Morositat creativa

La taxa de morositat bancària, en unes condicions determinades que ara no detallaré, és el percentatge de crèdits bancaris que no es poden tornar. Deus uns diners al banc, arriba el venciment i dius al banc que no els pots tornar. El banc té dues opcions: passar el teu deute a la categoria de morós, augmentant així la seva taxa de morositat, o donar-te un nou crèdit per poder pagar el primer, encara que el banc sigui perfectament conscient que quan arribi el nou venciment tu seguiràs sense poder pagar, amb l’agreujant que llavors el deute encara serà més elevat, perquè s’hi hauran d’afegir els interessos i despeses del segon crèdit. Què hi guanya el banc amb aquesta simulació comptable? Per una banda, que no deteriora la seva imatge pública, perquè no augmenta la seva taxa de morositat. Per l’altra, que comptabilitza una nova operació, simulant així que el seu negoci bancari segueix funcionant amb aparent normalitat.

Bé, aquestes situacions potser es donen més amb els deutes de les empreses (conec alguns casos) que amb els deutes dels particulars, però prefereixo explicar-ho en termes de deute particular perquè sigui més fàcil d’entendre per a tothom. Sigui com sigui, una de les conseqüències més visibles de la crisi econòmica que estem patint és l’augment generalitzat de la morositat. Sigui per que t’has quedat sense feina o perquè els teus ingressos han anat minvant, el fet és que molta gent no pot pagar els seus deutes, i arriba un moment que has de triar entre menjar o pagar l’hipoteca. Si pagues l’hipoteca però no menges, malament rai. Però si compres menjar i això t’impedeix pagar la hipoteca potser encara és pitjor, perquè el risc és de quedar-te al carrer, sense lloc on viure.

Els optimistes diuen que ja ha començat la recuperació econòmica. Tu ho has notat? Doncs et felicito; jo encara no he notat res. També diuen  que la taxa de morositat està baixant. Tant La Caixa com el Banc Sabadell van presentar resultats trimestrals la setmana passada, i els seus directius en van parlar, molt cofois. Però el que no s’esmenta és que, com dèiem al principi, la taxa de morositat es pot manipular al gust del consumidor, en aquest cas al gust del creditor, i la banca, uns bancs més que altres, no dubten en manipular-la. Modificant-la a la baixa mitjançant determinats mecanismes legals però financerament poc ortodoxes maquillen la situació real de l’entitat, i donen falsament una imatge més optimista que la realitat.

Conclusió: cal posar interrogants a les taxes de morositat que publica la banca, perquè en la majoria dels casos són dades falses, falses per excessivament manipulades. En els temps que corren no hi ha només la comptabilitat creativa que apliquen algunes empreses; la taxa de morositat creativa i forçada a la baixa també és, en temps de crisi, una realitat del món bancari que no s’ha d’obviar.