Xiulada al Liceu

Senyor Borbón,

Ahir al vespre, quan vostè i la seva dona van entrar a la llotja del Liceu de Barcelona van ser objecte d’una sonora pitada per part del públic, una esbroncada que els aplaudiments que hi van haver a continuació no van ser capaços de dissimular.

Uns deien que la pitada anava dirigida a vostè com a membre de la casa reial espanyola, i que estava motivada pel desprestigi creixent d’aquella institució. Pot ser. Altres deien que no, que la pitada anava dirigida a la virreina Llanos de Luna, que formava part de la comitiva i que, com tothom sap, des del seu càrrec ha anat conreant grans simpaties arreu. També pot ser.

Però jo penso que la pitada d’ahir no anava dirigida a cap personatge concret sinó a Espanya com a concepte. Intueixo que, a partir d’ara, cada vegada que algú que representi el concepte Espanya es presenti en un lloc públic de Catalunya d’aforament no controlat correrà el risc de rebre una esbroncada com la d’ahir.

És una manera ben peculiar i poc educada de votar, això és evident, però de moment és l’única que des de la metròpoli ens permeten. Dit això, senyor Borbón, vostè ja sap que anar a certs llocs amb mala companyia té els seus riscos i, avui en dia, presentar-se al Liceu acompanyat de la virreina constitueix una operació d’alt risc.

Cordialment.

Iniciativa i el federalisme

S’acosta l’hora de la veritat, arriba el moment en què ja no es pot dissimular més i un es veu obligat a mullar-se. Sembla ser que aquest moment està arribant ara per a Iniciativa, un partit que no ha sigut mai independentista però que durant els darrers mesos ho ha dissimulat de totes les maneres possibles. Iniciativa ni és ara, ni ha sigut en el passat ni, intueixo, serà en el futur, un partit independentista. Això no exclou que alguns dels seus votants, molt pocs, ho siguin, de la mateixa manera que el partit de Duran també en té alguns. La gent políticament descol·locada està molt repartida.

El politburó d’Iniciativa considera que s’ha d’anar posicionant amb més concreció que fins ara, i si vol conservar la seva clientela ha de deixar perfectament clar que no és un partit independentista. L’explicació del no-independentisme oficial d’Iniciativa és òbvia i té una justificació inqüestionable: el gruix del seu electorat. El gruix dels seus votants no és que no sigui independentista, que no ho és, sinó que molts tenen tan poc interès per Catalunya que ni tan sols han fet l’esforç d’aprendre a parlar en català. I sí, ja sé que la llengua no té gaire relació amb el sentiment independentista. Però una mica sí. I dues miques també. La llengua és tot un símptoma.

Iniciativa sempre ha sigut la crossa política d’aquells que ara també es van posicionant amb més concreció i es declaren federalistes: els socialistes. Però tant els uns com els altres saben que un federalisme sense federalistes (a Espanya no hi ha federalistes) és una gran utopia. Tots sabem, i ells tampoc ho ignoren, que és més utòpica una Espanya federal que una Catalunya independent, però el joc polític té aquestes estranyes distraccions que poc o gens tenen a veure amb la realitat que et trobes quan surts al carrer. Quan algú em diu que la solució és el federalisme sé que tinc al davant un espanyolista disfressat que vol que tot segueixi més o menys igual que com fins ara.

Assignatura de religió

El projecte de l’anomenada llei Wert preveu introduir a l’escola, com a matèria avaluable, l’assignatura de religió, i aquesta decisió està rebent crítiques de tot arreu. Però com que no he vist publicats enlloc els continguts de la nova assignatura m’haig de limitar a especular basant-me en les declaracions que fan uns i altres. Així, si es tractés d’impartir història de les religions jo hi estaria molt d’acord perquè, creences al marge, són uns coneixements culturals molt útils per saber moure’s pel món amb comoditat i sense fer el ridícul. Però si pretenen convertir la classe de religió en una mena de catequesi més o menys encoberta s’equivocaran de mig a mig, bàsicament perquè l’escola pública no és el lloc adequat per impartir catequesi, sigui de la religió que sigui. Però escoltant alguns membres de la Conferencia Episcopal tot indica que, dissortadament, pretenen anar per aquest camí, pel camí equivocat. Si acabés sent així, és a dir, si l’assignatura de religió a l’escola pública esdevingués una classe d’adoctrinament, tant els bisbes per pretendre imposar el seu model com el govern per acceptar-lo demostraran, una vegada més, que no saben en quins temps ni en quin país viuen.

Veneçuela i Cuba són models per sortir de la crisi?

(Foto: Público)

Alguns personatges mediàtics insinuen que Cuba i Veneçuela podrien ser els nostres models per sortir de la crisi econòmica. Bé, tot i que es diu que contra gustos no hi ha res escrit, cal dir que hi ha gent amb uns gustos ben estranys. De Cuba no cal dir-ne gran cosa, qui hi té interès coneix més o menys la dura realitat de l’illa, i la realitat és que s’hi està tan bé que la gent marxa per no tornar-hi, i ningú de fora hi vol anar a viure. Amb això ja està tot dit. De Veneçuela, potser no se’n parla tant, però ara s’ha fet públic que, per no tenir, ja no disposen ni de paper de vàter, un producte, per cert, amb el preu màxim fixat pel govern. L’esperpent arriba amb l’explicació que han donat les autoritats: que la gent menja massa, tres cops al dia o més, com volent donar a entendre que, fruit del gran benestar gastronòmic dels veneçolans, s’ha disparat, per motius obvis, el consum de paper de vàter fins a esgotar-ne els estocs. Tot per no acceptar la realitat, que és que als fabricants de paper de vàter no els surten els números al preu que el govern els obliga a vendre. Davant d’aquesta nova astracanada dels governants bolivarians, hem de riure o plorar? Doncs què voleu que us digui, posats a triar entre les bondats de Veneçuela i Cuba em quedo a ulls clucs amb els Estats Units. Amb el permís de la metgessa Forcades i de l’economista Oliveres, és clar.

Aznar no pot tornar

Dimarts al vespre, per Antena 3, vaig veure l’entrevista que Gloria Lomana, Francisco Marhuenda i Victoria Prego li van fer a Aznar. Una entrevista en prime time que, en general, no va decebre. Aznar es va mostrar superb, prepotent i antipàtic com sempre, cap canvi en aquests aspectes d’una personalitat marca de la casa. Però el valor afegit de l’entrevista és que Aznar va voler deixar constància explícita i pública de la seva gran deslleialtat amb el seu partit, i amb Rajoy en particular. Però tot i que allò va semblar una OPA hostil adreçada al seu successor, nomenat a dit per ell, per cert, intueixo que Aznar no tornarà, i no precisament per manca de ganes.

Aznar està políticament amortitzat. Tot i que quan governava va fer coses bones (per exemple, va suprimir el servei militar obligatori) també va fer bastants desastres, algun amb el resultat de milers de morts innocents (la seva implicació en la guerra d’Irak), i altres que van acabar amb l’empobriment general del país després d’uns anys d’eufòria basada en el totxo. El model econòmic d’Aznar és el model fàcil basat en el totxo, i la prova és que mentre va governar no va impulsar cap economia alternativa. I allò va acabar com el rosari de l’aurora, amb l’esclat de la bombolla immobiliària del que tardarem anys en recuperar-nos.

Però és que a més a més Aznar està personalment desacreditat. Ho està des del casament imperial de la seva filla, aquella astracanada va ser la gota que va fer vessar el vas. Diuen que ell directament no ha robat un euro i no tinc perquè dubtar-ho, però llegint el que estem llegint aquests dies es pot concloure que Aznar és una de les cares visibles de la corrupció del seu partit, potser no per acció però segur que sí per omissió. Aznar té la seva responsabilitat en els escàndols i les malifetes que es coïen mentre governava i que han esclatat després (la trama Gürtel i el cas Bárcenas), i no seria d’estranyar que acabés sent cridat a declarar com a imputat. És impossible que mentre governava ignorés què passava al seu voltant. I de tot plegat ara en pagarà les conseqüències, no podent tornar tot i morir-se’n de ganes.

Quatre opcions davant d'una consulta inevitable

Quan es parla del dret democràtic dels catalans a decidir sobre el futur de Catalunya ens trobem amb quatre opcions clarament diferenciades:

a) Els que pretenen que els catalans som menors d’edat i que, per tant, hem de renunciar a aquest dret, i prefereixen que siguin uns altres els que decideixin el nostre futur. Són pocs.

b) Els que volen exercir aquest dret per votar no a una Catalunya deslligada d’Espanya. No se sap quants són.

c) Els que volen exercir aquest dret per votar sí a una Catalunya deslligada d’Espanya. No se sap quants són.

d) Els que per desinterès no anirien a votar. No se sap quants són però, per molts que siguin, la xifra resulta irrellevant. Fer lectures interessades i treure conclusions polítiques de l’abstenció és fer trampeta. En democràcia només compten els vots dels que van a votar.

Els que reivindiquem el dret a decidir (opcions b i c) constituïm una clara majoria. Si algú en dubta només cal que revisi els programes electorals dels partits, els resultats de les últimes eleccions i l’actual composició del Parlament.

Òbviament encara està per veure de quina manera s’exercirà aquest dret, però que tard o d’hora l’exercirem s’ha de donar per fet. I tot i que tractaran d’impedir-ho per terra, mar i aire, hem d’esperar que els que consideren que els catalans som menors d’edat per decidir el nostre futur acabaran acceptant la via democràtica per resoldre aquest problema. No n’hi ha d’altre.

I ara la “División Azul”

(Foto: Público)

Tot i les barrabassades que fa intueixo que ni la virreina Llanos plegarà motu proprio ni els seus caps la cessaran. Aquestes formes barroeres de fer política, aquesta antidemocràtica manera de fer, la provocació contínua adreçada a qui no pensa com ells, és a dir, per entendre’ns, els que encara no han condemnat el franquisme ni altres règims per l’estil, la porten incrustada en el seu ADN polític. No dissimulen, no se n’amaguen, ens ho demostren dia sí i dia també. Abans va ser l’atac a la llengua catalana (bé, de fet, això ja és tot un clàssic que es va repetint regularment, ara amb la llei Wert aprovada divendres pel Consejo de Ministros), la setmana passada l’homenatge que, evidentment, no tocava, a la División Azul, i demà ves a saber. I no pararan, mentre Espanya ens governi aquests episodis aniran a més. Per tant, no cal perdre el temps demanant unes dimissions que sabem que no arribaran, i que si arribessin tampoc resoldrien el problema de fons. Som nosaltres els que com més aviat millor hauríem d’organitzar-nos per votar i, si guanyem, que intueixo que guanyarem, actuar en conseqüència. I, sobretot, no donar el plàcet diplomàtic si quan siguem independents ens la volen encolomar com la seva ambaixadora, que de més grosses se n’han vist. Masoquisme no.

Comprar un fill?

Havent-hi l’opció legal d’adoptar un fill com a alternativa a la biologia costen d’entendre els casos que darrerament estan sortint a la llum de famílies que en un moment determinat van decidir comprar-se’n un. Ara sabem que hi ha qui per tal de tenir un fill fins i tot ha estat capaç d’anar al mercat i comprar-lo, com si fos un pernil o un cotxe. Puc entendre les moltes ganes de tenir un fill que en un moment determinat puguin tenir algunes persones, però no em cap al cap que per més ganes que en tinguis arribis a la decisió de comprar-lo. Tot té un límit, o l’hauria de tenir. Un fill no és un producte. Un fill no és una mascota. Un fill està molt per sobre del que es pot comprar i vendre. Penso que les persones que decideixen comprar un fill haurien de ser prèviament aconsellades per un bon psicòleg, que segurament els convenceria que amb els diners que tenen destinats a comprar el fill se n’anessin uns dies de creuer o es compressin alguna cosa que els fes gràcia. No critico que en un moment determinat es pugui tenir un caprici, però és inacceptable que aquest caprici sigui precisament un fill. Tres preguntes per acabar. Quan el teu fill es faci gran i comenci a preguntar pels seus orígens, que segur que ho farà, com li expliques que un dia el vas anar a comprar i que, segurament, la seva mare biològica no en sabia res i potser encara l’està buscant? Com et penses que reaccionarà ell quan sàpiga la crua veritat de la seva història? Com és que els compradors no es van fer aquestes preguntes tan senzilles abans de decidir tirar endavant unes compres tan peculiars?

L’exquisit respecte per l’adversari del diputat Bosch

Escoltant aquesta entrevista de fa uns dies amb el diputat Bosch, una gran lliçó de pedagogia política que aprofito per recomanar-vos vivament, t’adones que sempre tens més a guanyar mitjançant la demostració pública del teu respecte per les opinions discrepants, per més estrafolàries que les consideris, que amb l’estirabot barroer i gratuït que et pugui sortir de l’estómac quan escoltes determinades bajanades. Alfred Bosch parla de manera envejable quan li toca, calla i escolta atentament quan parlen els altres, no talla mai als seus interlocutors i, quan li toca respondre, ho fa sense aixecar la veu i amb una elegància i savoir faire admirables. M’ha cridat l’atenció que en un moment determinat un prepotent tertulià, que no para de dirigir-se a Bosch com a boig, li diu “yo no dejo que se hable de...”. Bosch calla, però quan arriba el seu torn de paraula comença dient-li, sense donar-hi més importància: “yo sí que respeto todo lo que ha dicho usted...”. El tarannà casernari del seu interlocutor, per cert, un personatge amb antecedents penals per delictes molt greus, queda perfectament definit amb aquest episodi. No he votat mai el partit del senyor Bosch però quan aquest diputat canta les quaranta als tertulians d’Intereconomia, amb les maneres intel·ligents i educades que fa servir, em sento molt ben representat. Tant de bo en situacions similars tots els nostres representants polítics actuessin igual que el diputat Bosch.

Un “no” a la rua del Barça

(Foto: diari Sport)

No la vaig veure en directe però n’he vist algun resum per la tele i he llegit els diaris. En la mesura en que el Barça pretengui representar alguna cosa més que un club de futbol em produeix vergonya aliena que una celebració pública retransmesa en directe per la televisió pública catalana i, per tant, pagada per tots els catalans, mostri els jugadors torrats i fent totes aquelles imbecil·litats que feien dilluns pels carrers de Barcelona. Privadament que facin el que vulguin però en públic s’haurien de contenir una mica i no traspassar determinats límits. Vist lo d’abans d’ahir jo proposaria que, de cara al proper títol que el Barça pugui aconseguir en el futur, l’ajuntament es negués a donar el permís per tal d’evitar que es repeteixin els lamentables i gens edificants episodis que es van veure dilluns pels carrers de Barcelona. Si els directius i jugadors no se’n poden estar sempre els queda l’opció de fer les mateixes estupideses al Camp Nou. Per fer lo de dilluns no els cal sortir al carrer i posar-se en evidencia davant de tothom.

Sense violència, tot és possible?

“En política, sense violència tot és possible”. Aquesta frase l’hem escoltat infinitat de vegades. Sempre que hi ha hagut un atemptat terrorista ha format part de la resposta institucional de les autoritats. Alguns, contraris a qualsevol mena de violència, ens la creiem. Però ara veiem que aquella afirmació era mentida, veiem que ens enredaven, perquè ara ens diuen que per la via democràtica no tot és possible sinó que només ho és allò que els convingui a ells. I, dissortadament, el que els convé a ells no sempre és el que ens convé a nosaltres. Ens intenten enganyar, un cop més.

Amb violència no es va enlloc, totalment d’acord, però quan el camí no és la violència sinó que es proposa la via democràtica de les urnes tampoc ens ho permeten. Tenen una visió de la democràcia força peculiar, molt propera a aquella democràcia orgànica que semblava feliçment superada. Amb la seva actitud colonialista ens estan abocant a la insubmissió, perquè se suposa que ningú amb dos dits de front pot pensar que a aquestes alçades del conflicte els catalans tornarem a abaixar el cap i ens oblidarem de lo nostre.

Espanya encara no ha entès que el problema catalán no és un problema jurídic sinó polític i, com a tal, esgrimint la seva constitució no es resoldrà mai. Tot indica que el xoc de trens està servit, veurem com acaba tot plegat. Ara bé, costarà més o menys però al final guanyarà qui tregui més vots. Així funciona la democràcia que alguns ens intenten segrestar, però és d’esperar que aquesta vegada no se’n sortiran. Aquesta vegada guanyarà la democràcia, i això també vol dir que tots plegats haurem d’acceptar el resultat de la consulta, sigui el que sigui, encara que sigui contrari als nostres interessos.

Rucs i males persones

La ignorància és molt atrevida perquè els ignorants, precisament a causa de la seva ignorància, no saben en què consisteix el sentiment de vergonya. Així, els ignorants no solen tenir vergonya. Van pel món mostrant la seva ignorància, evidentment sense adonar-se’n, com si fossin els tertulians del Sálvame, que semblen gaudir presumint en públic de la seva ignorància. Es pot ser ignorant fins i tot havent anat a la universitat, que d’ignorants vocacionals amb títol universitari també en coneixem uns quants.

Un exemple. La senyora Serrat Moré és la consellera d’Educació del govern d’Aragó. És catalana, de Ripoll, i té dues carreres universitàries i un doctorat. Però o és una perfecta ignorant o és una mala persona. Amb aquesta ripollesa al capdavant, els dirigents del PP d’Aragó que s’han inventat la parauleta lapao per evitar dir-ne català d'una llengua que també es parla a la seva terra, em produeixen pena. Anomenar lapao al català és una gran ridiculesa, i intueixo que no és només degut a la ignorància, que jo tinc un gran respecte pels ignorants (prou pena tenen de ser-ho!), sinó propi de persones de mala fe. L’objectiu és el de sempre des que el PP existeix, anar per terra, mar i aire en contra de la llengua catalana. I no cal donar-hi més voltes, ho porten en el seu ADN.

Com dèiem, els dirigents del PP que han perpetrat aquest disbarat segurament són ambdues coses alhora, ignorants i males persones. No els criticaré per ignorants, tot i que en aquest cas potser també s’ho mereixerien, però sí per ser males persones. Si no volen parlar català ho puc entendre, si no el volen escoltar perquè els produeix urticària mental també, que marxin allà on no es parli, però si es volen carregar una llengua mil·lenària a base de disbarats jurídics com aquest es mereixen tots els retrets i desqualificacions, polítiques i personals. Rucs i males persones, això és el que són els dirigents del PP!

El pensament no és delicte

El 23 de gener el Parlament de Catalunya va aprovar per àmplia majoria una declaració institucional amb efectes exclusivament polítics. Però ahir, a instàncies del govern espanyol, el Tribunal Constitucional va decidir deixar-la temporalment sense efecte mentre se l’estudia a fons. Ens trobem davant d’una nova ridiculesa d’Espanya. D’efectes jurídics aquella declaració no en tenia cap, i si el que s’intenta és anular els efectes polítics és com si pretenguessin criminalitzar el pensament, una actitud típica dels dictadors. Però en una democràcia consolidada, i se’ns assegura que Espanya ho és, el pensament no pot ser mai un delicte, i opinar, que no és res més que pensar en veu alta o fer-ho per escrit, tampoc ho hauria de ser. De moment, doncs, Espanya i els seus tribunals s’han tornat a cobrir de glòria. Però suposo que a ningú se li escapa que a Catalunya, amb mesures tan forassenyades com aquesta, no disminuirà el nombre d’independentistes sinó que per l’efecte acció-reacció més aviat augmentarà. Tornem-ho a dir, el problema catalán no és un problema legal, com tossudament pretén Espanya, sinó un problema estrictament polític, i els problemes polítics no es resolen mai per la via judicial. Tant costa d’entendre?

Els que hi estan en contra

Hi estan en contra el senyor Duran Lleida i la senyora Llanos de Luna, El Periódico i La Vanguardia, la senyora Chacón, que sempre va per lliure però que té molt clar quin és el país que ha de defensar, el Círculo de Economía, els directius de Freixenet i Codorniu i, en general, els empresaris que no han fet els deures de diversificació i internacionalització i que encara tenen a Espanya com el seu principal mercat de venda, el Círculo del Liceo, els que xiulen el president Mas quan va al Tenis Barcelona a donar els premis del Trofeo Conde de Godó o quan visita la Feria de Abril, els directius de laCaixa i del Banc Sabadell, el lobby Puente Aereo, els tertulians catalans de caire espanyolista que cobren sota mà d’Espanya i també els que ho fan per convenciment, les cúpules directives i molts votants del PSC i del PP, el Círculo Equestre, molts votants d’Iniciativa, la majoria dels que prenien el vermut a la terrassa del Sandor, els que diuen ser només espanyols o més espanyols que catalans i, en general, els que consideren que els interessos de Catalunya han d’estar sempre supeditats als superiors interessos d’Espanya, el senyors Martínez i Puiggròs (sí, sí, aquells en els que ara mateix penses, encara que no es diguin Puiggròs ni Martínez), els voluntariosos catalans que ara es declaren federalistes sabent que a l’altra banda del taulell de federalista no n’hi ha gairebé cap, els ciudadanos i els rosaDíez i, en general, els catalans porucs que prefereixen que siguin uns altres els que decideixin el futur de Catalunya, el nostre futur.

Tots aquests que hi estan en contra i altres que em dec haver deixat, són molts? Sí, són molts, hi ha càlculs que diuen que potser superen un terç de l’electorat, i personatges com en Girauta que asseguren que són més de la meitat. De totes maneres, sense poder-los comptar un a un difícilment ens posarem d’acord sobre la xifra. Així les coses, d’opció intel·ligent per sortir d’aquest atzucac només n’hi ha una, que seria votar com més aviat millor per poder esvair dubtes d’una vegada per totes. I doncs, per què no ho fem? La resposta és que, dissortadament, entre la nostra classe política la intel·ligència és una mercaderia que va més aviat escassa.

Evidentment també hi estan en contra els francesos de França i els espanyols d’Espanya i els serbis de Sèrbia i tutti quanti, però aquests no voten a Catalunya i, per tant, amb tots els respectes, la seva opinió resulta del tot irrellevant. Tan irrellevant com ho serà la dels catalans el dia que els flamencs, els escocesos o els bascos decideixin el seu futur.

Chacón només és l’excusa que necessitava Navarro

(Foto: El Periódico)

Els socialistes han fet molt teatre però Navarro va estar encantat amb la carta oberta de Chacón publicada ahir a El Mundo. Era l’excusa que necessitava Navarro per escenificar aquesta mena de cop de porta que no ha acabat de ser-ho del tot. Però amb alguns matisos de forma, sobre el dret a decidir dels catalans Navarro i Chacón pensen més o menys igual, que és el mateix que pensen Rubalcaba, Rajoy i, en general, Espanya. Ells consideren que Catalunya no té dret a decidir el seu futur sense el permís de la metròpoli, com si els catalans fóssim menors d’edat i necessitéssim uns tutors. És així de senzill. Alguns (populares i ciudadanos) no se n’amaguen i altres, segons com bufi el vent i les circumstàncies del moment, ho dissimulen tant com els convingui. És allò del sí però potser no i del no però potser sí. La qüestió és marejar la perdiu per tal que no els puguin dir que estan en la mateixa línia dels que parlen sense embuts. Demà parlarem amb més detall de tota aquesta gent que viu a Catalunya i es mostra contrària al dret a decidir dels catalans. Són molts, més dels que m’agradaria, però al meu entendre estan en clara minoria.

La cultura de la subvenció ens aboca al fracàs

Un dels problemes més greus que té aquest país és que la cultura de la subvenció pública està tan arrelada en la nostra societat que sembla que no hi hagi alternativa. Amb les excepcions que calguin, que n’hi ha alguna però són poques, la cultura de la subvenció generalitzada és perversa, perquè amb la majoria de les subvencions només es pretén comprar silencis i voluntats. I s’ha exagerat tant subvencionant a tort i a dret que per a molta gent la subvenció s’ha convertit en una mena d’addicció malaltissa, de dret adquirit i irrenunciable.

Una societat depenent de la subvenció generalitzada està abocada al fracàs. Una societat tan subvencionada com la nostra difícilment tirarà endavant, perquè la filosofia de la subvenció és contrària a la filosofia de l’esforç i la meritocràcia. Si sé que tinc garantida la subvenció, per què m’hi haig d’esforçar? Per altra banda, si el polític que decideix les subvencions sap que tu formes part de la xarxa de clientelisme que s’ha anat teixint via subvencions, tampoc tindrà cap interès per canviar el sistema.

Els polítics pretenen tenir-ho tot perfectament controlat i, amb aquest objectiu, la solució fàcil és subvencionar-nos, i alhora donar-nos a entendre que, pel nostre bé, ens convé ser submisos. Encara que en públic manifestin el contrari, la majoria dels politics tenen pànic a les iniciatives privades i, per tal de desarticular-les, ho subvencionen gairebé tot. Després alguns encara tenen la barra de parlar del protagonisme de la societat civil quan, en molts casos, els poders públics són els seus principals enemics.

Subvencionem diaris com La Vanguardia i El Periódico. Per què? Subvencionem les anquilosades organitzacions patronals i sindicals. Per què? Subvencionem tota mena de pessebres culturals i no culturals. Per què? Subvencionem ràdios que no escolta ningú, publicacions que no llegeix ningú, obres de teatre que no va a veure ningú. Per què? La resposta a aquestes preguntes sempre és la mateixa: per comprar voluntats. L’objectiu de la subvenció és comprar les nostres voluntats. I els nostres silencis.

Això té solució? Sí, és clar que en té. Però per resoldre aquest greu problema caldria partir de zero. Per tant, com a primera mesura caldria suprimir totes les subvencions, sense excepcions. A continuació, veure quins ajuts públics són realment imprescindibles i reposar-los. Posaré un exemple de subvenció plenament justificada: persones malaltes i gent gran que no disposen de recursos i que física o mentalment no es poden valdre per sí mateixes. Evidentment cal ajudar aquest sector de la societat amb recursos públics.

Una consideració final. Els diners que s’utilitzen per pagar les subvencions no ens cauen del cel, són els nostres propis diners que, temporalment, ens administren els poders públics. Res és gratis, són diners d’anada (que ens recapten via impostos) i tornada (que reverteixen en forma de subvencions). Hem de continuar permetent que mentre es tanquen quiròfans i no es contracten mestres ni bombers es continuïn subvencionant pel·lícules que ni tan sols s’arriben a estrenar als cinemes?

Coses de països petits

TV3 i, per extensió, Catalunya, tot sovint es miren massa el melic, potser més del que seria raonable. El darrer episodi: la primera notícia del Telenotícies migdia del dimarts 30 d’abril, tant en els titulars com en el seu desenvolupament posterior, va tenir de protagonista a la pròpia TV3 que, pel que sembla, ha arribat a un acord amb la Generalitat Valenciana per tal que aquesta cadena es pugui tornar a veure al País Valencià. Aquesta era la primera notícia del dia. Em sembla perfecte que TV3 es pugui veure més enllà de Catalunya, però em sembla un error propi de país petit que amb la quantitat de coses que van passar dimarts, aquí i a fora, un acord com aquest esdevingués la notícia de portada del Telenotícies. Si volem donar una imatge de seriositat hem de començar per ser seriosos nosaltres mateixos i, sobretot, evitar fer el ridícul. Per cert, per imposició dels valencians i segons es va aclarir després, TV3 només es podrà referir al País Valencià amb la denominació de Comunitat Valenciana. Tot plegat, quina ridiculesa!

Treballar de franc?

Avui és el dia internacional dels treballadors, no sé si de tots o només dels privilegiats que encara tenen la sort de tenir un lloc de treball. Perquè tal com van les coses, en comptes de commemorar el dia dels treballadors potser aviat haurem de centrar la diada en els aturats, és a dir, establir el dia del treballador sense feina. De totes maneres, per a un que és poc entusiasta d’aquesta mena de celebracions, tal vegada no seria mala idea celebrar igualment el dia de l’empresari, és a dir, la persona que arriscant els seus propis recursos crea llocs de treball, i ho fa treballant com el que més. Reivindico així, precisament avui, la figura de l’empresari, ara que té tan mala premsa. D’acord que hi ha empresaris molt dolents, jo mateix n’he conegut i patit més d’un. Però també hi ha treballadors molt dolents, i això es tendeix a amagar-ho, sovint amb la complicitat dels nostres obsolets sindicats.

El comentari d’avui no té necessàriament relació directa amb la crisi, tot i que sovint un té la sensació que a alguns dirigents polítics ja els agradaria que, amb l’excusa de la crisi, el dèficit i tota la pesca, acabéssim treballant tots de franc. I que no mengéssim si això fos necessari per poder pagar les nostres hipoteques, tal com diuen que fan els esforçats militats del PP, que passen gana però que no deixen de pagar les seves quotes hipotecàries. (Per evitar malentesos, obro ara un parèntesi per dir que els deutes s’han de pagar sempre, sense excuses. Tanco el parèntesi). Sigui com sigui, és evident que treballant sense cobrar i sense menjar la crisi s’acabaria en quatre dies, però això quedaria més buit que el pati d’una escola durant el mes d’agost. I tampoc penso que aquest sigui l’objectiu dels nostres dirigents polítics. Perquè a veure, quan ja no quedés ningú per enredar, a qui enredarien els dolents d’aquesta pel·lícula? I ara no entraré en detalls sobre quins són els dolents, que tots en tenim més d’un al cap. I més de dos.

Avui vull parlar també de les persones que, amb crisi o sense, fan tasques de tota mena de forma voluntària i altruista, sense esperar res més a canvi que l’íntima satisfacció personal. Des dels dirigents veïnals que dediquen el seu temps a treballar de franc pels seus conciutadans fins als empresaris jubilats que assessoren gratuïtament als que comencen un negoci nou. Tot a canvi de res, si més no de res material. Són persones que fan unes feines que molt sovint no són reconegudes per la societat, però són persones que tampoc necessiten aquest reconeixement públic perquè, com dèiem, se senten perfectament recompensades amb la satisfacció personal que experimenten treballant de franc per a gent que ho necessita de veritat.