.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 1 de maig de 2013

Treballar de franc?

Avui és el dia internacional dels treballadors, no sé si de tots o només dels privilegiats que encara tenen la sort de tenir un lloc de treball. Perquè tal com van les coses, en comptes de commemorar el dia dels treballadors potser aviat haurem de centrar la diada en els aturats, és a dir, establir el dia del treballador sense feina. De totes maneres, per a un que és poc entusiasta d’aquesta mena de celebracions, tal vegada no seria mala idea celebrar igualment el dia de l’empresari, és a dir, la persona que arriscant els seus propis recursos crea llocs de treball, i ho fa treballant com el que més. Reivindico així, precisament avui, la figura de l’empresari, ara que té tan mala premsa. D’acord que hi ha empresaris molt dolents, jo mateix n’he conegut i patit més d’un. Però també hi ha treballadors molt dolents, i això es tendeix a amagar-ho, sovint amb la complicitat dels nostres obsolets sindicats.

El comentari d’avui no té necessàriament relació directa amb la crisi, tot i que sovint un té la sensació que a alguns dirigents polítics ja els agradaria que, amb l’excusa de la crisi, el dèficit i tota la pesca, acabéssim treballant tots de franc. I que no mengéssim si això fos necessari per poder pagar les nostres hipoteques, tal com diuen que fan els esforçats militats del PP, que passen gana però que no deixen de pagar les seves quotes hipotecàries. (Per evitar malentesos, obro ara un parèntesi per dir que els deutes s’han de pagar sempre, sense excuses. Tanco el parèntesi). Sigui com sigui, és evident que treballant sense cobrar i sense menjar la crisi s’acabaria en quatre dies, però això quedaria més buit que el pati d’una escola durant el mes d’agost. I tampoc penso que aquest sigui l’objectiu dels nostres dirigents polítics. Perquè a veure, quan ja no quedés ningú per enredar, a qui enredarien els dolents d’aquesta pel·lícula? I ara no entraré en detalls sobre quins són els dolents, que tots en tenim més d’un al cap. I més de dos.

Avui vull parlar també de les persones que, amb crisi o sense, fan tasques de tota mena de forma voluntària i altruista, sense esperar res més a canvi que l’íntima satisfacció personal. Des dels dirigents veïnals que dediquen el seu temps a treballar de franc pels seus conciutadans fins als empresaris jubilats que assessoren gratuïtament als que comencen un negoci nou. Tot a canvi de res, si més no de res material. Són persones que fan unes feines que molt sovint no són reconegudes per la societat, però són persones que tampoc necessiten aquest reconeixement públic perquè, com dèiem, se senten perfectament recompensades amb la satisfacció personal que experimenten treballant de franc per a gent que ho necessita de veritat.

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Una de les coses que més m'agrada d'alguns gent que fa tasques sense cobrar és aquella capacitat per fer-les independentment que hi hagi qui no vulgui fer res o se n'aprofiti. Jo intento aprendre'n però a vegades veus cada cosa que crema una mica.

Del treballar sense cobrar doncs tot arribarà, o millor dit, ja ha arribat fa temps: aquelles hores que exigeixen a treballadors de més i sense cobrar, aquella acumulació de tasques que és molt evident que és inhumana i que necessita de posar hores el cap de setmana i nits...

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
Gràcies.