Fem memòria. Professionalment parlant els fiscals Mena & Villarejo segur que han fet coses interessants, però si aquests personatges passen a la història serà únicament per la seva obsessió malaltissa per empresonar Jordi Pujol mentre era president de la Generalitat. I tot plegat amb la complicitat indissimulada dels socialistes que no podien acceptar que Pujol, contra tot pronòstic, hagués guanyat aquelles primeres eleccions de la democràcia.
Mena & Villarejo no van aconseguir el seu objectiu i no hi ha constància que posteriorment haguessin demanat disculpes. Sigui com sigui, aquest és l’episodi cabdal de les seves vides professionals: haver intentat amb tots els mitjans disponibles al seu abast empresonar el president de Catalunya, sense motiu (això no ho dic jo, ho va dir el jutge).
Però en les seves biografies també destaca el fet d’haver viscut molts anys a Catalunya, cobrant sempre del pressupost públic, sense haver estat capaços de dir ni una paraula en català. De fet Mena encara viu a Catalunya, a Sarrià precisament, i en la seva actual etapa de jubilat segueix exercint el seu conegut monolingüisme militant.
Ara aquests individus han rebut la cada dia més desprestigiada Creu de Sant Jordi com a premi a les seves trajectòries. Intueixo que Jordi Pujol i els defensors de la normalització lingüística del català deuen estar més que sorpresos amb aquest reconeixement. Algú ha dit que amb decisions com aquesta el tripartit s’ha proposat morir matant. Penso que és una conclusió força encertada.
Mena & Villarejo no van aconseguir el seu objectiu i no hi ha constància que posteriorment haguessin demanat disculpes. Sigui com sigui, aquest és l’episodi cabdal de les seves vides professionals: haver intentat amb tots els mitjans disponibles al seu abast empresonar el president de Catalunya, sense motiu (això no ho dic jo, ho va dir el jutge).
Però en les seves biografies també destaca el fet d’haver viscut molts anys a Catalunya, cobrant sempre del pressupost públic, sense haver estat capaços de dir ni una paraula en català. De fet Mena encara viu a Catalunya, a Sarrià precisament, i en la seva actual etapa de jubilat segueix exercint el seu conegut monolingüisme militant.
Ara aquests individus han rebut la cada dia més desprestigiada Creu de Sant Jordi com a premi a les seves trajectòries. Intueixo que Jordi Pujol i els defensors de la normalització lingüística del català deuen estar més que sorpresos amb aquest reconeixement. Algú ha dit que amb decisions com aquesta el tripartit s’ha proposat morir matant. Penso que és una conclusió força encertada.
5 comentaris:
UN D'ELLS HA DIT ALT I CLAR
"YO NO HABLO CATALAN POR QUE NO ME DA LA GANA".
AIXI VA LA NOSTRE POBRE CATALUNYA.
JUGANT AMB BCN.
Miquel, penso que no hem de confondre l'al·lèrgia que ens produeix el monolingüisme militant amb el tema de Banca Catalana. Pel fet que un jutge hagi dit que no hi havia proves no vol dir que tot plegat no fos d'allò més fosc. Només hem de fixar-nos en el cas Palau o Pretòria per veure clar que el poder judicial i el polític no són independents per a res... crec que en aquest sentit, Mena i Villarejo van fer bona feina, encara que probablement també pateixin del 'síndrome del jutge estrella'...
Oliva,
Encara que el tema del català en aquest cas és secundari no deixa de cridar l’atenció el fet que es concedeixi precisament aquesta medalla a persones tan poc -o tant, depèn de com es miri- lingüísticament sensibilitzades.
Clara,
El tema de BC el conec bastant bé, però una cosa és una mala gestió, que ningú dubta que hi va ser, i una altra és l'intent de transformar-la en un delicte que al final es va declarar inexistent per la justícia. El matis és important.
Miquel, estaràs d'acord amb mi que dins del terme "mala gestió" també es pot navegar al límit de la legalitat. Amb el cas Millet, per exemple, s'ha vist quin ús feien els polítics dels diners públics, un afer que ha esquitxat CiU de manera important. Una altra cosa és que amaguem sistemàticament la merda sota l'estora perquè, com va dir Pujol, si comencéssim a parlar, tot faria una mica de ferum... Mena i Villarejo van posar el dit a la nafra, ni més ni menys...
Clara,
Sí, estic d’acord amb la possibilitat teòrica que planteges, però en el cas concret que parlem el jutge va dir que no hi havia delicte i, per tant, si no hi ha delicte no hi ha delinqüents. Altre cosa és la nostra intuïció, allò que ens ensumem però no podem demostrar, i sí confiem en la justícia (jo, cada dia menys), però això seria tot un altre debat potser encara més interessant que aquest.
Publica un comentari a l'entrada