L’estatus de l’espanyol (*) a la Catalunya independent

Començaré dient el que potser només hauria de dir al final d’aquest article, i és que no tinc gens clar, com sí que sembla tenir-ho algú, que l’espanyol (*) també hagi de ser oficial en una Catalunya políticament deslligada d’Espanya i, per tant, amb relacions directes amb Brussel·les (UE) i Nova York (UN). Però tampoc estic gens convençut que en una Catalunya independent l’espanyol (*) hagués de perdre l’estatus de llengua oficial que té ara. En totes dues opcions hi veig avantatges i inconvenients, i potser la solució passaria per trobar una tercera via més innovadora, fent un planejament de drets i deures lingüístics, per etapes, fins a assolir l’objectiu lògic i natural: que tothom que visqui a Catalunya pugui utilitzar el català sempre que vulgui i amb tota normalitat. Dissortadament això ara encara no és possible, és a dir, un català pot viure perfectament cent per cent en espanyol (*), però no pot fer-ho utilitzant només el català. És molt lamentable però és exactament així.

Si una cosa caracteritza a Catalunya és el fet de tenir una llengua pròpia, i aquesta és el català. Això fins i tot ho admeten els nostres estimats veïns espanyols, i així ho van ratificar els seus representants polítics en una llei orgànica espanyola anomenada Estatuto de Autonomía de Cataluña, una llei que, no ho oblidem, va ser aprovada pel Congreso de los Diputados d’Espanya. Dit això, no és menys cert que, a banda del català, a Catalunya es parlen moltes altres llengües. Suposo que ningú discutirà que entre aquestes altres llengües n’hi destaca clarament una, l’espanyol (*), que és la llengua d’ús habitual de molts catalans. Però que l’espanyol (*) sigui una llengua d’ús molt ampli a Catalunya no significa, necessàriament, que hagi de continuar sent una llengua oficial. A Andorra, per posar un exemple lingüísticament i geogràficament proper, només hi ha una llengua oficial, el català, tot i que segurament es parla menys que l’espanyol (*) i el francès, i potser fins i tot que el portuguès.

El que és evident és que si en una Catalunya independent el tractament legal de la llengua fos el mateix que hi ha hagut en les darreres tres dècades, no resoldrem mai el problema que dèiem abans. Cal no oblidar que, per circumstàncies històriques que ara no detallaré, si a Catalunya hi ha una llengua en perill real de desaparició, aquesta és el català. I això vol dir, entre altres coses, que el català s’ha de protegir. El fet evident és que durant els trenta-dos anys estatutaris el tractament legal de la llengua ha permès que, qui ho ha volgut, ha pogut viure cent per cent en espanyol (*), però encara no és possible viure cent per cent en català. I els experts constitucionalistes catalans farien bé de tenir-ho en compte a l’hora de redactar la nostra futura constitució.

(*) A Espanya et trobes sovint amb persones que, quan utilitzes et mot español per referir-te a la seva llengua, et corregeixen i et diuen que s’ha de dir castellano. Doncs bé, respectant totes les postures, de l’espanyol en seguiré dient espanyol. Fora d’Espanya, de la llengua espanyola en diuen espagnol, espainiako, espanhol, espanjalainen, hiszpański, ispanijos, ispanyolca, kihispania, panyòl, spanyol, spænska, spanska, spáinnis, španělština, spanish, spagnolo, spanjol, španski, Španjolski, spansk, spanisch, španielčina, spaans, spaniol, etc. He viatjat bastant i, a l’estranger, mai m’he trobat que de l’espanyol en diguin castellano, castilian o altres versions d’aquest nom. Per tant, espanyol i no se’n parli més, respectant, com no podria ser d’altra manera, qualsevol altre postura discrepant amb la meva.