Un desenllaç gens inesperat

Collboni, el candidat de l'aparell, va acabar guanyant les primàries socialistes de Barcelona. Cap sorpresa amb el nom del guanyador però sí amb la manera irregular d'assolir el triomf, amb uns fets lamentables que han estat àmpliament explicats pels mitjans de comunicació però que, curiosament, els contrincants de Collboni encara no han denunciat (*) tot i que, al meu entendre, seria la seva obligació moral fer-ho. Si amb greus irregularitats com les de dissabte els renovadors miren cap a una altra banda després que no es queixin que el partit vagi com va; ni que només sigui per omissió els quatre contrincants de Collboni en serien igualment responsables.

A continuació reprodueixo cinc comentaris meus publicats via twitter i referits al desenllaç d’aquesta lamentable ficció democràtica:

1/ Llegint les denúncies contra la candidatura de Collboni, si no acaba guanyant les primàries és que, a més a més, els seus són uns ineptes.

2/ Tal com esperava el politburó PSC, el guanyador de les primàries socialistes és Collboni. Els seus apoderats s’han guanyat el sou.

3/ Resultats definitius primàries socialistes Barcelona: Collboni 2539 Andrés 1702 Martí 1515 Bonet 1102 Martínez-Sampere 589.

4/ Veient la tupinada d'ahir no costa d'entendre el divorci de la ciutadania amb la classe política. Fàstic d'aquesta gentussa que fa trampes!

5/ Si Collboni fos un senyor com cal es retiraria de les primàries, demanaria públicament perdó i es tancaria a meditar en un monestir trapenc.

Em temo, però, que tot seguirà igual, i els socialistes continuaran experimentant una davallada electoral que sembla no tenir límit. En fi, per ells va el pollastre.

(*) Finalment el candidat Martí ha denunciat els fets, però la seva denúncia no ha estat acceptada.

Primàries socialistes

(Foto: El Periódico)

Els socialistes només han posat en marxa les primàries quan han vist que la pèrdua de suport popular és imparable i que, a aquest pas, a Catalunya estan abocats a acabar sent un partit gairebé residual i amb clara vocació extraparlamentària com ho pot ser, per exemple, el Partido Popular. Són franquícies diguem-ne externes a la realitat catalana, són partits franquiciats que ens han demostrat repetidament que tenen Espanya com a únic objectiu, encara que sigui en detriment dels interessos de la majoria de catalans.

Però no ens enganyem, la direcció d’aquest partit (i de qualsevol altre partit tradicional) no hi creu gens en les primàries, ni en deixar cap mena d’autonomia en espais que quedin fora del seu estricte control. Però tot i el seu rebuig, el politburó socialista ha arribat a la conclusió que les primàries són el mal menor. Després, si veuen que les coses no surten tal com ells pensen que han de sortir, ja tindran ocasió de transaccionar amb uns i altres.

I què se suposa que ha de sortir? Està molt clar, ha de sortir Collboni tant sí com no, la persona de l’aparell del partit, tot i que això no ho sabrem del cert fins d’aquí una estona. De totes maneres i si fem cas de les enquestes, surti qui surti ni tan sols podrà aspirar a ser el cap de l’oposició. Els socialistes han de pagar els seus errors, i aquests han estat tants i de tanta magnitud que tardaran molt temps en recuperar-se i aspirar a tornar a ser el partit que havia sigut no fa gaires anys.

Només ho entendran per la via dels fets consumats

(Foto: El Mundo)

Cap sorpresa amb la decisió del Tribunal Constitucional espanyol, cap ni una. La sorpresa hagués estat una sentència en sentit contrari. El fet és que dimarts Espanya va emetre una nova sentència contra Catalunya, i van... Quan dic Espanya vull dir, en aquest cas, els seus polititzats tribunals de justícia, i quan dic Catalunya em refereixo al Parlament, l’únic legítim representant del poble català. Però que no se’m mal interpreti, no tinc cap intenció d’interferir en els afers interns del país veí. Espanya pot dictaminar el que li vingui de gust, fins i tot com s’han d’alimentar els pingüins allà on n’hi hagin. Ara bé, que algú en faci cas ja és tota una altra història.

Què és Catalunya i què volen ser els catalans només ho decidirà qui ho pot decidir, és a dir, el poble català. Ningú més. S’admeti públicament o no, com que Espanya mai permetrà que Catalunya decideixi el seu futur de manera lliure i democràtica, arribarà el dia que Catalunya haurà de trencar amb la legalitat espanyola. Dono per descomptat que això es farà sense cap violència i de manera pulcrament democràtica. Quan dic que Espanya no ho permetrà mai vull dir que no ho permetrà una Espanya amb un govern popular o socialista, una Espanya amb un govern de majoria absoluta o de coalició, una Espanya monàrquica o republicana. Això és així i cal tenir-ho ben present.

Parlem clar i deixem-nos d’eufemismes, Catalunya haurà d’acabar trencant amb la legalitat espanyola. Ho haurà de fer perquè és l’únic camí que ens queda als catalans per decidir per nosaltres mateixos. Tot el que no sigui trencar amb la legalitat espanyola ens condemna a que altres continuïn decidint per nosaltres, ens aboca a continuar sent governats pels nostres actuals tutors. Políticament Catalunya s’ha fet gran, Catalunya ha deixat de ser menor d’edat i té tot el dret a sotmetre a les urnes la seva plena emancipació. El govern espanyol i els seus braços auxiliars (banca, justícia, exercit, església i altres poders fàctics) encara fan veure que no ho entenen. Només ho entendran per la via dels fets consumats.

Codi ètic?

La decisió política d’encarregar a professionals experts en la matèria l’elaboració de codis ètics per imposar-los a determinats col·lectius que fan tasques socialment delicades com, per exemple, la policia, a banda de ser la constatació que vivim en una societat èticament deteriorada, és una manera d’intentar dissimular determinades mancances en la selecció de personal. Pretendre imposar a persones adultes un codi ètic a posteriori no és el camí, bàsicament perquè l’exigència ètica hauria de ser fruit del propi convenciment. El codi ètic no l’hauria d’imposar la cúpula policial sinó que ja l’hauria de portar incorporat a priori l’individu aspirant a fer de policia.

Els exàmens i proves a que es sotmet un aspirant a mosso per entrar a formar part del cos haurien de detectar si l’individu disposa del nivell d’exigència ètica adequat a la seva futura tasca professional. I si els que fan la selecció de personal detectessin que l’aspirant no el porta incorporat seria millor que el rebutgessin per la feina, tot recomanant-li que se’n busqués una altra que fos èticament menys exigent. És un error acceptar com a policies determinats perfils humans moralment dubtosos o èticament sospitosos, i confiar que quan surtin a patrullar pel carrer el flamant codi ètic de la policia ja solucionarà aquesta mancança individual de base.

Com que en una democràcia el monopoli de la violència institucional el té la policia, amb o sense codi ètic els ciutadans hauríem de ser especialment curosos en vigilar i, si fos el cas, denunciar excessos policials en un camp tan delicat com aquest. Episodis de mala praxi policial que s’han vist darrerament podrien perfectament tenir el seu origen en una incorrecta selecció de personal, per no comprovar d’entrada que l’aspirant a mosso tingui un determinat nivell ètic com a condició sine qua non per poder fer de policia amb unes mínimes garanties de qualitat.

Suárez i Catalunya

Es va anunciar la seva mort dies abans que es produís, i segur que el seu entorn tenia motius per anticipar-se al fet biològic, tot i que no es van explicar. En fi, les coses han anat així. Ara que finalment Suárez ja s’ha mort esperem que la seva família deixi de barallar-se per la successió del títol nobiliari Duque de Suárez con Grandeza de España que li va concedir la persona que el va nomenar.

Em centraré en el Suárez polític que ara gairebé tothom alaba. Fins i tot l’alaben els que li van fer la vida impossible, amb un vergonyós acarnissament que alguns no hem oblidat. Segur que González, Guerra i altres polítics de l’època no han perdut la memòria d’aquells anys, però el seu acreditat cinisme no els impedirà afegir-se també a fer el ploricó generalitzat que sembla ser que és el que toca ara. En fi, misèries de la política.

Sense negar els encerts de Suárez, segueixo pensant que la transició política espanyola a la mort de Franco no es va fer tan bé com alguns ens volen fer creure. Hi ha qui diu que no es podia fer millor, però això és difícilment demostrable. Ara bé, el que sí s’ha demostrat és que no es va fer prou bé, i potser té una certa lògica considerant que la transició va ser dissenyada i dirigida pels propis franquistes.

Si a Catalunya avui estem com estem, l’origen el podem trobar en els errors de la transició. El café para todos inventat amb l’objectiu d’arraconar Catalunya i Euskadi ens ha portat on som ara, a un estat insostenible i gairebé ingovernable, amb una Catalunya que està marxant i un Euskadi que potser no tardarà gaire en seguir el mateix camí. Doncs bé, Suárez n’és un dels principals responsables. Descansi en pau.

Mort el gos... morta la ràbia?

(Il·lustració: CNN México)

El primer ministre de Turquia, oblidant-se que tot sovint manifesta que vol que el seu país entri a formar part de la Unió Europea, ha prohibit que els turcs utilitzin la xarxa social twitter, una prohibició que ha estat unànimement criticada, fins i tot pel president del país. L’objectiu de la mesura és intentar aturar unes acusacions de corrupció canalitzades via twitter i que, pel que sembla, són més que merescudes.

El govern espanyol, amb la complicitat dels seus tribunals de justícia, intenta prohibir per terra, mar i aire la immersió lingüística a les escoles catalanes unànimement aprovada pel Parlament. L’objectiu no declarat és carregar-se la nostra llengua com a pas previ a carregar-se Catalunya tal com l’entenem i volem la majoria dels catalans. I no exagero gens, simplement dic les coses pel seu nom i, qui tingui dubtes, que miri què passa amb el català a Balears i València.

En aquests casos i en molts altres que hi podríem afegir hi ha sempre un fet coincident. Els prohibicionistes pensen (pensen?) que, prohibint-ho, desapareixerà allò que els molesta. Però segur que és així? Mort el gos... morta la ràbia? Algú pensa que els turcs deixaran de denunciar la corrupció del seu primer ministre? Algú pensa que els catalans es rendiran? Aquestes prohibicions, que no van enlloc, només demostren la vigència de determinats tics dictatorials que, si més no a casa nostra, semblaven eradicats.

Enquestes, sondeigs i matemàtica creativa

Les enquestes i els sondeigs d’opinió són com la plastilina, un material que es pot modular al gust de cadascú. És parteix d’un material bàsic (les respostes recollides de les persones enquestades) però, a partir d’aquí, la manera de cuinar-ho i de presentar-ho al públic ja és tota una altra història. Tot i que, a grans trets, no pots canviar el sentit general de les opinions dels enquestats, és evident que, presentant-les d’una determinada manera, es poden obtenir uns resultats una mica a la carta, més o menys amables segons els gustos particulars i l’opció política del responsable de fer-los públics.

Amb un exemple s’entendrà millor. Partint de les dades de l’enquesta del CEO feta pública fa un parell de dies, els unionistes poden dir que en els darrers quatre mesos han augmentat un 32%, passant del 22 al 29%, mentre que els partidaris de la independència només ho han fet en un 9%, en passar del 55 al 60%. És a dir, en termes percentuals els unionistes han augmentat tres vegades i mitja més que els independentistes. Els independentistes, en canvi, poden presumir que ara ja són un 60% mentre que els unionistes no arriben ni al 30. És igualment cert, aquí considerant no els percentatges sinó les xifres absolutes que, a l’hora de la veritat, són les que compten.

Qui no es consola és perquè no vol però, vist en termes de resultats absoluts, ja fa temps que les enquestes, totes les enquestes que s’han publicat fins ara, les guanyen de lluny els independentistes. Dit d’una altra manera, si les decisions polítiques es prenguessin a partir dels resultats de les enquestes, Catalunya ja seria un estat independent. Però com que no és així, per sortir de dubtes només ens queda una via: oblidar-nos de les enquestes i de la matemàtica creativa i permetre que els catalans votin lliurement per tal de poder comprovar si el que amb tanta claredat diuen les enquestes s’acaba confirmant a les urnes.

Apunts sobre el procés sobiranista (2/2)

(Ve d’aquí)

L’escenari internacional. Per raons òbvies, mirat des de Catalunya resulta positiu que Espanya hagi encarregat la gestió política del conflicte al seu ministre d’Exteriors i no al ministre de l’Interior. Però per les mateixes raons i considerat des d’una òptica unionista, aquesta opció constitueix una relliscada política difícil d’entendre. Deixem-ne constància. Quant a Catalunya, s’ha optat clarament per internacionalitzar el conflicte, i vistos els resultats obtinguts fins ara aquesta ha estat una excel·lent opció. Avui en dia el problema és molt més conegut arreu, i aquesta coneixença internacional és positiva per a Catalunya. Es miri com es miri, cap dirigent polític internacional amb un mínim tarannà democràtic pot jutjar de manera positiva que, sigui amb l’excusa que sigui, Espanya impedeixi a Catalunya l’acte més important d’un sistema democràtic: votar.

La por. La contínua apel·lació d’Espanya al discurs de la por només és la visualització pràctica del pànic que tenen a la possibilitat d’una Catalunya independent. Als governants espanyols una Catalunya independent, que en el nostre context geopolític seria perfectament viable, no els preocupa tant com una Espanya sense Catalunya. Si no tinguessin por no farien el ridícul com estan fent últimament amb amenaces i informes puerils que no es creu ningú, tot i que és de preveure que aquest discurs tan negatiu anirà a més. Des de Catalunya, el discurs de la por s’ha de neutralitzar amb dades. Així, per exemple, quan ens asseguren que els inversors estrangers marxaran, se’ls ha de respondre recordant els anuncis d’importants inversions estrangeres a Catalunya que s’han fet públiques aquests dies: Amazon, Ferrari i H&M.

Conclusió. El conflicte Catalunya-Espanya només es resoldrà votant. Tardarem més o menys i ho farem en el format democràtic que les circumstàncies permetin, però hem de tenir clar que el futur de Catalunya només dependrà de la voluntat política dels catalans democràticament expressada a les urnes. I hem de tenir clar també que, si guanya l’opció independentista, Catalunya esdevindrà, sense cap mena de dubte, un estat independent. D’això se’n diu democràcia.

Apunts sobre el procés sobiranista (1/2)

L’origen. La fase actual del procés sobiranista podríem dir que va començar amb l’esporgada escandalosa del nou estatut aprovat al Parlament per àmplia majoria (2005). Una esporgada que va tenir dues fases clarament diferenciades però, alhora, perfectament coordinades. La primera retallada va ser en clau política i la segona en clau judicial, fins a deixar el text original gairebé irreconeixible. Aquell sainet polític-judicial va ser una demostració més que a l’estat espanyol la separació de poders i la independència judicial són, als efectes pràctics, inexistents. En vista d’aquell escàndol la societat civil, passant per sobre d’uns dirigents polítics que no estaven a l’altura de les circumstàncies, va optar per protestar sortint massivament al carrer. I en això continuem, havent de sortir al carrer periòdicament per mostrar el nostre rebuig i, alhora, esperonar els nostres polítics.

El president. Els catalans. Per més que determinats mitjans de comunicació insisteixin en la deriva sobiranista de Mas, la realitat és que aquesta deriva té el seu origen en una societat catalana, molt transversal en tots els sentits, i molt tipa del maltractament que rep dels successius governs espanyols. Una societat que cada dia que passa està més convençuda que seguir com fins ara ens aboca a un suïcidi polític com a nació. L’any 2012 el president Mas va saber llegir la nova realitat sociològica del país. Mas, que fins llavors no s’havia significat com a independentista, va optar per atendre les demandes d’una bona part de la població catalana de sotmetre el futur de Catalunya a les urnes i, des del govern, liderar el procés.

Els diners. El conflicte Cataluya-Espanya no és només fiscal, que també, sinó que, bàsicament, deriva del fet d’estar en joc la dignitat d’un poble. No cal detallar les contínues provocacions que tots tenim al cap en temes de justícia, cultura, llengua i menyspreances i greuges de tota mena. I com que no és només un tema de diners, el conflicte no es desactivarà amb propines fiscals, per generoses que siguin. Així, és perdre el temps plantejar des de Catalunya alternatives dineràries en forma de terceres vies, pactes fiscals i altres opcions que, a més a més, no depenen de nosaltres sinó d’una metròpoli que ja ens ha dit per activa i per passiva que no està disposada a moure res.

(Continuarà demà)

Somniar encara surt de franc

(Foto: Agence Pierluigi)

Ets uns dies fora i, mentre fas una becaineta a l’avió de tornada, t’imagines mig en somnis que, quan aterris a Barcelona, s’hauran resolt miraculosament els problemes pendents que vas deixar quan vas marxar, i que hi haurà un munt de gent a l’aeroport de Barcelona esperant-te per donar-te la benvinguda amb aquesta excel·lent notícia. L’optimisme és gratis i, si és en somnis, encara més. Però la realitat sempre s’acaba imposant, i quan et despertes i et disposes a baixar les escales de l’avió de Ryanair per agafar el bus que et portarà fins a la terminal de l’aeroport (aquesta lowcost no paga ni per poder utilitzar els fingers), descobreixes que no t’espera ningú i que tot segueix igual que quan vas marxar. Tot plegat només ha estat un somni agradable. Però això sí, l’estoneta del somni agradable no te la treu ningú i, a més a més, t’ha sortit de franc. Afortunadament els nostres governants encara no han trobat la manera de gravar amb alguna taxa els somnis dels ciutadans. Però que no corri la veu, que aquesta gent és capaç de tot.

Gastronomia local

Cada lloc té les seves peculiaritats gastronòmiques i, quan hi ets, per poc que puguis ho has d’aprofitar. Per entendre’ns, si vas a Aragó toca ternasco, i si ets a Portugal, bacalhau. Si visqués a l’estranger i de tant en tant anés a Catalunya o a València estic segur que, en cada viatge, com a mínim un dia demanaria la paella seca que a mi tant m’agrada. Com aquí no la fan enlloc, i això que de paella n’he menjat arreu, fins i tot a Kenya, una spanish paella que, per cert, no valia res, però vaig dissimular perquè anava convidat.

Avui sóc a Bolonya, la capital de la regió d’Emília-Romanya. Els italians tenen el famós rissotto però, què voleu que us digui, pel meu gust és un plat massa pesat, segurament degut al formatge i la mantega que hi posen. Així que, ahir a la nit, al restaurant vaig demanar pizza. Cada vegada que vaig a Itàlia, i hi vaig amb alguna freqüència, com a mínim un dia demano pizza. M’agrada més que qualsevol altre tipus de pasta.

Seguint una tradició gastronòmica no escrita, que intento complir sempre, acostumo a demanar sempre plats de cuina local i, com menys sofisticats, millor. La senzillesa no està renyida amb la qualitat. Les pizzes, per senzilles que siguin, sempre les trobo bones, i n’he menjat de molts tipus i en tota mena de locals. I com que ja m’està venint salivera i, per entaular-me, encara en tinc per una bona estona, per avui ho deixo aquí.

Por vs. dignitat

Van passant els mesos i, amb diverses variants i diferents graus d’intensitat, l’argumentari de l’espanyolisme per intentar convèncer-nos que ens quedem segueix basant-se exclusivament en el discurs de la por, unes amenaces que, la veritat sigui dita, a mi no em fan cap por ni m’impressionen. Però tot i això, si es donés el cas estic disposat a sacrificar-me i passar una temporada raonable de més dificultats que ara a canvi que els nostres descendents tinguin un futur millor que el trist present actual que els ofereix el país.

Estic convençut que una Catalunya independent serà un lloc molt millor per viure que si continuem amb aquesta situació gairebé colonial de dependència d’Espanya, o sense el gairebé. Dependència econòmica, sí, però no exclusivament econòmica. Parlo de la manca de respecte per la diferència cultural, la llengua i tot el que això comporta. Els governants espanyols haurien d’entendre que això ja no s’arregla amb una propineta fiscal. No és només la pela allò que preocupa els catalans que volen fer el seu camí sense intermediaris. La dignitat dels catalans que aspiren a ser lliures és un concepte que no es mesura amb una calculadora.

Però puc entendre que algú, esporuguit pel discurs de la por que dia sí i dia també ens arriba des d’Espanya, es desvinculi de la independència. És una reacció humana que s’ha de respectar. Ara bé, si tot l’argumentari per quedar-se el basem en el discurs de la por, voleu dir que encara es necessiten més motius per marxar? Hem de quedar-nos a Espanya només per la por al que ens faran si marxem? No, hi ha una cosa molt més important que la por, i és la dignitat. Estic convençut que pitjor que ara no ens anirà, i que amb les eines que ens proporcionarà un estat independent només podem aspirar a millorar.

Ada Colau, influència i poder

(Foto: The New York Times)

Començo fent una pregunta: qui té més influència i poder, un diputat ras del Parlament elegit pel poble o un personatge popular no elegit pel poble com, per exemple, Ada Colau? Sobre el paper té molta més influència i poder el diputat, perquè els diputats elaboren les lleis que ens afecten a tots. Però, a la pràctica, el diputat ras només fa el que li ordena la direcció del seu partit, i de poder real gairebé no en té cap. Només cal observar com funcionen les votacions al Parlament: n’hi ha un que mana més que els altres que aixeca la mà de determinada manera per indicar com han de votar els seus companys de partit, i aquests han d’obeir cegament si no volen ser castigats i quedar fora de les llistes a les eleccions següents.

En canvi, Ada Colau, un personatge que mai s’ha presentat a unes eleccions, com a cap visible de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca té molta influència i poder de convocatòria. La gent se l’escolta amb atenció, i els mitjans de comunicació li faciliten sovint altaveu mediàtic per tal que s’expressi públicament. Queda clar, per tant, que una cosa és el poder teòric, el diputat que fa lleis, i una de ben diferent és el poder fàctic de personatges com Ada Colau. Colau té molta més influència i, en conseqüència, molt més poder, que qualsevol diputat ras, sigui del partit que sigui. I això que Colau només es representa a sí mateixa i a la seva plataforma.

La tasca que fa Ada Colau pot agradar o no però s’ha de reconèixer que és força efectiva. Ha evitat un munt de desnonaments i ha ajudat moltes persones que no podien pagar les seves quotes hipotecàries a renegociar les condicions amb el banc. Dit això i reconegut el seu mèrit, amb Colau també hi tinc serioses discrepàncies com, per exemple, que ella reivindica que la dació en pagament de les hipoteques tingui efectes retroactius, i jo penso que això seria un disbarat jurídic de primera magnitud, tot i que aquest seria un altre debat. Però coincidències i discrepàncies al marge, s’ha de reconèixer que Colau té una influència i un poder públics fora de qualsevol dubte.

Votar com un autòmat

(Foto: ACN)

El grotesc incident de la setmana passada al Parlament, quan més de la meitat dels diputats del Partido Popular van votar a favor de la celebració de la consulta sobre el futur de Catalunya, és de suposar que sense saber què estaven votant, és un exemple molt didàctic per demostrar el defectuós funcionament de la nostra cambra legislativa i de com n’és de necessari modificar-ne el reglament. Evidentment podríem parlar també d’altres parlaments amb situacions similars a la que comentem, però avui toca fer autocrítica directa, és a dir, denunciar que al nostre Parlament es vota com un autòmat, quan el sentit comú ens diu que no hauria de ser així.

Equivocar-se és humà i tothom té dret a cometre un error de tant en tant. Però votar com un autòmat seguint les instruccions d’una mà que indica en quin sentit s’ha de votar és un acte mecànic ridícul que només posa sobre la taula les mancances del sistema. Per intentar resoldre-ho, la solució podria passar per prohibir a l’hemicicle les instruccions gestuals de vot, és a dir, per obligar a que els diputats anessin ben preparats al ple amb un guió detallat de l’ordre del dia, i havent discutit i fixat abans el sentit del seu vot. Alternativament, que només anessin a votar els caps dels grups polítics i que aquests exercissin un vot ponderat proporcional a la representació que tenen. Per què han d’anar a votar 135 diputats si els que decideixen el vot només són set?

Però hi ha una altra cosa: si es produeix una equivocació clara com sembla que va ser el cas que comentem, i una cosa així pot passar a qualsevol parlamentari, sorprèn que el reglament de la cambra no contempli aquesta possibilitat i permeti esmenar l’error. La conclusió és que tenim un Parlament excessivament encotillat, i potser aquí també hi podríem afegir determinades mancances de la persona que actualment el presideix. Però sigui com sigui, cal un canvi de normes que, per una banda, eviti situacions ridícules com la de la setmana passada i, per l’altra, es permeti rectificar el vot en determinades condicions prèviament consensuades pels grups polítics.

Orange, un deficient servei al client

Hi ha empreses irresponsables que un cop han tancat la venda s’obliden totalment del servei al client. L’últim episodi m’ha passat amb Orange, una empresa de la que vaig ser client durant els últims anys i, per motius que no vénen al cas, vaig deixar de ser-ne fa tres mesos. Al cap d’unes setmanes, mitjançant una carta redactada amb molt poca gràcia, em van reclamar de males maneres el pagament urgent d’un petit import que al meu entendre no tocava.

Vaig redactar una resposta educada i argumentada però, encara que costi de creure, en ple segle XXI Orange no facilita una adreça de correu electrònic a la disposició dels seus clients. La vaig buscar a la seva web i la vaig demanar per telèfon, però els meus esforços van ser infructuosos. Finalment, com que no em donaven alternatives que no fossin discutir-ho per telèfon, i jo sóc dels que encara penso que las palabras se las lleva el viento, vaig decidir tirar pel dret i penjar la meva resposta a la xarxa.

Al final el problema es va resoldre satisfactòriament però, això sí, Orange encara no té una adreça de correu electrònic a la disposició de la seva clientela. Però què en va obtenir Orange amb la seva negativa a facilitar-me un email? Doncs que una resposta que jo pretenia que fos privada es va transformar en una queixa pública, i això potser els ha fet perdre algun client potencial que l’hagi pogut llegir. El que és segur és que no n’han guanyat cap. Però no tinc cap remordiment, Orange s’ho ha buscat.