Un nyap polític

(Article original publicat el 29/1/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2002, pàg. 3)

Tal com va passar el desembre del 2017, la data de les eleccions catalanes es decidirà des de fora de Catalunya. El govern de la Generalitat va decidir anul·lar les eleccions convocades pel 14 de febrer, suggerint, sense garanties, que les tornaria a convocar pel 30 de maig, tres mesos i mig més tard de la data prèviament fixada. Aquest nyap polític va ser recorregut als tribunals, ja que no sembla raonable que el poder executiu pugui anul·lar unes eleccions. A Catalunya ja ens anem acostumant que siguin els jutges els que prenen les grans decisions polítiques, des de la data de les eleccions fins als noms dels candidats. Això és molt greu i, òbviament, la qualitat democràtica del país se’n ressent, fins al punt que tot sovint han de ser els tribunals de més amunt dels Pirineus els que van posant en evidència la justícia espanyola. Mentrestant, però, els que en paguem les conseqüències som els ciutadans, que en els últims anys hem vist com dos presidents de la Generalitat han caigut en desgràcia per la manera poc democràtica d’impartir justícia que té la judicatura espanyola. Un per evitar des de l’exili una sentència injusta, la del procés, i l’altre per no retirar una pancarta penjada al balcó del seu despatx.

En el decret d’anul·lació de les eleccions, els “arguments” són que si es fessin les eleccions el 14 de febrer molta gent no podria votar, o perquè estarà contagiada, a casa o a l’hospital, o simplement per por. A més, els votants haurien de prendre determinades mesures protectores. He escrit arguments entre cometes perquè la mateixa excusa utilitzada per posposar les eleccions valdria per mantenir la data electoral prèviament fixada. Així, el 30 de maig també hi haurà gent infectada que ara està sana, gent en quarantena que ara no ho està, i persones que no sortiran al carrer per por de contagiar-se. Són persones que el 14 de febrer podrien votar, i el 30 de maig no ho podran fer. Ningú està en condicions de garantir que el 30 de maig no tindrem els mateixos problemes que tenim ara. Tindria, per tant, tot el sentit que el 14 de febrer es mantingués com la data de les eleccions. No nego que potser alguns en sortirien beneficiats, i altres perjudicats, de la mateixa manera que el 30 de maig alguns hi sortirien guanyant i altres hi sortirien perdent. Davant d’unes eleccions sempre hi ha gent que no vota, ni tan sols per correu. Però contràriament a les pretensions d’alguns, cap decisió política o judicial pot garantir que el cent per cent del cens anirà a votar.

Passat festes, la vacuna

(Article original publicat el 15/1/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2000, pàg. 2)

Acabat el període festiu de dues setmanes que va començar la nit de Nadal i es va acabar el dia de Reis, podríem fer un primer balanç de com hem passat les festes. Entre dinars i sopars, han estat unes quantes celebracions: la nit de Nadal, el dia de Nadal, el dia de Sant Esteve, la nit de Cap d’Any, el primer dia de l’any, la nit de Reis, el dia de Reis i els caps de setmana que hi ha hagut entremig. A causa de la COVID, aquest any han estat unes celebracions ben peculiars. Per part de l’autoritat competent s’han decretat uns àpats fixant el nombre màxim de bombolles autoritzades, així com el nombre màxim de persones que podien trobar-se en un mateix lloc, i sense oblidar els horaris estranys que se’ns han imposat per poder celebrar aquestes trobades, segons el criteri no sempre coherent dels nostres governants.

Les autoritats ens han acotat aquestes festes de manera bastant estranya, i no cal detallar ara les restriccions d’horaris, persones, bombolles, etc. que són de coneixement general, sovint imposades sense cap mena de lògica, i que ens han afectat a tots. És evident que ministeris, conselleries i altres autoritats s’han trobat amb una situació que fins ara no s’havia produït mai i, per tant, no tenien cap experiència prèvia sobre com gestionar-ho, i ben bé que ens ho han anat demostrant. Els governants han anat improvisant les mesures que anaven prenent, avui blanc i demà negre, i demà passat tornem al blanc. És de suposar que els dirigents polítics ho han fet amb bona voluntat, tot i que no sempre amb la dosi d’intel·ligència i humilitat que la situació requeria. Així, no sempre han fet cas als tècnics experts en la matèria que hi entenen més que els polítics.

Ara ja tenim les vacunes, i toca organitzar la vacunació, una tasca que no deu ser gens fàcil. I pel que s’ha vist fins ara, la gestió de les vacunes també serà molt improvisada. Tots recordem que quan ja s’havien emparaulat les comandes de vacunes es va recordar a les autoritats que no s’oblidessin de les xeringues, i sembla que no se’n van oblidar. Però han fallat altres elements fonamentals, com són les neveres així com el personal d’infermeria que ha de portar a terme aquesta tasca. Feia mesos que se’n parlava i els polítics ens deien que ho tenien tot controlat, i era d’esperar que quan arribés el moment de vacunar estiguessin preparats. Doncs no ha sigut així. Ha faltat personal per vacunar i han faltat neveres, o almenys això ens han dit. I m’estalvio de repetir les excuses ridícules que ens han donat.

Tres brèxits

(Article original publicat el 31/12/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1998, pàg. 2)

Poso el títol en plural perquè, a Europa, de processos similars al Brexit ara mateix n’hi ha tres. Comencem pel primer, quan els britànics van decidir marxar de la Unió Europea. No hi ha cap obligació de mantenir viva una convivència quan una de les parts ja no vol seguir, encara que des de fora pugui semblar que la part que vol marxar s’equivoca. Però des de conviccions democràtiques ningú ho hauria d’objectar. El fet és que els britànics van votar a favor de deixar de ser membres de la Unió Europea, i aquella decisió s’ha tirat endavant. És des d’un posicionament democràtic que la Unió Europea respecta la voluntat dels britànics. A partir d’aquest respecte, a les parts només els queda negociar com han de ser les seves relacions en el futur, tal com estan fent ara. Així funciona la democràcia. Cap llei pot estar per sobre de la voluntat popular d’un poble.

Segon procés. De la mateixa manera que la Unió Europea respecta la voluntat majoritària dels britànics, aquests hauran de respectar el resultat del referèndum d’independència d’Escòcia, quan els escocesos tornin a votar sobre la seva pertinença a la Gran Bretanya. Cal fer un petit recordatori, i és que quan es va fer el primer referèndum, els dirigents britànics van amenaçar molt seriosament als escocesos que quedarien fora de la Unió Europea si votaven a favor de la independència, i allò va condicionar molt el vot. Però amb el resultat del referèndum del Brexit ha passat exactament el contrari, és a dir, que els escocesos han quedat fora de la Unió Europea quan ells el que volien era romandre-hi.

El cas català seria el tercer, i és semblant al d’Escòcia. Si a Catalunya hi ha una majoria de persones que opta per constituir un país independent d’Espanya, la voluntat d’aquesta majoria s’ha de respectar. No hi ha cap llei que ho pugui impedir, es digui constitució o es digui com es digui. La voluntat popular expressada a les urnes ha d’estar per sobre de qualsevol dubte al respecte. Fa tres anys ja vam fer un referèndum, i el resultat és conegut per tothom. Així, l’any 2017 els catalans van votar majoritàriament a favor de la independència de Catalunya, i Espanya hauria de respectar democràticament aquell resultat. Però, tot i això, si les dues parts en conflicte acorden celebrar un segon referèndum, convocat amb tots els ets i uts, jo no m’hi oposaré. Ho trobaré estrany, això sí, però si tothom queda més convençut amb la convocatòria d’un segon referèndum, cap problema. Però al final caldrà fer allò que el poble decideixi.

Militar té un preu

(Article original publicat el 18/12/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1996, pàg. 2)

No m’agraden les disciplines, i menys les de partit. Mai he militat en un partit polític. Les meves referències són, per tant, indirectes. Són les experiències de persones conegudes que han optat per defensar les seves idees des de dins dels partits. Però sent una opció molt respectable, no ha sigut mai la meva. Considero que puc defensar millor les meves idees mantenint la meva llibertat individual sense la contrapartida dels peatges que comporta qualsevol militància. Això sí, tinc amics i coneguts a gairebé tots els partits polítics, i la meva experiència em diu que, respectant les idees polítiques de cadascú, es pot mantenir una relació cordial amb gairebé tothom, tant si milites com si t’ho mires des de fora.

He tingut algunes enganxades amables amb persones de l’entorn convergent, militants de les diverses formacions que han anat sorgint a partir de la confessió de Jordi Pujol de fa uns anys; allò de la deixa del seu pare. Amb gent de més a la dreta i unionista, populares i ciudadanos, hi ha poc espai per al debat, ja que la distància que ens separa en termes nacionals és sideral. Amb els socialistes em passa el mateix, i més des que, als efectes pràctics, van optar per ser una franquícia més del PSOE. Amb l’entorn d’Esquerra hi tinc un bon tracte, ja que, en general, les persones que m’he trobat saben escoltar a qui no comparteix les seves idees. Amb els comunistes, que inclou tots els grups i grupets d’aquesta ideologia, sempre hi he discrepat, i acostumen a callar quan els pregunto què han fet de bo en els països on han governat (URSS i l’Europa de l’Est, Corea del Nord, Cuba, etc.).

Tenim també les plataformes ciutadanes reivindicatives que reben suport dels partits. El lobby ciclista, per exemple. Aquesta eina de pressió ha anat deixant d’interessar-me a mesura que s’ha anat convertint en una mena de religió laica d’obligat compliment. Així, davant les crítiques a determinades mesures de l’urbanisme tàctic barceloní que els ciclistes defensen a capa i espasa, la seva reacció sempre ha estat més ideològica (cotxes = caca) que argumentada amb dades; en altres paraules, no accepten la discrepància. Un cas similar és el lobby okupa, que no pot beneir ningú que, com jo, defensi el dret a la propietat privada, una de les bases de la convivència ciutadana. En definitiva, no m’interessen les organitzacions que no accepten la llibertat de criticar determinades decisions de les seves cúpules dirigents, i per això no milito. Militar té un preu que no estic disposat a pagar.

El mal periodisme

(Article original publicat el 4/12/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1994, pàg. 2)

Hi ha qui es dedica a espiar, i no fa falta que l’espia pertany al món policial tot i que, de manera directa o indirecta, la majoria dels espies en formen part. Ens trobem també amb espies que es dediquen a vendre informació obtinguda de manera il·legal a periodistes sense escrúpols. I a partir d’aquí podem deduir que, en aquest mercat, hi ha mals periodistes que en la seva tasca professional estan disposats a utilitzar aquesta informació i, també, a fer xantatges particulars a canvi d’alguna contrapartida. I tot i que aquesta mala praxi ha existit sempre, sembla que ara és més habitual que abans. Segur que tots tenim al cap personatges coneguts i mitjans de comunicació que sovintegen aquestes clavegueres.

A partir d’aquesta realitat sorgeix el debat ètic. Per una banda, ens trobem que l’obligació d’un periodista és publicar tot allò que passa i, especialment, tot allò que alguns no volen que es faci públic. Però les fronteres ètiques del món policial i de determinats perfils de periodista tot sovint no estan ben delimitades. Deixarem, però, de banda la primera baula de la cadena, per òbvia, és a dir, els personatges que ens espien il·legalment i després treuen al mercat els fruits de les seves malifetes. La seva actuació és mereixedora de tots els retrets socials, i seria molt d’agrair que en casos evidents de males pràctiques delictives la judicatura també hi digués la seva.

Centrem-nos, doncs, en els compradors del material informatiu obtingut de manera il·legal. Estic pensant en els individus que, amb carnet de periodista o sense, estan disposats a prescindir de qualsevol norma ètica en el desenvolupament de la seva tasca professional. Són persones socialment menyspreables, i seria desitjable que ningú consumís el seu producte. Si tothom fos conscient que també forma part del delicte consumir productes obtinguts mitjançant la via de la delinqüència, el problema potser deixaria d’existir.

Però tal com estan les coses tot indica que això no passarà. Així, alguns periodistes seguiran comprant informació obtinguda de manera delictiva, i alguns ciutadans seguiran consumint el producte final, segurament sense ni tan sols fer-se el plantejament ètic d’estar col·laborant en un delicte. Alguns policies corruptes seguiran actuant com fins ara, i alguns jutges i fiscals, coneixedors d’aquestes males pràctiques, faran com si sentissin ploure. La combinació de tots aquests factors és força decebedora, però cal ser-ne conscients i no subestimar un problema que ens afecta a tots.

Operació Volkhov

(Article original publicat el 20/11/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1992, pàg. 2)

La Guardia Civil espanyola i els diferents serveis secrets estatals han espiat i punxat telèfons, webs, cases particulars, vehicles, etc., a la recerca d’algun fet delictiu que ni ells mateixos saben en què consisteix. D’aquesta perversa actuació policial se’n diu fer investigació prospectiva, una pràctica que en democràcia està, naturalment, prohibida. Busquen aquí i allà no un fet concret sinó a veure què hi troben que pugui perjudicar a les persones espiades. Quan no hi troben res, s’inventen un relat copiant i enganxant una mica d’aquí i una mica d’allà, i si convé hi afegeixen algun extra de collita pròpia. Després fan un informe que a primera vista pugui semblar seriós i busquen la complicitat d’un jutge que els hi compri el producte. Quan el troben, cosa que a Espanya passa molt sovint, avisen als mitjans de comunicació amics que tal dia a tal hora es faran detencions aquí i allà, de manera que tenen les portades dels mitjans reservades per donar la màxima cobertura periodística a aquests excessos policials.

A l’antiga Alemanya de l’Est —cínicament batejada com a “república democràtica”— coses d’aquestes passaven tot sovint; una gran pel·lícula anomenada “La vida dels altres” ho explica molt bé. Però que aquesta manera de fer passi en un règim comunista tampoc ha de sorprendre, els comunistes ho porten en el seu ADN. Ara bé, que passi a Espanya? No ens diuen que és una gran democràcia? Doncs bé, això va passar fa tres setmanes a diverses localitats catalanes, Igualada inclosa. Quan el dia D a l’hora H la Guardia Civil es va presentar per efectuar detencions i escorcollar domicilis, tota la premsa amiga ja hi era per donar la cobertura mediàtica que buscaven les autoritats. Els detinguts van pagar, doncs, la pena de telenotícies, van sortir a tots els mitjans de comunicació, els van tenir engarjolats al calabós un parell de dies, i finalment els van portar a declarar davant del jutge. Exercint el seu dret, la majoria dels detinguts es van negar a declarar i poca estona després van ser posats en llibertat sense que ni tan sols se’ls retirés el passaport.

Però la pena de telenotícies i de telediari ja l’han pagat, i sempre hi haurà aquella genteta que pensarà que si els han detingut “alguna cosa hauran fet”. No sabem com acabarà aquesta història, batejada, per cert, com a Operació Volkhov per afegir escarni als fets, amb les connotacions feixistes que té aquest nom. Però, de moment, les vint-i-una persones perjudicades ja han pagat un peatge mediàtic totalment injust.

Totalitarismes

(Article original publicat el 6/11/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1990, pàg. 2)

Es defineix el totalitarisme com el “règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant els drets cívics i polítics i les llibertats públiques, o reduint-los”. Els totalitarismes poden ser de dretes o d’esquerres, però tots són igualment rebutjables. Uns i altres comparteixen un aparell repressiu molt eficient, el control total dels mitjans de comunicació i un rebuig absolut cap a les nacions existents dins l’estat.
 
En ple segle XXI sorgeixen polítics amb altaveu públic o amb signatura als butlletins oficials que es mostren partidaris d’imposar el pensament únic a la nostra societat, base dels règims totalitaris. El pensament únic sense la més mínima objecció pública del poble és el somni de qualsevol dictador. Són persones que pretenen tenir la raó absoluta i, per tant, neguen qualsevol dret a la discrepància; no admeten que altres puguin pensar diferent. A partir d’aquestes premisses, no hi hauria cap necessitat que existissin els partits polítics ni les eleccions. Corea del Nord i Cuba en serien bons exemples.

No cal dir que aquesta obsessió malaltissa per part de determinats líders polítics és molt perillosa. Hi ha gent, normalment poc llegida i poc viatjada, però no només d’aquest perfil, que acaba comprant el producte. Els totalitaris saben que hi ha votants que no objecten mai res, votants als quals no se’ls acut discrepar dels dirigents dels partits que voten, i aquests personatges se n’aprofiten. Ara bé, tractar d’imposar el pensament únic totalitari en una democràcia resultaria ridícul, tot i que alguns ho intenten. Sortosament, ni que només sigui sobre el paper, vivim en democràcia, i determinats desitjos políticament criminals de dirigents malalts no hi tenen cabuda.

En ple segle XXI alguns discursos i propostes de tarannà totalitari fan rumiar. Si aquests personatges arribessin al poder sense cap control parlamentari o ciutadà aviat es convertirien en deixebles avantatjats de Pol Pot, i poso l’exemple extrem de la Cambodja dels anys setanta del segle passat per posar en evidència la gravetat de l’amenaça totalitària. Però si excloem la brutalitat esgarrifosa d’aquell règim criminal i els milers de morts que va causar, trobarem altres exemples més propers, potser més suaus en les formes però igualment de tarannà totalitari en el fons. Estiguem alerta, ens hi juguem molt.

Governar bé té premi

(Article original publicat el 23/10/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1988, pàg. 2)

Jacinda Ardern, primera ministra neozelandesa, ha tornat a guanyar les eleccions del seu país. El seu partit, el Labour Party, ha obtingut el 49 per cent dels vots en les eleccions celebrades dissabte passat. Traduït en escons, els laboristes disposaran d’una àmplia majoria absoluta al parlament, i a partir d’ara la senyora Ardern ja no haurà de dependre d’altres partits per poder continuar governant amb comoditat. Governar bé té premi, i la senyora Ardern ho ha fet força bé, especialment en la gestió de la crisi de la COVID. Nova Zelanda és un país força endreçat —tinc una llarga experiència personal de tractes comercials amb aquest país—, i la bona gestió de la crisi sanitària s’ha traduït en uns resultats electorals inqüestionables. Vist des d’Europa, la situació d’aquest país dels antípodes ens hauria de generar una sana enveja, i polítiques com Ardern haurien de ser un exemple per a tothom.

Però si governar bé té premi, per lògica governar malament hauria de ser castigat per l’electorat. Però no sempre és així. Si avui es fessin eleccions generals a Espanya, Sánchez les tornaria a guanyar. Pot semblar sorprenent, almenys a mi m’ho sembla, però totes les enquestes ho diuen. No és cap secret que a Espanya la crisi de la pandèmia no s’ha gestionat gens bé, i la prova és que les dades estadístiques COVID d’Espanya es troben entre les pitjors del món. I això vol dir, dissortadament, molts més morts que es poden atribuir directament a la mala gestió governamental de la crisi sanitària. Allà els governants amb la seva consciència, tot i que no s’ha d’excloure que les conseqüències de la mala gestió no quedin reduïdes a l’àmbit de les consciències individuals; potser algun dia la justícia hi tindrà alguna cosa més a dir.

Ara que s’acosten eleccions a casa nostra, podríem acabar comentant com s’ha gestionat la crisi sanitària a Catalunya. Aquí tampoc ens podem posar medalles. La gestió de les residències de gent gran, per exemple, ha sigut escandalosa, i es van haver de canviar els responsables polítics per mirar de reduir les xifres de morts. Per altra banda, sense arribar al ridícul de posar uniformats dels cossos armats a les rodes de premsa com es va fer a Espanya, la gestió política de la comunicació tampoc podem dir que sigui com per tirar coets. Últimament s’ha intentat posar-hi remei amb el canvi dels funcionaris que fan d’interlocutors amb la premsa. Tot plegat segur que tindrà una incidència electoral, però no em veig capacitat per traduir-ho en dades concretes.

El paper de la premsa

(Article original publicat el 9/10/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1986, pàg. 2)

Hi ha periodistes que des del seu diari es dediquen a fer activisme polític, i n’hi ha d’altres que es limiten a exercir estrictament de periodistes. Aquests últims, els que no prenen partit per cap opció política, són al meu entendre més creïbles. Però quan s’acosten eleccions la premsa sempre fa les seves apostes, no només en el sentit d’intentar predir qui les guanyarà sinó en el paper menys galdós d’apadrinar o donar suport, ni que sigui de forma indirecta, a alguna candidatura. Amb les eleccions catalanes que tindran lloc el 14 de febrer de l’any que ve, aquest fenomen s’està tornant a repetir. La “premsa de partit” és molt avorrida, i seria bo que els periodistes i les empreses editores es mantinguessin al marge de la lluita política dels partits. Però les coses són com són, i el fet és que davant d’unes eleccions molts mitjans mostren una determinada posició política.

Resulta interessant fer un seguiment de la premsa de Madrid. Per entendre una mica com ens veuen als catalans des de la metròpoli, cal llegir també la premsa de Madrid. No cal dedicar-hi massa temps, només amb una fullejada diària és suficient. I et vas fent una idea no només de com ens veuen sinó, també, de quina determinada manera els agradaria que els catalans votéssim. Així, d’un temps ençà la premsa de Madrid es dedica a parlar molt elogiosament d’un determinat partit independentista català i dels seus dirigents. Quan dic premsa de Madrid estic pensant en El País, El Mundo, ABC, La Razón, Público i El Diario, aquests dos últims en format exclusivament digital. Però en aquest paquet també hi podríem incloure altres diaris més nostrats, com La Vanguardia i El Periódico.

Com dèiem abans tots aquests mitjans parlen bé d’un determinat partit català i dels seus líders. Han fet una aposta política clara i cada dia que passa s’hi ratifiquen. Ara ja no dissimulen. Ara ja no incideixen tant en les franquícies catalanes dels partits unionistes del 155, ja que a Madrid són molt conscients que cap d’aquestes opcions no guanyarà les eleccions catalanes. Ni tan sols totes sumades assolirien la majoria absoluta del Parlament. I d’això van aquestes eleccions. Definir-les com a plebiscitàries no agrada al món unionista, però això va de blocs, el bloc unionista i el bloc independentista. I si guanyés el bloc unionista, cosa que tot indica que no passarà, els unionistes serien els primers a llegir les eleccions en clau plebiscitària. I si guanyen els independentistes, aquests també en faran una lectura plebiscitària.

Reunions

El nombre de reunions que es fan no és directament proporcional al funcionament més eficient d’una societat, una entitat o una empresa. Dit en altres paraules, un nombre elevat de reunions no garanteix ni molt menys un millor funcionament, ni més eficiència, ni més productivitat. I no només això, de vegades passa exactament el contrari, i és que l’estona dedicada a participar en reunions poc o gens útils impedeix fer mentrestant altres activitats més útils. Sovint es convoquen reunions que de seguida veus que són innecessàries, i fa molta mandra participar-hi. De motius per convocar-les n’hi ha molts, des de l’afany de protagonisme dels convocants fins a la poca feina de molta gent. I quan acaba la reunió i fas un repàs mental de la mateixa arribes a la conclusió que la trobada a la qual t’han convocat no tenia cap sentit ni justificació. Avui no posaré cap exemple, segur que tots en teniu més d’un al cap.

La feina bruta

(Article original publicat el 25/9/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1984, pàg. 2)

Espanya sap que Catalunya serà un país independent, amb el reconeixement polític dels organismes internacionals. El dia que unes eleccions catalanes donin més de la meitat dels vots a les candidatures independentistes, això ja no hi haurà qui ho aturi, tot i que la pandèmia ho retardarà una mica. Un 48 per cent dels catalans va votar opcions independentistes en les últimes eleccions catalanes convocades el desembre del 2017, no pel president català com diu la llei sinó per les autoritats colonials espanyoles mitjançant l’article 155, cosa que encara fa més meritori aquell resultat. I amb una participació rècord, per cert. Tot indica que a les pròximes eleccions el suport a la independència superarà amb facilitat el llistó del cinquanta per cent dels vots emesos, i llavors ja no hi haurà argument democràtic per defensar la dependència catalana d’Espanya, i els esdeveniments es precipitaran.

Però abans que això passi Espanya seguirà fent la feina bruta “patriòtica” en contra de Catalunya. Espanya intenta convertir Catalunya en un solar, i d’aquí s’originen els moviments recents de les entitats financeres, i les pressions discretes per fer tancar fàbriques i empreses catalanes. Espanya vol destruir l’economia catalana, potser calculant que com més destrueixi el teixit productiu català alguns independentistes deixaran de ser-ho. Però això difícilment passarà, perquè la destrucció del país perjudica independentistes i unionistes en la mateixa mesura, i aquests últims acabaran obrint els ulls a la realitat. S’adonaran que el millor negoci que poden fer és protegir el país on viuen, Catalunya. Espanya utilitzarà tots els recursos en contra de Catalunya, però hi haurà una cosa que ja no podrà fer més, i és seguir imposant el discurs de la por.

Mentrestant, ens hem de preparar per anar veient més episodis de guerra bruta en contra de Catalunya. Seguirem assistint al patrocini espanyol d’episodis contraris als interessos dels catalans. Espanya busca convertir Catalunya en un solar abans que es constitueixi com a país independent. És la típica mirada curta a la qual Espanya ens té acostumats des de sempre. L’anticatalanisme malaltís d’Espanya perjudica en la mateixa mesura a independentistes i unionistes, i d’això cada dia més gent n’és conscient. Per poc que un cregui en un futur millor, sap que quan tota aquesta guerra bruta s’acabi Catalunya començarà a recuperar-se amb rapidesa, i en pocs anys serem al lloc que ens pertoca en el concert internacional. L’esforç haurà valgut la pena.

S’explica

(Article original publicat el 10/9/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1982, pàg. 2)

En el llibre “M’explico” els periodistes Carles Puigdemont, 130 president de la Generalitat, i Xevi Xirgo, director del diari El Punt Avui, relaten els esdeveniments polítics que va viure Puigdemont els anys 2016 i 2017. No és una obra de teoria política sinó que s’expliquen cronològicament diversos fets viscuts per ell des que a principis de 2016 va ser proposat per ser president de la Generalitat pel seu antecessor en el càrrec, Artur Mas, fins a finals del 2017, ja instal·lat a l’exili de Bèlgica. Però Puigdemont no només fa un relat dels esdeveniments fins que va ser desposseït del càrrec per l’aplicació de l’article 155, sinó que els complementa amb les seves opinions.

El protagonista passa comptes amb molta gent, i posa en evidència misèries i virtuts de personatges relacionats amb aquests esdeveniments, començant per ell mateix. Així, el president apunta en el pròleg que “malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar”. Hi ha personatges que queden com un drap brut, i criden l’atenció alguns comportaments personals molt difícils de pair. Amb aquests antecedents, més d’un polític ha quedat amortitzat. El llibre no agradarà a la militància més convençuda d’alguns partits que no van actuar com s’espera que ho faci una organització seriosa.

Hi ha alguns noms i episodis que han estat ratllats en negre pels autors, i estaria bé que més endavant es fessin públics. En alguns casos es pot entendre la discreció, ja que es tracta de gent que va ajudar i no se’ls vol posar en evidència per si algun dia es torna a necessitar la seva col·laboració. En d’altres, però, els personatges eliminats del text són protagonistes d’episodis foscos que no els fan quedar bé, i no s’explica el motiu que han tingut els autors per amagar-los al lector. Alguns dels noms amagats són de persones que encara es dediquen a la política, però també de persones que no pertanyen a aquest món.

He optat per no mencionar noms; per conèixer-los cal llegir les gairebé set-centes pàgines d’aquesta obra. Què hi he trobat a faltar en aquest llibre? Un dels aspectes que des del primer dia m’ha provocat curiositat és qui paga aquesta aventura, els advocats, els viatges, els hotels i restaurants, i els desplaçaments i despeses dels protagonistes. No és una crítica, crec que són diners ben utilitzats —i sóc conscient que dient això ja em posiciono—, però seria interessant que més endavant algú ens en fes cinc cèntims.

La pandèmia i el capitalisme

(Article original publicat el 28/8/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1980, pàg. 4)

Un sector minoritari de la societat afirma, amb una rotunditat gens argumentada, que el culpable de la pandèmia que estem patint és el sistema capitalista. Aquests nous apòstols estan en contra de les indústries en general, i de les empreses “que no siguin necessàries”. No queda gens clar, però, qui ha de definir quines activitats són necessàries i quines no ho són. El remei que ens proposen és tan infantil com mancat d’argumentació: s’han de tancar fàbriques —el tancament de la Nissan només és un exemple—, s’ha de castigar el turisme, s’han de tancar hotels i no se n’han d’autoritzar de nous. Admeten el turisme low cost d’alberg, samarreta i xancletes, però amaguen que els llocs de treball productius es troben, precisament, a les empreses que pretenen destruir.

Castiguen amb contundència l’ús del cotxe privat, i prediquen que s’han de fer tramvies tot i el seu elevat cost i l’oposició majoritària de la ciutadania. Ens diuen que ens hem de moure a peu, en patinet o en bicicleta, i els ciutadans que amb mitjans de tracció animal no puguin superar les rampes del carrer Santaló i similars, millor que es quedin a casa. La gent que no pensa com ells fa nosa, i pretenen imposar el pensament únic d’unes estranyes ideologies que només defensen quatre teòrics que ignoren què passa fora del seu cercle ideològic tancat.

El discurs teòric ho aguanta tot, però no sempre es pot aplicar. Fa angúnia escoltar els arguments de determinats dirigents polítics que ignoren totalment què és una empresa, i que mai han arriscat els seus propis recursos per crear llocs de treball i riquesa per a la societat. Molts d’ells, no tots, només aspiren a la paga segura de funcionari públic d’uns organismes que estan als antípodes de l’economia productiva. Llegint la majoria dels currículums d’aquests personatges s’esvaeix qualsevol dubte. L’aspiració de molts d’aquests nous apòstols és entrar de funcionari en un organisme públic que els asseguri el plat de llenties fins a la jubilació, de la mateixa manera que en la generació anterior l’objectiu era entrar a treballar a la Caixa; després s’ha vist que la Caixa no era una opció tan segura.

Però totes aquestes propostes tenen un greu inconvenient, i és que destrueixen molts llocs de treball productius i no en creen de nous. Les conseqüències econòmiques de la pandèmia només es resoldran amb la creació de llocs de treball productius que generin riquesa per a la societat. Carregar-se l’economia de mercat com prediquen alguns només agreujarà el problema.

Qui mana al Parlament?

(Article original publicat el 14/8/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1978, pàg. 2)

Diuen que Espanya és formalment una democràcia, però també diuen que té moltes mancances democràtiques. A Catalunya va perdent vigència la separació de poders. Dels tres poders de l’estat, el poder judicial s’ha imposat repetidament als altres dos poders, l’executiu i el legislatiu. Així, el desembre del 2017 els catalans vam anar a votar per decidir la composició del Parlament de Catalunya, però el poder judicial espanyol va impedir que governés la persona que tenia més suports parlamentaris. A Espanya els jutges fan política a favor d’uns interessos antidemocràtics que pretenen impedir que Catalunya sigui presidida i governada per un determinat perfil independentista.

Tenim ara al capdavant del govern al MHP Quim Torra, un diputat que mai s’havia plantejat ocupar aquest càrrec, i el qual ha manifestat que no té intenció de repetir mandat. A principis d’any semblava que les pròximes eleccions s’anticiparien —ell mateix ho va insinuar públicament— però a causa de la crisi de la COVID potser no podrà ser. Amb la crisi sanitària i les conseqüències econòmiques i socials derivades d’aquesta, costaria d’entendre que els catalans fossin convocats anticipadament a les urnes. Cal recordar que legalment el termini per celebrar aquestes eleccions acaba el desembre del 2021, és a dir, quatre anys després de les anteriors.

En aquest context, el MHP Torra va convocar la setmana passada un plenari al Parlament per debatre i votar determinades resolucions sobre la monarquia i sobre l’excursió sense destí conegut, amb aires d’exili, de l’anterior titular de la institució i pare del titular actual. Sempre és bo recordar que aquest personatge va ser nomenat pel dictador Franco, un detall que alguns dels seus defensors tendeixen a oblidar. Les monarquies, i l’espanyola no és una excepció, no es voten.

Al marge de l’oportunitat de celebrar el plenari, el fet és que van ser aprovades diverses resolucions. La sorpresa va sorgir quan, un cop votades, no totes van ser publicades al Diari Oficial del Parlament, ja que els lletrats de la cambra es van negar a fer-ho amb excuses polítiques de difícil digestió. Pel que sembla, no existeix una autoritat per fer obeir aquests funcionaris i, arribats a aquest punt, ens podem preguntar qui mana al Parlament. Els 135 diputats que representen la voluntat popular sembla que no, ja que la seves decisions no sempre són respectades. Les interferències polítiques dels alts funcionaris del Parlament s’afegeixen ara a les dels poders executiu i judicial espanyols.

Junqueras i Puigdemont

(Article original publicat el 31/7/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1976, pàg. 2)

El director de la televisió pública catalana va entrevistar la setmana passada els dos líders dels partits polítics que promouen una Catalunya independent. El primer entrevistat va ser Junqueras, i tres dies després va entrevistar Puigdemont. Podem prescindir perfectament de valorar aquestes entrevistes perquè la diferència va ser tan aclaparadorament favorable a un d’ells que no tindria cap sentit engegar ara un debat al respecte. Només la militància més creient i entusiasta pot negar una evidència que els espectadors van poder constatar comparant les dues entrevistes.

La ciutadania que opta per una Catalunya independent va i anirà creixent. Com més maltractin des de Madrid el món independentista, més independentistes sorgiran. Agradi més o menys, les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya aniran, com les anteriors, sobre independència sí o independència no. I, a Catalunya, de partits genuïnament independentistes amb possibilitats de protagonisme polític només n’hi ha dos, els liderats per Puigdemont i Junqueras. Es presentin o no com a caps de llista, un dels dos guanyarà. La resta de partits treballen, cadascú amb els seus matisos, per una Espanya unida i, si el meu nas no em falla, tornaran a perdre estrepitosament les eleccions.

No m’oblido de la CUP, que teòricament també és un partit independentista, però últimament estan més entretinguts en altres temes que a Catalunya ens queden una mica lluny. Què ens ha d’importar als catalans independentistes si a Madrid (Espanya) tenen un rei o un president de la república? Entre poc i res. Els espanyols faran allò que més els convingui, i si volen mantenir el sistema franquista actual, ja s’ho faran. Franquista, sí, perquè la monarquia la va decretar el dictador Franco l’any 1969, i mai s’ha sotmès a votació de la ciutadania. Però, sigui com sigui, nosaltres, els veïns de l’est, haurem de ser respectuosos amb la voluntat dels espanyols.

Després tenim les enquestes, però no me les he cregut mai. Les empreses que fan enquestes sempre treballen a favor de qui les paga, i en qualsevol cas només són útils per veure tendències al llarg del temps. I si les enquestes de dretes i d’esquerres coincideixen, potser es pot fer la mitjana, però sense anar més enllà. Ja per acabar, encara no sé què votaré. I si ho sabés, trobaria de mal gust dir-ho en públic; no ho he fet mai. Sí que sé del cert què no votaré: ni partits que van donar suport al 155, ni partits unionistes, ni partits que prenen les seves decisions lluny de Catalunya.

Photo opportunity a San Millán

La setmana passada el president del govern espanyol va citar els presidents de les autonomies a un acte en suport a la monarquia espanyola a San Millán de la Cogolla (Espanya). Es veu que per demostrar unitat necessitaven una foto de grup presidida per Borbón i Sánchez. I va ser una foto de grup i poca cosa més. És allò que podríem anomenar com la diplomàcia de la foto. Però no hi eren tots. Hi va faltar el president de Catalunya, el MHP Torra, el qual va declarar que ell no tenia cap necessitat de fer-se una foto amb un Borbón en hores molt baixes com a cap d’una monarquia clarament en liquidació. Hi havia també previst discutir sobre el repartiment autonòmic d’uns diners europeus. Però en la seva intervenció, Sánchez va deixar molt clar que el repartiment de la pasta europea el decidirà ell, i que el fet que no hi fos el president català no canviava les coses. Resumint, un acte i una foto del tot prescindibles.

Infantilitzar la societat

(Article original publicat el 17/7/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1974, pàg. 2)

Provocar actituds o comportaments infantils és la definició que ens dóna el diccionari del verb infantilitzar. No és pas cap secret que molts dirigents polítics tenen una tendència malaltissa a infantilitzar la societat. És aquella mena de polítics que estan convençuts que ells estan molt per sobre del nivell dels seus administrats, als quals consideren poc preparats per entendre determinades mesures impopulars que es prenen. Aquesta és una realitat que critico sovint, i per això em sorprèn molt que hi hagi gent adulta que accepti sense objeccions ser tractada com un nen per les autoritats.

Aquesta mena de polítics deuen pensar que amb un tracte infantil cap a l’administrat, la ciutadania els farà més cas i/o no els objectaran determinades mesures impopulars que tot sovint s’han de prendre. Al meu entendre, els polítics que actuen amb aquest menyspreu cap als seus administrats estan completament equivocats. Quan els polítics intenten aplicar a la societat mesures que no tenen justificació, el més lògic seria que la gent amb una mínima actitud crítica i una mica de sentit comú es preguntessin pels motius, i demanessin explicacions. Però per un malentès respecte a l’autoritat, pocs ho fan.

Amb aquesta pandèmia que més o menys se sap quan va començar però ningú sap quan s’acabarà, hem pogut comprovar com molts dirigents polítics han intentat, una vegada més, infantilitzar la societat fins a uns extrems que a mi m’han semblat insultants. Han intentat justificar algunes de les mesures que s’han pres com si s’estiguessin dirigint a la canalla d’un parvulari. La crua realitat és que en els darrers mesos se’ns han retallat importants drets i llibertats democràtiques, però ens ho han presentat de tal manera que molta gent ha reaccionat dient que era pel nostre bé, i ni s’han preguntat pels motius que han portat els dirigents polítics a prendre determinades mesures.

D’exemples en sobren, i amb un s’entendrà millor. Al principi de l’estat d’alerta semblava que els gossos tinguessin més drets que la mainada i la gent adulta en general. No és que ho semblés, és que aquesta era la forassenyada conseqüència d’imposar unes normes que no tenien cap lògica. Tu podies sortir a passejar el gos el temps que convingués, però no podies sortir a passejar els nens. Eren pocs els que ho objectaven, però ningú els feia cas. La gent estava tan preocupada amb la pandèmia i tan manipulada pel tracte infantil que rebien dels polítics que l’únic plantejament que molts es feien és que tot era pel nostre bé.

Orgull gai?

El diccionari que tinc més a mà defineix el mot orgull com “1/ Excés d'estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es cregui superior als altres. 2/ Sentiment legítim de la pròpia dignitat o de les pròpies obres. 3/ Cosa que és causa d'un legítim orgull.”

Fa pocs dies el col·lectiu LGBTI va celebrar la seva diada anual, i són molts els que defineixen aquesta celebració com el dia de l’orgull gai o LGBTI. Gairebé cada any em pregunto què hi té a veure l’orgull amb el fet de declarar-se com a part d’aquest col·lectiu.

Per sentir-se orgullós d’una cosa, ser gai per exemple, entenc que un ha hagut de fer algun mèrit. Pots estar orgullós dels teus estudis, o d’haver guanyat una competició, per exemple. Però sentir-te orgullós de ser gai? Quins mèrits has fet?

Conseqüències econòmiques

(Article original publicat el 3/7/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1972, pàg. 2)

La situació sanitària de la pandèmia està bastant controlada, i com que el problema sanitari va minvant, ara les autoritats s’estan centrant a intentar apaivagar les conseqüències econòmiques negatives de la pandèmia, les quals, a dia d’avui, es fa difícil concretar quin abast concret podran tenir. Mentrestant, però, des de l’administració es destaca també que la gestió pública ha estat exemplar, fins al punt que ja es parla de concedir reconeixements públics als funcionaris que han tingut més visibilitat pública en la gestió de la pandèmia. Però de medalles no se’n pot concedir cap administració. Aquí tothom ha comés errors, i totes les administracions tenen la seva part de responsabilitat d’una gestió manifestament millorable. I a ningú se li escapa que, en alguns casos, serà la justícia qui haurà de dir l’última paraula. És el cas, per exemple, de la gestió i supervisió pública de les residències de gent gran, públiques i privades. Considerant les moltes persones mortes que en aquests establiments no han tingut l’assistència sanitària a la qual tenien dret, seria molt estrany que cap responsable polític acabés pagant conseqüències penals per una gestió tan poc edificant.

Sobre les conseqüències econòmiques de la pandèmia, semblaria que encara no som prou conscients del desastre que ens està caient al damunt. Fa pocs dies l’FMI va empitjorar dràsticament les seves previsions per a l’estat espanyol, estimant una caiguda del PIB del 12,8 per cent per a aquest any. Si aquesta dada s’acaba confirmant, és per posar-se a tremolar. Per altra banda, la gestió dels ERTOS no ha funcionat correctament, i la culpa és en bona part de l’administració que està gestionant aquesta eina pensada per ajudar treballadors i empreses. De fet, però, un ERTO no deixa de ser una manera d’amagar una situació real d’atur que més tard acabarà aflorant. El fet és que transcorreguts més de tres mesos des que la figura dels ERTOS es va posar en marxa, alguns treballadors no han cobrat ni cinc. És d’esperar que es vagin resolent aquests problemes que estan deixant milers de famílies sense ingressos.

La prova del cotó per comprovar les conseqüències econòmiques està a l’abast de tothom. Només cal sortir al carrer i observar la quantitat de locals comercials que fins al mes de març tenien una activitat més o menys normal i ara es troben tancats amb el cartell d’“es lloga”. La gent que treballava en aquests negocis s’ha quedat sense feina, i no els serà fàcil que en trobin una altra. Tot plegat no pinta bé.

Reflexions post confinament

(Article original publicat el 19/6/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1970, pàg. 2)

Gairebé acabat el confinament, podem intentar treure algunes conclusions de tot el que ha passat des del 13 de març. Han estat més de tres mesos de confinament, una situació estranya que s’ha respectat amb més o menys rigor, tancats a casa, en molts casos sense poder treballar. I en alguns casos sense cobrar ni cinc, ja que la gestió governamental dels ERTOS no ha funcionat com caldria esperar d’una administració pública moderna. Tot plegat ens dóna l’oportunitat de valorar aquesta situació amb calma i sense apriorismes polítics que no porten enlloc.

Hi ha un aspecte positiu. Resulta inqüestionable que amb l’aturada del trànsit, l’activitat industrial, comercial, de transport, turisme, aviació, creuers, etc., s’han produït moltes menys emissions, i aquestes setmanes la contaminació ha disminuït força. Deixem-ne constància, perquè segurament és l’única part positiva d’aquest episodi que ens ha tocat viure.

La contaminació està tornant a les taxes d’abans del 13 de març. Fora de quatre il·luminats, ningú proposa una nova normalitat sense indústries i tot el que les envolta. A veure, si volem que la gent treballi i es guanyi la vida, s’han d’oferir llocs de treball, i per a això es necessiten empreses que rutllin. Aquesta carraca que promou gent benintencionada de reformular la indústria no se la creuen ni els que la prediquen amb més bona voluntat que dades objectives.

Aquestes setmanes m’he fet tips de preguntar a gent de tota mena com es “reformula” una fàbrica com la Nissan, i com a resposta només he escoltat vaguetats. Què se suposa que s’hauria de fer amb aquelles instal·lacions per donar feina als milers de treballadors que ara fan cotxes? Expropiar les naus i plantar-hi enciams i tomaqueres? Fabricar bicicletes, potser? I qui les comprarà, tenint en compte que sortirien molt més cares que les que pots trobar al Decathlon fabricades a la Xina?

El descontrol total de les residències de gent gran, amb el resultat de milers de morts —alguns s’haurien pogut salvar—, és un escàndol de proporcions estratosfèriques. Els dirigents que ho han permès, per acció o per omissió, és d’esperar que acabin desfilant pels jutjats. Per altra banda, les persones mortes sense acompanyament, lluny de la família, em generen una gran tristesa. I el maltractament governamental al personal que es trobava a primera línia, que ara volen compensar amb una medalleta borbònica, és una burla a metgesses, infermers i la resta del personal sanitari. I n’hi ha més, però l’espai destinat a aquest article és limitat.