Llegeixo habitualment premsa estrangera. Estic convençut que en un moment del procés necessitarem la complicitat de gent de fora i, per tant, m’interessa saber què es diu des de fora sobre el procés català cap a la independència. Admeto que, amb molt poques excepcions, a l’estranger no fan cap esforç per entendre el procés, i quan s’ha fet aquest esforç, que no necessàriament vol dir sentir-s’hi identificat, no deixa de ser una excepció. Potser part de la culpa és nostra per no saber explicar-ho prou bé, i per altra banda no disposem dels altaveus internacionals de propaganda que sí té l’estat que encara ens acull. I, evidentment, utilitzar el verb acollir només és una llicència literària, una manera amable de dir-ho.
Bé, que no ho entenguin a Madrid potser entra dins de la lògica, al capdavall ells saben molt bé que poden ser els grans perdedors si aquest procés arriba a bon port. Ara bé, el desconeixement que hi ha més enllà de les actuals fronteres estatals fa rumiar i és preocupant perquè, com deia al principi d’aquesta reflexió, tard o d’hora necessitarem la complicitat internacional per poder tirar endavant el projecte amb unes mínimes garanties d’èxit.
Per repetides experiències personals us puc assegurar que quan a un estranger li planteges la possibilitat d’una Catalunya deslligada d’Espanya normalment es mostren encuriosits i interessats per conèixer-ne els detalls. Mai m’han dit això que exposes és impossible. En democràcia no hi ha res impossible. Afirmacions com aquesta només les he escoltat a l’estat espanyol, on hi ha la tendència a confondre els legítims interessos espanyols amb els no menys legítims interessos de molts catalans que pensen que amb un lligam directe amb Brussel·les, sense els actuals intermediaris, ens aniria bastant millor que ara.
Penso que els que donem suport al procés hauríem de fer un esforç en aquest sentit, cadascú segons les seves possibilitats. L’èxit del procés depèn de tots i cadascun de nosaltres. Les coses serioses no es poden deixar exclusivament en mans dels polítics professionals, perquè aquests tenen uns interessos particulars afegits que no necessariament coincideixen amb els dels seus votants. Amb totes les excepcions que calguin, és clar, que de gent honesta n’hi ha a tot arreu.
Bé, que no ho entenguin a Madrid potser entra dins de la lògica, al capdavall ells saben molt bé que poden ser els grans perdedors si aquest procés arriba a bon port. Ara bé, el desconeixement que hi ha més enllà de les actuals fronteres estatals fa rumiar i és preocupant perquè, com deia al principi d’aquesta reflexió, tard o d’hora necessitarem la complicitat internacional per poder tirar endavant el projecte amb unes mínimes garanties d’èxit.
Per repetides experiències personals us puc assegurar que quan a un estranger li planteges la possibilitat d’una Catalunya deslligada d’Espanya normalment es mostren encuriosits i interessats per conèixer-ne els detalls. Mai m’han dit això que exposes és impossible. En democràcia no hi ha res impossible. Afirmacions com aquesta només les he escoltat a l’estat espanyol, on hi ha la tendència a confondre els legítims interessos espanyols amb els no menys legítims interessos de molts catalans que pensen que amb un lligam directe amb Brussel·les, sense els actuals intermediaris, ens aniria bastant millor que ara.
Penso que els que donem suport al procés hauríem de fer un esforç en aquest sentit, cadascú segons les seves possibilitats. L’èxit del procés depèn de tots i cadascun de nosaltres. Les coses serioses no es poden deixar exclusivament en mans dels polítics professionals, perquè aquests tenen uns interessos particulars afegits que no necessariament coincideixen amb els dels seus votants. Amb totes les excepcions que calguin, és clar, que de gent honesta n’hi ha a tot arreu.
2 comentaris:
Aquest estiu he estat per França on no saben res. Però quan els expliques resulta que no s'oposen, ni opinen. Simplement diuen que no ho sabien però ni critiquen ni opinen, simplement ho deixen a les nostres mans.
Jordi,
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada