.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Quedarnos con

Referint-se a determinats esdeveniments històrics que van tenir lloc al segle XVII l’home va deixar anar que ...se tomó la decisión de dejar a Portugal y quedarnos con los catalanes. La frase és de Gregorio Peces-Barba Martínez, polític socialista espanyol, jacobí de soca-rel com gairebé tots els seus companys de partit. En política, Don Gregorio ho ha estat gairebé tot, és d’aquells personatges que han anat sempre en cotxe oficial, sempre a càrrec del contribuent. Dijous, a Cadis, el pocavergonya es va permetre esplaiar-se amb alguns disbarats més, sempre adreçats als catalans que diu que tant estima, sempre dirigits amb molta bad milk -que ell, curiosament, tradueix per humor- a la región díscola del noreste peninsular. Alguns de tan gruixuts i provocadors com els que feien referència als diversos bombardeigs que ha patit Barcelona al llarg de la seva història. Curiosa manera d’estimar-nos la de Don Gregorio! Però tot i que banalitzar els actes de guerra resulta fastigós, deixem ara els necesarios bombardeos de banda i quedem-nos amb la frase reproduïda al principi, aquella del quedarnos con.

Quedarnos con, aquesta és l’expressió clau per entendre el peculiar tarannà d’un dels anomenats padres de la Constitución Española, aquell document que va servir, entre altres coses, per tapar allò tan lleig que es va decidir fer en morir Franco, i que algú amb molt d’encert ho va anomenar el pacte de l’amnèsia. No ens enganyem, Peces/Peixos no és una excepció, la seva jacobina visió d'Espanya és compartida per molta altra gent. Una vegada més es posa clarament en evidència el sentit patrimonialista que sobre determinades perifèries tenen la majoria dels dirigents polítics espanyols. I parlo de perifèries per no dir-ne directament colònies, una expressió que reflectiria millor el veritable pensament d’aquests sinistres personatges. Parlen de quedarnos con ben convençuts, com aquell que va al mercat i se queda con un quilo de mandarines. Sempre s’han cregut que són els amos de la finca, i que nosaltres només hi som per treballar per compte d’ells de sol a sol a canvi d’un salari de misèria. I és tanta la seva prepotència i el seu desvergonyiment que de tant en tant s’obliden de dissimular i verbalitzen els seus pensaments d’aquesta manera tan gràfica com barroera. En el fons, però, se’ls ha d’agrair la seva claredat expositiva. En endavant ningú no podrà al·legar ignorància. Quedarnos con, així és com ens consideren; com si fóssim uns esclaus de la seva propietat.

***

Mil. Aquest és l’article número mil del blog i no cal dir que estic raonablement satisfet d’haver assolit aquesta xifra tan rodona.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Carta oberta (*) a l’alcaldessa de Maó

Sra. Águeda Reynés Calvache
Alcaldessa de Maó

Distingida senyora,

La proposta legítima però al meu entendre estrafolària, fora de lloc i lingüísticament provocadora de canviar el nom de la ciutat de Maó només ens demostra, una vegada més, la nul·la sensibilitat lingüística del Partido Popular cap a qualsevol llengua que no sigui l’espanyola.

Tal vegada aquesta picada d’ullet dirigida a sectors de l’ultranacionalisme lingüístic espanyol els farà guanyar algun vot més a Badajoz, Toledo o Santander, i potser fins i tot a Maó mateix, però no li càpiga dubte que els en farà perdre més d’un a Catalunya. I miri que al Principat vostès ja en recullen ben pocs, de vots!

En fi, només volia agrair-li la seva contribució, ni que només sigui indirecte, a l’estancament del vot popular a Catalunya.

Ben cordialment,

Miquel Saumell
Sarrià, Barcelona


(*) aquesta carta també li ha estat enviada per correu electrònic a areynes@ajmao.org

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Atur juvenil

De vegades penso que no tots els joves que es troben a l’atur s’esforcen prou per trobar feina. I sóc molt conscient que dient això corro el risc de rebre crítiques; algunes poden ser fins i tot merescudes. L’atur juvenil és una qüestió que fa mesos que tinc al cap però fins ara no he gosat parlar-ne en públic, no fos cas que algú s’ho prengués com una provocació. I us puc assegurar que no tinc cap intenció de provocar ningú. Al contrari, tota la meva solidaritat i simpatia per a les persones joves i no tan joves que es troben a l’atur. Voler treballar i no poder-ho fer ha de ser molt fotut. Però el fet és que hi ha un discurs oficial i unes dades d’atur juvenil que no coincideixen gens amb el que jo veig cada dia en el meu entorn més immediat: el familiar.

M’explico. La meva família és molt extensa, i com en qualsevol família hi ha de tot. Només entre fills i nebots hi compto 43 persones joves, més una altra que naixerà l’any que ve. D’aquest grup, la persona més gran té trenta anys. La majoria, òbviament, encara estudien, i aquí hi ha des de pàrvuls fins a estudiants universitaris. Dels que ja es pot considerar que han deixat enrere l’etapa oficial dels estudis -de fet, però, aquesta etapa no s’acaba mai, sempre s’han d’actualitzar coneixements-, alguns són llicenciats i màsters, altres van començar a anar a la universitat i ho van deixar a mitges, altres van estudiar mòduls diversos. Alguns ni tan sols es van plantejar la possibilitat d’estudiar i es van posar a treballar en acabar l’etapa escolar. Aquest és el retrat de la meva família.

Doncs bé, encara que potser algú no s’ho creurà, tots ells treballen. Repeteixo, estem parlant d’una colla de joves que tenen entre un mínim de 17 i un màxim de 30 anys. Alguns treballen full time i altres combinen la feina amb els estudis. Alguns són independents i altres encara viuen amb els pares. Alguns viuen aquí i altres han marxat a l’estranger. Alguns viuen en ciutats grans i altres en pobles molt petits. Hi ha, per tant, tota la casuística. Segons les estadístiques, més del quaranta per cent dels joves espanyols en aquesta franja d’edat es troba a l’atur. No ho dubto, segur que les xifres reflecteixen aquesta lamentable realitat social. Però repeteixo, a la meva família el percentatge d’atur en aquesta franja d’edat és zero. I arribats aquí un es pot preguntar pel motiu d’aquesta aparent contradicció. Francament, l’ignoro, però el que sí veig cada dia és que fills i nebots se’n van sortint. Amb dificultats, sí, però tots se’n van sortint, alguns amb més dificultats que altres. Si es queden sense feina en busquen una altra i la troben. Sovint són feines precàries, sí. I amb sacrificis laborals que la generació dels seus pares potser no van haver de fer, també. Però el fet és que se’n surten. I repeteixo, si us plau, no us prengueu aquest article com una provocació, no és aquesta la meva intenció. Només he explicat una altra realitat que també existeix.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Els bisbes i la política

Començaré amb una obvietat: tant els metges estomatòlegs com els escombriaires –i agafo dues professions ben allunyades una de l’altra, en tots els sentits- tenen tot el dret a opinar sobre temes polítics. Doncs bé, els coach i els bisbes també. En una democràcia tothom pot opinar, sense limitacions. De cara a les eleccions del 20N la comissió permanent de la Conferencia Episcopal Española, de la que també en formen part uns quants bisbes catalans, ha fet pública una nota de deu punts. Però tot i que els protagonistes d’aquest article són els bisbes avui aquí no es parlarà de religió sinó només de política, tal com fan sovint i, repeteixo, hi tenen tot el dret, els bisbes espanyols. Dels deu punts de la nota en destacaré un, el vuitè, i per tal d’evitar males interpretacions el reprodueixo tal qual, sense traduir:

8. Recordamos de nuevo que se reconoce la legitimidad moral de los nacionalismos o regionalismos que, por métodos pacíficos, desean una nueva configuración de la unidad del estado español. Y también, que es necesario tutelar el bien común de la nación española en su conjunto, evitando los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública por causa de pretensiones separatistas o ideológicas de cualquier tipo.

Pretendre criminalitzar les legítimes aspiracions independentistes d’importants sectors de les societats basca i catalana d’una manera tan matussera com fan els bisbes espanyols és, com a mínim, d’un atreviment que crida l’atenció. Segurament tots estarem d’acord que aquest atreviment dels bisbes queda molt lluny del que s’entén per impartir la doctrina catòlica. Això que fan els bisbes amb l’orientació nacional del vot és quelcom tan senzill com fer política; res a veure amb la religió. Que la ideologia política dominant a la Conferencia Episcopal Española és actualment d’extrema dreta ultranacionalista no és cap secret ni ens ha de sorprendre. De fet, gairebé sempre ha estat així. Ara, fer una interpretació única sobre el bien común de la nación española i pontificar sobre una suposada verdad histórica potser és fer-ne un gra massa.

Quan els bisbes espanyols es permeten donar lliçons polítiques i pretenen tutelar el sentit nacional del vot d’una bona part de la ciutadania corren el risc que aquesta societat els critiqui a ells per, amb l’excusa de la religió, ficar-se allà on no toca. Ep!, com a ciutadans tenen tot el dret a opinar, com tothom, però després que no ens tornin a dir, com fan cada dos per tres, que amb les seves notas ells es limiten a parlar de religió. Als bisbes espanyols se’ls ha vist un cop més el seu llautó polític, i és trist constatar que entre aquests bisbes n’hi ha uns quants de catalans que, suposadament, han donat per bo el document. Potser no hi té res a veure però, mentrestant, les esglésies catalanes estan cada dia més buides.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

ETA i l’extrema dreta

El famós comunicat emès dijous per la banda terrorista utilitzava la gastada retòrica a la que ja ens tenen acostumats. Però conté una frase tan curta com inequívoca, una frase que ho diu tot: ETA ha decidit el cessament definitiu de la seva activitat armada. Els terroristes mai abans no s’havien expressat en uns termes tan contundents. A partir d’aquest fet i de la molta, poca o nul·la credibilitat que es vulgui donar al comunicat -tal com molt gràficament ho expressava Forges a El País de divendres-, ara cadascú en traurà les seves pròpies conclusions. Jo ja les he tret: tot i que encara hi ha molta feina a fer i no hi ha cap garantia de res, aquesta és al meu entendre una situació de no retorn.

Dilluns passat The Guardian ja deia que el comunicat d’ETA es faria públic abans d’acabar la setmana. Ningú no ho va desmentir, i això fa pensar que tot estava perfectament pactat. Tant la Declaració d'Aiete fruit de l’anomenada Conferència Internacional per la Pau a Euskadi que va tenir lloc dilluns a Donostia, com el comunicat de la banda emès dijous al vespre per televisió em van agafar a l’estranger, on la premsa tenia altres prioritats informatives com, per exemple, l’assassinat injustificable del dictador Gaddafi. Vaig seguir aquest assumpte, per tant, de manera molt tangencial i sense aprofundir-hi. Ha estat en tornar a Barcelona quan he confirmat les meves sospites ja exposades en articles anteriors: hi ha un sector de la societat espanyola, clarament minoritari, que encara que no ho diu obertament tem el moment en que la desaparició definitiva de la banda sigui una realitat. Com ells mateixos han dit sovint, a menos ETA, más nacionalismo. Els fa por una societat basca sense terrorisme i, per tant, amb la possibilitat real que hi hagi un increment del suport popular a un moviment endreçat cap a la independència d’Euskadi. Saben que la possibilitat d’un estat basc independent no arribarà mai mitjançant el terrorisme, però intueixen que sí hi pot arribar per mitjans democràtics, amb els vots de la majoria de bascos. Per més que pugui semblar una contradicció, a Euskadi el terrorisme ha actuat de vacuna contra la independència.

Si aquest sector que dèiem l’hem de concretar amb noms hi podem posar, per exemple, la cadena de televisió Intereconomia i el diari del mateix grup La Gaceta. Referint-se al comunicat d’ETA, els seus creadors d’opinió parlaven de pantomima, infecto pamfleto i altres epítets per l’estil. Podríem incloure-hi també altres diaris com La Razón, ABC i El Mundo. I si hi volem posar noms de persones i n’hem d’escollir només una, Jaime Mayor Oreja representa molt bé aquest sector de la societat espanyola. Oreja va titllar el comunicat de la banda d’un ataque a la democracia, una gran falsedad, un insulto, una estafa, una teatralización, el apogeo de la mentira i, per si no quedava prou clar, la mentira más repugnante de la democracia española. Oreja es va permetre vomitar també que darrere dels moviments independentistes d’Euskadi i de Catalunya sempre hi ha hagut ETA. Arribats a aquest punt, un pot començar a pensar que aquella pintada que hi ha al barri de Gràcia de Barcelona i que diu "Mayor Oreja, menor cerebro" potser és més descriptiva que insultant.

Però deixant de banda els estirabots de l’extrema dreta ultranacionalista espanyola, ara són els polítics els que han d’anar donant solucions als problemes puntuals que a partir d’aquesta nova situació es vagin presentant. D’entrada, el sentit comú ens diu que els presos etarres haurien de complir les seves condemnes en presons properes als seus domicilis. No perquè ho digui jo sinó perquè ho diu la llei, encara que la judicatura i les autoritats penitenciàries espanyoles sempre han tingut una tendència a oblidar-ho. És molt lícit i mereix tots els aplaudiments la condemna a un terrorista, però condemnar de retruc a la seva família com passa ara no és propi d’una societat moderna i democràtica. És a dir, els llargs viatges dels caps de setmana que els familiars dels presoners es veuen obligats a fer per visitar-los s’haurien d’anar acabant.

També tinc molt clar que les víctimes dels atemptats terroristes i els seus familiars no han d’entrar en cap mena de negociació política amb el govern. En una democràcia està perfectament definit qui té la representació política de la societat. Les víctimes han de tenir tots els reconeixements que toquin, però no han de tenir cap mena de protagonisme polític en aquesta nova etapa. Tampoc no ha de tenir cap protagonisme polític l’extrema dreta minoritària que dèiem abans, almenys mentre no assoleixin uns resultats electorals que els permetin disposar d’una representació política al parlament que ara no tenen. En la seva molt cuidada declaració institucional Rajoy va deixar perfectament clar que la seva era la posició oficial del Partido Popular. Dit en altres paraules, Mayor i companyia només es representen a sí mateixos. Afortunadament.

dijous, 20 d’octubre de 2011

Sentiment independentista

L’última enquesta que vaig llegir ens deia que, a Catalunya, el sentiment independentista ja està instal·lat en el 42 per cent dels catalans. Tot i que intueixo que aquesta xifra podria estar, per entendre’ns, arrodonida a l’alça, el que difícilment es pot negar és que en els darrers anys aquest sentiment s’ha incrementat de manera notable entre els catalans que pensen i que saben fer anar la calculadora. Conec independentistes fiscals pertanyents a tot l’arc ideològic, incloent-hi fins i tot persones que el 20N votaran ben convençuts el Partido Popular. És incompatible tenir un sentiment independentista i votar popular? No, conec gent que ho fa. I és que el negoci de la butxaca l’entén tothom, i quan et toquen massa la pròpia no hi ha cap ideologia que pugui justificar allò que, es miri com es miri, és totalment injustificable.

Spain’s secret conflict és un reportatge de Gary Bibson que de manera molt didàctica ens explica aquest sentiment –i també el sentiment contrari, igualment respectable-. Tots i cadascun dels personatges entrevistats que hi intervenen queden ben retratats. Té una durada de 40 minuts, però val la pena dedicar-los-hi.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

La Fonda del Saumell... i altres

A Catalunya i Euskadi es parla molt sovint dels restaurants triestrellats; a la resta de l’estat espanyol se’n parla menys perquè no n’hi ha cap. Des de fa uns anys, però, trobo que hi ha un excés d’informació sobre l’alta gastronomia i sobre els nostres molt estimats cuiners mediàtics. Excés en el sentit que són informacions sovint repetitives, i això deixant de banda que tracten sobre establiments molt exclusius i, per tant, a l’abast de molt poca gent. El cas és que a partir dels molt merescuts èxits de Ferran Adrià a nivell planetari em sembla que tots plegats n’estem fent un gra massa; es comença a detectar un cert cansament informatiu gastronòmic. A més a més, deixant de banda el vessant purament informatiu, els restaurants on no en surts per menys de 50, 100 o més euros, vi apart, no m’interessen gaire. Sempre he pensat que sortir satisfet d’un restaurant car no té cap mèrit. El que seria remarcable seria sortir-ne descontent, i això tots sabem que de vegades també passa. Però d’aquests casos no se’n parla gaire, hi ha com una mena de gremialisme que ho amaga, com si criticar determinats establiments no fos propi d’un bon català. Si més no, aquesta és la meva sensació.

Reconec que, en contraposició, tinc una certa tendència a parlar dels llocs on pots dinar bé per un preu força raonable. D’aquells establiments populars on demanes el menú del dia i en surts satisfet. Això sí que té mèrit, mèrit per l’establiment, és clar. Fa pocs dies vaig explicar aquí mateix que a finals de setembre, a l’Empordanet, varem dinar cada dia a llocs diferents, sempre de menú i molt correctament, per entre deu i quinze euros tot inclòs. Més recentment, al Santuari dels Àngels de Sant Martí Vell varem sopar molt bé per 10 € tot inclòs. En nivells similars de qualitat i preu hi ha també el restaurant Mirasol d’Igualada, un altre bon exemple de restaurant de menú molt digne; jo no el coneixia, m’hi van portar no fa gaire uns bons amics. Un altre exemple: per 12 € tot inclòs la setmana passada vaig dinar francament bé a La Fonda del Saumell de Vallbona d’Anoia (he reproduït el seu logotip perquè m’ha semblat francament interessant). Cap parentesc; encara que tinc arrels anoienques la coincidència de cognoms és ben bé una casualitat. Aquesta fonda és del tot recomanable, un lloc per tornar-hi. I avui m’he limitat a parlar de les meves últimes experiències, però podria posar molts més exemples similars.

Evidentment en aquests llocs de menú popular no et donen gambes de Palamós, ni foie gras del Périgord, ni caviar Beluga ni altres delicadeses per l’estil. Però et serveixen un menjar sa, bo i ben cuinat, i encabat en pagues un preu força raonable. En aquest sentit, ara mateix la meva frontera mental són els quinze euros, i si el preu s’acosta als deu encara em dono per més satisfet. Això sí, al marge del preu que et cobrin hi ha llocs de menú on hi vas una vegada i no hi tornes mai més. És a dir, evidentment no tots els restaurants de menú són recomanables, n’hi ha molts que són francament lamentables. Per això és bo anar parlant dels llocs que ho fan bé, són amables i tenen ganes de quedar bé amb el client. El boca a boca és la millor propaganda que es pot fer d’un restaurant, sigui estrellat o de menú.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

divendres, 14 d’octubre de 2011

Carta oberta (*) a l’alcalde Trias

Sr. Alcalde de Barcelona,

Se suposa que les pàgines web municipals estan actualitzades. Vàrem consultar, doncs, la informació disponible sobre els horaris de visita del Monestir de Pedralbes, i a la pàgina web hi deia textualment el següent: "Horari de visita: De l'1 d’abril al 31 d’octubre: de dimarts a divendres de 10 a 17 h. Dissabtes de 10 a 19 h. Diumenges de 10 a 20 h."

Dissabte dia 1 ens presentem a la porta del monestir a quarts de cinc amb d’intenció de visitar-lo amb uns amics que han vingut expressament des del Baix Empordà (250 km. entre anada i tornada). El personal de l’entrada, un noi i una noia, no ens hi deixa accedir perquè ja estant tancant. Ens diuen que la visita s’acaba a les cinc, no a les set. Els hi expliquem el què diu la pàgina web oficial de l’ajuntament, i ens contesten que ja ho saben, que aquestes incidències passen sovint, però insisteixen que l’hora de tancar són les cinc. Afegeixen que la placa metàl·lica que hi ha a l’entrada també és errònia, però que ells no tenen autorització per tapar-la.

Fem una reclamació per escrit i marxem amb la cua entre les cames convençuts que algú ens ha enredat. No sabem del cert, però, si ens ha enredat el personal de l’entrada o és l’ajuntament qui enreda els potencials visitants difonent una informació falsa. Estic convençut que vostè, senyor Trias, ens ajudarà a sortir de dubtes.

Cordialment,

Miquel Saumell


(*) Aquesta carta, ara oberta, va ser enviada el dia 3 d’octubre a l’alcalde Trias. Fins al moment cap resposta, cap disculpa, ni un simple justificant de recepció. Res de res. És la coneguda política del que jo en dic silenci administratiu prepotent que, pel que sembla, ha estat adoptada també per l’alcalde Trias. Els seus antecessors a l’alcaldia feien exactament el mateix, i tot plegat resulta molt decebedor.

Camats i Candini censuren

Diverses experiències personals de tracte amb polítics m’han fet arribar a la conclusió que els polítics professionals del nostre país tenen una certa tendència a censurar o amagar allò que no els agrada i/o allò que no els fa quedar massa bé davant de la societat que cada final de mes els hi paga religiosament el sou. Entenc per polític professional aquell que ha fet de la política el seu modus vivendi, sigui de manera temporal amb intenció de tornar a la vida civil després d’uns anys dedicats a la cosa pública, o amb l’objectiu clar d’estar-s’hi fins a la jubilació. Aquests últims constitueixen una clara majoria encara que no tots els que s’ho proposen aconsegueixen l'objectiu.

Fa anys, a Barcelona, hi havia un cap de l’oficina principal de correus que es dedicava a contestar totes les cartes de queixa que rebia per correu o es publicaven als diaris. Era, però, l’excepció que confirma la regla. Els càrrecs públics no només no acostumen a contestar les cartes que reben dels ciutadans sinó que, si poden i tal com explicava al principi, intenten exercir la censura. Avui posaré dos exemples agafats a l’atzar, i de tant en tant aniré afegint noms a aquesta llista de polítics amb ànima de censor. Segurament no els faré canviar de manera de fer però almenys quedaran en evidència.

Dolors Camats, diputada d’ICV, va publicar aquest article i em va censurar el següent comentari que li vaig enviar:

Sense entrar en el fons de l’assumpte, que donaria per utilitzar molt més espai del que et permet un simple comentari, voldria dir-li que:
1/ D’entrada, en utilitzar el tuteig per respondre la carta d’en Marc Vilarassau sj, que mirant-me ambdós currículums intueixo és més gran que vostè, vostè ja intenta posar-se en un pla superior. Segurament és quelcom inconscient per part seva però jo ho veig així. No és la persona jove qui ha de dir a la persona gran “pots parlar-me de tu” sinó justament al revés.
2/ Si com he llegit avui a l’Ara vostè és del barri barceloní de Sant Gervasi, que és d’on són la majoria dels polítics de Barcelona, segur que sap que en aquesta zona hi ha molt bones escoles que ensenyen aquestes normes bàsiques de cortesia, suposant que no s’hagin aprés a casa.
3/ Em treu de polleguera aquesta suposada superioritat moral típica l’esquerra, i com més esquerra més agreujada, que pretén estar sempre per sobre del bé i del mal. Sortosament vostès són els que són, més aviat pocs, i tenen la representació democràtica que tenen, més aviat minsa, suposant que els criteris de representació democràtica siguin els correctes. Ho dic perquè ahir, passejant per Gràcia i just al costat d’un local d’Iniciativa, hi havia una pancarta que deia “La democràcia no ens ha portat la llibertat”. Segurament encara hi ha algú que té nostàlgia de la dictadura del proletariat que vostès defensaven fins fa quatre dies.
4/ Continguts al marge, la felicito pel seu to de veu educat quan apareix al faristol del Parlament. La majoria dels seus 134 col·legues n’haurien d’aprendre. Lo cortés no quita lo valiente.

Montserrat Candini, senadora de CiU, va publicar aquest article i em va censurar el següent comentari que li vaig enviar:

Tot i estar molt d’acord amb el fons de l’article, no puc estar gens d’acord amb la trampeta que se’ns intenta colar en fer el balanç que fa vostè dels mitjans de premsa de paper en una i altra llengua. A Catalunya tenim tres diaris en català (Ara, El Punt i El 9), dos de bilingues (La Vanguardia i El Periódico) i dos en espanyol (Sport i El Mundo Deportivo). I no hi incloc els diaris comarcals (Regió 7, etc.) sinó que només hi poso els d’àmbit nacional català. Per tant, no s’hi val a barrejar en aquesta llista premsa feta a Madrid, encara que el capital de l’empresa editora sigui català (Público i La Razón), com tampoc s’hi val incloure-hi els altres diaris estatals que vostè menciona. Repeteixo, estic molt d’acord en el fons, tenim tota la raó, però no cal fer trampeta, no en tenim cap necessitat, que aquesta sempre se’ns pot girar en contra.

Com ja he dit altres vegades, els blogs personals cadascú se’ls administra a la seva manera. Però un polític amb sou públic que en gestioni un on hi tingui activada la possibilitat de deixar-hi comentaris, queda molt lleig que, un cop rebuts, els censuri.

dijous, 13 d’octubre de 2011

Barruts!

Ahir, alguns dels protagonistes d’aquest article van celebrar la seva festa nacional amb tota la parafernàlia de rigor. Llampants uniformes militars, medalles i condecoracions a discreció, els avions volant en formació i dibuixant la rojigualda al cel, el flamant RollsRoyce reial que només treuen en comptades ocasions, tota aquella família subvencionada mudada de cap a peus com si anessin a un casament, els legionaris i la seva famosa cabra i tot allò que tant agrada als espanyols. Diuen que ahir es van sentir menys xiulets que en anys anteriors, potser perquè aquest any de públic no n’hi havia. De fet sí que n’hi havia, però l’havien situat tan lluny que semblava que no n’hi hagués. Però bé, acabada la festa nacional espanyola que, com a bons veïns, hem de respectar si pretenem que ells ens respectin la nostra, es torna a aixecar la veda de la crítica a uns polítics que, els molt barruts, sembla que només ens vulguin treure de polleguera.

Ja cansa haver d’escoltar segons què, encara que estiguem en campanya electoral. Haver d’escoltar repetidament com la ministra del capitán, mande firmes! critica demagògicament les retallades comença a ser fastigós. Unes retallades, per cert, que el govern de la Generalitat es veu obligat a fer degut a les contínues pressions i la morositat manifesta del govern espanyol al que pertany la ministra. I encara sap més greu haver d’escoltar també com aquesta senyora, que fa anys que no trepitja Catalunya si no és per algun acte familiar o electoral, fa aquestes crítiques injustes presumint d’una suposada catalanitat. Pels desmemoriats cal recordar que els primers aplaudiments a la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya sobre l'Estatut de Catalunya van ser d’aquesta ministra; els segons, de la senyora Sánchez-Camacho. I després encara hi ha qui nega que en les coses importants PP i PSOE no vagin sempre de la maneta! El súmmum del surrealisme polític i la cara dura és haver d’escoltar també els mateixos retrets en boca del màxim responsable del govern anterior. Un govern que, com s’ha pogut demostrar després, va deixar el país literalment trinxat i amb uns comptes més falsos que una moneda de tres euros. Barruts!

La barra que tenen els que tant a Catalunya com a Espanya s’han passat anys negant la crisi i, per tant, no prenent, quan tocava fer-ho, determinades mesures econòmiques per tal d’intentar apaigavar-la, és quelcom que no té nom. La ciutadania sempre ha demostrat tenir una paciència gairebé infinita amb els polítics que suposadament la representen. Però tot té un límit. Fins i tot hi ha qui parla de demanar responsabilitats penals, i jo hi estaria d’acord. L’altre dia, a Igualada, m’explicaven que alguns significats membres de l’equip de govern anterior de vegades són escridassats quan surten al carrer. La gent se sent enganyada, se sent literalment estafada, i exerceixen el derecho al pataleo. És el límit de la paciència que dèiem abans. El peculiar tripartit igualadí format per socialistes i verdcomunistes –que compartien llista electoral-, amb el suport extern del Partido Popular, va deixar l’ajuntament literalment en fallida. Ara aquesta destrossa l’haurà de resoldre el govern de CiU, que va guanyar les darreres eleccions. I resoldre en aquest cas vol dir retallar. Doncs bé, en comptes d’intentar passar desapercebuts durant una bona temporada, ara, els correligionaris de la ministra que dèiem abans, intenten capitalitzar políticament a favor seu unes retallades de les que ells en són molt més responsables que qui les ha de tirar endavant. Barruts!

dimarts, 11 d’octubre de 2011

La importància de la línia

A partir de la mort d’Steve Jobs s’ha parlat molt dels invents comercialitzats per Apple, i de com a alguns usuaris aquests estris els han canviat la vida. O almenys això diuen. En el meu cas i en el d’altres persones que conec no ha estat així. Jo concretament utilitzo una BlackBerry (BB), i no tinc ni he tingut mai un Mac, ni un iPhone, ni un iPad ni cap altre producte de la poma mossegada. Els partidaris d’Apple sempre presumeixen que els seus productes són els millors, i jo això no ho objectaré. Però si se’m permet sí que diré que tot depèn. Depèn de quines necessitats t’hagis creat a partir de disposar d’un d’aquests aparells. Tinc la sensació que, amb totes les excepcions que hi pugui haver, que n'hi ha, la majoria dels compradors d’iPads i iPhones primer s’han comprat el producte i després han mirat què es pot fer amb ell. És a dir, justament al contrari del que solc fer jo: primer se’m presenta la necessitat i, a partir d’aquí, busco quin producte necessito i em faig amb l’aparell corresponent. I ara un es pot preguntar per què vaig optar per una BB i no per un iPhone. La meva elecció va ser molt senzilla: perquè la BB costa bastant menys, perquè pesa bastant menys, perquè és un aparell menys voluminós i, last but not least, perquè quan viatges disposes d’unes tarifes planes d’internet que no tens amb l’iPhone. Si aneu a una fira internacional i us fixeu en quin aparell utilitzen els expositors i els visitants veureu que dominen les BB.

Però bé, avui no volia parlar del hardware, l’aparell, allò que veus i toques, sinó del software, allò que no es veu però que resulta essencial perquè aquests aparells facin la seva feina. I encara que estrictament parlant la línia d’internet potser no forma part del software de l’aparell, avui toca parlar molt concretament de la línia. I és que ahir dilluns es va produir una caiguda del servei Blackberry a diversos països d’Europa, Orient Mitjà, Àfrica, Índia, etc. Dit amb altres paraules: els que utilitzem una BB ens vam quedar sense internet. Jo vaig perdre la línia abans de dinar i a l’hora d’escriure aquestes notes, just abans de sopar, encara no l’havia recuperada. I vaig tenir sort que l’avaria no m’agafés viatjant.

Com a resum puc dir que em preocupa molt més el servei, en aquest cas la manca de servei, que l’aparell en sí. Com molts dels usuaris que conec no utilitzo la majoria de les funcions que ofereix la BB. I això que els partidaris de la poma mossegada sempre em diuen que si la comparem amb un iPhone, la BB, de funcions, no en té gaires. Doncs bé, per mi encara en té massa. Això sí, en una cosa tots coincidirem: la línia és molt més important que l’aparell. Sense línia no es pot fer pràcticament res.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

La FavB, que diu una cosa i fa la contrària

El passat dia 15 de juny la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FavB) va donar presumptament suport al lamentable i antidemocràtic intent de segrest del nostre Parlament. Segons estima ara l’administració de justícia espanyola, aquell acte podria ser delictiu. Les persones que presumptament hi van participar i que han pogut ser identificades per la policia han estat citades a declarar aquests dies pel jutge que porta el cas. No cal dir que sóc convençudament partidari de la presumpció d’innocència per a tothom i, per tant, formalment s’haurà d’esperar que surti la sentència del judici per deixar de banda el mot presumpció i parlar o no de delicte sense adjectius. Llegeixo que els ara imputats s’hi juguen uns quants anys de presó.

Doncs bé, tot i que ni en els seus estatuts ni en el seu reglament intern no està contemplat el saltar-se les lleis, directius de la FavB van participar presumptament en aquell presumpte intent de segrest de la democràcia, com a mínim donant-hi un suport presencial gens dissimulat. Malgrat que el seu president, Jordi Bonet, va negar per TV3 aquest suport, ho va fer amb una dosi tan alta d’ambigüitat calculada que se li va entendre perfectament la seva gens dissimulada simpatia per aquells energúmens. Una simpatia que, per cert, ha quedat ara plenament confirmada amb l’article que la FavB va publicar la setmana passada a la seva web. Per si encara hi havien dubtes, aquesta és la prova del cotó que ens faltava per completar el puzle.

A rel d’aquells tristos fets, el 26 de juny vaig enviar aquest missatge a la FavB:

Pertanyo a una associació de veïns barcelonina i sovint em miro la vostra web. Em sobta que no hi tingueu activada la possibilitat de deixar comentaris sobre les diferents notícies que hi van apareixent. Res, només us ho volia comentar perquè avui en dia una web 1.0 com la vostra en un entorn 2.0 no deixa de cridar l’atenció, i més en un lloc com la FavB que se suposa és o ha de ser de participació veïnal.

Aprofitaré per comentar que vaig demanar a la meva associació que degut a la vostra posició ambigua sobre l'intent de segrest del Parlament es donés de baixa de la FavB fins que no quedés perfectament clara la vostra desvinculació d'aquells fets lamentables. Al meu entendre, l’entrevista que Cuní va fer al vostre president només hi va afegir confusió. Jo em vaig quedar amb l’idea d’una gens dissimulada complicitat d’en Bonet amb aquells energúmens, i us puc assegurar que no sóc l’únic que vaig treure aquesta conclusió.

Ni en Bonet ni ningú de la FavB em van contestar, i això ja es prou significatiu del tarannà d’aquesta gent, tot i que els silencis cadascú els pot interpretar a la seva manera. Jo ja ho vaig fer, en el sentit que ja us podeu imaginar. I de moment ho deixo aquí.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Convenció del Partido Popular

Vull expressar gràficament la meva plena coincidència amb en Peridis d’El País. Suposo que algun dia el politburó del Partido Popular es dignarà explicar-nos, també als catalans que de forma molt majoritària votem altres opcions polítiques, què pensen fer quan governin Espanya. Guanyaran, sí. Per majoria absoluta, també. Però serà per demèrit dels seus contrincants. De mèrits propis, almenys fins al moment, encara no se’n veu cap ni un. Potser es destaparan avui, a la cloenda de la convenció de Màlaga, però ho dubto molt.

dijous, 6 d’octubre de 2011

Mor Steve Jobs, el visionari

FitchRating, Moody’s i Standard&Poors

Des que el món és món, comprar i vendre deuria ser de les primeres coses que es van inventar, i des de llavors el comerç encara no s’ha aturat. Els béns objecte de comerç poden ser de qualsevol naturalesa, des de les matèries primeres fins als productes elaborats, serveis, diners, etc. En el món capitalista, que és l’únic sistema econòmic que existeix perquè fins i tot els països d’economia centralitzada, altrament dits comunistes, proclamaven amb orgull (i uns pocs encara proclamen) el capitalisme d’estat, els diners corren d’un lloc a un altre canviant contínuament de mans. Com que els diners amagats a sota la rajola no només no produeixen sinó que a causa de la inflació més aviat tenen una certa tendència a florir-se, a perdre valor, necessiten airejar-se. No s’estan mai quiets. Sempre hi ha qui en necessita i qui en té de sobrers, i posar d’acord aquestes dues realitats és la base del comerç de diners. Si tu necessites diners i en demanes a un que en té de sobrers no li estàs demanant cap favor. O dit d’una altra manera: el favor és mutu. L’interès que tu tens perquè te’ls deixi és el mateix que el seu per deixar-te’ls a canvi de dues condicions: una raonable seguretat de recuperar-los, i dic raonable perquè la seguretat absoluta no existeix, i una taxa d’interès igualment raonable que cobreixi la inflació que dèiem abans, les despeses pròpies del negoci i una mica més. Aquest una mica més seria el benefici comercial de l’operació. El cas és que amb aquestes premisses bàsiques els diners van canviant de mans contínuament. Money makes the world go round. Sempre s’ha dit i, ens agradi o no, això segueix sent una gran veritat, aquí i a la Xina.

FitchRating, Moody’s i Standard&Poors són les famoses agències de qualificació de riscos tan criticades i escarnides per gairebé tothom, i que darrerament no fan més que sortir dia sí i dia també a les portades dels diaris, gairebé sempre amb connotacions molt negatives. D’aquestes agències en depenen no només els interessos que s’acaben fixant pels préstecs sinó la seva pròpia viabilitat. Els informes i les valoracions que fan poden ser més o menys encertats però sempre van a missa, i tant els prestadors com els prestataris accepten lliurement sotmetre’s al seu inapel·lable veredicte. I no només això. Els informes que fan aquestes agències i que tan malament deixen a determinats països, són voluntaris. L’agència només et fa l’informe si tu l’encarregues expressament i el pagues. Els informes els encarreguen i els paguen els governs dels països sotmesos a estudi, encara que l’informe els acabi perjudicant greument. Dit d’una altra manera: els països europeus actualment més perjudicats per aquests informes, els coneguts com PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Spain), són els que han anat pagant els informes que tan malament els deixen. Algú d’això potser en diria masoquisme d’estat i no seré pas jo qui li porti la contrària.

La pregunta que ara lògicament ens podem fer és si el sistema de préstecs entre països basats en els informes de les agències de qualificació de riscos es pot canviar. I la resposta és òbvia: i tant que es pot canviar! Per fer-ho només cal un acord entre prestadors i prestataris. Però no es veu cap interès ni per part dels uns ni per part dels altres per canviar el sistema.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Dret d’expulsió

Aquest estiu a les cartes dels lectors de La Vanguardia s’ha debatut la conveniència de prohibir l’entrada als restaurants a la mainada de menys d’una determinada edat. Em sembla que va ser Quim Monzó qui va obrir el tema, i a partir del seu article uns quants lectors van fer les seves aportacions, amb opinions a favor i en contra de la prohibició. La realitat és que massa sovint et trobes amb persones queixoses, i s’ha de dir que estan carregades de raó, per la manca d’urbanitat i d’un mínim respecte cap a la gent que els envolta per part d’energúmens que actuen amb total impunitat al restaurant, al cine, a l’hospital, a la fleca o a la platja. I aquests impresentables no són necessàriament nens, te’n trobes de ben granadets. Són els típics personatges que es caracteritzen per prescindir de tot el que no siguin estrictament els seus propis interessos particulars.

Quan la quitxalla marraneja al restaurant –tots ens hi hem trobat- normalment la culpa no és del nen sinó dels adults responsables de la seva educació. Com que probablement ningú no els ha ensenyat a educar la seva prole i a més a més acostumen a anar bastant mancats de sentit comú, es poden donar dues situacions: o que els pares no en sàpiguen prou, i si és així prou penen tenen, o que, sabent-ne, no vulguin assumir les conseqüències d’un enfrontament puntual amb el nen, i llavors opten per la via fàcil de permetre als seus fills conductes asocials encara que perjudiquin el veí, mentre ells es fan l’orni. Per tant, posats a prohibir l’admissió, que no seria pas la meva primera opció, en tot cas a qui s’hauria de prohibir l’entrada als restaurants és als adults mal educats. Òbviament els seus fills, tant o més mal educats que els pares, tampoc no hi entrarien sols. Però com que aquestes conductes asocials són difícilment detectables a priori, penso que l’opció de prohibir l’entrada que demanaven alguns lectors de La Vanguardia no seria gens pràctica ni operativa.

La meva proposta és que en comptes del conegut reservat el dret d’admissió es regulés el dret d’expulsió, suposant –ho ignoro- que aquest dret del propietari del local encara no estigui contemplat per la normativa vigent. Amb un cartell que digués reservat el dret d’expulsió, col·locat de manera ben visible a l’entrada del local, s’evitaria que ningú pogués al·legar ignorància i, d’aquesta manera, no generalitzaríem el càstig fent pagar justos per pecadors. Tots coneixem nens ben educats que es poden portar tranquil·lament a tot arreu, que saben perfectament quan és el moment de jugar i fer gresca i quan és el moment de no cridar i comportar-se, i seria injust que aquests nens no poguessin entrar als restaurants. Amb la regulació del dret d’expulsió només sortirien afectats aquells adults, i de retruc la seva prole, que amb la seva conducta demostressin que no poden anar als llocs on s’ha de compartir l’espai amb altres persones.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Filibusterisme parlamentari

Repassant la premsa dels darrers dies m’assabento que dijous i divendres de la setmana passada es van produir al Parlament uns lamentables i gens exemplars episodis. Els diaris els han titllat de delirants, desconcertants, surrealistes, hilarants, ridículs, tragicòmics, rocambolescos i marxistes (dels germans Marx). El motiu: les peticions, un dret que tenen els diputats contemplat en el reglament de la cambra, de fer votar punt per punt i article per article les propostes de resolució del debat de política general, en comptes de fer-ho d’una forma més global tal com es fa habitualment. El filibusterisme parlamentari, però, no es va inventar la setmana passada al Parlament de Catalunya. Aquest fenomen, bastant més antic, només és la conseqüència de les escletxes legals i reglamentàries que aprofiten determinats partits polítics, normalment els més petits, per fer-se més visibles a les cambres legislatives. D’aquestes tàctiques dilatòries alguns en diuen obstruccionisme parlamentari, i segurament tenen raó, però el fet és que el reglament de la cambra catalana permet que una votació que normalment s’enllesteix en uns minuts pugui durar hores i fins i tot dies si un diputat s’ho proposa.

El mateix reglament que els partits més petits, petits en representació parlamentària, aprofiten sempre que poden per fer-se més visibles, ni que només sigui fent el trist paper de mosca collonera, és el que els manté relegats a una posició gairebé testimonial durant la major part de la legislatura, amb la satisfacció gens dissimulada dels partits més grans, grans en representació parlamentària. El que vull donar a entendre és que si busquem culpables els trobarem repartits per tot l’arc parlamentari. Però no estic criticant el reglament, ni l’ús que uns i altres en fan en defensa dels seus legítims interessos, ni tampoc estic qüestionant la major o menor visibilitat parlamentària dels diferents grups. Simplement estic descrivint una realitat que dissortadament tampoc no va saber reconduir la persona que presideix el Parlament, en una demostració més que el càrrec li ve massa gran.

Dit això, episodis parlamentaris tan poc edificants com els de la setmana passada, amb votacions que es van allargar més de tres hores de manera absolutament innecessària, només consoliden l’allunyament existent que hi ha entre la classe política i la ciutadania que els hi paga el sou. Per tal d’intentar evitar el risc que aquest allunyament esdevingui un perillós divorci tal vegada irreversible, semblaria molt convenient procedir a una urgent adequació del reglament a la realitat de la cambra catalana, que actualment es troba en una situació de representació parlamentària com no s'havia vist mai abans a Catalunya; fins a deu partits polítics hi són actualment representats. Cap altre cambra legislativa de l'estat té tants partits polítics amb representació parlamentària.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Twitter

L’altre dia un amic meu que tot just ara comença a interessar-se per les diferents eines digitals que tenim disponibles a la xarxa em va preguntar què era el twitter. Vaig contestar amb una resposta convencional: el twitter no és res més que un microblog, és a dir, un blog que té limitada l’extensió de les seves piulades a un màxim de 140 caràcters amb espais. Per donar-vos una idea, aquest paràgraf que esteu llegint té 560 caràcters amb espais i, per tant, per poder-lo transmetre sencer via twitter es necessitarien quatre piulades (560 dividit per 140).

Evidentment la limitació dels 140 caràcters com a màxim obliga el tuitaire a fer un esforç de concisió en el llenguatge. S’han d’estalviar caràcters sigui com sigui, però alhora s’ha de transmetre el missatge que es vol transmetre. Al principi costa acostumar-s’hi però amb la pràctica les dificultats inicials acaben desapareixent. Com que les coses sempre s’entenen millor amb casos concrets posaré l’exemple del meu propi twitter. Així, durant els set dies que van del 23 al 29 de setembre, un període que vaig estar desconnectat del blog, vaig tuitejar una mica. La meva activitat tuitaire va ser, segons es pot comprovar clicant aquí, de dotze piulades, que reprodueixo a continuació:

23 Set
La censura a RTVE de moment s’aparca només per estratègia electoral, però l’ànima censora de fons hi és. Trist i decebedor
23 Set
RTVE: també em pregunto que si la representació política de la ciutadania la tenen els partits què coi hi pinten els sindicats al C.d'A.?
23 Set
RTVE/2: i per cert, si al Consell d’Administració hi són representats els sindicalistes, per què no hi són els empresaris?
24 Set
Amb l’OK de l’almoina petroQatarina ha quedat clar que els principis són els principis i els dòlars són els dòlars, i el Barca un club mes
25 Set
Des de platja Es Monastri de St.Antoni Calonge brindem perquè aquesta salvatjada dels toros quedi només com un record de la nostra història
26 Set
Una Vanguardia molt protoros. Les seves 3 cròniques taurines surten a la secció de “cultura” i no a “tendències”, junt amb les necrològiques
26 Set
La llista de politics que eren a la Monumental es ben significativa. Res de debat animalista. Debat identitàri pur i dur. No cal dissimular
26 Set
President Mas: traspassar la línea vermella es pretendre reduir en un 50% més la paga extra d’infermeres i metges, ja reduïda en un 25%!!!
26 Set
President Mas: recordeu que aquests col·lectius també voten, i el 20-N potser molts no us votaran
27 Set
PresidentMas:entre allargar agonia empresa en fallida i rebaixar encara+ sous de metgesses i infermers,la prioritat no hauria de ser Spanair
28 Set
PresidentMas: llegeixo que ara retallareu residencies gent gran i discapacitats.Voleu dir que aquests estalvis son els que toquen? Jo dic NO
28 Set
Amb les retallades els socialistes tenen 2opcions: criticar-les o mirar de passar desapercebuts. Alguns opten per l’opció menys intel·ligent

Alguns lectors d’aquest blog potser trobaran que aquestes explicacions tan bàsiques sobre el twitter són sobreres per ser conegudes per a tothom. Però s’equivoquen. Massa sovint aquells que utilitzem les noves eines digitals amb regularitat patim una mena de deformació digital que ens porta equivocadament a donar per suposat que tothom és com nosaltres, que tothom sap què és el twitter i, en definitiva, que tothom ha entrat a l’era digital amb la mateixa rapidesa i intensitat. I evidentment no és així. Ningú nega que la cultura de comunicació digital s’està imposant de manera irreversible, però encara hi ha molta feina a fer.

A l’altre extrem de la balança hi trobem les persones que des que s’aixequen al matí fins que se’n van a dormir sembla que no facin altra cosa més que tuitejar de manera compulsiva, amb un ritme tan exagerat que em sembla no només malaltís sinó de nul·la utilitat, si el que busquen són seguidors que llegeixin les seves piulades. Per entendre’ns, parlo de piuladors que deixen moltes dotzenes, centenars en alguns casos, de missatges diaris, i a més a més molts d’aquests missatges contenen arxius annexos, que intueixo que molt poca gent té la paciència i el temps necessaris per llegir-los.

Sortosament amb el twitter passa com amb les religions en els països lliures: hi ha llibertat de culte per a tothom. Amb el twitter cadascú administra a la seva manera la imatge que vol mostrar de sí mateix a la xarxa. La meva imatge tuitaire, ho reconec, és més aviat discreta: 108 piulades en els últims quatre mesos; no arribo a una piulada diària de promig. Com acostuma a passar en altres àmbits, entre poc i massa hi deu haver el punt d’equilibri. Però és evident que aquest punt no té per a tothom el mateix significat.