El paper dels militars en democràcia

El poder fàctic que constituïen els militars espanyols durant el franquisme i els primers anys de democràcia va quedar desactivat durant el primer govern de Felipe González, amb Narcís Serra de Ministre de Defensa. Però tot i que des de llavors ja han passat tres dècades sovint encara hem d’escoltar exabruptes de militars espanyols sobre el problema catalán i les possibles alternatives per resoldre’l de forma expeditiva per la via militar. Són aquella mena de personatges que encara tenen l’assignatura pendent de fer la seva particular transició política post franquisme, i segurament pensen que pel fet de portar uniforme, gorra i pistola estan per sobre de la resta dels seus conciutadans. És allò tan barroer de la raó de la força que a les dictadures sempre s’intenta imposar a la força de la raó. Hi ha un seguit d’elements uniformats que, amb la constitució espanyola a la mà, fins i tot serien capaços de justificar un cop d’estat. Consideren que la democràcia i la llibertat dels pobles estan per sota d’una determinada lectura de la constitució, la lectura interessada que en fan ells. S’agafen, per exemple, a l’article 8, i d’aquí ja no hi ha qui els mogui. La constitució diu el que diu però, sortosament, no ho diu tot ni molt menys. És un text àmpliament interpretable perquè es va redactar, expressament, amb una ambigüitat suficient que deixés a la majoria dels espanyols mínimament satisfets o, si més no, no gaire descontents. En un país modern i democràtic els militars no han de tenir un paper institucional superior al que poden tenir, per exemple, els bombers o els metges de la seguretat social. Els militars són uns funcionaris públics més que estan a les ordres del poder civil elegit pel poble. Per tant, no cal perdre el temps amb les vergonyoses invectives de caire provocatiu que apareixen de tant en tant i que, per altra banda, no porten enlloc. Els militars, sortosament, ja no són un poder fàctic.