Resulta inevitable la corrupció política?

No ho puc evitar, els anys m’han anat convertint cada vegada més escèptic amb els polítics. Quan sento parlar a un polític del seu gran sacrifici personal per servir a la societat normalment no me’l crec. Segurament no tothom és mereixedor de la meva incredulitat. Estic convençut que hi ha excepcions tot i que, dissortadament, crec que aquestes només confirmen la regla. No ens enganyem, amb molt poques excepcions el principal objectiu d’un polític és arribar al poder i utilitzar tots els ressorts i gaudir de totes les prebendes que el càrrec comporta. A partir d’aquí, d’haver-hi arribat, podem discutir sobre el segon objectiu d’un polític, un cop instal·lat al poder. Uns diran que si naps i els altres que si cols. Ara no hi entraré.

M’ha vingut al cap aquesta reflexió veient tot això que està passant amb el PP i també, però ara en menor mesura, amb el PSOE. Pel que es va veient sembla ser que hi ha gent emmerdada a tots nivells. Estic segur que també hi ha persones honestes que ara mateix se senten molt maltractades per aquestes acusacions de corrupció generalitzada. Hem de suposar que el temps i els tribunals aniran posant tothom al seu lloc. Temps al temps. Però encara que tot plegat no té gaire bona pinta, de moment no es pot parlar de cap delicte sinó tan sols de presumpcions, que es poden acabar confirmant o no. No s’hauria d’oblidar que Garzón ens ha demostrat sovint que ell també s’equivoca; fins i tot li han hagut de cridar l’atenció des del Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Però parlant d’aquests temes tampoc puc evitar el record del que passava fa uns quinze anys, amb el PSOE al poder. Em refereixo als darrers agònics anys de Felipe González a La Moncloa. L’espectacle s’assemblava al d’ara però llavors amb morts i tot. Corrupció a dojo a tots nivells, i ja no presumpta sinó amb sentències judicials i condemnes en ferm. Veure com eren detinguts alts càrrecs del PSOE no era llavors cap novetat i sorprèn que alguns que ara piulen molt semblen haver-ho oblidat. No fa pas tant temps però es veu que per segons què i per segons qui la memòria és curta.

Per tant convé no perdre de vista la realitat. Els fets són els que són. Si agafant els últims trenta anys féssim un balanç de les condemnes judicials en ferm als polítics d’aquest país, avui per avui el primer lloc del podi l’ocuparia sens dubte el PSOE. Potser l’explicació fàcil és que en aquestes tres dècades el PSOE ha governat més que el PP i, per tant, ha tingut més ocasions de fer malifetes. Però llavors un arriba a la trista conclusió que la corrupció va sempre necessàriament associada a l’exercici del poder polític. I un es resisteix a donar per inevitables aquestes distorsions del sistema.