Sortu

Ja fa dies que volia tornar a escriure sobre la situació a Euskadi després d’aquesta enèsima declaració de treva, així com dels moviments polítics que s’han produït des de llavors amb la constitució d’un nou partit, Sortu, com un dels episodis més remarcables. Però per una banda em feia una mica de mandra perquè és un tema sobre el que sembla que ja s’hagi dit tot, i per l’altra sóc conscient que amb un assumpte tan delicat com aquest sempre hi ha lectors que es poden sentir molestos amb segons quines opinions. Per tant, tractant-se d’un tema que fereix algunes sensibilitats, avui intentaré ser especialment respectuós amb les persones que discrepen de la meva opinió, una opinió que, per altra banda, és prou coneguda pels lectors habituals d’aquest blog. Per posar només un exemple, segueixo pensant que al marge del que diguin algunes sentències judicials hi ha una diferència molt clara entre una banda terrorista i un partit polític, i em resisteixo a admetre que puguin ser la mateixa cosa com alguns jutges pretenen. Em resisteixo a creure que el 10/15 per cent dels votants bascos justifiquin la violència i, per tant, a acceptar que la societat d’Euskadi estigui tan malalta com alguns ens volen fer creure.

Ja he explicat en altres ocasions que quan amb el suport legal de la llei de partits (al meu parer, una llei nefasta) s’han prohibit determinades opcions polítiques, la primera conseqüència pràctica és que l’actual parlament d’Euskadi no representa el poble d’Euskadi. Per ser més precisos, no el representa fidelment. Ens agradi o no, hi ha un sector de la societat basca format per votants potencials de l’esquerra independentista no violenta que no ha pogut votar la seva opció. Els experts diuen que l’actual govern d’Euskadi no hi seria si aquests votants no s’haguessin hagut de quedar a casa en les darreres eleccions. Quan comentes aquesta peculiaritat electoral amb els populars i els socialistes sempre tenen la resposta a punt i ben apresa: que votin qualsevol altre partit, com si els votants d’aquests partits d’obediència espanyola fossin els més indicats per donar consells a un independentista basc sobre el sentit del seu vot. Les coses no són tan senzilles, i el fet és que estem parlant d’uns ciutadans que no poden votar l’opció política que els agradaria. Per això deia abans que el parlament no és un reflex massa fidel de la societat basca, perquè hi han uns quants bascos que no hi són representats tot i la seva voluntat de ser-hi. Òbviament l’actual govern d’obediència espanyola sorgit d’aquest parlament pateix de les mateixes mancances.

Cal recordar que, segons els deixin votar o no, els votants independentistes d’esquerres són els que fan decantar la balança cap a una banda o l’altra de l’espectre polític basc. Doncs bé, amb el suport d’una justícia espanyola que, com no podria ser d’altra manera, veu amb molt poca simpatia qualsevol moviment independentista, els polítics d’obediència espanyola es proposen que també aquest nou partit sigui declarat il·legal. L’objectiu és clar: que aquests votants potencials segueixin sense votar. No tinc cap dubte que a nivell humà tothom voldria veure la desaparició del terrorisme. Repeteixo, a nivell humà. Però no tinc tant clar que també sigui així a nivell polític. Escoltant aquests dies a segons quins personatges sembla que aquesta treva els faci nosa, i cada dia tinc més dubtes sobre quina és la seva veritable voluntat, en tant que polítics, sobre el futur d’Euskadi. Saben que el dia que s’acabi aquest malson alguns dels que ara tenen un discurs polític bàsicament centrat en el terrorisme es quedaran sense discurs, sense clientela i potser sense feina.