.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 17 d’octubre del 2012

L’estatus de l’espanyol (*) a la Catalunya independent

Començaré dient el que potser només hauria de dir al final d’aquest article, i és que no tinc gens clar, com sí que sembla tenir-ho algú, que l’espanyol (*) també hagi de ser oficial en una Catalunya políticament deslligada d’Espanya i, per tant, amb relacions directes amb Brussel·les (UE) i Nova York (UN). Però tampoc estic gens convençut que en una Catalunya independent l’espanyol (*) hagués de perdre l’estatus de llengua oficial que té ara. En totes dues opcions hi veig avantatges i inconvenients, i potser la solució passaria per trobar una tercera via més innovadora, fent un planejament de drets i deures lingüístics, per etapes, fins a assolir l’objectiu lògic i natural: que tothom que visqui a Catalunya pugui utilitzar el català sempre que vulgui i amb tota normalitat. Dissortadament això ara encara no és possible, és a dir, un català pot viure perfectament cent per cent en espanyol (*), però no pot fer-ho utilitzant només el català. És molt lamentable però és exactament així.

Si una cosa caracteritza a Catalunya és el fet de tenir una llengua pròpia, i aquesta és el català. Això fins i tot ho admeten els nostres estimats veïns espanyols, i així ho van ratificar els seus representants polítics en una llei orgànica espanyola anomenada Estatuto de Autonomía de Cataluña, una llei que, no ho oblidem, va ser aprovada pel Congreso de los Diputados d’Espanya. Dit això, no és menys cert que, a banda del català, a Catalunya es parlen moltes altres llengües. Suposo que ningú discutirà que entre aquestes altres llengües n’hi destaca clarament una, l’espanyol (*), que és la llengua d’ús habitual de molts catalans. Però que l’espanyol (*) sigui una llengua d’ús molt ampli a Catalunya no significa, necessàriament, que hagi de continuar sent una llengua oficial. A Andorra, per posar un exemple lingüísticament i geogràficament proper, només hi ha una llengua oficial, el català, tot i que segurament es parla menys que l’espanyol (*) i el francès, i potser fins i tot que el portuguès.

El que és evident és que si en una Catalunya independent el tractament legal de la llengua fos el mateix que hi ha hagut en les darreres tres dècades, no resoldrem mai el problema que dèiem abans. Cal no oblidar que, per circumstàncies històriques que ara no detallaré, si a Catalunya hi ha una llengua en perill real de desaparició, aquesta és el català. I això vol dir, entre altres coses, que el català s’ha de protegir. El fet evident és que durant els trenta-dos anys estatutaris el tractament legal de la llengua ha permès que, qui ho ha volgut, ha pogut viure cent per cent en espanyol (*), però encara no és possible viure cent per cent en català. I els experts constitucionalistes catalans farien bé de tenir-ho en compte a l’hora de redactar la nostra futura constitució.


(*) A Espanya et trobes sovint amb persones que, quan utilitzes et mot español per referir-te a la seva llengua, et corregeixen i et diuen que s’ha de dir castellano. Doncs bé, respectant totes les postures, de l’espanyol en seguiré dient espanyol. Fora d’Espanya, de la llengua espanyola en diuen espagnol, espainiako, espanhol, espanjalainen, hiszpański, ispanijos, ispanyolca, kihispania, panyòl, spanyol, spænska, spanska, spáinnis, španělština, spanish, spagnolo, spanjol, španski, Španjolski, spansk, spanisch, španielčina, spaans, spaniol, etc. He viatjat bastant i, a l’estranger, mai m’he trobat que de l’espanyol en diguin castellano, castilian o altres versions d’aquest nom. Per tant, espanyol i no se’n parli més, respectant, com no podria ser d’altra manera, qualsevol altre postura discrepant amb la meva.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

Començant una mica com tu, pel final, mai he tingut massa clar això de si castellà o espanyol. Però entenent que no em sento part de la nació, i del nacionalisme espanyol, no em ve gens de gust reivindicar l'espanyolitat del català que, altrament, seria el més correcte. Si em sentís espanyola entendria com a espanyola qualsevol llengua inclosa en el territori del meu país, el castellà inclòs. Ho han fet tan bé que no s'ha aconseguit, per tant, amb espanyol ens entendrem.

Respecte a la cooficialitat estic una mica com tu, en un sí però no. Tanmateix, no podem perdre de vista el moment i l'ocasió. Estem en un període pre-constituent i allò que decidim serà la fórmula en la qual ens haurem de moure durant anys. Això si els convergents no se'ns arruguen, que sembla que ja estan amb el "tot i que" del Mas del Polònia. Això si, si l'espanyol, es decideix que sigui co-oficial, espero que ho sigui també l'aranès i l'occità, posats a fer.

Galderich ha dit...

L'article de la futura constitució catalana hauria de dir una cosa així:
"El català és la llengua pròpia de la Nació i a la Val d'Aran l'aranès, i com a tal oficials en la seva àrea territorial. El castellà com a idioma tindrà estatus de protecció i difusió".

Jo li dic castellà perquè va nèixer a castella com el català li diem català i no catalanovalencianobalear.

El terme espanyol ha estat i és excloent i recordem que si Catalunya és independent continuarà havent-hi altres idiomes que el castellà a Espanya. Només per a això una mica de respecte i solidaritat amb aquests idiomes.

Jordi ha dit...

És un tema complicat. La nostra voluntat és integrar però algunes persones ens ho posen difícil negant-se a usar el català. Tot i això al carrer no hi ha problemes. Trobo la línia de Galderich una bona solució. Potser també es podria jugar amb els "considerans" que hi ha davant de les lleis. També es podria considerar no tenir constitució i si una legislació marc més fàcilment adaptable.

Percola ha dit...

En la questió del nom de l'idioma, no és l'espanyol, és un espanyol. Simplement em remeto a la constitució, encara vigent, que parla de "las demás lenguas españolas". Per tant, jo no parlo espanyol, jo parlo espanyols (català i castellà).

Respecte als estàtus de les llengües de la catalunya independent, crec que s'hi haurien de considerar les llengües pròpies (català i aranès) i incloure d'alguna manera les llengües dels estats veïns (castellà i francès) i una "lingua franca" internacional (anglès o alemany). En definitiva, les llengües són per entendre's, no per barallar-se per imposar una o altra.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Veig que avui coincidim... en que no ho tenim 100% clar.

Galderich,
És que jo ja m’he avançat una mica a la història i no considero espanyols els territoris de Catalunya, Euskadi i Galicia o Galiza (escrits en les llengües pròpies de cada territori i en rigorós ordre alfabètic).

Jordi,
Com a ferm partidari de l’exercici de la llibertat i, per tant, molt contrari a les imposicions lingüístiques, que ja n’hem patit moltes), t’haig de dir que, segons com es miri, expressions com “negant-se a usar el català” m’esborronen.

Percola,
Em remeto a les respostes anteriors però a la futura constitució catalana jo no hi mencionaria el francès ni l’anglès, tot i que dono per fet que per anar pel món s’han de saber.