.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 20 de maig de 2013

Comprar un fill?

Havent-hi l’opció legal d’adoptar un fill com a alternativa a la biologia costen d’entendre els casos que darrerament estan sortint a la llum de famílies que en un moment determinat van decidir comprar-se’n un. Ara sabem que hi ha qui per tal de tenir un fill fins i tot ha estat capaç d’anar al mercat i comprar-lo, com si fos un pernil o un cotxe. Puc entendre les moltes ganes de tenir un fill que en un moment determinat puguin tenir algunes persones, però no em cap al cap que per més ganes que en tinguis arribis a la decisió de comprar-lo. Tot té un límit, o l’hauria de tenir. Un fill no és un producte. Un fill no és una mascota. Un fill està molt per sobre del que es pot comprar i vendre. Penso que les persones que decideixen comprar un fill haurien de ser prèviament aconsellades per un bon psicòleg, que segurament els convenceria que amb els diners que tenen destinats a comprar el fill se n’anessin uns dies de creuer o es compressin alguna cosa que els fes gràcia. No critico que en un moment determinat es pugui tenir un caprici, però és inacceptable que aquest caprici sigui precisament un fill. Tres preguntes per acabar. Quan el teu fill es faci gran i comenci a preguntar pels seus orígens, que segur que ho farà, com li expliques que un dia el vas anar a comprar i que, segurament, la seva mare biològica no en sabia res i potser encara l’està buscant? Com et penses que reaccionarà ell quan sàpiga la crua veritat de la seva història? Com és que els compradors no es van fer aquestes preguntes tan senzilles abans de decidir tirar endavant unes compres tan peculiars?

2 comentaris:

Lectora corrent ha dit...

Crec que és difícil jutjar-ho sense haver-ho viscut. Jo he conegut dos casos de famílies que van "comprar" criatures, tot i que no crec que fossin conscients que allò que feien era "comprar". La primera, una parella sense fills a qui van dir que una dona havia tingut un fill que no podia mantenir. Es veu que aquella dona ni l'havia inscrit al registre i el van inscriure els nous pares, i una comadrona va signar com si la nova mare fos la real. ES va descobrir i els van dur a judici, però el jutge, després d'estudiar el cas a través dels informes rebuts de la pediatra que va atendre la criatura i d'escoltar el testimoni de persones que coneixien la parella i sabien com estaven criant aquell nen, i d'altres persones que coneixien la mare real i que havien vist l'estat de la criatura quan la mare el va "vendre", va concedir la custòdia a la parella.

En l'altre cas, la "cessió" va fer-se a través d'una monja (la mare de la dona adoptant tenia moltes connexions a l'església). Els van dir que una noia soltera esperava un fill i no podia quedar-se'l. La monja els va demanar uns diners "per pagar les despeses del part i perquè es la noia es refés" i potser també una almoina per al seu convent, ves a saber. Com que no van veure mai la mare real, ves qui sap si de debò va cedir la criatura o si era d'aquelles a qui deien que la criatura havia mort. Quan es van destapar tants de casos fa pocs anys, vaig pensar si aquella família deu haver pensat que aquella criatura potser va ser arrabassada d'una mare amb enganys.

Miquel Saumell ha dit...

Lectora corrent,
Moltes gràcies, els casos que descrius segurament no es mereixen la crítica generalitzada que es pot desprendre del meu comentari. No dubto que hi ha casos en els que les famílies que no eren conscients d’estar fent una operació mercantil. Suposo que hi ha tota la casuística.