Ahir al Camp Nou

(Foto: Vilaweb)

Amb cimeres no ho resoldrem

(Foto: osona.com)

Encara que els capitostos de la coalició política de facto dels tres partits espanyolistes PPSC’s, de les organitzacions patronals, de La Vanguardia, de la Caixa, dels círculos varis, etc. encara que tots aquests personatges es manifestessin a favor del dret a decidir dels catalans sobre si volem que Catalunya sigui un país independent o no ho sigui, encara que això passés, que evidentment ni passa ni previsiblement passarà, seriem exactament allà on som ara, en una foto de gent somrient participant en una nova cimera que només serveix per distreure el personal.

Pel mateix motiu, quan aquests personatges s’hi mostren radicalment en contra, que evidentment s’hi mostren, tampoc significa gran cosa. A Catalunya som uns quants milions de ciutadans amb dret a vot i, sent molt generosos, el pes electoral dels capitostos que dèiem abans resulta del tot irrellevant. Potser cal recordar que, en democràcia, el vot del senyor Isidre Fainé val igual que el del seu xofer.

A Catalunya ens estem afeccionant massa a convocar cimeres en comptes d’agafar-nos seriosament la convocatòria d’una consulta popular. Fins ara el president Mas en surt força ben parat, però més aviat que tard la gent del carrer ja no es conformarà amb cimeres que no serveixen per res i exigirà poder votar, en el format que sigui, però votar. Doncs a veure si ens posem les piles, que alguns ens comencem a posar nerviosos amb tanta cimera que no serveix absolutament per res.

Reaccions provincianes

(Foto: racoblaugrana)

El futbol, com a esport, no m’interessa gaire, però sí que m’interessen els aspectes extraesportius que l’envolten. Ara hi ha hagut la presentació d’un exentrenador del Barça que ha fitxat per un club alemany, i em vull centrar en les reaccions provincianes dels mitjans informatius sobre aquell acte. Per què en dic reaccions provincianes? Doncs perquè gairebé tothom ha destacat, alguns bavejant molt, que Guardiola ha parlat, també, en alemany.

Aquestes coses no deixen de sorprendre’m, vull dir que em sorprèn molt que hi hagi gent sorpresa pel fet que una persona que, a partir d’ara, treballarà a Alemanya, decideixi parlar en alemany a Alemanya. Són reaccions provincianes, al meu entendre equivocades, i potser les expressen els mateixos periodistes que també consideren normal que persones de fora que fa anys que viuen a Catalunya, futbolistes inclosos, no siguin capaces de dir ni bon dia en català.

El fet és que així com, a Catalunya, al matí la gent diu bon dia, a Alemanya diuen guten Morgen. No veig perquè ens hem d’estranyar pel fet que Guardiola s’adapti, també lingüísticament, al lloc on lliurement ha decidit anar a viure. L’opció lingüística de Guardiola no en té res d’estranya i, repeteixo, aquí l’única cosa estranya és la reacció de la premsa provinciana mostrant la seva sorpresa davant d’una obvietat com és que, a Alemanya, es parli en alemany.

Credibilitat sota zero

(Foto: ABC)

Es va fer gravar d’amagat la conversa que, durant un dinar, va mantenir amb una persona que, pel que sembla, confiava molt en ella. Lleig, molt lleig, en una actitud, la seva, pròpia d’una persona més falsa que un bitllet de sis euros, d’una persona en la que no hi pots confiar. Quan es va assabentar que la transcripció d’aquella conversa la tenia molta gent i que tot allò se li escapava de les mans, va escenificar una gran comèdia mediàtica, policial i judicial que ha tingut entretinguts els mitjans informatius durant mesos. La comèdia ha inclòs, també, el trist paperot de fer-se la falsa víctima d’un inexistent muntatge polític. Mentrestant, sempre amb aquell posat tan antipàtic i vanitós al que ja ens té acostumats, amb aquella suficiència fatxenda més pròpia d’una vedette de revista baixant per les escales del cabaret que d’una persona que es dedica a la política, s’ha permès el luxe d’anar donant lliçons d’ètica política a tort i a dret. Però la realitat sovint s’acaba imposant a la ficció i al final, deixant de banda la seva dignitat, ha acabat fent un vergonyós pacte de silenci amb els seus proveïdors, és a dir, els espies, a canvi d’uns diners. Per cert, el que ella faci després amb els guanys d’aquesta escandalosa operació bananera és absolutament irrellevant, i no treu gravetat a l’assumpte. Al final s’ha sabut que ella i el seu partit ho havien organitzat tot amb els detectius, m’imagino que a un preu tancat que incloïa la gravació i el cost del dinar, fins al punt que, aquell dinar, el restaurant el va facturar no a les persones que estaven assegudes a taula sinó a l’agència de detectius. Aquesta dona ha quedat ara perfectament retratada, amb una credibilitat política i humana sota zero.

Quotes per sexes, no!

Fa molts anys que ens coneixem i de tant en tant anem a sopar a una pizzeria que es troba en un carrer tranquil del barri de Sant Gervasi de Barcelona. Sempre ens guarden la mateixa taula, la que hi ha al fons a l’esquerra. Som set persones, sis senyores i jo, i ara potser més d’un es preguntarà: i què hi fa aquest home entre tanta dona? Bé, el pensament és lliure però, tot i que aquesta asimetria de sexes té la seva explicació, ara no m’entretindré a explicar per què sóc l’únic home d’aquest grup de set persones. Sí, sóc l’únic home, però encara que en aquestes trobades estic en franca minoria no m’he sentit mai discriminat.

La veritat, a mi el que m’agrada és tractar amb persones intel·ligents i divertides, siguin dones o homes, i us puc assegurar que aquestes senyores en són força. Tenim unes converses la mar d’interessants i això vol dir, per exemple, que els esports i la política no constitueixen el centre de les nostres converses sinó que són temes que, si els toquem, ho fem molt de passada. I tot i trobar-me en clara minoria les meves companyes de taula no m’ho han retret mai ni han insinuat que en aquella taula hi estic de més. Al contrari, són uns sopars tan agradables com ho podrien ser si hi hagués més igualtat de sexes entre els comensals. La quota per sexes no necessàriament incideix sobre la qualitat humana d’un grup.

No se m’acudiria mai demanar les llistes electorals anomenades cremallera, aquelles que al Parlament assegurarien una representació simètrica entre homes i dones, al marge de les seves capacitats intel·lectuals i polítiques. Sóc contrari a les quotes per sexes i ho demostro, per exemple, anant a sopar de tant en tant amb sis senyores, tot i que sóc ben conscient de les diferencies que separen una pizzeria de l’hemicicle del Parlament. Sigui com sigui, no em sento gens discriminat, i em sabria greu que algú pensés que el comentari d’avui pot tenir connotacions masclistes. Res més lluny del meu pensament. No sóc partidari de les quotes per sexes i sí de la meritocràcia, és a dir, de la igualtat d’oportunitats per a tothom, siguin homes o dones.

Calen les declaracions de cap de setmana?

Explicaven en un mitjà de comunicació que durant els caps de setmana els partits polítics tenen persones de guàrdia preparades per fer declaracions polítiques i, d’aquesta manera, fer-se visibles als mitjans informatius durant els set dies de la setmana. Amb aquest sistema no hi ha mai descans, de dilluns a divendres amb l’activitat normal dels dies feiners, i dissabtes i diumenges amb les declaracions de cap de setmana d’uns i altres. Unes declaracions que, sovint, s’autoalimenten. Segurament des de l’òptica dels dirigents polítics aquesta visualització permanent els resulta interessant, i vull creure que per a les empreses periodístiques també ho deu ser, o almenys s’ho pensen. Però mirat des del punt de vista del ciutadà no estic tan segur que sigui així. Vaja, penso que és més aviat al contrari. Potser seria bo que ni que fossin només un parell de dies a la setmana desaparegués dels mitjans la propaganda política, i parlo de propaganda perquè dir-ne informació seria una exageració. Per més que t’agradi, arriba un moment que la política també produeix cansament, i després del cansament hi ha la possibilitat que arribi el rebuig. Llavors es corre el risc que un excés de política als mitjans produeixi l’efecte contrari que es busca i s’acabi amb una baixada del consum, sigui de participació electoral o de venda de diaris.

Aixopluc d’orfes polítics

En la nostra societat cada dia hi ha més orfes polítics: regidors d’un partit que l’acaben abandonant; militants que, després de molts anys, demanen la baixa i ho deixen córrer; persones que, molt decebudes, deixen de votar el seu partit de sempre, etc. El fet és que cada dia hi ha més gent desencantada amb la política i amb els partits tradicionals. I de motius per estar-ne en sobren. Són els orfes polítics. Alguns deixen de votar i altres poden reaccionar donant suport electoral al primer passavolant que es trobin pel carrer.

D’aquest gran mercat d’orfes polítics intenten aprofitar-se’n els partits outsiders tipus ciudadanos, uns partits que no han governat mai i que, segons indiquen les enquestes, estan entre els pocs que creixen. Són els partits que només busquen treure profit d’un malestar general que, molt sovint, ells mateixos ajuden a conrear. A Itàlia hi va haver l’èxit fulgurant de Beppe Grillo, però tan ràpid com va pujar a les següents eleccions va baixar. És el vot de l’emprenyat, és el vot que surt més de l’estomac que del cervell del votant i, molt sovint, és el vot que al cap de cinc minuts de votar ja et sap greu haver introduït a l’urna.

A Catalunya podria passar el mateix, però costa d’imaginar que un partit com ciudadanos, que només té l’obsessió malaltissa de la llengua catalana com a bandera, pogués acabar governant gràcies al suport electoral dels orfes polítics que dèiem abans. En temes de llengua la possibilitat d’un govern de ciudadanos aliat amb els populares ens podria fer tornar als foscos temps del franquisme. Però el més decebedor de tot és que, si algun dia arribessin a governar, gairebé hi posaria la mà al foc que ens robarien tant com ara ens roben els altres. Tot presumptament, és clar.

Llengua oficial?

El català és a Catalunya una llengua oficial des de fa molts anys i no hem resolt el problema del català. A veure, per què hem de tenir una llengua o unes llengües amb la denominació de llengua oficial? Als Estats Units, per posar només un exemple, tinc entès que no tenen llengua oficial. Cal oficialitzar les obvietats? Jo penso que no. Altres països que funcionen millor que el nostre no tenen establerta cap llengua oficial, i això em fa pensar que el nostre país no funcionaria pitjor sense una llengua oficial. Tinc la impressió que el terme llengua oficial és només un divertiment jurídic per a distracció de polítics i politòlegs amb poca feina.

A Catalunya es parlen moltes llengües, i el que s’hauria de legislar és que qualsevol persona de fora que vingués a treballar a Catalunya cobrant un salari públic, fos de l’administració pública que fos, es pogués defensar bé en català. Això ara no passa. El català és la llengua pròpia de Catalunya i té la categoria de llengua oficial, però alhora continua sent la llengua feble de Catalunya. I això ho hem de resoldre de manera més efectiva que com s’ha intentat fer fins ara. I un cop resolta la qüestió bàsica de la llengua de les persones que treballen per l’administració pública, a nivell privat que cadascú s’espavili. Per exemple, si jo tingués una botiga o un restaurant o qualsevol negoci obert al públic exigiria els meus treballadors que no perdessin cap client per manca de coneixement de les llengües d’ús més habitual a Catalunya.

El que vull dir és que no em cap al cap que quan entres segons on parlant la teva llengua encara et diguin que no t’entenen. I això ara passa, us puc ben assegurar que passa. Si és un negoci privat ja s’ho faran tot i que, això sí, a mi no m’hi veuran més el pèl. Però si parlem d’organismes públics, en una Catalunya independent això no hauria de seguir passant. Fem una llei curta però molt clara i efectiva al respecte, i deixem-nos de debats que no porten enlloc sobre la llengua oficial.

La meitat més un és una majoria suficient

La consellera Ortega va dir l’altre dia que el referèndum s’hauria de guanyar amb dos terços de participació. També hagués pogut parlar de tres cinquenes parts o del noranta per cent. És la seva opinió, tan respectable com qualsevol altre, i intueixo que coincideix amb l’opinió de Duran Lleida. L’explicació que donava per justificar aquestes altes exigències aritmètiques és que així seria més fàcil que des de l’estranger ens avalessin el resultat. Però no ens enganyem, només és una excusa per amagar les poques ganes que tenen algunes persones de poder decidir el seu futur.

La diputada Simó, d’Esquerra, parlava del 55%, i no recordo si es referia a la participació o als vots favorables. També hagués pogut parlar del 52% o del 61%. És una altra opinió, tan respectable com la de la vicepresidenta Ortega. No coincideixo amb cap d’aquestes opinions. Per altra banda, el president Mas sempre parla d’una majoria àmplia sense concretar més, i com que al meu entendre la meitat més un és una majoria suficientment àmplia vull pensar que almenys en això coincidim.

Potser seria raonable que, quan arribi el moment, ens poséssim d’acord sobre el percentatge mínim de participació per donar validesa a la consulta. La meva posició seria que aquest percentatge fos de la meitat del cens més un vot (és a dir, la majoria del cens), i a partir d’aquí guanya l’opció que, dels vots emesos, treu el cinquanta per cent més un vot (és a dir, la majoria dels votants). La democràcia és això, una majoria que guanya i una minoria que perd. I, evidentment, qui no hi participa no compta. El que no tindria cap sentit és que qui tingui menys suport electoral es pugui acabar imposant a qui en tingui més tal com, als efectes pràctics, defensen tant Ortega com Simó.

Thank you, Mr. Cameron

(Foto: Mirror)

Declaracions de reconeguts líders internacionals com aquesta són tant o més útils que una gran manifestació independentista, tot i que segurament David Cameron no les hagués fet sense que abans hi hagués hagut aquella gran manifestació de l’any passat pels carrers de Barcelona. Sigui com sigui, thank you, Mr. Cameron. Tot suma.

La “Constitución” com a únic argument

Escoltant els arguments espanyols tot gira exclusivament al voltant de la Constitución. Que si la Constitución diu això i allò altre, que si la Constitución no ho permet, que si la Constitución no ho contempla. Sempre la Constitución. Que si Catalunya té el paper polític que té és gràcies a la Constitución. Que si Artur Mas és el President de la Generalitat és gràcies a la Constitución. Que si tenim l’Estatut i els drets que tenim és gràcies a la Constitución. Aquest és l’argumentari dels defensors que tot continuï com fins ara.

Ja cansa, cansa molt aquesta rància musiqueta de la Constitución. En tot aquest llarg contenciós no he escoltat mai cap oferta atractiva per seguir sent espanyol. Escolti, senyor espanyol, a veure, a banda de la Constitución, vostè què m’ofereix per quedar-me? No cal que ho intenteu, com a màxim us oferiran compartir una entelèquia que es coneix com la marca España, com si fos qui sap què, quan tothom sap que només és fum. Constitución i marca España, aquesta és tota l’oferta que ens fa Espanya per quedar-nos.

El fet és que des d’Espanya són incapaços de fer-nos una oferta atractiva de permanència. Bàsicament perquè, sentiments a banda, no tenen res per oferir. Però de sentiments cadascú té els seus, i tots són igualment respectables. Aquest no és, per tant, un debat sobre sentiments. No és tampoc un debat jurídic sinó un debat exclusivament polític. Ara em ve al cap quan Espanya anava perdent tots aquells territoris que tenia repartits pel món. Segurament a Madrid tampoc es pensaven que acabarien marxant. No n’aprendran mai.

Trucades impertinents

Són trucades que aviat dono per acabades. De fet s’acaben només començar, quan els dic que si no entenen la llengua que, com a mínim, haurien d’entendre si pretenen tenir-me com a client, no m’interessa l’oferta que volen fer-me, per bona que sigui. Sóc poc exigent, no exigeixo que em parlin en català, però si em volen vendre alguna cosa vull que, com a mínim, m’entenguin. Tampoc crec que sigui demanar res de l’altre món, oi? Bé, ara em truca un venedor parlant-me en un perfecte català, però m’ofereix un servei que sé del cert que no necessito i que, per tant, no m’interessa. Li contesto, cortesament, dient-li que no m’interessa. Insisteix, em pregunta si potser ho trobo car. Li responc que no, que no entro en el preu, però que no m’interessa. Es posa pesat dient-me si seré capaç de deixar passar una oportunitat així. Insisteixo dient-li que no m’interessa, i que dono per acabada la conversa. Abans de penjar el telèfon, el venedor encara té temps de dir-me que m’ho pensi bé, i em pregunta quan em pot tornar a trucar. Dic bon dia i acabo penjant, una mica a contracor, ho reconec, perquè no m’agrada deixar a la gent amb la paraula a la boca. Però a veure, qui és aquí el mal educat? Jo per penjar-li el telèfon o ell per ser tan pesat i insistir més del compte?

Replantejament de l’oferta política

Resultats electorals canten. La dreta endreçada catalana que sempre havia confiat en Convergència darrerament sembla que ja no hi confiï tant. Actualment només tenen cinquanta diputats i, segons les últimes enquestes, la tendència segueix sent a la baixa. Cal buscar una alternativa a Convergència. Una alternativa de dretes, és clar, perquè el votant d’aquest partit és majoritàriament de dretes. El que no es pot pretendre és que de cop i volta els convergents sobiranistes, que cada dia són més, es facin d’esquerres i es passin a Esquerra, per més decebuts que estiguin amb la permanent indefinició nacional del seu partit.

Hi ha, però, una alternativa més fàcil, i és que Convergència deixi de marejar la perdiu i es declari formalment favorable a la independència de Catalunya. I quan dic que se’n declari favorable no vull dir que els seus dirigents, individualment, es posicionin, que això més o menys ja ho fan, sinó que sigui una decisió de partit, encara que sigui a costa de deslligar-se d’Unió. Duran i els seus, que intueixo que són poquets, sempre trobarien aixopluc a cal PP, i els populares potser els deixarien conservar el nom i tot.

Llavors els independentistes d’esquerres podrien votar Esquerra, i els de dretes ho podrien fer per aquesta nova Convergència de caire sobiranista. Els no independentistes o constitucionalistes aquest problema ja el tenen resolt. Poden optar per un partit de dretes, els populares, o un d’esquerres, els socialistes, que en clau nacional espanyola aquests partits són molt similars. I a qui no agradin cap dels quatre partits principals, sigui independentista o no, pot triar entre el reguitzell d’altres opcions que ofereix el nostre ampli mercat electoral: ciudadanos, CUP, ICV-EUiA, falangistes, RosaDíez, etc.

Interferències diplomàtiques

Dilluns el president Mas tenia emparaulada una trobada a París amb un ministre del govern francès, no pas per iniciativa pròpia sinó a petició del ministre. Poques hores abans, quan Mas ja era a París, el ministre la va cancel·lar al·legant problemes d’agenda. Bé, aquesta mena d’interferències diplomàtiques no són cap sorpresa, la mà d’Espanya és molt llarga i fins que no constatin que ja no hi som intentaran torpedinar el procés per terra, mar i aire. Però els que queden malament amb aquests boicots i descortesies diplomàtiques no són precisament Catalunya i els seus governants sinó qui les organitza sota mà (el govern espanyol) i qui es deixa pressionar (el govern francès), vés a saber a canvi de què; ho dic perquè els francesos tampoc treballen de franc. Però sigui com sigui, l’anul·lació d’aquest sopar potser encara ens beneficiarà, en el sentit que ara tots ens hem assabentat de l’anul·lació, i si el sopar s’hagués celebrat potser hauria passat més desapercebut. Cada vegada que Catalunya intenti donar-se a conèixer al món, Espanya, és a dir, els governs espanyols, ens boicotejaran. No és que no volen que votem, és que ni tan sols volen que ens expliquem. Els governants espanyols tenen sobre Catalunya i els catalans un estrany sentit de la propietat, es pensen que són els nostres amos. Són tan curts de mires que pretenen que Catalunya i els catalans són seus, i el dia que se n’adonin que això no és així, ja serà massa tard per rectificar. Mentrestant hem d’assistir a la conyeta gairebé diària del ministre espanyol Montoro sobre el percentatge del dèficit català, amb el somriure còmplice de la virreina bis fent que sí amb el cap. Quina colla!

Queixa o agraïment?

(Dibuix: ABC)

Com que es de bien nacido ser agradecido no s’ha de descartar la possibilitat que al final de tot aquest procés s’acabin repartint medalles al mèrit independentista entre els unionistes del morro fort amb altaveu mediàtic que, tot i sense pretendre-ho, per la llei d’acció-reacció aplicada a la política estan generant cada dia nous ciutadans partidaris d’una Catalunya deslligada d’Espanya. Pensem-hi!

Països petits

Els partidaris de deixar les coses tal com estan -posem per cas, els governants d’Espanya- s’inventen arguments puerils que no convencen ningú, tot per no voler acceptar que els contenciosos polítics només es poden resoldre votant democràticament. Ara han obert una nova i ridícula polèmica sobre la mida dels països, assegurant, evidentment sense aportar-ne cap prova, que és millor ser un país gran que un país petit. Els governants del país petit -en aquest cas, Catalunya- han contestat dient que la mida del país no té res a veure amb el benestar dels seus ciutadans, i no cal anar gaire lluny per trobar exemples. Espanya és un país relativament gran comparat amb Catalunya, però tant les dades de l’atur com la majoria dels indicadors econòmics són millors o, com a mínim, menys dolents, a Catalunya que a Espanya. De països grans que són un desastre des de qualsevol punt de vista el món n’és ple, i de països petits que són capdavanters també. La conclusió és que la mida d’un país no té cap relació amb el benestar dels seus ciutadans, bàsicament perquè la grandària d’un país no és garantia de res. És ridícul que avui en dia algú dubti que un país europeu de 32.000 km2 i 7.500.000 habitants no sigui perfectament viable. S’han estudiat l’actual mapa d’Europa els governants espanyols? O la resposta és no, que no ho crec, o, una vegada més, ens volen fer trampeta. Vicent Partal ho ha explicat molt millor que jo.

Diputats provocadors

(Foto: El Mundo)

Gairebé tots els partits tenen diputats provocadors, uns personatges que mai no tenen por de fer el ridícul. Són els que fan la feina bruta i els que amb les seves actuacions exciten les masses. Un dels grans provocadors de Catalunya, i com a tal s’ha de reconèixer que no ho fa gens malament, és el ciudadano Jordi Cañas, un diputat que té al·lèrgia a la llengua catalana. Cañas ni tan sols té la cortesia de parlar en català quan el conviden a un programa de ràdio o tele en català. Deixant al marge la seva mala educació i manca de respecte per la llengua catalana, s’ha d’admetre que té tot el dret a utilitzar la llengua que més li convingui, faltaria més, el mateix dret que tinc jo a dir-li provocador i ridícul sempre que es presenti l’ocasió. Més que res perquè ho és, i ell n’és perfectament conscient.

A cal PP s’enfaden molt quan s’utilitza l’expressió, realment poc afortunada, de cordó sanitari. Però s’ha de reconèixer que amb les seves provocacions es busquen la desqualificació política i sovint, també, la personal. No hi poso noms, gairebé tots els diputats peperos del Parlament són provocadors, sembla que gaudeixin provocant. Però quan es provoca s’ha d’acceptar el risc que algú s’hi torni, i per això a Catalunya el PP té tan mala imatge i tanta crítica negativa. I no ens equivoquem, per més que es queixin i es facin les víctimes els provocadors casi sempre són ells, sempre amb el maltractament de la llengua pròpia de Catalunya com a bandera de la seva actuació política.

Podríem parlar també dels socialistes, però no farem llenya de l’arbre caigut. Els socialistes, en caiguda lliure, estan fent oposicions a ser un partit extraparlamentari, i això no ho aixequen ni amb les calculades provocacions de la diputada Chacón. I CiU, el primer partit de Catalunya, també en té de provocadors? I tant, el primer provocador de CiU és Duran i Lleida, que al tenir els seus interessos polítics a sis-cents quilometres de Barcelona tot sovint s’oblida de defensar els interessos catalans. I ara podria seguir amb Esquerra, etc., però per manca de temps ho haig de deixar aquí.