Capital humà que ens marxa

(Foto: ARA)

Faig un repàs mental dels llocs on viuen i treballen els amics dels meus fills, els fills dels meus amics i familiars i els meus propis fills i em surt una proporció molt alta de catalans que estan a l’entorn de la trentena o menys i que actualment viuen fora del país. En general es tracta de gent molt ben preparada i que, ara, dels rèdits d’una formació que en bona part han rebut aquí i hem finançat nosaltres, se n’aprofiten uns altres. O dit encara d’una manera més crua, els que ara s’estan aprofitant d’un capital humà de primera qualitat que nosaltres necessitaríem tenir aquí són els nostres propis competidors, amb el que el drama pel país és doble. I espero que se’m perdoni el símil comptable, però no n’he trobat cap altre per explicar-me.

Alguns potser ja no tornaran, decebuts amb la situació del seu país i amb el tracte que la joventut més preparada de la història rep dels nostres dirigents polítics i empresarials. El fet inqüestionable és que els millors estan marxant, i com que a fora els tracten correctament i saben valorar la seva feina, tal com es mereixen, la majoria estan satisfets d’haver marxat i són bastants els no tenen cap intenció de tornar. Recuperar pel país aquesta pèrdua de capital humà i tot el que representa serà qüestió de molts anys, i em sembla que els nostres governants, amb un nivell de preparació bastant per sota de la mitjana dels que marxen, no en són gaire conscients.

Mentre el país s’enfonsa a tots nivells als nostres governants només se’ls acut dir que ja estem sortint del pou, una afirmació que en termes de macroeconomia no estic en situació de discutir, però que a nivell de carrer encara no nota ningú, i tot indica que tardarà molt a concretar-se amb dades positives que afectin els ciutadans. Perquè no ens enganyem, Catalunya com a país és molt important, però el que veritablement ens hauria d’importar són els catalans. Tot plegat resulta trist i decebedor, i cada dia veig més clar que els que van decidir marxar la van encertar molt més que els que ens vam quedar. Potser amb la independència podrem donar-hi la volta i tornar a ser un país que no foragiti la joventut més ben preparada de la nostra història. Jo, almenys, així ho espero.