Crisi sistèmica de la monarquia espanyola

Amb tot això de la cacera reial de l’elefant a Botswana m’adono que, a mesura que passen els dies, molta gent està començant a fer el ridícul. Començant per alguns independentistes catalans que, juntament amb l’extrema dreta i l’extrema esquerra espanyoles, demanen que el rei abdiqui, com donant a entendre que el seu successor serà més procliu als interessos d’aquests col·lectius. I no, tots sabem que no ho serà, això suposant que aquesta tronada institució espanyola encara existeixi quan toqui fer el traspàs de poders entre pare i fill. I permeteu-me un petit incís. Quan penso en això de monopolitzar en una mateixa família el càrrec de cap d’estat no puc evitar que em vinguin al cap els casos de Síria, Corea del Nord, Cuba, Marroc, etc. Perquè a veure, siguem sincers, quina diferència hi ha?

El pecat original de la monarquia espanyola és que la va instaurar l’anterior cap d’estat, Francisco Franco. Aquell home tenia una obsessió pel futur del país quan ell no hi fos, i la verbalitzava sovint amb aquella afirmació que deia lo dejo todo atado y bien atado. Abans de morir va deixar establert qui seria el seu successor, pensant-se que a la seva mort, amb el seu pupil com a cap d’estat, tot seguiria més o menys igual. Aviat la seva percepció es va demostrar errònia, però el pecat original que dèiem abans no va quedar esborrat amb l’adveniment de la democràcia que ens diuen que tenim. Hi ha qui diu que, aprovant la constitució, de retruc s’aprovava també aquella polèmica decisió franquista sobre la seva successió. Al meu entendre no és així. Ens agradi o no tenim un cap d’estat amb reminiscències franquistes que mai ha estat revalidat en referèndum. Un personatge políticament evolucionat, sí, però nomenat per Franco l’any 1969 després d’haver jurat solemnement els Principios Fundamentales del Movimiento. No em consta que posteriorment jurés la vigent Constitución Española; i si ho va fer encara pitjor, perquè d’això alguns en diuen perjuri.

Ara l’han enxampat caçant elefants a Botswana perquè va caure i es va trencar el fèmur. I què? Si la caiguda l’hagués tingut caçant perdius a Càceres quina diferència hi hauria? Per què ens mostrem tan susceptibles amb la mort d’un elefant a Botswana i no amb la mort d’una perdiu a Càceres? És potser per la mida de l’animal? És una qüestió geogràfica? Se’ns han obert els ulls de cop? Ara recordo el seu missatge televisat de Nadal de fa quatre mesos demanant exemplaritat als seus súbdits i no puc evitar que se m’escapi el riure. Però no faré més sang, avui no parlaré de la seva vida privada poc exemplar, ni del gendre que té problemes judicials, ni del nét ferit de bala, ni de la filla que diu que no sap què signa. Segueixo pensant que tot plegat ve d’aquella decisió franquista presa l’any 1969. De aquellos polvos vienen estos lodos. Després els aparells de propaganda ens han venut la modélica transición política española i tota la pesca, però allò va ser un engany a la ciutadania i ara en paguem les conseqüències.

I per cert, els que sempre diuen que ells no són monàrquics però sí que es defineixen com a “joancarlistes” ara estan molt però que molt calladets, eh!!