Els territoris no paguen impostos, paguen les persones

Aquesta afirmació és tot un clàssic en l’argumentari dels no partidaris de publicar les balances fiscals entre territoris, dels que neguen el dèficit fiscal de Catalunya i, en definitiva, dels que pretenen que, potser amb uns retocs superficials de maquillatge, l’encaix de Catalunya a Espanya continuï més o menys igual de desencaixat que com fins ara. Doncs bé, situat a les antípodes ideològiques de tota aquesta gent, haig d’admetre que en això coincidim: els territoris no paguen impostos, paguen les persones. Però admesa aquesta obvietat, ara cal aclarir alguna cosa més.

Paguen les persones i les empreses, això és evident, però el que ja no està tan clar és que cobrin les persones i les empreses. És a dir, els diners recaptats a Catalunya després s’han d’invertir, i aquest retorn no sempre va directament a la butxaca de les persones com passa, per exemple, amb les pensions de jubilació. De vegades s’inverteixen construint un museu, o un port, o una carretera, o un aeroport, o una via de tren, i resulta del tot impossible atribuir racionalment aquesta despesa als contribuents del territori en qüestió de manera individualitzada.

Per tant, té tot el sentit considerar que la suma del que paguem els catalans s’equipari amb el que paga Catalunya, de manera que es pugui comparar amb el que posteriorment recupera Catalunya de l’estat. A partir d’aquestes dades resulta fàcil treure conclusions sobre el dèficit o el superàvit fiscal d’un territori. Resumint, paguen les persones, sí, però això no exclou que els territoris i, per tant, les persones que hi viuen, gaudeixin d’un superàvit fiscal o, com és el cas de Catalunya, pateixin un dèficit fiscal que, es miri com es miri, resulta insostenible.