Quins avantatges ens comporta ser espanyols?

Plantegem-ho des d’una visió pràctica i deixant, això sí, les grans declaracions patriòtiques i els sentiments al marge. El debat dels sentiments és un altre i sovint esdevé irracional. Per tant, prefereixo plantejar-me aquestes coses des de la racionalitat més extrema. La pregunta que sovint jo mateix em faig i faig a gent del meu entorn seria aquesta: de què ens serveix ser espanyols? La pregunta és molt senzilla i oportuna alhora. Però per més que hi pensi no hi sé trobar cap resposta convincent. Convincent per a mi vull dir. No em valen els arguments dels que em responen preguntant-me per la seva banda si és que no m’agrada la pintura de Velázquez, el pernil de Jabugo o el Tio Pepe. M’agraden totes aquestes coses i moltes més. Però és que potser tot això ara ens ho regalen i si no fóssim espanyols ho hauríem de pagar? Oi que no? Doncs és el mateix que passa amb el foie i el champagne produïts a França. S’ha de ser francès per poder menjar foie gras del Périgord? Oi que no? Doncs amb el vi negre de Rueda o l’alvariño blanc de Galícia passa més o menys igual, és a dir, es poden consumir amb tota tranquil·litat sense necessitat d’ensenyar cap passaport a la botiga o al restaurant. Però tot i això encara et trobes amb gent que et vol convèncer insistint en els fantàstics paisatges i monuments, i tota la riquesa del folklore i festes tradicionals que et trobes viatjant per Espanya, com si pel fet de no ser espanyol un no en pogués gaudir igualment. A mi m’agrada Emilia-Romagna i no tinc cap necessitat de ser italià per anar de tant en tant a aquella regione. Aclarits aquests petits detalls, que podríem ampliar amb altres delicadeses com el famós chuletón d’Àvila, el fantàstic paisatge del Valle del Jerte a la primavera, o el Museo del Prado tot l’any, em torno a preguntar: sentiments a banda, de què ens serveix ser espanyols? O, si voleu, aquesta altra versió: quins avantatges ens comporta ser espanyols? Parlo evidentment d’avantatges pràctics. Als inconvenients ja ens hi referim prou sovint i crec que avui no cal incidir-hi. I un aclariment final: no ser portuguès no vol dir anar contra Portugal. Al contrari. Jo no sóc portuguès ni tinc cap intenció de ser-ne però cada vegada que hi vaig m’agrada més aquell país. De vegades les coses alienes es valoren més des de la distància i des de la diferència, encara que només es tracti de la petita o no tan petita diferència que hi ha entre els documents que els viatgers de diferents nacionalitats mostrem al policia de la duana quan sortim cap a l’estranger.