(La primera part d’aquest article la trobareu aquí)
Evidentment dono per exclòs un nou pacte de perdedors. Dono per suposat que el tripartit ja no sumarà els 68 escons necessaris per a continuar governant, com també dono per suposat que un pacte a la basca (la suma dels dos grans partits d’obediència espanyola) tampoc sumarà. Si una d’aquestes dues opcions sumés els 68 escons de la majoria absoluta, tinc clar que immediatament es formaria govern, ja fos el tripartit tres o un nou pacte a la basca PSOE-PP però d’àmbit català.
Ara bé, si tot i els meus desitjos (govern de CiU en minoria) aquesta força política considerés convenient fer un pacte estable amb algú, i insisteixo, espero que aquesta eventualitat no es doni, l'única opció possible que veig, ja sigui mitjançant un pacte de govern o un acord estable de legislatura, seria amb el PP. Sí, no ens escandalitzem, parlo de l’eventualitat d’un pacte CiU-PP. Més val parlar clar per evitar-nos sorpreses i disgustos més endavant. L'opció de pacte amb el PP seria per exclusió, i és que aplicant el sentit comú i veient el què ha passat en els darrers set anys a Catalunya, qualsevol altre pacte polític hauria de quedar exclòs, ni que només fos per dignitat. Altrament el ciutadà no entendria res, i el votant de CiU encara menys.
La política és l’art d’allò que és possible i veig del tot inviable, almenys a curt termini, un pacte de CiU amb qualsevol dels partits que formen el tripartit. En política els errors es paguen anant a viure una temporada a la freda bancada de l’oposició. I si els errors es repeteixen (cas d’Esquerra –abans ERC- amb les seves curioses decisions de 2003 i 2006) encara amb més motiu. Allà hi ha molt temps per meditar i alguns dels que ara governen tenen motius més que sobrats per fer-ho.
Last but not least. El meu darrer desig seria que, guanyés o no les eleccions, CiU ens digués què volen ser de grans. Aquesta ambigüitat calculada avui en dia ja no genera l’entusiasme dels anys vuitanta del segle passat (vots canten), provoca desafecció entre una part dels seus simpatitzants i transmet a l’electorat una certa sensació de por a definir-se que ara mateix la veig fora de lloc. En aquest sentit fa més d’un mes vaig escriure a Jordi Pujol demanant-li exactament això, és a dir, que ens expliqués què voldran ser de grans. Fins el moment, però, no hi ha hagut cap resposta per part seva. Jo crec que en el fons ni ells mateixos saben què volen ser de grans. Perquè francament, no em puc imaginar que ho sàpiguen i no ens ho vulguin dir.
Evidentment dono per exclòs un nou pacte de perdedors. Dono per suposat que el tripartit ja no sumarà els 68 escons necessaris per a continuar governant, com també dono per suposat que un pacte a la basca (la suma dels dos grans partits d’obediència espanyola) tampoc sumarà. Si una d’aquestes dues opcions sumés els 68 escons de la majoria absoluta, tinc clar que immediatament es formaria govern, ja fos el tripartit tres o un nou pacte a la basca PSOE-PP però d’àmbit català.
Ara bé, si tot i els meus desitjos (govern de CiU en minoria) aquesta força política considerés convenient fer un pacte estable amb algú, i insisteixo, espero que aquesta eventualitat no es doni, l'única opció possible que veig, ja sigui mitjançant un pacte de govern o un acord estable de legislatura, seria amb el PP. Sí, no ens escandalitzem, parlo de l’eventualitat d’un pacte CiU-PP. Més val parlar clar per evitar-nos sorpreses i disgustos més endavant. L'opció de pacte amb el PP seria per exclusió, i és que aplicant el sentit comú i veient el què ha passat en els darrers set anys a Catalunya, qualsevol altre pacte polític hauria de quedar exclòs, ni que només fos per dignitat. Altrament el ciutadà no entendria res, i el votant de CiU encara menys.
La política és l’art d’allò que és possible i veig del tot inviable, almenys a curt termini, un pacte de CiU amb qualsevol dels partits que formen el tripartit. En política els errors es paguen anant a viure una temporada a la freda bancada de l’oposició. I si els errors es repeteixen (cas d’Esquerra –abans ERC- amb les seves curioses decisions de 2003 i 2006) encara amb més motiu. Allà hi ha molt temps per meditar i alguns dels que ara governen tenen motius més que sobrats per fer-ho.
Last but not least. El meu darrer desig seria que, guanyés o no les eleccions, CiU ens digués què volen ser de grans. Aquesta ambigüitat calculada avui en dia ja no genera l’entusiasme dels anys vuitanta del segle passat (vots canten), provoca desafecció entre una part dels seus simpatitzants i transmet a l’electorat una certa sensació de por a definir-se que ara mateix la veig fora de lloc. En aquest sentit fa més d’un mes vaig escriure a Jordi Pujol demanant-li exactament això, és a dir, que ens expliqués què voldran ser de grans. Fins el moment, però, no hi ha hagut cap resposta per part seva. Jo crec que en el fons ni ells mateixos saben què volen ser de grans. Perquè francament, no em puc imaginar que ho sàpiguen i no ens ho vulguin dir.
11 comentaris:
Ahir, en un moment de feblesa, vaig engegar el televisor i em va sortir l'hereuet Pujol, amb la seva nova barba, dient-li la seva. Per un moment vaig pensar que veia Polònia, però no. Sortosament ja acabava la seva arenga i ... m'apareix l'Herrera, amb el seu posat d'enfadat perpetu. Vols que t'ho digui? tu, que imagino que ets convergent, potser seràs feliç si guanyen "els teus", però jo estic francament espantada veient el personal. TOT el personal. Em sembla que em reagruparé, ni que sigui per coherència.
Clidice,
Els havia votat però fa bastants anys vaig deixar de fer-ho i em vaig presentar jo mateix en una llista més o menys testimonial anomenada Escons Insubmisos, que evidentment rebia el meu vot. He estat candidat a diputat del parlament espanyol, candidat a diputat del Parlament i candidat a regidor de l’ajuntament de Barcelona, amb un èxit més aviat escàs i sense cap possibilitat de sortir elegit ja que normalment jo tancava les llistes... Em sembla que aquell partit ja no existeix però l’idea era bona.
CiU viu de l'ambigüitat; és el seu fort. Estelades als mítings, senyeres als actes institucionals i l'estanquera quan cal fer genuflexions a l'amo.
CiU guanyarà perquè el PSOE retrocedirà i encara més perquè una gran part d'ERC s'ha fartat de fer de crossa del PSOE.
Els més farts aniran a l'abstenció i els qui encara no han perdut la il·lusió votaran Reagrupament. Però compte: pocs, molt pocs, tornaran a votar CiU.
Hi ha victòries que són molt amarges.
CiU mai dirà què vol. De grans ja ho són i encara no s'han aclarat. Només faran el pas cap a l'independentisme quan vegin que el procés és imparable. LLavors diran: "Si nosaltres sempre hem volgut l'Estat propi!"
Jordi,
És evident que el principal responsable que CiU acabi podent tornar a governar serà la franquícia catalana del PSOE, i Esquerra també tindrà -espero- uns quants anys per meditar des de la bancada de l’oposició.
Albert,
Mentre CiU no es defineixi segurament guanyarà alguns vots, però a la vegada també en perdran pels dos extrems, els uns van cap al PP (els que pensen que CiU és massa sobiranista) i els altres cap a Reagrupament (els que pensen que ho és poc). En aquestes eleccions a Esquerra no crec que hi vagi cap vot de CiU, és una colla totalment desprestigiada. Veure com el conseller Huguet, volen arreglar el què va dir l’altre dia (la fantasmada d’Hereu, definició que jo comparteixo) ens diu ara que quan parla en públic no l’hem de creure perquè menteix institucionalment només és la cirereta del pastís.
Typing mistage: ... Huguet, volent arreglar ...
Havia votat CiU en ocasions... però em va afartar la seva (mal calculada?) ambigüitat; llençat missatges contradictoris no ajuda precisament a fer-se una clientela.
Si et responen el correu, ja ens explicaràs què t'han dit, oi? :)
Jo, després de veure què han fet CiU i PSC per impedir que la sindicatura de comptes investigui el deute de 21 milions d'€ de l'ajuntament de Moià, i el tema de l'Hotel Miramar de Barcelona, ja no crec en ningú. Tenim el poble endeutat per generacions i ens ho fan pagar als vilatans amb l'IBi més car de Catalunya. Jo, si pogués, els posava una bomba al cul a tots. Fora polítics i que ens deixin autogovernar-nos. El Mal és que no ens deixaran, i guanyi qui guanyi, ens seguirant "putejant". I perdó per la paraulota, però aquests politicots no es mereixen res més que una patada al cul i un enfilall de renecs i paraules gruixudes....
I GRÀCIES PER LA VISITA I EL COMENTARI, MIQUEL!
Hola Miquel!
L'ambigüitat de CiU és alhora el seu fort i la seva feblesa. De grans volen ser el partit de la Generalitat. Per aconseguir això creen una sèrie d'equilibris estranys. Només cal veure com van reaccionar amb el plantejament de les consultes ( no voler-ho incorporar al seu programa) per mi un error ( ja que la gent està cansada del peix al cove), per altres una estratègia ben plantejada veient que els partits declarats independentistes /sobiranistes es barallaran per uns pocs vots. En tot cas, o governen sols o no veig cap altre possiblitat de pacte. Les cúpules d'ERC i CiU no es parlen i no crec que s'arrisquin a pactar amb el PP.
Salut!
Ferran,
Ja hi pots comptar.
Isabel,
Tenen la cara tan dura que de la patada al cul, els renecs i les paraules gruixudes segurament que en passaran olímpicament com qui sent ploure. Però en canvi si se’n parla a la xarxa i el soroll es va estenent potser això els emprenyarà més i... tal vegada amb les pressions acabin rectificant. Allà on avui s’ha votat "no" demà es pot votar "sí", i no passa res. Jo no donaré cap patada al cul de ningú però també faré soroll.
Sílvia,
Però és que encara que les relacions entre CiU i Esquerra milloressin jo penso que amb aquesta gent ara per ara no es pot pactar. Primer han de passar uns anys de purgatori a l’oposició i després ja es veurà. Els errors s’han de pagar. El primer tripartit potser encara podia tenir alguna excusa, però el segon tripartit ja no.
I sobre el PP aquí discrepem: jo estic segur que si CiU ho considera necessari d’una manera o d’una altra CiU i PP acabaran pactant, i ho faran per exclusió d’altres possibilitats de pacte, a no ser... a no ser que Carretero tregui una dotzena de diputats. Sigui com sigui no haurem d’esperar gaire per comprovar-ho.
Sobre l'últim punt: Si volen el poder només per 4 anys, segurament pactin, però si volen tornar a ser un partit hegemòninc, no sé el que faran. 1) Quan van pactar a les Corts, van haver de signar davant de notari que no tornarien a pactar. Perquè els hi va costar molts vots...2) Mostrarien que l'eix de "centrre-dreta" seria preponderant al del catalanisme. Per tant, poden pactar, però si pacten crec que ho pagaran car.
Publica un comentari a l'entrada