Fa molts anys que ens coneixem i de tant en tant anem a sopar a una pizzeria que es troba en un carrer tranquil del barri de Sant Gervasi de Barcelona. Sempre ens guarden la mateixa taula, la que hi ha al fons a l’esquerra. Som set persones, sis senyores i jo, i ara potser més d’un es preguntarà: i què hi fa aquest home entre tanta dona? Bé, el pensament és lliure però, tot i que aquesta asimetria de sexes té la seva explicació, ara no m’entretindré a explicar per què sóc l’únic home d’aquest grup de set persones. Sí, sóc l’únic home, però encara que en aquestes trobades estic en franca minoria no m’he sentit mai discriminat.
La veritat, a mi el que m’agrada és tractar amb persones intel·ligents i divertides, siguin dones o homes, i us puc assegurar que aquestes senyores en són força. Tenim unes converses la mar d’interessants i això vol dir, per exemple, que els esports i la política no constitueixen el centre de les nostres converses sinó que són temes que, si els toquem, ho fem molt de passada. I tot i trobar-me en clara minoria les meves companyes de taula no m’ho han retret mai ni han insinuat que en aquella taula hi estic de més. Al contrari, són uns sopars tan agradables com ho podrien ser si hi hagués més igualtat de sexes entre els comensals. La quota per sexes no necessàriament incideix sobre la qualitat humana d’un grup.
No se m’acudiria mai demanar les llistes electorals anomenades cremallera, aquelles que al Parlament assegurarien una representació simètrica entre homes i dones, al marge de les seves capacitats intel·lectuals i polítiques. Sóc contrari a les quotes per sexes i ho demostro, per exemple, anant a sopar de tant en tant amb sis senyores, tot i que sóc ben conscient de les diferencies que separen una pizzeria de l’hemicicle del Parlament. Sigui com sigui, no em sento gens discriminat, i em sabria greu que algú pensés que el comentari d’avui pot tenir connotacions masclistes. Res més lluny del meu pensament. No sóc partidari de les quotes per sexes i sí de la meritocràcia, és a dir, de la igualtat d’oportunitats per a tothom, siguin homes o dones.
La veritat, a mi el que m’agrada és tractar amb persones intel·ligents i divertides, siguin dones o homes, i us puc assegurar que aquestes senyores en són força. Tenim unes converses la mar d’interessants i això vol dir, per exemple, que els esports i la política no constitueixen el centre de les nostres converses sinó que són temes que, si els toquem, ho fem molt de passada. I tot i trobar-me en clara minoria les meves companyes de taula no m’ho han retret mai ni han insinuat que en aquella taula hi estic de més. Al contrari, són uns sopars tan agradables com ho podrien ser si hi hagués més igualtat de sexes entre els comensals. La quota per sexes no necessàriament incideix sobre la qualitat humana d’un grup.
No se m’acudiria mai demanar les llistes electorals anomenades cremallera, aquelles que al Parlament assegurarien una representació simètrica entre homes i dones, al marge de les seves capacitats intel·lectuals i polítiques. Sóc contrari a les quotes per sexes i ho demostro, per exemple, anant a sopar de tant en tant amb sis senyores, tot i que sóc ben conscient de les diferencies que separen una pizzeria de l’hemicicle del Parlament. Sigui com sigui, no em sento gens discriminat, i em sabria greu que algú pensés que el comentari d’avui pot tenir connotacions masclistes. Res més lluny del meu pensament. No sóc partidari de les quotes per sexes i sí de la meritocràcia, és a dir, de la igualtat d’oportunitats per a tothom, siguin homes o dones.
2 comentaris:
malauradament la meritocràcia es va inventar per homes en un món d'homes, i els mèrits de les dones sempre acaben menystinguts per qüestions que, a priori, als homes els semblen menors, com el fet de tenir fills, per exemple. Resulta xocant com tantes dones es veuen relegades a llocs de segona sinó renuncien a la seva vida i adopten rols masculins i encara no he conegut cap home que hagi hagut de renunciar a la seva família per a reeixir en el seu camp. Hi ha una assimetria evident, i no sé si les llistes cremallera en són la resposta, el que si que no ens podem permetre és fer veure que tot se solucionarà per si sol, perquè no. Els homes controlen -encara igual, malgrat el que pugui semblar- el món públic i, difícilment, podran, podreu, dur a terme una revolució feminista, perquè no n'heu sabut veure la necessitat en segles i si la inversa.
Paraula de pas: Confucius.
Clidice,
Ja pots suposar que comparteixo el teu comentari i, mea culpa, he agafat el camí fàcil i només he explicat el que no m'agrada, les llistes cremallera, però no he estat capaç de proposar cap solució alternativa per resoldre el problema, bàsicament perquè no en conec cap ;-)
Publica un comentari a l'entrada