I ara la “División Azul”

(Foto: Público)

Tot i les barrabassades que fa intueixo que ni la virreina Llanos plegarà motu proprio ni els seus caps la cessaran. Aquestes formes barroeres de fer política, aquesta antidemocràtica manera de fer, la provocació contínua adreçada a qui no pensa com ells, és a dir, per entendre’ns, els que encara no han condemnat el franquisme ni altres règims per l’estil, la porten incrustada en el seu ADN polític. No dissimulen, no se n’amaguen, ens ho demostren dia sí i dia també. Abans va ser l’atac a la llengua catalana (bé, de fet, això ja és tot un clàssic que es va repetint regularment, ara amb la llei Wert aprovada divendres pel Consejo de Ministros), la setmana passada l’homenatge que, evidentment, no tocava, a la División Azul, i demà ves a saber. I no pararan, mentre Espanya ens governi aquests episodis aniran a més. Per tant, no cal perdre el temps demanant unes dimissions que sabem que no arribaran, i que si arribessin tampoc resoldrien el problema de fons. Som nosaltres els que com més aviat millor hauríem d’organitzar-nos per votar i, si guanyem, que intueixo que guanyarem, actuar en conseqüència. I, sobretot, no donar el plàcet diplomàtic si quan siguem independents ens la volen encolomar com la seva ambaixadora, que de més grosses se n’han vist. Masoquisme no.