de l’eix en té unes de diferents) són que la declaració d’independència de Kosovo ha estat unilateral i que Kosovo no té res a veure amb, posem per cas, Catalunya. És clar que no té res a veure. Ningú pretén el contrari. I és clar que la declaració d’independència ha estat unilateral, és el que sol passar amb aquest tipus de declaracions. A les metròpolis no els agrada gaire perdre terreny (recordem l’illot de Perejil), i encara els agrada menys perdre potencials contribuents fiscals.

Saturnino Mercader vs Assumpta Escarp

Ja fa temps que hi ha un conflicte laboral a l’empresa pública TMB que gestiona els autobusos de Barcelona. Ara s’anuncia que de cara a la setmana que ve el conflicte s’agreujarà i els barcelonins tornarem a estar durant uns dies sense el servei d’autobusos.

Saturnino Mercader és el president del comitè d’empresa i, a la vegada, delegat del sindicat CGT, que porta la veu cantant en aquest conflicte. Com a detalls anecdòtics, tot i que en els darrers mesos s’ha prodigat molt als mitjans d’informació, mai l’he sentit expressar-se en català i, a més a més, sempre que l’he sentit parlar sobre aquest assumpte utilitza un to de veu amenaçant que, francament, es podria estalviar.

Assumpta Escarp és regidora de l’Ajuntament de Barcelona i, a la vegada, presidenta del consell d’administració de l’empresa. Com a detalls anecdòtics, tot i que en els darrers mesos s’ha prodigat molt als mitjans d’informació, mai l’he sentit expressar-se en espanyol i, a més, sempre que l’he sentit parlar sobre aquest assumpte fa servir un to de veu pausat i educat.

(Els detalls anecdòtics sovint deixen de ser-ho, d’anecdòtics, i donen més pistes del que a primera vista pot semblar. Aprofito per posicionar-me i, posats a triar entre les dues actituds, em quedo amb l’opció educada escollida per la senyora Escarp).

Si uns i altres no ens enganyen, cosa que tampoc s’ha d’excloure del tot, el problema se centra bàsicament en que, per una banda, els treballadors volen fer els dos dies de festa setmanal que els pertoquen durant el cap de setmana. Per altra banda, l’Ajuntament ha de garantir el servei durant els set dies de la setmana, caps de setmana inclosos.

Què proposa en Saturnino? És molt senzill: que els treballadors actuals de l’empresa treballin de dilluns a divendres i que se’n contractin uns altres per treballar els caps de setmana. L’empresa s’hi nega en rodó, adduint que aquesta alternativa costaria molts diners als barcelonins (dotzenes de milions d’euros cada any).

Així com el PP proposa fer l’ensenyament amb dues línies ben diferenciades (una en català i l’altra en l’idioma de la majoria dels seus votants), en Saturnino vol que a TMB hi hagin també dues classes de xofers: els privilegiats que treballen els dies laborables i els que ho fan els caps de setmana. Una nova prova de que los extremos (PP i CGT) se tocan.

Francament, crec que en Saturnino i els seus vagaires s’equivoquen. Si només volen treballar de dilluns a divendres i fer festa tots els caps de setmana (aspiració, per altra banda, molt raonable), s’haurien de buscar feina en una empresa que tanqués els caps de setmana, i conflicte resolt. Si tu treballes en una empresa que obre tots els dies de l’any ja saps que, de tant en tant, et tocarà pencar en diumenge. No entendre això és no entendre res.

Encara que com a usuari aquestes vagues em perjudiquen força, com a contribuent espero que aquest cop l’Ajuntament no acabi baixant del burro. Aprofito per aclarir que mai he votat, ni tinc previst fer-ho, per l’opció política de la senyora Escarp.

Negres i blancs. Blancs i negres

Existeix realment el racisme? Amb tots els matisos com s’hi vulguin posar, crec que estaríem d’acord en que aquesta pregunta només es pot contestar amb una afirmació. Sí, hi ha racisme, més o menys encobert, més o menys dissimulat, però n’hi ha. Establert aquest principi general, podríem plantejar-nos altres preguntes subsidiàries. Les persones, són racistes per naturalesa? Es tracta només d’un assumpte estrictament cultural i/o relacionat amb l’educació? És propi de països rics o de països pobres? Es dóna bàsicament a països amb majoria d’una raça determinada sobre altres races minoritàries? El més possible és que totes aquestes altres preguntes ja no tindrien unes respostes unànimes. Cadascú podria contestar-les de manera diferent segons les seves pròpies experiències, el seu nivell intel·lectual, l’educació rebuda i altres factors.

Imagineu-vos aquesta situació. Un client estranger es troba visitant una fàbrica de Girona per motius professionals. La visita s’allarga més del compte i s’adona que no li donarà temps d’agafar l’avió que, des de Barcelona, l’ha de portar a Bilbao. És al vespre i ja no hi haurà cap altre avió fins al matí del dia següent. Aquest visitant, però, hauria d’arribar a Bilbao necessàriament avui mateix doncs té un compromís per sopar allà amb uns clients molt importants. Llavors, el director general de l’empresa gironina on es troben el tranquil·litza i li diu que no es preocupi, que li posarà el cotxe de l’empresa i un xofer a la seva disposició per anar cap a Bilbao per tal que hi pugui arribar amb temps per sopar. Un cop acabada la visita i abans d’acomiadar-se, el director general li mostra el cotxe de l’empresa (un BMW 750i nou de trinca) i li presenta al xofer, un xicot jove de raça negra, tot dient-li amb un somriure als llavis: “No es preocupi pel xofer encara que sigui negre, fa temps que és amb nosaltres i li garanteixo que condueix de meravella i és de tota confiança; ja ho veurà”. Òbviament, el director general era de raça blanca.

Ara imagineu-vos aquesta altra escena. Un client català es troba visitant una fàbrica d’una ciutat de la República de Botswana. La visita s’allarga més del compte i s’adona que no li donarà temps d’agafar l’avió que, des de la capital, Gaborone, l’ha de portar a Johannesburg, al país del costat. És al vespre i ja no hi haurà cap altre avió fins al matí del dia següent. Aquest visitant, però, hauria d’arribar a Johannesburg necessàriament avui mateix doncs té un compromís per sopar allà amb uns clients molt importants. Llavors, el director general de l’empresa on es troben el tranquil·litza i li diu que no es preocupi, que li posarà el cotxe de l’empresa i un xofer a la seva disposició per anar cap a Johannesburg per tal que hi pugui arribar amb temps per sopar. Un cop acabada la visita i abans d’acomiadar-se, el director general li mostra el cotxe de l’empresa (un Mercedes S-500 nou de trinca) i li presenta al xofer, un xicot jove de raça índia, tot dient-li amb un somriure als llavis: “No es preocupi pel xofer encara que sigui indi, fa temps que treballa amb nosaltres i li garanteixo que condueix de meravella i és de tota confiança; ja ho veurà”. Òbviament, el director general era de raça negra.

La primera escena és inventada però no seria gens estrany que es pogués donar a la realitat. La segona escena és real como la vida misma i m’ha passat a mi mateix. Com diuen a Ses Illes, per tot hi ha de tot.

El dret a la discrepància

Fa quasi quatre anys, concretament un parell de dies abans de les anteriors eleccions espanyoles, el ministre Acebes i a la vegada un dels principals dirigents del Partit Popular, aleshores al poder, em va dir que era un miserable. L’únic motiu que va donar-me era que les nostres respectives opinions no coincidien. No m’ho va dir només a mi, es dirigia a tots els que es mostraven discrepants amb les seves tesis que, amb prepotència i fatxenderia i sense cap mena de prova sòlida, ell pretenia que ens havíem d’empassar tant sí com no.

Diuen els experts que aquell episodi lamentable i alguns altres de similars que es van produir durant aquells dies li van fer perdre unes eleccions que, segons la majoria de les enquestes, tenia pràcticament guanyades. Ara tothom sap que les tesis del ministre eren equivocades però el seu partit l’ha mantingut en el mateix càrrec. Res a dir, a casa seva cadascú fa el que vol.

Hi ha persones que sobre certs assumptes que per a ells són d’una especial sensibilitat, temes que pel motiu que sigui consideren delicats i sobre els que es creuen en possessió de veritat absoluta, mostren certa tendència a pontificar i donar lliçons de tota mena a qualsevol persona que gosi discrepar-hi, sense acceptar cap altre punt de vista que no sigui el propi, i sense més argument que el conegut “és així perquè t’ho dic jo que sé molt bé del què parlo perquè... a veure, tu què en saps del que estem discutint?”. Els sembla que per quatre (o vuit, o vuitanta) coses que coneixen o es pensen que saben sobre un determinat assumpte ja tenen dret a desqualificar qualsevol interlocutor que hi discrepi, i ho fan amb sentències més o menys dogmàtiques i tant argumentades com aquesta.

A vegades tenim tendència a pensar que sobre un determinat tema ho sabem tot i aviat ens adonem que, davant de segons qui, els nostres coneixements no arriben tan lluny com ens pensàvem. Sempre s’hauria d’intentar evitar la desautorització del interlocutor amb aquest tipus de frases, que no deixen de ser res més que una manera poc educada d’acabar abruptament una conversa. Hauríem de procurar raonar sempre, de la mateixa manera que ens agrada que ens raonin les argumentacions que no coincideixen amb les nostres teories.

Si en un dia fred, gris, fosc i amb una pluja intensa se t’acudeix dir que fa un sol fantàstic com per anar a la platja, evidentment corres el risc de rebre una resposta contundent i potser fins i tot poc educada o, encara pitjor, que et prenguin per ximple. Però fora d’evidències tan clares entenc que quasi res és irrevocable i que, per tant, quasi tot és opinable, discutible, rebatible i altres ibles per l’estil. Poques coses són només blanques o només negres; quasi cap.

Des d’aquesta pàgina reivindico una mínima dosi d’educació i bones maneres quan un es creu amb el dret a rebatre una posició discrepant amb la seva.

Corrupció a Bolívia i a altres llocs (i 3)

En el darrer paràgraf de l’article anterior es deia que “és a partir d’aquest punt que molta gent entén que Bolívia deixa formalment de ser una democràcia”. A partir d’aquí acabarem aquesta sèrie d’articles.

Des del moment en que una mínima normativa democràtica es deixa de banda i desapareixen aquells controls que dèiem anteriorment, el govern bolivià comença a fer ús de la prepotència i a abusar amb excessos de tota mena de tothom qui s’oposa als seus plans. És el principi de la corrupció governamental, oficial, institucionalitzada. Potser convé aclarir que el meu concepte de la corrupció és força ampli. Així, no cal que el corrupte robi personalment uns calés i els ingressi al seu compte corrent particular. Quan es roba la malifeta ja la tenim, la corrupció ja hi és. Que després aquests diners vagin a la butxaca particular del corrupte, al compte d’una parents, a les arques del seu partit polític, o s’utilitzi per altres fins és, per a mi, bastant irrellevant.

El govern del president bolivià Evo Morales va nacionalitzar, de molt males maneres, l’empresa hispano-argentina Repsol-YPF que, uns anys abans, havia comprat -i pagat fins al últim cèntim a preus de mercat- uns jaciments a Bolívia. La nacionalització es va tirar endevant saltant-se totes les normes vigents del comerç internacional, fent xantatge d’alt voltatge a l’equip directiu i utilitzant fins i tot el recurs de l’amenaça de tancar-los a la presó si es negaven al tracte que se’ls proposava (amenaça que, per cert, van complir).

Aprofitant que ja hi estaven posats i que no venia d’aquí, el govern de Morales va nacionalitzar també l’empresa petrolífera brasilera Petrobras, la primera de Bolívia. Els seus propietaris van rebre un tracte prepotent, trampós i vexatori similar als de Repsol-YPF.

(A Andalusia hi havia un bandoler que assaltava i si convenia matava els rics per ajudar els pobres. Amb l’excusa de que el fin justifica los medios sembla ser que tot era vàlid. Sense anar tan lluny, a la franquícia catalana del PSOE es va produir el cas Filesa, Malesa i Time Export de corrupció generalitzada, que finalment va acabar amb condemna ferma als tribunals. El diputat socialista Josep Maria Sala i els seus compinxes van anar a la presó, però no per embutxacar-se personalment uns diners sinó per exercir la corrupció fent de recaptadors del seu partit. Pels jutges i fiscals que els van condemnar allò de recaptar pel partit era també corrupció. No hi van trobar atenuants de cap mena tot i que pels condemnats el fi fos tan lloable com el d’engreixar els comptes corrents del seu partit.)

A Bolívia i a altres llocs la impunitat amb que s’exerceix la corrupció és molt més exagerada que aquí. Els que ara exerceixen la corrupció a Bolívia, amb el president Morales i el seu govern al capdavant, diuen que no són ells els directament beneficiats pels fruits de la corrupció sinó el país en general i, segons recents resolucions judicials, el seu partit MAS (Movimiento al Socialismo) en particular. Pretenen disposar del mateix suport popular que el rebut pel diputat Sala en sortir de las presó: el seu partit el va reincorporar a la feina interna encara que, per tal de no generar massa escàndol (alarma social en diuen alguns), la seva tasca va ser a partir de llavors d’un perfil mediàtic molt més baix que abans.

El fals debat televisiu d’ahir

Es veu que feia quinze anys que s’havia fet l’últim debat a dos d’aquestes característiques. Quasi tothom deia que desprès de tant temps de sequera de debats aquesta confrontació televisada no te la podies perdre de cap manera. Tot i que tinc la mala costum o la tendència desviada de fer el contrari del que diu tothom, ahir vaig fer una excepció i em vaig proposar fer l’esforç de veure l’espectacle que ens anunciaven des de feia dies, amb la ferma intenció de veure’l tot sencer. A les deu en punt em vaig situar davant de la tele. Ja no em va agradar que el moderador hagués de començar el gran espectacle donant tantes explicacions i parlant tant de la lletra petita que hi havia al darrere d’aquell programa. Vaig pensar que malament quan una pel·lícula te l’han d’explicar abans de veure-la. En definitiva, allò no era el debat que ens havien venut, allò eren dos monòlegs que s’anaven intercalant i que anaven dient les coses conegudes de sempre. La mateixa música que sentim des que fa quasi quatre anys va començar aquesta campanya electoral, però ara amb estèreo. Em vaig sentir una mica estafat (el que sortia a la pantalla no era la peli que deia la propaganda) però vaig procurar que l’estafa durés poc, no va arribar ni a vint minuts. No m’importa reconèixer que ho vaig deixar córrer aviat, m’adormia. Potser més tard la cosa es va animar però ja no ho vaig veure. Ara m’hauré de llegir els diaris per saber qui no ha guanyat i qui no ha perdut però sigui quin sigui el resultat em deixarà totalment indiferent. Per acabar, prometo que el segon debat, el de dilluns que ve, també intentaré mirar-me’l tot sencer. Si ho aconseguiré o no ja son figues d’un altre paner. La intenció és bona.

Els números 902

Pot semblar un assumpte banal però no ho és. Almenys no ho és per mi. Des de fa temps aquest tema em té una mica mosca i només truco als números que comencen per 902 si m’és estrictament necessari. Ho veig com una mena de timo però això sí, cent per cent legal. Només faltaria. Les companyies telefòniques tothom sap que son un exemple de màxima seriositat i atenció exquisida al client i, per tant, parlar de timo potser seria injust i un pèl agosarat. Tu ja saps de quin mal has de morir i, per altra banda, ells no t’obliguen a trucar-hi. Intentaré explicar-ho.

Cada dia hi ha més gent que al posar-se internet a casa o, al modificar les condicions de contractació els que ja en tenien abans, acaben contractant amb la seva operadora telefònica una mena de forfait tot comprés. Et diuen que per una quantitat fixa mensual ells et donen la connexió a internet, et prometen un munt de megas que, per cert, mai els veus per enlloc i, a més, en el preu hi inclouen certes trucades de veu, no totes. Alguns operadors cobreixen les trucades locals i estatals, uns altres inclouen també les destinades a certs països europeus, etc. Las casuístiques són diverses i ara no hi entrarem.

Simultàniament amb aquesta realitat, n’hi ha una altra. Cada dia hi ha més empreses i organismes i entitats publiques i privades de tota mena, que només faciliten un número 902 per canalitzar les trucades dels seus clients, usuaris, proveïdors i qualsevol persona o entitat que tingui necessitat de parlar amb ells. Aquests números 902 no estan en cap cas compresos en el forfait de trucades que tens contractat.

Quin és doncs el problema? Anem a pams. Si des de Barcelona ciutat has de trucar, posem per cas, a un ministerio de Madrid, o a la seu central de la Chunta Aragonesista de Saragossa, o a uns amics de Càceres, cap ni un. Però si has de trucar a la teva mateixa ciutat, resulta que et surt bastant més car trucar a un 902 (tot i ser de cost compartit entre el que truca i el trucat) que si truques a un número que comenci per 93 (cas de Barcelona), on el cent per cent del cost l’assumeix qui truca.

Per evitar confusions, més car vol dir que resulta més car tant l’establiment de trucada com el preu que et facturen per minut, sigui la tarifa diürna o la nocturna. Sempre és més car trucar a un 902 que fer una trucada local, encara que truquis al carrer de sota casa teva. L’operadora sempre hi guanya. Si vas al casino encara tens alguna possibilitat de guanyar, però amb les trucades al 902 fetes a la mateixa ciutat sempre s’hi perd. I la companyia telefònica hi guanya per partida doble, doncs cobra del que truca i també del trucat. Doble negoci rodó.

Les operadores telefòniques han batejat aquests números cada cop més populars com a “Serveis avançats (nou-cents)” i, francament, això ho veig més que res com una burla al client. Ara bé, si volem ser políticament correctes podríem dir que, en el millor dels casos, la descripció que en fan és un eufemisme. Ben mirat, el servei avançat ho és només per la companyia telefònica, que ens apliquen unes tarifes bastant més cares que les tarifes de trucada local.

I tot això deixant de banda la pèrdua de temps amb el “premi 1 si vol espanyol”, “premi 2 si vol català” (que, per cert, quasi sempre tenen els operadors ocupats), musiqueta amunt, musiqueta avall, més musiqueta. I mentrestant tu anar pagant i santa paciència.

Què es pot fer? A banda de denunciar l’abús i de mirar de no trucar-hi gaire, crec que no es pot fer res. L’any passat vaig intentar convèncer La Vanguardia que pels subscriptors de Barcelona ciutat (que intueixo som la majoria) ens posessin un 93 per reclamar quan no ens la porten. D’això ja en fa més de mig any i quan no rebem el diari hem de seguir trucant a un 902.