.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 29 d’octubre de 2010

Punt i a part

L’eslògan que fan servir darrerament els socialistes és “punt i a part”. És un bon eslògan tot i que la meva interpretació segurament difereix de la que fan els dirigents del partit. Al meu entendre aquest “punt i a part” només pot significar que a partir del 28 de novembre els socialistes ocuparan els escons reservats a l’oposició. Repassem els diferents escenaris possibles.

En primer lloc, sembla assegurat que no hi haurà tripartit tres. Però no perquè ara Montilla ho vagi prometent dia sí i dia també. Molts encara recordem que Montilla feia exactament les mateixes promeses l’any 2006, molt poc abans de perdre les eleccions... i de reeditar el tripartit inventat per Maragall. Cadascú té la credibilitat que té i, almenys en aquest aspecte, la de Montilla és més aviat escassa. Escassa per no dir nul·la. Tan nul·la com la d’Esquerra, que fa quatre anys també negava a tort i a dret la possibilitat de pactar un segon tripartit just després de perdre les eleccions... i de reeditar-lo. Per tant ara no es reeditarà el tripartit, però no per les promeses de Montilla sinó per les matemàtiques, perquè els tres partits no sumaran els 68 escons necessaris.

Sobre el paper hi hauria una segona opció de tripartit que, de sumar, mantindria els socialistes en el poder. Seria un tripartit dissenyat en clau espanyolista pels partits PSOE, PP i Ciutadans, és a dir, una mena de pacte com el que hi ha ara mateix a Euskadi. Però totes les enquestes diuen que això tampoc sumarà, ni que també s’hi afegís algun diputat que pogués treure el partit UPyP de la senyora Díez.

Per tant, tot indica que els socialistes no podran comptar ni amb un tripartit d’esquerres ni amb un tripartit en clau espanyolista. Ni menys encara podran governar en solitari, ni a hores d’ara sembla possible aquella sociovergència que tant agrada a Duran i Lleida. Així doncs, el futur que espera als socialistes no pot ser cap altre que els bancs de l’oposició. Punt i a part. Final d’etapa i alternança de poder. I a oblidar com més aviat millor aquests darrers set anys, que ens deixen un balanç global que, per dir-ho suaument, no arriba ni de lluny a l’aprovat.

dijous, 28 d’octubre de 2010

El trobarem molt a faltar

Dijous passat el filòleg i lingüista Joan Solà s’acomiadava dels seus lectors mitjançant aquest article. Estava molt malalt i ahir va morir. No vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment però persones que van tenir aquest privilegi diuen que era una persona extraordinària, i que només a mesura que passi el temps anirem sent plenament conscients de lo molt que el senyor Solà ha significat per Catalunya i molt especialment per la llengua catalana. Descansi en pau.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Els polítics que llencen els diners

Una de les coses que més molesta al ciutadà que compleix amb les seves obligacions fiscals és veure com els politics que suposadament el representen llencen alegrement els diners públics amb aquella fatxenderia que tots coneixem. De vegades sembla que el fet d’ocupar un càrrec públic amb dret a signatura al diari oficial i accés a la caixa sigui sinònim d’impunitat. Avui no parlarem, però, dels polítics que roben sinó dels polítics que llencen impunement els nostres diners sense un aparent benefici personal, tot i que ambdues activitats poden ser coincidents en la mateixa persona.

A veure, quan dic llençar els diners no estic dient que els consellers de la Generalitat, tan ecologistes ells, agafin els bitllets i els llencin al contenidor del reciclatge que toqui, però quasi. I qui diu consellers diu ministres, secretaris d’estat, presidents, regidors i alcaldes, dirigents polítics de tot l’espectre ideològic, carods de tota mena, i aquí personalitzo amb tota la intenció perquè la trajectòria governamental de Carod és un exemple perfecte del tema que estem tractant. Veiem massa sovint que molts d’aquests personatges gasten els nostres diners en bajanades que tothom sap que no serviran per res de positiu. Llencen els diners a canvi de res, o tal vegada reben un obsequi a canvi d’una generosa subvenció a fons perdut. A més a més, sempre hi ha la trista contrapartida que a casa nostra quelcom realment necessari quedarà per fer per manca de recursos.

Vist tot això, de cara a les properes eleccions els ciutadans hauríem d’exigir als nous governants que almenys deixin de llençar els diners, ni que sigui a canvi de rebre com a record una llança guatemalenca que només servirà per decorar alguna casa particular. Uns diners que, no ho perdem de vista, són nostres, tot i que temporalment ens els administren ells. I si a més a més s’abstenen de robar, sigui en benefici propi o pel partit, que no sé què és pitjor, festa major. És molt demanar?

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Un restaurant per no tornar-hi

Trattoria La Braseria, Bolonya, Itàlia. Ens l’havien recomanat uns amics i hi vàrem anar a sopar fa pocs dies. És tracta d’una trattoria de cuina genuïnament bolonyesa. Tot i ser molt cèntric, a quatre passes de la Piazza Maggiore, la clientela del restaurant era majoritàriament local, un detall que d’entrada sempre em dóna una certa garantia. Preus tirant a cars però sense exagerar; cal no perdre de vista que Bolonya és una ciutat gens barata. Vull dir que nosaltres érem dos i el sopar, sense fer cap exageració, tampoc amb el vi, ens va sortir per uns vuitanta euros. Haig de dir que gastronòmicament en varem sortir satisfets. Però no hi tornaré, i ara n’explicaré els motius.

Abans d’entrar al restaurant vàrem fer una ullada a la carta que tenien penjada al carrer per tal de tenir una idea aproximada del lloc on ens ficàvem. Un cop asseguts a taula vam observar amb sorpresa que la carta que ens van donar tenia els preus inflats aproximadament en un vint per cent respecte els preus que havíem vist al carrer. Per exemple, del filetto di manzo que a fora cotitzava a 20 euros, a dins ens en demanaven 24. I així per l’estil amb els altres plats. En demanar explicacions, l’amo, sense mostrar cap sorpresa i com si m’estigués recitant un rotllo aprés de memòria per l’ocasió, em va dir que feia molt poc que havien canviat els preus i algunes cartes encara no les havien rectificat. Va afegir que ens cobraria els preus que figuraven al carrer però fora d’això no hi va haver cap disculpa per part seva. Evidentment no me’l vaig creure però com que ens feia mandra marxar i buscar un altre lloc per sopar, ens hi vam quedar. La veritat, vam sopar molt bé. En portar-nos la ricevuta fiscale vam comprovar que els preus que ens cobraven eren els convinguts, i també vam constatar que no havien tingut ni el més mínim detall per compensar aquell intent d’ensarronada que ens pretenien fer. A La Braseria s’hi menja molt bé però a mi no m’hi veuran més el pèl, i això que a Bolonya hi vaig sovint. Ells s’ho perden.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

La sentència s’ha quedat curta

La postura oficial del govern espanyol i de la SGAE consisteix en considerar que el comprador d’un CD és d’entrada sospitós de fer una determinada utilització d’aquest producte i no una altra. L’error d’aquests organismes és donar per fet que allò que enregistrem en un CD està necessàriament subjecte a uns determinats drets de la propietat intel·lectual com pot ser, per exemple, una cançó del Raimon, i basats en aquesta falsedat ens fan pagar el cànon digital. Però aquesta presumpció governamental de culpabilitat no té cap justificació.

Aquest article que esteu llegint forma part de la meva creació literària, però no està subjecte a la protecció dels drets d’autor que defensa la SGAE. Doncs bé, si enregistro aquest article en un CD pel meu arxiu particular, quan compro el CD m’obliguen a pagar el cànon digital com si l’utilitzés per copiar una cançó del Raimon. Un altre exemple. Si als alumnes d’una escola se’ls exigeix presentar els treballs en format CD, aquests també es veuen obligats a pagar el cànon digital quan compren el CD. Són situacions injustes però dissortadament el govern no contempla aquests casos i molts d’altres, i considera que qui es compra un CD ho fa exclusivament per copiar-hi quelcom subjecte als drets d’autor defensats per la SGAE. El govern sembla tenir com a model el sistema cubà que es coneix amb la figura del predelito, que consisteix en donar-te el cop de garrot, és a dir, cobrar-te el cànon digital, abans i no després que es demostri que has comés la malifeta.

Ara hi ha hagut una sentència d’àmbit europeu que posa les coses al seu lloc i estableix justament el contrari, és a dir, que l’usuari d’entrada és innocent i no ha de pagar el cànon digital de manera preventiva com passava fins ara. Però la sentència només es refereix a uns determinats usuaris i no, per exemple, al meu cas particular o al cas d’aquells alumnes que dèiem abans. La sentència només podia ser aquesta però resulta evident que s’ha quedat curta sobre el seu àmbit d’aplicació. És d’esperar que els que hi entenen trobin aviat una solució que no ens continuï perjudicant.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Per negoci o per patriotisme?

Sempre he pensat que barrejar el negoci amb el patriotisme és un error; i sovint també és un mal negoci. Amb els bons de la Generalitat a un any i al 4.75 per cent d’interès per l'inversor (que sumant-t'hi el 3 per cent de comissió per l'entitat financera surten a un cost total del 7.75 per cent, es miri com es miri excessivament elevat) s’està intentant barrejar perillosament el negoci amb el patriotisme. És un plantejament governamental erroni. Analitzem-ho.

Si arribem a la conclusió que els bons s’han de comprar per patriotisme al marge de qualsevol altra consideració tècnica, comprem-los sense pensar-nos-ho i no se’n parli més. Però si comptem amb expectatives de fer negoci, parlem-ne. Parlem primer de l’interès ofert (4.75 per cent), que a primera vista el trobo més que correcte, fins i tot atractiu, per sobre de la mitjana que ofereixen productes similars. És una dada que ja d’entrada crida l’atenció. Però parlem també del risc, que al meu entendre és alt tenint en compte que la Generalitat s’adreça ara als particulars com a últim recurs, després d’haver intentat finançar-se a bancs i caixes, d’aquí i de fora, sense èxit. Si el banc ics o la caixa zeta, que suposadament hi entenen molt més que els particulars, decideixen no deixar més diners a la Generalitat, per quins set sous els particulars hem de prendre el risc que no volen assumir les entitats financeres? Si després d’aquesta reflexió arribem a la conclusió que els bons de la Generalitat són un producte de risc, llavors comparem-los amb un altre producte de risc com, per exemple, Nueva Rumasa. Sabeu quin és l’interès que fins fa quatre dies oferien els Ruiz Mateos a un any de termini? El 10 per cent. Sé que ara algú pensarà que aquesta comparació no té cap sentit. Potser sí, però la realitat és que almenys fins el dia d’avui Nueva Rumasa encara no ha deixat de pagar a ningú, mentre que des de fa mesos la Generalitat està deixant de pagar el sou del personal dels hospitals concertats de Catalunya el dia que toca. Que una administració pública no pagui el sou el dia que toca no només és morositat, és molt més greu. És la demostració pública d’una extrema debilitat financera. I és només un exemple.

Resumint. Si disposem de recursos sobrers per aquestes coses i decidim fer-ho per patriotisme, endavant les atxes. Però si hi busquem expectativa de negoci, pensem-nos-ho bé abans de prendre cap decisió. Que després no ens passi com als hospitals concertats, que no cobren el dia que toca.

dijous, 21 d’octubre de 2010

El nou govern d’Espanya, crònica d’urgència

De ministres en surten sis i n’entren quatre de nous. Augmenta el pes del felipisme. Es redueixen carteres, dues concretament, i les seves titulars són degradades de ministres a secretàries d’estat. Plega Moratinos, que no discuteixo que sigui un bon diplomàtic per l’Orient Mitjà però que ha demostrat ser un mal ministre. Baixa a la meitat la quota catalana. Però de què ens ha servit la quota catalana a la taula del consell de ministres? De res. Ens ha fet el mateix servei que els 25 diputats del PSOE elegits a Catalunya. És a dir, cap. Ascensió de la figura del típic personatge trepa (Pajín), tot i que es fa càrrec d’un ministeri pràcticament buit de competències, que s’hagués pogut aprofitar per reconvertir-lo en una secretaria d’estat. Rubalcaba guanya pes, i és d’esperar que com a portaveu del govern s’explicarà millor que la seva antecessora. Consolidació a l’alça, ara com a ministra d’exteriors, d’un personatge que no diu mai que no al jefe i que sempre somriu, una qualitat molt útil en el complicat món de la diplomàcia. Incorporació com a nous ministres d’una comunista reconvertida i d'un sindicalista que primer assessora al govern sobre les mesures laborals que s'han de prendre i, un cop presses, després s'hi manifesta en contra. I cap canvi a economia, cosa que francament és el que més crida l’atenció. I per cert, una vegada més Zapatero s’ha consolidat com el gran mentider del regne. Fa quatre dies ens assegurava que no hi hauria crisi de govern, que el canvi només afectaria al ministeri que deixava lliure Corbacho. Si es descuida...

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Una Catalunya independent i comunista?

Encara que pugui semblar estrany, intueixo que a les properes eleccions al Parlament la suma d’escons dels partits que es defineixen com independentistes (Esquerra, Reagrupament, Solidaritat, etc.) serà menor que els escons que actualment té Esquerra. I amb això no estic dient ni molt menys que el moviment independentista a Catalunya vagi a menys. Tot plegat és molt més senzill. El moviment independentista és creixent però alhora és cada dia més transversal. Fins fa com qui diu quatre dies declarar-se independentista era gairebé sinònim de ser d’esquerres. Avui d’independentistes n’hi ha de tots els colors polítics, i jo hi afegiria que això és un signe de normalitat. De tots els partits que es presenten a les eleccions el que té més independentistes és Convergència, sense que aquest partit s’hagi definit mai com a partit independentista. Fins i tot es pot ser votant habitual del PP i tenir clar que es votarà “sí” en un eventual referèndum per a la independència de Catalunya; jo en conec més d’un.

Però de vegades a la política hi passen coses molt estranyes, sobretot quan es comença a intuir que els resultats electorals et poden ser adversos. Un exemple. Per mirar de treure un resultat electoral mínimament presentable, Laporta, que jo sempre havia pensat que era un liberal, ha pactat ara amb el PSAN, que es defineix literalment com un partit obrer, comunista, d’àmbit nacional català, que es proposa la impulsió i la direcció política de la lluita de la classe obrera, al capdavant de les altres classes populars, per la destrucció dels estats burgesos que les oprimeixen i per la construcció, en una Europa socialista, de l'Estat Socialista dels Països Catalans, com a pas cap a la societat comunista. Un discurs tronat, antiquat i profundament antidemocràtic aquest del PSAN, i se’m fa difícil d’entendre que algú mitjanament intel·ligent com en Laporta pugui pactar amb un partit que té com a fita la societat comunista un cop destruïda la societat democràtica actual.

Per aquells benintencionats que tant insisteixen en que per tenir més força tots els independentistes haurien d’anar junts a les eleccions, aquesta entesa entre el partit laportista i els comunistes del PSAN els hauria de fer obrir els ulls d’una vegada per totes. L’existència d’aquest pacte hauria de ser l’argument definitiu per canviar d’estratègia. Alguns, intueixo que la majoria, tenim molt clar que si el peatge d’una Catalunya independent és el comunisme, aquesta independència no ens convé gens ni mica. Independència a qualsevol preu, no. Tot té un límit.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Els okupes de Sarrià

Dels okupes en general ja en vaig parlar l’altre dia. Avui parlaré dels okupes de Sarrià, perquè Sarrià té la fama de barri benestant que té però els que hi vivim sabem que al barri hi ha de tot, com a qualsevol altre indret de Barcelona. I dissortadament a Sarrià també tenim okupes. Aquests dies s’ha tornat a parlar de la casa okupada fa anys al carrer Hort de la Vila de Sarrià. L’origen del problema ve de lluny i parteix d’una actitud permissiva amb aquest fenomen per part d’un sector minoritari de la societat, combinada amb una evident simpatia per part d’alguns estaments del propi ajuntament. Una actitud que ha consistit en fer la vista grossa davant d’un delicte i en mirar-se els okupes amb una certa complicitat.

Potser cal recordar que l’okupació és un delicte perfectament tipificat, també a Sarrià. Però uns quants veïns del barri han anat acceptant el fenomen okupa amb una condescendència que francament crida l’atenció, amb la comprensió de qui està convençut que okupar una casa buida és la cosa més natural que es pot fer quan es busca un lloc per viure. Veïns i fins i tot alguns directius d’entitats del barri m’han arribat a dir que davant del fenomen okupa a Sarrià s’ha de ser comprensiu perquè en el fons es tracta de bona gent, que a més a més organitzen desinteressadament coses pels veïns del barri, i que si naps i que si cols. És a dir, per alguns sarrianencs el fi justifica els mitjans i no només justifiquen el delicte de l’okupació sinó que hi veuen totes les gràcies.

En fi, diuen que totes les opinions són respectables però jo segueixo sent partidari de la propietat privada i de la seva protecció per part dels poders públics, sense excepcions. Intueixo que cap d’aquestes persones que simpatitzen amb els okupes del carrer Hort de la Vila és la propietària de la casa okupada, ni hi viu al costat, ni pateix de forma directa les molèsties de tota mena que el fenomen comporta. I des de l’equip de govern de l’ajuntament molt bla bla bla però no ens enganyem, als efectes pràctics sempre han passat olímpicament del problema. I després encara es sorprenen quan arriben unes eleccions i a Sarrià no els vota pràcticament ningú.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Si us plau, no ens prometin llocs de treball!

De sempre i molt especialment quan la taxa d’atur és elevada, les esquerres tenen una tendència malaltissa a prometre la creació de llocs de treball si guanyen les eleccions, i massa sovint les dretes no poden evitar caure demagògicament en el mateix error. Quan un polític ens promet que crearà llocs de treball cal posar-hi totes les reserves ja que o directament ens enreda o no ens està dient tota la veritat. Un govern no ha de crear llocs de treball, això ho han de fer les empreses. Evidentment estic pensant en llocs de treball productius que generin riquesa pel país i que ens ajudin a sortir de la crisi. El que ha de fer un govern responsable és facilitar que les empreses puguin generar aquests llocs de treball productius i no posar-hi tantes traves burocràtiques com passa ara, i que a la pràctica dificulten la contractació laboral en comptes de facilitar-la. I en aquest aspecte poca cosa més han de fer els governs. Un cop establert el marc legal, com més senzill millor, més que fer, el que ha de fer un govern responsable és deixar fer.

Malament rai quan un polític es compromet a crear llocs de treball. En dir-ho, potser no està pensant exactament en augmentar encara més les places oficials de funcionari. O potser sí, vés a saber, perquè quan hi ha un polític entremig, i més encara en campanya electoral, les concrecions acostumen a ser més aviat escasses. També pot ser que el polític que promet llocs de treball tingui al cap fer créixer tota aquesta xarxa d’empreses públiques, miradors, altaveus, comissions, agències, oficines, secretaries, consorcis, patronats, consells, instituts, centres, delegacions, autoritats, etc., que massa sovint no serveixen per a gran cosa més que per justificar uns sous públics que ens podríem perfectament estalviar. I no s’ha de fer un gran esforç intel·lectual per associar el creixement d’aquest món que s’alimenta amb diner públic amb el foment d’un clientelisme polític totalment rebutjable.

En canvi, em sona bé quan un polític es compromet a reduir els llocs de treball que depenen de l’administració pública. Em sona bé que un polític es comprometi a aprimar-la. Es pot fer i s’ha de fer. En moments de crisi aquesta pràctica hauria de ser d’obligat compliment per a qualsevol tipus de govern. Tanta burocràcia no ens la podem permetre, i espero que ara ningú ho interpreti en el sentit que estic en contra de les tres emes: mestres, metges i mossos. És clar que vull els serveis bàsics! Del que estic parlant és d’aquelles pràctiques burocràtiques absolutament prescindibles que tots coneixem i patim cada dia. Per entendre’ns, estic parlant d’allò que alguns en diuen burrocràcia, una trista realitat que a la Generalitat no ha fet més que créixer sense mesura des de la seva restauració ara fa tres dècades.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Sóc fora

Sóc fora i estic uns quants dies desconnectat del blog. Tot i que amb la tecnologia que avui en dia tenim a l’abast la distància física no és impediment per actualitzar el blog des d’allà on sigui, aquesta entrada és diguem-ne enllaunada, la vaig deixar preparada la setmana passada per tal que sortís publicada avui. D’aquesta manera no deixo el blog tants dies en blanc. El fet que la meva desconnexió digital coincideixi en part amb el pont del Pilar és ben bé una casualitat, el pont no hi té res a veure. Sóc uns dies a l’estranger, per feina, i tinc previst tornar a treure el cap pel blog, llavors ja en directe, el proper dilluns dia 18. Mentrestant esperem que les retallades governamentals no vagin a més. Això aviat ja no hi haurà qui ho aguanti, com molt bé reflecteix el dibuix d’Erlich publicat fa uns mesos a El País.

divendres, 8 d’octubre de 2010

Alternança de poder

És sa per a la democràcia votar sempre socialista? La resposta és clara: és tan sa per a la democràcia votar socialista com fer-ho per qualsevol altre partit. La democràcia es construeix votant, però no necessàriament votant socialista ni fent-ho sempre pel mateix partit. Una de les gràcies de la democràcia és l’alternança de poder. Per tal d’impedir que sempre mani la mateixa persona i alhora dificultar que sempre ho faci el mateix partit es va inventar allò tan sensat de la limitació de mandats, tot i que entre la nostra classe política aquesta limitació no acaba d’agradar. En general aquí un polític ve per quedar-s’hi fins a la jubilació i el cas d’Aznar, que va prometre marxar després de dos mandats i ho va complir, és l’excepció que confirma la regla. Llàstima que aprofitant la seva majoria absoluta no promogués una llei que imposés la limitació de mandats també als seus successors.

Referint-se als vint-i-tres anys de governs Pujol, un conegut meu sempre deia que més de vuit anys és corrupció, i no seré pas jo qui li porti la contrària, i menys encara després de llegir els diaris d’aquests dies on s’expliquen les presumptes corrupcions del nostre ajuntament. Quan els socialistes porten més de trenta-un anys seguits governant la ciutat de Barcelona, l'alcalde Jordi Hereu ha dit textualment això: "És sa per a la democràcia que els socialistes sempre hagin governat Barcelona perquè els ciutadans així ho han recolzat", com donant a entendre que votar una altra opció política és democràticament menys sa que votar-los a ells. Imaginem-nos que Jordi Pujol hagués dit quelcom similar quan portava vint-i-tres anys seguits governant Catalunya. El soroll mediàtic que s’hagués organitzat ja ens el podem imaginar.

La prepotència fa que quan un partit o una persona porta tants anys seguits governant i no s’ho rumia gaire abans d’obrir la boca (estic pensant en aquells polítics que deixen anar la primera cosa que els ve al cap sense abans comptar fins a trenta-tres), resulta quasi inevitable que s’acabin dient tonteries. El cas d’Hereu comença a ser preocupant. Ara pretén que el dia de San Valentí sigui festa local a Barcelona, sense explicar-ne els motius. I jo que sempre havia pensat que Sant Valentí era un invent d’elcortinglés! Un altre exemple: l’altre dia Hereu va suggerir que els responsables dels aldarulls del dia de la vaga al centre de Barcelona no eren només els delinqüents sinó que el jutge que va ordenar el desallotjament del Banesto també hi tenia la seva part de culpa. El món al revés. Eleccions ja!

dimecres, 6 d’octubre de 2010

A qui votar el 28 de novembre?

Amb una solemnitat mai vista en ocasions anteriors per part dels seus predecessors en el càrrec, amb entrevista en prime time per TV3 inclosa, el president Montilla va donar dilluns per acabada la legislatura. És l’hora de fer balanç del segon tripartit i lògicament per a Montilla i els seus el balanç és molt positiu. Ara caldrà comprovar si la ciutadania també ho valora tan positivament com ho fa el govern sortint, i això es veurà clarament el 28 de novembre quan els ciutadans ens acostem a les urnes i decidim el nostre vot. No tinc cap dubte que si els tres partits que conformen l’actual govern tornessin a assolir els suficients escons per formar un tercer tripartit es repetiria la fórmula. Però si això passés alguns ens haurem de treure el barret per dir humilment que d’aquest negoci no hi entenem gens, i segur que no ens vindrà al cap allò tan repetit que diu que el poble mai no s’equivoca.

Però Montilla i els seus socis polítics saben que això no passarà, perquè saben que el balanç que ens deixa aquest govern és per dir-ho suaument manifestament millorable, i el gruix de la ciutadania farà el que sigui per evitar un tercer tripartit, cadascú a la seva manera. Uns es quedaran a casa i no aniran a votar, uns altres votaran qualsevol opció sempre que no faci tuf de tripartit, i molts jugaran a cavall guanyador i votaran CiU. A dia d’avui jo encara no sé a qui votaré el 28 de novembre, i no ho dic per amagar la meva opció política, que també, sinó perquè amb tota franquesa a hores d’ara encara no he decidit el sentit del meu vot. Alguna vegada ja he explicat que en les darreres tres o quatre eleccions vaig votar unes llistes que mai han assolit un escó, però aquesta vegada potser afinaré una mica més i optaré per quelcom que serveixi per alguna cosa més que per deixar constància d’un vot purament testimonial. Tots plegats tenim encara unes quantes setmanes per rumiar-hi. Ep, amb tots els respectes per aquells votants fidels del tripartit que ja han decidit repetir el vot. Hi ha gent per tot.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Coses de la democràcia

Molt malament s’han de fer les coses per perdre unes eleccions des del govern, però de vegades passa. De vegades les coses es fan molt malament i els electors aprofiten unes eleccions, encara que siguin unes simples eleccions primàries de partit, per passar comptes i donar una lliçó al governant de torn. Això és el que ha passat amb les eleccions primàries socialistes de diumenge passat a Madrid. Tanta prepotència per part de la cúpula del partit que, per cert, també és la cúpula del govern, finalment ha tingut un preu. I el preu ha sigut la pèrdua de les eleccions per part de tota una senyora ministra socialista. Una candidata molt coneguda i que comptava amb el suport incondicional de la cúpula que dèiem abans ha perdut davant d’un candidat que fins fa quatre dies era pràcticament un desconegut. Coses de la democràcia.

M’imagino que per a un polític perdre unes eleccions deu ser molt trist, però el sentiment que deu experimentar un polític que perd unes eleccions sense haver-s’hi presentat se’m fa difícil de qualificar. Això és el que li ha passat aquest cap de setmana al senyor Zapatero amb aquestes eleccions primàries madrilenyes. Ell optava clarament per una candidata que a més a més és ministra del seu govern i al final ha guanyat l’altre candidat. Els electors no li han donat directament el cop de coça a ell perquè ell no es presentava, però l’ha rebut igualment per persona interposada. Coses de la democràcia.

Convé que alguns polítics en vagin prenent nota. No sempre allò que decideixen les cúpules dels partits és la millor decisió per a uns votants que, al capdavall, són els que fiquen la papereta a l’urna. Si quan hi ha més d’un candidat els estatuts d’un partit tenen previst fer eleccions primàries, el millor és complir democràticament els estatuts i no potinejar com s’ha fet des de la cúpula socialista. Encara recordo les paraules que va dir l’altre dia Rubalcaba amenaçant al candidat Gómez, ara clar guanyador, per no voler retirar la seva candidatura: el teu gest tindrà conseqüències. Doncs ja las ha tingut: Gómez ha guanyat. Coses de la democràcia.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Okupes vs. propietaris

La propietat privada constitueix un dels pilars de la democràcia. Se’m fa difícil d’entendre que una persona que es consideri demòcrata, demòcrata sense estranys adjectius, es pugui declarar en contra de la propietat privada. Per la mateixa raó, se’m fa difícil d’entendre que un demòcrata pugui posicionar-se a favor del moviment okupa, que vindria a ser com una mena d’antítesi de la propietat privada. En aquest país afortunadament vivim en un règim democràtic i tenim unes lleis que, almenys sobre el paper, protegeixen la propietat privada. Els poders públics han de protegir les persones, això és més que evident, però també han de protegir les nostres propietats. Per això els paguem.

No tinc ni he tingut mai una segona residencia però si en tingués una no m’agradaria gens arribar-hi un divendres al vespre i trobar-me-la okupada. Els okupes justifiquen les seves okupacions amb l’argument que les lleis suposadament els garanteixen un lloc per viure, però s’equivoquen d’objectiu quan pretenent traslladar la responsabilitat d’aquesta suposada garantia a les persones particulars. Un particular no té cap obligació de garantir el dret a l’habitatge d’un okupa i, per tant, els okupes no tenen cap dret a okupar-li la seva propietat. Però si a pesar de tot l’okupen, tota vegada que es tracta d’un acte clarament delictiu les autoritats els haurien de poder fer fora immediatament, i demanar-los les responsabilitats que toquin pels danys causats durant l’okupació.

No s’entén que massa sovint s’han d’esperar mesos i fins i tot anys a que els jutges donin la llum verda per alliberar un edifici okupat, i dels danys causats ni se’n parli. La trista realitat d’avui en dia és que als efectes pràctics els okupes tenen més protecció dels poders públics que els propietaris de l’edifici okupat, i una mínima dosi de sentit comú ens diu que això no pot continuar així. Si per fer-la més efectiva s’ha d’endurir la llei que regula els desallotjaments dels okupes, a què esperen per fer-ho?

divendres, 1 d’octubre de 2010

Balanç sindical d’una vaga

Com ja era de preveure, les cúpules sindicals s’han mostrat encantades amb el seguiment de la vaga, almenys així s’han manifestat de cara a la galeria. Però amb uns piquets tan poc democràtics com els que van sortir al carrer dimecres no s’hi val que els sindicats presumeixin dels resultats obtinguts. És a dir, el percentatge de seguiment d’una vaga com la de dimecres, que molta gent va fer per obligació, sigui per no poder arribar al lloc de treball per manca de transport, sigui per l’actuació dels piquets violents, sigui pel que sigui, és una dada que políticament hauria de tenir molt poca rellevància. I això ho saben els treballadors, tant els que van fer vaga com els que no en van fer, i ho saben també els dirigents sindicals convocants de la vaga. Dimecres es va posar en evidencia que les relacions existents entre les cúpules sindicals i els treballadors als que pretesament representen, ja molt tocades abans de la vaga, sens dubte han empitjorat. Els sindicats han perdut quota de credibilitat, si és que encara en conservaven alguna.