Un altre diputat del Parlament de Catalunya ha estat imputat per la justícia i no ha dimitit. Ja en són quatre, els diputats que es troben en aquesta situació, imputats i mantenint l’escó. Imputat no vol dir culpable, ho sé, i res indica que un imputat hagi d’acabar sent condemnat per la justícia. Presumpció d’innocència? És clar que sí, sense reserves. No pretenc, per tant, que dimiteixi només pel fet d’haver estat imputat, que això seria una exigència opinable, sinó per haver-s’hi compromès ell mateix. Va donar clarament a entendre que si l’imputaven plegaria, i no ha plegat. Però deixant aquest episodi al marge, una cambra legislativa amb vocació de ser considerada seriosament no s’hauria de permetre la lleugeresa de tenir diputats imputats, i menys ara que a Catalunya ens trobem en un procés polític que des de tot arreu s’observa amb una lupa de molts augments.
L’excusa que aquest diputat ha deixat altres càrrecs, al meu entendre secundaris, tant al Parlament com al seu partit (on, per cert, tampoc ha dimitit sinó que ha “delegat temporalment” les seves responsabilitats en persones de la seva confiança) la valoro com una excusa de mal pagador i una burla a l’electorat. La realitat és que tot apunta a que el diputat ara imputat segueix manant allà on manava abans, segueix mantenint el sou i pot recuperar la secretaria general del partit demà mateix perquè, de fet, no ha deixat de ser el secretari general. Després alguns encara diuen que no entenen les causes del descrèdit de la mal anomenada classe política.
I ja que hi som aprofito per comentar que quan la cúpula del seu partit va decidir la successió política en clau familiar vaig pensar que allò era un disbarat, i que difícilment acabaria bé. Llavors em van venir el cap exemples d’altres països on passen aquestes coses tan peculiars, i tots sabem quina mena de països són. Beneint aquella proposta els militants que van donar el vistiplau a la successió en clau familiar es van equivocar. Portar uns determinats cognoms no constituïa cap raó objectiva ni suficient que justifiqués l’ascens polític del diputat ara imputat fins a la cúpula del partit. Potser podríem concloure que de aquellos polvos... però segur que les presumptes malifetes dels seus germans tampoc l’han ajudat gaire.
L’excusa que aquest diputat ha deixat altres càrrecs, al meu entendre secundaris, tant al Parlament com al seu partit (on, per cert, tampoc ha dimitit sinó que ha “delegat temporalment” les seves responsabilitats en persones de la seva confiança) la valoro com una excusa de mal pagador i una burla a l’electorat. La realitat és que tot apunta a que el diputat ara imputat segueix manant allà on manava abans, segueix mantenint el sou i pot recuperar la secretaria general del partit demà mateix perquè, de fet, no ha deixat de ser el secretari general. Després alguns encara diuen que no entenen les causes del descrèdit de la mal anomenada classe política.
I ja que hi som aprofito per comentar que quan la cúpula del seu partit va decidir la successió política en clau familiar vaig pensar que allò era un disbarat, i que difícilment acabaria bé. Llavors em van venir el cap exemples d’altres països on passen aquestes coses tan peculiars, i tots sabem quina mena de països són. Beneint aquella proposta els militants que van donar el vistiplau a la successió en clau familiar es van equivocar. Portar uns determinats cognoms no constituïa cap raó objectiva ni suficient que justifiqués l’ascens polític del diputat ara imputat fins a la cúpula del partit. Potser podríem concloure que de aquellos polvos... però segur que les presumptes malifetes dels seus germans tampoc l’han ajudat gaire.
3 comentaris:
Una de les trampes d'aquest darrer any per protegir els polítics imputats (masculí perquè cap és dona) és reclamar això de mantenir el sou per pressumpció d'inocència. Em sembla un error. La pressumpció d'inocència es reclama i es juga al jutjat, en l'exercici dels drets processals. En els càrrecs públics i en l'empresa privada, et destitueixen o dimiteixes bàsicament perquè han perdut la confiança en tu o perquè l'activitat que has fet afecta l'empresa. Hi ha múltiples instruments per demostrar a la resta de companys de feina que aquella persona pot haver fet alguna cosa malament: obrir expedients, sancionar amb suspensió temporal de sou, etc. A un càrrec públic, la suspensió cautelar de funcions i sou ha de ser necessari.
L'altre gran cosa que m'emprenya és el fet que imputat no vol dir res i qualsevol jutge podria emprar l'instrument per fer mal a un país. De quants casos reals estem parlant? 50-100 considerant tots els ajuntaments?
I per últim, només cal revisar les transcripcions que s'han filtrat per veure que si el diputa Pujol potser no ha delinquit, com a mínim sí ha actuat en benefici d'uns amics i en prejudici d'altres empreses privades que JA havien guanyat un concurs. Ens movem en el terreny de l'ètica del servei públic que, em sembla, donàvem per fet que tots els que s'hi dediquen tenien clar on comença i on acaba. Hem de ser molt durs amb tots aquests casos com a societat, no es pot permetre que acceptem el llenguatge que pretén aigualir-ho tot. Perquè al final passa que tirem d'hemeroteca i alguns queden retratats.
És complicat com ja es va comentar. Potser aquesta figura d'imputat s'hauria de modificar perquè no és ni encausat ni lliure totalment de relacions amb el cas (siguin o no delictives).
També tenim el problema de què passa si una persona es declarada finalment no culpable o, simplement, ni és encausada. Si hi hagués un mecanisme per restituir tot potser també dimitirien més. Però la gent i els medis de comunicació declaren culpable a tot el que surt nomenat per alguna raó i després no perdonen.
Andreu,
Signaria tot el teu comentari tot i que potser en el darrer paràgraf, quan parles de Pujol, jo hi afegiria "presumptament".
Jordi,
El sistema no és perfecte i si a això hi afegim el judici paral·lel dels mitjans de comunicació la cosa encara es complica més.
Publica un comentari a l'entrada