.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 30 de gener de 2009

Probablement la crisi no existeix. Deixa de preocupar-te i consumeix. T’esperem al cortinglés

Fixeu-vos que rima i tot però aquest anunci no l’he vist mai. És podria donar el cas que una gran empresa tipus cortinglés decidís muntar una campanya publicitària en aquests termes, per tractar de fomentar el consum dels seus clients potencials i mirar d’augmentar la xifra de negocis. Res a dir i, en qualsevol cas, si ells milloren el seu negoci de retruc se’n beneficia tothom via impost de societats.

Ara tenim una campanya publicitària que utilitza frases similars per tunejar els autobusos en defensa de l’ateisme, i una altra en projecte en el sentit oposat. Se suposa que al darrere d’aquestes campanyes hi ha unes organitzacions serioses, amb uns pressupostos ben farcits i unes prioritats de despesa cobertes amb escreix que els permeten utilitzar els seus superàvits d’aquesta manera tan peculiar. És a dir, entre nosaltres i ara que no ens llegeix ningú, llençant els diners per la claveguera, talment com si els fessin nosa.

Sempre m’ha fet mal als ulls veure com es llencen els diners. Evidentment em fa més mal si els diners són públics, perquè una part són meus, però en qualsevol cas m’entristeix veure que hi ha gent amb tan poca inventiva, i constatar amb quina alegria decideixen certes despeses al meu entendre sense cap sentit. Amb la quantitat de necessitats bàsiques que hi ha per cobrir arreu crec que no descobriré la sopa d’all si dic que una persona mitjanament sensible s’ha de sentir com a mínim estranyada amb frivolitats d’aquesta mena.

I contràriament a allò que dèiem abans de l’hipotètic cas del cortinglés, encara que aquests anuncis convencin la gent a favor o en contra de l’ateisme la societat com a tal tampoc en sortirà beneficiada. Aquí no hi juga l’impost de societats.

dimecres, 28 de gener de 2009

Cuba, entre la dictadura i la gerontocràcia

Cuba, especialment la Cuba dels darrers cinquanta anys, és un tema que sempre m’ha interessat. En aquest blog n’he parlat diverses vegades i avui hi torno, ara amb l’excusa dels primers cinquanta anys dels comunistes al poder.

A partir de la desfeta del corrupte govern de Fulgencio Batista ara fa cinquanta anys, els cubans van dipositar moltes esperances en aquella colla de joves barbuts liderats per Fidel Castro. Aquella revolució era una experiència nova i tothom la seguia amb interès. Al principi tot eren flors i violes. Després va anar passat allò que va anar passant i els cubans, alguns molt aviat, van començar a ser conscients que la solució als seus problemes no els arribaria mai dels germans Castro i companyia.

A mesura que passaven els anys, els quinquennis i els plans quinquennals apadrinats pels russos, els cubans van anar perdent aquell entusiasme inicial per la revolució. A mesura que passaven els anys, aquells revolucionaris es van anar fent grans i conservadors, en el sentit de conservar-se ells mateixos al poder. Ja fa cinquanta anys que hi són!

D’eleccions lliures i democràtiques evidentment cap ni una en aquests cinquanta anys. Si algú dels seus (o dels altres) els fa massa nosa l’endrecen a la presó o el pelen sense massa miraments. La gent amb més iniciativa, en una gran majoria, va decidir marxar i començar una nova vida en altres països, en busca d’un futur que el seu propi país els nega.

Mentrestant, a l’interior de l’illa tot han estat grans consignes per entretenir la gent i grans mentides per maquillar la realitat i justificar la cada dia més desastrosa situació interna. Des de la ja mítica zafra de los 10 millones (que tot i l’esforç col·lectiu esmerçat, a l’hora de la veritat amb prou feines va arribar a les vuit milions de tones) fins als grans mites de l’educació i la sanitat.

Educació i sanitat, les dues grans icones revolucionaries que a les primeres de canvi et posen sempre com exemple d’allò que suposadament justifica l’existència de la dictadura. Però la realitat és molt diferent del que ens expliquen. Els que poden, que són els que manen i poden viatjar a l’estranger, aquells que coneixen més bé que ningú la situació deplorable dels seus hospitals, es fan discretament els tractaments de salut a fora de l’illa.

Sé que corro el risc de que algú em digui que sóc poc objectiu i m’assegurarà que la situació en aquests àmbits és ara molt millor que fa cinquanta anys. Només faltaria que no fos així! Però si ho comparem amb la situació de fa 25 anys, els mateixos cubans admeten que la qualitat d’aquests serveis bàsics s’ha deteriorat molt, i segueix empitjorant cada dia que passa.

De la recent història de Cuba em sorprèn que encara hi hagi gent que s’ho cregui. No a dins, naturalment, però sí a fora de Cuba. I darrerament han sorgit líders a Veneçuela, Bolívia, Equador i Nicaragua que s’emmirallen en Cuba com l’exemple a seguir.

El famós embargament. Em resisteixo a admetre la tesi cubana que diu que tots els seus mals són deguts a l’embargament dels successius governs nord-americans. Això forma part de la propaganda i no s’ho creu ningú que conegui una mica la situació de Cuba. L’embargament només és l’excusa i no pas l’origen d’aquell desastre. En qualsevol cas el pes econòmic de l’embargament és molt inferior del que pretenen els dirigents cubans.

Els que fa poc que seguiu aquest blog potser no vau tenir oportunitat de llegir el relat de la meva arribada a La Havana ara fa tres dècades. La trobareu clicant aquí. I si voleu tenir una visió des de l’interior, al meu entendre força realista, em permeto recomanar molt aquest blog fet per la filòloga Yoani Sánchez des de La Havana mateix.

dilluns, 26 de gener de 2009

Nebrera a la corda fluixa per una relliscada

Vull començar aclarint que no he votat mai al PP, i no ho he fet per dos motius bàsics. El primer és que prefereixo votar als partits que decideixen sobre el terreny i no a 600 km de distància. El segon és que sovint tinc la sensació que el PP defensa uns interessos territorials que no són precisament coincidents amb els meus. Amb el PSOE (que aquí se’ns presenta amb la marca PSC) em passa exactament el mateix. Aclarit doncs el meu no-vot.

Però s’ha de reconèixer que al marge d’ideologies i pel que s’ha pogut veure fins ara, la diputada Montserrat Nebrera és una política intel·lectualment potent i amb discurs propi. És precisament per això que només una persona intel·ligent com Piqué es podia permetre el luxe de fitxar-ne una altra de les mateixes característiques. I això és el que va fer Piqué. Però un cop donat el pas, en l’organigrama d’un partit polític personatges com Nebrera i com Piqué grinyolen, més aviat fan nosa i sempre acaben sent incòmodes. No agraden, hi ha el risc de que facin ombra als que manen. Amb algunes excepcions, que segur que hi són, les estructures dels partits busquen persones que no destaquin gaire i, sobretot, que facin bondat, persones que no posin objeccions i segueixin fil per randa les directrius emeses per la cúpula.

Fa uns dies i parlant dels desgavells de la ministra del govern espanyol Magdalena Álvarez, de trajectòria més que lamentable per Catalunya i els catalans, la diputada Nebrera es va expressar d’una manera molt planera i potser massa contundent, en uns termes que podien donar lloc a certs equívocs. I el que només era una crítica a la tasca de la ministra, que això és el que va fer Nebrera, els andalusos s’ho van agafar per la tremenda com si fos una crítica a Andalusia. Nebrera va rectificar immediatament però sembla ser que no li ha servit de gaire. El PP ja estava esperant la més mínima relliscada de la seva diputada díscola per ficar-li el dit a l’ull, i van aprofitar l’ocasió per obrir-li un expedient disciplinari. Tot fa suposar que aquesta història s’acabarà amb Nebrera quedant amb més o menys discreció apartada del partit, i la cúpula del PP alleujada per treure’s un pes de sobre.

Però no hauríem de perdre de vista que si Nebrera acaba plegant no ho farà per haver insultat a la ministra sinó per la seva peculiar trajectòria política, diguem-ne que poc ortodoxa. Si Nebrera fos una nena que anés a l’escola, segurament la definirien com un personatge molt brillant però poc escolar. I la meva experiència em diu que tan poc agrada la canalla poc escolar a les escoles com les persones massa brillants i amb discurs propi als partits polítics.

dissabte, 24 de gener de 2009

divendres, 23 de gener de 2009

“Allá donde fueres haz lo que vieres” o adaptar-te a un entorn que no és el teu

Comences a sortir de casa i aviat te n’adones que les normes de comportament social que t’havien ensenyat sobre allò que convé observar en determinats llocs i circumstàncies tenen la seva importància. L’altre dia parlàvem del costum de petonejar-se com a pràctica social. Avui ampliarem el tema tot i ser conscient que potser entre el post d’avui i el de la setmana passada algú hi pot trobar alguna contradicció.

Així, aviat aprens que no has d’actuar igual quan et presenten a un senyor coreà que quan has de saludar a una senyora belga. La posició de les mans, la manera d’encaixar-les, el número d’inclinacions de cap o de petons que s’han de fer segons qui tens al davant (si s’escau fer-ne, és clar, d’això ja en vam parlar fa uns dies), són coses que si no vols cridar massa l’atenció sempre convé tenir molt en compte.

A algú que fos un reconegut culé se li acudiria avui d’anar a visitar un client perico i començar la conversa parlant de la situació de la lliga espanyola de futbol? Doncs d’això es tracta, d’anar torejant les situacions de la millor manera possible sense deixar de banda una certa coherència de comportament però, a la vegada, tractant d’evitar que el teu interlocutor se senti menyspreat.

En certs països orientals fins i tot un detall aparentment tan nimi per a nosaltres (però no per a ells) com la manera d’agafar la targeta comercial del teu interlocutor i la forma de tractar-la (a la targeta, no a la persona) et pot espatllar un negoci. Aquí l’agafes i sovint, sense ni llegir-la, te la guardes a la butxaca de l’americana de qualsevol manera. Per a un japonès això és senyal de molt mala educació.

A certs llocs tenen per costum preguntar-te de seguida sobre la teva religió sense pràcticament conèixer l’interlocutor. Excepte en casos de molta confiança penso que això no s’hauria de fer mai, i sempre que m’hi he trobat acostumo a reaccionar amb un simple somriure silenciós. També podries dir i a tu què coi t’importa? però segons on no només no s’entendria sinó que et prendrien per un maleducat.

Si per exemple tens previst d’anar a Lugo, o a Nairobi, o a Montevideo, assabenta’t abans de com són allà les convencions socials i mira d’adaptar-t’hi ja que evidentment no seran ells els que adoptaran els teus exòtics costums. Exòtics per a ells, naturalment. L’exotisme dels costums només ho és en funció d’on et trobes i des d’on t’ho mires, i amb què ho compares.

dimecres, 21 de gener de 2009

Congratulations, Mr President!

Encara que només va rebre el suport electoral del 52 per cent del vot popular, a partir d’ara el President Obama ja ho és de tots els americans. En aquest cas m’atreviria a dir que també el consideren el seu president molts altres ciutadans que ni tan sols són americans. Des que fa dos mesos Obama va guanyar les eleccions americanes, i de fet ja des de molt abans, el món ha viscut una mena d’encantament amb Obama com no s’havia vist mai abans amb altres presidents electes. S’han generat moltes expectatives arreu. Hi ha un entusiasme generalitzat. Hi ha molta gent il·lusionada, expectants amb les mesures que es prendran properament des de la Casa Blanca. És bo que sigui així. En aquest aspecte crec que Obama comença el seu mandat amb un plus de popularitat molt favorable que estic segur que sabrà aprofitar. Doncs apa, deixem-lo treballar i concedim-li els típics cent dies de gràcia. A finals d’abril ja en tornarem a parlar tot i que molts esperem que no faci falta esperar tant per tancar la presó de Guantánamo. La prioritat de tancar allò seria tot un gest de cara a Amèrica i de cara al món. Un gest molt significatiu de que les coses, almenys algunes coses, a partir d’ara es faran d’una altra manera.

dimarts, 20 de gener de 2009

Jubilació anticipada?

Saül Gordillo no només té un blog sinó que molts blogaires el consideren un dels grans entesos en aquest fenomen. El blog de Gordillo darrerament experimenta una baixa important de visites; ell mateix ho reconeix. A partir d'aquest fenomen ha escrit un article que porta per títol "La generació Facebook jubila la generació bloc".

Discrepo de Gordillo. Compara coses diferents que, al meu entendre, només són complementàries. Però admeto que potser el que em passa és que com que jo encara no he entrat al Facebook, ni tinc previst fer-ho a curt termini, parlo des d’una certa ignorància.

Tal com jo ho veig, un blog es pot comparar, per exemple, amb un twitter (miniblog), de la mateixa manera que un Mercedes 600SEL es pot comparar, per exemple, amb un DaciaLogan. Estem parlant bàsicament del mateix producte però amb diferents prestacions.

Però comparar el Facebook amb un blog ho veig una mica com si volguéssim comparar un plat de gambes de Palamós amb una visita a la Torre de Collserola. Totes dues coses són interessants però no necessàriament si un puja a Collserola ha de deixar de menjar gambes. Són coses complementàries i, per cert, ambdues molt recomanables.

diumenge, 18 de gener de 2009

La cinquena Ateneuesfera

Ahir dissabte els membres de l’Ateneuesfera ens vam reunir una vegada més. Per l’autor d’aquest blog era la tercera trobada ja que no vaig assistir a les dues primeres. L’organitzador i factòtum de tot això segueix sent l’amic Guillem Carbonell, que cada vegada s’hi esforça més per tal que quan ens reunim a l’Ateneu Barcelonès tothom es trobi com a casa.

Aquest cop i per no repetir-me em limitaré a posar els enllaços de les cròniques que vaig fer sobre les dues reunions anteriors, és a dir, les celebrades al juliol i a l’octubre de l’any passat. L’objectiu d’aquestes trobades no ha canviat gens. Ras i curt, es tracta de que un grup molt heterogeni de persones que només coincideixen en el fet de ser blogaires es reuneixen de tant en tant per parlar quasi exclusivament de blogs i temes relacionats amb els blogs. És així de senzill.

Una de les coses que ahir sembla ser que potser va quedar mig clara és que qui no és al Facebook quasi que no hi és, quasi que no existeix. Jo sóc un dels pocs ateneuesfèrics que encara no ha entrat al Facebook ni tinc previst fer-ho a curt termini. Això sí, puc assegurar que encara existeixo. No només això, constato que també es pot viure bé sense ser-hi. Almenys de moment.

El nombre de membres del grup va creixent. Si algú té interès en saber més de nosaltres i del què diem als nostres blogs, els enllaços corresponents els trobareu a la columna de la dreta d’aquesta pàgina, sota l’epígraf “L’Ateneuesfera”.

divendres, 16 de gener de 2009

Tremosa i la seva suposada independència

Ha sigut noticia el fitxatge de Ramon Tremosa com a candidat de Convergència al Parlament Europeu. S’ha fet esment del seu perfil soberanista i la seva preparació intel·lectual però, sobretot, el que més s’ha destacat d'ell és la seva condició d’independent.

Ara s’ha fet públic que fins fa quatre dies Tremosa militava a Convergència i el coneixement d’aquesta recent militància no a tothom li ha semblat bé. Bé, de fet sembla ser que va deixar de pagar quota l’any 2002. Quatre dies. A mi personalment no m’ha agradat gens, no el fet absolutament secundari de la seva militància sinó la moto que ens han volgut vendre els dirigents de Convergència sobre el fitxatge estrella d’un suposat independent. Al meu entendre hagués estat més correcte evitar equívocs i dir que Tremosa era un ex militant del partit.

Els que seguim Tremosa de prop i llegim els seus llibres i els seus articles ja sabem de quin peu calça. A mi, particularment, el discurs de Tremosa em sona bé, m’agrada força, i no em preocupa gens que militi o deixi de fer-ho. De fet, tinc molt clar que el cap de llista d’un partit, hi militi o no, sempre es deu a les directrius de la seva direcció. Per tant, en aquest cas crec que tocava incidir menys en la seva independència i més en el programa que es vol tirar endavant amb Tremosa de diputat. A mi m’hagués agradat, per exemple, que ens expliquessin quines diferencies hi haurà amb el programa del diputat Guardans.

Amb militància o sense se suposa que a hores d’ara l’independent Tremosa ja té clar que els seus nous caps polítics tenen despatx al carrer Còrsega 333. És evident que la seva suposada independència l’haurà de deixar en stand-by mentre treballi per a la coalició.

dijous, 15 de gener de 2009

Nosaltres som els veritables responsables

Com a continuació pràctica sobre allò que dèiem ahir de les equivocacions electorals avui hi podem posar alguns noms concrets.

Ara toca criticar Saura. Cada dia que passa els catalans tenim nous motius de queixa, i són tantes coses que ja hem perdut el compte. Avui no en concretarem cap, que cadascú es quedi amb la que vulgui. Ara també toca criticar Mayol. Aquesta senyora, sortosament per a la resta de catalans, només la patim en clau barcelonina. Els seus dos darrers disbarats (utilitzant un mot suau només tracto de ser educat i respectuós) són els famosos arbrets de 214.000 euros i l’hotel de superluxe per a gossos i gats que vol construir-nos a tocar de Pedralbes. Uns equipaments, per cert, que no sé en quants euros estan pressupostats però que en pessetes sé de bona tinta que passen de llarg dels mil milions. Ara toca també criticar Álvarez pel que tots sabem i tenim al cap, que no és precisament el col·lapse d’aquest cap de setmana a Madrid (això ha estat poqueta cosa) sinó tot el que hem patit a Catalunya des de la seva presa de possessió com a ministra. O és que ja ho hem oblidat?

Però no ens enganyem, els responsables directes de que uns irresponsables accedeixin a un càrrec polític i segueixin ocupant-lo després de demostrar per activa i per passiva la seva incompetència són els caps de les diferents institucions que els hi paguen el sou, un souàs, per cert, que no es mereixen i que no hem d’oblidar que surt dels nostres impostos. Sovint em critiquen per anar-ho recordant regularment però crec que s’ha de fer. Els nostres impostos serveixen per pagar els sous de les persones competents però també els de les persones incompetents. Som així de generosos.

Per tant i en el cas de Saura, el responsable directe és José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya. En el cas de Mayol, el responsable directe és Jordi Hereu, alcalde de Barcelona. En el cas d’Álvarez, el responsable directe és José Luis Rodríguez Zapatero, president del govern d’Espanya.

Segurament ara hi haurà algú que pensarà: casualment tots tres són socialistes! És lògic que ho siguin si el partit socialista exerceix una mena de monopoli del poder en les tres institucions que diem. Ep, democràticament, això no ho discuteix ningú, s’ho han guanyat. Però fent una mica de brometa podríem dir que actualment ens trobem sota un règim democràtic de partit únic. L’exemple més emblemàtic és l’Ajuntament de Barcelona, trenta anys de govern socialista sense interrupcions.

Com a conclusió: la culpa és nostra ja que, evidentment, aquestes persones soles no hi han arribat. Per fer-ho han necessitat l’ajut dels nostres vots. Pensem-hi i si ens hem de quedar més tranquils flagel·lem-nos una mica. I la propera vegada que ens cridin a votar, sobretot, tinguem-ho ben present i actuem en conseqüència.

dimecres, 14 de gener de 2009

“El votant mai s’equivoca”. Voleu dir?

Després d’unes eleccions aquesta és la típica afirmació que amb posat molt seriós ens deixen anar a les primeres de canvi els grans experts en política. També solen expressar-se així els anomenats tertulians, uns suposats experts capaços d’opinar sobre qualsevol assumpte encara que, amb les seves afirmacions, sovint només demostren ser uns perfectes ignorants. Doncs bé, jo opino exactament el contrari; al meu entendre la frase és més falsa que un bitllet de sis euros. A veure si sóc capaç d’explicar-me.

Els votants som persones, oi? I les persones ens equivoquem, oi? I ho fem bastant sovint, oi? Dons bé, defensar que el votant no s’equivoca és tant com defensar que les persones no s’equivoquen. I al meu entendre defensar una cosa així és més aviat indefensable.

És evident que el votant s’equivoca més sovint del que seria desitjable. El votant s’equivoca molt. Segurament tots tenim ara mateix al cap més d’un exemple de les lamentables conseqüències de determinades equivocacions electorals. El que ja és més greu és que de vegades el votant repeteix la mateixa equivocació elecció rere elecció. Si no fos perquè sóc un demòcrata convençut això potser ja seria motiu per posar-ho en mans de la fiscalia.

El que també passa sovint és que l’elector s’equivoca sense saber-ho, sense ser-ne prou conscient; evidentment aquests, pobrets, no tenen cap culpa (a mi, pobret de mi, això també m’ha passat algun cop). També es dóna el cas força estès del que s’equivoca per militància, conscientment. Sap perfectament que els seus són uns sapastres però... són els seus. Aquest potser seria un cas per ser tractat per un bon professional de la psicologia.

Òbviament allò que no negaré és que, encara que hi hagi pel mig una flagrant equivocació electoral dels votants, el resultat de l’elecció és del tot legítim i democràticament inqüestionable. Així funciona la democràcia, el menys dolent dels sistemes polítics. Si t’equivoques a l'anar a votar saps que pots rectificar al cap de quatre anys i, mentrestant, molta paciència, molta til·la i creuar els dits tot esperant que els que hi has posat per error com a administradors d’una part dels teus diners no facin massa disbarats ni malifetes. I això sí, la propera vegada procura no tornar-te a equivocar.

dilluns, 12 de gener de 2009

Discriminació sexual socialment acceptada

M’ha fet gràcia veure que aquests dies molta gent s’ha vist capaç de criticar a la ministra del ¡capitán, mande firmes! pel seu original vestuari, el seu maquillatge i el seu cabell repentinat i lluent amb que es va presentar recentment a un acte oficial. En canvi, em sorprèn cada dia que ningú critiqui els caps visibles d’Esquerra per motius similars, vull dir per motius de vestuari. I per poc que ens hi fixem a fe de Déu que de motius per a la crítica sobre la peculiar forma de vestir de Carod i companyia no en falten. Aquelles corbates que no les trobaries ni rebuscant als encants, aquelles camises i aquelles americanes marronoses que a mi sempre em criden tant l’atenció. L’obsessió d’Esquerra pel color marró no l’he entès mai i per a mi és un misteri que aquest look no rebi crítiques i sí les rebi el de la senyora Chacón.

No és cap secret que la ministra de l’exèrcit no és sant de la meva devoció, i menys encara darrerament amb el seu silenci tan cridaner sobre el tema del finançament de Catalunya. No s’ha d’oblidar que la ministra va ser la cap de llista per Barcelona del partit que té la clau de la caixa dels diners dels catalans, un tema que és objecte de portada a la premsa pràcticament cada dia. Convindrem que amb les coses de menjar no s’hi juga però hi ha algú que darrerament sembla gaudir jugant-hi. I la ministra segueix sense dir aquesta boca és meva. Ara bé, d’aquí a criticar el seu vestuari només per ser una senyora em sembla que és fer-ne un gra massa.

El que passa és que una bona part de la nostra societat accepta amb naturalitat una certa discriminació sexual, almenys en determinats aspectes de la vida social. A casa nostra tenim determinats costums socials que al meu entendre són sexualment discriminatoris, tot i que tampoc sabria dir si són discriminatoris per la dona o per l’home.

Per exemple, per què quan et presenten a una parella heterosexual, si ets un home a la senyora l’has de petonejar i, en canvi, a la seva parella només li has d’encaixar la mà? I, en canvi, si ets una dona, toca petonejar als dos membres de la parella? Per què en saludar-se dos homes normalment es donen la mà i dues dones es petonegen? En definitiva, per què les dones, en general, no donen la mà sinó que més aviat tenen tendència a acostar els llavis i la galta a la cara del seu interlocutor? Ep, no critico les dones, al capdavall només fan allò que socialment sembla que s’ha de fer.

No voldria pas que d’aquestes preguntes innocents algú en tragués conclusions equivocades. Però com deia aquell, o todos moros o todos cristianos. Posats a triar, en les relacions socials jo quasi que m’inclinaria per generalitzar l’encaixada de mans, deixant per a les relacions familiars i d’amistat el tema de les petonejades que avui en dia tant s’estilen arreu.

divendres, 9 de gener de 2009

Ahir a Bilbao

Ahir a Bilbao el lehendakari Ibarretxe (EAJ-PNV), president d’Euskadi, així com el principal líder de l’oposició i ferm aspirant a substituir-lo, Patxi López (PSOE), van comparèixer a judici com a resultat d’una denuncia del PP per un suposat incompliment de la Ley de Partidos que, pel que sembla, entre altres estranyes i antidemocràtiques prohibicions, impedeix que els polítics parlin i es reuneixin amb segons qui.

Es comença fent una llei amb els peus, una llei que criminalitza actes estrictament polítics que en cap país del nostre entorn democràtic serien delicte, i s’acaba amb un episodi esperpèntic com el que va començar ahir. Una llei que per acabar-ho de complicar, convé recordar-ho, van tirar endavant conjuntament el partit dels denunciants (PP) i el partit dels denunciats (PSOE), todos a una.

Com a element paral·lel afegit a aquest sainet, els dirigents del PP, és a dir, els denunciants que pretenen veure tancats a la garjola als seus denunciats, diumenge passat encara van tenir la barra de declarar que, si fos necessari, donarien suport com a lehendakari al líder del PSOE, precisament aquell senyor al que volen veure una bona temporada endreçat a la presó.

Torno a repassar els antecedents del cas per si m’he perdut alguna peça bàsica d’aquest trencaclosques i no, la cosa va més o menys així com explico. Algú ho entén?

dimecres, 7 de gener de 2009

La data de les eleccions a Euskadi

Els socialistes espanyols s’han queixat en veu alta de que el president d’Euskadi hagi decidit celebrar les properes eleccions basques el primer de març. Els populars espanyols també, però en veu més baixa. La resta de partits em sembla que fins ara no han dit ni ase ni bèstia. L’inconvenient que hi troben els partits d’obediència espanyola és que el primer de març és també el dia fixat prèviament pel president socialista de Galícia per celebrar les eleccions gallegues. Quina casualitat! diran els uns. Casualitat buscada! diran els altres.

A veure, no havíem quedat que el president Ibarretxe és, per llei, qui té la potestat d’escollir la data de la jornada electoral? Doncs si és així, resulta evident que Ibarretxe escollirà la data que més li convingui a ell i al seu partit, no? O és que potser hi ha algun article de la llei electoral que digui que la data ha de ser la més convenient per l’oposició? O tal vegada està prohibit celebrar eleccions a Euskadi i a Galícia el mateix dia? Oi que no? Doncs què dimonis pretenen els socialistes espanyols? Pretenen potser que la data que esculli el PNV no sigui favorable al PNV sinó que beneficiï al PSOE? De veritat, molt més sovint del que seria desitjable els polítics es queixen sense motiu, només per queixar-se. I entenc que ells haurien de ser els primers en donar exemple a la ciutadania.

L’1 de març els bascos aniran a votar, i penso que ja són prou grans per saber què els convé al marge de que la data elegida pel seu president sigui més o menys convenient per a uns o per els altres.

Per cert, el PP ja ha dit que donarà suport com a lehendakari a Patxi López, líder del partit socialista. Per tant, els que tenien in mente votar PP poden votar directament PSOE i s'estalviaran feina; votin PP o votin PSOE els vots per escollir lehendakari aniran a parar a la mateixa persona. Al cap i a la fi a Euskadi ambdós partits defensen el mateix, i ja no se'n amaguen gens.

dilluns, 5 de gener de 2009

Il mio Capodanno: da San Cugatte a Tuixenti

(Nota preliminar. Ei! E, em retreies que amb la meva obsessió amb el tema del català que, insisteixo, almenys a Sarrià s’està perdent a marxes forçades, només demostro ser poc multiculti i cosmopolita. Dons apa, avui poso el títol en italià i no se’n parli més)

Vaig acabar i començar l’any a la populosa ciutat de Sant Cugat del Vallés. Ho és, de ciutat, des de fa trenta anys; abans, oficialment, només era una vila. Encara que pel que sembla és un lloc molt agradable per viure-hi a mi, francament, Sant Cugat m’agradava més abans, quan era un poble on tothom es coneixia.

El contrast que representa passar en poques hores de la ciutat de Sant Cugat al petit poble de Tuixent és tota una experiència. Situat a 150 km de Sarrià, amb poc més de cent habitants i a uns 1.200 m d’altitud, Tuixent es troba dins el Parc Natural del Cadí/Moixeró, a la comarca de l’Alt Urgell. Hi vaig anar per primer cop l’any 1991 i des de llavors hi he tornat unes dotze vegades, fins ara sempre a l’estiu.

Aquesta ha sigut la meva primera visita a Tuixent en ple hivern. Res a veure amb les anteriors. Ja una mica més amunt de Solsona, pujant cap al Port del Compte, la neu acumulada en aquell impressionant paisatge de muntanya anava augmentant fins a arribar a gruixos considerables a mida que la carretera s’anava enfilant. I fins a Tuixent la neu dipositada ja no ens va abandonar però, això sí, combinada a estones amb un sol quasi espatarrant. I un trànsit pràcticament inexistent ja que al matí del primer de gener la gent acostuma a dormir.

No faré massa propaganda de Tuixent. Crec que no convé que es massifiqui, que hi vagi massa gent. La justa i prou perquè els seus habitants puguin continuar vivint amb dignitat però sense perdre la tranquil·litat de la que gaudeixen ara. És aquell just equilibri que no sempre s’acaba trobant. Si a Tuixent passés el que ha passat a Sant Cugat no hi ha dubte que en alguns aspectes s’augmentaria la qualitat de vida però també acabaria perdent una bona part del seu encant.

Si aneu algun dia a Tuixent i penseu quedar-vos a dinar us recomano d’anar a Cal Gabriel. Això no és una crítica gastronòmica i per tant no entrarem en detalls, però us asseguro que val molt la pena, en tots els sentits. I tots vol dir tots: l'entorn, la decoració, la simpatia de la Montserrat, el savoir faire del Llorenç a la cuina, la qualitat honesta dels productes i, tot plegat, combinat amb una certa moderació en els preus.

Una curiositat: em van explicar que la majoria dels habitants de Tuixent sempre ha defensat que aquest és el nom del seu poble. Però al poc temps d’arribar el primer tripartit al poder, la Generalitat de Catalunya, un cop més mal assessorada, va resoldre que, a partir d’aleshores, el poble de Tuixent s’havia de dir Tuixén, i així surt escrit a la majoria dels documents oficials (no a tots). Qui té raó? Evidentment qui té la raó és el poble de Tuixent. I qui no la té i a més a més fa el ridícul és el govern de la Generalitat. Però ja no ve d’una, oi?

dijous, 1 de gener de 2009

Rècord: primer post de l’any 2009

Són les dotze i un minut de la nit de cap d’any. Ja som al 2009. Ara no sóc a Sarrià sinó a una població de l’altra banda de la serra de Collserola que, entre altres característiques, té fama de ser la ciutat amb l'índex de natalitat més alt de tot Catalunya, i també de l'estat espanyol.

Per sort, aquí hi ha connexió wi-fi a dojo i puc estar connectat a la xarxa. Amb la mà esquerra m’estic menjant el raïm (prèviament pelat i desempinyolat, més que res per no ennuegar-me) i amb la dreta estic escrivint el meu primer post de l’any que no és cap altre que aquest que esteu llegint.

Estic segur que més d’un dels lectors d’aquest blog ha pensat: mira el Miquel, ja se’ns ha enganxat a la xarxa, ja no pot deixar de blogejar ni tan sols la nit de cap d’any. Oi que sí?

Doncs bé, tot això que a algú li pot semblar una exageració pot donar-se perfectament a la realitat, més o menys tal com ho explico. Conec gent que ja no desconnecta mai d’internet, hi són sempre i en directe.

Però aquest d’avui pot ser també un relat de ficció ja que els blogs tenen la possibilitat de ser programats anticipadament; aquest post el puc haver escrit fa hores o dies, amb instruccions de que es publiqui a les 00:01 de l’1 de gener del 2009.

En qualsevol cas, El radar de Sarrià us desitja un bon any!