El futur que ens espera

Amb totes les excepcions que hi vulguem posar m’atreviria a assegurar que, com a norma general, el món evoluciona sempre en sentit positiu. Si parlem en termes generals, ara es viu millor que fa cinquanta anys, i d’aquí cinquanta anys intueixo que es viurà millor que ara. Ningú nega que al món hi ha molta pobresa però tots els indicadors diuen que n’hi ha menys que abans, i que els índexs de misèria tenen tendència a seguir disminuint. Aquesta podríem dir que és la norma general, i les excepcions puntuals no deixen de ser això, excepcions que confirmen la regla.

Ara podríem estar davant d’una d’aquestes excepcions. Els experts vaticinen que, per primera vegada en molt temps, la generació que segueix a la nostra viurà pitjor que nosaltres. Els experts afegeixen que nosaltres hem viscut clarament per sobre de les nostres possibilitats. Hem estirat més el braç que la màniga i ara s’hauran de compensar els excessos comesos fruit de la nostra irresponsabilitat, i en bona mesura tot això ho haurà de pagar la generació que segueix a la nostra. Les expectatives no són certament gaire engrescadores. Però tot i això, és d’esperar que aquesta baixada de nivell serà de caire temporal i aviat es tornarà al ritme normal que dèiem abans. Aviat poden ser, però, uns anys, i tot dependrà de les nostres actituds davant d’aquesta nova realitat certament incòmoda que ens ha tocat viure.

Què es pot fer per tal de pal·liar aquests foscos vaticinis? No hi han receptes màgiques però sens dubte s’haurà de treballar més, i segurament guanyant menys. És a dir, allò d’arribar a una entrevista de feina i preguntar quan són les vacances i si els divendres es plega al migdia s’haurà d’anar oblidant. Els experts ens diuen que per tal de superar una situació difícil com aquesta tots haurem de ser més competitius en les nostres activitats professionals. Tocarà treballar més però, bàsicament, tocarà treballar millor. La fita és que el nostre país torni a ser competitiu en la línea dels països del nostre entorn que més ens fan la competència. Però per assolir aquesta fita s’imposa que tots plegats fem primer un exercici de realisme. Per saber on volem arribar primer de tot hem de saber on som, i sovint tinc la sensació que d’això encara no en som prou conscients.