Darrerament escoltem espanyols de dretes i espanyols d’esquerres repetint com a lloros que les grans culpables de tots els nostres mals són les disset autonomies. Sovint es diu que França és centralista i Espanya no ho és. Fals, o com a mínim una afirmació molt discutible. Espanya, el gruix de la seva classe política, sigui d’esquerres o de dretes, té una mentalitat tan centralista com la poden tenir els francesos. Ni el PP ni el PSOE entenen ni han entès mai això de la realitat plurinacional d’un estat. Encara entenen menys el plurilingüisme. Parlem clar, a l’oest molts veuen això de la llengua pròpia de Catalunya com un caprici de quatre sonats. De llengua pròpia per a ells només n‘hi ha una: l’espanyol. Una grande y libre és un bon eslògan per definir la mentalitat centralista dels espanyols, de la mateixa manera que liberté égalité fraternité és el dels francesos. Però a diferència d’Espanya, França no té regiones díscolas (el cas de Còrsega el deixarem per un altre dia), com sovint s’anomenen les realitats nacionals de Catalunya i Euskadi. I si voleu també hi podem afegir Galícia.
En aquest sentit, França ho té més fàcil. Tenint en compte aquest fet diferencial i per tal d’intentar aigualir les lògiques aspiracions polítiques de bascos i catalans, a la mort de l’anterior cap d’estat Espanya es va inventar allò tan rebuscat de les nacionalidades y regiones, amb unes intencions molt clares i també, per què no dir-ho, molt perverses: fer menys visibles les realitats nacionals, polítiques, culturals, lingüístiques i de tota mena que conviuen a la península. En el fons, el model d’Espanya era i és França però, per despistar, aquí es va escollir un camí que creava determinades falses expectatives, unes expectatives que evidentment no s’han complert. Tres dècades després aquell experiment, que alguns van anomenar amb encert café para todos, s’ha demostrat erroni i inviable. Es va voler donar café fins i tot als que només prenien te o es conformaven amb una simple infusió d’herbes del Cadí, i al final s’ha produït un empatx. Ara se n’adonen que aquest model tan forçat no només no resol els problemes sinó que en genera de nous, i pretenen tornar enrere.
Des d’Espanya ara constaten que amb el disseny polític dels anys setanta del segle passat no només no han desaparegut les aspiracions polítiques de Catalunya i Euskadi, com mig d’amagat es pretenia des d’un bon principi, sinó que s’han generat tota mena de regnes de taifes artificials en uns territoris que no tenien cap més aspiració política que la de continuar sent provincias españolas. Sempre mirant de reüll cap el model francès, la ferma voluntat d’Espanya consistia en mantenir-ho tot més o menys igual, atado y bien atado. Aquest era i és el gran objectiu no declarat dels espanyols. La meva conclusió és que intentar equiparar les realitats polítiques de les nacions sense estat d’Espanya amb, posem per cas, les de Murcia o La Rioja, no deixa de ser un gran despropòsit, un error polític de primera magnitud. Espanya, no ens enganyem, sempre ha volgut ser França, i des de Catalunya difícilment ho podrem canviar. Quan la majoria de catalans això ho tinguem clar potser arribarem a la conclusió que de camí només ens en queda un: marxar.
En aquest sentit, França ho té més fàcil. Tenint en compte aquest fet diferencial i per tal d’intentar aigualir les lògiques aspiracions polítiques de bascos i catalans, a la mort de l’anterior cap d’estat Espanya es va inventar allò tan rebuscat de les nacionalidades y regiones, amb unes intencions molt clares i també, per què no dir-ho, molt perverses: fer menys visibles les realitats nacionals, polítiques, culturals, lingüístiques i de tota mena que conviuen a la península. En el fons, el model d’Espanya era i és França però, per despistar, aquí es va escollir un camí que creava determinades falses expectatives, unes expectatives que evidentment no s’han complert. Tres dècades després aquell experiment, que alguns van anomenar amb encert café para todos, s’ha demostrat erroni i inviable. Es va voler donar café fins i tot als que només prenien te o es conformaven amb una simple infusió d’herbes del Cadí, i al final s’ha produït un empatx. Ara se n’adonen que aquest model tan forçat no només no resol els problemes sinó que en genera de nous, i pretenen tornar enrere.
Des d’Espanya ara constaten que amb el disseny polític dels anys setanta del segle passat no només no han desaparegut les aspiracions polítiques de Catalunya i Euskadi, com mig d’amagat es pretenia des d’un bon principi, sinó que s’han generat tota mena de regnes de taifes artificials en uns territoris que no tenien cap més aspiració política que la de continuar sent provincias españolas. Sempre mirant de reüll cap el model francès, la ferma voluntat d’Espanya consistia en mantenir-ho tot més o menys igual, atado y bien atado. Aquest era i és el gran objectiu no declarat dels espanyols. La meva conclusió és que intentar equiparar les realitats polítiques de les nacions sense estat d’Espanya amb, posem per cas, les de Murcia o La Rioja, no deixa de ser un gran despropòsit, un error polític de primera magnitud. Espanya, no ens enganyem, sempre ha volgut ser França, i des de Catalunya difícilment ho podrem canviar. Quan la majoria de catalans això ho tinguem clar potser arribarem a la conclusió que de camí només ens en queda un: marxar.
5 comentaris:
Doncs sí, tens tota la raó, i és el què vaig pensar ahir, en sentir el despropòsit de declaracions que s'han fet des d'Espanya, siguin dretes o esquerres. IN-DEPENDÈNCIA!
Fan servir la mentida que l'estat de les autonomies és car, quan la realitat és que ha resultat car perquè en el moment que s'atorga autonomia el que cal és aprimar l'estat central i això no només no ha passat, sinó que s'ha duplicat tot l'esquema. És més que evident que no es podien permetre re més, altrament haurien acabat amb la indústria principal de Madrid i alguna altra província (que és el que són): el funcionariat. El pitjor és que des del nostre govern "dels millors" (marededéusenyor!) sembla que estaran força disposats a seguir-los el joc.
Isabel,
Gràcies, no hi tinc res més a afegir.
Clidice,
Gràcies, i sobre el “govern dels millors” jo sóc partidari de donar-los-hi una mica de temps, que pugui demostrar que ho és. O que ens demostrin amb fets que són incapaços de fer-ho millor que els que hi havia abans. Llavors ja tindríem tots els números per agafar el camí de l‘exili.
Molt bon article. Marxar pot ser una solució, potser la millor però hi veig un problema: els carros de combat. Hi ha més d'un -i més de cent- que es fregarien les mans només de veure com engeguen motors els blindats de cavalleria
Artur,
Digui el que digui la constitució espanyola jo no crec que a l'Europa del segle XXI s’imposi una situació militar. Això sí, per marxar primer s’ha d’assolir la fita del 50% dels vots més un vot.
Publica un comentari a l'entrada