.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dissabte, 28 de febrer de 2009

De cara a demà

Algú m’ha dit que de cara a demà no m’he mullat prou. Doncs bé, jo crec que sí que m’he mullat però em mullaré una mica més. No gaire més ja que avui és jornada de reflexió i no voldria pas incomplir la llei que prohibeix als mitjans de comunicació fer propaganda electoral. Encara que tampoc sé si aquesta llei contempla la casuística dels bogs com a mitjans de comunicació. Que ningú dubta que ho són.

La meva posició és més clara que l’aigua. De cara a les eleccions de demà a Euskadi i Galícia, jo voldria que acabés governant la llista més votada, fos la que fos. En altres paraules, m’agradaria que governessin els guanyadors de les eleccions. És això demanar massa? Crec que no ho és. Així com no m’agrada gens l’aliança de perdedors que governa Catalunya des de fa uns quants anys, tot i tenir una legitimitat que ningú els nega, tampoc m’agradaria que acabés passant una cosa similar en aquells territoris. Per tant, tal com jo ho veig, si a Galícia guanya el PP aquest partit hauria de formar govern, i si a Euskadi guanya el PNV el mateix, mitjançant els pactes que fossin necessaris per aconseguir majories parlamentàries. Estic convençut que en política no hi ha pactes impossibles.

Dit això, què penso que passarà? Passarà que, dissortadament, si PSOE i PP sumen, aquests partits pactaran per governar ells a Euskadi, encara que el PNV guanyi les eleccions. I a Galícia, si PSOE i BNG sumen tornaran a pactar, encara que el PP guanyi les eleccions. Són les conseqüències de les distorsions d’un sistema democràtic imperfecte que permet governar legalment als perdedors d’unes eleccions.

divendres, 27 de febrer de 2009

Pigs

En anglès, pigs és el plural del mot pig, que vol dir porc. Però utilitzat de forma pejorativa, amb aquest nom també es coneix el grup dels quatre països del sud de la Unió Europea, aquells que sempre s’han considerat més desgraciats econòmicament parlant. Pigs és l’acrònim format per les inicials, en la seva denominació anglesa, de Portugal, Italy, Greece i Spain.

Evidentment després de les darreres ampliacions de l’UE cap a l’est, els països més pobres han passat a ser uns altres. Això però no treu que la premsa anglosaxona segueixi utilitzant aquest terme insultant per referir-se a nosaltres. És allò d’agafar la fama de desgraciat i la dificultat que se’t presenta després per canviar-ho.

Doncs bé, com que ara ja no som els més pobres, en pocs anys passarem de cobrar una pastarrufa important de l’UE a pagar a l’UE, és a dir, a ser-ne contribuents nets. Els que llavors cobraran de valent seran Romania, Bulgària, etc. Però m’atreviria a dir que els anglesos que són molt seus seguiran anomenant-nos pigs a nosaltres.

A nosaltres els catalans això no ens ve gens de nou, i en aquest sentit anem més entrenats que la resta dels contribuents de l’estat espanyol. Aquí pagues de valent i encara t’insulten. Ja m’agradarà veure com s’ho agafen els espanyols això de ser contribuents nets de l’UE i a sobre que els diguin que són uns porcs.

Potser llavors començaran a entendre quelcom que sentim els catalans des de temps immemorials. O potser no. Una cosa, però, és clara. El nombre d’euroescèptics espanyols augmentarà a mesura que se n’adonin que això de ser europeus costa molts diners, de la mateixa manera que, per motius molt similars, l’escepticisme amb Espanya té cada dia més adeptes entre els catalans.

I per evitar malentesos, visc(a) Europa!

dimecres, 25 de febrer de 2009

Les afilades tisores de Caamaño

Fran Caamaño és el substitut de Bermejo al capdavant del Ministerio de Justicia d’Espanya. M’han sorprès les alabances que, pel seu tarannà dialogant, els polítics d’aquí han fet del nou ministre. Ens posen com a exemple la seva intervenció en la duríssima retallada a que va ser sotmès a Madrid l’Estatut de Catalunya. Fem memòria. Després de múltiples baixades de pantalons el primer projecte de l’Estatut va ser aprovat pel noranta per cent dels diputats del Parlament. Un cop aprovat tots els caps polítics van fer públicament un brindis per demostrar la seva satisfacció per la feina ben feta. Doncs bé, o ens van enganyar o anaven tots equivocats. Només dos dies després el senyor Montilla ja parlava d'unes necessàries noves retallades sobre aquell text que tant havia costat de parir. Molts van criticar-lo però Montilla tenia raó. Així, la segona gran retallada de l’Estatut va fer-se en l’etapa madrilenya de la negociació on, com dèiem abans, hi va intervenir molt decisivament l’ara nou ministre. Es va dir que aquella retallada afectava a més del cinquanta per cent del text sorgit del Parc de la Ciutadella. Del tarannà dialogant de Caamaño no en dubto però la retallada va ser de les que fan història. Ara l’Estatut es troba novament el quiròfan per a una molt previsible nova amputació, en aquest cas a càrrec dels cirurgians del Tribunal Constitucional. Doncs bé, vist tot això no sé a què ve tota aquesta alegria pel nomenament de Caamaño. Que el seu tarannà és millor que el del seu antecessor? D’això n’estic segur. Però molts semblen haver oblidat l’eficàcia de les afilades tisores de Caamaño.

dimarts, 24 de febrer de 2009

Don Mariano plega

Alguns diuen que ha dimitit i altres que l’han fet fora. Formalment marxa ell per iniciativa pròpia però la veritat no la sabrem mai. El fet és que en un país com el nostre on, per més motius que hi hagi per fer-ho, els polítics s’enganxen amb Araldit a la poltrona del càrrec i no pleguen ni per casualitat, ahir es va produir una rara excepció a aquesta regla. El ministre caçador Don Mariano finalment ho deixa. Francament no m’ho esperava però crec que és una bona notícia. L’únic retret que se li pot fer (a ell mateix si és ell qui marxa, o al seu cap Zapatero si és que l’ha hagut d’ajudar a marxar) és que ho fa una mica tard. Darrerament ha provocat un desgast al seu partit que s’hagués pogut evitar. I és que aquestes coses, si passen pocs dies abans d’unes eleccions poden tenir la seva incidència en el vot de la gent. No veig clar, electoralment parlant, a qui pot beneficiar i a qui pot perjudicar, sis dies abans de les eleccions gallegues, la sortida del govern d’aquest senyor tan prepotent. Aquest és un tema que deixo pels experts. En canvi, veig més clar que l’aigua que la decisió de Zapatero de posar-hi al seu lloc a un senyor gallec no sembla gens casual. D’això se’n diu intentar treure profit de les adversitats. Però m’oloro que amb un nou ministre gallec i tot diumenge a Galícia tornarà a guanyar el PP. Per cert, a la roda de premsa convocada per informar de la seva dimissió el ministre s’ha oblidat d’un petit detall: no ha reconegut el seu error i, evidentment, tampoc ha demanat cap mena de disculpes. Genio y figura.

dilluns, 23 de febrer de 2009

La Catalunya ignorant i el govern que es mereix

No cal ser del ram del pa per saber que d’un llonguet no en surt un pa de quilo. Ni cal esforçar-se gaire per concloure que d’un país amb majoria d’ignorants difícilment en sortiran governs massa brillants.

Segons el darrer baròmetre del CEO, una mica més del cinquanta per cent dels catalans no saben quins partits componen el tripartit. Es tracta d’una dada prou significativa del nivell cultural en què ens movem, i a la vegada intueixo que és una excel·lent notícia pels nostres polítics, que saben que la ignorància generalitzada de la ciutadania els facilita molt la seva feina.

Dedueixo que aquests ciutadans tampoc saben quins partits formen part de l‘oposició. Vaig encara una mica més enllà i m’atreveixo a dir que potser tampoc tenen massa costum d’anar a votar quan toca. M’imagino que aquesta meitat de la nostra societat és la que no només viu al marge de la política sinó també de moltes altres coses, per exemple dels mitjans de comunicació. Segurament es limiten a una revista d’aquelles de molta foto i poca lletra i algun diari esportiu, i para de comptar. Possiblement el motiu de la seva ignorància té a veure amb la manca de consciència sobre el fet que la política, encara que no els agradi, també la paguen ells. Tot plegat forma part de la mateixa ignorància.

Però si fossin conscients que tot això de la política es paga amb els seus propis diners potser s’ho mirarien amb uns altres ulls. I tal vegada tots seríem més exigents del que som ara amb els administradors de la cosa pública. I tothom sabria quins partits componen el tripartit per tal de no votar-los en cas de desacord amb el que fa aquest govern, o de tornar-los a votar si la seva gestió la considerem satisfactòria. Hi ha gent per tot, també per equivocar-se.

D’un temps ençà tinc la sensació que els catalans anem mig enganyats per la vida. Enganyats pels nostres governants, sí, però també per nosaltres mateixos. Si parlem dels diners que ens manquen és evident que els nostres veïns de l’oest en tenen una bona part de la culpa. D’això no crec que en dubti ningú mitjanament informat. Però si som honestos amb nosaltres mateixos haurem d’acceptar que el problema també el tenim a casa. No tot és culpa del veí.

Faig una mica de pedagogia i encapçalo aquest article amb la foto dels caps visibles del tripartit, tan desconeguts per la majoria dels catalans. Si els coneix més gent potser el proper baròmetre ens sortirà una mica més presentable. El senyor que apareix al mig de la foto (fets, no paraules) exerceix de president però depèn dels altres dos. El del bigoti és, ara ja sí, vicepresident del govern, després d’apropiar-se indegudament d’aquest càrrec durant dos anys. Aquest petit detall ja ens diu molt de la seva peculiar personalitat. I l’altre és el dels vuitanta per hora per l’autopista i altres bestieses per l’estil; no cal afegir res més. Tot i que aquest govern té tota la legitimitat és bo recordar que cap d’aquests partits va guanyar les darreres eleccions.

dissabte, 21 de febrer de 2009

Pla Bolonya per a no experts

Aquesta nota no va dirigida els experts. Va dirigida al 99.99 per cent de la societat catalana que no som experts. Fa dies em van demanar si seria capaç de escriure una cosa molt curteta que no es fes pesada sobre el famós Pla Bolonya, un assumpte del que se’n parla sovint però que molt pocs a banda del 0.01 per cent d’experts saben de què va realment. S’ha escrit tant sobre el tema que no saps per on començar, i alguns com jo mateix no hem estat capaços de separar el gra de la palla per fer-nos una idea resum. He buscat aquí i allà quelcom curtet i només he trobat aquest xiste d’en Forges. Potser us traurà de dubtes o potser no però almenys la meva bona voluntat hi és.

dijous, 19 de febrer de 2009

Tot queda enregistrat i no tothom n’és conscient

Diuen els entesos que en l’univers d’internet estem tots fitxats, però segurament no tots els que hi intervenim en som prou conscients i penso que seria bo que tothom n’estigués assabentat. Jo no sóc cap expert però explicaré el poc que sé.

Es pot saber qui fa un blog encara que el faci de forma anònima, i de la mateixa manera es pot saber qui hi ha al darrere d’un comentari deixat en un blog, encara que es tracti d’un comentari anònim. Només pel fet d’entrar a la xarxa un ja deixa prou pistes per poder ser degudament identificat.

Al nostre país no sé com funciona doncs no ho he provat mai però no fa gaire, a Itàlia, vaig haver de connectar-me a internet des d’un locutori públic i abans em vaig haver d’identificar amb el passaport. Allà quedava constància de l’hora d’inici i del final de la meva connexió, i quedava tot enregistrat en una fitxa.

Segons la meva experiència particular, quan es deixa un comentari en un blog dels que permeten deixar-ne, que no són tots però sí la majoria, es poden donar aquestes cinc possibilitats:

1) que el comentari surti publicat automàticament, és a dir, sense passar una censura prèvia per part de l’amo del blog, allò que alguns han batejat càndidament com a moderació de comentaris. Així es gestionen, per exemple, els comentaris del blog que esteu llegint.

2) que el comentari no surti publicat fins que l’amo del blog l’hagi sotmès a la seva prèvia aprovació. Passa força sovint.

3) que el comentari sigui censurat per l’amo del blog i no surti publicat. Passa poc però passa.

4) que el comentari que ja ha sortit publicat (amb o sense censura prèvia) sigui esborrat posteriorment per l’amo del blog. Passa poc però passa.

5) que el comentari que ja ha sortit publicat (amb o sense censura prèvia) sigui esborrat posteriorment pel propi autor del comentari. Passa alguna vegada.

El que potser molta gent ignora és que si un s’ha subscrit a rebre els comentaris de determinat blog (aquesta és una possibilitat a l’abast de tothom) els rep tots automàticament per correu electrònic excepte en el cas 3. En els altres quatre casos els comentaris arriben sempre al subscriptor, encara que s’acabin esborrant del blog. Explico tot això perquè potser hi ha qui pensa que esborrant comentaris que ja han estat publicats, ni que només hagin vist la llum durat uns pocs segons, ja no en queda cap rastre. Doncs allò que dèiem abans, queden totes les pistes.

Tal vegada aquestes notes pensades per a usuaris no experts serviran perquè tots plegats ens ho pensem dues vegades abans d’escriure segons què a segons on. Ens agradi o no el big brother ens vigila sempre, i ho fa d’una manera sofisticada i discreta alhora, però cada dia més efectiva.

dimarts, 17 de febrer de 2009

Luis Herrero i Raül Romeva, eurodiputats

Encara que la premsa no n’ha parlat gaire crec que convé comentar-ho per tal que la gent ho sàpiga. No em refereixo al lamentable episodi de l’expulsió de Veneçuela del diputat Herrero (PP), que d’això ja se n’ha parlat força, sinó a l’intent de justificar-la per part del diputat Romeva (ICV), en unes desafortunades declaracions que han passat bastant desapercebudes.

Els fets. La setmana passada el president Chávez de Veneçuela va ordenar l’expulsió immediata del país, sense contemplacions, de l'eurodiputat del PP Luis Herrero. La policia el va anar a buscar al seu hotel de Caracas, el van ficar de males maneres en un vehicle, el van traslladar a l’aeroport i el van embarcar en el primer avió que sortia del país, concretament amb destinació Brasil. Evidentment tot això sense donar-li cap explicació i sense ni tan sols permetre que Herrero pogués recollir el seu equipatge de l’habitació del hotel.

El motiu esgrimit posteriorment per les autoritats veneçolanes és que Herrero va gosar donar la seva opinió en uns termes que no els va agradar. Cap sorpresa, Veneçuela està agafant una deriva dictatorial i aquestes coses passen i seran cada dia més habituals. No ens hauria de sorprendre.

Acte seguit Raül Romeva, que també és eurodiputat però d’un altre partit (ICV), va fer dues coses lletges. La primera per omissió, no solidaritzar-se amb el seu col·lega del Parlament Europeu pel maltractament al que va ser sotmès pel sol fet d’opinar. Si el perjudicat hagués estat ell mateix crec que Herrero s’hi hagués solidaritzat. La segona i al meu entendre més greu, justificar la seva expulsió amb arguments tan puerils com el “dret d’admissió”, el fet que Herrero “no és la primera vegada que expressa aquest tipus d’opinions” i “que no són casuals”. Al capdavall el que va dir Herrero és quelcom que cada dia diu més gent. Que Chávez va camí d’esdevenir un dictador i que Veneçuela va camí d’esdevenir una dictadura. Això és un fet, això ho veu tothom que sàpiga i vulgui mirar una mica més enllà de la punta del nas.

L’eurodiputat Romeva una de dues: o va tenir un mal moment (tothom es pot equivocar), passat el qual s’hauria de disculpar públicament, o està justificant aquesta mena d’abusos contra la llibertat d’expressió tan propis dels règims no democràtics. Encara que de vegades no puc evitar plantejar-me que potser a certs polítics de certs partits en el fons del fons allò que els atrau de veritat són els règims dictatorials.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Ser de dretes i votar al PSUC (o a ICV)

Feia temps que estava molt malalt i finalment, divendres passat, va morir Antoni Farrés, que havia estat alcalde de Sabadell durant vint anys, del 1979 al 1999. Farrés era un bon alcalde i molts sabadellencs van tenir un disgust quan fa deu anys va deixar la política municipal per dedicar-se a altres activitats. L’excel·lent valoració de Farrés com alcalde i com a persona era una opinió compartida per gent d’esquerres, gent de dretes i també per aquells que normalment es declaren apolítics però que són, per entendre’ns, gent d’ordre.

Farrés era d’un partit polític d’esquerres, però el seu és un exemple clar de que no sempre es vota el partit sinó que de vegades es vota la persona al marge del partit. No és cap secret que la relació de Farrés amb el seu partit sovint grinyolava fins al punt que va acabar abandonant discretament la seva militància. Farrés anava per lliure i tothom sap que la gent que va massa per lliure resulta incòmoda, i especialment no agrada gens als politburós dels partits.

Durant l’època que Farrés feia d’alcalde jo anava bastant sovint a Sabadell per temes de feina. Allà tractava amb gent de dretes de tota la vida que et reconeixien amb orgull el seu vot al senyor Farrés. La majoria de sabadellencs estaven encantats de tenir una persona tan valuosa com alcalde. Llavors no era gens difícil trobar-te, per exemple, amb votants convençuts del PP que votaven sempre PP... menys a les municipals. A les municipals votaven al senyor Farrés. Estic segur que si Farrés s’hagués presentat en una altra llista política hagués tret uns resultats similars, és a dir majoria absoluta.

La idea de viure en un lloc on es vota a la persona i no al partit sempre m’ha seduït. Ho veig com un acostament de la política al ciutadà, una certa humanització de la cosa pública. A Sabadell, dissortadament, això ara ja no passa. És una circumstància que només es dóna molt de tant en tant, normalment en llocs petits. En aquest sentit Sabadell va ser durant vint anys una excepció.

Però posats a fer-li un retret i des de la meva postura favorable a la limitació de mandats, a mi m’hagués agradat que després dels seus primers vuit anys com alcalde se n’hagués agafat quatre de descans, abans de tornar-hi. Vull pensar que algun dia s’imposarà la sensatesa de fer una llei que prohibeixi estar-se més de dos mandats seguits en un càrrec públic, sense excepcions. A la cada dia menys democràtica Veneçuela de Chávez ara volen fer justament el contrari, eliminar aquesta prohibició, i això em reforça la idea que la meva postura no està gens desencaminada.

Veient el que ens envolta som molts els que trobarem a faltar l’Antoni Farrés, un bon alcalde i, pel que diu tothom, un home d’una honestedat més que provada. Una rara avis de la política catalana dels darrers trenta anys. Que n’aprenguin!

divendres, 13 de febrer de 2009

Espanya, una justícia massa polititzada

Tinc molt clara la diferència que hi ha entre un terrorista que només mereix el rebuig social i tot el pes de la llei, i un independentista amb el que hi pots estar d’acord o no però que és mereixedor de tots els meus respectes. En altres paraules, alguns pensem que qui pretén per vies democràtiques passar comptes directament amb Brussel·les prescindint dels actuals peatges espanyols no és per això un delinqüent. Relacionat amb aquestes coses, avui em proposo comentar quelcom inexplicable en una societat democràtica.

Ara resulta que a instàncies del govern d’Espanya, els tribunals espanyols han decidit finalment deixar una part important de la societat basca sense la possibilitat de poder estar representada per determinats partits polítics. Emparats en una llei al meu entendre antidemocràtica, una llei que, no ho oblidem, es troba encara pendent de recurs davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, els jutges espanyols han decidit tirar pel dret, fer-ne una interpretació absolutament restrictiva i anul·lar determinades llistes electorals amb arguments legals més que dubtosos. És a dir, per motius polítics i aplicant les mateixes lleis, ara tocava fer exactament el contrari d’allò que els mateixos tribunals van decidir en les eleccions anteriors. Abans sí i ara no, i sense ni posar-se vermells. D’això se’n podria dir polititzar la justícia, o aplicar la llei amb criteris polítics.

Les llistes ara prohibides són les d’unes opcions polítiques que donen suport a l’independentisme d’Euskadi per la via estrictament democràtica i, òbviament, sense predicar cap mena de violència. Sí, sense violència, i la prova és que no han imputat cap delicte als membres d’aquestes llistes, tots ells perfectament identificats. I si no ho han fet és que no hi veuen delicte ni delinqüents.

Els jutges espanyols han optat per la via matussera, tractant d’anul·lar determinades idees polítiques mitjançant la prohibició de que aquestes se sotmetin a votació dels ciutadans. El resultat pràctic d’aquesta anul·lació de llistes és que estadísticament parlant resultarà que, a partir de les properes eleccions, a Euskadi el suport oficial a l’independentisme baixarà de manera estrepitosa. Però com que encara que alguns ho intenten les idees no es poden prohibir, evidentment els independentistes seguiran existint, diguin el que diguin els resultats electorals del primer de març.

El plantejament que fan les institucions espanyoles (legislatiu, executiu i judicial, todos a una) només és una manera una mica barroera de fer-se elles mateixes trampes al solitari. Segurament pensen que si s’impedeix votar determinades opcions independentistes automàticament desapareixerà el problema de l’independentisme. Però qualsevol persona amb dos dits de front veu que van errats; almenys algunes persones ho veiem així.

Abans d’acabar i consideracions ètiques i morals al marge, algú em pot dir quin article concret de quina llei espanyola obliga a condemnar els actes terroristes? Ho dic perquè molt relacionat amb el tema d’avui sovint es diu que tal individu o tal organització política han de ser objecte de càstig exemplar per no condemnar expressament quelcom que, al meu entendre, cap llei t’obliga a condemnar. I repeteixo, faig aquesta pregunta deixant de banda qualsevol altra consideració. Avui parlem només de lleis i de la seva discrecional aplicació seguint uns criteris polítics canviants.

dimecres, 11 de febrer de 2009

La cultura de l’esforç

Fa pocs dies el ministre del govern espanyol Celestino Corbacho va dir que programes del tipus Gran Hermano i similars s’haurien de prohibir perquè no fomenten la cultura de l’esforç. De fet el que va dir Corbacho és que “no estic dient que s’hagin de prohibir però s’haurien de prohibir”. Encara que se l’entén perfectament podríem concloure que l’expressió oral sembla que no està entre les virtuts més destacades del senyor ministre.

Discrepo amb ell sobre la seva idea de prohibició tot i que coincideixo amb la seva queixa sobre la manca de la cultura de l’esforç, una lamentable realitat que està cada dia més estesa en la nostra societat. Crec que tenim motius sobrats per queixar-nos d’aquest càncer social que ens envolta i que condiciona molt negativament el futur del nostre país.

Confesso que no he vist mai aquest programa que tant preocupa el ministre. Però tot i no haver-lo vist tinc molt clara la meva postura al respecte. Aquests programes no s’han de prohibir. De fet vaig una mica més lluny. Crec que no s’hauria de prohibir cap programa de televisió. Si algú pensa que determinats programes no compleixen amb la legalitat vigent sempre té l’opció de presentar denúncia i la judicatura ja prendrà les mesures que calguin, suposant que se n’hagi de prendre alguna.

Això sí, estaria encantat de viure en un país lliure on no existissin aquesta mena de subproductes. Això voldria dir que seria un lloc on no hi hauria demanda potencial de brossa televisiva i, per tant, vull pensar que la qualitat humana d’aquella idíl·lica societat seria bastant millor que la nostra. I segur que la cultura de l’esforç hi seria molt més present.

dilluns, 9 de febrer de 2009

No tot és culpa de la crisi

Divendres tornava a Barcelona des de l’aeroport i vaig experimentar per primera vegada l’estranya sensació de conduir entre un bosc de senyals contradictòries de limitació de velocitat, unes d’estàtiques amb un límit fix de 80 i unes altres de dinàmiques amb uns límits capritxosament variables, sempre a la baixa. I tot plegat combinat amb una sèrie de radars que anaven fotografiant els incauts que encara tenen la precaució de fixar-se només en el cotxe del davant en comptes d’oblidar-se una mica del trànsit i alçar la vista cap als panells que indiquen unes velocitats quasi de tartana.

S’ha d’estar molt alerta amb el trànsit, d’acord. Però ningú negarà que també s’ha de pensar en la butxaca, i més en temps de crisi com ara. Uns pocs conductors tenen ja l’habilitat d’utilitzar un ull per mirar endavant i l’altre per vigilar els capritxosos panells lluminosos, cobrint així totes les expectatives de perill, el perill de patir un accident i el perill de que en Saura t’alleugeri la cartera i de passada t’esgarrapi uns quants punts del carnet. Jo encara no sóc capaç de fer-ho però segur que també n’aprendré.

Parlo concretament del tram que hi ha entre la sortida de l’aeroport i la plaça Cerdà. Parlo evidentment de la primera imatge que rep un visitant quan arriba a Barcelona. Fins fa poc tot aquell tram estava limitat a 80. Divendres començava amb els 80 de sempre i aviat va aparèixer un 70, i després va anar baixant fins a quedar-se en els ridículs 40 per hora. No és cap broma, velocitat màxima de 40 per hora entre un trànsit fluid i sense embussos ni retencions. Feia temps que no experimentava aquesta sensació d’estar fent el ridícul circulant a pas de tortuga per una via d’entre tres i quatre carrils.

I tot això pel capritx d’uns polítics que se’ls hauria d’haver enviat cap a casa fa temps, com a mínim per la seva manifesta incompetència, i sense cap agraïment pels serveis prestats. Als insostenibles arbres de Nadal a pedal i al caríssim hotel per a gossos que volen fer a Pedralbes ara s’hi afegeix el retorn a la velocitat de les tartanes dels nostres avis. I això que només estem parlant dels seus invents més recents. El dia que es faci el balanç global de la seva gestió n’hi haurà per llogar-hi cadires.

I després alguns polítics encara es queixen que les empreses estrangeres no només han deixat d’invertir a Catalunya sinó que van tancant i marxant, la majoria sense fer massa soroll, cap a altres indrets més acollidors. No tot el que ens passa aquí és culpa de la famosa crisi.

diumenge, 8 de febrer de 2009

Quatre-cents

Fa quasi disset mesos vaig obrir aquest blog sense ni imaginar-me quina seria la seva durada. Vaig triar un nom, vaig buscar una plataforma senzilla (blogger) i el vaig obrir sense pensar-m’ho gaire. Si el comptador automàtic d’aquest blog diu la veritat, i no tinc perquè dubtar-ho, aquest post que esteu llegint és el número quatre-cents des que al setembre de l’any 2007 vaig obrir aquesta finestreta virtual. Déu n’hi do! Encara que mirat dia a dia un no se n’adona gaire de l’esforç que hi ha dedicat, vist ara en conjunt és una feinada més que respectable.

divendres, 6 de febrer de 2009

Millor no dir res que dir segons què

Què se suposa que hauria de fer un blogaire com jo quan un dia no té res a dir però a la vegada li sembla que no es pot estar de penjar alguna cosa nova al blog? Fins ara això no m’ho havia plantejat mai ja que sempre tinc coses per comentar. Avui, però, és el primer cop que m’ho plantejo. No perquè no tingui temes en cartera, que en tinc bastants, sinó perquè no tinc prou ganes de posar-m’hi i desenvolupar una cosa que quedi més o menys decent, ni que només sigui a ulls de l’autor.

Però encara que em faig públicament la pregunta tinc la resposta teòrica molt clara. Abans de dir segons què, o d’escriure per escriure, millor quedar-se quiet, no dir res i tal dia farà un any. Crec que és una bona teoria, un bon consell. El que no vol dir que sigui fàcil de seguir, i la prova és que ja porto dos paràgrafs.

Què se suposa que hauria de fer un polític en unes circumstàncies similars? Aplicant el sentit comú, que com tothom sap està poc estès entre l’anomenada classe política, m’imagino que com a plantejament teòric un polític hauria de fer més o menys el mateix. Callar. Però a la pràctica, què fa? Normalment fa exactament el contrari. És a dir, fa allò que estic fent jo ara mateix a l'escriure aquestes ratlles.

Per què ho explico tot això? Ahir vaig tornar a fer carretera i escoltava la ràdio. Diferents emissores de tots colors, m’agrada escoltar-ho tot i passar d’una a l’altra. Al vespre llegia els diaris amb ulls més crítics que de costum i me n’adonava de la quantitat de brossa intel·lectual que tant a la ràdio com als diaris hi havia en forma de declaracions de polítics que, ben mirat, o no m’aportaven res o només deien bajanades. No entraré en detalls, parlo de polítics de tot l’arc parlamentari; es veu que això s’encomana.

Una de les coses que hauríem d’aprendre, tant els blogaires com els polítics, és a saber prendre la decisió de callar quan no hi ha gaire cosa a dir, demostrant que el silenci no sempre està renyit amb la intel·ligència. Però és un aprenentatge que no és gens fàcil, almenys no ho és per a mi. Aquí en teniu una nova prova.

dimecres, 4 de febrer de 2009

El tramvia per la Diagonal i els gossos a Pedralbes

Aquests senyors tan simpàtics que fa trenta anys governen Barcelona tenen ara en projecte una reforma urbanística de la Diagonal en la que el tramvia hi jugarà un paper molt important. Per conèixer l’opinió de la ciutadania sobre el projecte volen muntar una consulta popular, la primera que s’organitza a nivell de ciutat si la meva memòria no em falla. No queda clar si la consulta serà vinculant o no ho serà, però pretenen que els barcelonins hi diguem la nostra. Aquesta gent, quins detalls!

Doncs bé, m’han assegurat que la decisió de fer passar el tramvia per la Diagonal ja està presa i amb aquesta consulta potser només ens deixaran opinar sobre el color de les papereres i poca cosa més. O bé la consulta serà només com una enquesta sense caràcter vinculant.

No queden clares, per tant, quines són les veritables intencions del senyor Martí i companyia amb aquesta consulta popular. Em permeto aclarir als lectors de comarques que no seguiu de prop la vida política de la capital que Carles Martí és l’home fort del partit a la ciutat de Barcelona, i també l’home fort del partit a l’ajuntament. El partit és el partit que mana arreu. Queda per tant aclarit el paper que juga cadascú.

Hi ha el senyor Hereu, sí, que exerceix el paper institucional d’alcalde, però qui mana a l’ajuntament és el senyor Martí, evidentment amb el permís dels seus socis comunistes, verds i alternatius. La colla de la senyora Mayol, per entendre’ns. Sí, sí, la promotora d’un hotel de luxe per a gossos a Pedralbes que l’altre dia, per justificar la seva extravagant proposta, va gosar comparar els gossos amb els nens dient que el cost per plaça hotelera de gos estava una mica per sota del cost per plaça escolar de nen. I es va quedar tan ample. I l’alcalde Hereu com si sentís ploure. I el senyor Martí mirant cap a una altra banda. I la majoria dels barcelonins prenent til·la a dojo i preguntant-nos què hem fet per haver d’aguantar tot això.

Jo no sé si aniré a votar. En qualsevol cas entenc que abans, posats a promoure consultes populars, com a resident del districte se m’hauria de permetre votar, amb caràcter vinculant, sobre si s’ha de fer l’hotel per a gossos a Pedralbes o no s’ha de fer. I és que és evident que no s’ha de fer. Però això ho veu tothom menys la senyora Mayol. És evident que el senyor Hereu també ho veu, però fa el murri per allò dels equilibris i els pactes; no s’ha d’oblidar que el senyor Hereu governa en minoria. I el seu govern en precari depèn dels capritxos de la senyora Mayol.

dimarts, 3 de febrer de 2009

dilluns, 2 de febrer de 2009

Potser això no ho llegirà ningú

Una eina de can google anomenada analytics, que molt de tant en tant em miro per tenir una idea de l’evolució del número de visitants d’aquest blog i altres detalls estadístics, em diu ara que a partir del dia de Reis els visitants d’aquest blog van baixar de sobte fins a la xifra de... zero, i amb aquesta xifra tan rodona m’he mantingut fins al dia d’avui. No és cap broma. Segons analytics des de fa quasi un mes el radar no té cap visitant. Cap ni un. Zero lectors.

Però com que sé del cert que encara em llegeix algú i per altra banda tothom t’avisa que no tot el que es diu a la xarxa és veritat, he demanat l’ajut tècnic d’un que hi entén perquè m’expliqui què pot haver passat i com posar-hi remei. No és que m’amoïni gaire que em visiti menys gent però em resisteixo a acceptar que d’un dia per l’altre, de sobte, m’hagi quedat sense lectors. Seria molt estrany ja que a mitjans de desembre, l’última vegada que ho vaig mirar, aquest blog passava amb escreix de les cent visites diàries, que no és gaire però que és bastant més que zero.

Resulta que al voltant de Reis vaig potinejar una mica el blog fent proves amb altres formats tot i que, al final, el vaig tornar a deixar tal com el tenia. En algun moment em devia passar per alt de clicar alguna cosa i aquest oblit o error m’hauria desactivat l’analytics. Ara, després de remenar les tripes del blog durant una bona estona sembla ser que finalment el problema pot haver quedat solucionat, encara que per estar-ne segur m’hauré d’esperar un parell de dies. Mentrestant, fins que no tingui la confirmació que encara mantinc una certa clientela, crec que és millor que no em creï falses expectatives escrivint coses que potser no llegirà ningú.

Explico aquestes misèries perquè sé que bastants dels lectors d’aquest blog són a la vegada blogaires, i això que m’ha passat a mi els podria passar a ells si els seus coneixements tècnics sobre la gestió d’un blog fossin similars als meus, és a dir, nuls.

I això sí, gràcies per llegir-me, digui el que digui l’analytics.